1909

1909
BARCELONA 1909

diumenge, 17 de desembre de 2017

RAMON RECASENS I L’ATRACAMENT DEL TREN DEL POBLE NOU






L’1 de setembre de 1922, es va produir un espectacular atracament a un tren al barri del Poble Nou de Barcelona que portava les nòmines dels treballadors de la companyia ferroviària i d’altres empreses, amb un botí valorat amb més de 140.000 pts., una xifra astronòmica en aquella època. L’atracament, dut a terme per uns anarcosindicalistes catalans, va provocar a més un fort tiroteig amb els guardes del tren i uns soldats d’un caserna que hi havia a prop amb els anarcosindicalistes que va provocar 2 morts, 1 treballador de l’empresa que custodiava els diners i un anarcosindicalista, a més de 3 ferits. Va ser l’atracament més sonat fins llavors i la major part dels diners no van ser recuperats per les autoritats, quedant per sempre en mans dels anarcosindicalistes. Ramon Recasens i Miret, un dels més destacats anarcosindicalistes d’acció, va ser el que va liderar l’atracament.


CIRCUMSTÀNCIES DEL MOMENT

Quan el 8 de novembre de 1920 el general Severiano Martínez Anido va ser nomenat governador civil de Barcelona, en una època en que a Barcelona i voltants ja feia més de dos anys que hi havia una guerra social entre pistolers de la patronal i anarcosindicalistes amb un gran nombre de morts, aquest va augmentar encara més la repressió a un nivell més alt. Martínez Anido va fer detenir als principals líders sindicals de Barcelona, com el mateix Salvador Seguí, el secretari general de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), la CNT catalana, enviant-los al castell de la Mola de Maó. També Ramon Recasens va ser un dels que va ser enviat al castell de la Moa de Maó, juntament amb Seguí i les altres.

A partir d’aquí, Martínez Anido va iniciar una estreta col·laboració amb els pistolers de la patronal dins dels anomenats Sindicats Lliures a través de la policia de Barcelona tot i practicant les lleis de fugues contra anarcosindicalistes. La CNT catalana va ser totalment il·legalitzada i tot es feia en la clandestinitat. El 1921 tot allò va fer que fos l’any més sagnant a Barcelona amb innumerables tirotejos i un molt elevat nombre de morts i ferits per les dues bandes, en que inclús el mateix president del govern espanyol Eduardo Dato va ser mort a trets a Madrid per 3 anarcosindicalistes catalans.

L’abril de 1922, el president del govern espanyol, el conservador José Sánchez Guerra, que feia poc que era en el càrrec, va voler iniciar una època de pacificació i va tornar a legalitzar la CNT catalana. Salvador Seguí i els altres líders sindicals van sortir de la presó del castell de la Mola de Maó i van tornar a Barcelona. Seguí va ser escollit secretari general de la CNT a nivell estatal.

Però malgrat aquella acció del president Sánchez Guerra per iniciar un nou període de pau, per pressions militars no va poder destituir al governador civil de Barcelona, Martínez Anido, cosa que feia difícil la pau a Barcelona. Davant la legalització de la CNT catalana, dotzenes de milers de treballadors amb simpaties anarcosindicalistes, no els més combatius, que s’havien afiliat als Sindicats Lliures per intimidació i per por a perdre la feina, van voler tornar a afiliar-se als Sindicats Únics de la CNT catalana, el que ja va provocar els primers atacs dels pistolers de la patronal contra ells i la resposta dels grups armats anarcosindicalistes. La situació es tornava a complicar a nous tirotejos i atemptats mutus entre els dos bàndols.


Però Martínez Anido, de manera unilateral i desoint l’ordre del president del govern, seguia prohibint l’activitat sindical de la CNT a la província de Barcelona. Però el fet més greu, més que els pistolers de la patronal i la prohibició sindical de la CNT catalana, era que una gran part dels amos d’empreses tenien una llista negra de milers d’anarcosindicalistes considerats “perillosos”, als que els era impossible treballar. La prohibició de la CNT a Barcelona i la gran quantitat d’anarcosindicalistes sense feina per les llistes negres, feia que les quotes sindicals de la CNT catalana fossin quasi nul·les i duguessin a la fallida econòmica dels Sindicats Únics a la zona de Barcelona. Allò dificultava enormement l’activitat del sindicat, la del comitè Pro-Presos i la de poder adquirir més armament per defensar-se dels atacs dels pistolers de la patronal, pel que un grup d’anarcosindicalistes van decidir fer un gran atracament a Barcelona. 


