1909

1909
BARCELONA 1909

dilluns, 8 de març del 2021

L'ATEMPTAT CONTRA EDUARDO DATO I ELS SEUS AUTORS


Els quatre membres del grup d'acció anarcosindicalista desplaçats 
de Barcelona a Madrid que van atemptar contra el president Dato

El 8 de març de 1921, tres anarcosindicalistes catalans, Pere Mateu i Cusidó, Lluís Nicolau i Fort i Ramon Casanellas i Lluch, van matar a trets a Madrid al president del govern espanyol Eduardo Dato. Llúcia Fors i Felip, la dona de Lluís Nicolau, també els va acompanyar a Madrid on participà activament en el complot de l’atemptat.

Aquell atemptat van venir precedit d’una època de sagnant pistolerisme, amb nombrosos tirotejos i atemptats pels carrers de Barcelona, entre anarcosindicalistes contra els pistolers de la patronal i la policia. Una d’aquelles venjances van ser les que van dur a l’atemptat contra el president del govern espanyol.


BARCELONA, CAMP DE BATALLA DE PISTOLERS ABANS DE L'ATEMPTAT

Ja des de finals de 1917, a causa de la sagnant vaga general de l’estiu d’aquell any que va causar uns 40 morts a Barcelona i voltants amb els disturbis entre sindicalistes i la policia i l’exèrcit, acompanyat d’acomiadaments massius de sindicalistes i llistes negres de vaguistes que no podien ser contractats, ja sorgiren els primers grups d’acció anarcosindicalistes a la zona de Barcelona, liderats per Pere Bodadas i Pere Vandellós, que va començar amb atemptats contra els empresaris més repressius i va continuar amb la reacció policial amb més repressió. La vaga de la Canadenca de febrer i març de 1919, que va esdevenir una vaga general que va paralitzar tot Catalunya durant quasi 2 mesos i que va provocar la declaració de l’estat de guerra a Catalunya amb milers de detinguts, va posar en escac al mateix govern de l’Estat Espanyol, el qual es va veure forçat a acceptar una de les principals reivindicacions d’aquella vaga, que va ser la de les 8 hores de treball, fet que es va estendre de rebot a tot l’estat. Va ser la fita històrica més important del sindicalisme català.

No obstant això, els empresaris més radicals, membres de l’exèrcit i dels partits més conservadors, espantats per aquesta força de l’anarcosindicalisme català, van reaccionar creant bandes de pistolers contractats per atacar anarcosindicalistes a la zona de Barcelona, inicialment comandades pel comissari de policia Manuel Bravo Portillo, el qual va ser mort a Barcelona en un atemptat dut a terme per un grup d’acció anarcosindicalista el 5 de setembre de 1919. L’octubre de 1919 a iniciativa de elements carlins catalans, acompanyats per afins a la Lliga Regionalista i a partits monàrquics espanyols, es van fundar a Barcelona els anomenats Sindicats Lliures, per promocionar un sindicalisme antirevolucionari en front a la CNT catalana i a la vegada usar-los per ser una altra font de sicaris contra els anarcosindicalistes.

El comissari Bravo Portillo poc després de ser mort a trets

El comissari Bravo Portillo poc després de ser mort a trets a Barcelona el 5-9-1919

Un cop mort Bravo Portillo, durant uns mesos un mafiós alemany que s’autoanomenava amb el nom fals de el Baró de Koenig, va liderar algunes bandes de sicaris contra els anarcosindicalistes catalans, pagat per alguns empresaris catalans. Els sicaris eren reclutats tant des de la delinqüència comú com d’elements radicals dins dels Sindicats Lliures. L’acció mafiosa del Baró de Koenig, que ja exigia diners a empresaris per protegir-los, que inclús alguns d'ells ja sospitaven que havia organitzat algun atemptat contra algun empresari que no el pagava, va fer que alguns d’aquests demanessin a les autoritats que l’expulsessin de l’Estat Espanyol, cosa que van dur a terme a mitjans de 1920. Llavors la iniciativa de formar bandes de pistolers contra els anarcosindicalistes va passar a ser exclusivament dels dels Sindicats Lliures, liderats principalment pels carlins catalans Joan Sales i Amenós i Joan Laguia i Lliteras, amb el suport econòmic d’alguns empresaris i amb el suport d’alguns líders de la Lliga Regionalista de Catalunya i de partits monàrquics espanyols.

A mitjans de 1920, els atemptats mutus entre els sicaris patronals dels Sindicats Lliures i els pistolers de la CNT, que ja venien dels dos anys anteriors, augmentaren espectacularment amb nombrosos tirotejos i centenars de morts i ferits pels carrers de Barcelona que mereixerien moltes pàgines per descriure’ls. Llavors el president del govern espanyol Eduardo Dato, del partit conservador dinàstic, va destituir al governador civil de Barcelona, Federico Carlos Bas, i va anomenar governador civil de Barcelona al general Severiano Martínez Anido, que ja era governador militar de Catalunya i li va donar carta blanca per eliminar a la CNT a Catalunya.

El novembre de 1920 Martínez Anido posa en marxa la seva primera fase de la repressió i fa detenir a un gran nombre de líders sindicals de la CNT catalana, entre ells el secretari general de la Confederació Regional de Catalunya de la CNT Salvador Seguí, i altres membres importants del sindicat com Josep Viadiu, Camil Piñón o Daniel Rebull entre altres, i també Lluís Companys, membre del Partit Republicà Català (PRC) i un dels principals advocats de la CNT catalana.

Llavors Ramón Archs i Serra es va convertir en el secretari general de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT en la clandestinitat, ja que havia estat posada fora de la llei per Martínez Anido.

Ramón Archs era un anarcosindicalista històricament favorable a la lluita armada, a diferència de Salvador Seguí que malgrat que en el passat havia set un home d’acció en els últims temps havia dit que no s’havia de caure en provocacions armades perquè perjudicaven la lluita sindical. Després de la il·legalització de la CNT catalana, Ramon Archs des de la clandestinitat organitzà i coordinà als principals grups armats de defensa de la CNT catalana juntament amb Pere Vandellós i Simó Piera. Hi ha que tenir en compte que en aquells moments ja quasi no existia el sindicalisme legal a Catalunya, sols atemptats contra sindicalistes, atemptats de resposta i detencions. Pràcticament sols els Sindicats Lliures, afins als empresaris i a règim, podien actuar legalment a Catalunya i amb intimidacions en les empreses, estaven afiliant a dotzenes de milers de treballadors d'ex afiliats a la CNT.    

Els tres que es feren càrrec de la direcció de la defensa armada en la clandestinitat dels anarcosindicalistes a Catalunya el 1920-21

Martínez Anido aliat amb el cap de la policia de Barcelona el general Miguel Arlegui, actuaven coordinadament amb els sicaris que hi havia dins dels Sindicats Lliures. 


EL PLA DE L’ATEMPTAT CONTRA EDUARDO DATO

Davant la forta onada de repressió i assassinats, el desembre de 1920 Ramón Archs i Pere Vandellós ja estaven elaborant el pla per matar al president del Govern Espanyol Eduardo Dato, del qual informaren també a Simó Piera, per colpejar a dalt i acabar amb el responsable del nomenament de Martínez Anido el qual havia augmentat la repressió i afavorit els atemptats mortals contra anarcosindicalistes o els que els donaven suport, com l'assassinat del principal advocat de la CNT catalana, Francesc Layret, líder del Partit Republicà català, el qual tenia una forta amistat amb nombrosos activistes anarcosindicalistes a qui havia defensat. 

Entre els molts voluntaris que es van oferir per dur a terme l’atemptat a Madrid van ser escollits Pere Mateu i Cusidó, nascut a Valls, i Ramon Casanellas i Lluch i Lluis Nicolau i Fort, nascuts a Barcelona, per ser uns dels considerats els pistolers més experimentats dels grups d’acció que encara no estaven fitxats per la policia com a membres dels grups d’acció, un dels motius pels que se'ls va escollir. Els tres eren del sindicat de metal•lúrgics i vivien al barri de Gràcia i eren dels grups d’acció anarquistes del barri.

Ramon Casanellas i Pere Mateu i Cusidó, els dos del sindicat de metal•lúrgics de la CNT, feien en aquells mesos un tàndem armat anarcosindicalista que va ser dels que més estralls i baixes va causar entre els sicaris, els patrons i la policia. Hi havien molts altres de grups, però un temps després la policia va atribuir a Mateu i a Casanellas una quantitat d’atemptats astronòmica. Es possible que no tots els que els atribuïen el fessin ells però si una gran part.  

Pere Mateu i Ramon Casanellas als voltants de 1920, abans de l'atemptat

Al grup s’hi va afegir Llúcia Fors i Felip, la dona de Lluís Nicolau, que tenia 21 anys, era teixidora i era amiga de la família de Ramon Archs i també participava en la coordinació dels grups armats. Llúcia era una noia que tenia gran influència entre els membres dels grups d’acció. Llúcia Fors aprofitant la seva amistat amb la família Archs, va ser la que va recomanar al seu marit Lluís Nicolau per participar en l’atemptat ja que era un dels voluntaris desitjosos de participar-hi i a la vegada ella mateixa també hi va voler participar.

Luís Nicolau i Llúcia Fors el dia del seu casament el 1920

A Madrid ja havien contactat amb alguns cenetistes perquè els donessin suport logístic i informació sobre els carrers per a on passava el cotxe de Dato. Ramon Casanellas era un gran aficionat a les motos i per això va proposar fer l’atemptat en una moto sidecar, que era pràctic perquè hi cabien tres.

Ramón Casanellas va ser el primer a anar a Madrid a finals de 1920 per comprovar sobre el terreny les possibilitats de la fugida en moto i per estrènyer el contacte amb els còmplices de la capital de l’estat.

Ramón Casanellas però, no s’instal•là a Madrid sinó a Talavera de la Reina on trobà feina en un taller mecànic anomenat "La Estrella" i s’hi va estar uns mesos. A Talavera de la Reina, Casanellas es va fer soci del “Centro Instructivo el Bloque” que era un centre cultural. Es tractava de tenir una excusa per viure prop de Madrid sense aixecar sospites.

El 3 gener de 1921 Pere Mateu també va anar a Talavera a trobar-se amb Casanellas i s’hi va estar uns dies allotjat en una pensió. El dia 12 de gener Pere Mateu va anar a Madrid a llogar una habitació donant el fals nom de José Parraldo a una fonda situada al carrer Alcalà 164. Un còmplice de la CNT de Madrid, que era florista i tenia un quiosc anomenat Tomás De La Llave, l’havia recomanat a la patrona dient que era un amic de la família. Als pocs dies va arribar Lluís Nicolau donant el nom fals de Leopoldo Noble i va estar un parell de dies vivint a l’habitació amb Pere Mateu. Allí compartien menjador amb la patrona de la casa, una senyora gran anomenada Valeriana López que vivia amb les seves dues filles.

Als pocs dies Lluís Nicolau va trobar una altra habitació a una casa d’hostes molt a prop d’allí al número 142 del mateix carrer Alcalá. També va donar el nom fals de Leopoldo Noble i va dir que la seva dona vindria en uns pocs dies. Llúcia Fors, la dona de Lluís Nicolau, va arribar a la fonda al cap d’uns dies donant el nom de Francisca Mateos.


ES DISPAREN LES LLEIS DE FUGUES A BARCELONA

El mes de gener de 1921 va ser dels més sagnants. En pocs dies a Barcelona havien mort 19 anarcosindicalistes, 12 per la llei de fugues de la policia i 7  havien mort sota les bales dels sicaris patronals. En aquell més de gener els anarcosindicalistes també havien respost i havien caustat 8 baixes a l'altre bàndol, van matar a l’inspector de policia Antonio Espejo, conegut per perseguir i torturar anarcosindicalistes, 4 sicaris dels Sindicats Lliures i 3 empresaris dels que contractaven pistolers.

Durant el mes de febrer d'aquell any 1921 van seguir caient morts nombros anarcosindicalistes a Barcelona, i encara que aquests reponien amb alguns atemptats, el banlanç de morts era cada cop més desfavorable a ells degut a l'estreta colaboració entre la policia i els sicaris dels Sindicats Lliures.


S'ACTIVA DEFINITIVAMENT EL PLA PER L'ATEMPTAT CONTRA DATO

Si bé el pla de l'atemptat contra el president del govern espanyol Eduardo Dato ja estava en fase avançada des de finals de 1920, amb els 4 activistes anarcosindicalistes catalans ja a Madrid, aquell sangant mes de gener de 1921 amb un creixement espectacular de les lleis de fugues a Barcelona i els morts que s'estaven produint també el mes de febrer, va fer que Ramon Archs donés la consigna d'activar ja rapidament i sense marxa enrere l'atemptat contra el president.

Eduardo Dato, a la dreta de la foto, pocs dies abans de patir l'atemptat.

