1909

1909
BARCELONA 1909

dissabte, 7 de juny del 2014

RAMON CASANELLAS. PART III: RETORN A CATALUNYA, FUNDACIÓ DEL PC de C. I TRÀGICA MORT (1931-1933)


ABRIL DE 1931,  PROCLAMANCIÓ DE LA REPÚBLICA I EL PANORAMA MARXISTA CATALÀ

L’abril de 1931 es van convocar les eleccions municipals a tot l’Estat Espanyol convocades pel nou cap d’Estat el general Aznar que havia substituït feia dos mesos al general Berenguer. A Catalunya el BOC s’hi va presentar en solitari ja sense col·laborar amb el PCE que va presentar les seves pròpies llistes a Catalunya.

Feia un mes que s’havia fundat el partit Esquerra Republicana de Catalunya que era una fusió dels separatistes d’esquerres d’Estat Català liderats per Francesc Macià i dels republicans federalistes del Partit Republicà Català (PRC) liderat per Lluís Companys, a part d’altres grups republicans catalanistes com el grup de l’Opinió. No obstant això un grup de membres d’Estat Català liderats per Daniel Cardona no van voler entrar de moment a ERC ja que s’havia unit amb sectors que no considerava prou separatistes i formaren el grup Nosaltres Sols. En el futur encara es reafirmaren més en la seva posició i no van arribar a entrar mai a ERC.

L’endemà d’aquestes eleccions el 14 d’abril de 1934 es va proclamar la República a l’Estat Espanyol ja que havien guanyat les candidatures republicanes majoritàriament. El BOC va obtenir 19 regidors a Catalunya amb un total d’uns 3.000 vots, eren pocs però a la vegada molts comparats amb el PCE que no obtingué cap regidor a Catalunya. El PCE havia desaparegut totalment de Catalunya.

La majoria de vots però els obtingué el nou partit ERC, cosa que els va sorprendre inclús a ells mateixos ja que va rebre els vots d’una gran part del moviment obrer català, cosa sorprenent si tenim en compte que ERC si bé era d’esquerres no era específicament obrerista com altres forces esmentades anteriorment. Després de proclamar-se la república a tot l’Estat, Francesc Macià va proclamar la República Catalana. Tres dies després però, davant de les pressions dels republicans espanyols, Macià amb gran pesar es va haver de fer enrere i va haver d’acceptar sols un projecte d’Estatut d’Autonomia.

Aprofitant la marxa enrere de Macià, el BOC en els seus escrits van començar a explotar fortament el seu cantó nacionalista, que existia però que fins llavors estava en segon pla, acusant a Macià i a ERC d’haver-se venut al centralisme imperialista espanyol per haver renunciat a la República Catalana, afirmant que el BOC l’hagués defensat amb les armes.

El maig de 1931 la FCCB i el BOC decideix expulsar a Andreu Nin, ja que la majoria dels seus integrants amb Maurin al davant rebutjaven les tesis de Trotski que impulsava Nin dins de la seva Oposición Comunista de Izquierda(OCI), que malgrat tenir un molt reduït nombre de militants a la resta de l’estat amb Juan Andrade i Francisco Garcia Lavid com a caps a Madrid, encara no tenia oficialment fins llavors una secció catalana. La majoria de membres del BOC i la FCCB deien que les tesis de Trotski podien servir per la URSS però no per Catalunya o Espanya. Nin en aquells moments ja havia inclús escrit alguns articles en la revista en català del BOC l’Hora. De fet Nin no va militar mai a la FCCB i sols hi col·laborava fins llavors des de dins, pel que més que una expulsió fou un rebuig a acceptar-lo com a afiliat del partit.

Van ser expulsats també alguns militants del BOC que començaven a abraçar les idees trotskistes, encara que eren una minoria. Alguns d’ells eren Narcís Molins i Fàbrega, Josep Metge, Carlota Duran, Francesc de Cabo, Joaquim Bou i Joan Blanch, aquest últim ex militant d’Estat Català, que inicialment s’uniren a Nin per desenvolupar la seva Oposició Comunista de caràcter trotskista.

Narcís Molins i Fàbrega, un dels fundadors del PCC el 1928 i posteriorment del BOC, que s'integrà a l'Oposició Comunista trotskista d'Andreu Nin el 1931

Trotski li va dir a Nin que s’oblidés del BOC i que es centrés en organitzar l’Oposició Comunista. Trotski deia que la FCCB i el BOC no tenien perspectives internacionals i acusà a Maurin de provincià localista i de tenir consignes primitives. Trotski confiava més en atraure als membres del PCE als que malgrat tot els considerava comunistes més autèntics.

Des de la revista de la FCCB i del BOC “la Batalla”, es criticava a Nin dient que mirava massa als dissidents russos i massa poc a Catalunya, encara que creien que tard o d’hora tornaria a trucar a les portes del BOC.


CASANELLAS TORNA A CATALUNYA EN MIG DEL PUZZLE MARXISTA CATALÀ

El 28 de juny de 1931 es van convocar les primeres eleccions a les Corts Espanyoles després de la proclamació de la república. El BOC es va presentar a Catalunya en solitari, ja totalment deslligat del PCE i va fer una llista conjunta amb la Agrupación Comunista Madrileña (ACM), un reduït grup de dissidents comunistes de Madrid liderada per Luis Portela.

La IC abans de les eleccions havia convocat a Joaquim Maurin i a Hilari Arlandís a una reunió com a últim intent de que entrés en la seva disciplina, però Maurin va anunciar que no hi aniria personalment ni ell ni Arlandís i hi volia enviar altres militants com Pere Bonet, Antoni Sesé, Jordi Arquer i Luis Portela, aquest últim de la Agrupación Comunista Madrileña, que era dels dissidents de Madrid i que ni tant sols era del BOC. A més Maurin va posar com a condició per enviar una representació del BOC que el PCE no presentés llistes electorals a Catalunya. 

La IC es va prendre aquesta actitud de Maurin com un desaire, va desconvocar la reunió i van ratificar definitivament l’expulsió de Maurin i tota la FCCB i el BOC de la IC. Això també demostrava que Maurin ja no tenia cap intenció d’arreglar les seves diferències amb la IC. Aquí va començar una de les primeres greus discrepàncies dins del BOC ja que Hilari Arlandís i altres militants del BOC com Antoni Sesé, si que eren partidaris d’arreglar les coses amb la IC i Maurin no els havia deixat. En poc temps això provocaria una fugida de militants del BOC al PCE com veurem més endavant. 

Ramón Casanellas va tornar a Barcelona aquell juny de 1931 per primer cop després de 10 anys d’exili de manera camuflada, ja que malgrat l’amnistia que havien rebut Pere Mateu i Lluís Nicolau per l’atemptat contra Dato, els quals seguiren fidels a la línia més anarquista de la CNT, la seva amnistia encara estava pendent al no haver passat per la presó i a més li negaven a ell el permís de residència al ser ciutadà soviètic i membre de l’exèrcit de l’aire de la URSS. 

Una cosa que sobtà a molts era el nou aspecte de Casanellas, ja que tothom el recordava com un anarquista d’acció fugitiu i ara es presentava amb una vestimenta elegant impecable, amb ulleres, canes i un discurs intel·lectual revolucionari marxista que havia aprés després de molts anys d’estudis i d’Universitat a la URSS.

Ramon Casanellas amb el nou aspecte recentment arribat a Barcelona el 1931

Casanellas havia set enviat per Stalin per reforçar la candidatura del PCE a Catalunya a on quasi no existia, ja que el BOC li havia pres tot el terreny. Casanellas havia set un activista armat d’acció de la CNT catalana dels anys 20 i declarat l’enemic públic nº1 i l’home més buscat el 1921 després de l’atemptat mortal contra el president del govern Eduardo Dato, pel que en aquells moments tenia una fama quasi llegendària. Amb això el PCE i la IC confiava que molts afiliats a la CNT així com altres de ideologia comunista a Catalunya es sentissin atrets per la candidatura del PCE a Catalunya amb Casanellas al davant.

A més el PCE, a instàncies de la IC i de la URSS, tenia ara un nou concepte de les nacionalitats defensant la idea de que tant Catalunya com altres nacionalistes tenien dret a la seva independència per després poder federar-se lliurement en una futura Unió de Repúbliques Socialistes Ibèriques (URSI), pel que esperava guanyar terreny al BOC en aquest sentit.

Pocs dies després el 22 de juny de 1931 Casanellas es presentà clandestinament a Madrid en plena campanya electoral acompanyat de membres de la IC davant la sorpresa del secretari general del PCE José Bullejos, que encara creia que era a Moscou i el van anunciar com el candidat principal del PCE a Catalunya. El 28 de juny es van celebrar les eleccions a les Corts espanyoles i el BOC obtingué uns 10.000 vots a Catalunya mentre el PCE sols 312 vots en una llista encapçalada per Casanellas malgrat estar en la clandestinitat. A Madrid el PCE obtingué uns 2.500 vots i a la resta de l’estat no obtingué molts vots tampoc.

Estava clar que el BOC seguia superant en molt al PCE a Catalunya, però també seguia sent minoritari i era molt lluny de ser la força de masses que somniava Maurin, ja que la majoria de vots se’ls endugué ERC amb coalició amb la USC amb més de 300.000.

A principis d’agost de 1931 va haver-hi un tiroteig a Sevilla en que van morir quatre comunistes afins al PCE en un estrany atemptat després de ser detinguts la policia, pel que alguns membres del PCE insinuaven que podria haver set una llei de fugues. El dia 6 d’agost el PCE va organitzar un míting al teatre Maravillas de Madrid per protestar contra la mort dels quatre comunistes i per fer propaganda del PCE. Ramon Casanellas, que estava amagat i buscat per l’ordre d’expulsió, va aparèixer per sorpresa en el míting del teatre Maravillas de Madrid i fou molt aclamat. Havia tornat públicament a Madrid aquell que havia set l’home més buscat.

Quan Casanellas agafà la paraula en el míting va fer un discurs bastant incendiari fent proclames per seguir l’exemple dels revolucionaris soviètics.