ELS ACTIVISTES DE L’ACCIÓ

L’agost de 1922 un grup d’anarcosindicalistes d’acció, que es solien reunir a un bar de pescadors de la Barceloneta al que anomenaven “El tío Che”, feia un temps que parlaven de fer un gran atracament per tornar a finançar les activitats de la CNT catalana, que eren majoritàriament clandestines. Aquests eren Ramon Recasens i Miret de 26 anys, Francesc Cunyat i Marcó, Marcelino Da Silva Vilasuso de 26 anys, Antoni Jiménez i Martínez, Carles Anglès i Corbella, Manuel Ramos Alonso, Víctor Quero Lahoz i Josep Francès i Jorqué de 35 anys. Del lloc de naixement dels membres d’aquest grup, els diaris de l’època sols deien referències de Ramon Recasens, nascut a un poble de les comarques de Lleida, i d’Antoni Jiménez i Martínez, nascut al Masnou (Maresme) prop de Barcelona.

Marcelino Da Silva, que havia treballat a la companyia de ferrocarrils del MZA (Madrid, Zaragoza, Alicante) i havia set acomiadat feia uns mesos, sabia que un tren d’aquesta companyia portava les nòmines del personal de l’empresa i d’altres, fent el pagament a la zona del pas de nivell que era al costat del carrer Taulat del Poble Nou. A partir d’aquí aquell grup d’anarcosindicalistes van decidir atracar aquell tren de les nòmines.

Alguns dels membres d’aquell grup ja estaven fitxats i tenien important historial  d’acció.

Ramón Recasens i Miret, nascut el 1896 en un poble de les comarques lleidatanes, encara que en cap crònica es concreta en quin, era forner d’ofici i de molt jove es traslladà a viure a Sabadell on va militar al sindicat de forners de la CNT. El setembre de 1918 ja va ser detingut per una vaga de forners a  Sabadell. El setembre de 1919 va tornar a ser detingut per uns aldarulls en una altra vaga de forners. El 13 d’abril de 1920 va ser mort a trets a Barcelona el patró d’una fleca, Josep Figueras. Ramon Recasens com membre dels grups d’acció del sindicat de forners va ser acusat de ser un dels autors de l’atemptat juntament amb els anarcosindicalistes Francesc Ferrer, Pere Ubach i Vicenç Valls. En un temps van ser detinguts per la policia. El 30 de novembre de 1920, Recasens va ser un dels que van ser enviats durant un any i mig al castell de la Mola a Maó, juntament amb Salvador Seguí i uns 35 líders sindicals més, just poc després de que Severiano Martínez Anido fos nomenat governador civil de Barcelona. L’abril de 1922 va sortir de la presó amb els altres sindicalistes quan el president del govern espanyol José Sánchez Guerra va intentar iniciar un període de pacificació, com abans s’ha comentat.  A Recasens molts el coneixen per  “El Forner”, pel seu ofici. També li deien “El Mariscal” o “El Napoleó”, pels seus posats altius. Posteriorment en algun diari sortia que també li deien “El Nano”. Es possible que alguns diaris espanyols per error haguessin canviat “Nano” per “Maño” i potser és per això que en algun diari sortia que també li deien “El Maño”.

Carles Anglès i Corbella havia set un dels pioners dels grups d’acció anarcosindicalista del pistolerisme barceloní, quan a finals de 1917 juntament amb altres activistes com Pere Boadas i Rivas, Pere Vandellós i Romero o Medir Martí i Augé, entre altres, havien començat a matar a alguns empresaris i encarregats després de la sagnant vaga d’agost de 1917, que provocà la mort de 36 sindicalistes a Barcelona i voltants i el començament de les llistes negres de la patronal per no contractar a sindicalistes considerats “perillosos”, que eren milers. El 1922 Carles Anglès era el caixer del Sindicat Únic del Metall a Barcelona i l’encarregat de recaptar les quotes.

