JOSEP MIQUEL I BARÓ, EL PRIMER AFUSELLAT PER LA SETMANA TRÀGICA DE 1909

El 17 d’agost de 1909 van afusellar a Josep Miquel Baró, membre de “Centre Nacionalista Republicà” (CNR), pels fets de l’anomenada Setmana Tràgica.

El 26 de juliol  d’aquell 1909 el sindicat d’àmbit català “Solidaritat Obrera” va convocar una vaga general a Catalunya per protestar contra el reclutament de treballadors catalans per anar a la guerra del Marroc. “Solidaritat Obrera” era de majoria anarcosindicalista però també tenia un bon nombre d’afiliats republicans d’esquerres i socialistes que rebutjaven afilar-se a la UGT, considerada un sindicat centralista del PSOE. A la resta de l’Estat Espanyol no es va seguir la vaga.

El comitè de vaga estava format per membres de “Solidaritat Obrera” i dos representants de l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, com a mestres sindicats. El “Partido Radical Republicano” (PRR) de Lerroux, que portava un temps fent demagògia populista, pseudorevolucionària i espanyolista, va rebutjar fer propaganda de la vaga en el seu diari “El Progreso”. Això era sobre tot perquè durant el 1908 tots els lerrouxistes havien set expulsats de “Solidaritat Obrera”, després nombrosos enfrontaments a cops pels carrers, al considerar que Lerroux es volia aprofitar del sindicat per fer propaganda del seu partit, el PRR, que era altament sospitós pel seu ultrapatriotisme espanyol i la seva alta simpatia cap als militars espanyols i les seves campanyes al Marroc, cosa que havia fet que Lerroux hagués ja justificat i recolzat públicament als militars espanyols que havien assaltat les revistes “La Veu de Catalunya” i el “Cu-cut!  el 1905 i que havia provocat que el govern treies la Llei de Jurisdiccions, que prohibia sota pena de presó, parlar malament dels militars. Aquella actitud de Lerroux no quadrava amb l’internacionalisme revolucionari de “Solidaritt Obrera”.

El “Centre Nacionalista Republicà” (CNR), un partit republicà i sobiranista català, havia evolucionat cap a posicions obreristes sobre tot de la ma d’Antoni Rovira i Virgili i Pere Coromines, que van anar agafant cada cop més lideratge en el partit i havien iniciat des de gener de 1909 una línia de col·laboració i seguiment des del seu diari “El Poble Català” amb els sindicalistes de “Solidaritat Obrera”.

L’any anterior però, el 1908, el diari el “El Poble Català” havia tingut problemes amb “Solidaritat Obrera” quan havien modernitzat la maquinària dels seus tallers, pel que van haver de reduir personal i a més van contractar a algun obrer especialitzat en la nova maquinària no sindicat. Allò havia provocat la convocatòria per part de “Solidaritat Obrera” a través del seu sindicat gremial “El Arte de Imprimir”, d’una vaga en els tallers  del diari “El Poble Català”, tot i demanant el boicot al diari des de la revista “Solidaridad Obrera”. Antoni Rovira i Virgili, un dels principals líders del CNR, va intervenir en el conflicte i va acceptar totes les peticions de “Solidaritat Obrera”, acomiadant als no sindicats i readmeten als anteriorment acomiadats. Antoni Rovira i Virgili a més va fer canviar la direcció del diari “El Poble Català” i el va convertir en un diari autogestionat.

Va ser a partir de llavors que el CNR a través del diari “El Poble Català” es solidaritzava amb totes les reivindicacions de “Solidaritat Obrera” sense pretendre, com havia fet el PRR de Lerroux, dirigir el sindicat per benefici del seu partit, cosa que va fer que aquella col·laboració fos total.

Per altra banda, el gener de 1909 la revista “Solidaridad Obrera” ja demanava en lletres grosses un boicot al diari lerrouxista “El Progreso”, argumentant que era antiobrer. Amb allò el lerrouxisme començava oficialment a ser rebutjat per la majoria del sindicalisme català i es desmuntava el seu populisme obrerista.

