MATEU MORRAL, L'AUTOR DE L'ATEMPTAT DEL SEGLE

Mateu Morral, l’anarquista que va realitzar l’atemptat més sagnant del segle XX a l’Estat Espanyol, quan va llençar una bomba a Madrid contra la carrossa reial després de la boda del rei Alfonso XIII amb Victoria Eugenia el 31 de maig de 1906, era curiosament fill de l’alta burgesia catalana, ja que tant el seu pare com la seva mare provenien de dos de les més importants famílies  d’empresaris del sector del tèxtil de Sabadell.

Malgrat que Mateu Morral majoritàriament és conegut com el “boig” que va llençar la bomba en solitari, havia set un membre influent en els cercles anarquistes catalans, tant en els grups d’acció, en el sindicalisme de Sabadell com en l’anarquisme cultural, sent un important membre de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, un dels promotors del teatre anarquista i impulsor del moviment neomalthusià a Catalunya i arreu de l’Estat Espanyol.

En aquest escrit es mostren alguns dels principals trets de qui era Mateu Morral i l’entorn polític, sindical i social de la seva època i les circumstàncies que el van dur a fer l’atemptat. 

ELS PRIMERS INICIS DE MATEU MORRAL

Mateu Morral i Roca va néixer a Sabadell el 25 de novembre de 1879. La seva família provenia d’una tradició de fabricants tèxtils de Sabadell i Martí Morral, pare de Mateu Morral, va heretar el seu imperi de fabricació tèxtil. La seva mare Àngela Roca també era filla d’un fabricant tèxtil. Mateu Morral va arribar a tenir 5 germans més, dos nois, dels que ell era el mitjà i tres noies.

Martí Morral, el pare de Mateu, era un burgès liberal que no simpatitzava amb el clero i militava a la primera Unión Republicana de 1893, en canvi la seva mare era ultracatòlica. El pare de Morral va tenir sempre una lluita amb la seva dona per l’educació dels seus fills que ell volia que fos laica.

El 1993 Mateo Morral amb 13 anys és enviat pel seu pare a estudiar a França perquè aprengui idiomes i el posa a càrrec de la família d’un client seu de la fàbrica.

Cap el 1896 Mateu Morral amb 16 anys se’n va anar pel seu compte de França a Alemanya, concretament a Leipzig. Allí es va posar a treballar en empreses del ram tèxtil a on va augmentar coneixements de l’ofici i va aprendre alemany. Com a obrer és va afiliar a un sindicat del seu ram i va participar en diverses reivindicacions laborals.

Durant la seva estada a França i Alemanya entre 1893 i 1898 Mateu Morral va conèixer el moviment anomenat neomalthusianisme, que va tenir molta influència en ell i va determinar bastant el seu futur i que era un moviment que també va influenciar molt a l’anarquisme i al socialisme.

El neomalthusianisme era una evolució més progressista de les idees de Thomas Robert Malthus, basades en el control de natalitat per les classes humils per evitar encara més misèria amb fills que no podien mantenir. No obstant això Malthus ho feia des d’un punt de vista moralista proposant l’abstinència sexual. El neomalthusianisme en canvi proposava com a control de la natalitat mètodes basats principalment en la contracepció, cosa que fins llavors era rebutjat per una gran part de les autoritats i societats moralistes.

El neomalthusianisme també feia referència a que la natalitat desmesurada entre les classes humils provocava més pobres i aturats i l’estat usava això per tenir més carn de canó pels seus exèrcits. També incloïa les idees sobre el fet de que la sexualitat no havia d’estar lligada sempre amb la reproducció i va ser una font que va influenciar al nou feminisme en el sentit de que el paper de la dona no havia d’estar lligada sols al matrimoni i la reproducció.

Precisament quan Mateu Morral vivia a París el 1996 és quan es va fundar la lliga neomalthusiana francesa sota el lideratge de Paul Robin. A Alemanya, Morral, a part d’apropar-se al sindicalisme com a obrer d’una fàbrica tèxtil, va seguir integrant-se més fermament dins del moviment neomalthusià, cosa que l’apropà a l’anarquisme i va ser rellevant en el seu futur.

MORRAL TORNA A SABADELL

El 1899 Mateu Morral va tornar a Sabadell amb 20 anys, degut a la mort de la seva mare i a que el seu germà gran Jaume estava greument malalt de sífilis. Per aquest motiu el seu pare el va nomenar ajudant i futur successor seu a la fàbrica, ja que l’altre germà Facund encara era massa petit.

Mateu Morral que coneixia la nova maquinària que s’usava a Europa d’on venia, va renovar la maquinària i els mètodes de la fàbrica amb resultat exitós, pel que es va guanyar la confiança del seu pare que el va deixar com a director de la seva fàbrica tèxtil de Sabadell. Un cop mort el seu germà gran de la malaltia que patia, Mateu Morral va quedar com el futur successor de la fàbrica del seu pare.

Els contactes de Mateu Morral amb el sindicalisme a Alemanya quan va treballar a la fàbrica tèxtil  i el seu contacte amb els neomalthiusianisme l’havien apropat al moviment anarquista.

A més, mentre el jove Mateu Morral havia estat a França i Alemanya, entre 1893 i 1896 s’havien produït els espectaculars atemptats anarquistes a Barcelona, com el de Paulí Pallàs contra el general Martínez Campos i el de Santiago Salvador al Liceu el 1893, o el del Carrer Canvis Nous el 1996, aquest últim segons alguns dut a terme per algun provocador i segons altres per un anarquista francès de manera individual, que van dur a una forta repressió contra tot el moviment anarquista català amb centenars de detencions i algunes execucions d’innocents, que van provocar un desmantellament quasi total del moviment anarquista català. A Mateu Morral, recentment introduït en les idees anarquistes, també el va impactar tota aquella repressió. 

Mateu Morral dedicava moltes hores a la fàbrica del seu pare de la que ara n’era director. Mentre, el seu pare ja no anava tant per la fàbrica disposant de més temps lliure, cosa que Mateu Morral aprofitava per relacionar-se amb el líder anarquista local Josep Miquel i Clapés, un dels primers introductors de l’anarcosindicalisme a Sabadell en la dècada dels setanta del segle XIX, que va ser un dels detinguts en el procés de Montjuic el 1896 i amb el seu amic de la infància  Albà Rossell i Llongueras, també militant anarquista, amb qui solia despatxar assumptes sobre la propaganda i activitats anarquistes en hores laborals.

Les idees que havia aprés a França i Alemanya a partir de 1896 sobre el neomalthusianisme que l’havien fet ferm seguidor d’aquest moviment, van fer que Mateu Morral fos un dels principals divulgadors d’aquesta corrent a Catalunya i a l’Estat Espanyol, convertint-se enseguida en el principal enllaç a l’Estat Espanyol de la Lliga Internacional Neomalthusiana.

Mateu Morral aprofitava els viatges de negocis arreu d’Espanya també per fer contactes amb altres anarquistes i obreristes i fer arribar el neomalthusianisme. També solia viatjar a França i el Regne Unit i tenir contactes amb anarquistes. A Londres va conèixer al famós anarquista italià Enrico Malatesta. A Andalusia va conèixer al metge i activista anarquista Pedro Vallina Martínez i els dos es van convertir amb els principals divulgadors del neomalthusianisme a l’Estat Espanyol.

Per altra banda en aquella època, Francesc Ferrer i Guàrdia, un ex republicà que s’havia apropat a l’anarquisme, havia fundat el 1901 a Barcelona l’Escola Moderna. L’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia era mixta i volia impartir una educació racional, científica i encaminada a aconseguir l’emancipació tant de les classes treballadores com de la dona en oposició als dogmes catòlics que imperaven, amb una forta crítica contra el militarisme i el capitalisme. També promulgava l’universalisme.

Ferrer i Guàrdia també havia conegut al francès Paul Robin, promotor de neomalthusianisme a França i també es va veure influenciat per aquesta corrent antimoralista basada sobre tot en el control de natalitat i la contracepció, idees que van ser adoptades per Ferrer i Guàrdia en la seva Escola Moderna.

MORRAL, FERRER I GUÀRDIA I LA VAGA DE 1902

A finals de 1901 el sindicats del sector del metall de Catalunya preparaven una vaga per reivindicar les 9 hores de treball entre altres drets i una gran part dels sindicats gremials estudiaven fer una vaga general en suport al sindicats del metall. En aquells moments Francesc Ferrer i Guàrdia fundava el diari “La Huelga General” per promocionar la vaga, just el mateix any en que també havia fundat l’Escola Moderna. L’anarquista Ignasi Clarià es convertí en el director del diari “La Huelga General”.

Els sindicats gremials catalans, que després de la repressió a rel dels atemptats de la dècada anterior havien perdut momentàniament la direcció i la guia de l’anarcosindicalisme, començaven poc a poc a organitzar-se i es van solidaritzar majoritàriament amb la vaga dels treballadors del metall. Malgrat tot, coneguts anarcosindicalistes com Teresa Claramunt, ja detinguda durant una vaga el 1901, i el seu nou company sentimental Joan Baptista Esteve (que es feia dir Leopoldo Bonafulla), així com l’anarquista Marià Castellote entre altres, van participar en alguns mítings per convocar la vaga general de febrer de 1902.  

El 17 de febrer de 1902 va esclatar la vaga del metall a Barcelona amb la solidaritat de nombrosos altres sindicats gremials per demanar les 9 hores de treball. La vaga i les manifestacions foren reprimides durament, produint-se tirotejos entre sindicalistes i forces de la policia i l’exèrcit amb un balanç oficial de 12 obrers morts, encara que realment en van haver-hi molts més i també van morir alguns policies i militars, encara que en aquells moments es va amagar a l'opinió pública. Els sindicats encara no tenien prou cohesió entre ells després de la repressió de la dècada anterior i no van poder seguir amb la vaga davant d’aquella repressió.

Mateu Morral durant la vaga havia participat en un pla, juntament amb altres anarquistes de Terrassa i Sabadell, per segrestar a diversos empresaris, però després dels forts incidents i repressió sols Morral i un parell més estaven disposats a fer-los, pel que van haver de desistir.

Després de la vaga de 1902 Mateu Morral, que encara dirigia l’empresa del seu pare, juntament amb els seus companys més propers Albà Rossell i Josep Miquel, va promoure el grup anarquista “Gente Joven”, la revista anarquista “Trabajo” i van encapçalar la Federació Obrera de Sabadell.

Mateu Morral també intentava convèncer als treballadors de l’empresa del seu pare que ell mateix dirigia, que havien de demanar millors sous, horaris i condicions laborals. Alguns treballadors de la seva empresa es mostraven desconfiats d’aquestes propostes del seu propi cap, pel que Mateu Morral va arribar a encapçalar les comissions d’obrers davant del seu pare mateix per reivindicar millores laborals.

Per aquella època el republicà andalús Alejandro Lerroux, aprofitant la popularitat que havia agafat a l’haver donat suport des del seu diari “El Progreso” als anarquistes represaliats a rel de l’atemptat del carrer Canvis Nous de 1896, cosa que per altra banda havien fet la majoria de republicans, i aprofitant també el nou desmantellament i repressió dels sindicats a rel de la vaga de 1902, va començar a ajudar i finançar a alguns d’aquells sindicats gremials com una manera d’introduir-se en el moviment obrer català i atraure’l cap al seu moviment polític.

En aquells moments la majoria de republicans de totes tendències es van unir en una força política anomenada Unión Republicana per les eleccions de 1903. Lerroux era llavors un més dels diversos líders d’Unión Republicana, però la seva intenció era, a través de la seva ajuda als sindicats gremials sumat a un discurs radical i populista, atraure als obrers catalans cap a un republicanisme espanyolista i a més allunyar-los del sindicalisme independent o anarco-sindicalista. Inicialment Lerroux va aconseguir bastant èxit entre molts obrers catalans i a més va aconseguir l’acceptació i l’amistat de Ferrer i Guàrdia, el que havia donat suport des de la seva revista “La Huelga General” a la vaga de 1902, pel que Lerroux va augmentar el seu prestigi. Allò li va permetre iniciar la seva carrera política sent escollit diputat per Barcelona en les eleccions de 1903.  

MATEU MORRAL, FELIP CORTIELLA I EL TEATRE

Felip Cortiella, un escriptor teatral anarquista, que ja des de finals del segle XIX fomentava grups teatrals amb contingut social, havia creat el 1902 “l’Agrupació Avenir” que tenia com a un dels seus objectius donar a conèixer l’obra del dramaturg noruec Henrik Ibsen, que era conegut al segle XIX per escriure obres de teatre de caràcter psicològic, antimoralista i feminista però sobre tot de caràcter de reivindicacions socials. Felip Cortiella solia escriure totes les seves obres i els seus articles exclusivament en català. 

El mateix 1902 Felip Cortiella va fundar a Barcelona el “Centre Fraternal de Cultura”, que pretenia substituir momentàniament el sindicalisme teatral després de la prohibició contra les societats obreres després de la vaga general d’aquell any. Cortiella va demanar ajuda al grup “Gente Nueva” de Sabadell, encapçalat per Mateu Morral i Albà Rossell per que els ajudessin amb socis i finançament per el nou grup cultural d’orientació anarquista que havien creat. A partir del seu contacte amb Felip Cortiella, Mateu Morral i Albà Rossell s’interessaren pel teatre reivindicatiu i van ajudar a promocionar  a Sabadell la companyia teatral “Ibsen”, amb la que van estrenar algunes obres, tant del dramaturg noruec com d’altres dramaturgs de caràcter reivindicatiu europeu. Les recaptacions de les seves funcions de teatre les solien destinar majoritàriament a la propaganda obrerista i anarquista.

MATEU MORRAL COMENÇA A COL·LABORAR AMB FERRER I GUÀRDIA EL 1903

Un cop passada la vaga de 1902, Mateu Morral, atret per l’actuació solidària de Ferrer i Guàrdia amb la vaga des de la revista “La Huelga General” i per la recentment creada Escola Moderna, es va oferir a Ferrer i Guàrdia per la distribució d’alguns textos per a nens a la “Institución de Libre de Enseñanza de Sabadell”, una escola on alguns pares progressistes portaven als seus fills. Un dels llibres, escrit per l’anarquista francès Paraf Javal i traduit pel mateix Mateu Morral, parlava dels problemes socials en forma d’històries com contes. El director de l’escola per por a represàlies es va negar a distribuir el llibre, però Mateu Morral els entregava als nens a la sortida de l’escola, cosa que va causar una protesta del director de l’escola a les autoritats.

Però Mateu Morral veient que se li prohibia entregar els textos als alumnes de l’escola, va canviar de tàctica i va decidir pel seu compte organitzar una visita dels alumnes de la “Institución de Libre de Enseñanza de Sabadell” a la seva fàbrica, en el que els explicava els sacrificis de la vida obrera. Allí els va parlar de les condicions de treballs en moltes empreses i del treball infantil. Ferrer i Guàrdia va prendre nota dels mètodes de Mateu Morral i el va fer un dels seus principals col·laboradors per l’Escola Moderna, tant per traduccions com per edició i distribució de llibres.

A més d’això, Ferrer i Guàrdia i Mateu Morral també havien connectat enseguida, ja que els dos eren uns dels principals seguidors i introductors del neomalthusianisme tant a Catalunya com a l’Estat Espanyol, cosa que fins llavors havien fet de manera paral·lela i sense que es conegueren personalment. Mateu Morral a partir de llavors es va encarregar de les publicacions i de la biblioteca dins de l’Escola Moderna. També el seu amic sabadellenc Albà Rossell, va començar a fer de mestre dins de l’Escola Moderna.

MORRAL PARTICIPA EN UNA COOPERATIVA AMB TERESA CLARAMUNT

Mateu Morral va també col·laborar amb la, ja en aquells moments, històrica anarquista sabadellenca Teresa Claramunt i Creus i el seu nou company sentimental Joan Baptista Esteve (conegut com Leopoldo Bonafulla) dins de la “Cooperativa Intel·lectual”, que operava al barri de Gràcia de Barcelona i que també col·laborava amb a l’Escola Moderna. En aquesta cooperativa Morral a més de col·laborar-hi, en va fer socis i accionistes a alguns anarquistes de Sabadell. La cooperativa però finalment va fer fallida econòmica i alguns dels socis de Sabadell a qui havia convençut Morral a participar-hi van perdre els seus diners. Segons Mateu Morral les causes van ser per una mala administració econòmica de Leopoldo Bonafulla. Antoni Gurri, ex marit de Teresa Claramunt, també participava en la cooperativa i Mateu Morral explica que va ser testimoni d’una baralla entre aquest i Bonafulla, el nou company sentimental de Teresa Claramunt, culpant-lo de la mala administració de la cooperativa gracienca, acabant Gurri perseguint a Bonafulla amb una pistola.