Els altres també havien set detinguts diverses vegades per algunes vagues i sobre tot en les batudes de 1921 i també estaven en les llistes negres dels patrons, pel que la majoria estaven en atur. L’únic que treballava l’agost de 1922 era Josep Francès i Cunyat, que treballava en el taller Escayola, on feia de polidor de metalls i tenia molt bona relació amb l’amo.



L’ASSALT AL TREN

Després d’haver anat alguns dies a la zona de l’estació i del pas a nivell del tren del Poble Nou per estudiar el terreny van decidir fer l’atracament el divendres 1 de setembre de 1922, que es quan es feia el pagament de les nòmines, com cada primer de mes. Dels del grup, només Carles Anglès i Marcelino Da Silva no prendrien part directa en l’atracament. Anglès, ja molt conegut per la policia com a activista armat des de 1917 i caixer del sindicat únic del metall, com abans s’ha comentat, esperaria a que tornessin de l’atracament per fer-se càrrec dels diners i distribuir-los. Marcelino Da Silva, massa conegut en l’empresa del MZA, ja que havia treballat allí, no podia ser vist durant l’atracament.

Segons el pla establert, aquell dia Ramon Recasens, Josep Francès i Víctor Quero es van presentar a l’estació de tren del Poble Nou poc abans de les 7:00 h. del matí per barrejar-se entre els treballadors del MZA que havien de cobrar les nòmines, els quals també havien de pujar al tren per fer el trajecte fins al pas a nivell del carrer Taulat. Els tres anarcosindicalistes es van fixar en els guardes Francisco Español i Josep Mallofré, que anaven armats, de l’empresa de seguretat Aixelà que s’encarregava de fer el pagament de les nòmines, per veure a on portaven la caixa amb els diners. Van observar que la pujaven al primer vagó, darrere de la locomotora.

Llavors els encarregats de la empresa van ordenar als treballadors, uns 150, que pugessin al tren en uns vagons del mig que anaven descoberts sense sostre per fer el curt trajecte fins al carrer Taulat. Com que a part dels treballadors del MZA, que eren la majoria, també hi havia treballadors d’altres empreses que anaven a cobrar la nòmina a través de l’empresa de seguretat Aixelà, ningú es va estranyar de que no coneguessin als 3 anarcosindicalistes que van pujar al tren amb ells.

Mentre, Francesc Cunyat i Manuel Ramos havien quedat poc abans de les 7: 00 h. del matí amb un taxi que havien contractat, que era conduit pel seu propietari el taxista Constantí Orté, a la part baixa del Passeig de Sant Joan de Barcelona, prop del parc de la Ciutadella. El taxista no sabia res de l’atracament i li van dir que volien anar a passar el dia fora de Barcelona. Però poc després pistola en ma, Cunyat i Ramos van obligar al taxista a anar al pas a nivell del tren del carrer Taulat al Poble Nou, per ajuntar-se amb els altres 3 anarcosindicalistes que eren al tren en el moment en que fessin l’atracament, fent aturar el taxi al carrer Riera d’Horta, al costat del pas a nivell. A la zona del pas a nivell també els esperava Antoni Jiménez i Martínez, el qual es feia passar un vianant que prenia el sol en un banc de la zona i el qual també s’uniria a l’acció. Marcelino Da Silva, era més lluny amagat entre unes branques per si havia d’avisar d’alguna cosa que no anés bé, però no havia de prendre part en l’atracament, ja que era massa conegut entre els treballadors del MZA, com abans s’ha comentat.

Quan van veure venir el tren, Francesc Cunyat va baixar del taxi i es va dirigir cap a on era el guardabarreres, que era parlant amb un cobrador d’impostos, els va apuntar als dos amb la pistola i li va ordenar al guardabarreres que no canviés l’agulla quan el tren s’aturés. Mentre, Manuel Ramos restava al taxi apuntant al taxista amb la pistola. Antoni Jiménez, que ja havia anat abans al pas a nivell pel sen compte, es va ajuntar a Francesc Cunyat per reduir a punta de pistola al guardabarreres i al cobrador d’impostos que era amb ell.


Quan el tren va arribar al pas a nivell del carrer Taulat, on es va aturar per desviar-se a un racó per fer el pagament de les nòmines, va quedar bloquejat perquè no s’havia fet el canvi d’agulles, ja que el guardabarreres era apuntat amb la pistola per Francesc Cunyat i Antoni Jiménez. Va ser en aquell moment que Ramon Recasens, Josep Francès i Víctor Quero, que anaven amb el vagó sense sostre barrejats entre els treballadors, es van treure les pistoles i van cridar, “a baix, tothom!”, baixant tots els treballadors del vagó i posteriorment els 3 anarcosindicalistes.