El 26 de juliol de 1909, el diari del CNR “El Poble Català” va ser l’únic diari que van anunciar la convocatòria de la vaga general aquell dia, després d’un acord amb el sindicat “Solidaritat Obrera”, ja que el diari del sindicat “Solidaridad Obrera” no tenia en aquella època gaires diners ni tirada.

Francesc Ferrer i Guàrdia havia anat aquell dia a la direcció de diari lerrouxista “El Progreso” per demanar-los que també anunciessin la vaga, però el van fer fora de la redacció del diari de males formes, sobre tot per part d’un dels principals redactors, Lorenzo Ardid. Això era en gran part perquè quan van expulsar els lerrouxistes de “Solidaritat Obrera” el 1908, Francesc Ferrer i Guàrdia, que havia set amic de Lerroux en el passat, es va posar totalment a favor de “Solidaritat Obrera” i en contra del PRR, inclús finançant en part el seu diari i al mateix sindicat. Lerroux el va considerar des de llavors el seu enemic.

Per altra banda Alejandro Lerroux, ja feia mesos que era a l’Argentina fent-se ric amb negocis de Parcs d’Atraccions, pel que no era a Barcelona quan van succeir els fets i era Emiliano Iglesias qui els substituïa en el lideratge del PRR a Catalunya.

Al poc de començar la vaga, en diversos barris de Barcelona i pobles de Catalunya es van constituir comitès revolucionaris espontanis, formats sobre tot per membres de “Solidaritat Obrera”, del “Centre Nacionalista Republicà” i també un bon nombre del “Partit Federal”. Allò va evolucionar amb barricades, tirotejos amb l’exèrcit i la policia, assalts a dipòsits d’armes i finalment nombroses cremes d’edificis religioses. Molts lerrouxistes afiliats al PRR, malgrat que no havien rebut cap consigna del seu partit, es van afegir espontàniament a les barricades i als incidents.

Els dirigents dels partits republicans, inclosos el CNR i el Partit Federal, quan van començar les cremes massives d’edificis religiosos, es van desmarcar de voler liderar el moviment revolucionari. Per suposat tampoc els dirigents del lerrouxista PRR, que ni tant sols havia donat suport a la vaga. Inclús els dirigents de “Solidaritat Obrera” es van desmarcar de voler liderar cap revolució veient el descontrol de les cremes d’edificis religiosos, fetes per gent de manera espontània sense que fos la consigna dels vaguistes.  Els tirotejos van acabar amb més de 100 morts i centenars de ferits i detinguts, moment en que l’exèrcit va dominar la situació a Barcelona i arreu de Catalunya.

El 17 d’agost de 1909 es va produir el primer afusellament pels fets de la Setmana Tràgica, el de Josep Miquel i Baró, en un judici ràpid poc dies després dels fets. Josep Miquel i Baró era militant del “Centre Nacionalista Republicà” (CNR) i havia liderat les barricades, l’assalt al dipòsit d’armes de la caserna de la Guàrdia Civil i els tirotejos al barri de Sant Andreu de Barcelona, motiu pel que fou condemnat a mort i afusellat ràpidament al castell de Montjuïc. Estava clar que allò era un càstig i un avís pel “Centre Nacionalista Republicà”.

Unes setmanes després de l’execució de Josep Miquel i Baró, el setembre de 1909 foren afusellats a Montjuïc 3 presos més relacionats amb els fets de la Setmana Tràgica; Ramón Clemente i Garcia, un jove valencià disminuït psíquic que havia fet broma i jugat amb una mòmia d’una monja morta d’un convent assaltat, el català Antoni Malet i Pujol, un obrer sense filiació política coneguda, acusat d’haver participat en la crema de convents a Sant Adrià del Besós i Eugenio del Hoyo, un guàrdia de seguretat armat nascut a Burgos que s’havia unit als revoltats i havia disparat contra l’exèrcit.