En aquells dies Pere Mateu i el florista de la CNT de Madrid Tomás De La Llave, que com abans s'ha comentat ja havia proporcionat allotjament als anarcosindicalistes catalans a unes fondes de Madrid, van anar a llogar un local per poder guardar la moto que tenien previst portar de Barcelona. Mateu, que sempre donava el nom de José Parraldo i es va fer passar per valencià, va dir que volia el local per emmagatzemar ous i patates pel seu soci que es deia Ramon Sabater, un nom inventat. El 15 de febrer van formalitzar el contracte del local que estava al carrer Fernández Oviedo nº7 al barri de la Prosperitat, amb el nom de Ramon Sabater com a titular.     

Cap a la tercera setmana de febrer de 1921 els tres, un cop tenien la infraestructura a Madrid, van tornar a Barcelona per juntament amb el cervell de l’operació Ramon Archs comprar la moto, mentre Llúcia Fors es va quedar a Madrid.

Ramon Archs anà a una botiga del carrer Trafalgar nº 32 de Barcelona i preguntà el preu d’una moto sidecar Indian de 7 cavalls, com li havien recomanat Casanellas i Pere Mateu, que eren aficionats a les motos, mecànics i sabien molt del tema. Els van dir que el preu era de 5.100 pts. A Pere Mateu li va semblar massa car però al final es va decidir comprar-la. La moto era bastant nova però la cistella del sidecar era molt més vella.

Un industrial de Reus anomenat Evarist Fàbregas, un dels fundadors del Centre de Lectures de Reus que era de idees progressistes i amic d’alguns anarcosindicalistes del poble, va aportar les 5.100 pessetes per comprar la moto.    

El 22 de febrer de 1921 Mateu, Casanellas i Nicolau inicien el viatge per retornar a Madrid pujant inicialment la moto sidecar en un vagó del tren habilitat per això, dient que l’havien de dur a Saragossa. Sembla ser que no volien “cremar” la moto en el viatge. Un cop a Saragossa Pere Mateu va seguir fins a Madrid en tren, mentre Ramón Casanellas i Lluis Nicolau van seguir amb la moto sidecar des de Saragossa.

El conductor era Casanellas i potser per la seva gran afició a la velocitat al passar per l’alçada del poble aragonès de La Muela van derrapar i van caure per un terraplè de més de 10 metres bolcant la moto. Miraculosament no es van fer res, però la moto va quedar bastant malmesa. El problema principal era que el manillar de la moto havia quedar torçat. Un carreter que passava per allí els va ajudar a portar la moto muntada al carro a un taller de ferreria de la Muela.

Terraplé per on va caure la moto conduïda per Ramon Casanellas a prop de la Muela

A l’arribar al taller el ferrer els va dir que com que tenia feina tardaria una setmana en reparar el manillar que havia de ser redreçat a cops de martell. Casanellas li va dir que tenien pressa i es van oferir a pagar-li més. El ferrer, que desprès va declarar que els dos motoristes tenien bastants diners, va acceptar i va dir que en un dia podria reparar el manillar. 

Com que al poble no hi havia cap fonda, Casanellas i Nicolau van passar la nit a casa d’un conegut del carreter de La Muela que els havia ajudat a transportar la moto que va acceptar allotjar-los. Es van fer passar per valencians i tots els del poble que els van veure van declarar posteriorment que tenien un fort accent català.

L’endemà els dos van anar a la casa de telègrafs i van enviar un telegrama a la direcció d’Alcalà 164 de Madrid a nom de José Parraldo, que era Pere Mateu, per dir-li que tardarien 24 hores en arribar. Greu error, havien donat una direcció real. 

El dia 24 de febrer de 1921, un dia i mig desprès de l’accident, van pagar al ferrer les 20 pessetes de la reparació i van reemprendre la marxa cap a Madrid amb la moto sidecar. Joaquín Badillo, el que es va allotjar, va dir que no feia falta que li paguessin res però li van donar 45 pessetes en agraïment.  

A l’arribar a Madrid van portar la moto directament a un taller mecànic del carrer Hermosilla propietat de Marcelo Bertrán per acabar de reparar bé la moto. Malgrat que havien arreglat el manillar a La Muela i van arribar a Madrid com van poder, la moto tenia altres desperfectes importants.

El mateix dia Casanellas va anar amb Pere Mateu a la casa d’hostes a on estava instal•lat aquest per demanar si hi havia habitació per el seu company donant el nom de Ramon Sabater. Li van dir que no hi havia més habitacions però que podien compartir el llit si volien, cosa que van acceptar. 

El mecànic que arreglava la moto sidecar va declarar després que Casanellas cada dia anava al taller per ajudar a desmuntar la moto donant mostres d’un gran coneixement de mecànica. També va declarar que Ramon Casanellas anava amb el cap rapat i solia portar una boina. Al cap d’uns dies Casanellas havia tallat la cueta de la boina i li va dir al mecànic que no li agradaven les cuetes de boina i a més creia que donaven mala sort, “mala sombra” és la paraula que va emprar.

Al cap de sis o set dies quan la moto ja estava a punt, Casanellas va anar a provar-la diverses vegades amb el mecànic Marcos Gómez i amb el fill de l’amo del taller. Els dos van declarar que Casanellas donava mostres d’una gran habilitat conduint i que era una mica temerari. També van dir que Ramon es va mostrar bastant esplèndid i els va convidar més d’un cop a esmorzar.

Casanellas els va pagar les 250 pessetes de la reparació i els va dir que anava a Talavera de la Reina a fer uns negocis. Llavors va portar la moto al local del carrer Fernández Oviedo nº7 que havia llogat Mateu a nom de Sabater, com abans he esmentat.

Als pocs dies Casanellas es va trobar als mecànics pel barri i els va preguntar si hi havia alguna caserna de la guàrdia civil a prop, al que van contestar afirmativament. Això va fer que es plantegessin buscar un altre local per la moto per desprès de l’atemptat. Casanellas també va dir al mecànic que havia aconseguit vendre la moto per 6.000 pessetes. Una cosa que sobtà als mecànics és que l’endemà d’això un van veure a Casanellas conduint a tota velocitat la moto fora de lo normal per un carrer del barri, cosa que contradeia el que Casanellas els havia dit de que s’havia venut la moto. Segurament feia pràctiques per l’atemptat.

Degut a que el mecànic va a dir a Casanellas que hi havia una caserna de la guàrdia civil a prop i per això no era segur deixar la moto al mateix lloc desprès de l’atemptat, van decidir llogar un altre local per desprès de l’atemptat.

Pocs dies abans de l’atemptat Pere Mateu, Ramon Casanellas, Lluís Nicolau i Llúcia Fors, van veure un local a la zona de la Ciudad Lineal al carrer Arturo Soria 77 que estava per llogar i van anar a preguntar. Segons va declarar l’amo va entrar un home, que va reconèixer com Pere Mateu i un altre home, segurament Casanellas, a preguntar pel local dient que el necessitaven uns dies per guardar uns mobles per una senyora que es traslladava de pis. A la part alta de l’entrada hi havia un cartell que posava “carniceria” perquè era una antiga carnisseria que ja no funcionava.

Per altra banda Vermundo Luís Díez i Mauro Bajatierra, uns còmplices de la CNT de Madrid, havien anat a Eibar al País Basc per comprar les armes per l’atemptat i donar-les després als tres anarcosindicalistes catalans a Madrid. Les armes els hi va proporcionar un caporal de la guàrdia civil d’Eibar que traficava amb armes, encara que ell no sabia perquè les volien. Evidentment Casanellas, Mateu i Nicolau ja tenien armes abans, però no podien viatjar des de Barcelona amb les armes a sobre. Un cop van portar les armes a Madrid les van donar als tres anarcosindicalistes catalans. Eren una Mauser, dos Star, una Bergman i una Martian amb la seva corresponent munició. 

Durant aquells dies Mateu, Casanellas, Nicolau i Llúcia Fors es van dedicar a espiar el recorregut del cotxe d’Eduardo Dato i a observar les possibles vies de fugida. Van observar que a l’arribar a la plaça de la Independència davant de la Puerta de Alcalá el cotxe disminuïa la marxa per fer un gir en l’encreuament. Van pensar que seria un bon lloc per fer l’atemptat. També van observar que, a part del conductor i un altre ajudant que anava dins del cotxe, hi havia poca escorta policial que es limitava a policies a peu en cada cantonada però sense vehicle.  

Ramón Casanellas i Pere Mateu, que vivien junts a la casa d’hostes del carrer Alcalà 164, compartien menjador i cuina amb la mestressa i les seves dues filles. Segons va declarar una de les filles de la mestressa els dos eren molt afables amb elles. Diu que cada nit al menjador Mateu els llegia el diari en veu alta i feia bromes sobre les noticies. La filla de la mestressa declarà que trobaven molt divertit que degut al fort accent català de Pere Mateu i Ramon Casanellas quasi no els entenien de res al principi. Diuen que amb els dies Mateu va aprendre a parlar millor el castellà.

Les filles de la mestressa també van dir que Mateu se n’anava a dormir cap a les 22 h. i que Casanellas es solia quedar amb elles amb animades converses i fent bromes fins a les 12h. de la nit, afirmant que van passar molt bones estones amb ell.

També declararen que Casanellas sempre sortia amb una càmera de fotos Kodak amb el seu trípode inclòs per fer fotos de Madrid. Una de les filles de la mestressa havia inclús anat un dia amb Casanellas a acompanyar-lo a fer fotos.  

Menjador de la fonda on vivien Pere Mateu i Ramon Casanellas al carrer Alcalà 164 a Madrid, amb l'habitació on dormien al fons.


Per altra banda molt a prop d’allà, a l’alberg Barahonda del carrer Alcalá nº142, feia un més i mig que hi estaven instal•lats, Lluís Nicolau i Llúcia Fors, amb els noms de Leopoldo Noble i Francisca Mateos. L’amo de l’alberg va dir que eren correctes i reservats i que feien una vida normal, sortint de dia i anant a dormir d’hora. Llúcia Fors anava tenyida de ros i segons l’amo de l’alberg vestia molt bé. També va declarar que no va entendre res del que parlaven entre ells perquè ho feien en català.     

Segons declaracions de la mestressa de la casa d’Alcalá 164, Mateu i Casanellas pocs dies abans de l’atemptat havien conegut a dues noies de Madrid i se’ls havia vist pel barri anant de “juerga” (emprà aquesta paralula) amb elles. Després es va saber, pels diaris i segons la policia, que Pere Mateu solia anar a una casa a on hi compartien pis diverses noies i que Mateu havia fet amistat amb una noia anomenada Elena amb qui solia sortir. Les altres noies van declarar que Mateu era bastant simpàtic amb elles i que un dia les va invitar a totes al teatre.


ANDREU NIN, SECRETARI GENERAL DE LA CNT POC ABANS DE L'ATEMPTAT

El 3 de març de 1921 va ser detingut el secretari general de la CNT a nivell estatal el vallisoletà Evelio Boal, que residia a Barcelona i que fins llavors estava amagat, ja que tota la direcció de la CNT estava en la clandestinitat. Llavors Andreu Nin va passar a ser el secretari general de la CNT a nivell estatal en la clandestinitat. Mentre Joaquim Maurin, el que liderava la secció de Lleida de la CNT, era un dels que juntament amb Andreu Nin, Simó Piera, Pere Vandellós i Ramón Archs, el secretari general de la CRTC, mantenien la coordinació de la CNT en la clandestinitat a Catalunya.

L’anterior secretari general de la CNT Evelio Boal abans de ser detingut coneixia el pla i hi estava d’acord. Andreu Nin i Joaquim Maurin també són informats del pla i també hi estan d’acord. 

Andreu Nin feia pocs mesos que havia patit un atemptat dels Sindicats Lliures del que havia sortit viu de miracle però en el que va resultar mort el seu amic i company Josep Canela i Recasens. També Nin havia perdut a molts altres companys en atemptats i tenia previst anar a la URSS a demanar ajuda per incrementar la lluita armada, pel que estava plenament identificat amb aquell atemptat. 

Nin i Maurin el 1921, quan van ser secretaris generals de la CNT en la pitjor època del pistolerisme a Barcelona


L’ATEMPTAT CONTRA DATO

El dia 8 de Març de 1921 cap a les set de la tarda, els tres anarcosindicalistes catalans van quedar per anar a buscar la moto per fer l’atemptat. Mateu i Casanellas van anar al local del carrer Fernández Oviedo nº 7 al barri de la Prosperidad i van sortir amb la moto, cosa que va observar la mestressa del local.

Al voltant de les 19.00 h. van quedar amb Nicolau a la plaça Castelar i d’allí van passar per la plaça Colon fins a la calle Alcalà i van esperar amb la moto que passés el cotxe del president Eduardo Dato com feia tots els dies.   

Havien observat que Eduardo Dato vivia molt a prop del Parlament i la seva única escorta era el seu xofer que era sergent i un altre acompanyant del cotxe. Durant el curt recorregut hi havien policies a peu aturats per les cantonades que observaven el recorregut. A la porta de casa seva l’esperava la seva escorta personal. Malgrat que hi havien bastants policies observant el recorregut del president, cap disposava de vehicle per perseguir a uns possibles agressors. 