Tot seguit Víctor Quero se’n va anar directament a la locomotora i van apuntar al maquinista amb la pistola dient-li que no mogués el tren d’allí. Llavors Ramon Recasens i dos més, sense precisar-se quins, va pujar al primer vagó on sabia que hi havia la caixa dels diners i van apuntar amb la pistola als dos guardes que custodiaven els diners, Francisco Español i Josep Mallofré, mentre l’altre anarcosindicalista mantenia amb la pistola als treballadors a distància. Però Josep Mallofré, segons va relatar ell mateix després, va intentar treure’s la pistola i Ramon Recasens va disparar un tret al costat seu sense tocar-lo. Llavors els van desarmar i els van fer saltar del tren i estirar-se al terra. Tot seguit Recasens i els altres dos van llençar la caixa dels diners des del vagó al terra i perquè la recollissis l’altre que era a baix. Llavors van sortir tots del tren i Ramon Recasens, Francesc Cunyat, Antoni Jiménez i Josep Francès van començar a transportar la caixa dels diners, que mesurava més d’un metro de llarg, fins al taxi que era esperant. Mentre Víctor Quero va sortir de la locomotora i es va unir a ells, moment en que el maquinista va fer sonar el xiulet del tren en senyal d’alarma.

Mariano Montorde Navarro, un treballador nascut a Saragossa i que anava assegut al costat del pagador de l’empresa, pel que segurament tindria algun càrrec de col·laborador o adjunt seu, al veure l’escena dels treballadors baixant i els atracadors agafant la caixa pistola en ma, va baixar del tren i va animar a un grup de treballadors a rodejar als atracadors i impedir-los el pas, tot i dient-los que s’enduien els seus diners. Un grup li fa fer cas, els van rodejar i els van atacar amb pedres i altres objectes amb Montorde al davant. Llavors els 5 anarcosindicalistes van començar a disparar, van matar a Mariano Montorde i van ferir als treballadors Joan Olivé i Isidre Sánchez. Llavors la majoria de treballadors van córrer en estampida cap a la part del darrera del tren.

A uns 150 metres d’allí, a la zona del Camp de la Bota, hi havia una caserna militar d’artilleria, cosa a la que no havien donat molta importància els anarcosindicalistes de l’atracament, però que finalment si tindria importància. Un dels soldats de guàrdia ja havia observat com els treballadors saltaven dels vagons i als atracadors pistola en ma, pel que havia avisat al caporal de guàrdia, el qual ja havia sortit amb una patrulla de soldats cap al tren. En el moment en que van sentir els trets i van veure als treballadors corrent, van accelerar el pas i al veure als 5 atracadors portant la caixa, van començar a disparar contra ells amb els fusells. Llavors va començar un intents tiroteig entre els soldats i els anarcosindicalistes. Víctor Quero va resultar mort d’un tret al cor, mentre Ramon Recasens era ferit d’un tret a l’espatlla esquerra, tirant-se tots al terra i tirant la caixa dels diners també al terra. El tiroteig havia set tant intens que tant els soldats com els anarcosindicalistes havien esgotat la munició de les seves armes. Mentre els soldats tornaven a carregar, els anarcosindicalistes Josep Francès, Antoni Jiménez i Francesc Cunyat, van tornar a recollir la caixa dels diners i al ferit Ramon Recasens per dirigir-s cap al taxi, on Manuel Ramos els esperava apuntant al taxista. A Víctor Quero el van deixar enrere, ja que no es movia i era mort al terra a l'haver rebut un tret al cor.


Llavors van pujar tots al taxi amb la caixa dels diners i van ordenar al taxista que sortís d’allí a tota velocitat. Els soldats van tornar a disparar contra el taxi, al qual van tocar algunes bales, però malgrat tot van poder fugir d’allí, tot i que van fregar un altre cotxe que passava per davant d’ells i van estar a punt de tenir un accident. Un costat del taxi estava tacat del sang, ja que el ferit Ramon Recasens perdia bastanta sang, cosa que era bastant visible, observant que molts vianants ho miraven amb sorpresa. Per això es van aturar al carrer Marina per eixugar ràpidament la sang. Manuel Ramos va baixar allí mateix de taxi, ja que tanta gent a dins cridava massa l’atenció, per quedar més tard amb ells al lloc que havien acordat.