Al final del míting alguns dels assistents es van manifestar pels carrers de Madrid afegint-se a altres centenars de manifestants que protestaven per la mort dels quatre comunistes a Sevilla i la policia els barrà el pas. Llavors es començaren a sentir trets per les dues bandes i van haver-hi diversos ferits de bala tant entre els policies com dels comunistes, havent-hi incidents fins a altes hores de la matinada. Un dels comunistes ferits va morir dies després.

Després dels incidents la policia va començar a buscar a Ramon Casanellas per Madrid, ja que consideraven que a part de ser un conegut magnicida sense permís de residència, la seva arribada havia exaltat els ànims entre els militants comunistes després de les seves incendiàries paraules en el míting, pel que el seguien considerant un element molt perillós. Bona entrada va fer Casanellas a Madrid 10 anys després de l’atemptat contra Eduardo Dato!


Ramon Casanellas, el primer de l'esquerra d'en peus, en el míting del teatre Maravillas de Madrid el 6 d'agost de 1931. Al davant de Casanellas i assegut amb ulleres José Bullejos, el secretari general del PCE.


Entre l’agost i setembre de 1931 es produïren unes 30 expulsions en el BOC de Catalunya algunes d’elles de dirigents importants com Hilari Arlandís, Antoni Sesé, Helios Gómez, Josep Banqué i Joaquim Pijoan. També importants membres del BOC del País Valencià i de la Federació Comunista de Llevant (FCL) com Joaquim Olaso i Joaquim Masmano van ser expulsats del BOC. Tots van ingressar immediatament al PCE.  

Al País Valencià una major part de la secció de Castelló de la Plana de la FCL van restar al BOC liderats per Julià Peirat i Dionís Marsà, mentre sols una petita part de la FCL de la secció de València liderats per Julià Gómez “Gorkin”, Josep González Canet i Manuel Salcedo van restar fidels al BOC

Una de les causes d’aquesta fugida o expulsions de membres del BOC al PCE van ser que aquests militants del BOC van criticar el poc esforç de Maurin per intentar dialogar amb els membres de la IC per reconciliar-se, ja que pensaven que la IC volia resoldre els problemes amb la FCCB  i a més opinaven que Maurin havia tingut poc en compte la seva opinió en aquest assumpte. 

Tampoc estaven d’acord amb la política sindical de Maurin d’intentar tenir bones relacions amb els elements més radicals de la CNT-FAI i a la vegada dir que al BOC havia d’acabar dirigint la revolució que iniciaria la CNT, ja que sobre tot Hilari Arlandís i Antoni Sesé, els dos també ex dirigents de la CNT, tenien una actitud molt hostil en els seus escrits contra els actuals dirigents de la CNT i de la FAI.

Arlandís i Sesé uns dels originals dirigents del BOC que es passaren a la secció catalana del PCE el 1931

Quan les seves crítiques augmentaren van ser expulsats directament per Maurin del BOC acusant-los de ser uns infiltrats sota les ordres del PC i la IC, cosa que provocà el seu ràpid ingrés al PCE. També l’arribada de Casanellas i el nou discurs nacionalista català de la secció catalana del PCE, va fer pensar a alguns que el PCE a Catalunya amb el suport de la IC i de la URSS podria en el futur tenir més força. També Miquel Valdés i Garriga, un jove dirigent de la UGT de Tarragona, es va incorporar a la secció catalana del PCE que liderava Casanellas.


Rossend Cabré, un jove militant comunista de 21 anys afí a la IC i que des del primer moment va es va fer amic i company de Casanellas en la seva clandestinitat, afirmà anys després en l’exili en la revista Xaloc, que Casanellas havia iniciat una campanya de converses amb militants del BOC com Hilari Arlandís i Antoni Sesé entre altres d’esquenes a Maurin i els havia convençut de que deixessin el BOC per passar-se a la secció catalana del PCE amb diversos oferiments polítics que no precisa i això havia provocat aquesta fugida de militants del BOC cap a la secció catalana del PCE.

Aquestes noves incorporacions donaven una mica més de vida a la minúscula secció catalana del PCE liderada per Casanellas en la clandestinitat, però malgrat tot el BOC seguia augmentant notablement el seu nombre d’afiliats respecte al PCE a Catalunya.

L’octubre de 1931 es celebraren unes eleccions parcials en les que Casanellas havia tornat a ser cap de llista del PCE a Catalunya. El PCE i la IC, seguia explotant la figura de Casanellas a Catalunya amb el seu discurs favorable a la lliure separació de Catalunya d’Espanya i el seu passat de famós anarquista d’acció. Casanellas estava en la clandestinitat i apareixia en els mítings per desaparèixer després abans de ser detingut. A més aparegueren uns pamflets del PCE que deien: “Vota a Casanellas, l’executor de Dato”. Les autoritats van ordenar retirar-los sinó volien que els prohibissin la candidatura del PCE.

Finalment en aquelles eleccions d’octubre de 1931 Ramón Casanellas va aconseguir 574 vots en la seva candidatura personal dins de la llista oberta del PCE. Havia augmentat una mica en relació amb les altres eleccions però el PCE seguia sent molt minoritari en vots tant a Catalunya com a tot l’estat i el seu competidor comunista a Catalunya el BOC va aconseguir uns 14.000 vots.

Casanellas ja havia set indultat per l’atemptat contra Dato però se li exigia que sortís de l’Estat Espanyol ja que no tenia permís de residència, cosa que no pensava fer. Ramon Casanellas va escriure llavors una carta a la IC, que es conserva, en la que els demanava que enviessin a Barcelona a la seva dona Maria Alexandrovna Fortus i al seu fill Floreal ja que, a més de dir que es trobava molt sol, pensava que Maria faria millor feina que els altres representants de la IC a Barcelona, en cert to crític.

Maria Alexandrovna Fortus, la dona de Casanenellas, a finals dels anys 30

En aquells moments el principal agent soviètic i de la IC que era a Barcelona seguint les evolucions de Casanellas era l’hongarès Ernö Guerö, que exercia un considerable control sobre els moviments de Casanellas per Catalunya. La seva dona Maria Alexandrovna Fortus quan va arribar a Barcelona amb el fill de Casanellas, també exercia un fort control sobre els moviments de Casanellas ja que era una fidel militant del Partit Comunista de la URSS.  

També en la carta Casanellas feia una forta crítica a alguns membres de la IC als que acusava d’estar discutint inútilment sobre conceptes i significats de paraules mentre a l’Estat Espanyol hi havia masses populars que es batien heroicament i diu que inclús la revolució democràtica burgesa pren caràcter de l’autèntica lluita pel poder.

Casanellas també era partidari al principi de tenir bones relacions amb el BOC i amb el seu vell conegut Maurin però aviat el PCE i la IC el va posar a lloc. En una acta de la reunió que va fer el PCE a Madrid el 14 de setembre de 1931, poc abans de les eleccions d’octubre abans esmentades, hi havia anotat que només Casanellas era contrari a la política que el PCE i la IC tenien envers al BOC però “al final se le convenció”. Per tant Casanellas no tenia gaire marge de maniobra i malgrat les seves inicials intencions de tenir bones relacions amb les altres faccions marxistes catalanes, tant des de Moscou com amb els agents de la URSS que el controlaven a Barcelona s’evitava que pogués actuar lliurement. 

A principis de 1932 el BOC ja tenia uns 6.000 militants a Catalunya i uns quants centenars més entre el País Valencià i la Franja del Ponent. Recordem que Maurin era de la Franja del Ponent. En canvi el PCE en aquells moments a Catalunya tenia només entre 300 i 500 afiliats, o al menys això era el que s’atribuïen, que eren pocs però havien millorat respecte als 40 que hi havia al principi quan es va separar la FCCB. 

Per altra banda a les Balears el gener de 1932 va ser detingut Antoni Bauzà pels seus incendiaris escrits sobre les vagues que es produïren al moll i al sector de la fusta. Antoni Bauzà era un dels líders de la secció balear de la FCCB que era més favorable a la seva integració en el BOC. La dentenció de Bauzà va afavorir que finalment, assessorats per l’agent soviètic original de Moldàvia amb el fals nom de Heriberto Quiñones, els líders comunistes balears favorables a seguir en la disciplina de la IC i per tant del PCE com Gabriel Campomar, Jaume Campomar, Pere Canals, Miquel Garcia Llabrés, Miquel Mateu Martí, Gabriel Picornell, Aurora Picornell, Josep Julià, Antònia Pascual i Andreu Sureda entre altres, desvinculessin el comunisme balear de la FCCB i del BOC per posar-se a la disciplina de la IC i del PCE. Cal ressaltar que tots aquests comunistes balears anomenats anteriorment i fidels a la IC, van ser assassinats pel feixisme durant el primer any de guerra entre 1936  i 1937 a les Balears menys Pere Canals que era a Barcelona i es va salvar, afiliant-se posteriormenet al PSUC. Pere Canals, que malgrat haver set del PCE de les Balears era nascut a Catalunya, moriria en la post-guerra el 1946 assassinat pels seus propis companys del PSUC i el PCE a França en un obscur assumpte del que ja en parlaré en el següent escrit de continuació.

Alguns importants membres de la secció Balear de la FCCB fotografiats el 1929 i que després restaren fidels a la IC i no s'incorporaren al BOC. D'esquerra a dreta: Miquel Mateu i Martí, Jaume Campomar, Gabriel Picornell, Josep Julià i Miquel Garcia Llabrés. Tots van morir afusellats pels feixistes entre 1936 i 1937. 

Dues també importants militatns de la secció Balear de la FCCB que restaren fidels a la IC i no s'incorporaren al BOC sinó al PCE Balear fotografiades el 1929. Les dues foren també assassinades pels feixistes el 1937.

Segons afirmà Rossend Cabré en els seus escrits a l’exili, que era en aquells moments un estret col·laborador de Casanellas en la seva clandestinitat com abans he esmentat, tant ell com Casanellas tenien un estret contacte amb els comunistes de les Balears sobre tot amb Aurora Picornell i Heriberto Quiñones, els quals formaven també parella sentimental, ja que segons Cabré, Casanellas considerava als comunistes balears tant seus com els catalans.