Cap a les 19.15 h. al veure passar el cotxe del president Dato el comencen a seguir a una distància prudencial. Ramon Casanellas condueix, Lluís Nicolau va al darrera i Pere Mateu en la cistella del sidecar. Segueixen al cotxe del president i a l’arribar a la plaça de la Independència al davant de la Puerta de Alcalá el cotxe del president disminueix la marxa per fer el gir, però a més es para totalment per deixar passar un carruatge de lloguer dels de que hi ha a la zona. Casanellas situa la moto sidecar just al constat dret del cotxe que estava parat per veure bé a on anava assegut Eduardo Dato. 

Llavors Pere Mateu s’aixeca dins de la cistella del sidecar i dispara un tret contra el president mentre crida “visca l’anarquia” en català, segons va declarar ell després, encara que amb el tub d’escap trucat que portaven per fer soroll i dissimular els trets, segons sembla no el va sentir ningú dins del cotxe. Allí Eduardo Dato ja va rebre el primer tret en que segurament ja va resultar ferit de gravetat. El xofer accelera de repent el cotxe que estava aturat i que era de marca Hudson i agafava grans velocitats. Però el conductor de la moto Indian era Ramon Casanellas un boig de la velocitat, pel que comencen a perseguir el cotxe a tota marxa. Com que no aconsegueixen avançar-lo comencen a disparar pel darrera contra el cotxe que no estava blindat més o menys en la direcció en que estava assegut Eduardo Dato. Pere Mateu amb una Mauser i Lluís Nicolau amb una Star, buiden els seus carregadors. Ramón Casanellas que conduïa, va declarar anys després en una entrevista que malgrat que conduïa la moto, també havia disparat contra el cotxe de Dato amb la seva pistola Bergman, és possible que en el moment que havien parat momentàniament a la plaça de la Independencia o durant la persecució. Segons va declarar ell en una entrevista posterior, en un moment donat mentre conduïa amb una ma la moto també va disparar alguns trets amb la Bergman. De fet la policia quan va trobar les cinc pistoles va dir que tres havien set disparades ja que van trobar casquets de bales de les tres armes en el lloc de l’atemptat. 

Quan estaven segurs d’haver tocat al president, Casanellas va desviar la moto i van iniciar la fugida. Eduardo Dato tenia greus ferides al cap i el seu ajudant una ferida lleu d’una bala que li havia fregat el cap. El conductor va anar a tota velocitat cap a on vivia Eduardo Dato que era molt a prop i allà els de la seva escorta el van portar a la casa de socors on va morir al poc d’entrar.


Cotxe d'Eduardo Dato poc després de l'atemptat

Un tramvia passava pel davant en el moment de l’atemptat i tots els seus ocupants horroritzats van ser testimonis de l’atemptat. Els policies que feien el seguiment a peu del cotxe del president van veure impotents com la moto s’allunyava a tota marxa. La moto conduïda per Casanellas havia iniciat la fugida a una gran velocitat fora de lo comú, cosa que cridà l’atenció dels vianants, esquivant cotxes i inclús topant de costat amb un tramvia. Una cosa que cridà l’atenció als testimonis era el llum del davant de la moto que era de color vermell.

En la fugida a tota velocitat van fregar un cotxe al que van donar un ensurt i el conductor els va seguir emprenyat i es va posar a la seva alçada per recriminar-los la manera en que conduïen. Pere Mateu es va treure la pistola i li va dir: “O te paras o te mato!”, segons va declarar el conductor després. Evidentment el conductor del cotxe va frenar de cop.    

A l’arribar al barri de Ciudad Lineal van passar a tota velocitat esquivant per poc a un carreter que va declarar que tant ell com la seva mula van patir un ensurt considerable. Aquest carreter també va observar com la moto entrava al carrer Arturo Soria.  

Quan Mateu, Casanellas i Nicolau van voler introduir la moto al magatzem de l’antiga carnisseria del carrer Arturo Soria 77 que havien llogat expressament per després de l’atemptat, van veure que la porta era massa estreta i que la moto sidecar no entrava. Com que era de nit, van encendre una llanterna, van posar entre tots la moto de costat i després de grans esforços van aconseguir entrar-la. Això va ser observat pel carreter abans mencionat a qui el va cridar l’atenció que encenguessin una llanterna. Després se’n va anar als albergs on vivien amb tramvia. 

Segons va declarar l’amo de la casa d’Alcalà 142, Nicolau havia sortit a la tarda del dia de l’atemptat deixant a la seva dona (Llúcia Fors) sola a la habitació. Cap a les 21.15 h. va arribar Nicolau i després de sopar van anar a dormir.  

De la mateixa manera a l’altra casa d’Alcalá 164 la filla de la mestressa va declarar que Mateu i Casanellas van arribar a les 21.15 hores. La mestressa i les seves filles els van dir: “¿Sabeis que han matado a Eduardo Dato?” Mateu els va dir que ho havia sentit dir dins del tramvia en el que venien. Pere Mateu es va quedar a sopar, cosa que va fer amb gran tranquil•litat. Ramón Casanellas va sortir a comprar l'edició especial del diari que sempre sortia en casos de fets greus. Al cap d’una estona va tornar Casanellas amb l'edició especial del diari “La Voz”.

Com feien sovint Mateu llegia en veu alta el diari i en aquest cas les últimes informacions sobre l’atemptat a la mestressa i a les seves filles. Aquestes van declarar que Mateu i Casanellas comentaven les noticies amb gran tranquil•litat i inclús van passar una estona fent bromes com sempre. La filla de la mestressa va declarar que van mostrar un gran cinisme amb aquesta actitud quan feia poques hores ells havien matat al president. Els següents quatre dies van seguir igual amb aquesta actitud i inclús els van veure sortint amb les dues noies amb les que solien anar de festa.         

L’endemà l’atemptat omplia les portades i els titulars de tots els diaris de l’estat i també d’arreu del món. També l’endemà de l’atemptat al matí Lluis Nicolau i Llúcia Fors van dir al patró de l’hostal a on vivien que havien de marxar d’immediat i van preguntar a on podien trobar un cotxe que els portés a l’estació del Nord de Madrid. Els van indicar a on hi havia la parada, es van acomiadar i no els van veure més.

Nicolau i la seva dona Llúcia el mateix dia van marxar cap a Barcelona sense cap problema a on trobarien més suport per amagar-se. Amor Archs, la germana de Ramon Archs, i Lluïsa Padrós, les dues amigues de Llúcia i conegudes anarcosindicalistes, els van acollir a casa seva a Barcelona.

Mentre Casanellas i Mateu, sabent que totes les estacions estaven vigilades i ells coincidien amb la descripció dels sospitosos, van optar per quedar-se a Madrid al lloc on vivien fent vida normal.

Al cap de quatre dies el dia 12 de març de 1921, investigant el recorregut de la moto el suboficial de la policia Maté va interrogar al carboner que havia avisat a la policia de que havia vist la moto passar pel costat del seu carro a gran velocitat i que l’havia esquivat per poc causant un gran ensurt a ell i a la seva mula. La moto en aquells moments ja portava la llum apagada cosa que li cridà la atenció ja que era de nit. Després va dir que va veure als tres ocupants de la moto que la entraven en el nº 77 del carrer Arturo Soria portant una llanterna. Allí hi havia una un local que era una antiga carnisseria. 

El suboficial Maté va informar a el seu superior el capità Cabañas que va avisar a la guàrdia civil perquè envoltessin l’edifici. El suboficial Maté va entrar saltant per una finestra i va trobar la moto sidecar Indian. Dins de la moto hi van trobar cinc armes; dos pistoles Star, una Mauser, un Bergman i una Martian i 200 cartuxos. Els policies se’n van adonar que havien trobat la moto de l’atemptat. Cap dels tres anarcosindicalistes catalans van tornar a aparèixer per allí i la policia encara no tenia cap pista dels autors de l’atemptat.

La policia va descobrir que de les cinc pistoles trobades, tres havien set disparades, una Star, una Mauser i una Bergman i que corresponien als casquets de bala trobats al lloc de l’atemptat. La policia va trobar també unes empremtes digitals i no van descobrir que eren les de Lluís Nicolau fins uns dies després.

Moto sidecar de l'atemptat poc després de ser trobada per la Guàrdia Civil

Als diaris del dissabte 12 de març de 1921 van informar de que havien trobat la moto de l’atemptat al local del carrer Arturo Soria 77. Els diaris van dir que segons les investigacions de la policia i després d’haver parlat amb els amos del local a on van trobar la moto, dos dels sospitosos parlaven amb accent català. Una de les filles de la mestressa de la casa d’Alcalá 164 va declarar que quan aquell dia els dos hostes els llegien el diari com sempre fent bromes i al llegir Casanellas això de l’accent català i que la policia buscava a uns catalans, va dir fent broma:  “Pues si que nos ha caído una buena a los catalanes”.  Se’n van anar a dormir i al dia següent va marxar. A Casanellas no el van veure més.

Mateu i Casanellas se’n van adonar del perill que corrien després d’haver-se trobat la moto i sabent la policia que els sospitosos eren catalans, pel que van decidir no tornar a la casa d’Alcalá 164 i passar la nit del dissabte a on poguessin i intentar fugir l’endemà cap a Barcelona.

Els va anar de poc perquè el mateix dissabte per la tarda ja van localitzar a on es podien trobar els sospitosos, tant a Alcalà 142 com a Alcalà 164.

En un error incomprensible, havien donat al taller del carrer Arturo Soria l’adreça d’Alcalà Alcalà 142 a petició de l’amo per si passava alguna cosa al local, com el trencament d’una canonada, cosa que havia passat alguna vegada al local. Allí és on vivien Lluís Nicolau i Llúcia Fors. Encara que ja havien marxat el dia 9 de març van localitzar a on vivien i els van relacionar amb els que vivien a Alcalà 164, ja que Nicolau també hi havia estat uns dies allí amb Mateu donant el mateix nom fals de Leopoldo Noble.

Segons va dir la policia, després de trobar la moto i al saber que l’atemptat l’havien fet amb una moto sidecar marca Indian, algú del poble aragonès de La Muela va informar del pas dels dos individus amb accent català que havien passat amb la moto per allí que havien tingut l’accident. Un inspector de policia de la zona va descobrir que havien enviat un telegrama a l’adreça Alcalà 164 de Madrid per dir que arribarien l’endemà. Al parlar amb la mestressa de la casa d’Alcalà 164 aquesta els va confirmar que allí hi vivien dos catalans.

El policies van muntar guàrdia camuflats tota la nit del dissabte i diumenge per veure si apareixien, tant a dins com a fora la casa d’Alcalà 164. El dissabte al vespre Casanellas i Mateu havien anat a sopar a un restaurant d’Atocha i després es van acomiadar i van quedar el dia següent a les set de la tarda per iniciar la fugida. 

Pere Mateu va sortir aquella nit amb la seva xicota madrilenya que es deia Elena i segons va declarar ella van arribar a les tres de la nit i van anar a dormir junts i l’endemà al matí Mateu se’n va anar dient-li que havia d’anar a València per uns assumptes. 



DETENCIÓ DE PERE MATEU 

Mentre, Ramón Casanellas havia passat la nit a una casa de cites a on se sentia més segur, segons va declarar la policia que havia interrogat a les noies del local. Els dos havien decidit no tornar a la casa d’hostes i havien quedat a les set de la tarda per intentar agafar algun tren.

No obstant això, el diumenge dia 13 de març de 1921 a la tarda Pere Mateu, amb un gravíssim error reconegut per ell mateix, va tornar per últim cop a la casa d’Alcalá 164 per buscar un impermeable i la seva maleta amb roba pensant que era impossible que la policia hagués descobert tant ràpid a on vivien. Li devia tenir molta estima a aquell impermeable!

El més curiós és que si Pere Mateu hagués llegit l’ABC del dia anterior dissabte dia 12 de març de 1921, hagués llegit que la policia sabia que els que havien llogat el local de Arturo Soria 77 a on van trobar la moto havien donat l’adreça de Alcalá 142 a on deia que hi vivia una parella catalana que havia desaparegut. És referia a Lluís Nicolau i a Llúcia Fors i això feia que fos fàcil relacionar-los amb els que vivien a Alcalá 164. Sembla un greu error haver donat aquella adreça al llogater del local. També és curiós que el diari ABC donés aquesta informació quan la policia encara no havia detingut a ningú. L’endemà les autoritats van prohibir als diaris donar informació de les investigacions de la policia.      

El cas és que Pere Mateu, en lloc de llegir els diaris s’havia passat la nit de festa amb la seva xicota madrilenya Elena i va decidir tornar a buscar les seves coses. 

Cap a les cinc de la tarda del dia 13 de març de 1921 Mateu apareix per la casa i truca el timbre com sempre feia per demanar la clau de l’habitació. La filla abans d’obrir va advertir als policies, “es éste”. Mateu va entrar, va agafar la clau i sense tenir-les totes i mirant de reüll i per l’espiell va entrar al pis. Mateu va dir després que ja tenia un mal pressentiment. Les dues noies de la casa terroritzades es van tancar en clau a la seva habitació pel que pogués passar.        