Tot seguit van ordenar al taxista dirigir-se al carrer de la Cera del Districte V, per portar al ferit Recasens en un pis del carrer Botella, al costat del carrer de la Cera, on hi vivia Maria Camarasa i la seva germana Pilar Camarasa, dos amigues i col·laboradores dels anarcosindicalistes. Un cop al carrer de la Cera, Francesc Cunyat i Josep Francès van ajudar a baixar a Ramon Recasens que van entrar pel seu propi peu a la casa de Maria Camarasa per refugiar-se allí, mentre Antoni Jiménez seguia apuntant al taxista perquè esperés. Mentre Josep Francès marxava a peu per anar a avisar a Carles Anglès al lloc acordat de que venien, Francesc Cunyat va anar a buscar a un metge que coneixien prop d’allí, Simó Solà i Gandia. Aquest va anar enseguida a casa de Maria Camarasa i posteriorment va fer la primera cura al ferit i li va extreure la bala. El metge els va informar que la bala havia entrat per l’espatlla esquerra i que no havia tocat cap òrgan vital i que es recuperaria en pocs dies si feia repòs i els va donar instruccions de com curar-la cada dia.

Mentre, Francesc Cunyat i Antoni Jiménez tornaven a estar amb el taxista, sortint del carrer de la Cera i indicant-li que anés al carrer Ferlandina, prop d’allí. Allí van descarregar la caixa de fusta dels diners cobrint-la amb una americana i van acomiadar al taxista, tot i dient-li que no digués res, sota amenaça, i a més prometent-li que li farien arribar alguns diners.

Llavors es van dirigir cap a la porta del nº 7 del mateix carrer Ferlandina, on havien quedat amb Carles Anglès. També els esperaven Josep Francès i Manuel Ramos, els quals havien abandonat el taxi poc abans, com ja s’ha esmentat. Els cinc, Anglès, Ramos, Jiménez, Cunyat i Francès van entrar a un pis del carrer Ferlandina nº7, 5è 3ª, que era quasi tocant a la Ronda Sant Antoni, pujant-hi la caixa dels diners de l’atracament.

Aquell pis del carrer Ferlandina era on vivia Francesc Verdú, que era el president de la cooperativa “El Adelanto Obrero”, un sindicalista amic seu, a la casa del qual es solien reunir els anarcosindicalistes del grup. En aquells moments Francesc Verdú no hi era a casa però els va obrir la seva dona Adela Alzamora, que era amb la seva mare, Eugenia Pérez, que l’havia anat a visitar. Adela estava en estat de més de 8 mesos i no li faltava gaire per tenir un fill. No era la primera vegada que es reunien allí sense que hi estigués Francesc Verdú, pel que la seva dona ho va veure normal.   

Un cop allí, els 5 anarcosindicalistes van passar al menjador i van començar comptar els diners i es van trobar que hi havia molts més diners dels que s’esperaven, unes 125.000 pts., en billets, lingots de plata i més de 150 pts. en moneda, la qual ocupava molt i no sabien com transportar sense la caixa. Aquella quantitat era astronòmica en aquella època. El valor total entre els diners i la plata es va calcular en unes 140.000 pts. Tant la dona de Francesc Verdú com la seva sogra van ser testimonis del recompte dels diners.

Josep Francès, Carles Anglès, Manuel Ramos, Francesc Cunyat i Antoni Jiménez, van sortir amb les 125.000 pts. en billets en una bolsa i les van fer arribar al president del comitè pro-presos de la CNT catalana, el valencià Francesc Martínez i Simó, conegut com "Francesc Arín". Van deixar la caixa buida, les 150 pts. en moneda i la plata a casa de Francesc Verdú. Una estona després va arribar Francesc Verdú al pis on vivia i la seva dona li va explicar que havien vingut uns amics seus i que havien comptat una gran quantitat de diners i havien deixat la caixa buida i les 150 pts. en moneda i els lingots de plata. Francesc Verdú, que ja havia sentit la notícia de l’espectacular atracament, enseguida ho va relacionar i se’n va adonar de que havien set ells. Els activistes del pla de l’atracament al tren no havien dit res ni a Francesc Verdú ni a ningú més sobre el pla, encara que ara Verdú, com a sindicalista amic seu, a l’igual que la seva dona Adela i la seva sogra Eugenia, els encobria. Francesc Verdú va trencar amb un martell a trossos la caixa dels diners i la va anar donant per fases a l’escombriaire del seu carrer.