També destacaren com a membres del PCE a les Balears des dels primers anys 30 l’eivissenc Joan Antoni Palerm i el mallorquí Guillem Gayà i Nicolau. Joan Antoni Palerm, que durant la guerra del 36 s’afilià al PSUC, va ser uns dels que juntament amb el mallorquí Gabriel Alomar, que havia viscut a Barcelona i havia set militant de la USC fins a la seva expulsió i després col·laborador de la UGT de les Balears, van promocionar la integració de les Balears dins de l’estatut d’autonomia de Catalunya.


Antoni Gaya i Nicolau, un dels líders del PCE de les Balears, durant la república. Un dels pocs que aconseguí fugir ievitant ser afusellat al començar la guerra del 36. 


Antoni Bauzà va restar un any i mig a la presó i el 1934 fou expulsat oficialment del PCE i juntament amb Francesc Gràcia entre altres, va fundar la secció del BOC de les Balears que posteriorment formarien part del POUM.  

Per altra banda els marxistes de la Federació Socialista Balear (FSB), la secció balear del PSOE, estaven liderats entre altres per Llorenç Bisbal i Barceló, que va ser votat alcalde de Palma de Mallorca el 1931 i que morí el 1935 de llarga malaltia. També Ignasi Ferretjans i Sanjuan i Jaume Rebassa foren dirigents del POSE Balear als anys 30 i van poder fugir el 1936 quan van donar el cop els feixistes. 


Alguns dels dirigents dell PSOE a les Balears als primers anys 30


Altres importants dirigents del PSOE balear durant la república eren Jaume Bauzà i Far, Joan Montserrat i Parets, Jaume Garcia i Obrador i Alexandre Jaume i Obrador i Simó Fullana, sent aquests 5 afusellats entre altres pels feixistes entre 1936 i 1937 després del triomf feixista a les Balears al començar la guerra. 

 
Alguns dels també dirigents del PSOE Balear als primers anys 30. Els quatre foren afusellats pels feixistes entre 1936 i 1937




DETENCIÓ DE CASANELLAS EL 1932 I EVOLUCIÓ DEL PCE I DEL BOC

El fracàs electoral del PCE a tot l’estat i sobre tot a Catalunya, superat en molt per la FCCB i el BOC, que en la pràctica eren la mateixa cosa, va fer que la IC i el govern soviètic instessin al PCE a fer un nou congrés per canviar el rumb del partit. La IC i el PC de la URSS van començar a culpar al secretari general del PCE José Bullejos i als altres membres de la cúpula del fracàs del PCE i a més van proposar en lloc de tenir una secció del PCE a Catalunya, crear un partit comunista a Catalunya de caràcter nacionalista català que estigués lligat a la IC i al PCE. Aquest congrés del PCE estava programat per principis de març de 1932 a Sevilla a on hi havia d’acudir Ramon Casanellas de manera clandestina.

Uns dies abans del congrés a finals de febrer de 1932, membres de la delegació del PCE van acudint a Sevilla per fer reunions prèvies i Ramon Casanellas, encara en la clandestinitat, hi acudeix i és detingut el 28 de febrer de 1932 a la població sevillana de Carmona. La seva detenció tingué un fort ressò mediàtic ja que per fi havia set detingut aquell que fou l’home més buscat que encara estava en la ment de la majoria de la població, encara que ara sols va ser detingut per ser expulsat de l’estat. Casanellas va ser enviat detingut a Madrid en espera de la seva expulsió de l’Estat Espanyol, a part de per estudiar si se’l podia inculpar en els greus incidents de Madrid després del míting del PCE al teatre Maravillas de l’agost de 1931.


Foto de Ramon Cananellas feta per la policia poc després de ser detingut a Carmona a finals de febrer de 1932

A principis de març de 1932 s’inicia el IV congrés del PCE a Sevilla i a part de fer autocrítica de la política de la cúpula lidera per José Bullejos, es parla de la necessitat de crear un partit comunista a Catalunya que incideixi fortament en el fet nacional català i faci front al BOC, com s’havia suggerit des de Moscou i la IC. En aquells moments la cúpula del PCE formada per José Bullejos, Leon Trilla, Manuel Adame i Etelvino Vega ja estava en la corda fluixa, encara que se’ls va mantenir de moment en la cúpula.

Per altra banda Ramon Casanellas després de la seva detenció a Carmona (Sevilla) i d’estar uns dies a la presó a Madrid, davant de les protestes del PCE i diversos sectors obreristes, va ser expulsat de l’Estat el 23 de març de 1932 i inicialment el van conduir a Irún al costat de la frontera francesa. Un dels policies que l’acompanyava era un valencià que es deia Borràs i alguns periodistes que el van acompanyar van ressaltar que Casanellas el policia parlaven tota l’estona en “catalán i valenciano entre ellos”. Casanellas va afirmar tant als policies com als periodistes que encara que el fessin fora, ell no aniria a la URSS ja que a Espanya i a Catalunya encara hi havia molta feina per fer insinuant que tornaria. Després de posar la policia francesa molts impediments legals al final va arribar a Hendaia. A la frontera hi havia un núvol de periodistes.

A l’estat Francès, donada la seva fama de magnicida anarquista i ara comunista, no el volien i el van detenir per conduir-lo a la frontera Bèlgica i expulsar-lo del país. El govern Belga tampoc el volia i en l’espera aprofitant un descuit es va evadir dels gendarmes i va tornar clandestinament a Barcelona. La vida de Casanellas continuava sent com sempre agitada i clandestina el 1932.

El mateix març de 1932 els trotskistes liderats per Andreu Nin al no veure possible ja fer canviar de rumb al PCE, van optar per canviar de nom i enlloc d’Oposición Comunista de Izquierda (OCI) es van anomenar a partir de llavors Izquierda Comunista de España (ICE), coneguts a Catalunya com Esquerra Comunista. Eren l’únic grup trotskista a tot el món que no és deia Oposició Comunista el que denotava també una lleugera discrepància amb el mateix Trotski.

El BOC al ser el comunisme que més triomfava a Catalunya veia la necessitat de ampliar-se a la resta de l’Estat Espanyol, ja que arreu de l’estat hi havia comunistes que no es volien alinear ni amb Stalin ni amb Trotski i s’apropaven a les tesis de la FCCB i del BOC. A Madrid hi havia també un reduït grup de comunistes dissidents del PCE i que tampoc eren trotskistes que s’anomenava Agrupación Comunista Madrileña (ACM)  liderada per Luís Portela que en principi s’aproparen les tesis del BOC. Malgrat tot, Luís Portela va tenir dubtes al principi ja que havia dit alguna vegada que el BOC tenia un to massa nacionalista català i estava ple de separatistes provinents d’Estat Català. Finalment Portela i un petit grup de Madrid acceptà aliar-se amb el BOC, però aquest fet frenà a una gran part dels comunistes dissidents del PCE de Madrid a aliar-se amb el BOC i la FCCB, pel que molts retornaren a la disciplina del PCE.

Davant d’això Maurin va veure la necessitat de crear a partir de la FCCB i del BOC, que en la pràctica eren el mateix, un grup a nivell estatal de comunistes dissidents de la IC i no trotskistes que s’anomenaria Federación Comunista Ibèrica (FCI). Julià Gómez “Gorkin”, un valencià de la Federació Comunista del Llevant (FCL) que era propera a les tesis de la FCCB i del BOC, es va traslladar a Madrid per intentar fer d’enllaç entre els pocs comunistes dissidents que quedaven a Madrid i el BOC, juntament amb Luis Portela, un dels fundadors de la Agrupación Comunista Madrileña (ACM) propers la línia del BOC. Un any després també Enric Androher “el Gironella”, un destacat membre del BOC de Girona, es va traslladar a Madrid per juntament amb “Gorkin” ajudar a promocionar allí la FCI. També a Astúries hi havia un grup de comunistes dissidents que s’aproparen al grup de Maurin de la FCCB i el BOC.

Aplegant bàsicament aquests reduït nombre de comunistes dissidents de Madrid i Astúries més els del País Valencià i la Franja del Ponent, a iniciativa de Joaquim Maurin i Jordi Arquer l’abril de 1932 la FCCB va decidir formar la Federación Comunista Ibèrica (FCI) amb aquests grups.

Va haver-hi però un nombrós grup de militants del BOC, sobre tot els del sector provinent del separatisme molts dels quals ex Estat Català, que no estaven d’acord en crear un grup a nivell estatal espanyol. Un d’ells era Miquel Ferrer que en les seves memòries diu que Maurin els va dir que el fet de crear un grup a nivell estatal els donaria més força i a més serviria per explicar als obrers de fora de Catalunya la idea de la lliure independència de les nacionalitats, de la República Socialista Catalana i de la Unió de Repúbliques Socialistes Ibèriques.


ESTAT CATALÀ PARTIT PROLETARI, AUGMENTA EL PUZLE MARXISTA CATALÀ

Uns mesos abans de que es formés la Federación Comunista Ibérica (FCI), el gener de 1932 un grup de membres d’Estat Català que s’havien integrat a ERC, ja molestos des de feia quasi un any per la renúncia de Macià a la República Catalana que havia proclamat inicialment, van decidir abandonar ERC. Uns van formar el Partit Nacionalista Català liderat per Josep Maria Xammar, que pretenia formar una candidatura electoral en el futur de caràcter purament separatista i altres liderats per Jaume Compte volien formar un grup marxista independentista.

A iniciativa de Jaume Compte, que era del secor provinent d’Estat Català dins d’ERC, es va celebrar l’anomenada Conferència Obrera de Catalunya per intentar que totes les faccions marxistes de Catalunya s’apleguessin en un partit sobiranista o independentista obrerista. Encara que a la conferència hi van participar també alguns elements obreristes no hi van participar ni els representants del BOC ni del PCE ni de la ICE trotskista, els quals més aviat instaven als marxistes separatistes de Jaume Compte a entrar en les seves formacions. Si que hi participaren alguns membres propers a la USC però finalment no s’alienaren amb les tesis separatistes de Jaume Compte.

Finalment l’octubre de 1932 una gran part dels que havien format la Conferència Obrera de Catalunya majoritàriament els provinents de l’Estat Català dins d’ERC constituïren definitivament el nou partit marxista Estat Català Partit Proletari (ECPP) sota la direcció de Jaume Compte, Artur Cussó, Pere Aznar, Josep Marlés, Simó Llauneta, Eudald Carbonell, Emili Vilaseca i Ramon Fabregat, entre altres. Dos anys després el 1934, l'ECPP passaria a anomenar-se Partit Català Proletari (PCP) i Jaume Compte moriria en els fets d'octubre de 1934 juntament amb Manuel González i Alba, un militant que el 1932 era del BOC i que es passà al PCP el 1934.