Hi havien alguns policies amagats dins de la casa tant a la cuina com en altres llocs. Quan Mateu va creuar el passadís de la casa i va arribar al menjador els policies li van donar el alto i Pere Mateu es va posar ràpidament la ma a la butxaca per treure la pistola. L’inspector Lols va ser el primer, juntament amb altres policies, que es va llençar sobre Mateu per agafar-lo i impedir que usés la pistola. Pere Mateu es va resistir i inclús el va mossegar a la ma. Finalment el van reduir.

L’inspector Lols li va dir a Mateu: ¿“Que ibas a hacer con esa pistola, mocoso?”. Mateu li va contestar: “Les felicito por ser tan rápidos, de otra manera hubiera matado a alguno de ustedes y hubieramos representado una película tràgica”.  Llavors Mateu va dir als policies, “Yo he hecho justicia con Dato, ahora hagan la que tengan que hacer conmigo”.  

La llogatera va dir mentre s’enduien a Mateu, “Quien hubiera imaginado que ese chico fuera el asesino”. Mateu li va dir, “Pues si señora, yo soy el asesino de Dato”.

Façana de la fonda on pocs minuts abans havia set detingut Pere Mateu

Un policia van declarar que mentre s’enduien a Mateu en el cotxe li va preguntar: “Que tenías tu contra Dato?” Mateu va contestar: “Contra él absolutamente nada. Yo no disparé contra Dato, sinó contra el presidente responsable de nombrar a Martínez Anido que llevo a cabo la ley de fugas”. El policia li va dir: “¿Y porqué no matabais a Martínez Anido?”  Mateu va dir: “No se preocupen, ya caerá”.

A l’arribar a la comissaria hi havia nombrosos periodistes i fotògrafs esperant. Mateu va estar bastant obert a contestar preguntes. Els fotògrafs li van demanar si li podien fer fotos. Mateu va accedir, es va traure el barret, es va arreglar el cabell i va posar pels fotògrafs.   

Pere Mateu posant pels fotògrafs poc després de ser detingut

Un periodista li va dir: “ Pero, ¿para qué matar a un presidente si mañana pondrán otro?”. Mateu els va dir: “Si igual que nosotros, hoy he caido yo y ahora hay otros muchos compañeros que se están disputando ocupar mi puesto. Somos como soldados en el frente de batalla, unos caen y otros ocupan su lugar”. I així va continuar Mateu fent sorprenents declaracions en el mateix sentit als periodistes, les quals van sortir publicades en els principals diaris de la època.

A través de la policia de Barcelona es va saber que Ramon Casanellas era el gran amic de Pere Mateu del barri de Gràcia. Per això la policia va anar a casa dels seus pares i va agafar una foto de Casanellas a través de la qual els testimonis el van identificar. Per tant la policia ja sabia que Casanellas era un altre dels autors.



La policia va fer una allau de detencions a Barcelona de coneguts o amics sindicalistes de Casanellas i Mateu, per saber si sabien alguna cosa o tenien alguna cosa a veure amb l’atemptat.

Van detenir inclús als pares de Casanellas, Ramon Casanellas (es deia igual que el seu fill) que tenia 70 anys i Mercé Lluch i també un dels seus germans, Albert Casanellas que tenia 16 anys. La policia va descobrir, segons deien, que a casa seva s’havien reunit diverses vegades alguns anarcosindicalistes d’acció amb Casanellas. El jutge va arribar a dir als periodistes: “La madre de Casanellas es una mujer de cuidado que sabe más de lo que dice”. La mare de Casanellas va estar quasi dos anys detinguda i Casanellas va expressar posteriorment que això era una de les coses que més l’havien dolgut.

En canvi la policia va dir que els pares de Pere Mateu eren exemplars i que eren unes persones respectables i religioses que estaven trasbalsades pel que havia fet el seu fill. Mateu tenia dos germans i dues germanes més petits que vivien amb els seus pares.

Pere Mateu va afirmar, no podia negar-ho, que Casanellas vivia amb ell a Madrid però que no sabia res de l’atemptat. Evidentment la policia no se’l va creure però Mateu va voler així exculpar-lo.

Pere Mateu va ser entrevistat als pocs dies de la seva detenció a la mateixa presó per un periodista de la revista «Nuevo Mundo», on explicava detalls de l’atemptat, entrevista que va ser publicada el 18-3-1921, part de la qual es mostra a continuació.

Part de l'entrevista a Pere Mateu apareguda en la revista "Nuevo Mundo" el 18-3-1921


Pere Mateu entrevistat a la presó per la revista "Nuevo Mundo" pocs dies després de ser detingut

Ja des del primer dia de l’atemptat i inclús abans de que els testimonis, tant els dels locals a on van aparcar la moto que deien que els sospitosos tenien accent català o els dels albergs que declaraven que eren catalans, alguns diaris de Madrid ja havien insinuat que els autors de l’atemptat segurament eren catalans donat el clima d’extrema violència que es vivia a Catalunya. Quan es va confirmar que els autors de l’atemptat eren catalans aquells diaris es van omplir de comentaris sobre el caràcter violent dels catalans comparant-lo amb el més civilitzat del treballadors castellans per exemple.

El diari conservador barceloní “La Vanguardia” va protestar contra aquestes afirmacions dient que no tots els catalans tenien un caràcter violent amb un famós article titulat “Catalán, catalan...”, del qual enganxo a continuació una part.  

Article de la Vanguarida del 19-3-1921

També la policia sabia que al carrer Alcalà 142 hi havia viscut un tal Leopoldo Noble, que en realitat era Lluís Nicolau, amb la seva dona, que era Llúcia Fors i que eren amics dels que vivien a Alcalà 164. Per tant la policia sabia que era l’altre autor, però no sabien qui era realment.

La policia buscava a un tipus amb accent català i la seva dona catalana que era rossa, Llúcia anava tenyida de ros. Es va muntar un fort dispositiu a les sortides i estacions de tren de Madrid per evitar que Casanellas, “Leopoldo Noble” (Nicolau) i “la rubia”, com li deia la premsa a Llúcia Fors, sortissin de Madrid, encara que aquest dos últims ja estaven a Barcelona.

Molts testimonis en diversos trens i en diferents llocs denunciaven haver vist una parella parlant en català. Totes les parelles que parlaven català pels trens eren sospitosos i es va detenir a diversos innocents per això per comprovar qui eren.

Es va donar la quasi còmica circumstància de que tota noia rossa que fos catalana i que viatges arreu de l’estat Espanyol era sospitosa. Un gran nombre de rosses catalanes van ser detingudes arreu de l’estat, des de Extremadura al Pais Basc, prop de les fronteres, i fins i tot per Aragó, Castilla o Andalusia. En els diaris solien sortir titulars que deien “otra rubia detenida” i totes eren catalanes. 

Diari ABC del 25-3-1921


RAMÓN CASANELLAS, ENEMIC PÚBLIC Nº1

El cas de Ramon Casanellas encara va portar més titulars. Com que ja sabien qui era, els diaris van publicar la seva foto per si algú l’identificava. Era l’home més buscat. Van començar a sortir notícies als diaris de gent que havia vist a Casanellas per tot arreu. Va haver-hi una allau de denúncies que sobre tot eren de gent que havia vist o parlat amb un individu català que s’assemblava a Casanellas. Van haver-hi diverses detencions encara que després es va comprovar que no eren Casanellas. 

Foto de Ramon Casanellas apareguda en diversos diaris poc després de l'atemptat, proporcionada per la policia per si algú el reconeixia i així facilitar la seva detenció


Va començar a sorgir una espècie de llegenda sobre Casanellas com un tipus que vagava sol per diferents indrets de l’estat intentant evitar sent detingut. Va haver-hi inclús un testimoni que va afirmar haver parlat amb ell en una estació de tren i al que li havia confirmat que ell era Casanellas un dels que van matar a Dato, afirmant que tant li era tot i que si el trobaven es tiraria un tret al cap.

En un tren uns passatgers van dir a uns policies que hi viatjaven que havien vist a Casanellas en el tren. Quan el van buscar per tot el tren aquests van afirmar que no el veien per enlloc pel que suposaven que havia saltat del tren en marxa. La llegenda augmentava i Casanellas omplia titulars de diaris cada dia i ja era qualificat com l’enemic públic nª1 buscat.

Dos anys després el 1923 Casanellas des de Rússia, a on havia fugit com veurem més endavant, va donar una entrevista pel diari “La Libertad” feta per Joaquím Maurin, que era un ex lider de la CNT que en aquells moments estava creant un nucli marxista dins de la CNT catalana i que havia anat a Rússia per entrevistar a Casanellas, en la que aquest li donà alguns detalls de la seva fugida.

Casanellas va afirmar en l’entrevista que després de l’atemptat havia estat unes setmanes més a Madrid amagat a casa d’un còmplice que no va revelar i que a cops sortia amb una vestimenta i imatge diferent. Un dia uns nens fent broma el van rodejar i li van dir “Es Casanellas, ja, ja, es igual que él”. Diu que això el va posar en guàrdia i va decidir sortir de Madrid amb un carro i un burro ple verdures que va comprar i vestit amb robes velles, “de cateto” va dir,  perquè la policia no l’identifiqués. Diu que va passar per davant de diverses parelles de la guàrdia civil i que duia la pistola. Diu que no l’haguessin agafat viu.

Va arribar muntat al carro fins a las Rozas on el va abandonar i va agafar un tren. Va canviar de tren a Villalba i va arribar fins a Àvila. Des d’allí diu que va caminar uns 50 kilòmetres, majoritàriament de nit, fins que va arribar a una altre estació i va pujar a un tren. Al cap d’un temps va canviar de tren i així diverses vegades fins que va arribar a un poble del País Basc molt a prop de la frontera.

Diu que si va estar un temps en un poble del País Basc i l’agost de 1921 va decidir sortir de l’Estat Espanyol ajuntant-se amb uns excursionistes que creuaven la frontera per anar a una festa a un poble de l’Estat Francès. Es va vestir d’excursionista i un cop creuada la frontera i quan va estar per fi segur, diu que va participar en la festa d’aquell poble ballant amb algunes noies. 

Hi ha que tenir en compte que aquesta entrevista estava feta l’estiu de 1923 i quan es va publicar el mes de setembre, s’estava fent el judici per l’atemptat a Pere Mateu, Luís Nicolau i als còmplices de Madrid. Per tant, si bé està confirmat que va passar la frontera com un excursionista que anava a la festa, el que no va dir en aquells moments es que quan va anar al Pais Basc l’abril de 1921 va contactar amb membres del Partido Comunista de Espanya (PCE) que feia poc que s’havia creat. Allà un membre del PCE anomenat Oscar Pérez Solís el va ajudar a creuar la frontera amb els excursionistes. Evidentment a l’entrevista no ho podia dir això. Com a cosa curiosa, Oscar Pérez Solís als anys 30 es va passar a la Falange Española. 

Un cop a l’Estat Francès, les autoritats el van detectar i va saber a través de membres del Partit Comunista Francès que el buscaven i aquests el van ajudar a entrar a Alemanya duent-lo a Berlin. Un cop a Alemanya la cosa empitjorà. Sabent el govern espanyol a través de les policies francesa i alemanya els moviments de Casanellas, van oferir al govern alemany 1.000.000 de pessetes per la seva captura i extradició.



RAMON CASANELLAS AMAGAT A ALEMANYA I FUGIDA A RÚSSIA 

Es donà la circumstància de que Andreu Nin, el secretari general de la CNT clandestina en aquell 1921, juntament amb altres dirigents de la CNT catalana com Joaquim Maurín i Hilari Arlandís de la CNT valenciana i els anarcosindicalistes Jesús Ibáñez i Geston Geval, havien sortit d’amagat de Catalunya per anar a la Unió Soviètica clandestinament amb una delegació de la CNT per assistir al congrés del Partit Comunista de Rússia (encara no existia el PC del la URSS com a tal) per, entre altres coses, demanar ajuda als soviètics sobre tot en diners i armes per la sagnant guerra social que hi havia a Barcelona. Trotski, el cap de l’Exèrcit Roig, els havia dit que primer haurien de fer de la CNT un sindicat comunista i aspirar a una revolució d’aquesta tendència si volien que els ajudessin.

Trotski trobava a la CNT massa independent per ser afí a la Unió Soviètica. Una gran part de la vella guàrdia de la CNT, com Salvador Seguí, Josep Viadiu o Camil Piñón entre altres i que eren de tendència anarcosindicalista però del sector menys antipolítc envers als anarquistes més radicals, estaven a la presó aquell 1921. El secretari general de la regional catalana de la CNT Ramón Archs juntament amb Pere Vandellós havien set assassinats el juny de 1921 per la llei de fugues quan van ser detinguts mesos després de l’atemptat. Així mateix a Barcelona va ser assassinat Evelio Boal l’ex secretari general de la CNT justament quan sortia de la presó. Els grups anarquistes més radicals de la CNT catalana estaven en general en la clandestinitat i fora de la direcció de la CNT i Nin i Maurin, entre altres, que malgrat que eren els principals dirigents de la CNT en aquells moments ja havien evolucionat cap al comunisme, van iniciar el camí de tornada a Barcelona desde Moscou per intentar donar una orientació comunista a la CNT. 