Poc després a  la sogra de Francesc Verdú li van encarregar que portés en una bossa les monedes i la plata a casa d’Antoni Mas i Gómez “El Tartamut”, que era un dels recaptadors de diners dels Sindicats Únics, sota les ordres directes de Carles Anglès, el caixer del Sindicat Únic del Metall i un dels que havien planificat l’atracament. 


INVESTIGACIONS DE LA POLICIA I DETENCIONS

Per altra banda el mateix dia al vespre, la policia va localitzar fàcilment el taxi que van usar en l’atracament, just buscant entre els taxis del mateix model que hi havia en els garatges, ja que en aquella època no n’hi havia molts. El taxi va ser localitzat en un garatge del carrer Bruc. Quan la policia van anar a buscar al propietari del taxi Constantí Orté a casa seva, aquest baixava per l’escala i els va dir que tot just anava a la comissaria a denunciar el que li havia passat. La policia li va preguntar que perquè no hi havia anat abans i va dir que per por a represàlies, ja que els que havien segrestat el seu taxi eren gent molt perillosa i l’havien amenaçat. Malgrat que el van imputar com a possible encobridor, en poc temps el jutge va considerar que no era culpable de res i no el van jutjar quedant  lliure.




La policia ja havia identificat també a l’anarcosindicalista mort Víctor Quero Lahoz i també el domicili on vivia al carrer Gimnàs nº2. Teresa Blasco Gràcia, vivia de lloguer en el mateix pis que Víctor Quero al que li havia rellogat un habitació des de feia ja uns anys. La policia va fer anar a Teresa a l’Hospital Clínic per que reconegués el cadàver de Quero.  

Mentre, el ferit Ramon Recasens, va estar un dia a casa de Maria Camarasa, on va ser atesa pel metge, com abans s’ha comentat. Però l’endemà de l’atracament, el 2 de setembre, el xicot de Maria Camarasa, Jaume Ríos i Mauri, un altre anarcosindicalista que els ajudava, va dir a Recasens que s’havia de traslladar de pis, ja que no volia que impliquessin a la seva xicota. Per tant aquell dia van traslladar a Ramon Recasens, que podia caminar pel seu propi peu, a una fonda del costat, al carrer Riereta 4, propietat de Francisca Peña, una altra amiga dels anarcosindicalistes, on es va allotjar en una habitació. Allí els seguia visitant el metge Simó Solà , Maria Camarasa i Jaume Ríos.

La policia li va preguntar al taxista Constantí Orté la descripció dels atracadors i el taxista va descriure les faccions de l’atracador ferit i la policia li va ensenyar diverses fotos d’anarquistes d’acció fitxats, alguns dels quals relacionaven com a amics del mort Víctor Quero. El taxista va identificar a Ramon Recasens i a Josep Francès i segurament a alguns dels que havien participat en l’atracament. La policia va detenir en els següents dies nombrosos anarcosindicalistes sospitosos entre ells, Josep Francès, detingut el 7 de setembre de 1922, el qual va ser reconegut en una roda de presos per diversos testimonis que eren en el tren.

En pocs dies, el dia 14 de setembre de 1922 van relacionar a Josep Francès i Ramon Recasens amb el president de la cooperativa “El Adelanto Obrero”, Francesc Verdú, ja que el taxista va dir que havien baixat al carrer Ferlandina on vivia. La policia va detenir a Francesc Verdú i a la seva dona Adela, que estava a punt de donar a llum. Segons alguns la policia també havia trobat els trossos de la caixa dels diners després d’interrogar a l’escombriaire del carrer Ferlandina. També n’hi ha que diuen que a través d’infiltrats i confidents van saber que Verdú els havia ajudat, encara que la policia no solia dir mai d’on treia les pistes i la informació. També van detenir a Marcelino Da Silva al seu domicili, malgrat que no havia participat directament en l’atracament i no el va reconèixer cap testimoni, encara que si era un dels que havien ideat el pla. No obstant això al ser amic de Josep Francès i al saber-se que havia treballat en la companyia de ferrocarrils del MZA, enseguida el van relacionar amb l’atracament.