No obstant això, la Cooperativa havia fet una bona feina i havia organitzat abans de la fallida unes conferències anomenades de “Pedagogia Popular”, amb prestigiosos oradors i havia divulgat la seva nova orientació per l’ensenyament que tingué influència posterior en diversos barris.

Teresa Claramunt, també de Sabadell, seria a partir de llavors una de les principals amigues de militància de Mateu Morral, malgrat les futures desavinences entre aquest i el company sentimental d’aquella Leopoldo Bonafulla, com veurem més endavant.

Mateu Morral també va conèixer a Eliseé Reclús, l’històric col·laborador de Bakunin ja des de el 1868 en l'AIT. Mateu Morral, que també s’encarregava de la feina de propaganda de l’Escola Moderna, rebia consells de l’exterior per editar llibres com del mateix Eliseé Reclús.

També aquell any 1903 Mateu Morral va convèncer a seu pare per portar a la seva germana petita Adelina a l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia a Barcelona.

RELACIÓ DE MORRAL AMB SOLEDAD VILLAFRANCA

Mateu Morral va tenir una particular relació personal amb Soledad Villafanca, la companya sentimental de Ferrer i Guàrdia. Soledad Villafranca Los Arcos era una noia nascuda a la ciutat navarresa de Aoiz. El 1902 a l’edat de 22 anys va venir a viure a Barcelona amb la seva mare i germanes, després de que el seu pare hagués mort feia uns anys.

El mateix any 1902 Soledad Villafranca va aconseguir feina a l’Escola Moderna on hi va acabar treballant com a mestra d’estudis elementals, ja que compartia la mateixa ideologia que Ferrer i Guàrdia. Va ser allí a on va conèixer a Ferrer i Guàrdia amb qui va iniciar la seva relació sentimental. Ferrer i Guàrdia nascut el 1859, en aquells moments tenia 43 anys i era bastant més gran que ella.

El 1903, just quan Mateu Morral va conèixer a Ferrer i Guàrdia i va entrar a treballar a la seva Escola Moderna, va ser quan Morral va conèixer a Soledad Villafranca de qui va sentir una atracció inicial, cosa que li va comunicar.

Soledad es va consolidar com la companya de Ferrer i Guàrdia entre 1903 i 1904 i no se sap del cert si Mateu Morral es va relacionar sentimentalment amb ella, però van tenir una estreta relació tant personal com de treball. Però poc després Mateu Morral es va començar a decebre d’algunes actituds de Soledad Villafranca, ja que segons li va dir Mateu a la mateixa Soledad, era impropi d’una dona anarquista i feminista la seva manera d’actuar i vestir. Soledad Villafranca solia vestir a l’última moda parisenca i usava bones teles, cotilles i encaixos i segons Morral allò era contrari a la seva idea del que havia de ser una dona revolucionària i feminista, ja que per a ell era una perpetuació del paper submís de la dona i l’allunyava de la igualtat de sexes.

Quan Mateu Morral va fer l’atemptat que veurem més endavant, Soledad Villafranca va usar en el judici l’excusa de que Morral havia actuat per desesperació per l’amor impossible cap a ella, encara que, com també veurem més endavant, sembla molt difícil que aquesta fos la causa real i tot apunta a que ho va dir per treure responsabilitat a Ferrer i Guàrdia, que també va ser acusat.


MATEU MORRAL I PEDRO VALLINA CAPS DE LA LLIGA NEOMALTHUSIANA A L’ESTAT ESPANYOL

El 1904 es va crear la secció de la “Liga Neomalthusiana Española” liderada per Lluís Bulffi, Mateu Morral i Pedro Vallina, sent-ne Mateu Morral el president, que tenia la seva seu central a Barcelona i que en poc temps tindria seccions arreu de l’estat. L’anarquista andalús Pedro Vallina, era l’encarregat de la secció de la “Liga Neomalthusiana Española” en les seves relacions a l’estranger i en aquells en aquells moments era exiliat a París, ja que després d’haver set detingut diverses vegades, en aquells moments era considerat per les autoritats un anarquista d’acció buscat.

La “Liga Neomalthusiana Española” tenia una revista anomenada “Salud y Fuerza” que va tenir gran divulgació a tot l’estat i també en nombrosos països de l’Amèrica Llatina. La revista va ser suspesa temporalment el 1905 acusada d’antimoral i pornogràfica i el seu director Lluís Bulffi processat.

Malgrat que el neomalthusianisme tenia gran implantació entre els anticlericals, anarquistes i socialistes, alguns importants líders anarquistes catalans com Joan Baptista Esteve (conegut com Leopoldo  Bonafulla) o el també influent anarquista Joan Montseny (conegut Federico Urales), van rebutjar aquesta teoria. Joan Montseny en la seva influent revista anarquista anomenada “Revista Blanca” que editava a Madrid, va arribar a dir el 1905 que estava en contra del neomalthusianisme perquè el que convenia és que hi haguessin més fills d’obrers per poder fer una revolució. Concretament una de les seves frases famoses va ser: “lo que importa és que los obreros tengan muchos hijos con buenos genitales y hacerlos bombistas, para así acabar con los explotadores de la raza humana”.

Per altra banda Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla) des del diari anarquista “El Productor”, del que n’era director juntament amb Teresa Claramunt, escrivia el mateix 1905 un article contra el neomalthunianisme. Bonafulla deia que el problema de la pobresa no és l’excés de població obrera sinó la mala distribució dels recursos i que la planificació de la nativitat és una aspiració burgesa, ja que segons ell això significa que els obrers s’han d’adaptar a les necessitats de la societat capitalista.  

Tant Mateu Morral com Pedro Vallina van fer escrits criticant fortament a Joan Montseny i a Joan Baptista Esteve acusant-los de fer joc als moralistes per estar en contra del neomalthunianisme, cosa que va minar la seva relació personal.

EL NOU REI ALFONS XIII CADA COP DECEB MÉS A LES FORCES POLÍTIQUES I SINDICALS CATALANES

El rei Alfonso XIII de Borbón, havia set coronat rei d’Espanya el 1902 quan va ser declarat major d’edat amb 16 anys, substituint la regència que la seva mare Maria Cristina d’Àustria portava des de que el 1885 havia mort Alfonso XII, el seu marit i pare del nou rei. Però les poques esperances que alguns podien tenir de que el nou rei representés un canvi polític, aviat s’esvaïren ja des del moment de la coronació el maig de 1902.

La coronació del nou rei passava poc després de la vaga general a Barcelona de 1902 i va coincidir amb la prohibició durant bastant temps d’algunes societats obreres catalanes a conseqüència de la vaga. El rei seguia tenint poder executiu per sobre dels parlamentaris i Alfonso XIII va expressar la seva voluntat de reforçar la monarquia envers al republicanisme. A més va desestimar les peticions del catalanisme polític de totes tendències d’avançar en el seu autogovern o autonomia i de rebaixar els impostos que sortien de Catalunya cap al govern central.  

L’abril 1904 es va produir una visita del rei a Barcelona organitzada pel president del govern Antonio Maura del Partit Conservador. Els republicans aplegats a Unió Republicana havien guanyat en les eleccions a la ciutat de Barcelona inclús superant a la Lliga, amb el que la monarquia amb aquella visita pretenia guanyar-se simpaties entre la població catalana, on els partits monàrquics no triomfaven. En aquells moments Unió Republicana, liderada per Nicolàs Salmerón des de Madrid, incloïa a Catalunya des de republicans espanyolistes seguidors de Lerroux fins a republicans profundament catalanistes com Francesc Layret.

Tots els republicans catalans i inicialment la Lliga Regionalista, van acordar fer un boicot a la visita reial i no anar a rebre a Alfonso XIII en protesta per la política de la monarquia envers a Catalunya. Però al segon dia de la visita del rei, el 7 d’abril de 1904, Francesc Cambó, de la Lliga Regionalista, va trencar lo acordat tant amb els republicans com amb el seu propi partit i va anar a entrevistar-se amb el rei  per fer-li saber les seves queixes per la situació d’espoli fiscal de Catalunya i de la necessitat d’una autonomia, cosa que li van retreure tant els republicans com una bona part de membres de la mateixa Lliga Regionalista.

Però aquella visita del rei Alfonso XIII a Barcelona va culminar amb un intent d’atemptat contra el president del govern. El 14 d’abril de 1904 en un acte oficial de rei a Barcelona durant la visita, el jove anarquista de 19 anys Joaquim Miquel Artal va apunyalar al president del govern Antonio Maura, que anava amb un altre cotxe darrera del rei, el qual era més inaccessible, davant de l’església de la Mercè de Barcelona. Maura va resultar ferit en un braç a l’intentar defensar-se i el gruix del seu uniforme va evitar que el punyal penetrés més, pel que es va salvar de miracle. La policia enseguida va perseguir a Joaquim Miquel Artal i el va detenir.

Aquell trencament del boicot acordat contra la visita del rei realitzat per Francesc Cambó al rebre’l, com abans s’ha comentat, va causar una divisió dins de la Lliga Regionalista encapçalada per Jaume Carner,  Joaquim Lluhí i Santiago Gubern entre altres, que van acusar a Cambó i als que li donaven suport de ser més monàrquics que republicans a l’haver trencat el boicot contra la visita del rei. Aquell grup escindit de la Lliga formaria un grup anomenat “El Poble Català” fundant un diari amb el mateix nom, que dos anys després agafaria la forma de partit polític amb el nom de Centre Nacionalista Republicà (CNR), amb la incorporació de Pere Corominas com un dels seus líders, un dels represaliats per l’atemptat de Canvis Nous de 1896  i que s’havia apropat a l’anarquisme en el passat, cosa que li donà al CNR un caire encara més esquerrà. 


TORNEN ELS ATEMPTATS AMB BOMBA A BARCELONA

Entre 1903 i 1905 va haver-hi un augment d’atemptats amb bomba a Barcelona, cosa que començava a recordar a alguns el que havia passat en la última dècada del segle anterior.

Després de la vaga de 1902 i la seva posterior repressió, alguns activistes anarquistes de Catalunya s’havien plantejat respondre violentament. Alguns d’ells el 1903 a l’entorn de l’anomenat Centre d’Estudis Socials, es van adherir posteriorment l’Associació Internacional Antimilitarista (AIA), un organisme obrerista i revolucionari que es va crear en un congrés d’antimilitaristes revolucionaris fet a Holanda, que propugnava la rebel·lió armada contra els estats i els militars.

Alguns dels destacats anarquistes membres d’aquell Centre d’Estudis Socials eren, Alfred Picornell, Marià Castellote, Amadeu Lluan i Targa Josep Arbós i Buxó, Francisco Miranda Concha, Salvador Seguí i Rubinat, Samuel Torner, Jesús Navarro i Botella, Joan Rull i Queraltó, Manuel Navarro i Selma, Tomás Herreros, J. Comas, Enric Pujol i Ambrós, Eduard Aviñó i Torner, Francesc Cardenal, J. Coca, Francesc Serra, Joaquim Corominas, Pere Soteras, Pere Bernadas, Joan Torras, Enric Campany, Francesc Prats, Sebastià Vidal, Julia Iborra i Planelles i Carles Taberner, entre altres.

A l’entorn d’aquests militants anarquistes que van crear un Comitè Antimilitarista, es va organitzar un complot per fer atacs amb bomba i intentar aixecar a les masses per arribar a una futura revolució o al menys respondre a la repressió. L’anarquista belga Gustave Maurice Bernardon se’ls va unir i els va assessorar en la fabricació de bombes d’inversió, en noves combinacions químiques i en un nou tipus de bombes de rellotgeria que retardaven encara més el temps d’explosió que les anteriors conegudes.

Mateu Morral havia conegut a G.Maurice Bernardon en un dels seus viatges a París el 1903 i havia set assessorat per ell en la fabricació de bombes. Morral també va ser un dels que van introduir a Bernardon entre els cercles dels grups d’acció anarquistes de Barcelona, majoritàriament dins del Comitè Antimilitarista sorgit del Centre d’Estudis Socials (CES).

D’aquell comitè antimilitarista creat en el Centre d’Estudis Socials van sortir alguns grups d’acció anarquistes, a vegades coordinats entre ells i a vegades actuant pel seu compte.

Aquell any ja van esclatar algunes bombes, com la del 18 d’octubre de 1903 en que va fer explosió un artefacte dins de l’escala i davant de la porta del cap de policia de Barcelona Lleó Antoni Tresols al carrer del Carme. La policia sospitava l’anarquista Eduard Aviñó i Forné, un dels del Centre d’Estudis Socials, el qual va poder fugir abans de ser detingut. La policia va trobar armes i material per fabricar bombes a casa seva.

Mentre, alguns anarquistes intentaven tornar a agafar influència en el sindicalisme formant un intent fallit d’associació unitària sindicalista a Catalunya a partir de les societats obreres de Barcelona el 1904. Altres davant de la repressió antisindicalista van seguir units als més radicals del Comitè Antimilitarista disposats a fer accions.

Salvador Seguí, un jove anarquista poc conegut llavors, liderava un grup d’acció anomenat “Els Fills de Puta”, que va actuar violentament durant els enfrontaments contra l’exèrcit en la vaga de 1902. Seguí, inicialment en el grup del Centre d’Estudis Socials i el Comitè Antimilitarista el 1903, va conèixer entre altres activistes del grup a Joan Rull i Queraltó, que seria famós pocs anys després acusat d’atemptats provocació, cosa que li causaria algun problema anys després com veurem més endavant. Seguí però es va apartar d’aquells grups d’acció i va començar a centrar-se en el sindicalisme.

El març de 1904 Salvador Seguí juntament amb l’anarquista valencià Josep Negre i el socialista Antoni Badia i Matamala, van ser els principals impulsors del primer intent de formar un sindicat independent unitari de caire revolucionari a partir de la Unió Local de Societats Obreres de Barcelona. Però en aquells moments, a part d’arribar a alguns acords per algunes reivindicacions concretes, no s’aconseguí un consens entre les diferents societats gremials obreres per formar un organisme conjunt consistent.

El 1904, després de la visita del rei Alfonso XIII a Barcelona el mes d’abril, amb atemptat fallit inclòs contra el president Antonio Maura per part de l’anarquista Joaquim Miquel Artal, fet ja comentat abans, van continuar els atemptats amb bomba.

Un dels atemptats més sonats va ser el del 4 de setembre de 1904 quan van col·locar una bomba de rellotgeria en un lavabo de les Rambles. La policia la va portar al Palau de Justícia i allí va explotar per sorpresa sense causar víctimes de miracle. La policia sospitava de l’anarquista Jesús Navarro i Botella nascut a Torrevella (Alacant), que era un mestre racionalista que havia set detingut abans aquell mateix any juntament amb el també mestre racionalista Samuel Torner, acusats de publicar idees revolucionàries. Jesús Navarro havia set alliberat de la presó molt poc abans de l’atemptat a principis de novembre de 1904 i enseguida van sospitar d’ell. Ferrer i Guàrdia el va ajudar a escapar de Barcelona amagant-lo a la seva cambra d’un vaixell quan anava a Roma a un congrés anomenat de Lliurepensadors. Des d’allí Ferrer li va pagar el billet a Botella per anar a París i el va recomanar a l’anarquista francès Charles Malato.

Però la policia va detenir a Joan Rull i Queraltó, que formava part dels grups d’acció propers a Jesús Navarro, com un dels autors d’aquell atemptat. Joan Rull però, va ser absolt uns mesos després per falta de proves, al·legant el seu advocat que havia set víctima d’un muntatge policial malgrat que hi havia bastantes evidències de la participació de Rull.

El 17 de novembre de 1904 van col·locar una bomba al carrer Ferran cantonada Plaça Sant Jaume amb el que semblava un atemptat contra l’ajuntament de Barcelona, però que va matar a tres transeünts, Sebastià Llupià, empleat de l’ajuntament, Joan Serra i Falgueras i Josep Mª Soujol, causant a més 18 ferits. Ningú va saber qui havia col·locat la bomba i alguns militants anarquistes van criticar l’atemptat tot i insinuant que podria ser un acte de provocadors.

Alejandro Lerroux, que cada cop augmentava més la seva demagògia anarquitzant i radical, no va voler quedar mediàticament al marge d’aquell nou anarquisme violent que estava ressorgint a Catalunya i va intentar assimilar a alguns d’aquells anarquistes radicals per atraure’ls dins de l’anomenada “Fraternidad Republicana”, que era la secció més espanyolista dins d’Unión Republicana (UR) impulsada per ell mateix.

Lerroux primer va donar suport a alguns dels anarquistes detinguts amb els seus advocats i després, sense que ni ell ni els seus seguidors es barregessin mai amb els grups d’acció, va començar a usar un llenguatge equívoc de fer una certa apologia a la violència i animar als obrers a la revolta, però a la vegada sense sortir del seu missatge republicà espanyolista i sense aportar propostes polítiques clares. Malgrat tot, cap militant lerrouxista es va afegir als grups d’acció anarquista, ja que l’objectiu de Lerroux era utilitzar a alguns dels seus elements no integrar-hi seguidors seus, entre altres coses perquè Lerroux no en tenia res d’anarquista, sinó tot el contrari, ja que la seva idea era promocionar la seva carrera política populista i el patriotisme espanyol.