La delegació va tornar també clandestina i escalonadament a través de diversos països d’Europa el setembre de 1921. Joaquim Maurin en un dels seus articles pel diari “La Libertat” publicats a partir del 2 de setembre de 1923 amb el títol de “Aventuras de un magnicida”, que era el pròleg de la seva llarga entrevista amb Casanellas a Moscou abans esmentada i que sortí durant cinc dies dividit en cinc parts, explica alguns detalls d’aquell accidentat viatge de tornada en que va coincidir amb Casanellas a Berlin quan aquest encara no havia entrat a Rússia el 1921. 

Títol de l'entrevista que Maurin li fa fer a Casanellas pel diari "La Libertat" el 1923

Joaquim Maurin diu que havia entrat a Alemanya cap el setembre de 1921 provinent de Moscou amb el cenetista asturià Jesús Ibáñez, que també havia evolucionat cap al marxisme, fent-se passar per comerciants i van ser detinguts al ser descoberts com a sindicalistes de l’Estat Espanyol. A Maurin el van deixar anar aviat i li van dir que sortís d’Alemanya en una setmana.

Maurin explica que va anar a un local clandestí del Parit Comunista Alemany per veure si havia arribat Andreu Nin de Moscou. No va trobar a Nin però va veure a un individu, que després va descobrir que era Casanellas, amb un barret tipus garrotin i polaines que duia unes ulleres fumades com un excursionista que amb un fort accent català li va dir: “¿Usted és Maurin verdad?” Maurin va recelar però al final va contestar afirmativament. Llavors Maurin li va dir: ¿“Tu eres catalán no?”. Casanellas li va contestar: “¿Cómo lo has conosido?” (seseant a la catalana). Maurin li va dir: “Hombre por el acento, parece que no hayas hablado en tu vida otra lengua que la catalana”. Maurin era de la Franja de Ponent i parlava català, pel que suposo que van seguir parlant en català, encara que això era una crònica que Maurin escrivia pel diari “La Libertat” escrita en castellà. Llavors ell li va dir: “Doncs jo soc Casanellas”. Maurin li va dir que anés en compte perquè pagaven 1 milió de pessetes per la seva captura. Casanellas va dir que no es preocupés que no l’atraparien.

En aquells dies de setembre de 1921, la policia alemanya havia detingut a diversos refugiats de l’estat Espanyol per comprovar si eren Casanellas cosa que el va fer veure que havia de sortir d’Alemanya el més aviat possible.

Casanellas va dir que portava més d’un mes a Berlín i vivia clandestinament a casa d’un comunista alemany. Casanellas li va dir que en uns dies anava Rússia a on ja havien acceptat acollir-lo. Casanellas va dir que s’havien presentat al menys 15 refugiats provinents de l’Estat Espanyol dient que havien participat en l’atemptat a Dato per així tenir més facilitat de que els acullin a Rússia. Els soviètics diu que van arribar a preguntar de manera irònica si a Dato l’havia matat un regiment. Això en certa manera havia beneficiat Casanellas ja que amb “tants assassins de Dato” que corrien per allí i tants refugiats que venien de l’estat Espanyol, la policia es feia un embolic i detenia a tothom menys a Casanellas.  

Al final fent comprovacions els soviètics i els grups de suport comunistes alemanys van confirmar que ell era Casanellas, un dels que realment va fer l’atemptat. Als pocs dies Casanellas entrava a Rússia, era el 24 de setembre de 1921.



LLUIS NICOLAU, LLÚCIA FORS I ANDREU NIN A BERLIN

Andreu Nin, que feia pocs dies que havia arribat a Alemanya provinent de Moscou, va coincidir amb Maurin i desprès d’estar amagat uns dies el van detenir, segurament per saber també si era Casanellas. Maurín va marxar cap a Barcelona ja que havien passat els 7 dies que li van donar i Andreu Nin es va quedar detingut.

Per altra banda aquell setembre de 1921 Lluís Nicolau i Llùcia Fors encara estaven amagats a Barcelona a on dos dies després de l’atemptat els havien acollit a Barcelona les anarcosindicalistes Amor Archs i Montse Padrós. La policia havia identificat a Lluís Nicolau com l’altre membre del grup de l’atemptat, segons diuen alguns per les impremtes dactilars que havien trobat en la moto a Madrid. També la policia havia sabut que solia anar amb Casanellas, Mateu i altres anarcosindicalistes coneguts del barri de Gràcia. En aquell moment van veure el moment oportú per sortir de l’Estat Espanyol.

Després d’això la policia també va investigar a la dona de Lluís Nicolau i van descobrir que s’havia casat amb ell un any abans el 1920. Van comprovar que estava inscrita com a Lucía Concepción i constava que no sabia quins eren els seus cognoms perquè no sabia qui eren els seus pares. Però al poc temps la policia va descobrir que la seva mare era Josepa Felip i Anchois que vivia al carrer Sicília de Barcelona qui afirmava també que no sabia qui era el pare de Llúcia. Per tant ara ja se sabia que el segon cognom de Llúcia era Felip però encara hi havia dubtes sobre quin era el seu primer cognom, ja que tant ella com la seva mare afirmaven que no sabien qui era o quin era el cognom del seu pare. Potser era veritat o potser ho volien ocultar. De fet Llúcia entre les amistats més properes es feia dir Llúcia Felip, només amb el cognom de la seva mare. Posteriorment però en algunes actes judicials se li atribuïa oficialment a Llúcia el cognom de Fors, encara que ignoro si va ser perquè la policia ho va descobrir o si va ser pel que van declarar elles. Per tant arribats fins aquí es pot dir que el seu nom complert era Llúcia Fors i Felip, quedant encara pendent aclarir del tot el tema del seu primer cognom.  

Lluís Nicolau i Fort i Llúcia Fors i Felip, van poder des de Barcelona arribar a l’Escala a través d’uns contactes que tenien amb un grup d’acció de la CNT catalana de l’Empordà anomenat “el dels carboners”, grup que solien baixar a Barcelona a fer atemptats i tornaven al seu poble després. 

A l’Escala una membre dels grups de suport per creuar fronteres els va allotjar a casa de la seva àvia uns dies. Des d’allí els membres del grup anarquista de l’Escala els van ajudar a creuar la frontera amb una barca per la nit.

A l’Estat Francès la història de Casanellas es va repetir amb Lluís i Llúcia i quan les autoritats franceses els van detectar, els grups de suport comunistes francesos els van passar a Alemanya a finals de setembre de 1921.

Donat que sabien que les autoritats alemanyes els detindrien si els trobaven, van estar una temporada a Berlín vivint en un pis amb una identitat falsa en espera de poder anar a la Rússia comunista com havia fet feia poc Casanellas. Com se sap les autoritats espanyoles oferien 1.000.000 de pessetes per l’extradició si els detenien. Nicolau s’havia rapat el cap i s’havia deixat bigoti. Llúcia Fors encara anava tenyida de ros.  

Finalment van ser detinguts per la policia alemanya i mirant les fotos que els havia facilitat la policia espanyola els deien que segurament ells eren els buscats i Nicolau ho negava. Després de molta estona d’insistir Nicolau els va dir, “Està bé, ja n’estic fart, si jo sóc Lluís Nicolau, sóc català i sóc un dels que van matar a Dato”, amb aquestes mateixes paraules segons van informar diversos diaris. La policia finalment se’ls va endur a cadascú per un cantó.

Segons les informacions que tenia la policia alemanya que li havia donat la policia de Barcelona, Llúcia Fors, que en aquells moments sols era coneguda per la policia com Lucia Concepción o Lucía Joaquina, en les fotos que havien trobat d’ella no era rossa sinó morena, malgrat que la que anava amb Nicolau a Madrid era rossa. La policia alemanya li va aplicar un producte al cabell per veure si es destenyia i van confirmar que no era rossa sinó morena, pel que van confirmar que era ella. 

Lluís Nicolau i Llúcia Fors fotografiats just després de ser detinguts per la policia alemanya a finals de 1921. A Llúcia li havien recent destenyit el cabell ros que tenia abans.


Tot això va coincidir amb que Andreu Nin, el secretari general de la CNT a nivell estatal en aquells moments clandestina, havia sortit de Moscou a on hi havia anat per assistir al congrés del Partit Comunista Rus i com he esmentat abans al passar clandestinament per Alemanya la policia de Berlín l’havia detectat i detingut l’octubre de 1921.

Resulta que Andreu Nin també estava reclamat per les autoritats espanyoles per l’atemptat contra Eduardo Dato. Andreu Nin sent el secretari general de la CNT, teòricament era el cap de l’organització que va fer l’atemptat. La veritat és que encara que Andreu Nin no havia ideat ni participat en el pla de l’atemptat, Ramón Archs, que era el cap de la regional catalana de la CNT i que havia ideat el pla, havia informat a Andreu Nin i aquest hi havia estat d’acord. Per tant Nin sense ser el que va idear l’atemptat si que n’estava assabentat d’abans.

La policia alemanya va confrontar a Nin i a Nicolau a la comissaria, però els dos van negar que es coneguessin i Nicolau va dir que Nin no en sabia res del pla de l’atemptat.   

Lluis Nicolau, Llúcia Fors i Andreu Nin van estar uns mesos detinguts a Alemanya pendents de l’extradició. Finalment Lluis Nicolau i Llúcia Fors el 23 de febrer de 1922 van ser extradits a Espanya però el govern alemany va posar com a condició que no es condemnés a mort a cap d’ells, cosa que segurament els va salvar la vida a tots. 

Lluís Nicolau i Llúcia Fors, fotografiats el dia que van arribar a Madrid extradits des d'Alemanya el 23-2-1922

Andreu Nin va ser expulsat d’Alemanya ja que no tenien proves de que hagués participat en l’atemptat i va ser acollit definitivament a la Unió Soviètica. Andreu Nin es va trobar amb Ramón Casanellas a la URSS a on durant uns anys van tenir una bona amistat i a on ja des del principi Nin ja tenia un càrrec important dins de la Internacional Sindical Roja (ISR).


RAMOM CASANELLAS A LA URSS

Ramon Casanellas havia entrat a Rússia el 24 de setembre de 1921. Joaquim Maurin, ex secretari general de La CNT i que en aquells moments estava promocionant una corrent marxista dins de la CNT catalana, va fer l’estiu de 1923 una entrevista a Ramon Casanellas en un viatge que va fer a Rússia pel diari “La Libertat”, com abans he esmentat, publicada el setembre de 1923 i en el pròleg de la qual havia explicat la història en que va coincidir amb Casanellas a Berlin el 1921.

Part d’aquesta entrevista ja l’he citat abans en els apartats en que Casanellas explica les coses que va fer a Madrid després de l’atemptat per tant explicaré la part del que Casanellas va explicar a Maurin sobre el que va fer des de que va arribar a Rússia.

Maurin a l’arribar a Moscou per fer l’entrevista l’estiu de 1923 havia contactat primer amb Andreu Nin, que era amic seu i els dos havien set feia dos anys durant la fase més sagnant del pistolerisme barceloní uns dels principals dirigents dins de la CNT catalana clandestina. Andreu Nin li va dir a Maurin que si volia podien quedar l’endemà amb Ramón Casanellas ja que els dos quedaven cada dissabte per sopar. Ramon Casanellas havia aconseguit en dos anys ser comandant d’aviació de l’Exèrcit Roig i estava a punt de ser acceptat en el Partit Comunista de Rússia (PCR). Encara no s’havia format l’anomenat Partit Comunista de la URSS o de la Unió Bolxevic com se li va dir inicialment i que es formà el 1925. Per un estranger era molt difícil ser acceptat en el Partit Comunista Rus (PRC).

Joaquim Maurin des de 1922, just quan va ser substituït com a secretari general de la CNT a nivell estatal per Salvador Seguí que havia sortit de la presó, havia impulsat el Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR) de tendència marxista dins de la mateixa CNT i s’aplegaven en el grup anomenat de “La Batalla”. Per tant a part de l’entrevista que Maurin va anar a fer a Moscou pel diari “La Libertat”, Maurin també aprofitava el viatge a la URSS per coordinar el desenvolupament dels CSR amb Andreu Nin i les autoritats soviètiques.

Andreu Nin, que ja tenia un càrrec important en el Partit Comunista Rus (PCR) i en la Internacional Sindical Roja (ISR), s’havia casat amb una russa anomenada Olga Basilierna i amb la que van tenir tres filles trigèmines de cop, una de les filles però, morí poc després. Els dos catalans, tant Nin com Casanellas, eren uns dels estrangers més prestigiosos del comunisme a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), formada com a tal el 1922 amb les repúbliques socialistes de Rússia, Ucraïna, Bielorússia i Transcaucàsia, abastant aquesta última a Geòrgia, Armènia i Azerbaiyàn. En aquells moments de 1923, encara vivia Lenin sent el cap de la URSS i no hi havia hagut les grans divisions com la de Trostki, que encara era el cap de l’Exèrcit Roig.