Jaume Compte, Artur Cussó i Pere Aznar, uns dels primers dirigents de ECPP el 1932 i Manuel Gonzàlez i Alba, que el 1932 era del BOC i el 1934 s'afilià a ECPP, que passà a anomenar-se PCP .

També Josep Rovira, un destacat ex activista armat d’Estat Català que havia retornat de Mèxic després de l’exili aquell 1932, es va integrar i va participar en la fundació d’ECPP  amb Jaume Compte. L’any següent però es passà al BOC.

Josep Rovira, va passar d'Estat Català a ECPP i després al BOC el 1932.

Jaume Compte i el seu ECPP van iniciar un acostament al BOC ja que hi havien nombrosos ex militants d’Estat Català i ex companys seus i per haver set els primers comunistes a Catalunya que s’havien mostrat fortament sobiranistes. Però la idea del BOC de crear una Federació Comunista Ibérica (FCI) a nivell estatal els va frenar d’integrar-hi i intentaven convèncer als líders del BOC de canviar de tàctica en aquest sentit o d’atraure’s membres del BOC a ECPP. Les relacions amb el BOC es van refredar una mica a finals de 1932, ja que a part de discrepar amb el tema de la FCI, Jaume Compte i ECPP criticaven el suport de la direcció del BOC a la actitud radical avantguardista de la CNT-FAI amb les seves vagues revolucionàries.

Donat que els líders del ECPP com Jaume Compte, a part d’activistes armats en el passat no tenien gaire bagatge ni sindical ni obrerista, no van aconseguir atreure’s als militants més separatistes del BOC, malgrat que discrepessin de Maurin.

ECPP tenia inicialment uns 150 afiliats i es presentaren sols a les eleccions al parlament català de novembre de 1932 obtenint 586 vots.

Segons diu Miquel Ferrer en les seves memòries, que en aquells moments era a la cúpula del BOC, tant ell com altres comunistes separatistes o sobiranistes catalans no se sentien del tot còmodes al BOC per la promoció que Maurin i Arquer feien de la FCI a nivell estatal, ni tampoc els convencia l’estalinisme, ni el trotskisme ni la inexperiència d’ECPP. Tampoc els convencia el to moderat d’ERC i de la USC, per tant diu que seguiren al BOC a manca de saber a on ficar-se, cosa que era bastant normal en aquells moments entre aquell trencaclosques de tendències marxistes i esquerranes sobiranistes que hi havia a Catalunya.

Durant 1932 també uns quants membres del sector d’Estat Català dins d’ERC com el grup liderat per Joan Carreras, un ex líder d’Estat Català de Figueres, juntament amb 50 membres més del seu grup de l’Empordà, van optar per integrar-se al BOC enlloc de a ECPP.


ES CREA FINALMENT EL PARTIT COMUNISTA DE CATALUNYA LIDERAT PER CASANELLAS

El 10 d’agost de 1932 el general Sanjurjo intenta iniciar un cop d’Estat contra la república a Sevilla que fracassa. El PCE fins llavors tenia una política d’enfrontament radical amb el govern republicà i només promovia una revolució comunista tipus soviètic, cosa que per altra banda era bastant irreal donat lo minoritari del PCE. Però a partir del perill de cop d’Estat van començar a canviar de política i va baixar el seu to radical iniciant un acostament amb les altres forces republicanes per fer front comú contra els moviments colpistes.

Això va coincidir amb la destitució, a instàncies de la IC i del govern de la URSS, de la cúpula del PCE formada per José Bullejos, Manuel Adame, Leon Trilla i Etelvino Vega. El nou secretari general del PCE va ser José Díaz, que als anys 20 havia set un destacat membre de la CNT andalusa. Es va començar llavors a criticar fortament a la recentment destituïda cúpula del PCE acusant-los de sectaris i de ser els responsables del fracàs fins llavors del PCE.

El tema de la destitució de José Bullejos i la cúpula del PCE i les dissidències que sorgiren a partir d’aquí seria motiu d’un altre tema del que s’ha escrit molt i amb moltes opinions diverses i contraposades i en les que ara no entraré. Una de les opinions més generalitzades però, és que la IC i el govern soviètic, que eren els que realment feien i desfeien en el PCE, com sempre buscaven culpables dels seus fracassos. Si bé ara acusaven a l’anterior cúpula de que el PCE havia estat fins llavors massa d’esquenes a la societat amb la seva política ultra radical, de fet molts diuen que havien set fins llavors les mateixes directrius de Moscou i de la IC i que ara al canviar de política volia uns caps de turc. També se sap que poc abans Bullejos havia protestat enèrgicament per les acusacions que li feia la IC i el PC de la URSS, cosa que es considerava greu ja que en aquells moments Moscou i la IC ja no tolerava la més mínima protesta o dissidència. Bé com he dit abans tema per un altre complicat debat en el que hi ha moltes i diverses opinions.

L’octubre de 1932 el nou secretari general del PCE José Díaz i Antonio Mije van a Barcelona per reunir-se amb Ramon Casanellas, que seguia estant en la clandestinitat, per parlar de la situació a Catalunya i del projecte de crear un nou partit comunista català afí a la IC, com aquesta mateixa els havia suggerit.

El secretariat polític de la IC liderat pel rus Manuilinski va aprovar oficialment el 29 d’octubre de 1932 una resolució en que es deia que: “per assegurar una millor direcció en la lluita de classes revolucionària del proletariat català, jutja necessari que l’organització regional catalana del PCE s’organitzi com a Partit Comunista de Catalunya, que ha de romandre en relació amb el PCE com els partits de Bielorrússia i d’Ucraïna Occidental amb el PC de Polònia al qual pertanyen. S’encarrega a la Comissió Política comunicar les directrius oportunes al PCE”.

L’endemà mateix la cúpula de la regional catalana del PCE presidida per Ramon Casanellas, Hilari Arlandís, Antoni Sesé, Manuel Trueba, José del Barrio, Francisco del Barrio, Felipe Garcia, Lina Odena, que representava a les joventuts del partit, Rossend Cabré, Josep Banqué, Miquel Valdés i Joaquim Otero juntament amb el secretari general del PCE José Díaz, anuncien la creació del Partit Comunista de Catalunya que seria de caràcter nacionalista català. José Díaz deixa molt clar que les relacions entre el Partit Comunista de Catalunya i el PCE han de ser de germanor, solidaritat i de plena identificació amb la línia de la IC. Malgrat el seu caràcter autònom, el Partit Comunista de Catalunya era a la IC no directament sinó a través de la seva relació amb el PCE, ja que no representava a una zona que tingués un estat, per tant inicialment malgrat el seu suposat caràcter autònom i nacionalista seguia sent de fet una sucursal del PCE, encara que ara amb unes característiques pròpies de partit.


Alguns dels priners dirigents del Partit Comunista de Catalunya el 1932 provinents de la secció catalana del PCE juntament amb alguns dels que havien vingut del BOC l'any anterior com Hilari Aralndís i Antoni Sesé



També es crearen immediatament les Joventuts del Partit Comunista de Catalunya liderades per Lina (Paulina) Odena que havia recentment arribat d’una estada de 14 mesos a la URSS en que una delegació de joves comunistes catalans hi havien set enviats per rebre formació comunista entre els que també hi havia el santanderí Manuel Trueba i Mirones, que també tenia un càrrec important en les joventuts del Partit Comunista de Catalunya . 

Un any abans la jove Lina Odena havia declarat que els dirigents del PCE eren una secta fora de la realitat social del país i havia acusat acaloradament als seus dirigents de no entendre el problema nacional català. Amb la creació del Partit Comunista de Catalunya liderat per Ramon Casanellas semblava que es donava solució a aquests problemes i havia entusiasmat a alguns comunistes catalans que eren reticents fins llavors a la política del PCE. Cal ressaltar que Lina Odena va morir als dos mesos de començar la guerra, el 14 de setembre de 1936, quan era combatent al front en la zona de la província de Granada al suïcidar-se quan anava a ser capturada per uns falangistes.

Donat que ja hi havia hagut abans un altre PCC, el Partit Comunista Català liderat per Jordi Arquer que s’havia fusionat amb la FCCB per formar el BOC, per no confondre’ls al nou Partit Comunista de Catalunya li posaré les sigles PC de C., encara que ells usaven les sigles PCC.

El 9 de novembre de 1932 surt el primer número de la revista oficial del PC de C. presidit per Ramon Casanells que es deia Catalunya Roja, escrita en català. Això coincidia amb la convocatòria de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya i ja de bona entrada la revista entra en la campanya electoral.

El nou PC de C. va publicar un comunicat a Catalunya Roja el 16 de novembre de 1932 en que s’informava de les bases del nou partit. En aquest escrit es notava la seva total fidelitat a la IC i a la URSS, com quan es justificava la destitució de l’anterior cúpula de PCE liderada per Bullejos als que es criticava fortament i se’ls feia responsables del fracàs del PCE fins llavors, als que s’acusava d’autoritaris i d’estar d’esquenes a les realitats socials. També se’ls acusava de amb la seva la seva actitud sectària, haver impedit que la majoria de membres del BOC s’acostessin a la línia del PCE i de la IC.

També es feia una crida als “companys” del BOC d’adherir-se a la línia de PC de C. i de la IC, tot i criticant la política dels dirigents del BOC. També criticava als dirigents de la CNT d’estar fora de la realitat dels treballadors catalans. 

El mateix 9 de novembre de 1932 en el primer número de Catalunya Roja el PC de C. ja feia les primeres proclames electorals per les eleccions catalanes en un comunicat signat per Ramon Casanellas.