La policia també havia identificat als altres membres del grup, Ramon Recasens, Antoni Jiménez, Francesc Cunyat, Manuel Ramos i Antoni Anglès, però encara no havien set detinguts. 

Durant aquells dies Ramon Recasens ja havia sortit de la fonda del carrer Riereta i havia anat a refugiar-se a altres pisos, entre ells al d’un  amic del grup al que anomenaven “El Pigat” i segurament en altres pisos, posteriorment. Francesc Arín, el president del Comitè Pro-Presos, que guardava els diners de l’atracament, li va donar 13.000 pts. en billets a Carles Anglès, perquè els fes arribar al ferit Ramon Recasens, perquè li facilités la fugida. Carles Anglès li va fer arribar els diners a Recasens a través d’Antoni Mas i Gómez “El Tartamut”, un dels recaptadors de quotes dels Sindicats Únics.

Ramon Recasens finalment va aconseguir creuar la frontera de l’Estat Francès amb els diners, anant primer a Perpinyà, encara que no hi ha referències de com ho va fer, però evidentment ajudat per diversos anarcosindicalistes, que en aquella època tenien una gran infraestructura clandestina. També Carles Anglès, Francesc Cunyat, Manuel Ramos i Antoni Jiménez van poder fugir i van creuar la frontera al saber que havien set identificats, agafant abans una part del botí de l’atracament, una part del qual també tenia el president del comitè Pro-Presos, Francesc Arín (que en realitat es deia Francesc Martínez i Simó). Però tres d’ells, Francesc Cunyat, Manuel Ramos i Antoni Jiménez van ser detinguts per la policia francesa a Cerbere, ja que la policia espanyola els havia facilitat la descripció, els tres portaven unes 45.000 pts. a sobre. En canvi Ramon Recasens i Carles Anglès, no van ser detinguts i es van poder refugiar a França. Però malgrat les peticions de les autoritats espanyoles, els detinguts a Cerbere, Francesc Cunyat, Manuel Ramos i Antoni Jiménez, no van ser mai extradits a l’Estat Espanyol, pel que també es van lliurar de la justícia espanyola. No obstant això la policia francesa havia recuperat 45.000 pts. de l’atracament, les quals les van tornar a les autoritats espanyoles. 

Per altra banda la policia ja havia detingut a Barcelona a diverses persones que havien ajudat als anarcosindicalistes de l’atracament, tant per amagar-los, encobrir-los o ajudar-los a traslladar els diners, com Maria Camarasa, Jaume Ríos, Francesc Verdú i la seva dona Adela Alzamora així com la mare d’aquesta Eugenia Pérez i Antoni Mas i Gómez “El Tartamut”, entre altres que també eren en els pisos per on havien passat els diners.  

Malgrat aquestes detencions i exilis, l’atracament va ser un èxit, ja que la policia no va recuperar mai la major part dels diners ni la plata de l’atracament, excepte les 45.000 pts. recuperades per la policia francesa, quedant-se els anarcosindicalistes un total valorat en unes 90.000 pts. entre diners i plata, una quantitat astronòmica en aquella època. Aquells diners van servir tant per ajudar als presos, com per mantenir la infraestructura dels Sindicats Únics a Catalunya com per comprar més armes per defensar-se.

Francesc Arín, el president del comitè Pro-Presos i que va ser el que va finalment va guardar una gran part del botí per usar-lo per les necessitats dels Sindicats Únics, en aquella època no va ser mai descobert per aquest fet ni acusat. Va ser uns anys després durant la República, que ja es va saber que era ell qui havia guardat aquells diners. 



RAMON RECASENS I EL SEU GRUP D'ACCIÓ A FRANÇA

Ramon Recasens per altra banda, es va instal·lar a París de manera clandestina, sent un dels que dirigia els grups anarquistes catalans a l’exili, creant tota un infraestructura que va servir sobre tot per conspirar a partir del començament de la dictadura de Primo de Rivera els setembre de 1923.