Maurin va quedar amb Casanellas l’endemà per la tarda i diu que va notar que s’havia “russificat” bastant. Maurin diu que Casanellas era corpulent, d’alçada normal i amb gestos, parlar i somriures típics del català. Diu que la seva imatge era una barreja de nen entremaliat i de camperol espavilat. També diu que Casanellas parlava molt bé el rus i portava l’uniforme de comandant d’aviació i que per molt que es volés integrar i ser un verdader rus seguia sent el típic català del barri de Gràcia.

Ramon Casanellas a Rússia amb l'uniforme de comandant d'aviació de l'Exèrcit Roig el 1923

Casanellas li va proposar a Maurin anar a l’escola d’aviació i anar a fer un vol sobre Moscou mentre parlaven. Maurin li va dir que Andreu Nin li havia dit que ell (Casanellas) era molt temerari, que sempre feia acrobàcies i que s’havia estavellat més d’una vegada havent sortit viu de miracle i sortint de l’avió amb un somriure a la cara. Casanellas fent broma li va dir: “Si es que volia assajar com queia un avió”. De fet en alguns diaris de Barcelona i de l’Estat Espanyol en general havia sortit uns mesos abans la notícia de que Casanellas havia mort en un d’aquells accidents d’avió.

Maurin va acceptar pujar a l’avió pilotat per Casanellas però li va fer prometre que no faria acrobàcies ni tonteries. Es van enlairar i van sobrevolar Moscou mentre parlaven del passat. Van aterrar sense cap incident i Casanellas li va dir a Maurin: “Jo soc un bon mecànic. Per ser un bon aviador s’ha de ser un bon mecànic. No m’estranya que hi hagin tants accidents d’aviació a Espanya”.

Després Casanellas el va portar al pis on vivia i que compartia amb un hongarès, un búlgar i un alemany, els tres també de l’escola d’aviació. A la paret hi havien els retrats de Trotski, Lenin, Liebknecht i Rosa de Luxemburg. Casanellas va agafar una mandolina i va cantar cançons russes corejades per els seus companys de pis. Van sopar tots junts i Casanellas li va dir que ara es menjava bé, ja que l’última collita havia set bona i que ja s’havia acabat la fam dels anys anteriors deguda a les guerres i a les males collites.

Maurin li va preguntar quant guanyaven com a militars soviètics. Casanellas va dir que 900 rubles al mes i tres menjars al dia. Amb això en tenien prou per agafar tramvies, anar al teatre i comprar algunes petites coses i va dir que no els faltava de res.

L’uniforme de Casanellas tenia una estrella i quatre rombes a la màniga, que li va dir que les portava perquè era comandant d’aviació. Li va preguntar sobre la disciplina militar. Casanellas li va dir que era molt diferent de la disciplina d’altres països. Diu que tots són camarades i que ell com a tècnic comandant tenia una esquadra al seu càrrec, però fora d’allí i quan s’acabava el vol, ell deixava de ser comandant tots eren iguals i bons amics. Com els que viuen amb ell, que malgrat que ell té un rang superior ho comparteixen tot.

Maurin li va dir que per tenir 26 anys era un comandant molt jove i li va preguntar com es feia la selecció. Casanellas diu que per entrar a l’acadèmia d’oficials primer tenen preferència els que són del Partit Comunista, després els que són obrers i si sobren places, cosa rara, tots els demés. Diu que ell quan va arribar el van acollir molt bé i que Trotski li va donar moltes facilitats. Li va dir que en l’escola d’oficials a més de preparació militar s’estudia Història de la Lluita de Classes, Economia Marxista i Organització revolucionària.

Van tornar a quedar un altre dia i Casanellas li va explicar primer una part dels detalls de l’atemptat contra Eduardo Dato i la fugida, detalls que ja he mencionat abans i que no eren complerts donat que en aquells moments estaven a punt de jutjar a Pere Mateu i a Luis Nicolau a Madrid pel que Casanellas tampoc volia donar més pistes. Per tant hem centraré en la conversació sobre que va fer des de que va entrar a la Rússia.

Casanellas diu que quan el 24 de setembre de 1921 va entrar a la URSS es va sentir alliberat, doncs ja podia dir a tothom qui era. Va estar uns mesos allotjat a l’hotel Luxe de Moscou a on més endavant va coincidir amb Andreu Nin i Hilari Arlandís, que era un altre català ex dirigent de la CNT valenciana i després de la CNT catalana que s’havia fet comunista.

Casanellas va dir que des del primer moment la seva màxima il•lusió era ser aviador i quan va saber que es convocaven places per l’exèrcit de l’aire li va demanar a Hilari Arlandís, que ja era a Rússia d’abans que ell, que li presentés a Trotski per demanar-li que li permetés entrar en l’acadèmia militar de l’aire. Quan li van presentar a Trotski aquest li va dir a Casanellas: “Vaja, els terroristes espanyols”! Quan li va demanar d’ingressar en l’exèrcit de l’aire Trotski li va dir que ja se’n preocuparia.

Maurin li va preguntar a Casanellas la seva opinió sobre Trotski. Casanellas li va dir que Trotski era un camarada afable però que era tot energia quan es tractava de temes militars. Va dir que era un home formidable que havia fet triomfar l’Exèrcit Roig per tot arreu i que era l’espassa de la revolució. Recordem que la entrevista està feta el 1923, Lenin encara estava viu i Trotski encara no havia entrat en la guerra contra Stalin.

Casanellas diu que Trotski el novembre de 1921 el va enviar a Sebastopol, a Crimea, que era una república socialista autònoma dins de la República Socialista Russa que limitava amb Ucraïna a on hi havia una escola primària d’aviació. Casanellas diu que creu que el va enviar allí perquè el clima era més semblant al d’Espanya que al de Moscou que era més dur. Algunes versions en altres biografies de Casanellas diuen que el van portar a Crimea perquè al ser anarquista no se’n fiaven gaire i el volien lluny de Moscou.

Ucraïna i Crimea a on va ser enviat inicialment Casanellas a finals de 1921, venia de més de quatre anys de guerra posteriors a la revolució, primer a partir de 1918 entre l’Exèrcit Roig i l’anomenat Exèrcit Blanc, que eren principalment antics monàrquics juntament amb grups que s’oposaven a la revolució bolxevic i que van agafar Ucraïna i Crimea com un dels primers camps de batalla. En aquells moments una part dels revolucionaris ucraïnesos liderats per Nestor Mahkno, malgrat les seves divergències amb el govern soviètic de Moscou van ajudar a l’Exèrcit Roig contra l’Exèrcit Blanc tant a Ucraïna com a Crimea.

El 1920 però, un cop derrotat l’Exèrcit Blanc a Ucraïna i a Crimea van tornar a esclatar les tensions entre els seguidors de Mahkno i el govern soviètic de Moscou pel que es va iniciar una altra guerra a Ucraïna i Crimea. Els detalls d’aquesta guerra seria un altre tema a part, però principalment Mahkno i els seus seguidors al·ludien a que eren revolucionaris que volien ser independents de les directrius de Moscou i per les seves propostes autogestionàries alguns els han qualificat d’anarquistes. Evidentment pels ortodoxos soviètics eren contrarevolucionaris que volien destruir la URSS.

Finalment a mitjans de 1921 l’Exèrcit Roig encapçalat per Trotski va derrotar a l’exèrcit de Mahkno que va acabar fugint. Crimea, que a l'igual que Ucraïna fins llavors havia set un camp de batalla es va convertir en una república socialista autònoma dins de la República Socialista Russa. Aquells quatre anys de guerra, sumats amb les males collites, havien portat una onada de fam a Ucraïna i a Crimea que va causar un gran nombre de morts. Casanellas que va arribar poc després a Crimea, no en parla en la entrevista dels detalls d’aquella guerra però si expressa com se’n va sortir per superar la gran fam que hi havia a la zona.

Casanellas diu que a Crimea tenien un gran respecte i devoció pels coloms i els deixaven niar per on volien i no se’ls hagués ocorregut menjar-se’ls per molta fam que tinguessin. Casanellas diu que com que ell no tenia aquesta tradició va atrapar tots els coloms que va poder i se’n va menjar una gran quantitat, pel que no va passar gaire fam. Mig en broma diu que ell sol els va exterminar a quasi tots. Diu que també va menjar un gran nombre de corbs. Diu que els caçava amb esqués amb menjar a la punta com si pesqués peixos.

Després d’estar a Crimea quasi un any Casanellas diu que es va cansar de Sebastopol, de les condicions de gana i de menjar coloms i com que li atreia molt Moscou a finals de 1922 va agafar un tren i se’n va anar a Moscou sense dir res a ningú. Com que a Moscou es celebrava el IV Congrés de la Internacional Comunista, Casanellas diu que va anar uns dies enganxat amb els de la delegació espanyola que estaven a l’hotel Luxe de Moscou, pel que va passar desapercebut.

Però quan la delegació va tornar a l’Estat Espanyol al cap d’un mes, Casanellas es va veure obligat a regularitzar la seva situació. Es va presentar a l’escola d’aviació de Moscou i va demanar plaça però a l’identificar-se va haver de dir que havia marxat de Sebastopol sense permís. Per això li van posar un arrest de 3 mesos. No obstant això, a les poques hores d’estar tancat el van alliberar sense que ell sabés perquè.

Maurin, que havia parlat anteriorment amb el mateix Trotski i havien parlat de Casanellas, si sabia el motiu pel qual va ser alliberat el mateix dia, cosa que li explicà ell mateix a Casanellas, que en aquells moments no encara no ho sabia.

Resulta que Trotski havia sabut lo de la detenció de Casanellas i va anar a parlar amb el cap de l’acadèmia militar. Trotski li va preguntar el motiu i el cap de l’acadèmia li va dir que havia abandonat Sebastopol sense permís. Trotski li va dir: “No te n’adones que és un noi estranger d`educació anarquista i que no es pot adaptar de cop a les nostres costums?” Trotski va ordenar que alliberessin Casanellas i va dir al cap de l’acadèmia militar que hauria d’aprendre a tractar millor aquests assumptes.

Així doncs Maurin li va explicar a Casanellas durant l’entrevista el motiu del seu ràpid alliberament un any abans. Casanellas va reaccionar pensatiu i va dir: “Ara me n’adono de que he fet moltes tonteries però ara ja estic fet a la disciplina que és indispensable, ara ja soc un perfecte soldat roig hi he après molt”. Diu que quan estava a Barcelona era soci de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, però més que a estudiar es dedicava més a organitzar excursions, partits de futbol, combats de boxa i lluita grecoromana, etc. Aquí diu que havia hagut d’estudiar moltes matèries com física i àlgebra. Diu que està a punt de passar l’últim examen per ser declarat competent per poder ingressar al Partit Comunista Rus. Casanellas segueix i diu que cada tarda fa pràctiques de vol i que el dia que fa mal temps i no pot volar ho passa malament.

Maurin li pregunta si li agrada la disciplina militar. Casanellas diu que al principi li costava però que ara ja s’havia acostumat, era un home completament nou i que estava molt content amb la seva vida. Diu que es passa unes hores al dia volant amb l’avió, unes hores llegint, els dissabtes se’n va a sopar amb Andreu Nin i els diumenges amb una de les seves xicotes, la que més li agrada que és una russeta molt guapa i molt revolucionària. Es refereix a Maria Alexandrovna Fortus, que era una noia que era oficial d'aviació de l’Exèrcit Roig i que li van assignar per aprendre rus i també a la vegada per "vigilar-lo". Al pocs temps es van enamorar i es van casar, cosa que ajudà a Casanellas a pujar esglaons a l’Exèrcit Roig i en general ja que Maria A. Fortus era una noia influent en el Partit Comunista Rus (PCR).

Maurin li va preguntar que quantes xicotes tenia o havia tingut. Casanellas va dir que tenia bastant èxit i que la seva fama de “terrorista” hi ajudava. Després va afegir, “l’amor i el comunisme no estan renyits”.

Casanellas va dir que havia demanat l’ingrés en el PCR i que sols li faltaven passar unes probes i demostrar activitat revolucionària cosa que pensava que estava a punt d’aconseguir i va expressar el desig de ser un bon comunista. Va dir que els comunistes havien de promoure la pau però que en un moment donat, amb el seu avió que anomena “la meva àguila”, faria grans gestes.

Ramon Casanellas que era originàriament anarquista i malgrat haver vist el que els va passar als propers a l’anarquisme a Ucraïna i a Crimea, a on ell hi era al principi, s’havia convertit en un convençut comunista afí a la URSS.

En diversos llibres de diverses tendències surten teories de perquè Ramon Casanellas es va passar de l’anarquisme al comunisme.

Alguns diuen que havent viscut tota la vida entre la misèria, la brutal explotació capitalista i la repressió a Barcelona, el va fascinar que un govern després d’una revolució real hagués acabat amb el capitalisme.