En l’escrit de Ramon Casanellas es criticava fortament a totes i cadascuna de les altres forces obreristes. Es criticava el BOC d’haver fet costat a la burgesia catalana amb les seves calúmnies contra la IC i la URSS. També es criticava a les dues faccions de la CNT, a la trentista de Peiró per moderada i acusant-la d’estar en contra de vagues revolucionàries i fer el joc a ERC, i també criticava a la CNT-FAI per dificultar l’organització independent del proletariat català a la vegada que es solidaritzava amb els represaliats per les mateixes vagues organitzades per la CNT-FAI. Com és veu ningú es lliurava de les fortes crítiques, una línia típica de la IC.

En el tema nacional català el PC de C. adoptava una sorprenent posició que ratllava el separatisme i tal com havia fet el BOC un any abans criticava a Macià per haver-se fet enrere quan va proclamar la República Catalana. Criticava l’Estatut perquè deia que no era la llibertat de Catalunya i deia que Catalunya era una nació que tenia el dret a separar-se d’Espanya si ho desitjava i que després pogués tenir la llibertat si ho desitjava d’entrar en una Federació de Repúbliques Ibèriques. Reivindica el dret d’autodeterminació per Catalunya per combatre tant l’imperialisme espanyol com a la burgesia catalana que ha capitulat a l’imperialisme espanyol. També deia que a la URSS s’havia resolt el tema nacional amb la federació de les diferents repúbliques socialistes de les diverses nacionalitats.

Tot això entre altres reflexions com les de les reivindicacions obreres o dels treballadors del camp en que es denotava la línia de la IC.


EL MARXISME I EL MOVIMENT OBRER I CAMPEROL A CATALUNYA

Finalment en les eleccions al parlament català del 20 de novembre de 1932 guanyà àmpliament la coalició entre ERC i la USC i altres formacions republicanes catalanistes amb quasi 225.000 vots. La Lliga Regionalista fou la segona força amb 138.000 vots. Deixant de banda altres forces que també es presentaren, el BOC aconseguí 11.000 vots i el PC de C. liderat per Casanellas 1.700 vots. La nova força marxista i separatista catalana Estat Català Partit Proletari (ECPP) obtingué 586 vots.

El lideratge de l’activista armat llegendari Ramon Casanellas, el nodrit nombre de membres del BOC que s’havien passat al PCE i ara al PC de C. i el fort to nacionalista català del PC de C. no els havia servit tampoc per superar al BOC que com es veu obtingueren molts més vots, encara que això si el PC de C. havia augmentat sensiblement els seus vots en referència al PCE en altres eleccions a Catalunya. Malgrat tot el mateix BOC amb els seus 11.000 vots també era minoritari i no va aconseguir tampoc cap diputat.

Però ni el PC de C. ni el BOC havien tampoc aconseguit el vot de la majoria d’obrers catalans, una gran part dels quals van votar la coalició ERC-USC, tant els ex cenetistes com d’una gran part dels afiliats de la CNT que votaven, que eren aproximadament un 30%. El fet de que Francesc Macià, que havia promogut la insurrecció contra la dictadura des del seu separatisme d’esquerres i Luís Companys que des del seu catalanisme federalista obrerista havia defensat a anarcosindicalistes en l’època dura dels anys 20 fossin els líders d’ERC, va influir en el seu èxit electoral. Això tenint en compte que aproximadament un 70% d’afiliats a la CNT no votaven per fidelitat a la seva ideologia anarquista.

Davant del fracàs del PC de C. José Bullejos, el destituït ex secretari general del PCE, va dir que a Catalunya no guanyaria mai un partit que estigués lligat a un partit central espanyol, ja que els treballadors catalans sempre rebutjarien aquesta idea.

Joan Garcia i Oliver, un dels líders del sector més radical anarquista de la CNT catalana tant als anys 20 com als anys 30 en el seu llibre de memòries “El Eco de los Pasos” fa el seu propi estudi de les característiques d’aquells militants o ex militants de la CNT en general. Garcia i Oliver diu que una majoria dels cenetistes catalans dels anys 20, en que molts eren joves i obrers no especialitats, als anys 30 molts s’havien especialitzat, tenien més bones feines, família amb fills i a més alguns havien format els seus propis petits tallers o negocis, pel que no els atreia tant l’anarquisme radical de la CNT guiada ara per la FAI ni tampoc el comunisme. A més Garcia i Oliver considera que molts d’aquells ex cenetistes catalans super explotats i perseguits pels pistolers als anys 20, en el fons tenien idees catalanistes o separatistes pel que amb tot això barrejat la majoria s’havien apropat a ERC als anys 30.

També diu Garcia i Oliver que quasi tots els ex cenetistes de les zones del camp català dels anys 20 havien ingressat en massa a ERC.

També entre els treballadors del camp català els partits comunistes tenien poca acceptació, malgrat que sobre tot el BOC havia promocionat la idea dels repartiments de terres entre els treballadors del camp que anés més enllà que les dels rabassaires.

A partir de 1929 a la URSS Stalin havia començat a canviar la seva política de repartiment de terres als camperols dels anys 20 i iniciava les nacionalitzacions massives de terres. Això havia provocat l'oposició d’una part important dels camperols de la URSS produint-se alguns enfrontaments i la posterior repressió dels camperols que s’hi oposaven. Per tant al camp català començava també a haver-hi en alguns sectors una certa desconfiança envers al comunisme malgrat que el BOC es desmarcava de la URSS i d'Stalin i promocionava la idea de repartiment de terres. 

El BOC era contrari a les tesis d’Stalin i sols acceptava algunes de les de Trotski per la URSS però no per Catalunya i l’Estat Espanyol i segons va dir posteriorment Maurin si el BOC tenia alguna influència d’algun dirigent de la URSS era de Bukharin, un dels històrics de la revolució amb Lenin, que feia un temps que tenia fortes diferències amb Stalin havent set desplaçat del comitè central del PC de la URSS. Bukharin durant els anys 20 havia set dels partidaris a no intervenir massa amb els altres partits comunistes d’arreu del món, havia defensat la idea de la repartició de terres entre els camperols i partidari d’una política més amplia del PC de la URSS d’arribar a diversos sectors populars encara que no estiguessin del tot conscienciats amb el comunisme. Això havia funcionat en certa manera a la URSS als anys 20, però a partir de 1930 Stalin ja estava desenvolupant una política totalment contrària a això amb les nacionalitzacions de terres i la intolerància a la més mínima dissidència.

Però ni el BOC ni el PC de C. ni la trotskista ICE van tampoc aconseguir trencar la gran influència d’ERC en el camp català. Catalunya era majoritàriament terra de petits propietaris agraris o de treballadors del camp que aspiraven a ser-ho. La Unió de Rabassaires (UR), sindicat dominat principalment per ERC amb uns 23.000 afiliats era el sindicat majoritari dels camperols. La UR i ERC promocionaven una reforma agrària que consistia en poder conrear terres d’altres en contractes que els permetien quedar-se gran part de la collita durant alguns anys i en alguns casos accedir a la propietat de la terra.

El BOC per altra banda proposava que es nacionalitzessin les terres dels grans terratinents, que a Catalunya n’hi havia pocs, o les terres que no es conreaven per posteriorment repartir-les entre els camperols. El BOC aconseguí una certa incidència entre alguns dels treballadors del camp menys protegits impulsant alguns sindicats agraris a part d’UR i aconseguint uns 5.000 afiliats en els seus sindicats. Les detencions diverses vegades de Jaume Miravitlles i Jordi Arquer en alguns incidents de protesta dels camperols van donar un cert prestigi al BOC en alguns sectors del camp català, però no s’apropà mai a les dimensions de la UR, en la que a part d’ERC també hi tenia certa influència la USC.

El PC de C. amb el seu líder Casanellas encara en la clandestinitat, tenia una línia semblant al BOC en relació als treballadors del camp, però el seu reduït nombre de militants feia que no tingués suficients quadres per una política sindical pels camperols.



LA CNT A CATALUNYA I LA SEVA RELACIÓ AMB ELS COMUNISTES

La CNT per altra banda ja feia temps que havia quasi desistit de tenir influència en el camp català a on tenia quasi una nul·la acceptació amb la seva idea de la revolució anarquista promoguda per la FAI, tenint en compte que la majoria de camperols catalans eren o petits propietaris o que aspiraven a ser-ho. Era en l’àrea industrial a on la CNT tenia la seva força a Catalunya.

Ni el BOC ni el PC de C., malgrat que la majoria de dirigents seus venien de la CNT catalana dels anys 20, com Maurin o Casanellas, no van aconseguir tampoc tenir una influència important dins dels afiliats a la CNT dels anys 30. Maurin feia contínues crítiques tant als dirigents de la CNT-FAI, acusant-los de no tenir una proposta clara per després de la revolució malgrat que donava suport a les seves vagues revolucionàries i a la vegada també acusava al sector de la CNT dissident de Peiró anomenats trentistes, acusant-los de moderats al no fer costat a les revoltes de la CNT-FAI. A la vegada Maurin proclamava que el BOC havia de ser el que guiés als afiliats de la CNT-FAI en la seva revolució, cosa que evidentment no agradava gaire als dirigents de la FAI.

El BOC havia creat el 1931 una corrent marxista pròpia dins de la CNT catalana anomenada Oposició Sindicalista Revolucionària (OSR), que a part de ser minoritària i en principi donar suport a les vagues revolucionàries de la FAI, eren vistos pels dirigents de la CNT-FAI com uns infiltrats que pretenien desviar als anarcosindicalistes cap al marxisme i substituir a la FAI en la guia de la CNT. Això havia provocat inclús alguns enfrontaments físics entre membres del BOC i de la FAI en alguns mítings.

També el PC de C. de Ramon Casanellas tenia una pròpia corrent dins de la CNT catalana anomenada Comitès de Reconstrucció (CR) de la CNT, que ja venia del PCE abans de crear-se el PC de C. Aquests havien tingut una línia quasi idèntica que la del BOC dins de la CNT com la de donar suport a la línia dura de la FAI i de voler atraure’s als afiliats de la CNT al comunisme però afí a la IC. Al ser encara molt més minoritaris que el BOC quasi no tingueren incidència i a més al PC de C. no li serví el lideratge del llegendari Casanellas al que més aviat els cenetistes de la línia anarquista més dura l’acusaven d’haver traït seu passat anarquista.

Finalment s’imposà la línia dura de la FAI dins de la CNT catalana, ja que la FAI pràcticament sols existia a Catalunya a part de petits nuclis a la resta de l’estat i el 1933 foren expulsades definitivament totes les corrents dissidents de la línia de la FAI, alguns sindicats dels quals ja havien anat sent expulsats gradualment l’any anterior.

El grup més nombrós dels expulsats foren els anomenats trentistes liderats per Joan Peiró que era el sector anarcosindicalista més moderat contrari a la línia avantguardista revolucionària de la FAI. El sector trentista de la CNT el formaven la majoria dels que quedaven de la vella guàrdia de la CNT dels anys 20 que entre altres eren Joan Peiró, Juan López, Angel Pestaña, Francesc Arín, Pere Cané, Camil Piñón, Miquel Prat, Gener Minguet, Sebastià Clarà, Pere Foix o Simó Piera, el principal líder de la vaga de la Canadenca, havent aquests tres últims ingressat a ERC. Aquests representaven a més de 30.000 afiliats i formaren l’anomenada CNT d’Oposició.

També l’Oposició Sindical Revolucionària (OSR) impulsada pel BOC i els Comitès de Reconstrucció (CR) de la CNT impulsats pel PC de C. van ser expulsats del tot de la CNT aquell 1933, encara que entre els dos no arribaven als 10.000 afiliats dins la CNT catalana.

La majoria dels afiliats a la CNT catalana que podrien ser uns 180.000 aquell 1933 restaren fidels a la CNT guiada per la FAI, encara que només una minoria seguia realment totes les consignes de la FAI i molts, que eren nous afiliats i no provinents dels anys 20, restaren en aquest sector de la CNT per inèrcia al no haver-hi en les seves zones molts sindicats d’oposició. Sols hi havia que veure les revoltes anarquistes promogudes pels grups radicals de la FAI a Catalunya que eren seguides per una minoria de cenetistes.

La CNT catalana havia ressorgit el 1931 gràcies, a part d’un bon nombre provinent dels antics afiliats als anys 20, als aproximadament 350.000 immigrants de la resta de l’estat que vingueren durant la dictadura de Primo de Rivera i d’un bon nombre de joves anarquistes radicals catalans recentment afiliats. No obstant això, si bé als primers anys 20 només un 18% d’afiliats a la CNT catalana no eren d’originaris de Catalunya, encara que una part important d’ells venien del País Valencià, als primers anys 30 els cenetistes de Catalunya que no eren d’origen català ja eren el 35%, eren molts però tampoc eren la majoria com a vegades s’ha dit. 

Per altra banda l'afiliació a la CNT catalana als primers anys 30 després de les expulsions s’havia quedat en uns 180.000 afiliats, que era una xifra considerable però molt inferior als aproximadament 500.000 que tenia la CNT a Catalunya el 1920. Tot això sumat que nombrosos dirigents cenetistes no catalans havien vingut a viure a Catalunya, feu que dins de la CNT catalana hi haguessin també fortes polèmiques i divisions respecte al tema nacional català que serien dignes d’un altre interessant estudi apart. 

Dins de la CNT-FAI que quedà el 1933 després de les expulsions hi havia també moltes divisions pel tema sindical, polític i social. Hi havien els dirigents més sindicalistes com Eusebi Carbó o Marc Alcon i Selma, que malgrat estar dins del sector de la CNT-FAI discrepaven de les expulsions dels trentistes de Peiró i de la línia dura d’avantguarda revolucionària de la FAI. Dins de la mateixa FAI hi havia també una profunda divisió entre alguns de la seva cúpula dirigent com Federica Montseny, Diego Abad de Santillàn, Josep Peirats o Fidel Miró i els seus grups d’acció al carrer liderats per Joan Garcia i Oliver, Buenventura Durruti, Francisco Ascaso, Alfons Miquel Martorell, Bru Lladó, Antonio Ortíz o Juan Manuel Molina, aquest últim també de la cúpula dirigent però afí als grups de la FAI del carrer.

Aquestes divisions serien un altre llarg tema, però bàsicament la cúpula dirigent de la FAI a la vegada que volia impregnar a la CNT catalana d’una línia anarquista pura amb poc diàleg amb les altres forces d’esquerra catalana, no li agradava que els activistes de carrer dirigits principalment per Joan Garcia i Oliver i Buenaventura Durruti iniciessin revoltes i accions pel seu compte sense consultar-los, el que representava una lluita de poder dins de la FAI. A més els activistes de carrer liderats per Joan Garcia i Oliver i Durruti, la majoria activistes dels anys 20, consideraven a la nova cúpula de la FAI uns "intelectualoides" nou vinguts a la lluita. 


CASANELLAS TORNA A SER DETINGUT

Tant durant 1932 com 1933 l’intent de la FAI de derivar les vagues que organitzava la CNT en revoltes anarquistes i les accions armades de la mateixa FAI van provocar alguns enfrontaments entre membres d’aquests i els anomenats Escamots d’Estat Català, formats per grups paramilitars dins d’ERC formats majoritàriament per afins al sector provinent d’Estat Català dins del partit i dirigits per Miquel Badia, ja que consideraven que això desestabilitzava l’intent de Macià de en un futur proper fer també una revolta però de caràcter independentista.

En aquells moments la Generalitat no tenia competències d’Ordre Públic i els Escamots, ideats inicialment per enfrontar-se a grups dretans i ultraespanyolistes, intentaven fer una mica de policia paral·lela catalana. També els Escamots van ser perseguits el 1933 per la policia i a part de amb la FAI, també tingueren conflictes amb altres forces polítiques ultraconservadores i inclús també amb sectors dins de la mateixa ERC provinents del PRC i del grup de l’Opinió.

En aquells moments Ramon Casanellas, que ja havia set expulsat de l’Estat Espanyol al ser detingut a Carmona (Sevilla) el febrer de 1932 i que havia retornat clandestinament a Barcelona després de fugir de les autoritats franceses, a principis de 1933 estava al front de la direcció del PC de C. de manera clandestina i encara era buscat per la policia.

El 28 de febrer de 1933 uns policies reconeixen a Ramon Casanellas al carrer Londres prop del carrer Casanovas de Barcelona i fan un intent de detenir-lo ja que no tenia permís de residència i en teoria l’havien expulsat de l’estat. Casanellas no es deixa detenir i surt corrent. Els policies disparen un 40 trets contra Casanellas segons alguns testimonis mentre aquest fugia. Al final un sereno de la zona, que era una espècie de vigilant de barri, es va posar pel mig i va negociar amb els policies de que deixessin de disparar. Finalment van detenir a Casanellas viu.

Molts diuen que va ser un intent d’assassinat per part d’uns policies que feien de sicaris d’algú, potser en venjança per la mort de Dato. Alguns diaris com la Vanguardia van dir que els policies van disparar 15 trets a l’aire per intimidar a Casanellas que fugia per detenir-lo.

La Generalitat governada per ERC amb Macià al davant, va fer una protesta per la persecució de Casanellas dient que era inconcebible que no pogués residir a la seva terra natal que era Catalunya. Hi ha que recordar que la Generalitat no tenia encara competències en temes de residència ni d’Ordre Públic. La Generalitat va aprofitar aquest cas per manifestar la necessitat que tenia Catalunya de tenir la competència de la policia, malgrat que Macià n’era una mica reticent ja que era partidari d’una policia purament catalana i no de competències policials només amb els Guàrdies d’Assalt, que eren una policia espanyola.




CARTA DE RAMON CASANELLAS ALS OBRERS ANARQUISTES


Portada de l'escrit de Ramon Casanallas dirigint-se als obrers anarquistes des de la presó el 1933


Des de la presó Cananellas va escriure el maig de 1933 un document anomenat “Carta a las obreros anarquistas”, en la que afirmava que l’havien empresonat pel fet d’haver participat en la construcció del socialisme a la URSS i per això li denegaven el dret a residir a la seva terra. En la carta feia una crida tots els obrers, especialment als anarquistes, a deixar les seves divisions que promouen els dirigents dels seus sindicats per fer un front comú contra els explotadors.

També diu que el govern liderat pels republicans d’Azaña i els socialistes de Largo Caballero, no sols no ha acabat amb els privilegis dels terratinents i dels burgesos sinó que a més envia a policies i pistolers per assassinar obrers en les seves vagues i lluites.

En la carta critica als dirigents de la CNT tant del sector de la FAI com del sector Trentista i també als de la UGT. Dels Trentistes diu que divideixen als obrers i organitza una escissió dins de la CNT per pactar amb la burgesia. Dels dirigents de la FAI diu que són sectaris i que promouen uns “putchs” i un pistolerisme que fan fracassar vagues organitzades pels obrers i que els porten a la traïció de l’èxit de les mateixes. 

També diu que dins de la CNT-FAI hi un sector infiltrat que segueix directament les ordres de Lerroux i que només defensa els interessos de la burgesia i vol fer fracassar la lluita obrera amb les seves propostes de revolució imminent que fan fracassar les lluites obreres diàries. Dels dirigents de la UGT diu que boicotegen les vagues fent d’esquirols.

Afirma que alguns dirigents de la CNT posen barreres al moviment obrer per facilitar un acostament amb els comunistes, afirmant que ell com ex militant anarquista, sap que seria el desig de molts dels afiliats a la CNT. També diu que aquesta divisió està fomentada pels agents infiltrats al servei de la burgesia.

Després afirma que només el Partit Comunista és l’únic capaç de dirigir la lluita obrera i camperola per encaminar-la autèntica revolució, que és el que realment temem el burgesos i els terratinents, ja que els comunistes són els únics que han set capaços de fer una revolució com a la Unió Soviètica, fent una crida als obrers anarquistes, comunistes i socialistes a fer un front comú.

En la carta de Casanellas podria haver-hi una barreja del que pensava i també les de les directrius que rebia de Moscou, encara que mai se sabrà fins a quin punt. Malgrat les seves crides a la unitat obrera finalment proposava que el Partit Comunista afí a la IC fos qui liderés el procés revolucionari, quan a Catalunya encara eren molt minoritaris.

Rossend Cabré, un dels dirigents en aquells moments del PC de C i amic de Casanellas i posteriorment del PSUC, va afirmar anys després en l’exili en la revista “Xaloc”, que havia anat a veure a Casanellas a la presó en aquells dies i li havia confiat uns documents sobre els seu viatge a Mèxic entre altres coses, en el que es revelaven alguns fets obscurs dels agents soviètics i li va demanar que els guardés i no els hi ensenyés a ningú ni del partit ni tant sols a la seva dona russa Maria A. Fortus. 


CASANELLAS SURT DE LA PRESÓ

Finalment al cap de tres mesos el juliol de 1933, el jutge va deixar anar a Casanellas després de moltes protestes dels militants del seu partit i d’altres forces d’esquerra. Per primer cop en 12 anys Ramon Casanellas es podia passejar per Catalunya i per tot l’estat lliurement sense temor a ser detingut.  

Per altra banda l’Estat Català Partit Proletari (ECPP), el partit marxista separatista liderat per Jaume Compte, va iniciar un acostament al PC de C. i a Ramon Casanellas. ECPP primer havia refredat les seves relacions amb el BOC de Maurin ja que, malgrat reivindicar la República Socialista Catalana, també aquest havia format el partit Federación Comunista Ibérica (FCI) a nivell espanyol. ECPP però es van declarar afí a la línia de la IC i això sumat amb el nou to quasi separatista del nou PC de C. amb les proclames que feia Casanellas, va fer que es produís aquest acostament. 

Els dirigents d’ECPP, a part d’haver set homes d’acció del separatisme dels anys 20, no tenien quasi cap bagatge sindical o obrerista, per tant Jaume Compte cercava suports fer reforçar el marxisme sobiranista català. Jaume Compte va intentar impulsar també des del primer moment un acostament entre el BOC i el PC de C., però amb la IC i la URSS dirigint pel mig, feia difícil que Casanellas i el PC de C. tinguessin gaire marge de maniobra.

El novembre de 1933 es van convocar eleccions generals a tot l’Estat Espanyol i un més abans l’octubre ja es va iniciar la campanya electoral. En aquell octubre de 1933 alguns militants més del BOC es passaren al PC de C. entre ells Enric Dalmau, Miguel Sánchez i Pere Ardiaca, aquest últim nascut a Balaguer i que va muntar un nucli del PC de C. al seu poble que era un feu del BOC.

Ramon Casanellas va anar a diverses poblacions per fer mítings per la campanya del PC de C. i normalment hi anava amb moto, cosa que li agradava molt al ser un gran aficionat a les motos. En aquells moments no tenia encara llicència per conduir moto ja que li havien tret quan va perdre la residència. Tampoc tenia moto i normalment li deixava algun amic. Lina Odena, cap de les joventuts del PC de C., moltes vegades anava als mítings amb Casanellas pujada al seient del darrere de la moto. Lina Odena veia a Ramón Casanellas com a un referent a qui admirava des de feia temps.

Un d’aquells dies de campanya electoral de l’octubre de 1933 Casanellas i Lina Odena van arribar a Balaguer a on es van ajuntar amb altres militants del PC de C. per fer un míting. Teresa Pàmies, una jove de Balaguer que en aquells moment tenia 14 anys però que ja col·laborava amb el PC de C., diu en les seves memòries que Balaguer era un feu del BOC i alguns dels seus militants van atacar a la comitiva del PC de C. i es va produir una forta baralla entre els dos grups, en la que tant Ramon Casanellas com Lina Odena hi van participar, encara que no va tenir conseqüències greus. Teresa Pàmies seria el 1937 una de les líders de les joventuts del PSUC, les JSUC, durant la guerra.


LA MORT DE CASANELLAS

L’octubre de 1933, durant aquella campanya electoral per eleccions a les Corts Espanyoles pel novembre, el comitè central del PCE va convocar a Ramon Casanellas a una reunió a Madrid. Casanellas hi va voler anar en una moto que li va deixar un amic del partit, però abans volia passar per un míting del PC de C. que es feia a Igualada. Hi va anar acompanyat del destacat membre del PC de C. Francisco del Barrio que anava al seient del darrere de la moto. Però abans d’arribar a Igualada a la carretera plena de corbes dels Brucs a la comarca de l’Anoia, la seva moto va xocar frontalment contra un cotxe en una corba el 24 d’octubre de 1933. Tant Ramon Casanellas com Francisco del Barrio van morir a l’acte al sortir volant i enclastar-se contra el cotxe, segons va informar la policia.

Estat en que quedà la moto conduïda per Casanellas després de l'accident.

La policia va informar que l’accident va ser degut a que la moto conduïda per Casanellas anava massa de pressa i massa a l’esquerra en una corba. La notícia va causar gran impacte donada la fama que havia tingut Casanellas tant a Catalunya com a tot l’estat als anys 20. Enseguida tant dins del mateix PC de C. com en l’opinió pública en general es donava per fet que havia set un atemptat en venjança per l’atemptat contra Eduardo Dato, ja que trobaven estrany que haguessin mort els dos de manera tant instantània.

Corba a on s'estavellà la moto amb Casanellas i Del Barrio.

Les sospites encara van augmentar quan es va saber que el cotxe que va xocar contra Casanellas era propietat d’un empresari que es deia Josep Tió, que no era qui conduïa el cotxe sinó el seu xofer i que després de l’accident enlloc de parar es va donar a la fuga sent aturat posteriorment en un control de la policia. Les sospites semblaven ja irrefutables.

No obstant això, de sobte l’empresari involucrat en l’accident Josep Tió, es presentà a la seu del PC de C. amb el seu advocat i després de parlar tant amb membres del PC de C. com del PCE, poc  després aquests van fer un comunicat oficial en que es deia que s’havien convençut de que havia set sols un accident i que descartaven la teoria de l’atemptat. Aquest canvi sobtat d’actitud de la direcció del PC de C. i del PCE va sorprendre a molts militants del mateix PC de C. i de l’opinió pública en general, molts dels quals van començar a sospitar que l’atemptat l’havien ideat des del mateix PCE, la IC i la URSS.

L’endemà de la mort de Casanellas es va muntar una capella ardent a la seu del PC de C. al carrer Avinyó amb els cossos de Ramon Casanellas i Francisco del Barrio per on hi van passar membres de totes les forces d’esquerra i sindicals inclosos destacats líders de la CNT i del BOC.

Capella ardent amb els fèretres de Ramon Casanellas i Francisco Del Barrio



A l’enterrament de Casanellas i de Francisco Del Barrio hi van acudir milers de persones de totes les filiacions d’esquerres. Els seus ex companys de la CNT, malgrat que havia abandonat l’anarquisme, li van fer un homenatge a part en el cementiri.

Foto i notícia de l'enterrament de Casanellas i Del Barrio en la revista francesa l'Humanité del 3-11-1933, en que es donava per fet que havien set morts en un atemptat.



Durant l’enterrament la policia va aprofitar també per detenir a Maria Alexandrovna Fortus, la dona russa de Casanellas, ja que no tenia permís de residència i estava a Barcelona clandestinament, sent expulsada de l’Estat Espanyol juntament amb el fill de Casanellas que es deia Floreal i que Maria A. Fortus l’havia fet oficialment fill seu quan eren a Rússia.

Un cop enterrat Ramon Casanellas, es tornà a revifar entre alguns membres del PC de C. la idea de que Casanellas hagués set víctima d’un atemptat promogut des de Moscú mateix i amb la col·laboració del PCE.

Les diferències que Casanellas havia tingut amb la IC sobre la seva poca visió de la realitat a Catalunya i a l’Estat Espanyol en la carta abans mencionada, la seva inicial bona disposició de col·laborar amb el BOC i el seu vell conegut Maurin tallada de cop pel PCE i la IC, les seves proclames quasi separatistes que a cops escandalitzaven als mateixos dirigents del PCE entre altres diferències, van fer que molts veiessin la ma del PCE i la URSS davant del possible atemptat, ja que la direcció del partit havia acceptat sobtadament que havia set un accident quan des de tot el marxisme català, espanyol i europeu i des de tots els altres sectors polítics i sindicals, s’assumia fins llavors que havia set un atemptat.

Alguns membres destacats del PC de C. com Rossend Cabré o Manuel Trueba es van sospitar des del primer moment que podria haver set un atemptat promocionat pel PCE o la URSS. Manuel Trueba es va atrevir a dir-ho públicament mentre Rossend Cabré investigava pel seu compte. En aquells moments molts pensaven el mateix però no s’atrevien a dir-ho, davant que tampoc era segur que fos així i no volien estar en el punt de mira de la IC i de la URSS.

Un dels que s’afegí a les sospites un temps després fou Hilari Arlandís, que havia conviscut amb Casanellas durant un temps a Rússia, ja que pensava que era a ell o a Antoni Sesé qui li tocava per rang i antiguitat ser el nou secretari general del PC de C. De fet Antoni Sesé ocupà momentàniament el lloc de secretari general del partit, però al cap d’uns mesos, Vicente Uribe va ser enviat com a delegat del PCE a Catalunya i pràcticament va nomenar a dit a Pere Ardiaca com a secretari general del PC de C. 

Pere Ardiaca era un jove militant sense rellevància fins llavors i que sols feia uns mesos que havia ingressat al PC de C. provinent del BOC. Pere Ardiaca, malgrat ser també favorable a la tesi de la República Socialista Catalana, sempre va ser també favorable a un estret lligam orgànic amb el PCE. A Partir d’aquí el PC de C. va fer un petit retrocés en la seva autonomia i començava una nova pugna entre els favorables a una major autonomia o una major submissió al PCE del PC de C.

Pere Ardiaca el subsitut de Casanellas en la direcció del PC de C.
Hilari Arlandís, sense acusar a ningú, va expressar que el PCE havia volgut posar a un secretari general del PC de C. que no li provoqués problemes i que fos més submís que Ramon Casanellas o que el mateix Hilari Arlandís o Antoni Sesé, que malgrat estar plenament connectats amb la IC a través del PCE, tenien les seves pròpies idees sobre el que havia de ser el PC de C. Hilari Arlandís ho va qualificar “d’un cop molt audaç”.

Hilari Arlandís havia escrit una biografia del seu amic Ramon Casanellas durant la guerra del 1936-39 quan era del PSUC i en la que deia que revelaria coses que sabia de la mort de Casanellas i que fins llavors no havia pogut dir. Malauradament Hilari Arlandís va morir en un bombardeig durant la retirada republicana cap a la frontera i es va perdre el maletí en el que duia la biografia.



VERSIÓ DE ROSSEND CABRÉ SOBRE LA MORT DE CASANELLAS

Rossend Cabré i Pallàs que en el moment de la mort de Casanellas també era membre del PC de C. i posteriorment del PSUC va escriure anys després en el nº 90 de la revista Xaloc de l’agost de 1977, que era una revista fundada per exiliats catalans a Méxic, que sabia del cert que a Casanellas l’havien assassinat per ordre de Moscou. Rossend Cabré diu que ell va veure els cadàvers de Ramón Casanellas i Francisco Del Barrio i afirma que els dos tenien la cara tant destrossada que era impossible que hagués set sols per l’impacte contra el cotxe i que els dos tinguessin ferides tant greus similars, cosa que segons ell demostrava que els havien destrossat el cap a consciència. De fet hi ha una famosa foto del cadàver de Casanellas amb la cara totalment destrossada, la qual no mostro en l’escrit per ser de bastant mal gust.

Rossend Cabré i Pallars, destacat membre del PC de C. i amic de Casanellas, afirmà posteriorment que Casanellas havia set mort per ordres de Moscou


Rossend Cabré també explica en el mateix article en la revista Xaloc que quan Casanellas era detingut a la presó Model de Barcelona entre març i juliol de 1933, ell el va anar a veure i Casanellas li va confiar uns documents que tenien informació i fotos de la seva estada a Mèxic entre 1929 i 1931 com a representant de la URSS davant del Partit Comunista Mexicà, episodi esmentat abans. Casanellas li va dir a Cabré que no li digués a ningú que existien aquests documents i ni tant sols li mostrés a la seva dona. Entre els documents hi havia cartes del cap del Partit Comunista dels Estats Units Earl Browder, que quan Casanellas era a Méxic tenia molt contacte amb el Partit Comunista Mexicà, algunes fotos i altres documents comprometedors per la URSS sobre els afers mexicans que se suposava que no tenien que estar en les mans de Casanellas. 

Rossend Cabré afirma que quan Casanellas va arribar a Barcelona el 1931 com a representant del PCE a Catalunya designat per Stalin i posteriorment com a cap del PC de C. fundat el 1932, ell havia contactat amb ell, arribant a ser-ne molt proper i coneixia les seves discrepàncies tant amb el PCE com amb les autoritats de la URSS, ja que Casanellas volia parlar tant amb els líders de la CNT catalana o amb els altres sectors marxistes catalans de manera autònoma i sempre s’havia trobat amb la negativa dels representants de la URSS que eren a Barcelona controlant-lo com Ernö Gerö o la seva pròpia dona Maria A. Fortus, que era una destacada membre del servei de seguretat Soviètic. 

Cabré també diu que a Casanellas li costava sotmetre’s a aquell encarcarament de directrius des de la URSS i la IC, donat que estava a la seva terra i tenia unes inquietuds revolucionàries pròpies que xocaven amb el sols fet d’obeir. També afirma que la seva entrevista amb Macià quan aquest va anar a Moscou el 1925 l’havia impactat bastant i que d’allí sorgí una visió seva molt més catalanista del comunisme que molestava molt als membres del PCE. 

Rossend Cabré també afirma que mentre alguns membres del PC de C. havien organitzat una comissió d’investigació sobre la mort de Casanellas  presidida pel José del Barrio, el germà de Francisco del Barrio que havia mort juntament amb Casanellas, sense aconseguir cap fruit, ell investigava paral·lelament pel seu compte juntament amb Josep Penyalver, també del PC de C. Diu que durant la guerra quan era del PSUC, va estar en contacte amb el cònsol de la URSS a Barcelona Antonov Ovsenko, qui li havia demanat que col·laborés amb el servei soviètic juntament amb el seu amic Penyalver i també va tenir contacte amb Maria Alexandrovna Fortus, la vídua de Casanellas, que era del servei secret soviètic i feia d’instructora d’aviadors republicans. Segons Cabré aquests contactes amb el servei secret soviètic li van donar pistes d’on havia d’anar a investigar. 

A l’acabar la guerra Rossend Cabré va anar  exiliat a Méxic, a on va abandonar la militància del PSUC i a on diu que amb les pistes que havia reunit dels seus contactes amb espies soviètics durant la guerra, va poder esbrinar la veritat sobre la mort de Casanellas. Rossend Cabré afirma categòricament en aquest article de la revista “Xaloc” que el mateix agent del servei secret soviètic que dirigí l’assassinat de Ramon Casanellas va ser el mateix que organitzà l’assassinat de Trotski el 1940 a Méxic. No donà però en aquest article més detalls.  

També hi ha que tenir en compte les afirmacions abans esmentades en la part II de l’escrit de José Revueltas, aquell que era un molt important dirigent del PCM quan Casanellas era a Méxic, qui afirmà molts anys després, quan seguia sent marxista però ja dissident de de la URSS, que un membre del PCM estava designat per Moscou per assassinar a Casanellas quan aquest era a Méxic entre 1929 i 1931. Tant els testimonis de Cabré com el de Revueltas es poden posar en dubte si es vol però eren dos militants que coneixien molt bé a Casanellas i als dirigents soviètics en aquella època. 

Evidentment encara deuen haver-hi més coses ocultes sobre Ramon Casanellas que no han sortit a la llum que deuen estar en arxius del PC de la URSS o del PCM a Mèxic o en altres llocs.


APUNT FINAL

Ramon Casanellas, que havia set aquell anarquista d’acció i magnicida dels anys 20 i passat al comunisme quan es va exiliar a Rússia, havia set l’enviat de la URSS a Catalunya el 1931 per liderar el comunisme català, que havia de ser sobiranista si volia fer ombra al BOC. Casanellas però va tenir actituds rebels contra les estrictes directrius que rebia i va fomentar un sobiranisme català dins del PC de C, que ratllava el separatisme que enutjava a la direcció del PCE. La seva tràgica mort va encendre i encara encén les sospites d’atemptat per tot això. Aquell va ser l’embrió de sobiranisme comunista afí a la IC, que finalment es materialitzà amb la formació del PSUC el 1936 juntament amb altres forces marxistes catalanes. Aquell PSUC d’àmbit català i amb un fort component nacionalista, va acabar sota les pressions d’Stalin, sent una sucursal del PCE i en la postguerra els seus militants més importants el van abandonar per aquest motiu.

Actualment sembla difícil de saber qui pot reivindicar la memòria de Ramon Casanellas en el marxisme català. Casanellas va morir com a militant del PC de C. partit afí a la IC i a la URSS, per tant actualment els pro-soviètics catalans el fan seu. Però tenint en compte les seves discrepàncies en aquells moments, per les quals inclús alguns afirmen que el van matar els mateixos soviètics, i tenint en compte que una bona part d’aquells membres del PC de C. i posteriorment del PSUC van abandonar el partit en la post guerra degut a les pressions d’Stalin de que fossin sucursalistes del PCE, és molt difícil saber ara si Casanellas hagués seguit la mateixa línia d’aquests últims, cosa molt possible. Per tant hi ha que posar molt en quarantena aquesta reivindicació de Casanellas per alguns comunistes actuals afins a l’antiga URSS, sobre tot de l’stalinista.

En  aquest escrit en 3 parts sobre la vida de Ramon Casanellas, també hi ha un repàs general sobre el desenvolupament del marxisme català, repàs que acaba amb la mort de Casanellas. Per tant com que aquí queda tallat,  en aquest mateix bloc sortirà en breu un altre escrit en 2 parts amb el títol de: EL MARXISME NACIONAL CATALÀ VERSUS STALIN I EL PCE. PART I (1933-39) – PART II (1939-1958)


Josep A. Carreras




Alguns dels llibres i documents consultats per les 3 parts de l’escrit:

MIQUEL FERRER I SANXÍS, MEMÒRIES. Recull de memòries de Miquel Ferrer adaptades per Miquel Àngel Velasco.

AVENTURAS DE UN MAGNICIDA. De Jaquim Maurin. Entrevista que va fer a Ramon Casanellas a Moscou, pel diari “la Libertat”, sortida en capítols entre els dies 2 al 7 de setembre de 1923.

L’EFERVESCÈNCIA SOCIAL A DELS ANYS 20. BARCELONA 1917-1923. De Manel Aisa.

L’ANARQUISME I LES LLUITES SOCIALS A BARCELONA, 1918-1923. De Maria Amàlia Pradas.

RAMON CASANELLAS I LA CREACIÓ DEL PCC. De Ramón Ferrerons i Antonio Gascón (article en el número 143 la revista l’Avenç del 1990).

LA VUELTA A EUROPA EN AVION. De Manuel Chaves Nogales (entrevista a Ramon Casanellas el 1928).

EL BLOC OBRER I CAMPEROL, ELS PRIMERS ANYS (1930-32), De Francesc Bonamusa.

RAMON CASANELLAS I LA REBOTIGA COMUNISTA. De Rossend Cabré (article en el nª 90 de la revista Xaloc de l’agost de 1977).

PERE ARDIACA MATERIALS PER UNA BIOGRAFIA. De la Fundació Pere Ardiaca escrit per Manuel Moreno, Josep Luís Martín, Giaime Pala, Antoni Barberà i Albert Claret.

ELS ORIGENS DEL PSUC. De Josep Lluís Martín.

LOS ORIGENES DEL POUM. D’Andy Durgan

SOCIALISME, SINDICALISME I COMUNISME A MALLORCA (1929-33). De Pere Gabriel.

HILARI ARLANDÍS, POLÍTIC COMUNISTA. De Carla Ferrerós i Natàlia Carbonell.

ENTREVISTA A EDUARD ESTIVILL. En la revista l’Hora del setembre de 1979.

CARTA A LOS OBREROS ANARQUISTAS (1933). De Ramón Casanellas.

ENTRE MÉXICO I LA UNIÓN SOVIÈTICA. D’Aurora Bosch

LOS AÑOS DE REPRESIÓN ANTICOMUNISTA (EN MÉXICO), 1924-34. De Gerardo Peláez.

LOS ERRORES. De José Revueltas

LINA ODENA. De Manuel Moreno


A part d’altres llibres i escrits i nombroses notícies de diversos diaris de l’època.