No obstant això, inicialment Lerroux amb el seu populisme radical va aconseguir atraure a alguns pocs, encara que significatius, anarquistes, com Josep Arbós i Buxó i Enric Pujol i Ambrós, del Centre d’Estudis Socials o Ingasi Clarià, el director d’aquella ja desapareguda revista “La Huelga General”, fundada per Ferrer i Guàrdia el 1902, entre algun altre significatiu sindicalista anarquista. Aquests van confiar i fer costat a Lerroux fins al final de la dècada, malgrat rebre fortes crítiques dels principals líders del moviment anarquista i sindicalista català. Després de 1910 però, la majoria d’aquests es van tornar a allunyar de Lerroux quan tothom ja va veure la farsa que representava.  

El 5 de març de 1905, el dia del Carnestoltes, membres a l’entorn del comitè anarquista antimilitarista van organitzar un míting al Palau de les Belles Arts per parlar de la crisi obrerista i sindicalista, fent proclames revolucionaries. A la sortida alguns feien crits a favor de l’anarquia i la policia i la guàrdia civil va carregar produint-se alguns intercanvis de trets. La policia va detenir a alguns dels organitzadors del míting i participants en els incidents i el tiroteig, tant el mateix dia com dies després, com Josep Arbós i Buxó, Francisco Miranda Concha, Amadeu Lluán, Fidel Santasusana, Domingo Teixé, Mateu Vendrell i Canaldà, Joan Rull i Queraltó, Emili Taberner, Marià Castellote, Sebastià Vidal i Casals, Julia Iborra i Planelles, Manuel Navarro i Selma i Francesc Prats i Nualart entre altres. La majoria van ser acusats de pertànyer al grup que organitzava atemptats i molts d’ells eren membres del Centre d’Estudis Socials, sent alguns alliberats poc després i altres empresonats durant uns mesos.

Tant Francesc Ferrer i Guàrdia com Mateu Morral, entre 1903 i 1905 eren favorables a la rebel·lió armada i tenien contacte amb aquells grups i donada la seva bona posició econòmica, finançaven a alguns d’aquells grups, diners que alguns usaven per adquirir bombes i armes, però a partir d’aquí no formaven part de la programació d’alguns d’aquells desastrosos atemptats que es feien a Barcelona.

Durant aquell 1905 els originals grups d’acció anarquistes a Catalunya es podien ja dividir en tres grups: Un petit grupet que per pressions i suborns acabaren actuant com a confidents i directament com a provocadors pagats per l’estat, uns altres que pel seu compte i sense cap estratègia conjunta col·locaven bombes de baixa intensitat creient que pressionaven a l’estat i els que volien fer atemptats selectius a gran escala atacant a la cúpula del poder monàrquic per provocar una revolució, entre els que hi havia Mateu Morral, que n’era un dels capdavanters.

Durant aquell 1905, l’ex anarquista d’acció Manuel Navarro i Selma, que era detingut, va acceptar diners de les autoritats i la policia per fer de confident i delator. Posteriorment Ramon Rull i Queraltó, un altre dels anarquistes d’acció detingut, va actuar de confident de la policia i fent posteriormet sagnants atemptats provocació el següent any, per fer xantatge als governadors civils que el contractaven i per cobrar més diners, com veurem més endavant.

Però aquell 1905 entra en acció l’estratègia de Mateu Morral i els seus grups d’acció, d’atacar a les altres esferes monàrquiques i programen un atemptat contra el rei Alfonso XIII en la seva visita a París el maig de 1905.

ATEMPTAT CONTRA ALFONSO XIII A PARÍS

El maig de 1905 es va programar una visita del rei Alfons XIII a París. Allí hi havia un bon grapat d’anarquistes exiliats de l’Estat Espanyol, alguns d’ells provinents de Barcelona amb un bon nombre de valencians entre ells a finals de 1904.

Per altra banda Mateu Morral a finals de 1904 havia abandonat definitivament l’empresa del seu pare i s’havia traslladat a Marsella, a on hi havia també un bon nombre d’anarquistes exiliats de l’Estat Espanyol. Allí Morral va reclutar a l’anarquista valencià Josep Martí i a l’anarquista basc Alfredo de la Prada, als quals va finançar el seu trasllat a París i es va allotjar amb ells a l’hotel Continental, com van declarar un any després els treballadors de l’hotel. Des d’allí van contactar amb els altres anarquistes coneguts seus i quan va saber que el rei visitaria París van programar l’atemptat.

Però la policia espanyola abans de la visita del rei, tant a través de confidents i infiltrats com amb el seu seguiment dels anarquistes exiliats, va enviar una llista a la policia francesa d’anarquistes considerats perillosos provinents de l’Estat Espanyol que eren a París. La policia francesa el 26 de maig de 1905 va detenir de manera preventiva a alguns d’aquests anarquistes i als seus col·laboradors, però amb la sorpresa de que els van trobar bombes amagades.

Els detinguts eren:

Pedro Vallina Martínez, l’anarquista andalús amic de Morral que a més era el representant a la capital francesa de la secció espanyola de la Lliga Neomalthusiana, que estava presidida per Mateu Morral. Pedro Vallina també estava finançat per Ferrer i Guàrdia en aquesta tasca de la Lliga Neomalthusiana a París.

L’anarquista valencià Jesús Navarro i Botella, que estava acusat per la policia d’un atemptat amb bomba a Barcelona el 1904 i al que Ferrer i Guàrdia havia ajudat a escapar a París, com abans s’ha comentat.

El també anarquista valencià Fermín Palacios, ja conegut per la policia espanyola per anteriors detencions.

Finalment també va ser detingut l’anglès Bernard Harvey, que era estudiant a la universitat d’Oxford i amb coneixements de Química i era amic i col·laborador dels altres detinguts.

Però la policia havia detectat a un altre anarquista que vivia amb Fermín Palacios que en la documentació que presentava al pis de París es feia dir Alejandro Farràs Pina, a on hi posava que era nascut a Barcelona,  però no el van poder detenir.

Després d’aquelles detencions i de trobar les bombes, la policia francesa pensava que havia avortat un atemptat contra el rei d’Espanya a París.

Però cinc dies després, a les 12.30 de la nit entre el 31 de maig i l’1 de juny de 1905,  es produeix un atemptat contra el rei d’Espanya a París, quan sortint del teatre de la Opera un home llença dos bombes, encara que només en va esclatar una, contra el carruatge a cavalls en el que hi anava el rei Alfonso XIII i el president de la República Francesa Émile Loubet, significat també per la seva persecució contra alguns grups anarquistes dins de França, país també prolífic en atemptats anarquistes als anys anteriors. Alguns cavalls van resultar morts i 17 persones ferides, molts d’ells militars i policies de l’escorta i també alguns transeünts, però el rei va sortir il·lès. Aquell atemptat fallit va tenir gran impacte en la premsa francesa i espanyola.

Causalment o no, just unes hores abans de l’atemptat de París, el matí del mateix 31 de maig de 1905, s’havien detingut a Barcelona un grup d’anarquistes als que se’ls va trobar un bon nombre de bombes emmagatzemades i que estaven relacionats amb els detinguts del més març després del tiroteig del míting del Palau de les Belles Arts, abans comentat. Van ser detinguts, Alfred Picornell com a principal acusat d’amagar les bombes i els anarquistes Amadeu Lluan, Francesc Serra, Joaquim Corominas, Pere Bernadas, Joan Torras i Tomas Herreros entre altres. Encara que aquest fet no se’l va relacionar amb l’atemptat de París, havia curiosament coincidit en el mateix dia.

El principal acusat d’emmagatzemar les bombes de Barcelona, el menorquí Alfred Picornell, va declarar un any després que Mateu Morral, que ja era mort quan va declarar, els havia finançat una part de la compra i fabricació de les bombes.

Seguint amb l’atemptat de París, la policia francesa va relacionar als anarquistes detinguts uns dies abans de l’atemptat amb possessió de bombes, Vallina, Navarro, Palacios i Harvey, amb els autors de l’atemptat i van acusar com a màxim sospitós d’haver llençat la bomba al que es feia dir Alejandro Farràs Pina, que era el que havia pogut evitar ser detingut. Però a l’enviar la policia francesa aquestes dades a Barcelona, allí la policia va descobrir Alejandro Farràs Pina era en realitat un manyà d’idees anarquistes, mort per malaltia feia uns mesos a Barcelona i que aquell anarquista fugitiu i sospitós d’haver llençat la bomba era un altre que usava aquesta documentació falsa. Per tant ara es buscava qui era en realitat el que es feia dir falsament Alejandro Farràs.

Però la policia de Barcelona va descobrir que l’autèntic Alenandro Farràs, abans de morir l’any anterior, era amic de l’anarquista Eduard Aviñó i Torner, que vivia a prop d’ell i solia anar a casa seva. Com recordarem Eduard Aviñó era aquell anarquista fugit després de l’atemptat fallit contra el cap de policia de Barcelona Lleó Antoni Tresols el 18 d’octubre de 1903. Per tant, tenint en compte això i a que responia a la descripció d’alguns testimonis, la policia va suposar que Eduard Aviñó era qui havia aconseguit les dades per suplantar a l’autèntic Alejandro Farràs i que era ell mateix el que havia tirat la bomba. Malgrat tot, si bé es possible que Aviñó fos també a París, ja que havia hagut de fugir de Barcelona, o al menys era el que va falsificar la documentació de Farràs, la teoria de que fos ell el que va llençar al bomba no era gaire clara.

La policia francesa l’endemà de l’atemptat també va investigar la casa de l’anarquista francès i fill d’immigrants italians, Charles Malato, ja que tenia relació amb els detinguts. A casa de Malato es va trobar correspondència sospitosa que venia des de Barcelona i també algunes bombes amagades, pel que també se’l va detenir. El marit de la seva cuinera, l'italià M.Caussanel, també se’l va detenir ja que era en realitat qui havia rebut en la seva direcció la correspondència i les capses amb les bombes des de Barcelona dirigides a nom de Malato i els hi havia entregat a ell posteriorment. Els paquets els havia enviat des de Barcelona un remitent amb el nom d’Antoni Prats, que era un nom fals i tampoc ningú sap del cert qui era.

Una de les cartes que van trobar que havia rebut M. Caussanel i que havia entregat a Malato havia set enviada per Francesc Ferrer i Guàrdia l’11 d’abril de 1905 i en ell hi havia un sospitós missatge que deia, “La data serà el 30 de maig” i hi havia un xec en nom de Charles Malato. L’atemptat va ser el 31 de maig, per tant en la carta no es deia res clarament però la policia ho va trobar altament sospitós. Donat també els contactes que tenia Ferrer i Guàrdia amb els anarquistes francesos i amb el mateix Pedro Vallina, que a més de ser amic de Morral havia rebut també finançament del mateix Ferrer i Guàrdia per anar a París, la policia francesa va incloure també a Ferrer i Guàrdia entre els sospitosos de ser-ne un dels inductors.

Malato era el màxim col·laborador a França de la “Revista Blanca” que Joan Montseny (Federico Urales) i la seva dona Teresa Mañé editaven des de Madrid, per tant Montsey també va resultar sospitós d’haver col·laborat en el complot de l’atemptat contra el rei a París.

En aquells moments el juny de 1905 però, la policia francesa no tenia cap referència ni de Mateu Morral, ni dels anarquistes que eren juntament a París amb ell reclutats a Marsella, el basc Alfredo de la Prada i el valencià Joan Martí. Va ser un any després, quan Morral va fer l’atemptat contra el rei a Madrid i ja era mort, fet que veurem més endavant, que la policia va relacionar a Morral i als altres en l’atemptat de París, ja que al descobrir que era a París i era amic dels primers detinguts, van veure clar que havia participat en el complot a la capital francesa.

Sobre qui era el que suplantava el nom d’Alejandro Farràs, el màxim sospitós de llençar la bomba, no és va saber mai del cert. De totes maneres no està clar que el tal Farràs, que segurament era Eduard Aviñó, fos el que llencés la bomba, ja que sols era sospitós per no haver pogut ser detingut amb els altres uns dies abans i tant podria ser l’autor material com simplement un dels participants del complot.

Molts apunten que el que va tirar la bomba, fos o no el que es feia passar per Farràs, podria ser tant el mateix Mateu Morral com Alfredo de la Prada i Joan Martí, els dos reclutats per Morral a Marsella, o Eduard Aviñó o l’anarquista valencià Francesc Ferrer (que es feia dir Acracio Progreso), ja que havia tingut estreta relació amb alguns dels detinguts, però el que està clar és que Mateu Morral era a París i va participar en el complot.

Charles Malato, que va estar directament implicat en el complot i fou detingut amb bombes com abans s’ha esmentat, va fer unes declaracions molts anys després al diari “Le Pueble”  del 24 de març de 1938, en les que deia que ell creia que havia set Mateu Morral qui havia llençat la bomba de París. Evidentment era sols la seva opinió, però al menys això vol dir que Malato sabia que Morral era a París col·laborant amb ells per fer l’atemptat. 

Uns mesos després, a finals de novembre de 1905, es va fer a París el judici contra quatre dels detinguts, Pedro Vallina, Fermín Palacios, Charles Malato i M. Caussanell, però finalment per falta de proves van ser tots absolts i alliberats, ja que havien set detinguts abans de fer-se l’atemptat, sent Pedro Vallina expulsat de França i anant al Regne Unit.

Vallina havia reconegut en el judici que havien rebut una ordre per escrit des de Barcelona per preparar les bombes per un atemptat, però va dir que no sabia qui l’havia fet ni qui va donar la ordre. Francesc Ferrer i Guàrdia i Joan Montseny havien set anomenats en el judici de París també com a sospitosos, però no van trobar cap prova. Però després de ser alliberats després del judici Vallina i els altres i donada la poca eficàcia de les informacions a vegades contradictòries que rebien de la policia espanyola, les autoritats franceses van donar momentàniament el tema per tancat, fins que un any després van poder relacionar a Morral i als altres després del seu posterior atemptat a Madrid.

UNA ALTRA BOMBA INDISCRIMINADA A BARCELONA

Uns mesos després del fallit atemptat de París contra el rei d’Espanya, el 3 de setembre de 1905 cap a les 12.15 h. va esclatar una altra bomba a la Rambla de les Flors de Barcelona col·locada de manera indiscriminada i que va matar a dos joves floristes, les germanes Pepita Rafà i Rosita Rafà, causant a més 24 ferits.

Alguns d’aquells atemptats fets a Barcelona, sobre tots els indiscriminats amb víctimes innocents com aquell que va matar a les dues floristes de la Rambla de les Flors, començava a crear alguns dubtes entre alguns activistes anarquistes, ja que molts no trobaven gaire revolucionari deixar una bomba al carrer perquè esclatés entre els transeünts.

L’influent anarcosindicalista Tomás Herreros, nascut a Logronyo però resident a Catalunya des de molt jove i que havia estat vinculat amb els anarquistes d’acció de Centre d’Estudis Socials feia un temps, va ser un dels primers que va denunciar infiltracions de provocadors dins dels grups d’acció que havien realitzat algun atemptat indiscriminat, tot i amenaçant a denunciar-los a les mateixes autoritats si els descobria.

Per aquella època, Tomàs Herreros també va ser un dels primers que es van enfrontar obertament a Lerroux acusant-lo de manipulador del moviment anarquista i sindicalista en benefici de la seva carrera política.

Per aquella època els també històrics i influents anarquistes Teresa Claramunt i Joan Montseny (conegut com Federico Urales) entre altres, també rebutjaven públicament les manipulacions de Lerroux cap al moviment anarquista i sindicalista.

MATEU MORRAL S’ALLISTA A LA LEGIÓ FRANCESA

Just coincidint amb el judici que es va fer a París contra Vallina i els seus companys a París a finals de novembre de 1905, Morral va abandonar París i es va allistar a la Legió Francesa a Algèria, concretament a la població de Sidi-Bel-Abbés, usant el cognom fals de Jiménez. Això ho va confirmar l’exèrcit francès un any després quan es va produir l’atemptat de Morral a Madrid. Morral s’hi va allistar com una manera de restar amagat i desapercebut i segurament per aprendre noves tècniques de guerra i d’us de la dinamita.

A la Legió Francesa a Algèria Morral hi va anar amb Alfredo de la Prada, un dels que havia reclutat a Marsella pocs mesos abans de l’atemptat. A la Legió Francesa a Algèria Morral també es va trobar a un gironí anomenat Joan Saliets i Company, qui en el judici que es va fer l’any següent per l’atemptat de Madrid, va donar detalls de l’estància de Mateu Morral a la Legió Francesa a Algèria.

Poc més d’un més després, a finals de 1905, Mateu Morral i Alfredo de la Prada van desertar de la Legió Francesa i van desaparèixer d’Algèria. Mateu Morral va tornar a Sabadell. Alfredo de la Prada se’n va anar a la seva terra a Bilbao, traslladant-se poc després a Londres.

MORRAL TRENCA AMB EL SEU PARE I S’EN VA A BARCELONA

El desembre de 1905 Mateu Morral torna a Sabadell i allí va trencar relacions amb el seu pare. Malgrat que el seu pare havia set un republicà laic, li havia aguantat, encara que amb desgrat i fortes discussions, que hagués tingut activitats anarquistes radicals i s’hagués posat ell mateix al davant i inclús promocionat les reivindicacions laborals dels treballadors de la seva pròpia empresa tèxtil, no li perdonava que hagués abandonat la direcció de la fàbrica més d’un any abans per anar a l’estranger per seguir les seves activitats anarquistes.

Després d’allò el seu pare Martí Morral, va treure a la seva filla Adelina de l’Escola Moderna, a qui havia portat Mateu Morral dos anys abans després de convèncer al seu pare i aquesta tornà a Sabadell.

Després d’haver trencat definitivament la relació amb el seu pare, Mateu Morral se’n va anar de Sabadell i es traslladà a Barcelona el 7 de gener de 1906 a on va llogar un pis a la plaça de Catalunya nº 12, 3er 1ª. Però el fet d’escollir aquella adreça no havia set casualitat, ja que a la mateixa escala i al pis inferior hi havia la seu del Comitè de Defensa Social (CDS) que era una associació catòlica integrista que s’havia oposat a les noves idees sobre la contracepció, matrimoni civil o el divorci. El CDS tenia al cardenal Casañas com a un dels seus líders i atacava constantment el neomalthusianisme, corrent de la que Morral n’era un dels màxims representants a l’Estat Espanyol.

Mateu Morral tenia la intenció de segrestar a la cúpula del CDS, que tenia personalitats importants com bisbes i cardenals, nobles i polítics i burgesos ultraconservadors, quan comencés una nova vaga general o possible revolució de la que es parlava. Era per això que Morral havia escollit aquella adreça, cosa confirmada per Ferrer i Guàrdia poc després de la mort de Morral.

El cardenal Casañas, un dels caps del CDS, havia patit un atemptat fallit davant de la catedral de Barcelona el 24 de desembre de 1905, uns dies abans de que Morral es traslladés a viure a la plaça Catalunya just a la mateixa escala de la seu de la CDS. L’autor de l’atemptat va ser l’anarquista vigatà Josep Salas i Comas, que va intentar apunyalar al cardenal però va ser aturat a temps per la seva escorta, el qual va ser detingut i se li trobà també que portava una pistola. Josep Salas va morir un dia després en la seu policial oficialment després de suïcidar-se prenent verí, encara que molts pensen que va ser assassinat.

Ningú no va poder provar mai si Salas i Morral es coneixien i si aquest hi va tenir res a veure en la preparació de l’atemptat, encara que la intenció de Morral de segrestar a Casañas i a la cúpula de la CDS poc després, han fet sospitar a molts que hi podria tenir alguna cosa a veure, encara que sempre quedarà el dubte.

MATEU MORRAL INICIA UNA RELACIÓ AMB L’ANARQUISTA RUSSA NORA FALK

A principis de 1906 Mateu Morral va iniciar una relació amb l’anarquista russa Nora Falk, que s’autodefinia com a nihilista, la qual va venir a viure a Barcelona just coincidint amb l’època en que Morral s’havia traslladat a Barcelona.

Nora Falk formava part d’un grup d’anarquistes russos que havien participat en l’intent de revolució de 1905 a Rússia i que s’havia refugiat amb els seus companys a París om van contactar amb anarquistes francesos, entre ells el neomalthusià Frank Sutor, qui la va recomanar a Ferrer i Guàrdia perquè l’acollís a Barcelona. Nora Falk va arribar a Barcelona el gener de 1906 i Ferrer i Guàrdia la va hostatjar a la mateixa pensió a on vivia Mateu Morral a la plaça de Catalunya. Nora Falk s’havia inscrit amb el cognom fals de Manent, es feia passar per francesa i rebia cartes des de la ciutat russa d’Odessa.

A partir de llavors Nora Falk i Mateu Morral es converteixen en companys inseparables de militància anarquista i inicien una relació amorosa, com van confirmar després els amics de Morral i també l’amo de la pensió, quan aquest va ser interrogat en el judici de després de l’atemptat.

Segons Albà Rossell, l’amic íntim de Morral des de petit i company de militància i que també va conèixer a Nora Falk, va dir en les seves memòries que era molt culta i doctora en Filosofia i Letres i que abans de l’intent de revolució de 1905 a Rússia, pertanyia a un grup anarquista armat anomenat Bandera Negra, que havia realitzat nombrosos atemptats a Rússia.

Albà Rossell també va afirmar un temps després que aquella era la companya idònia per Morral. Nora era una noia jove de 24 anys, rossa, ulls blaus, no gaire alta que tenia grans afinitats ideològiques i de tàctiques d’acció directa amb Morral i sense lluir vestits ni la bellesa artificial com feia Soledad Villafranca, la companya de Ferrer, era també bastant guapa i a més bastant intel·ligent. A part de rus, Nora parlava diversos idiomes estrangers, alemany, anglès i francès, com Mateu Morral. Segons Albà Rossell a Mateu se’l veia més feliç que mai amb la companyia de la jove russa.

Albà Rossell va dir que això contradeia totalment la versió que va donar Soledad Villafranca durant el judici després de l’atemptat i mort de Mateu Morral fet després, de que Morral havia actuat per desesperació pel seu amor frustrat amb ella, cosa que Soledad va dir per intentar treure responsabilitat Ferrer i Guàrdia.

AGITAT CLIMA CATALANISTA I ANTIMILITAR ELS PRIMERS MESOS DE 1906

A principis de 1906 es produí un esclat en el clima de protesta del catalanisme en general de totes les tendències a causa de les provocacions dels militars espanyols, contra les quals també s`hi van afegir els sectors obreristes.

Tot havia començat el 25 de novembre de 1905 quan uns cent militars dirigits per uns oficials van assaltar i cremar les redaccions de les publicacions del Cu-Cut! i de la Veu de Catalunya, ambdós de tendència catalanista conservadora i properes a la Lliga Regionalista. La causa va ser que el Cu-Cut!, que era un setmanari satíric, va publicar un acudit en que es mofava de les derrotes de l’exèrcit espanyol. Però davant de les protestes contra l’actuació dels militars, enlloc de castigar-los, per pressions de la mateixa cúpula militar es va aprovar a principis de 1906 l’anomenada la Llei de Jurisdiccions espanyola, que perseguia qualsevol opinió contrària als símbols espanyols i a l’exèrcit, podent ser detingut o processat simplement per aquest motiu. El nou president del govern Segismundo Moret del Partit Lliberal havia set el que havia signat la Llei de Jurisdiccions, després de substituir en el càrrec a Montero Ríos després de la crisi provocada pels militars.

La impunitat que representava això contra futures accions violentes dels militars, va aixecar moltes protestes a Catalunya, no sols entre els catalanistes conservadors, sinó entre els catalanistes republicans i dels mateixos sectors obreristes.

Com a resposta a això, tots els partits catalanistes de totes tendències van decidir el gener de 1906 constituir una coalició electoral unitària per afrontar les següents eleccions que vinguessin, per plantar cara a la creixent agressió espanyolista i militar contra Catalunya.

Aquesta coalició es va dir Solidaritat Catalana i els partits que la formaren i els seus caps eren els conservadors de La Lliga Regionalista de Catalunya amb Francesc Cambó, els tres partits republicans federals que hi havien que eren, Unió Republicana amb Josep Roca i Roca, el Partit Federal Republicà amb Josep Maria Vallès i Ribot i el Centre Nacionalista Republicà amb Josep Carner, els ultracatòlics foralistes del Partit Carlí amb Miquel Junyent i els independentistes d’esquerres de la Unió Catalanista amb Domènec Martí i Julià. També el tinent coronel de l’exèrcit espanyol Francesc Macià, va abandonar l’exèrcit per unir-se a títol personal Solidaritat Catalana.

Solidaritat Catalana era tota una amalgama d’ideologies unides momentàniament per reforçar el catalanisme davant d’aquella ofensiva centralista i militarista.

Va ser llavors que poc després Alenjandro Lerroux es va separar d'Unión Republicana i va anar per solitari amb els seus correligionaris, ja que no volia formar part d’una coalició catalanista de diverses ideologies. El mateix vell líder d’Unión Republicana a nivell estatal, l’andalús nascut a la província d’Almeria Nicolàs Salmerón, va donar suport a la secció catalana de Unión Republicana en la seva integració a Solidaritat Catalana.

Lerroux, a part d’aprofitar aquella unió de partits catalanistes de dretes i esquerres per fer encara més demagògia populista i espanyolista, no sols no va protestar en contra de la Llei de Jurisdiccions sinó que la va justificar dient que els militars havien posat al seu lloc als burgesos de la Lliga, tot i fent algunes declaracions i escrits patriòtics espanyols defensant l’honor de l’exèrcit espanyol. Allò encara va posar més en guàrdia als líders anarco-sindicalistes catalans en contra de Lerroux, als quals, malgrat que també estaven enfrontats amb l’alta burgesia representada en La Lliga i amb els ultraconservadors Carlins, tots dins de Solidaritat Catalana, no els quadrava aquell patriotisme espanyol militarista de Lerroux i el sen intent populista de dominar els sindicats catalans. Tot això sumat a la bona amistat que venia de lluny entre Lerroux i el president de govern Segismundo Moret, cap del Partit Liberal dinàstic i el que havia dona suport als militars en decretar la Llei de Jurisdiccions.

La Llei de Jurisdiccions va fer augmentar el clima contra els militars a Catalunya que era generalitzat i malgrat que tant obreristes com anarquistes no eren favorables a actuar conjuntament amb una coalició com Solidaritat Catalana, en la que hi havia a més de partits d’esquerres també partits de dretes als que consideraven enemics, també es van afegir a aquelles protestes contra Llei de Jurisdiccions que donava impunitat a les accions dels militars contra la població.

Mateu Morral, com altres anarquistes, va participar també en manifestacions juntament tant amb seguidors de la nova coalició Solidaritat Catalana com amb sectors obreristes per protestar contra aquella Llei de Jurisdiccions.

Aquests fets van reforçar encara més la idea a Mateu Morral de que s’havia de tornar a d’atemptar contra el rei i la monarquia espanyola, cosa que per altra banda ja havia fet uns mesos abans a París com abans ja s’ha esmentat.

MATEU MORRAL ENTREVISTA A NICOLÁS ESTÉVANEZ

Nicolàs Estévanez era un ex oficial de l’exèrcit nascut a Las Palmas de Gran Canària, havia participat en nombroses campanyes de guerra com les de Cuba i Àfrica fins que el 1868 es va posar a favor dels militars revolucionaris que van derrocar a Isabel II i va ingressar al Partit Republicà Democràtic Federal. El 1874 va ser ministre de guerra durant la primera República en el govern de Francesc Pi i Maragall. Després del cop d’estat que va acabar amb la república i va restaurar la monarquia, Estévanez es va exiliar a París.

Estévanez havia escrit des de París el 1905 uns articles publicats als diaris madrilenys “El País” i “El Diluvio” sobre l’adequat ús d’explosius entre els activistes obrers i antimonàrquics i promovent el seu ús, cosa que l’havia fet popular entre cercles obreristes revolucionaris.

Va ser per això que Mateu Morral va contactar amb Nicolàs Estévanez a Paris per preguntar-li sobre aquelles tècniques de revolta i de fabricar explosius, com a expert ex militar. Estévanez li va dir que li donaria detalls si li feia una entrevista i la publicava. A finals de febrer de 1906 Morral va anar a París a fer-li la entrevista, que finalment es va fer per parts en sis dies.

L’interès principal d’aquestes entrevistes són, a part de les idees d’Estévanez, és que pràcticament és l’únic document escrit que es té de Morral en que expressa una mica els seus pensaments, ja que en l’entrevista inclou comentaris seus, moltes vegades expressant discrepàncies amb el que deia Nicolàs Estévanez. També en les entrevistes es veu el gran interès de Morral en aprendre receptes per fabricar bombes, just uns tres mesos abans de l’atemptat de Madrid.

En aquelles sis entrevistes de Mateu Morral a Nicolás Estévanez, que van ser publicades poc després, cada cop que començava una entrevista Mateu Morral li demanava a Estévanez, com a expert militar i en bombes, receptes per fabricar bones bombes. Estévanez li solia dir que potser els hi donaria demà, cosa que exasperava a Mateu Morral. Tot això Mateu Morral ho escrivia sense autocensura en la entrevista que va publicar, cosa que li va portar problemes judicials com veurem més endavant.

Un dels temes que es va tocar també va ser el de la Llei de Jurisdiccions. Sobre una pregunta de Morral sobre aquesta llei, Estévanez va dir que era normal que l’exèrcit es sentís ofès de que el critiquessin els mateixos burgesos, que són els que s’emparen amb l’exèrcit, referint-se a que la revista el Cu-Cut! estava lligada als burgesos de la Lliga Regionalista, tot afegint que era normal que els critiquessin els anarquistes però no els burgesos.

Morral li va replicar que malgrat tot els que patirien les conseqüències de tot això són les classes humils, cosa que Estévanez va negar. A Mateu Morral no li va agradar la seva resposta li va dir a Estévanez que es notava que havia set militar i que en certa manera els defensava tot afegint que no li estranyaria que estigués a favor de la Llei de Jurisdiccions, encara que Estévanez ho va negar. Morral es mostrava bastant exasperat per aquesta resposta d’Estévanez sobre la Llei de Jurisdiccions, una opinió que s’assemblava una mica a la que havia donat anteriorment Lerroux.

MATEU MORRAL PLANTEJA A ESTÉVANEZ QUE PODRIA SER CONVENIENT UNA REVOLTA SEPARATISTA A CATALUNYA

Mateu Morral, donades les circumstàncies d’agitació catalanista d’aquell 1906 li va li planteja a Estévanez que podria ser una bona idea una revolta separatista a Catalunya en els termes següents.

Estévanez havia fet una dissertació sobre una possible revolta obrerista o camperola a Andalusia degut a que allí és patia fam de veritat. Llavors Mateu Morral li va plantejar a Estévanez que si es produís un alçament separatista a Catalunya simultàniament a una revolta dels camperols a Andalusia, encara que fos per diferents causes, el govern espanyol a l’haver de fer front a dos guerres no tindria recursos suficients per afrontar-les i així seria més fàcil derrocar a la monarquia.

Estévanez li va contestar que l’Estat Espanyol si que trobaria recursos suficients per afrontar dos guerres a la vegada, ja que encara que per despeses d’ensenyament i de foment del treball no trobaven mai diners, per una gerra en trobarien sempre a base de cobrar emprèstits o impostos obligatoris a la població, cosa que ja havien fet en guerres anteriors. Diu que els revolucionaris haurien d’aprendre d’això i imposar també emprèstits forçosos, el que és coneix ara com l’impost revolucionari, per aconseguir recursos per la revolució. 

En general Mateu Morral discrepava d’algunes teories Estévanez, com quan aquest li va dir que els militars haurien d’odiar més als burgesos que als anarquistes, ja que si no hi haguessin anarquistes i revolucionaris l’exèrcit no tindria tant sentit ja que no hauria de defensar als burgesos i en canvi els burgesos si no tinguessin por de la revolució eliminarien l’exèrcit. Per tant segons Estévanez l’exèrcit existia gràcies als anarquistes. Davant d’aquestes opinions Morral després d’aquesta resposta va escriure que Estévanez estava guillat, “chiflado” va ser la paraula que emprà.

De totes maneres Morral també escoltava amb atenció algunes tàctiques militars que Estévanez li deia per poder fer una revolució.

Finalment en l’última entrevista de les sis feta el 28 de febrer de 1906, com sempre Morral li pregunta si li ha portat les receptes per fer bombes, Nicolàs Estévanez li diu que no, però que l’endemà li enviarà una carta per escrit en la que li donarà informació al respecte. Morral una mica decebut i incrèdul, cosa que expressa en l’escrit, se’n torna a Barcelona.

L’endemà però, Estévanez tal i com li havia assegurat li va una carta Barcelona que Morral va rebre uns dies després. En la carta Estévanez li va explicar detalls de com combatre a l’exèrcit i en l’ús de la electricitat i alguns artefactes explosius a part de donar-li consells de com havia de ser una revolució. Estévanez també li parla dels seus grans records que té de Barcelona de jove, a la que anomena la ciutat de les revolucions i del seu gran amic Pi i Maragall.

Evidentment això només han set unes línies destacades de la llarga entrevista de Morral a Estévanez, en la que van parlar del separatisme, d’anarquisme, republicanisme i de tàctiques de guerra.

El mateix març de 1906 Mateu Morral va publicar les seves entrevistes amb Nicolàs Estévanez, que era bastant llarga, sense autocensura i amb els seus propis comentaris inclosos, sota el títol de “Pensamientos Revolucionarios (Ley de Jurisdiccionses, catalanismo, etc.). Es van imprimir 4.000 exemplars per treballadors del sindicat gremial “El Arte de Imprimir” finançats pel mateix Mateu Morral.

El 14 d’abril de 1906 el jutjat va obrir diligències contra Mateu Morral per publicar l’entrevista per considerar que atemptava contra l’ordre públic, sobre tot pels insistents comentaris que feia Morral en l’entrevista al demanar contínuament a Estévanez les receptes per fabricació d’explosius. Morral per defensar-se li va dir al jutge que aquells comentaris els havia fet sols per donar-li una fórmula literària a la entrevista.

MORRAL ES TRASLLADA DE PIS POC ABANS D’ANAR A MADRID

Just coincidint amb les diligències obertes pel jutge a Mateu Morral per publicació de la seva entrevista amb Nicolás Estévanez, el 15 d’abril de 1906 Mateu Morral va llogar un pis al carrer Bailèn nº56 3er 2ª, que era la mateixa escala a on tenia la seu l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. Allí és va inscriure amb el nom de Mateu Roca, el seu segon cognom. Mateu Morral va traslladar totes les seves pertinències del pis de la plaça Catalunya a on vivia fins llavors amb Nora Falk, la qual també és va traslladar al pis del carrer Bailèn.

El rei Alfonso XIII de Borbón s’anava a casar el 31 de maig d’aquell 1906 amb la princesa britànica Victoria Eugenia de Battenberg, nascuda a Escòcia i neboda del rei del Regne Unit Eduard VII, després de que a corre cuita hagués abandonat el protestantisme i s’hagués fet catòlica. Amb aquell emparentament amb la monarquia británica es preveia com una consolidació de la corona espanyola.

Pocs abans del 20 de maig de 1906, Mateu Morral visita a Sabadell als seus amics Albà Rossell i Josep Miquel i els comunica que en breu anirà a Madrid per veure en directe la boda reial, com van dir ells mateixos després. És evident que els seus amics, coneixent a Morral i les seves activitats, ja devien saber les seves intencions de fer l’atemptat, encara que no se sap fins a quin punt estaven ficats en el pla.

També està clar que l’activista anarquista russa Nora Falk i companya sentimental de Mateu Morral, que havia vingut de sobte a Barcelona el gener de 1906 i havia set una activista armada a Rússia havent participat allí en nombrosos atemptats, sabia les intencions de Mateu Morral, però el que encara no està clar és si formava part del complot inicial, encara que és el més possible.

Segons el seu amic Albà Rossell, Morral tenia la intenció d’anar a Madrid acompanyat de Nora Falk, la seva companya russa, però finalment Morral va anar a Madrid tot sol.

L’amic anarquista andalús de Morral, Pedro Vallina, va escriure anys després en les seves memòries que Nora Falk formava part de la preparació del complot per matar al rei.

MATEU MORRAL ES TROBA AMB ESTÉVANEZ A BARCELONA POC ABANS DE L’ATEMPTAT

El 15 de maig de 1906, cinc dies abans de que Mateu Morral marxés cap a Madrid, es va trobar a Barcelona amb Nicolás Estévanez, que havia vingut de París i va passar per Barcelona per agafar un vaixell per anar primer a la seva terra, a les Illes Canàries i després a Cuba. Es van reunir alguns cops en algun bar i també a l’hotel.

Ferrer i Guàrdia i Alejandro Lerroux, que en aquella època s’enganxava bastant amb ell, també van acudir un dia en un esmorzar en un bar amb Estévanez i Mateu Morral, ja que ambdós també eren amics de Nicolás Estévanez i volien aprofitar l’oportunitat de saludar-lo abans de que marxés a Cuba.

Lerroux no coneixia abans a Mateu Morral i aquell dia el va veure per primera vegada, com diu ell mateix en les seves memòries, per tant aquella trobada va ser totalment casual i va ser l’únic cop que els dos es van veure.

Donat que en l’entrevista que Morral li havia fet a Estévanez, abans esmentada, aquest li havia demanat consells per fabricar explosius, cosa que li havia portat problemes amb la justícia a Morral quan la va publicar, alguns especulen que Estévanez li podria haver donat els últims consells a Morral per fabricar la bomba o inclús que l’hagués pogut portar ell mateix material per fabricar-la des de París. Tot és possible, però tot són especulacions sense proves i de totes maneres molts troben normal que Estévanez i Morral es trobessin a Barcelona, aprofitant que Estévanez hi havia de passar, donat el ressò mediàtic que havia tingut la seva entrevista.

MORRAL SE’N VA A MADRID

El dia 20 de maig de 1906, Mateu Morral després d’acomiadar-se dels seus amics de l’Escola Moderna i d’haver participat el mateix dia en la gran manifestació de “Solidaritat Catalana” en la rebuda dels diputats que venien de Madrid a l’estació del Passeig de Gràcia per haver intentat aturar la Llei de Jurisdiccions, a la tarda Mateu va anar a la mateixa estació del Passeig de Gràcia per agafar el tren cap a Madrid. Allí el va acomiadar el seu amic Albà Rossell qui afirmà després que ja sabia que Morral no anava a Madrid simplement a gaudir de la boda del rei.

Morral va viatjar a Madrid amb una sola maleta a on hi portava la bomba i els ingredients per muntar-la. Portava una targeta de comerciant amb el nom fals de Manuel Martínez i en la que hi posava, “Fabricante de lanas. Valencia”, encara que no se sap perquè la va utilitzar, ja que sempre va donar el seu nom real a on es va hostatjar a Madrid.

Mateu Morral a l’arribar a Madrid se’n va anar inicialment l’hotel Iberia el dia 21 de maig, on s’hi va allotjar ensenyant la seva targeta d’identificació donant el seu nom real.

MORRAL PLANEJA TIRAR LA BOMBA DINS DE L’ESGLÉSIA DURANT LA BODA

Durant aquells primers dies a Madrid, Mateu Morral va fer gestions per aconseguir una invitació per entrar a l’església de los Jerónimos, que era a on s’anaven a casar el rei Alfonso XIII i Victoria Eugenia. Mateu Morral pretenia tirar la bomba durant la boda en una església que estaria plena de molts hereus de diverses corones europees i un bon nombre de polítics.

Dins de l’església de los Jerónimos el dia de la boda hi havia els hereus de les monarquies del Regne Unit, Alemanya, Mònaco, Itàlia, Rússia, Suècia, Àustria, Portugal o Bèlgica entre altres. Si li hagués sortit bé aquest pla, hagués provocat una massacre molt superior i una autèntica mutilació d’una gran part de les monarquies europees, cosa que hagués set d’unes dimensions i conseqüències incalculables.

Una de les gestions que va fer Morral per entrar a l’església de los Jerónimos, va ser quan va contactar amb un periodista nordamericà que tenia acreditació per entrar a l’església i que Morral sabia que l’havien traslladat a última hora i no hi podia acudir. De totes maneres el ministre de governació el conde de Romanones, com a mesura de seguretat va prohibir una setmana abans de la boda l’entrada de periodistes a la església, ja que la policia no es veia capacitada per controlar-los a tots.

Però malgrat la prohibició de l’entrada de periodistes a l’església de Los Jerónimos que va fer fallar el seu primer pla, Mateu Morral va insistir i ho va provar de nou. Mateu Morral també va contactar amb un vell conegut del seu pare a Madrid, que tenia relacions amb la noblesa i accés a les invitacions per entrar a l’església de Los Jerónimos el dia de la boda. Morral és va aprofitar del prestigiós nom del seu pare com a important empresari per contactar amb aquell influent amic seu a Madrid, al que potser no veia des de feia anys i no estava assabentat de que el seu fill Mateu s’havia fet activista anarquista. Aquest li va assegurar que li aconseguirà una invitació, però quan Morral va anar a recollir-la l’endemà li va dir que ho sentia molt però que l'havia donat a un nebot seu que era militar i per tant tenia prioritat. Era veritat lo del nebot o potser no se’n fiava?

Per tant a Mateu Morral li va fallar aquell primer pla de tirar la bomba dins de l’església plena de nobles europeus durant la boda, cosa que hagués causat una autèntica hecatombe a nivell europeu.

MATEU MORRAL PREPARA L’ATEMPTAT A MADRID

Mentre el 23 de maig de 1906, dos dies després d’arribar a Madrid i d’haver-se instal·lat al l’hotel Iberia, Mateu Morral lloga l’habitació de la calle Mayor 88 4rt porta dreta, que havia vist anunciat al diari “El Imparcial” i que era en un dels llocs per on havia de passar la comitiva reial després de la boda. Fallat el pla de tirar la bomba dins l’església, seria des d’allí d’on tenia pensat tirar la bomba. Allí Mateu Morral també va ensenyar la seva targeta d’identificació i van donar el seu nom real.

En aquella habitació Morral es va dedicar a preparar i muntar la bomba i durant els següents dies es va passejar per Madrid, va fer algunes compres i va acudir a algunes tertúlies.

Una de les compres que va fer entre el dia 23 i 24 de maig va ser dos caixes de caudals en una ferreteria per carregar la bomba i causar un més gran efecte en l’explosió.

També va anar a una farmàcia per comprar unes càpsules de sàndal, unes de permanganat i unes xeringues. El permanganat augmenta l’efecte explosiu de la dinamita, un dels diferents productes que va usar Morral per muntar la bomba. Però tant el permanganat com el sàndal també s’usaven com a afrodisíac o relaxant i també s’aplicaven com remei contra la malaltia  venèria gonorrea. No està clar el perquè Morral va comprar aquells productes i les xeringues ni per quin dels tres possibles motius anteriorment anomenats, encara que tampoc és rellevant per aquest cas, malgrat que després de l’atemptat alguns diaris van especular que Morral patia una gonorrea per haver comprat aquests productes, cosa que no es va poder comprovar.

Durant els següents dies Mateu Morral va comprar tres targetes postals i las va enviar a Soledad Villafranca, la companya de Ferrer i Guàrdia. Les postals eren fotos de dones i hi va escriure lo següent:

En una deia: “Tres postales que me recuerdan tus vestidos y tu toilette, sin duda con estos estàs mejor que con los de sastre, con puños y botones, cintes y encajes y enaguas de París.”

En la segona: “Esta postal refleja exactamente mi situación; solo en el mundo i trabajando en una mina”

En la tercera: “Con este traje no habría vacilado un momento en decirte que te quería”

Aquelles tres postals que Morral va enviar a Soledad Villafranca des de Madrid, van alimentar encara més la teoria que va promoure la mateixa Soldedad de que Morral havia actuat per desesperació pel seu amor frustrat amb ella per així treure culpabilitat al seu company sentimental Ferrer i Guàrdia, ja que va ser acusat de ser un dels possibles inductors de l’atemptat.

De totes maneres, com ja s’ha comentat abans, Mateu Morral s’havia decebut de les formes d’actuar i de vestir de Soledad i a més ja tenia una nova amant, l’anarquista russa Nora Falk, amb la que congeniava molt més, per tant sembla molt difícil que aquest fos el motiu.

Molts han afirmat que allò podria ser un missatge en clau per informar de la situació, ja que molts sospiten que tant Ferrer i Guàrdia com Soledad Villafranca estaven ficats en el complot. De totes maneres queda a la interpretació de tothom el perquè va escriure i enviar aquelles postals.

El dia 26 de maig de 1906 va aparèixer una inscripció a llapis en un arbre del parc del Retiro de Madrid en la que deia, “Ejecutado serà Alfonso XIII el dia de su enlace. Un irredento. Dinamita”. Un informe d’un perit policial posteriorment a l’atemptat va confirmar que la lletra de l’arbre coincidia amb la de Mateu Morral. Pot semblar contradictori que tenint la intenció de fer un atemptat, Morral ja avisés d’aquella manera, però no se sap tampoc que tenia Morral dins del cap, suposant que l’informe del perit que va dir que era la seva lletra fos correcte, encara que és el més possible.

MATEU MORRAL FREQUENTA TERTÚLIES D’ESCRIPTORS A MADRID

Durant aquells últims dies de maig de 1906 Mateu Morral va freqüentar alguns cafès de Madrid a on si feien tertúlies i a on hi acudien coneguts escriptors literaris entre els que hi solia haver Valle-Inclán, Pío Baroja, Azorín i altres escriptors, pintors i artistes.

Un d’ells era la famosa Horchateria Candelas al carrer d’Alcalà, que era en front de l’Escola de Belles Arts de San Fernando. Després de l’atemptat els coneguts escriptors Pío Baroja, el seu germà Ricardo Baroja i Ramón Maria del Valle-Inclán, van dir que van reconèixer perfectament bé a Mateu Morral després de veure el seu cadàver i també el seu retrat, afirmant que l’havien vist més d’una vegada en les seves tertúlies de la Horchatería Candelas i que normalment és quedava callat escoltant.

Però just un dia abans de l’atemptat, el 30 de maig de 1906 Ricardo Baroja, germà de Pío Baroja, va veure a Mateu Morral exaltant-se en una tertúlia i va estar a punt d’arribar a les mans amb un altre tertulià.

El tertulià amb qui va discutir Mateu Morral era el pintor Leandro Oroz, el qual va dir que els anarquistes deixaven de ser-ho quan tenien cinc duros a la butxaca. Morral, que evidentment com a fill de burgesos no donava aquest perfil, va saltar i li va dir: “Pues yo tengo más de cinco duros y soy anarquista”. El pintor li va contestar: “Pues usted sera una excepción”. Morral li contesta: “No, yo no soy ninguna excepción”. Quan el pintor Oroz començava una frase dient: “Pues yo conozco...”, Morral li va contestar: “Usted no conoce nada i se calla si no quiere que le rompa la cara”.


L’ATEMPTAT DEL 31 DE MAIG DE 1906

El dia 31 de maig de 1906 al matí es va celebrar la boda reial a l’església de los Jerónimos, que era plena de personalitats polítiques i reials tant espanyoles com d’altres països, amb una nombrosa delegació del Regne Unit, que era el lloc de naixement de la futura reina Victoria Eugènia.

Després de la boda els reis iniciaren el seu recorregut pel centre de Madrid amb la carrossa reial de gala construïda per Fernando VII el 1832 enganxada a 8 cavalls. L’acompanyaven tretze cotxes oficials més i una forta escorta de l’exèrcit amb nombrosos oficials i soldats, principalment de l’escorta reial i del regiment de Wad-Ras amb banda de música inclosa.

Cap a les 13.55 h. la carrossa reial passava, mentre sonava la Marxa Reial, per davant del nº 88 de la calle Mayor, on era allotjat Mateu Morral situat en el balcó del 4rt pis-dreta, com si fos un espectador més que aplaudia als reis juntament amb els hostes dels altres pisos que omplien els balcons de l’edifici. En realitat aquell quart pis era un cinquè, ja que hi havia un pis principal.

Alguns dels testimonis que eren en els balcons del costat diuen quan van mirar a Morral, aquest per dissimular somreia com si fos un entusiasta més dels reis. Va ser en aquell moment que Mateu Morral va llençar un gran ram de flors que contenia la bomba a dins des del seu balcó del quart pis en direcció a la carrossa reial. Algú des d’un balcó va cridar: “Mira quin ram més bonic”. El ram va rebotar, segons uns en un cable elèctric i segons altres en el costat d’un balcó, pel que es va desviar lleument de la seva trajectòria. Instants després va sonar una fortíssima explosió que va interrompre la música de la Marxa Reial i ho va omplir tot d’un fum intents que no permetia veure res.

La bomba no havia donat de ple a la carrossa reial i havia caigut en un costat de la part del darrere d’on eren els cavalls i la carrossa es va sacsejar considerablement mentre el conductor resultava miraculosament ferit lleu, ja que la metralla sols li va tocar l’espatlla. Els cavalls de la carrossa reial van corre espantats uns metres i es van aturar de cop. Alguns dels cavalls van resultar morts i ferits.

Els rei Alfonso XIII i la seva dona la reina Victoria Eugenia van sortir il·lesos i poc després de recuperar-se del fort ensurt inicial, van sortir lentament de la carrossa entre un fum espès que quasi no deixava veure res entre morts i ferits al seu voltant. S’havien salvat de miracle ja que la carrossa els va protegir de la metralla i la bomba no l’havia encertat de ple.

La metralla de la fortíssima explosió no sols va afectar als que eren al carrer, sinó que va matar i ferir a alguns dels que eren en els balcons del mateix nº 88 de la calle Mayor, inclòs un que era en l’altre balcó del 4rt pis, al costat mateix del de Morral. Inclús Mateu Morral, després de llençar la bomba, es va ficar ràpidament cap a dins però no va poder evitar que un tros de metralla li causes una considerable ferida a la ma.

Segons després Mateu Morral es va posar el seu barret de palla i va sortir disparat escales avall sortint al carrer pistola en mà per disparar si el volien detenir, mentre encara el fum no deixava veure res, tothom encara estava amb el xoc i la histèria dels primers instants i els reis amb prou feines havien sortit encara de la seva carrossa. El mateix rei Alfonso XIII va dir que havia vist a Morral sortir del portal pistola en ma, encara que en aquells moments enmig del fum el va confondre per un policia.

Els hostes Augusto Enault i Rosa Rosselló van declarar que es van trobar a Mateu Morral baixant per les escales corrent i que els va preguntar: ¿Qué ha pasado?”,  sortint ràpidament al carrer.

Aquella fugida va ser extraordinàriament ràpida ja que al cap d’uns dos minuts després de l’explosió, el general Aznar, que era present allí, va ordenar bloquejar la porta del nº88 ja que molts havien vist com el ram de flors amb la bomba havia sortit d’un d’aquells balcons.

Els reis Alfons XIII i Eugenia Victoria després d’abandonar la carrossa reial entre el fum i els morts i ferits, van pujar en una altra carrossa i es van dirigir directament al Palau Reial.

LES VÍCTIMES

Els morts inicials entre el que moriren a l’instant o poc després a l’hospital els primers dies van ser 26. D’ells 14 militars, 3 policies, 1 polític i 9 persones del públic, entre ells una marquesa. Setmanes o mesos després van morir al menys 6 dels ferits, segons informaren alguns diaris en els recordatoris posteriors en els aniversaris de l’atemptat. Per tant el número de morts totals va ser al menys de 32. Els ferits foren més de 100.

Una part dels morts que es van produir van ser entre els que hi havia al carrer, majoritàriament militars. També van haver-hi morts entre els que eren als balcons de mateix immoble del nº 88 des d’on Morral va llençar la bomba.

Els militars morts al carrer van ser: els palafreners de l’escorta reial (els que aguantaven o guiaven els cavalls) Francisco López i Basilio Entreno. Del regiment militar de Wad-Ras van morir el capità José Rasilla, els tinents José Reinlein i Jacobo Prendergast, els caporals Guillermo Molina, Lorenzo Navalón i Luís González, els soldats Gregorio Sánchez, Florencio Guerrero, Issac Romanillos, José Martínez, Guillermo Gracias i José Márquez.

També van morir el secretari del Consell de Ministres Antonio Calvo Gonzalez, el tinent de seguretat Jacinto Monjas i l’agent de seguretat Tomás Oviedo.

Rosalía Blanco Sánchez y Francisco Benito Guerra, que eren entre el públic, també van resultar morts al carrer.

Els que van morir als balcons del nº 88 de la calle Mayor, el mateix des d’on Mateu Morral va llençar la bomba, van ser: Maria de Queralt que era la Marquesa de Tolosa i la nena Maria del Carmen Ulloa, que era filla dels comptes de Adanero, en el pis principal. En l’altre pis principal van morir l’inquilí Antonio Prieto i la seva filla Maria Prieto. En el segon pis van morir José Sola i Luís Fonseca. En el quart pis va morir Eusebio Flores, que era al balcó del costat des d’on Morral va llençar la bomba.

Per tant, en els balcons de la mateixa escala des d’on Mateu Morral va llençar la bomba hi van morir aquell dia 7 persones a part de nombrosos ferits, alguns greus. Mateu Morral també havia resultat ferit a la ma, pel que va estar a punt de quedar-s’hi també i és possible que no s’esperés la gran potència d’aquella bomba que ell mateix havia muntat.

Poc després arribava al lloc dels fets el ministre de la Governació el conde de Romanones que va ser el primer que va entrar a l’edifici del nº 88, després de que la policia i l’exèrcit hagués blocat la porta acompanyat dels inspectors de policia Iborra i Machero. El ministre de la Governació va entrar directament a l’habitació de Morral al 4rt pis, porta dreta, on es va trobar tots els objectes personals que Morral havia deixat allí i també restes de sang, el que demostrava que havia resultat ferit. Després van comprovar les altres habitacions de l’immoble a on hi van trobar morts i ferits.

MORRAL BUSCA L’AJUDA DE JOSÉ NAKENS PER LA FUGIDA

Mateu Morral havia sortit de la calle Mayor barrejat entre la multitud i es va dirigir a la redacció de “El Motín”, que era al carrer Ruíz prop d’allí i que era un diari republicà i anticlerical que dirigia José Nakens. Pocs minuts després de l’atemptat Morral entra a la redacció del diari “El Motín”, l’atén el caixer Muñoz i Morral pregunta pel director del diari José Nakens. En uns moments va sortir José Nakens, Morral li va dir que volia parlar amb ell en privat i Nakens el va fer passar al seu despatx.

Llavors Morral li va dir a Nakens que acabava de llençar una bomba contra la carrossa dels reis recentment casats i que creia que no els havia matat, però que hi havia bastants morts. José Nakens se n’acabava d’assabentar de l’atemptat per veu del mateix autor, ja que encara no ho sabia.

Mateu Morral també li va dir que havia llegit lo de la seva entrevista amb Michelle Angiolilllo, l’anarquista italià autor de l’atemptat mortal contra el president del govern Cánovas del Castillo el 1897, a qui Nakens no havia delatat després de que aquell li comuniqués que anava a matar al president. Nakens va declarar després d’aquell fet que Angiolillo li havia dit que anava a fer l’atemptat però que no se’l va creure. Posteriorment va dir però, que encara que se l’hagués cregut tampoc l’hauria denunciat, perquè, “el crim polític no infama però la seva delació si”.

Després d’aquella referència a Angiolillo, Mateu Morral li va preguntar a Nakens: “em delatarà vostè?”. Uns instants després, membres del personal de la redacció del diari bastant trasbalsats li deien a Nakens que havien llençat una bomba contra els reis i que hi havia bastants morts. Nakens ja feia un minut que ho sabia per veu del mateix Morral.

Aquell afer del passat en que Nakens no havia delatat a Angiolillo, havia set el motiu perquè Morral havia acudit al diari “El Motín” i a Nakens, ja que va pensar que no el delataria i potser l’ajudaria, com així va ser.

Nakens va fer anar a un treballador del diari, Aquilino Martínez, a comprar quelcom de menjar per Morral i li va portar pa i pernil. Després José Nakens i Aquilino Martínez van marxar al carrer una estona per fer gestions per buscar ajuda i van deixar a Morral tancat a dins dient-li que esperés fins que tornessin. Després van contactar amb a l’oficial de tramvies de Ciudad Lineal anomenat Isidro Ibarra, que era un ex activista anarquista, perquè els ajudés posteriorment a trobar algú que amagués a Morral.

Tot això és el que declarà posteriorment Nakens, que va seguir relatant el que van fer després.

Nakens després de parlar amb l’oficial de tramvies Isidro Ibarra va tornar sol a la redacció del diari “el Motin”. Allí li va dir a Morral que l’acompanyés. Mentre, Morral s’havia retallat  el bigoti. Van sortir i van anar a agafar un tramvia i no van parlar durant el trajecte.

Finalment van arribar amb el tramvia fins al barri de Cuatro Caminos, Allí van entrar a la taberna del Canuto a les cinc que era plena de gent i a on tothom parlava de l’atemptat. Molts del clients van reconèixer a Nakens com a director d’un diari i s’acostaven a la seva taula a preguntar-li si sabia coses sobre l’atemptat. No sabien que el que era segut al seu costat, amb actitud tranquil·la i indiferent era Morral, el que havia llençat la bomba.

Poc després va arribar Isidro Ibarrra, l’oficial de tramvies, van sortir els tres de la taberna i van agafar un altre tramvia i travessant la Ciutat Lineal, a les afores de Madrid. Allí es van dirigir a casa de Vicente Daza, un vell ex anarquista que havia estat processat feia anys com a membre d’un grup d’acció i que vivia amb la seva dona, la seva filla vídua i amb 4 nets. Ibarra li va dir a Daza que si podia amagar al seu amic, i li va mentir dient-li que era un anarquista italià que no havia fet res però que podrien sospitar d’ell per l’atemptat contra els reis. Daza, s’hi va negar, ja que com a ex anarquista temia que la policia el visités per si tenia algú amagat.

Llavors els tres van marxar i van tornar a agafar un tramvia i Ibarra va dir que anirien a casa d’un conegut seu i de Nakens anomenat Bernardo Mata, que vivia a la calle de Alcalà al barri de Las Ventas i que era un republicà i ex tinent militar que havia participat en una sublevació republicana el 1886, que treballava en aquells moments com a manobre. Van picar a la porta de Mata, va obrir la seva dona la senyora Concepción Pérez que va despertar al seu marit, ja que era dormint perquè s’havia d’aixecar d’hora per anar a treballar.

Nakens també va mentir a Bernardo Mata sobre Morral i li va dir que era un pres fugit del penal d’Ocaña i li va demanar si el podia deixar passar la nit allí. Mata va acceptar. Encara que queda el dubte de si això és el van declarar Nakens i Mata per exculpar a aquest últim i realment sabia que era el que havia fet l’atemptat o és va creure la mentida.

Llavors Nakens i Ibarra van marxar i li van dir a Morral que l’havien ajudat fins llavors, però que no podien fer res més i que a partir d’aquí s’hauria d’espavilar tot sol l’endemà per intentar agafar un tren per sortir de la zona de Madrid. Morral es va quedar a passar la nit a casa de Bernardo Mata dormint al menjador en un sac de palla que van muntar, treta en part del llit del seu fill, que també era a la casa i hi va col·laborar.

A les quatre del matí es va aixecar Mata per anar a treballar i li va dir a la seva dona que li comprés roba al desconegut, Morral, perquè es pogués canviar. A les poques hores Morral li va donar 50 pessetes a la dona de Mata, Concepción, perquè li comprés un vestit de mecànic i altres coses de vestir. La Sra. Concepción li va comprar el vestit de mecànic, dos camises, dos calçotets i quatre mocadors en una tenda. Va arribar a casa, li van entregar la roba a Morral i després d’esmorzar aquest va marxar portant un vestit de mecànic blau i amb la resta roba dins d’un sac que li havia donat la dona de Mata. Ja era l’1 de juny de 1906, l’endemà de l’atemptat.

LA POLICIA IDENTIFICA A MORRAL QUE SEGUEIX LA SEVA FUGIDA

En aquells moments la policia ja sabia qui havia fet l’atemptat, ja que Mateu Morral havia mostrat a l’amo de la pensió de la calle Mayor nº88 la seva targeta d’identificació real amb el seu nom i dades personals. La policia de Madrid enseguida va contactar amb la de Barcelona perquè investiguessin qui era Mateu Morral, els quals va obtenir les seves dades, la seva descripció i la seva foto. Aquell mateix dia la policia va comunicar a través de la premsa que l’autor de l’atemptat era un anarquista català, que possiblement estava ferit i donant una descripció del seu aspecte físic, oferint una recompensa de 25.000 pts, una fortuna en aquella època, a qui el pogués identificar o capturar viu o mort.

Mentre la policia visitava cases d’anarquistes indiscriminadament tant a Madrid com a Barcelona, per saber si sabien alguna cosa de Morral.

Morral aquell matí de l’1 de juny havia sortit de la casa de Mata i va anar camp a través tot sol i sense cap més ajuda passant per Cobeña i Belvis de Jarama i va acabar passant la nit al ras. L’endemà va seguir caminant i va abandonar el sac amb part de la roba que hi portava a dins. Ja era el 2 de juny de 1906, dos dies després de l’atemptat.

Aquell matí Morral va seguir caminant, va arribar a prop d’un poble i una mica desorientat, li va preguntar a un noi de 14 anys que treballava al camp si aquell poble era Toledo i que si hi havia estació de tren. El noi li va dir que no, que aquell poble era Ajalvir i que no hi havia tren. Morral li va preguntar al noi si hi havia alguna fonda per menjar i el noi li va dir que n’hi havia una al poble d’Ajalvir, li va indicar el camí i Morral s’hi va dirigir. 

Cap a les 10 del matí Morral arribava al poble d’Ajalvir on va comprar pa en un forn i després va anar a una fonda del poble per comprar pernil. A la fonda van entrar dos venedors ambulants i Morral els va comprar dos mocadors, segurament per tapar-se la ferida de la ma i els va preguntar a on podia agafar un tren. Li van dir que a Torrejón de Ardoz i l’indicaren el camí. Llavors Morral es va dirigir a l’estació de Torrejón de Ardoz.

Ja al sortir del poble d’Ajalvir, Morral despertava sospites entre el que el van veure i inclús uns nens el seguien fent broma dient: “Éste es el anarquista que buscan”.

TIROTEIG FINAL I  MORT DE MATEU MORRAL

Mateu Morral va entrar a Torrejón d’Ardoz i es va dirigir cap a l’estació del poble. A l’arribar a l’estació es va estirar en un dels bancs per descansar. Després va preguntar a alguns que estaven a l’estació pels horaris dels trens. Però aviat se’n va adonar que tant els treballadors de l’estació com la gent que passava el miraven sospitosament, ja que la seva descripció havia set donada per la policia.

Per tant Mateu Morral cap a les cinc de la tarda va decidir sortir de l’estació de Torrejón de Ardoz i va marxar seguint la via del tren en direcció a Alcalà de Henares per intentar agafar el tren allí. Però al cap d’una estona un vigilant de ferrocarrils que es va trobar en un pas a nivell li va dir que estava prohibit caminar per la via i Morral es va haver de desviar i seguir camp a través per la Ribera de Henares. Després de caminar una estona va veure un petit hostal, el que allí anomenaven un "ventorro", que s’anomenava los “Jaraíces “, al terme municipal de San Fernando, a on s’hi va dirigir. Eren a les 6 de la tarda d’aquell dia 2 de juny de 1906.

En aquell humil hostal Mateu Morral li va demanar a la mestressa Fermina Traisaz que si li podia fer una truita de 3 ous, cosa que li va fer i va servir poc després a una taula que hi havia a la terrassa exterior. Al l’hostal hi havia també un senyor acompanyat de dues senyores. Van parlar amb Morral i enseguida va sortir el tema de l’atemptat contra es reis, pel que segons els testimonis Morral es va posar una mica nerviós. Els tres clients van marxar dient que anaven a agafar el tren a Alcalà d’Henares. Poc després Morral li va preguntar a la mestressa de l’hostal com s’anava a aquella estació de tren d’Alcalà.

La mestressa va trobar sospitós a aquell home, ferit en una ma i amb marcat accent català, que coincidia amb la descripció que les autoritats havien donat de l’autor de l’atemptat. Enseguida se’n va anar a buscar al seu marit Jenaro Chamorro que era treballant al camp i li va dir que havia vingut un home sospitós i que podria coincidir amb la descripció de l’anarquista que havia tirat la bomba contra els reis. Jenaro va arribar l’hostal i de manera amigable i despreocupada li va preguntar a Morral d’on venia. Morral li va dir que venia de Cobeña i que anava a agafar el tren cap a Saragossa.

Poc després l’hosteler Jenaro Chamorro va agafar la seva mula i se’n va anar a Torrejón de Ardoz a comunicar a la guàrdia civil que hi havia un individu que podia coincidir amb la descripció de l’anarquista buscat al seu hostal. La dona es va quedar sola amb Morral, que seguia assegut en una taula.

Poc després van entrar a l’hostal “Los Jaraíces” Fructuoso Vega, guarda del coto de Alborea i dos amics seus. La senyora Fermina els va comunicar que el seu marit havia anat a buscar a la guàrdia civil, ja que aquell home que era a la taula els havia resultat sospitós. Es van prendre una beguda i van començar a parlar amb Morral. Al notar que tenia un fort accent català i tenia una ferida a la ma tapada amb un mocador, enseguida el van considerar sospitós. El guarda Fructuoso Vega es va treure la seva arma, una pistola Remington i li va dir que ho sentia però que l’havia de detenir momentàniament per comprovar si era l’anarquista buscat per l’atemptat a Madrid, com a mesura de precaució i li va dir que l’acompanyés cap a fora.

Mateu Morral va accedir amb aparent aire de tranquil·litat i va sortir de l’hostal davant del guarda que l’apuntava amb la pistola. El guarda, que no va tenir la precaució de registrar a Morral per veure si anava armat, va dir als seus amics que es quedessin a l’hostal i va començar a caminar encanonant a Morral. Quan havien caminat uns 50 metres, Mateu Morral de sobte es va treure la seva pistola, es va girar ràpidament i li va disparar un tret al guarda Fructuoso Vega que li va entrar per la boca i el va matar quasi instantàniament. Pocs instants després Mateu Morral es disparava un tret al pit per suïcidar-se, quedant mort a prop del cos del guarda que ell havia matat instants abans. Aquest va ser el final de Mateu Morral.

Un nombrós grup de treballadors del camp que hi havia a prop i els que hi havien a l'hostal “Los Jaraíces” van presenciar els fets i s’hi van acostar trobant-se que els dos homes eren morts. Pocs minuts després arribava una parella de la guàrdia civil, als que l’amo de l’hostal havia anat a avisar i es van trobar els cossos morts del guarda Fructuoso Vega i de Mateu Morral.

Uns cent anys després han sortit algunes teories sobre que Mateu Morral es podria haver no suïcidat sinó que l’hagessin matat, basant-se en el forat de la bala que se li veu al pit en una foto era massa gran per haver-lo fet la seva pistola Browning. Però nombrosos testimonis que hi havia a l’hostal “Los Jaraícies”, que eren a 50 metres d’on es va produir el tiroteig i uns nodrit grup de treballadors que hi havia a prop, van veure els fets i així ho van relatar tots, sembla molt difícil de creure que tots mentissin o que ho veiessin malament.

A més, si algú l’hagués matat hagués set considerat un heroi pels monàrquics, tenint en compte que hi havia una recompensa de 25.000 pts. per capturar-lo viu o mort, per tant no té sentit que s’hagués amagat un fet com aquest.

Tenint en compte això, alguns també han afirmat que a Mateu Morral el podrien haver matat membres del mateix complot perquè no “cantés”.  Bé, pensar que algú que formava part del complot el va seguir durant dos dies en el seu camí errant fins a l’hostal “Los Jaraíces”, sense que ell se n’adonés i sense que l’haguessin matat abans sinó quan hi havia gent de l’hostal observant, sembla totalment increïble.

En l’autòpsia que es va fer en el seu moment ja es va determinar que Mateu Morral s’havia disparat amb la seva arma, cosa confirmada pels nombrosos testimonis com abans s’ha esmentat. Per tant aquesta teoria no sembla que tingui gaire sentit.

REPERCUSSIONS DE L’ATEMPTAT ENTRE ALGUNS CONEGUTS ESCRIPTORS

El cadàver de Mateu Morral després de l’autòpsia va ser exposat a partir del mateix dia 2 de juny de 1906 a l’hospital del Buen Suceso. Entre els que van anar veure el cadàver hi havien els destacats escriptors Ramón María del Valle-Inclán i Pío Baroja, els quals van afirmar que ja havien vist a Mateu Morral uns dies abans en algunes de les seves tertúlies, com abans s’ha esmentat.

Pío Baroja i Valle-Inclán va mitificar una mica a Mateu Morral en el futur i van escriure algunes coses sobre ell.

Pío Baroja va escriure la novel·la “La Dama Errante” el 1908 inspirada en l’atemptat de Morral, en el que parla d’ell com un heroi tràgic. El novembre de 1908 en un article en el diari “El Mundo”, Pío Baroja després de fer una dissertació sobre l’ofec que patien els joves treballadors a causa de les condicions de vida i les repressions, va escriure que “ Ahí està Mateo Morral; rabioso, enfermo, furioso, però jóven, el único jóven que ha habido en España desde hace tiempo”.

Anys després, Ramon María Valle-Inclán va publicar el 1918 en la revista “Los Alidados” un poema dedicat a Mateu Morral anomenat “La Rosa en Llamas” i que després va incloure en un llibre seu de poemes. En l´últim paràgraf del poema Valle-Inclán escriu:

¡Tu fuiste en mi vida una llamarada

Por tu negro verbo de Mateo Morral!

¡Por tu dolor negro! ¡Por tu alma enconada,

Que estalló en las ruedas del Carro Real!

DETENCIÓ DE SOSPITOSOS I JUDICI

Poc després de la mort de Morral es van començar a produir detencions entre els més propers a Mateu Morral a Barcelona, com Francesc Ferrer i Guàrdia i entre els que l’havien ajudat a Madrid com José Nakens, Aquilino Martínez, Isidro Ibarra i Bernardo Mata, per investigar quin grau d’implicació tenien en la preparació de l’atemptat. Un any després, el juny de 1907 es feia el judici.

Per altra banda, Nora Falk, la companya russa de Mateu Morral, va desaparèixer de Barcelona després de l’atemptat de Madrid i ningú a sabut mai més res d’ella. La policia buscava a una noia francesa que vivia amb Morral que es deia Manent de cognom, que era la identitat falsa que usava Nora Falk i tot això es va saber anys a través de les memòries d'Albà Rossell i Pedro Vallina, els millors amics de Morral.

Alguns historiadors i investigadors han tractat amb els anys trobar el seu nom en algun lloc d’Europa per identificar-la i saber que va fer, però sense resultat. Potser Nora Falk també era un nom fals, però ara per ara no se sap això ni que va fer. El que està clar és que, segons les memòries d'Albà Rosell i Pedro Vallina, Nora Falk sabia perfectament les intencions de Mateu Morral i d’alguna manera formava part del complot, encara que no se sap fins a quin punt i si quan va venir a Barcelona va ser per casualitat o per ajudar a tirar endavant el complot. Nora Falk és un dels temes no resolts del cas Morral.

Una de les bases de l’acusació contra Francesc Ferrer i Guàrdia durant el judici, el qual ja estava sota sospita inicialment perquè feia anys que era un agitador obrerista i a més era el cap de Mateu Morral a l’Escola Moderna i un dels més propers a ell, va ser un taló de 1.000 pts. que José Nakens, havia rebut de Ferrer i Guàrdia el 26 de maig de 1906 a la mateixa redacció del diari “El Motín”, just cinc dies abans de l’atemptat. Vaja, que el cap de Morral en l’Escola Moderna li enviés un taló de 1.000 pts. cinc dies abans de l’atemptat a Nakens, el que va ajudar a escapar a Morral després de que aquest es dirigís a ell directament, era bastant explosiu per l’acusació.

Però tant Ferrer i Guàrdia com Nakens van donar una versió per explicar-ho, que té lògica encara que sigui una mica estranya.

Ferrer i Guàrdia va dir que coneixia a Nakens, però que feia anys que no el veia personalment. Ferrer diu que el 28 de novembre de 1905 Nakens li havia demanat ajuda per demanar-li que si li podia col·locar per vendre alguns llibres i documents de la seva biblioteca per obtenir diners per seguir endavant amb el seu diari “el Motin”, el qual tenia problemes econòmics. En principi Ferrer li va dir que no ho veia possible en aquells moments i que ja li comunicaria quan pogués.

Al cap d’uns mesos, el maig de 1906, va ser quan Ferrer va escriure a Nakens per encarregar-li que imprimís uns documents destinats a ensenyances a nens o que li enviés llibres per escoles que ja els tenia pràcticament col·locats. Però en la mateixa carta Ferrer i Guàrdia li va enviar un taló de 1.000 pessetes com a avançament a cobrar en el Banco de España, que és el que va rebre el dia 26 de maig de 1906. Però José Nakens li va contestar que en aquells moments no tenia disponible ni llibres per a nens ni documents per imprimir-los. A Nakens, que era molt estricte en qüestions de diners, no li agradava cobrar si no estava clar que faria el servei, segons va dir ell, i finalment no va anar a cobrar el taló.

Bé, aquella era l’explicació de la potser massa casual rebuda del taló de Nakens enviat per Ferrer i Guàrdia en aquella data. Els dos van mantenir aquesta versió i és possible que fos veritat i la coincidència de dates fos una casualitat. Una altra cosa és l’especulació que fan molts de si Ferrer i Guàrdia li va enviar el taló preveient que Morral acudiria allí després de l’atemptat, encara que Nakens no s’ho esperés ni en sabés res, com a pagament anticipat en forma de suborn per la seva posterior ajuda. Tot això va sortir en el judici i no es va poder demostrar res i queda ja a la interpretació de cadascú.

En el judici José Nakens, després de negar que sabés res de l’atemptat, va reconèixer que havia ajudat a Morral a amagar-se i va explicar tot el recorregut que van fer. També van declarar els que juntament amb Nakens havien ajudat a Morral a amagar-se a Madrid. Nakens també va dir que li va estranyar el haver rebut aquell taló de Ferrer i Guàrdia sense que encara li hagués enviat cap document acordat, i inclús va especular que hi havia la possibilitat que Ferrer i Guàrdia el volés subornar anticipadament, en el cas de que Ferrer estigués ficat en el complot, per si Morral acudia a ell per demanar-li ajuda. Aquelles declaracions van refredar encara més les relacions entre Nakens i Ferrer, que abans d’allò tampoc eren molt fluides per altres causes d’abans.

També Francesc Ferrer i Guàrdia va declarar extensament exculpant-se de qualsevol responsabilitat i inclús dient que l’acció de Mateu Morral l’havia perjudicat a ell i a la seva tasca en l’Escola Moderna amb l’atemptat, explicant també el motiu de l’enviament del taló a Nakens, cosa ja explicada abans.

També Soledad Villafranca, la companya sentimental de Ferrer i Guàrdia, va declarar i va ser quan va dir lo de que Morral havia actuat per desesperació pel seu desamor amb ella, cosa bastant improbable i que està clar que ho va dir per treure la pressió acusadora que es feia contra Ferrer i Guàrdia, cosa ja comentada abans, tenint en compte que Morral ja tenia com a companya sentimental a l’anarquista russa Nora Falk.

Finalment el juny de 1907 es va dictar sentència i es va condemnar a José Nakens, Isidro Iborra i Bernardo Mata a 9 anys de presó cadascun per haver amagat a Morral després de l’atemptat. Ferrer i Guàrdia va quedar en llibertat després d’un any a la presó sense condemna per falta de proves. Ferrer i Guàrdia havia set defensat per l’advocat lerrouxista Emiliano Iglesias, donada la seva amistat amb Lerroux.

Durant l’any que Ferrer i Guàrdia havia estat a la presó, l’havia substituït d’alguna manera en la tasca de coordinació dels estudis de l’Escola Moderna el mestre racionalista Samuel Torner, un membre d’aquell Centre d’Estudis Socials (CES) d’on havien sortit molts anarquistes d’acció i que havia set detingut el 1904.

Aquilino Martínez, l’ajudant de Nakens a la redacció del seu diari, també va ser absolt.

Un any després però, davant les pressions de molts personatges del món polític, cultural i periodístic, José Nakens i els altres van ser indultats i posats en llibertat.

L’ANARQUISME CATALÀ DESPRÉS DE L’ATEMPTAT I MORT DE MORRAL

Després del sagnant atemptat fallit de Morral contra el rei el 31 de maig de 1906, el pla de provocar un daltabaix en la corona espanyola i potser en el d’algunes europees si hagués pogut tirar la bomba dins de l’església de Los Jerónimos amb la possibilitat  de provocar una guerra o  revolució, va quedar del tot desmantellat, sobre tot després de la posterior cadena de detencions indiscriminades d’anarquistes per saber si hi tenien alguna cosa a veure. No obstant això, no es va arribar a la repressió després dels atemptats de la dècada anterior i no es van fer processos massius indiscriminats i ni execucions. La majoria de dirigents anarquistes es van apartar cada cop més de l’estratègia de les bombes per centrar-se més en impulsar el sindicalisme a Catalunya.

No obstant això entre finals de 1906 i 1907, un ex anarquista d’acció que havia set un destacat membre del Centre d’Estudis Socials anomenat Joan Rull i Queraltò, va fer atemptats indiscriminats pel seu compte que van causar diversos ferits i la mort d’una dona el 8 d’abril de 1907. Joan Rull, però, no actuava com a anarquista en aquells moments, sinó que havia set contractat per diversos governadors civils que tingué Barcelona en poc temps per fer de confident de la policia i després d’acusar-los de no pagar-li els diners acordats, és quan va fer els atemptats indiscriminats, juntament amb una banda que va formar amb diversos individus inclosos el seu germà Hermenegild i la seva mare Maria, que s’ho prenien com un negoci per fer xantatge al governador civil, ja que després de que aquest hagués de deixat de pagar-li per fer de confident, amb aquelles bombes Joan Rull esperava que el governador tornés a necessitar els seus serveis. 

Joan Rull va ser detingut el juliol de 1907 i és llavors quan es va descobrir que actuava pel seu compte com a provocador i per fer xantatge. Un any després seria condemnat a mort i executat.

TIROTEJOS ENTRE LERROUXISTES I CATALANISTES

Durant la campanya electoral d’abril de 1907 es produïren alguns tirotejos entre republicans lerrouxistes i republicans catalanistes amb el resultat de dos morts i diversos  ferits.

Un dels morts es produí el 7 d’abril de 1907. Aquell dia un nodrit grup de lerrouxistes van intentar irrompre violentament mostrant garrots i ganivets al “Centre Internacional Federal” del barri de Sant Martí de Provençals de Barcelona, que era un centre republicà catalanista adherit a Solidaritat Catalana. Dos membres del centre, Francesc Aguiló i Emili Dubois, els van barrar el pas traient les pistoles i van disparar matant al lerrouxista Fulgencio Claveria i Serrat. En el judici van ser absolts al ser considerat un cas de defensa pròpia.

El 18 d’abril de 1907, onze dies després de la mort de Claveria, uns lerrouxistes es van voler venjar disparant contra el carruatge a cavalls a on hi anaven alguns dels caps de Solidaritat Catalana, Francesc Cambó de la Lliga, Nicolás Salmerón d'UR, Josep Mª Vallès i Ribot del PRDF i Pere Corominas del CNR, al barri d’ Hostafrancs de Barcelona mentre anaven a assistir a un míting. Francesc Cambó va resultar ferit greu de bala a l’abdomen, encara que és recuperà de la ferida.

El 21 d’abril de 1907, el mateix dia de les eleccions, un grup de lerrouxistes liderats per Francesc Solà, es va dirigir a un col·legi electoral del barri de la Ribera de Barcelona en el que hi van detectar diversos simpatitzants de Solidaritat Catalana i van entrar a cops trencant una urna. A partir de llavors es va iniciar un tiroteig entre lerrouxistes i catalanistes pel carrer. Uns guàrdies municipals que eren a prop i que es van trobar enmig del tiroteig, van  disparar també contra els que s’enfrontaven a trets indiscriminadament. El resultat fou la mort de Pere Llobera, un vigilant que era al col·legi electoral de tendència republicana catalanista i simpatitzant de Solidaritat Catalana, a més de diversos ferits de bala, entre ells alguns lerrouxistes. A Pere Llobera l’havia matat un dels guàrdies municipals en aquell tiroteig confús segons va determinar la investigació de les bales, però havien set els lerrouxistes qui havien provocat la baralla.

Malgrat el missatge populista i espanyolista de Lerroux, a part d’atraure com podia ser normal a alguns obrers no catalans i, malgrat el missatge obrerista, també a alguns funcionaris, policies i militars, és sorprenent que la gran la majoria dels seus seguidors eren catalans de soca rel, uns obrers seduïts per la seva oratòria radical. 

En les eleccions generals del 21 d’abril de 1907 les candidatures de Solidaritat Catalana van arrassar aconseguint 41 dels 44 escons a Catalunya, cosa que va reafirmar els desitjos d’autonomia de la majoria de la societat catalana i va fer augmentar el temor al separatisme des de les forces monàrquiques i espanyolistes. Lerroux, que es va presentar amb una candidatura pròpia, va aconseguir pocs vots i va perdre la seva acta de diputat.

ELS LERROUXISTES S'ENFRONTEN ALS ANARQUISTES

Alejandro Lerroux, va aprofitar que Joan Rull havia set company de Salvador Seguí en el Centre d’Estudis Socials el 1903, per acusar-lo des del seu diari “El Progreso” de ser un dels col·laboradors de Joan Rull en els seus atemptats provocació, en un clar intent de desprestigiar a tot el moviment anarco-sindicalista acusant a un destacat sindicalista com Seguí que començava a despuntar.

Salvador Seguí  i uns companys seus, entre els que hi havia Aleix Gil, van irrompre en un míting lerrouxista fet al teatre Condal el 12 d’agost de 1907 assaltant l’escenari per protestar contra les acusacions fetes per Lerroux i “El Progreso”. Allò va provocar una baralla en la que nombrosos lerrouxistes es van llençar sobre Salvador Seguí i Aleix Gil per apallissar-los. Mentre Seguí era al terra apallissat va cridar segons molts testimonis, “tira, tira”, com indicant a algú que disparés. Poc després va aparèixer un individu, que amb tota seguretat era un anarquista amic de Salvador Seguí, que va disparar contra els lerrouxistes a poca distància matant-ne a un anomenat Jaume Soteras. L’autor del tret va fugir enseguida al carrer i ningú el va poder identificar.

Salvador Seguí va passar 7 mesos a la presó acusat de còmplice d’assassinat, encara que en el judici va ser absolt, ja que es va comprovar que ell no havia disparat i el que va disparar no havia set identificat. L’advocat de Seguí va argumentar que havia set un lerrouxista qui havia matat a un company seu per error disparant de lluny, però segons nombrosos testimonis, tant lerrouxistes, policies o obrers d’altres filiacions que hi havia en el míting, van afirmar que Seguí havia cridat “tira, tira” quan era apallissat al terra i que el tret va ser fet a molt poca distància i amb tota la intencionalitat, cosa que apunta amb quasi tota seguretat a un anarquista amic de Seguí que li feia d’escorta.

El diari “La Publicidad” del 26-5-1908, va ser un dels que van publicar gran part de la transcripció de les declaracions en el judici a Seguí per la mort del lerrouxista Jaume Soteras.

Allò coincidia l’agost de 1907 amb la creació del sindicat d’àmbit català “Solidaritat Obrera” impulsat per diversos sindicalistes tant anarquistes, socialistes com republicans esquerrans, malgrat que en poc temps agafaria una línia clarament anarco-sindicalista. El sagnant enfrontament entre els lerrouxistes i Salvador Seguí, sumat amb l’intent de Lerroux de liderar “Solidaritat Obrera” per desviar-la de la seva independència sindical i atraure-la cap al seu moviment polític republicà i espanyolista, va provocar més enfrontaments entre anarquistes i lerrouxistes, sent finalment aquests últims expulsats de “Solidaritat Obrera” un any després.

A principis de 1908, Lerroux va fundar el seu propi partit anomenat Partido Radical Republicano (PRR), aplegant majoritàriament als militants que l’havien seguit en la seva escissió d’Unión Republicana  que pertanyien majoritàriament a l’anomenada “Fraternidad Republicana”. 

Allò havia coincidit amb una altra campanya d’atemptats amb bomba encara més indiscriminada i sagnant que la del provocador Joan Rull entre el desembre de 1907 i l’agost de 1908, que va causar un total de 3 morts i dotzenes de ferits entre els transeünts. Ningú va poder detenir als autors, però estava clar que no estaven realitzats per anarquistes sinó per provocadors que volien desmantellar el nou anarco-sindicalisme que havia agafat forma dins de “Solidaritat Obrera”. Cap anarquista ni sindicalista de cap tendència, trobava sentit a deixar bombes al carrer per que esclatessin entre la gent que passava i “Solidaritat Obrera” va fer diversos mítings per denunciar els atemptats provocació.

FERRER I GUÀRDIA RECOLZA A SOLIDARITAT OBRERA I S’ENFRONTA A LERROUX

El 1908, mentre s’incrementaven els enfrontaments entre els sindicalistes de “Solidaritat Obrera”, majoritàriament anarquistes, contra els lerrouxistes, Francesc Ferrer i Guàrdia va prendre partit a favor de “Solidaritat Obrera”, que ja era enemiga del lerrouxisme, tot i finançant moltes de les seves activitats i criticant a Lerroux en el seu enfrontament amb els anarco-sindicalistes catalans. Allí es va trencar de rel l’antiga amistat entre Ferrer i Guàrdia i Lerroux, que a partir de llavors van ser enemics. 

ELS LERROUXISTES PROVOQUEN L’AFUSELLAMENT DE FERRER I GUÀRDIA DESPRÉS DE LA SETMANA TRÀGICA

La violència no tornà fins el juliol de 1909, quan va esclatar la vaga general a Catalunya per protestar en contra del reclutament d’obrers per ser enviats a la guerra del Marroc, vaga convocada per “Solidaritat Obrera” juntament amb el Centre Nacionalista Republicà (CNR), que van ser els únics que van fer pública la convocatòria de “Solidaritat Obrera” a través del seu diari “El Poble Català”. En aquells moments els partits republicans esquerrans catalanistes, CNR, PRDF i UR, ja havien abandonat la coalició “Solidaritat Catalana” i havien format un nou grup anomenat “Esquerra Catalana”, donat que discrepaven pràcticament de tota la política social de La Lliga Regionalista i dels Carlins. 

Francesc Ferrer i Guàrdia era un dels impulsors de la vaga i tenia a dos dels seus representants de l’Escola Moderna dins del comitè de vaga de “Solidaritat Obrera”.

El Centre Nacionalista Republicà (CNR) havia passat en pocs anys de ser una escissió de la Lliga, amb un republicanisme nacionalista català d’esquerra moderada a una línia molt més esquerrana, sobre tot des de que elements més obreristes com Pere Coromines i Antoni Rovira i Virgili, entre altres, havien anat agafant influència en el partit. Un any abans, el 1908, el CNR havia inclús tingut un lleu enfrontament amb “Solidaritat Obrera” per un conflicte laboral en els tallers del seu diari “El Poble Català”, en que la renovació de la maquinària havia provocat alguns acomiadaments i la contractació d’algun obrer especialitzat que no estava sindicat, causa del conflicte laboral que va fer que “Solidaritat Obrera” demanés fer boicot al “Poble Català”. No obstant això, la intervenció de Rovira i Virgili va solucionar el problema laboral acceptant les condicions dels sindicalistes, fent una profunda renovació tant en el diari “El Poble Català” com en la línia del partit.

No obstant això, el CNR no va aconseguir tampoc ser el referent polític per la majoria dels sindicalistes que van seguir apostant majoritàriament per l’anarcosindicalisme, malgrat que la seva col·laboració mútua. De totes maneres el CNR no va intentar, com havia fet Lerroux i el seu PRR, fer-se amb el control de “Solidaritat Obrera”, pel que el CNR no va tenir els enfrontaments que havien tingut els lerrouxistes amb els anarquistes, limitant-se sols a col·laborar amb ells en la vaga i altres reivindicacions. 

Alejandro Lerroux en aquells moments, durant la vaga general de juny de 1909, era a l’Argentina en un exili voluntari, ja que malgrat que tenia un procés per uns articles seus en el diari “El Progreso”, ja feia temps que podia tornar legalment a l’haver recuperat l’acta de diputat en les eleccions parcials de desembre de 1908, cosa que li donava immunitat. En aquells moments Lerroux tenia com a màxim representant seu del Partido Radical Republicano (PRR) a Barcelona a Emiliano Iglesias. Un dels motius pels que Lerroux no tornava era perquè a l’Argentina s’estava enriquint amb alguns negocis. 

Els lerrouxistes del PRR no es van voler afegir al comitè de vaga després d’una petició que els va fer el mateix Ferrer i Guàrdia, al qual el  lerrouxista Lorenzo Ardid va fer fora de males maneres de les oficines del diari “El Progreso”, quan aquest els va visitar per demanar-los que s’apuntessin a la vaga. No obstant això quan van començar els incidents i tirotejos entre membres de la policia i l’exèrcit contra els sindicalistes de “Solidaritat Obrera” , republicans catalanistes del CNR i gent que s’hi afegia, nombrosos seguidors del PRR de Lerroux s’hi van afegir pel seu compte, malgrat que el seu partit no s’havia afegit a convocar la vaga.

Després de dies de tirotejos, en que es van fer nombroses cremes d’edificis religiosos, fetes per espontanis que estaven fora del control del comitè de vaga, cap líder sindical ni cap polític de cap partit republicà, ni catalanista ni lerrouxista, es va voler fer responsable d’encapçalar un govern rebel revolucionari a Catalunya. Finalment l’exèrcit va acabar amb la revolta amb el resultat de més de 100 morts. Aquells fets foren coneguts a través de la premsa com "La Setmana Trágica", encara que molts l'anomenen "La Setmana Revolucionària".

Els lerrouxistes van fer pagar a Ferrer i Guàrdia el seu enfrontament amb Lerroux, quan aquell havia donat la raó i el seu suport a “Solidaritat Obrera” en el seu enfrontament contra els lerrouxistes abans esmentat. Nombrosos lerrouxistes van declarar en el judici pels fets de la Setmana Tràgica el setembre del mateix 1909, que Ferrer i Guàrdia era el que havia provocat i dirigit personalment les cremes d’edificis religiosos, cosa que era mentida. Alguns dels lerrouxistes que van declarar contra Ferrer i Guàrdia en el judici com instigador de les cremes d’edificis van ser Lorenzo Ardid, Joan Puig i Ventura, Francesc Munté, Domingo Casas Llibre i José Álvarez Espinosa entre altres. 

També Emiliano Iglesias, en aquells moments el cap del PRR a Catalunya en absència de Lerroux i que havia set l’advocat que havia defensat a Ferrer i Guàrdia el 1907 en el judici per l’atemptat de Morral, també va insinuar en el judici que Ferrer i Guàrdia podria haver set l’instigador de la vaga i les cremes d’edificis. 

Allò va provocar la condemna de mort a Ferrer i Guàrdia, ja que a més les autoritats ja li tenien jurada per no haver-lo pogut condemnar a mort en el judici de 1907, quan el van acusar d’haver instigat l’atemptat de Mateu Morral en contra del rei i que causà 32 morts.

Francesc Ferrer i Guàrdia va ser executat el 13 octubre de 1909. Poc després de l’afusellament, un acte en homenatge a Ferrer i Guàrdia va acabar en un tiroteig entre anarcosindicalistes i lerrouxistes, com diu Josep Negre, un dels màxims dirigents de “Solidaritat Obrera” en aquells moments, en les seves memòries.

Unes setmanes abans de l’execució de Ferrer i Guàrdia, entre finals d’agost i setembre de 1909, ja havien set condemnats a mort i executats quatre revoltats més: Josep Miquel Baró, lleidatà i membre del Centre Nacionalista Republicà (CNR), el qual dirigia algunes de les barricades en els tirotejos del barri de Sant Andreu de Barcelona. Antoni Malet i Pujol, un obrer barceloní sense filiació coneguda que havia participat en cremes a Sant Adrià del Besòs. Eugeni del Hoyo, guàrdia de seguretat nascut a Burgos que s’havia afegit als revoltats disparant contra l’exèrcit. Ramón Clemente i Garcia, un carboner valencià i que era deficient mental, que havia fet broma ballant amb la mòmia d’una monja després d’una crema d’un convent.

A finals d’aquell 1909 Lerroux va tornar del seu exili voluntari a l’estranger i va tornar a Madrid i a Barcelona quan ja havia passat tota la repressió pels fets de la Setmana Tràgica, dels que ell hi havia estat absent. Lerroux ja havia perdut la seva influència entre el proletariat català, la majoria del qual el considerava un demagog populista, sent l’anarco-sindicalisme el que agafaria en poc temps la major part d’influència entre els treballadors catalans. Entre 1910 i 1911, a petició dels pocs sindicats gremials anarcosindicalistes de fora de Catalunya, aquests es van fusionar amb “Solidaritat Obrera” fundant-se la Confederació Nacional de Treball (CNT), de nivell estatal i que tenia la seva seu central i majoria d’afiliats a Catalunya. La CNT tindria el màxim protagonisme entre el proletariat català en els propers anys.

ELS ALTRES AMICS DE MATEU MORRAL ANYS DESPRÉS

Un cop sabut el final de Ferrer i Guàrdia, el gran amic i col·laborador de Mateu Morral, a continuació unes línies del destí dels altres quatre grans amics i companys de militància de Mateu Morral.

Teresa Claramunt i Creus, nascuda a Sabadell el  1862, ja havia participat intensament en vagues de treballadors des de 1883. Detinguda i torturada. ja durant les batudes indiscriminades contra anarquistes durant els atemptats de Barcelona contra el Liceu el 1893 i el del carrer Canvis Nous el 1896 que va portar al procés de Montjuic. Va ser una de les líders convocants de la vaga de febrer de 1902 i el 1903 va treballar durant un temps amb Mateu Morral en una cooperativa al barri de Gràcia, a on els dos van començar la seva amistat. El 1909 fou detinguda de nou a rel dels fets de la Setmana Tràgica i durant la vaga de 1911. El 1923, a causa de les tortures rebudes en les detencions durant tots aquells anys anteriors, va patir una paràlisi progressiva i la seva salut havia empitjorat. Tot i anar amb cadira de rodes, encara de tant en tant a participava en algun míting i el 1923, quan vivia a Saragossa, amagà a casa seva a un grup d’acció anarquista format pels aragonesos Francisco Ascaso i Rafael Torres Escartín, es quals havien matat al Cardenal Soldevila, acusat de finançar als pistolers de la patronal. Va morir el 1931.

Pedro Vallina Martínez, l’amic andalús de Mateu Morral, nascut a Guadalcanal (Sevilla) el 1879 i principal ajudant seu el les relacions anarquistes exteriors i amb qui també havia conspirat un anterior atemptat contra el rei Alfonso XIII a París el 1905, va estar uns anys exiliat principalment al Regne Unit. Als anys 20 va tornar a Sevilla i es va afiliar a la CNT. Durant la república de 1931 però, va discrepar d’algunes tàctiques del dirigents de la CNT-FAI i es va apropar a l’independentisme andalús entrant a formar part de la candidatura nacionalista andalusa promoguda per Blas Infante Pérez. Després de la guerra el 1939 es va exiliar a Mèxic fins a la seva mort el 1970.

Albà Rossel i Llongueres, nascut a Sabadell el 1981 i el millor amic de Mateu Morral ja des de la infància i el seu principal company en l’activisme dins de la Federació Obrera de Sabadell, en l’Escola Moderna i altres activitats culturals i l’últim que el va anar a acomiadar quan Morral va agafar el tren per anar a Madrid a fer l’atemptat, el 1909 va fugir i va anar a Argentina i després a Uruguai al ser perseguit pels fets de la Setmana Tràgica. El 1915 tornà a Sabadell on va militar impulsant el racionalisme i el naturisme. El 1922 va tornar a l’Uruguai. Allí va començar a militar en cercles independentistes catalans i el 1928 va ser un dels fundadors del Grup Separatista Avant. Va ser col·laborador de Francesc Macià des de l’Uruguai però va ser molt crític amb ell quan va haver de renunciar a la República Catalana que inicialment havia proclamat l’abril de 1931. Es va quedar a viure tota la vida a l’Uruguai on va morir el 1964.

Josep Miquel i Clapés, nascut el 1859 a Sabadell i l’històric anarquista torturat en el procés de Montjuic el 1896 i que va ser el principal líder anarquista de Sabadell i màxim col·laborador de Mateu Morral en l’activisme en aquella ciutat, el 1909 va tenir una participació destacada en la revolta de la Setmana Tràgica de 1909. El 1911 s’afilià a la CNT quan aquesta es va fundar. En la vaga general de 1917 va participar en els sagnants enfrontaments dels anarco-sindicalistes amb l’exèrcit a Sabadell, ciutat on van haver-hi més de 20 morts, sent detingut i torturat tant fortament que quedà paralític i passava la major part del temps a llit. Va seguir afiliat a la CNT i va morir el 1931.

APUNT FINAL

Aquest escrit fet bàsicament a l’entorn de Mateu Morral i el seu impactant atemptat, pretén més enllà de la qualificació d’aquell fet, donar una mica de llum sobre els convulsos primers anys de l’obrerisme català dels primers anys del segle XX i de com Mateu Morral en va intentar ser un dels capdavanters, sent la punta de la piràmide dels grups d’acció que volien atacar directament la cúpula del poder monàrquic, cosa que acabà amb el seu sagnant atemptat fallit i la seva mort. Fallada l’estratègia de les bombes, els següents anys el protagonisme l’agafarien els anarquistes més sindicalistes promocionant un moviment obrer molt combatiu, unitari, independent i efectiu, que encara que inicialment pacífic, no va poder evitar tornar entrar en la violència a causa de les posteriors sagnants repressions del poder de l’estat i dels atacs violents que reberen de la patronal en aquella època.  

Josep A. Carreras

ALGUNS DELS LLIBRES I DOCUMENTS CONSULTATS

Mateo Morral, el anarquista. José Esteban.

Recuerdos de un viejo militante. Josep Negre.

El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1921). Josep B. Culla.

Història del catalanisme fins a 1923. Josep Termes.

Mateo Morral, un héroe del anarquismo español. Eduard Masjuan.

El Centre Nacionalista Republicà (1906-1910). Gemma Rubí i Santiago Izquierdo.

El honor de los estados y los juicios paralelos en el caso Ferrer i Guàrdia. Pere Solà Gussinyer.

Sindicalismo i violencia en Cataluña (1902-1919). Juan Cristobal Marianello (Tesis doctoral dirigida per Pere Grabiel i Sirvent).

Els fets de la Setmana Tràgica (1909). Josep Termes, Antoni Segura, Pere Gabriel, Gemma Rubí, Santiago Izquierdo, Ramon Corts, Josep González i Carles Forcadell.

Els fets del Cu-Cut!, cent anys després. Jordi Cassans, Agustí Colomines, Eduardo González i Francesc Santolaria.

Entre altres llibres, documents i hemeroteques de diversos diaris i revistes.