Altres diuen que al ser un estranger anarquista, sobre tot veient el que els va passar als anarquistes a Ucraïna i Crimea i que no podia anar a cap país del món, adonant-se de que podia reemprendre la seva vida casant-se amb una influent noia de l’aparell soviètic i el poder aconseguir el somni de la seva vida que era ser aviador, va fer que s’emmotllés a la nova situació, que de fet era la d’un govern que era anticapitalista.

Es clar que la causa podia ser o una de les dues teories o una barreja de les dues, el que és cert és que en el futur Casanellas es va convertir en una peça important en l’aparell del Partit Comunista de la URSS.

Maurin li pregunta si enyora Barcelona. Casanellas diu que si, per poder abraçar a la seva mare, per veure al seu fill que te sis anys i al que anomena “el seu petit boltxevic” i per menjar-se un arròs a la Barceloneta i per altres coses. 

Referent a aquell fill, cal explicar que Casanellas havia tingut el 1917 amb un fill quan tenia 20 anys, amb una noia de 15 anys que es deia Grau de cognom a qui havia deixat en estat amb 14 anys. Aquella noia va morir el 1925, juntament amb els seus pares, al menjar bolets enverinats mentre Casanellas ja era a la URSS. Casanellas, al assabentar-se de que el seu fill havia quedat orfe a Barcelona, va demanar al govern soviètic que el deixessin portar el seu fill a Moscou ja que era a Barcelona sense mare ni avis materns. Andreu Nin es va encarregar dels tràmits amb les autoritats soviètiques perquè el 1927 el fill de Casanellas que llavors tenia uns 10 anys pogués anar a Moscou. Maria Alexandrovna Fortus, la dona russa de Casanellas, el va fer també oficialment fill seu. El fill de Casanellas s’anomenava Floreal. 

Després d'acabar l’entrevista, Maurin diu que després Casanellas li va començar a preguntar coses de Barcelona el que demostrava la seva enyorança.

Mentre durant aquells dos anys des l’atemptat contra Dato el 1921, a Barcelona havien seguit i inclús augmentat els atemptats amb centenars de morts per les dues bandes contendents. Aquell 1923 havia set assassinat el gran líder de l’anarcosindicalisme català Salvador Seguí. Al cap d’uns mesos el setembre de 1923 el general Primo de Rivera va fer un cop d’Estat a Barcelona, cosa que encara no havia passat durant l’entrevista ja que es va fer l’estiu de 1923 i publicada el setembre del mateix any.

El mateix setembre de 1923, quan va sortir l’entrevista, s’estava fent el judici a Barcelona a Pere Mateu, Lluis Nicolau i als altres còmplices de Madrid per l’atemptat contra Eduardo Dato. Casanellas havia enviat una carta des de la URSS dient que ell havia set l’autor de l’atemptat juntament amb altres còmplices que no eren Mateu i Nicolau per exculpar-los. Evidentment ningú se’l va creure i Mateu i Nicolau van ser sentenciats a mort, encara que posteriorment se’ls commutà la pena per la de cadena perpètua, segurament per l’acord amb les autoritats alemanyes quan van extradir a Lluís Nicolau i Llúcia Fors en que posaven com a condició que no fossin condemnats a mort.

Lluís Nicolau durant el judici a finals de 1923


L'advocat, la mare i la germana petita de Pere Mateu, en el moment en que els comuniquen que la pena de mort ha estat commutada per la de cadena perpètua el 1925

Llúcia Fors havia set alliberada feia uns mesos gràcies a la bona feina del seu advocat, que intentà demostrar que ella no participà en l’elaboració del complot i a més no havia disparat cap tret. També Mercè Lluch, la mare de Ramon Casansellas, fou alliberada sense càrrecs després de dos anys a la presó.



ELS TRES AUTORS DE L'ATEMPTAT DURANT L'ÈPOCA DE LA REPÚBLICA

L'abril 1931 a l'arribar la República, Pere Mateu i Lluís Nicolau van sortir de la presó amb una amnistia total. Els dos van seguir afiliats a la CNT. Per altra banda Ramon Casanellas va tornar de la URSS a Catalunya el 1931, on va ser l'impulsor, d'acord amb les autoritats soviètiques, del Partit Comunista de Catalunya (PCC).

A continuació algunes línies sobre el que van fer aquells 3 autors de l'atemptat contra Dato des que va començar la República, els quals van seguir tenint una trajectòria plena d'acció i participant en fets rellevants. 


LLUÍS NICOLAU DURANT LA REPÚBLICA

Lluís Nicolau, el 1931, poc després de sortir de la presó, on s'hi va passar 9 anys des de que va ser detingut el 1922, la major part al penal del Dueso a Santander, s’instal·là a Gironella (Berguedà), on va ser acollit per Manel Guixé. un històric activista de la CNT nascut a Sabadell, i la companya sentimental d’aquest Petronila Dalmau, també una activista de la CNT, i els tres van ser uns dels principals impulsors de redreçar l’anarcosindicalisme a l’Alt Llobregat. No obstant això quan va sorgir la divisió dins de la CNT a Catalunya entre la FAI, partidaris de la revoluciò anarquista immediata, i els "Trentistes", d'un anarcosindicalisme menys antipolític, Guixé s’alineà amb els trentistes i Nicolau amb la FAI, la qual va impulsar un intent d'insurrecció anarquista a l'Alt Llobregat el 1932. Alló va trencar la seva amistat i van tenir disputes sindicals i personals durant tota l’època de la República. Aquestes disputes personals van anar encarà més enllà quan la companya sentimental de Manel Guixé, Petronila Dalamau, també partidària de la FAI, va trencar amb Guixé i es va convertir en la companya sentimental de Lluís Nicolau, el que encara agreujà l’enfrontament i odi mutu entre els dos. 

Lluís Nicolau, al centre de la foto, quan era al penal del Dueso a Santander, en el taller de la presó on treballava


Recordem que Llúcia Fors i Felip, era la dona de Lluís Nicolau amb qui s’havia casat el 1920, la qual també havia participat en el complot de l’atemptat contra Dato i havia sortit en llibertat el 1924, com abans s’ha esmentat. No obstant això, de moment li he perdut la pista del que Llúcia va fer després. El cas és que Lluís Nicolau i Llúcia Fors, ja no estaven junts el 1931.  

Al començar la guerra civil a l’Estat Espanyol i després de ser derrotat el cop militar el 19 de juliol de 1936 a Catalunya, a Gironella, la FAI, tenint a Lluís Nicolau com un dels seus principals líders en aquella població, s’apropià del Comitè Antifeixista, com a molts altres llocs de Catalunya i també van passar a controlar la central telefònica de Gironella matant al seu encarregat el dia que hi van entrar.

Però les disputes entre faistes i trentistes i sobre tot entre Nicolau i Guixé, van esclatar a Gironella durant els primers dies de guerra. Els faistes del poble, liderats per Nicolau, van acusar a Guixé d’haver-se apropiat de diners de la CNT, cosa no clara i que, o podria ser veritat, o és que Guixé pensava que aquells diners pertanyien als del seu sector de la CNT o inclús alguns apunten que tot obeïa a qüestions personals i sentimentals, atès que que l’ex parella de Guixé era ara la parella de Nicolau. El cas és que el 26 de juliol de 1936 un grup de faistes de Gironella, segons alguns testimonis liderats per Lluís Nicolau, van detenir a Manel Guixé i el van matar a trets. No obstant això anys després la companya sentimental de Nicolau, Petronila Dalmau, va negar que Nicolau hi estigués implicat, no se sap si és veritat o ho va dir per exculpar la memòria del seu company Lluís Nicolau. Un obscur assumpte encara en debat sobre aquells dies al poble.

El cert és que després de la mort de Guixé, la FAI va dominar completament Gironella i van dur a terme les col·lectivitzacions totals de terres i empreses, sent-ne Lluís Nicolau el principal organitzador i ideòleg de la zona. A partir dels fets de maig de 1937, en que el govern republicà espanyol, dominat pel sector comunista afí a la URSS i Stalin dins del PCE i el PSOE, va agafar el control de Catalunya, aquell poder de la FAI a Gironella i a arreu de Catalunya va quedar desmantellat.

Al començaments de 1939, amb les tropes franquistes ja entrant a Catalunya i amb els republicans sense cap possibilitat de guanyar ja la guerra, els comandaments militars van voler reclutar obligatòriament a quasi tota la gent de la zona, tant de Gironella com del Berguedà per l’exèrcit republicà, per fer fortificacions contra l’avanç dels franquistes. En aquella època, com s’ha dit abans l’exèrcit republicà a Catalunya ja estava dominat pel PCE i el PSOE, pel que molts anarquistes eren reticents a participar-hi i menys en un reclutament suïcida d’última hora. Lluís Nicolau per aquest motiu va fugir de Gironella per no ser reclutat, com altres que podien tenir altres motivacions. Però per la zona d’Avià, prop de Berga, van ser descoberts per una columna republicana en retirada, els van considerar emboscats traïdors i un oficial republicà va ordenar afusellar-los allí mateix, entre ells hi havia Lluís Nicolau. No se sap si els oficials el van reconèixer o el van matar a sac entre els altres, però aquest va ser el final de Lluís Nicolau, com es veu la seva vida també va acabar amb un obscur assumpte. 



RAMON CASANELLAS DURANT LA REPÚBLICA

Ramon Casanellas, que com s’ha esmentat abans, era a la Unió Soviètica com a comandant d’aviació de l’exèrcit roig, va fer un primer intent de tornar a Catalunya a partir d’abril de 1931. En aquells moments a Catalunya el partit comunista dominant era el Bloc Obrer i Camperol (BOC) liderat per Joaquim Maurin i Jordi Arquer, però el BOC era d’un comunisme dissident de Moscou i Stalin, malgrat que no era trotskista tampoc i estava més aviat alineat amb la línia de Bukharin, que seria un altre llarg tema.

El BOC, sense ser un partit majoritari, tenia uns 6.000 afiliats a Catalunya, mentre la secció catalana del PCE, alineada amb Moscou i Stalin, no arribava als 100 afiliats. El principal motiu era, a part de les dissidències amb Moscou, que el BOC tenia un caire marcadament sobiranista català, apostant per la República Socialista Catalana, cosa que no agradava als dirigents del PCE, per aquest motiu la majoria de comunistes catalans no volien saber res del PCE. També en aquells moments creixia partit Estat Català Partit Proletari (ECPP) una escissió marxista dins del partit independentista Estat Català liderada per Jaume Compte, de caràcter marcadament independentista, que posteriorment es diria Partit Català Proletari (PCP).

Com se sap a la URSS a finals dels anys 30 del segle XX, s’havia produït la divisió entre els partidaris de Trotski i Stalin, sent Trotski expulsat de la URSS, de la mateixa manera que Andreu Nin, que es posicionà a favor de Trotski. Andreu Nin va tornar a Catalunya i va intentar promocionar el partit Esquerra Comunista, de caràcter trotskista, però amb poc èxit i pocs afiliats. En aquella època Trotski tampoc era gaire partidari de prioritzar el sobiranisme català envers al socialisme, cosa que també frenà la militància a Catalunya. Com s’ha dit abans el comunisme que dominava era el del BOC, de caràcter marcadament sobiranista català, mentre també creixien els marxistes independentistes d’ECPP de Jaume Compte.

Assabentats d’aquest fet, des de Moscou es va voler impulsar un comunisme sobiranista a Catalunya, o al menys que ho semblés, afí a Moscou i a la III Internacional. Per això van escollir a Ramon Casanellas, que s’havia mantingut fidel a Stalin, i era una llegenda entre els treballadors catalans per la seva participació en el magnicidi contra Eduardo Dato.

Casanellas va tornar a Catalunya a l’estiu de 1931 per reorganitzar la secció catalana del PCE i donar-li un caire més sobiranista català. Però si bé, Pere Mateu i Lluís Nicolau havien estat amnistiats, Casanellas, al ser militar soviètic, ja no era reconegut com a ciutadà espanyol, pel que les autoritats republicanes no li van donar permís de residència ni amnistia i li van prohibir viure a l’Estat Espanyol. No obstant això Casanellas vivia clandestinament a Barcelona i inclús va anar a un congrés del PCE a Madrid de forma clandestina.

Ramon Casanellas el 1931 poc després de retornar a Barcelona


El febrer de 1932, es fa un congrés del PCE a la ciutat andalusa de Carmona (Sevilla), on entre altres coses i per ordres de Moscou, s’ordena la creació del Partit Comunista de Catalunya (PCC), que seria un partit propi català, agermanat amb el PCE a través de la III internacional, per promoure un comunisme sobiranista català afí a a la URSS. Casanellas que acudeix al congrés clandestinament, és detingut a Carmona i expulsat de l’Estat Espanyol. No obstant, això Ramon Casanellas torna immediatament de forma clandestina a Catalunya per organitzar al PCC inclús presentar-se dins de la clandestinitat en les llistes del PCC en les diferents eleccions que s'anaven produïnt, i sense arribar a superar al BOC en vots comunistes, si que el PCC va augmentar subsatnacialment els seus vots degut a la presència de Casanellas.

Ramon Casanellas el 1932, el dia que va ser detingut a Carmona (Sevilla)


En el número 1 de la revista del PCC "Catalunya Roja" del 9 de novembre de 1932, Casanellas a part de criticar al BOC, ERC i a la CNT, dient que l'única alternativa revolucionària era el PCC, va escriure nombroses línies sobre l'alliberament nacional de Catalunya, que si bé ja era la idea de Moscou que el PCC es mostrés bastant sobiranista, Casanellas en les frases que va escriure semblava totalment separatista.

Algunes de les frases, entre moltes altres, que Casanellas va escriure en aquella edició de «Catalunya Roja» del 9 de novembre de 1932 sobre l’alliberament nacional de Catalunya son:

«Catalunya, Bascònia i Galícia esperaven l'alliberament nacional del jou de l'imperialisme espanyol, la sobirania nacional, el dret a separar-se de l'Estat espanyol. Res d'això no portaren els Governs d'Alcalà Zamora i Azaña ni les Corts contrarevolucionàries».

«Sense aquests aliats, ni el Govern contrarevolucionari d'Alcalá Zamora i Azaña ni els homes de l'Esquerra a la Generalitat no haurien aconseguit d'imposar-se contra els interessos de les grans masses; no haurien pogut fer la política de la fam i de la reacció, no haurien pogut burlar-se dels anhels d'alliberament nacional de les masses catalanes enfront de l'imperialisme espanyol».

«Els dirigents traïdors de l'Esquerra decapitaren la República Catalana, fomentaren les il·lusions de les masses populars entorn de l'Estatut que resol la independència de Catalunya en el marc de ls fronteres de l'Estat espanyol, i han desviat el caràcter social del moviment nacionalista vers objectius purament autonòmics administratiu-culturals”.

«¿Reconeix, potser, l'Estatut de Catalunya el dret d'autodeterminació, fins i tot de separació? ¿Implica, potser l'alliberament nacional català de l'imperialisme espanyol? No, evidentment que no. L'Estatut marca amb la complicitat d'en Macià i de l'Esquerra la submissió catalana a l'imperialisme espanyol».

Aquelles línies de Casanellas sobre l’alliberament nacional de Catalunya van alarmar bastant als dirigents del PCE que li van retreure a Casanellas, dient-li que el PCC era a la III Internacional pel seu lligam amb el PCE i que no podia actuar com un partit català independent. A partir d’aquí van començar algunes desavinences entre Casanellas i el PCE. Per altra banda alguns enviats de la URSS a Catalunya feien un control sobre Casanellas, cosa que estant ja la seva terra i amb l’esperit que tenia de poder fer la seva, va incomodar bastant a Casanellas, el qual a la vegada que criticava en algunes ocasions al mateix PCE, es saltava bastantes de les directius de Moscou, com quan es reunia amb membres del PCP de Jaume Compte o amb el BOC de Maurin, per intercanviar opinions sobre la formació d’un gran partit marxista nacional català, cosa que incomodava a Moscou, per parlar amb dissidents i al PCE pel seu acostament al sobiranisme català que fregava l’independentisme. 

Aquestes desavinences es van publicar anys després després de revisar documents i les memòries d’alguns militants de l’època, però en aquell moment públicament encara es mantenia una imatge d’unitat entre aquell PCC de Casanellas, el PCE i la URSS, sobre tot quan hi havia eleccions. 

El 28 de febrer de 1933 uns policies reconeixen a Ramon Casanellas al carrer Londres prop del carrer Casanovas de Barcelona i fan un intent de detenir-lo ja que no tenia permís de residència i en teoria l’havien expulsat de l’estat. Casanellas no es deixa detenir i surt corrent. Els policies disparen un 40 trets contra Casanellas segons alguns testimonis mentre aquest fugia. Al final un sereno de la zona, que era una espècie de vigilant de barri, es va posar pel mig i va negociar amb els policies de que deixessin de disparar. Finalment van detenir a Casanellas viu. Molts diuen que va ser un intent d’assassinat per part d’uns policies que feien de sicaris d’algú, potser en venjança per la mort de Dato, cosa molt factible, però que no s'ha pogut provar mai.

La Generalitat governada per ERC amb Macià al davant, va fer una protesta per la persecució de Casanellas dient que era inconcebible que no pogués residir a la seva terra natal que era Catalunya. Hi ha que recordar que la Generalitat no tenia encara competències en temes de residència ni d’Ordre Públic. 

Finalment al cap de tres mesos el juliol de 1933, el jutge va deixar anar a Casanellas després de moltes protestes dels militants del seu partit i d’altres forces d’esquerra. Per primer cop en 12 anys Ramon Casanellas es podia passejar per Catalunya i per tot l’estat lliurement sense temor a ser detingut.  

L’octubre de 1933, durant la campanya electoral per eleccions a les Corts Espanyoles pel novembre, el comitè central del PCE va convocar a Ramon Casanellas a una reunió a Madrid. Casanellas hi va voler anar en una moto que li va deixar un amic del partit, però abans volia passar per un míting del PCC. que es feia a Igualada. Hi va anar acompanyat del destacat membre del PCC. Francisco del Barrio que anava al seient del darrere de la moto. Però abans d’arribar a Igualada a la carretera plena de corbes dels Brucs a la comarca de l’Anoia, la seva moto va xocar frontalment contra un cotxe en una corba el 24 d’octubre de 1933. Tant Ramon Casanellas com Francisco del Barrio van morir a l’acte al sortir volant i enclastar-se contra el cotxe, segons va informar la policia.

Estat en que va quedar la moto de Casanellas després de l'accident en el que va morir


Corba del els Brucs on es va produïr l'accident de la moto de Casanellas.


Enseguida, tant dins del mateix PCC com en l’opinió pública en general, donaven per fet que havia set un atemptat. Les sospites encara van augmentar quan es va saber que el cotxe que va xocar contra Casanellas era propietat d’un empresari que es deia Josep Tió, que no era qui conduïa el cotxe, sinó el seu xofer i altres individus i que després de l’accident enlloc de parar es va donar a la fuga sent aturat posteriorment en un control de la policia. Les sospites semblaven ja irrefutables.

Capella ardent en la seu del PCC per Ramon Casanellas i Francisco del Barrio

No obstant això, de sobte l’empresari involucrat en l’accident Josep Tió, es presentà a la seu del PCC. amb el seu advocat i després de parlar tant amb membres del PCC com del PCE, poc després aquests van fer un comunicat oficial en que es deia que s’havien convençut de que havia set sols un accident i que descartaven la teoria de l’atemptat. Aquest canvi sobtat d’actitud del que quedava de la direcció del PCC i del PCE va sorprendre a molts militants del mateix PCC. i de l’opinió pública en general, molts dels quals van començar a sospitar que l’atemptat l’havien ideat des del mateix PCE, la IC i la URSS, sobre tot per les desavinences que Casanellas solia tenir amb el PCE i amb els enviats soviètics, com abans ja s'ha esmentat.

Alguns membres destacats del PCC. com Rossend Cabré, amic personal de Ramon Casanellas, Manuel Trueba o José del Barrio, germà de Francisco del Barrio, el que va morir amb Casanellas en el mateix accident, sempre van declarar i estar convençuts de que a Casanellas i de rebot a F. del Barrio, l’havien matat per ordres del PCE o de Moscou. No obstant això, tot va quedar sense resoldre i no es va poder provar mai. Aquest va ser l’obscur final de Ramon Casanellas, ple de polèmica i que encara està en debat.

A l’enterrament de Casanellas a Barcelona hi va acudir un gran nombre de persones, entre els que hi havia tant membres i simpatitzants del PCC, com una gran representació de la CNT, a la que Casanellas hi havia estat afiliat en l’època de l’atemptat i com d’altres forces d’esquerra.

Foto i notíca de l'entarrament de Casanellas a Barcelona del diari francès "L'Humanité" el 3-11-1933, on donaven per fet que havia mort en un atemptat

Durant l’enterrament de Casanellas a Barcelona. la policia va aprofitar també per detenir a Maria Alexandrovna Fortus, la dona russa de Casanellas, ja que no tenia permís de residència i estava a Barcelona clandestinament, sent expulsada de l’Estat Espanyol juntament amb el fill de Casanellas que es deia Floreal, nascut a  Barcelona i fill d'una ex novia de Casanellas, que Maria A. Fortus l’havia fet oficialment fill seu quan eren a Rússia, fet ja esmentat abans. 

Tres anys després, el 1936. Maria Alexandrovna Fortus van tornar a l’Estat Espanyol durant la guerra civil per fer d’instructora d’aviació de guerra pels aviadors republicans. El fill de Casanellas, Floreal, també va venir per fer de pilot de guerra del bàndol republicà per combatre als franquistes, morint el 1937 quan el seu avió, un Katiuska soviètic, va ser abatut en un combat aeri. 

Maria Alexandrovna Fortus, dona de Casanellas i oficial d'aviació de l'Exèrcit Roig de la la URSS, en una foto de finals dels anys 30.

Aquell PCC, que després de la mort de Casanellas va entrar en disputes interiors, que serien per un altre tema de debat, va ser la base ideològica del la formació del PSUC el juliol de 1936, que van fundar juntament amb la Unió Socialista de Catalunya (USC), el Parit Català Proletari (PCP)  i les poques restes que quedaven de la Federció Catalana del PSOE. 



PERE MATEU DURANT LA REPÚBLICA I LA POSTGUERRA

Pere Mateu va sortir amnistiat l’abril de 1931, on s’hi havia passat 10 anys des de que havia set detingut el 1921, la major part del temps a la presó de València. A la poca estona de sortir de la presó, una multitud de sindicalistes l’esperaven i va ser dut a coll com un heroi fins a l’ajuntament de València, a on va pronunciar unes paraules des del balcó.  

Pere Mateu va seguir vivint a Barcelona on participà activament en els ateneus llibertaris de Gràcia i el Clot, i sense ocupar càrrecs de rellevància dins de la CNT, es va alinear amb el sector de la FAI, sector anarquista radical enfrontat amb el sector «Trentista» de la CNT. El 19 de juliol de 1936, Pere Mateu va participar en els combats a Barcelona en contra del cop militar i posteriorment va estar al front d’Aragó en les columnes anarquistes. 

Pere Mateu als anys 30


A l’acabar la guerra el 1939 Pere Mateu va fugir a l’Estat Francès i va estar un temps al camp de refugiats d’Argelles i posteriorment va col·laborar amb el maquis francès contra els alemanys en la 2ª Guerra Mundial. Desprès de la Guerra Mundial en una divisió de la CNT a l’exili el 1945 es va posicionar a favor del sector favorable a continuar la lluita armada antifranquista i va ser el primer dirigent dels grups armats. La seva feina consistia principalment en proporcionar armes i logística als futurs maquis anarquistes que actuaren a Catalunya com Quico Sabater i Ramón Vila “Caracremada”, entre molts altres.

El 1948 Pere Mateu va idear un atemptat contra Franco a Donosti des d’un avió el 1948. Mateu va proporcionar un aviador amic seu, Primitivo Pérez, que havia set aviador durant la guerra civil. Laureano Cerrada se’n va encarregar de comprar l’avió. El Setembre de 1948 Primitivo Pérez i el conegut activista llibertari català dels anys 20 i 30 Antoni Ortiz, van sobrevolar amb l'avió la Concha de Donosti per sobre del vaixell de Franco amb la intenció de bombardejar-lo. L’aparició però de dos avions militars espanyols que van perseguir l’avió fins a zona francesa va frustrar l’atemptat. Molts diuen que algun infiltrat podria haver avisat a les autoritats espanyoles. Les autoritats franceses al detectar aquest atemptat frustrat van fer un estret seguiment i control de Pere  Mateu. 

El 1951 Pere Mateu és detingut juntament amb altres militants llibertaris a Lyon acusat de fer un atracament per recaptar diners per la lluita antifranquista. Va estar empresonat uns mesos i gracies a la intervenció d’alguns intel·lectuals francesos al·legant els seus serveis a França durant la guerra mundial en que va lluitar contra els nazis, va ser alliberat i deportat a Grenoble en semillibertat.

Posteriorment Pere Mateu es va traslladar a la població de Cordes a Occitània a on va fer de mecànic. Allí va concedir una entrevista a l’exili al diario «Pueblo» el 1967 i posteriorment una altre a la revista «Interview» el 1976, on va manifestar que l’atemptat el van fer per venjar al proletariat català. No va mostrar penediment i com ja s’ha vist en una de les entrevistes anteriors, va dir que no era un atac personal contra Dato sinó una venjança contra el càrrec polític que ocupava, responsable de la llei de fugues i de la col·laboració amb els pistolers patronals que van causar la mort de centenars de companys seus.


Pere Mateu, juntament amb Federica Montseny, el 1969 a l'exili a França



Pere Mateu i al seva dona Nicolasa Gutiérrez, al Cordes (Occitània) el 1975

Pere Mateu va viure a Cordes amb la seva dona Nicolasa Gutiérrez fins a la seva mort el 1981. 


Josep Àngel Carreras






















.