Poc després, el 13 d’octubre de 1909, també fou afusellat al Castell de Montjuïc Francesc Ferrer i Guàrdia, que fou el cinquè afusellat, el qual fou acusat d’haver set el principal instigador de la crema dels edificis religiosos. La veritat però, és que Ferrer i Guàrdia, malgrat haver participat a través de dos membres de l’Escola Moderna en el comitè de vaga, era a casa seva a Montgat (Maresme) quan es produïren els tirotejos i les cremes de convents. Però durant el judici diversos lerrouxistes militants del PRR, com Lorenzo Ardid, aquell que l’havia fet fora de males formes de la redacció del “Progreso”, Joan Puig i Ventura, el president local del lerrouxista Partido Radical Republicano (PRR) de Masnou (Maresme) i Francesc Ventura i Munté, un altre dirigent lerrouxista del poble, Domingo Casas Llibre, l’alcalde de Premià de Mar (Maresme) i el seu auxiliar en la secretaria del l’ajuntament José Álvarez Espinosa, ambdós membres del lerrouxista PRR, tots aquests van declarar en el judici que Ferrer i Guàrdia havia promogut la vaga i havia atiat a la gent a cremar edificis religiosos tant a Barcelona com a diverses poblacions del Maresme.

Allò era la venjança dels lerrouxistes per haver-se Francesc Ferrer i Guàrdia posat a favor de “Solidaritat Obrera” en la seva lluita contra els lerrouxistes el 1908. També les autoritats militars i el govern van voler afusellant a Ferrer i Guàrdia, castigar a algú afí a “Solidaritat Obrera” i a l’anarcosindicalisme, un altre avís per a ells.

Evidentment cap lerrouxista fou executat ni cap dirigent del PRR detingut, a part d’algun algunes hores i sols per ser interrogat. Centenars d’anarcosindicalistes, socialistes i republicans esquerrans afiliats a “Solidaritat Obrera” van fugir a l’exili per no ser detinguts. En canvi Alejandro Lerroux, el novembre d’aquell 1909, tornà a l’Estat Espanyol anant primer a Madrid on es va deixar fotografiar parlant amablement amb Segismundo Moret, el cap del Partit Liberal dinàstic i en aquells moments president del govern espanyol. De fet poc després es va saber que Lerroux era un gran amic de Segismundo Moret ja des de finals del segle XIX, havent set Lerroux finançat pel mateix Moret en anys anteriors, cosa sabuda per documents que han trobat historiadors de partides de diners del govern destinats a Lerroux.

El PRR de Lerroux, després dels fets de la Setmana Tràgica va perdre una gran part del suport a Catalunya quedant com un grup minoritari i abandonat per molts dels seus seguidors a Catalunya. decebuts al veure l’autèntica cara de Lerroux i el seu partit a rel d’aquells fets. 

Josep Miquel i Baró va ser el primer afusellat pels fets de la Setmana Tràgica com un càstig al CNR, un partit sobiranista català que tenia moltes bases obreristes i el partit que més s’havia implicat a recolzar la vaga de “Solidaritat Obrera”. Però, a part d’Antoni Rovira i Virgili i Pere Coromines, entre algun altre, la majoria de dirigents del CNR i dels altres partits republicans catalanistes d’esquerres, com el Partit Federal, feien més premsa obrerista que promoure realment acció de carrer o sindicat, degut sobre tot a que la majoria dels seus dirigents, com la dels altres partits republicans, procedien majoritàriament de la mitjana burgesia i no dominaven el món obrerista, pel que la majoria del moviment obrer català es va decantar en els següents anys per l’anarcosindicalisme combatiu. No seria fins als anys 30 dins de la II República, que els partís sobiranistes catalans d’esquerres aconseguirien un ampli suport obrer, mantenint però l’anarcosindicalisme català una gran força també als anys 30. 

Josep A. Carreras