Ramon Recasens, com a dirigent del Comitè Revolucionari a l’exili, va ser un dels organitzadors de l’intent de revolta contra Primo de Rivera el 1924, que s’havia de dur a terme a Barcelona. El pla havia set organitzat i finançat des de París pel grup que dirigia Ramon Recasens. El 6 de novembre de 1924, seguint aquest pla, diversos anarcosindicalistes van intentar assaltar la caserna de les Drassanes de Barcelona a trets. En principi estaven d’acord amb diversos soldats de dins de la caserna perquè quan l’assaltessin aquests es fessin amb el control de la caserna i iniciar una revolta armada a Catalunya des d’allí. Però en l’assalt es va produir un fort tiroteig amb la guàrdia civil. Malgrat que van matar a un guàrdia civil en el tiroteig, els anarquistes assaltants van haver de fugir, ja que a més els soldats de dins que en principi s’havien d’apuntar a la revolta no van actuar. A conseqüència d’aquells fets, van ser detinguts diversos anarcosindicalistes a Barcelona i van ser condemnats a mort en un consell de guerra ràpid i executats al garrot vil dos d’ells, el valencià Josep Llàcer i el sorià José Montejo, el 10 de novembre de 1924, just quatre dies després dels fets.

Poc després, davant de que el moviment anarquista a l’exili durant la dictadura de Primo de Rivera necessitava més finançament, Ramon Recasens va muntar un grup d’acció per fer atracaments a França, sense saber-se del cert quants van efectuar, diners que servien per finançar la conspiració contra la dictadura, tant exterior com interior.

Però l’1 de juliol de 1925, Ramon Recasens, juntament amb els membres del seu grup, Isidre Casals, Benito De Castro i Joaquín Aznar Solanas, van intentar fer un atracament a l’empresa Harribey de Talence, una fàbrica on hi havia uns 500 empleats situada a les afores de Bordeus (Occitània), on sabien que a la caixa forta hi havien uns 100.000 francs, una quantitat astronòmica. Volien donar el cop del segle a França. Quan Recasens i els altres assaltants del seu grup van arribar a la fàbrica cap a les 10:00 h. del matí, pistola en ma van exigir que obrissin la caixa forta als que la custodiaven. Però el caixer, que era l’únic que sabia el número clau per obrir-la, no havia arribat encara. Llavors, davant de que la majoria de treballadors de la fàbrica s’havien adonat de l’intent d’atracament i es començaven a aplegar al voltant d’ells, van decidir marxar. Però uns guardes i un nombrós grup de treballadors els van intentar barrar el pas per agafar-los, moment en que els 4 anarquistes es van obrir pas a trets matant-ne a dos i ferint-ne a 3 més. La policia de Bordeus, que fou avisada immediatament, va tallar totes les sortides de Bordeus i va fer una batuda per la ciutat fins que a primera hora de la tarda van localitzar i detenir a Ramon Recasens, Benito De Castro i Isidre Casals. En canvi Joaquín Aznar va poder fugir i no va ser mai detingut. 

El 30 d’octubre de 1925 es va fer el judici per l’atracament i Ramon Recasens i Benito De Castro van ser condemnats a mort com a autors directes de la mort dels dos empleats de l’empresa. Isidre Casals va ser condemnat a cadena perpètua. El 14 de gener de 1926 van ser executats a la guillotina a Bordeus, Ramon Recasens i Benito De Castro. Aquest va ser el final de Ramon Recasens.


JUDICI PER L'ATRACAMENT DEL TREN DEL POBLE NOU

Per altra banda el 9 de març de 1927, quasi 5 anys després dels fets, va començar el judici per l’atracament al tren del Poble Nou de Barcelona. Josep Francès i Marcelino Da Silva van ser condemnats a cadena perpètua, com a responsables de l’atracament. Francesc Verdú i Antoni Mas “El Tartamut” van ser condemnats a 8 anys de presó com encobridors. Els demés processats en el judici van quedar absolts. Carles Anglès, Francesc Cunyat, Manuel Ramos i Antoni Jiménez, tres dels participants en l’atracament que encara eren fugits a França, no van poder ser jutjats i van ser declarats en rebel·lia. Evidentment a Ramon Recasens, executat a França el 1926, ja el van treure del sumari de les acusacions. Malgrat tot, tots els condemnats van poder sortir de la presó quan es va declarar la República el 1931.

Josep A. Carreras



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada