Els primers mesos de la guerra del 1936, Catalunya i el govern de la Generalitat va quedar de facto independent del govern central republicà, moment en el que es van improvisar primer unes milícies armades i poc després un Exercit Popular Català per lluitar contra l’aixecament dels feixistes liderats pels generals Mola i Franco, mantenint les seves relacions amb el govern central republicà per la col·laboració en la guerra, però en una relació de tu a tu, que va durar fins als fets de maig de 1937, que serien un tema per un altre estudi.
Però una de les peces més importants d’aquell exèrcit català sota les ordres de la Generalitat, va ser la ràpida improvisació d’una força aèria catalana en els primers mesos de guerra que, a part de col·laborar també amb importants accions amb l’aviació republicana espanyola en general en contra dels militars colpistes feixistes en diferents punts de l’Estat, va ser la primera i única aviació de guerra que ha tingut Catalunya i sota les estrictes ordres del govern català.
En aquest escrit, més que pretendre explicar tota la història i accions de tota l’aviació de guerra catalana i republicana espanyola en general durant tota la guerra del 1936-39, pretén ser sols un resum de com va ser possible improvisar una aviació de guerra catalana en pocs dies i el seu desenvolupament durant els primers mesos de guerra, amb alguns dels seus principals protagonistes i algunes de les seves accions de guerra més destacades.
En aquest escrit, més que pretendre explicar tota la història i accions de tota l’aviació de guerra catalana i republicana espanyola en general durant tota la guerra del 1936-39, pretén ser sols un resum de com va ser possible improvisar una aviació de guerra catalana en pocs dies i el seu desenvolupament durant els primers mesos de guerra, amb alguns dels seus principals protagonistes i algunes de les seves accions de guerra més destacades.
L’AVIACIÓ A CATALUNYA ALS ANYS 20 I ELS PRIMERS ANYS 30
Des de que el 17 de desembre de 1903 els germans nordamericans Wilbur Wright i Orville Wright van fer el primer vol de la història en un avió dissenyat per ells mateixos, no van passar gaires anys que es van usar els nous models d’avions per accions de guerra, com a la primera guerra mundial del 1914-18. L’exèrcit espanyol ja va usar els avions per accions de guerra al Marroc als anys 10 i 20 del segle XX, disposant de diversos aeroports per tot l’Estat Espanyol. En aquella època les bombes es llençaven des dels avions a ma i també es disparava amb metralletes des dels avions.
A la zona del Prat de Llobregat, al costat de Barcelona, hi havia als anys 20 tres petits aeroports privats: El de la Volteria, que fou el primer organitzat el 1916 pel pilot barceloní Josep Canudas i Busquets, entre altes, on hi havia escola d’aviació i companyies de transport. El Camp Francès, organitzat per la companyia aèria francesa Latécoère el 1920 quan van abandonar la Volteria a l’establir un servei postal entre Barcelona i París. Finalment el 1922, a iniciativa del mateix Josep Canudas i Busquets, el Reial Aeroclub de Catalunya va obrir un altre aeroport al Prat per que fos exclusivament una escola de vol, aeroport que es va anomenar Can Canudas.
Des de que el 17 de desembre de 1903 els germans nordamericans Wilbur Wright i Orville Wright van fer el primer vol de la història en un avió dissenyat per ells mateixos, no van passar gaires anys que es van usar els nous models d’avions per accions de guerra, com a la primera guerra mundial del 1914-18. L’exèrcit espanyol ja va usar els avions per accions de guerra al Marroc als anys 10 i 20 del segle XX, disposant de diversos aeroports per tot l’Estat Espanyol. En aquella època les bombes es llençaven des dels avions a ma i també es disparava amb metralletes des dels avions.
A la zona del Prat de Llobregat, al costat de Barcelona, hi havia als anys 20 tres petits aeroports privats: El de la Volteria, que fou el primer organitzat el 1916 pel pilot barceloní Josep Canudas i Busquets, entre altes, on hi havia escola d’aviació i companyies de transport. El Camp Francès, organitzat per la companyia aèria francesa Latécoère el 1920 quan van abandonar la Volteria a l’establir un servei postal entre Barcelona i París. Finalment el 1922, a iniciativa del mateix Josep Canudas i Busquets, el Reial Aeroclub de Catalunya va obrir un altre aeroport al Prat per que fos exclusivament una escola de vol, aeroport que es va anomenar Can Canudas.
El 1925 es va estrenar l’aeroport de Sabadell de Ca n’Oriach, creat per l’aviador civil sabadellenc Ferran Llàcer i Carreras, que havia arrendat el terreny per fer l’aeroport. Josep Canudas i Busquets, pilotant un avió Aviatik acompanyat de Ferran Llàcer, van inaugurar l’aeroport de Sabadell el 5 d’abril de 1925, aterrant allí l’avió que partí de Can Canudas al Prat de Llobregat fins a Sabadell. El pilot civil Guillem Xuclà i Nin, un dels vocals de l’Aeroclub de Catalunya i també un destacat instructor de vol, també va ser present a la inauguració de l’aeroport de Sabadell.
Cap el 1929 els principals pilots instructors que hi havia al Prat eren Josep Canudas i Busquets, Josep Mª Carreras i Dexeus, Guillem Xuclà i Nin, Vicenç Vallès i Joan Balcells, entre altres. Aquests al començar la guerra el 1936 es convertirien en destacats pilots de guerra i també en uns dels principals instructors dels nous pilots de combat.
Tant a finals dels anys 20 com durant la república als anys 30, un bon nombre de catalans es feren pilots de l’exèrcit espanyol, destacant Alfons Jiménez i Brugués, Josep Roig i Vilalta, Josep Cabré i Planas o Jaume Buyé i Berni, entre altres, els quals al començar la guerra serien uns dels principals pilots de la força aèria catalana.
També cal destacar al que als anys 30 seria el comandant d’aviació Felip Díaz i Sandino, un català que ja era pilot militar des de 1915, el qual seria al començar la guerra del 1936 el cap de la força aèria catalana.
També nombrosos catalans es van aficionar a l’aviació als anys 20 i 30, sorgint nombrosos pilots civils que també van esdevenir pilots militars durant la guerra del 1936.
Durant aquells anys Maria Josepa Colomer i Luque, nascuda a Barcelona el 1913 i Dolors Vives i Rodón, nascuda a Valls el 1909, van ser les dues primeres dones catalanes en obtenir la llicència de pilot d’avió. Maria Pepa Colomer, dona de l’instructor de vol Josep Maria Carreras, va obtenir la llicència el 1931, mentre Dolors Vives i Rodón la va obtenir el 1934.
Anteriorment a aquestes dues dones pilot catalanes, a finals dels anys 30 a l’Estat Espanyol ja hi havia hagut altres tres dones que havien obtingut la llicència de pilot d’avió, les madrilenyes Maria Bernaldo de Quirós Bustillo el 1928, Margot Soriano Sanchez el 1929 i Pilar San Miguel Martínez Campos el 1930, les tres familiars o dones de militars.
No obstant això, les tres dones aviadores madrilenyes pioneres a l’Estat Espanyol, en el futur, a part d’alguns vols que feien per lleure o viatjar amb el seu avió amb els seus marits, no es van dedicar professionalment a l’aviació i ho van pràcticament deixar en uns pocs anys. En canvi Maria Josepa Colomer i Dolors Vives i Rodón durant els primers anys de la república es dedicarien professionalment a l’aviació de transport i van destacar en competicions acrobàtiques, sent el punt d’inflexió per la promoció de les dones pilots professionals a tot l’Estat. Les dues al començar la guerra del 1936 serien destacades instructores de vol per als nous pilots de guerra a Catalunya, com veurem més endavant.
No obstant això, les tres dones aviadores madrilenyes pioneres a l’Estat Espanyol, en el futur, a part d’alguns vols que feien per lleure o viatjar amb el seu avió amb els seus marits, no es van dedicar professionalment a l’aviació i ho van pràcticament deixar en uns pocs anys. En canvi Maria Josepa Colomer i Dolors Vives i Rodón durant els primers anys de la república es dedicarien professionalment a l’aviació de transport i van destacar en competicions acrobàtiques, sent el punt d’inflexió per la promoció de les dones pilots professionals a tot l’Estat. Les dues al començar la guerra del 1936 serien destacades instructores de vol per als nous pilots de guerra a Catalunya, com veurem més endavant.
El 1933 uns afeccionats a l’aviació van crear a Barcelona la base Aeronàutica Naval amb tres esquadres d’hidroavions a la zona del port de Barcelona propera al Prat. A partir d’aquell any 1933 tots aquests aeroports van ser transferits a les competències de la Generalitat de Catalunya, depenent el desenvolupament de la força aèria de guerra de la base de l’exèrcit espanyol. Alguns hidroavions militars van agafar les instal·lacions de l’Aeronàutica del port de Barcelona com la seva base principal.
El 1934 el comandant Felip Díaz i Sandino, nascut a Caldes d’Estrac (Maresme), era el comandant de la 3ª Esquadra Aèria Militar, que era a on hi estava integrada Catalunya. Però el gener de 1935, mesos després de la revolta d’octubre de 1934 fortament reprimida pel govern de caire ultradretà, amb Alejandro Lerroux del Partido Radical Republicano com a president, formant govern amb la ultradretana CEDA de Gil Robles, el comandant Diaz i Sandino fou substituït en el càrrec de cap de la 3ª Esquadra Aèria Militar pel tinent coronel Joaquín González Gallarza. Les idees esquerranes de Díaz i Sandino havien provocat aquesta destitució i aquest fou traslladat temporalment a la base aèria de Getafe als voltants de Madrid.
Al guanyar les eleccions el Front Popular el febrer de 1936, Felip Díaz i Sandino fou ascendit a tinent coronel i fou nomenat de nou cap de la 3º Esquadra Aèria militar, la de Catalunya, substituint al coronel Joaquín González Gallarza, el que l’havia substituït abans, sospitós de tenir idees antidemocràtiques. El febrer de 1936 doncs, Felip Dìaz i Sandino recuperava el seu càrrec i amb un rang militar superior. Aquell fet seria determinant per la derrota a Barcelona de l’intent de cop militar del 18 de juliol de 1936, com veurem més endavant.
FELIP DÍAZ I SANDINO DETECTA CONSPIRACIONS COLPISTES
A principis de juliol de 1936, Felip Díaz i Sandino va detectar insinuacions colpistes d’alguns militars i va informar al president de la Generalitat Lluís Companys, el qual va començar a prendre algunes precaucions. Però al Prat hi havia poques forces per aturar un rebel·lió militar i de totes maneres no tots els oficials i caps militars tampoc eren de fiar.
Dies abans del cop del 18 de juliol de 1936, el comandant d’infanteria retirat Alfonso de los Reyes González Cárdenas es reuneix amb aviadors militars fidels a la República al bar Pan American del Passeig de Gràcia de Barcelona. A la reunió hi havia entre altres el tinent coronel Felip Díaz i Sandino, el capità Francisco Ponce de León, el tinent Adonis Rodríguez, l’alferes Rodolfo Robles i el sergent Emilio Vilaceballos, tots de l’exèrcit de l’aire. També hi havia el capità d’aviació Servando Meana, que també pertanyia als Guàrdies d’Assalt dependents de la Generalitat. Allí parlen de com afrontarien un cop dels militars rebels i Felip Díaz i Sandino expressa la seva preocupació per la situació de l’aeroport del Prat.
El capità d’aviació i també Guàrdia d’Assalt Servando Meana, li va comunicar a Felip Díaz que havia contactat amb un grup d’uns 200 afiliats de base de la CNT, amb qui estava en bona sintonia, disposats a ajudar-lo fent vigilància a l’aeroport del Prat si era necessari. El president Lluís Companys en principi no estava disposat a donar massivament armes a la CNT en el cas d’un cop, ja que tenia molta força, tant combativa com en nombre d’afiliats, i temia que donat el cas, es fessin amb el poder i el control total de la situació. Companys sols preveia repartir unes poques armes entre els aquells anarcosindicalistes que estiguessin sota les estrictes odres de la Generalitat, lo qual seria el cas d’aquells 200 cenetistes.
El coronel d’aviació Felip Díaz i Sandino acceptà l’oferiment i el de 13 juliol de 1936 va concentrar als 200 membres de la CNT a la Casa de Mar, a la platja davant mateix de l’aeroport militar del Prat. Allí els cenetistes bàsicament prenien el sol i es banyaven per estar camuflats i ser confosos per un grup de banyistes de vacances.
ELS COLPISTES SURTEN AL CARRER A BARCELONA EL 19 DE JULIOL DE 1936
El dia 17 de juliol de 1936 uns militars es van aixecar contra la República a Tetuan, Ceuta, Melilla i Tenerife. El 18 de juliol els colpistes s’aixecaren en algunes zones d’Andalusia, on van començar els primers combats entre colpistes i republicans i el 19 de juliol el cop es va estendre en quasi tot l’Estat Espanyol, incloent la capital Madrid i Barcelona. Els generals Mola i el general Franco encapçalaven l’intent de cop militar.
Cap a les 3h. de la matinada del 19 de juliol de 1936 es produeix l’aixecament dels militars colpistes a Barcelona, on totes les casernes militars de la ciutat es declaren colpistes, a diferència de Madrid on quasi totes les casernes militars es van restar fidels a la República. Sols es va unir al cop “El cuartel de la Montaña” a Madrid, que va ser fàcilment dominat. Però a Barcelona, el fet de que totes les casernes que envoltaven la ciutat fossin colpistes, feien preveure un fàcil triomf dels militars aixecats en contra la República.
Durant tot el dia 19 de juliol de 1936 ja des de primeres hores de la matinada, es van produir combats per diverses zones de Barcelona entre columnes militars colpistes i combatents antifeixistes, formats principalment per Guàrdies d’Assalt fortament armats sota les ordres de la Generalitat, acompanyats d’alguns Mossos d’Esquadra i nombrosos militants antifeixistes que ells van armar, majoritàriament de forces afins al govern català, com d’ERC o USC. Progressivament es van anar repartint armes de manera controlada a membres d’altres forces antifeixistes, com del POUM, CNT, PCC o Estat Català per fer front als colpistes facciosos.
La CNT, la força compacta més nombrosa amb uns 175.000 afiliats a Catalunya en aquells moments, disposava de poques armes però els seus afiliats es van situar en diversos llocs de Barcelona per fer barricades. Durant els combats però, van aconseguir un bon nombre d’armes, tant agafades a les columnes colpistes que eren derrotades, com de la caserna de Drassanes, quan des de dins alguns soldats o suboficials fidels a la república els van entregar a membres de la CNT un bon nombre d’armes per una porta del darrera de la caserna que encara restava colpista. També Guàrdies d’Assalt van acabar entregant un bon nombre d’armes a alguns membres de la CNT a la Barceloneta durant els combats, ja que es necessitaven més efectius. Aquells membres de la CNT van ajudar a aturar als militars principalment en la zona del Paral·lel ajudats per Guàrdies d’Assalt i també donant suport a altres forces antifeixistes en diversos punts de Barcelona.
El dia 17 de juliol de 1936 uns militars es van aixecar contra la República a Tetuan, Ceuta, Melilla i Tenerife. El 18 de juliol els colpistes s’aixecaren en algunes zones d’Andalusia, on van començar els primers combats entre colpistes i republicans i el 19 de juliol el cop es va estendre en quasi tot l’Estat Espanyol, incloent la capital Madrid i Barcelona. Els generals Mola i el general Franco encapçalaven l’intent de cop militar.
Cap a les 3h. de la matinada del 19 de juliol de 1936 es produeix l’aixecament dels militars colpistes a Barcelona, on totes les casernes militars de la ciutat es declaren colpistes, a diferència de Madrid on quasi totes les casernes militars es van restar fidels a la República. Sols es va unir al cop “El cuartel de la Montaña” a Madrid, que va ser fàcilment dominat. Però a Barcelona, el fet de que totes les casernes que envoltaven la ciutat fossin colpistes, feien preveure un fàcil triomf dels militars aixecats en contra la República.
Durant tot el dia 19 de juliol de 1936 ja des de primeres hores de la matinada, es van produir combats per diverses zones de Barcelona entre columnes militars colpistes i combatents antifeixistes, formats principalment per Guàrdies d’Assalt fortament armats sota les ordres de la Generalitat, acompanyats d’alguns Mossos d’Esquadra i nombrosos militants antifeixistes que ells van armar, majoritàriament de forces afins al govern català, com d’ERC o USC. Progressivament es van anar repartint armes de manera controlada a membres d’altres forces antifeixistes, com del POUM, CNT, PCC o Estat Català per fer front als colpistes facciosos.
La CNT, la força compacta més nombrosa amb uns 175.000 afiliats a Catalunya en aquells moments, disposava de poques armes però els seus afiliats es van situar en diversos llocs de Barcelona per fer barricades. Durant els combats però, van aconseguir un bon nombre d’armes, tant agafades a les columnes colpistes que eren derrotades, com de la caserna de Drassanes, quan des de dins alguns soldats o suboficials fidels a la república els van entregar a membres de la CNT un bon nombre d’armes per una porta del darrera de la caserna que encara restava colpista. També Guàrdies d’Assalt van acabar entregant un bon nombre d’armes a alguns membres de la CNT a la Barceloneta durant els combats, ja que es necessitaven més efectius. Aquells membres de la CNT van ajudar a aturar als militars principalment en la zona del Paral·lel ajudats per Guàrdies d’Assalt i també donant suport a altres forces antifeixistes en diversos punts de Barcelona.
Es van produir nombrosos combats en diverses zones de Barcelona, com Passeig de Gràcia-Diagonal, Dreta i Esquerra de l’Eixample, Plaça Espanya, Paral·lel, Rambles, Plaça Catalunya, Plaça Universitat, Ronda Sant Antoni, Zona del Port de Barcelona i Barceloneta entre altres, en que Guàrdies d’Assalt i militants de totes les forces antifeixistes el acompanyaven armats.
Fins i tot a la tarda, la Guàrdia Civil de Barcelona va restar fidel a la república i van participar a la rendició final dels colpistes a la plaça Catalunya, quan alguns eren parapetats en l’hotel Colon i en el primer pis de la Telefònica. Quan va participar la Guàrdia Civil els militars colpistes ja estaven pràcticament derrotats a Barcelona, però més important que la seva actuació a plaça Catalunya va ser que no lluitessin a favor dels colpistes, ja que a Barcelona hi havia uns 2.000 guàrdies civils ben armats i preparats.
Però va ser l’actuació de l’aviació militar del Prat i de la base Aèria Naval del port, fidels a la república sota les ordres del tinent coronel Felip Díaz i Sandino, un dels fets més decisius per la derrota dels militars colpistes a Barcelona, tant per la seva actuació, bombardejant i metrallant des de l’aire columnes de militars colpistes i algunes casernes mentre es produïen els combats pels carrers, però sobre tot a l’evitar que aquells avions caiguessin en mans dels colpistes a Barcelona.
Però va ser l’actuació de l’aviació militar del Prat i de la base Aèria Naval del port, fidels a la república sota les ordres del tinent coronel Felip Díaz i Sandino, un dels fets més decisius per la derrota dels militars colpistes a Barcelona, tant per la seva actuació, bombardejant i metrallant des de l’aire columnes de militars colpistes i algunes casernes mentre es produïen els combats pels carrers, però sobre tot a l’evitar que aquells avions caiguessin en mans dels colpistes a Barcelona.
L’AVIACIÓ A BARCELONA DURANT EL COP DEL 19 DE JULIOL DE 1936
Aquell dia 19 de juliol de 1936 a l’aeroport militar del Prat de Llobregat hi havia 4 avions bombarders Breguet-19 operatius i quatre més en reparació, que també duien metralladores incorporades. També hi havia una esquadreta d’uns 4 caces Nieuport NI-52 a l’aeroport militar del Prat de Llobregat.
No eren molts avions militars però suficients per causar estralls a les diverses columnes militars colpistes que sortien de les casernes i intentaven entrar al centre de Barcelona, produint-se ja forts combats contra les forces antifeixistes des de primeres hores de la matinada.
No eren molts avions militars però suficients per causar estralls a les diverses columnes militars colpistes que sortien de les casernes i intentaven entrar al centre de Barcelona, produint-se ja forts combats contra les forces antifeixistes des de primeres hores de la matinada.
Mentre passaven aquells combats a primeres hores del matí per Barcelona, ja des de la matinada d’aquell 19 de juliol de 1936, el coronel Felip Díaz Sandino ja havia armat i desplegat als 200 membres de la CNT que havia instal·lat feia dies en una platja propera, per assegurar que no triomfés el cop a l’aeroport.
Felip Díaz i Sandino va fer detenir aquell matí del 19 de juliol de 1936 als comandants José Castro Garnica i Eugenio Frutos a l’aeroport militar del Prat, ja que s’havien mostrat favorables al cop militar.
Dos oficials d’aviació que hi havia a l’aeroport del Prat de Llobregat afins als facciosos però que fins llavors no havien set detectats com a colpistes, van aconseguir agafar un bombarder Breguet-19 del Prat enlairant-lo i aconseguint fugir, malgrat que van ser metrallats des del terra. Aquests dos oficials eren capità José Calderón Gaztelu i el capità Luís Pardo, els quals van dur el Breguet-19 a Pamplona que era zona colpista.
Dos oficials d’aviació que hi havia a l’aeroport del Prat de Llobregat afins als facciosos però que fins llavors no havien set detectats com a colpistes, van aconseguir agafar un bombarder Breguet-19 del Prat enlairant-lo i aconseguint fugir, malgrat que van ser metrallats des del terra. Aquests dos oficials eren capità José Calderón Gaztelu i el capità Luís Pardo, els quals van dur el Breguet-19 a Pamplona que era zona colpista.
Felip Díaz i Sandino va ordenar llavors al sergent Jesús Garcia Herguido enlairar-se amb un Breguet-19 carregat de bombes per bombardejar la caserna de Sant Andreu, cosa que va fer amb efectivitat. Jesús Garcia Herguido, nascut a Velilla de Medinaceli (Sória), seria conegut com un dels aviadors més destacats del bàndol republicà i a Catalunya l’anomenaven “el Dimoni Roig”.
Un altre Breguet-19 carregat amb bombes s’enlaira del Prat pilotat pel capità Francisco Ponce de León per bombardejar diverses posicions dels colpistes a Barcelona com la de les Drassanes, entre altres.
Un altre Breguet-19 carregat amb bombes s’enlaira del Prat pilotat pel capità Francisco Ponce de León per bombardejar diverses posicions dels colpistes a Barcelona com la de les Drassanes, entre altres.
Poc després l’alferes Rodolfo Robles s’enlaira del Prat amb un Breguet-19 i bombardeja la caserna d’Icària al Poble Nou. Poc després surt Alfons Jiménez i Brugués amb un Breguet-19 amb el capità Alberto Bayo d’observador i bombardeja la caserna de Muntanya del Poble Nou. També bombardegen la caserna de les Drassanes.
Aquests bombarders Breguet-19 també disposaven de metralladores mòbils amb les que també van metrallar a baixa alçada a diverses columnes militars pels carrers de Barcelona.
Aquests bombarders Breguet-19 també disposaven de metralladores mòbils amb les que també van metrallar a baixa alçada a diverses columnes militars pels carrers de Barcelona.
Poc després un caça Nieuport NI-52 pilotat per també per Alfons Jiménez i Brugés, surt del Prat i també va metrallar algunes columnes militars colpistes pels carrers de Barcelona.
EL GENERAL GODED I ELS HIDROAVIONS DE LA BASE AÈRIA NAVAL DE BARCELONA
Aquell dia 19 de juliol de 1936 cinc hidroavions Savoia S-62 van sortir de la base de Maó a l’illa de Menorca amb la intenció d’anar a Barcelona perquè el general Manuel Goded Llopis, que anava amb un dels hidros pilotat pel tinent Martínez de Velasco, prengués el comandament dels militars colpistes a Barcelona. Manuel Goded havia nascut a Puerto Rico quan encara era una colònia espanyola, els seus pares eren catalans i el seu pare era capità de l’exèrcit a Puerto Rico quan ell va néixer.
A Menorca la majoria de militars eren fidels a la República, pel que el cop no triomfà allí, però Goded, que si era colpista, en contacte amb els sollevats de Mallorca va ordenar que sortissin aquells hidros de Menorca.
Abans d’anar cap a Barcelona van fer escala a Mallorca, que era zona colpista i allí un dels hidroavions es va espatllar i no es va poder enlairar. Aquest hidro estava pilotat per Francesc Casals, un català de Soses (Segrià), que es va haver de quedar a Mallorca, que era zona colpista.
Finalment els 4 hidroavions restants, amb Goded a dins, van arribar a la base Aeronàutica Naval de Barcelona que havia restat fidel a la República i aquests encara no sabien les intencions de Goded.
El general Goded, assabentat de que la força aèria de Barcelona era fidel a la República, va entrar a la base Aèria Naval de Barcelona cridant “Viva la República” perquè el deixessin passar i intentar, un cop a dins, aconseguir suports de caps militars per recolzar el cop.
Dins de la base Aeronàutica Naval de Barcelona Goded va trobar el suport del comandant Antonio Núnez, qui va transmetre a altres oficials i caps militars l’ordre de bombardejar el Palau de la Generalitat i l’aeroport del Prat aconseguint que alguns li fessin costat. Però els caps dels oficials, el capità Antoni Molina i Sánchez i el tinent Juan José Armario Alvarez, nascut a Jerez de la Frontera (Cádiz) i que vivia a Barcelona des de 1923, eren fidels a la República i van fer detenir al comandant Núñez, al comandant Díaz i al tinent Emilio Lecuona, que havien secundat les ordres del colpista general Goded.
Mentre passava això, el general Goded s’havia traslladat al Govern Militar per intentar dirigir des d’allí el cop a Barcelona, mentre els 4 hidroavions que l’havien acompanyat a Barcelona tornaven a Maó. Però com que Menorca havia quedat en el bàndol republicà, aquells 4 hidroavions Savoia S-62 van quedar en poder dels republicans.
Mentre, el pilot català Francesc Casals, que s’havia quedat a Mallorca amb el Savoia S-62 avariat com abans s’ha comentat, es va quedar atrapat al bàndol colpista així com el seu avió. Els colpistes de Mallorca sospitaven que Francesc Casals podria ser republicà, però com que no ho sabien, simplement el vigilaven de prop sense detenir-lo mentre es cuidava del manteniment de l’avió. Com veurem més endavant, Casals va protagonitzar una espectacular fugida amb l’avió uns dies després.
Mentre, a la base Aeronàutica Naval de Barcelona el capità Antoni Molina i el tinent Juan José Armario es fan amb el comandament i es posen immediatament sota les ordres del tinent coronel Felip Díaz i Sandino i l’informen de les detencions dels comandaments i oficials colpistes a la base l’Aeronàutica.
Els hidroavions de la base Aeronàutica Naval de Barcelona també prengueren part aquell dia 19 de juliol de 1936 en els combats contra els colpistes, bombardejant també la caserna de les Drassanes amb l’esquadra de Savoia S- 62 comandada pel tinent Armario. A més aquests avions també llençaren foc de metralladora contra les columnes colpistes que eren pels carrers. Com s’ha vist, entre els avions bombarders Breguet-19 i els caces Nieuport NI-52 del Prat juntament amb els hidros Savoia S-62 amarats a la zona del port, van causar bastant estralls entre les columnes militars pels carrers de Barcelona.
L’actuació dels avions militars del Prat de Llobregat i de la base Aeronàutica Naval de Barcelona, sota el comandament del coronel Felip Díaz i Sandino amb el suport d’altres oficials d’aviació fidels a la República, va ser absolutament determinant per la derrota del cop militar a Barcelona, tant pels atacs aeris contra els colpistes com per evitar que aquells avions caiguessin en mans d’aquests colpistes.
L’actuació dels avions militars del Prat de Llobregat i de la base Aeronàutica Naval de Barcelona, sota el comandament del coronel Felip Díaz i Sandino amb el suport d’altres oficials d’aviació fidels a la República, va ser absolutament determinant per la derrota del cop militar a Barcelona, tant pels atacs aeris contra els colpistes com per evitar que aquells avions caiguessin en mans d’aquests colpistes.
Finalment al vespre d’aquell 19 de
juliol, es van rendir l’últim reducte dels militars colpistes que havien sortit
al carrer i que eren parapetats en edificis de la plaça Catalunya. Només
quedava algun petit focus de resistència a la caserna de les Drassanes i al
Govern Militar de Barcelona, on el general Goded intentava de manera ja
desesperada encara trobar suports a Barcelona per seguir la lluita.
LA CNT ACONSEGUEIX 30.000 FUSELLS A LA CASERNA DE SANT ANDREU I AGAFA EL PODER.
Entre la matinada del 19 al 20 de juliol, amb els colpistes ja pràcticament derrotats a Barcelona, diversos militants de forces antifeixistes van assaltar la caserna de Sant Andreu, que era a on hi havia emmagatzemat la major part de l’armament militar, d’esquenes a les directrius del govern de la Generalitat i amb uns Guàrdies d’Assalt desbordats després dels enfrontaments. La CNT, que era la força compacta més nombrosa, va ser l’organització que va aconseguir més armes, uns 30.000 fusells i altre armament, aconseguint en poc temps el poder real suplantant a la Generalitat de Catalunya.
El dia 20 de juliol de 1936 s’acabà rendint el general Goded al Govern Militar al no trobar més suports, el qual va ser afusellat poques hores després per milicians armats antifeixistes. Poc després es rendia l’últim reducte, la caserna de les Drassanes, després d’un curt tiroteig en el que va morir el dirigent anarquista Francisco Ascaso, mort per un franctirador de la caserna de les Drassanes. Aquells havien set els dos últims focus de resistència dels colpistes, que ja no tenien cap possibilitat i estaven totalment encerclats per milers de Guàrdies d’Assalt i milicians armats. Els combats durant aquells 2 dies van acabar amb més de 400 morts a Barcelona.
Després d’allò els focus colpistes arreu de Catalunya també van desaparèixer i els militars facciosos s’anaren retirant progressivament cap a l’Aragó, quan poc després avançaren les forces de milicians sortides de Barcelona.
Després d’allò els focus colpistes arreu de Catalunya també van desaparèixer i els militars facciosos s’anaren retirant progressivament cap a l’Aragó, quan poc després avançaren les forces de milicians sortides de Barcelona.
La CNT, que tenia uns 30.000 fusells trets de la caserna de Sant Andreu i altre armament aconseguit en altres casernes i era la força més armada, va promoure immediatament una revolució arreu de Catalunya duent a diverses comarques armament i militants fer reforçar els seus comitès revolucionaris.
Davant la suplantada del poder real de la CNT al carrer respecte al de la Generalitat de Catalunya, sota el lideratge de la CNT es va crear el mateix dia 20 de juliol el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya (CMAC) per dirigir des d’allí, tant la revolució com la formació de les primeres milícies per anar al front per aturar l’avanç feixista cap a Catalunya. Malgrat ser liderat per la CNT, el CMAC estava format per representants de quasi totes les altres forces antifeixistes, ERC, PSUC, POUM i Acció Republicana Catalana (ARC).
Es va mantenir la Generalitat de Catalunya com a poder polític simbòlic de Catalunya, però el poder real era el CMAC, que tenia com a president a l’anarquista i dirigent de la CNT Joan García i Oliver.
Enseguida es van organitzar milícies armades tant des del CMAC com des de la Generalitat, per evitar que els colpistes feixistes avancessin des de l’Aragó cap a Catalunya, ja que aquests s’havien fet amb el control d’Aragó i de les seves tres capitals de província. Als pocs dies, el 25 de juliol de 1936 van sortir columnes de milicians armats des de Barcelona cap al front d’Aragó, gran part d’ells de la CNT, que eren els que tenien més armes, als que s’hi anaren afegint progressivament membres de totes les forces antifeixistes d’esquerra, ERC, PSUC, POUM, Estat Català, sota el doble comandament militar del dirigent anarquista Buenaventura Durruti i del general Enric Pérez i Farràs, aquest com a màxim assessor militar i com a representant de la Generalitat. En pocs dies però, Entic Pérez i Farràs va abandonar la columna Durruti, on era ubicat, per diferències de tàctiques militars amb Durruti, tornant a Barcelona.
Malgrat el mal armament que tenien les forces terrestres, majoritàriament catalanes al Front d’Aragó, van aconseguir mantenir a ratlla als colpistes franquistes en aquell front quasi durant tota la guerra, però no van aconseguir conquerir les tres capitals de província d’Aragó ni avançar més. Encara que el tema de la guerra sobre el terreny seria un altre tema del que ens ocupa.
Però durant aquells primers dies abans de que sortissin les forces terrestres el 25 de juliol, va ser l’aviació de Barcelona sota les ordres del tinent coronel Felip Díaz i Sandino la que va mantenir a ratlla als feixistes a l’Aragó.
FELIP DÍAZ I SANDINO ORGANITZA L’AVIACIÓ CATALANA
Malgrat que el CMAC, liderat per la CNT, tenia més poder que la Generalitat ja des del 20 de juliol de 1936, aquell mateix dia el tinent coronel d’aviació Felip Díaz i Sandino es va posar sota les ordres del president de la Generalitat Lluís Companys.
Des del mateix dia 20 de juliol de 1936, diversos pilots a motor civils es van traslladar a l’aeroport del Prat per posar-se sota les ordres del tinent coronel Felip Díaz i Sandino per ajudar a les tasques de reciclar els avions civils que hi havia en avions militars i pilotar-los, entre els que destaquen Josep Canudas i Busquets, Joan Balcells i Auter, Josep Maria Carreras i Dexeus i Guillem Xuclà i Nin. També hi van acudir pilots de vol a vela sense motor, com Marià Foyé i Ràfols, Francesc Cabré i Rofes, Lluís Aguilera i Culell, i Joan J. Maluquer i Wahl entre altres, per ser reciclats en aviadors de guerra.
Els primers dies de guerra Josep Canudas organitzà un curs als pilots civils, ja que molts estaven desentrenats. Alguns dels altres instructors de vol eren Enric Cera, Jaume Camarasa, Francesc Pérez i Mur, Maria Pepa Colomer i Dolors Vives, els quals van tenir un paper important en el futur en fer créixer el nombre d’aviadors de les forces catalanes.
Els primers vols d’entrenament els donaven als que ja eren pilots de motor i no als nous instruïts, ja que en principi es pensava que la rebel·lió no duraria gaire. Els avions civils i les avionetes eren usades per missions d’enllaç entre columnes.
LA AVIACIÓ DE GUERRA A TOT L’ESTAT
Al començar la guerra aquell juliol de 1936 a l’Estat Espanyol hi havia aproximadament uns 500 avions, encara que les xifres varien una mica en unes dotzenes amunt o avall depenent dels llibres o escrits sobre el tema. Uns 300 eren d’us militar entre bombarders i caces, transport i hidroavions. D’aquests aparells inicialment van quedar en mans del bàndol republicà uns 410 mentre uns 110 en mans del militars colpistes els primers dies de la guerra. D’aquests avions destaquen els 120 bombarders Breguet-19 que van quedar uns 60 per cada bàndol, o sigui la mitat per cadascun. També destaquen els 62 caces Niueport-52, els quals van quedar 50 en mans dels republicans i 12 en mans dels militars colpistes al començar la guerra. Una gran part d’avions i avionetes civils van ser reciclats en avions militars.
A la base aèria de Getafe, prop de la capital Madrid que també va quedar en zona republicana, hi havia també alguns avions militars Breguets-XIX i Nieuport-52 i alguns avions civils reciclats immediatament en avions de guerra, començant en pocs dies combats aeris contra els avions del bàndol dels militars colpistes, de la mateixa manera que en les altres bases aèries d’arreu de l’Estat Espanyol que havien quedat en el bàndol republicà.
Això ha set un resum general de les forces aèries dels dos bàndols els primers dies de la guerra el juliol de 1936, però evidentment l’estudi de tots els tipus d’avions i nombre de pilots que hi havien mereixeria un estudi a part. No obstant això, l’arribada de nombrosos avions estrangers, cada cop en més nombre en els següents mesos, va equilibrar la balança de l’aviació pels dos bàndols en aquella guerra uns mesos després.
A la base aèria de Getafe, prop de la capital Madrid que també va quedar en zona republicana, hi havia també alguns avions militars Breguets-XIX i Nieuport-52 i alguns avions civils reciclats immediatament en avions de guerra, començant en pocs dies combats aeris contra els avions del bàndol dels militars colpistes, de la mateixa manera que en les altres bases aèries d’arreu de l’Estat Espanyol que havien quedat en el bàndol republicà.
Això ha set un resum general de les forces aèries dels dos bàndols els primers dies de la guerra el juliol de 1936, però evidentment l’estudi de tots els tipus d’avions i nombre de pilots que hi havien mereixeria un estudi a part. No obstant això, l’arribada de nombrosos avions estrangers, cada cop en més nombre en els següents mesos, va equilibrar la balança de l’aviació pels dos bàndols en aquella guerra uns mesos després.
PRIMERES ACCIONS DE L’AVIACIÓ CATALANA AL FRONT
El 21 de juliol de 1936, només un dia després de la derrota de l’intent de cop militar a Barcelona, Felip Díaz Sandino ordena al pilot militar català Ferran Roig i Vilalta, nascut a el Viver de Segarra, població que pertany al municipi de Sant Ramon (La Segarra) i que s’havia desplaçat especialment a Barcelona, enlairar-se del Prat amb un bombarder Breguet-19 acompanyat del també pilot militar Alfons Jiménez i Brugués, com a copilot, nascut a Molló (Ripollès), per bombardejar una caserna militar a Osca, cosa que feren amb efectivitat. Aquell bombardeig del pilot Ferran Roig i Vilalta va ser el primer de l’aviació de guerra catalana sota les ordres de la Generalitat que va bombardejar darrere les línies enemigues al front d’Aragó.
Al tornar del bombardeig a Osca, Ferran Roig aterra el Breguet-19 a l’aeroport de Lleida. Posteriorment s’ordena al seu copilot Alfons Jiménez i Brugués agafar un caça Nieuport-52 i traslladar-se al petit camp d’aviació de Sarinyena, a la província de Osca i més a prop del front que s’havia creat a l’Aragó, sent el primer avió de les forces catalanes en usar aquest aeroport. Posteriorment s’ampliaria l’aeroport de Sarinyena per convertir-se en la principal base de l’aviació catalana de guerra.
Poc després Felip Díaz Sandino ordena al sergent Jesús Garcia Herguido portar un avió Breguet-19 a l’aeroport de Sarinyena, sent el segon avió de la força aèria catalana en aterrar allí.
Però el mateix dia 21 de juliol de 1921 es va produir una altra acció de l’aviació catalana sota les ordres de la Generalitat i de Díaz i Sandino, protagonitzat per un hidroavió Savoia S-62 de la base Aèria Naval de Barcelona, en una operació de rescat a uns altres tripulants d’hidroavions a l’illa de Mallorca, ocorrent els fets de la següent manera:
Dos dies abans, el 19 de juliol de 1936, el dia del cop, hi havia a la base d’hidroavions de Pollença, a l’illa de Mallorca, 3 hidroavions Dornier Wal bimotors que pertanyien a l’aviació militar. La base de depenia del capità Ferran Beneito i López, nascut al País Valencià. En el moment del cop els 3 hidroavions tenien en reparació els reductors dels motors pel que aquell dia no estaven en condicions de vol. El capità Ferran Beneito, que era fidel a la República, es posà aquell dia en contacte amb Felip Díaz i Sandino que era al Prat i li demanà ajut, ja que la resta de l'illa era en mans dels colpistes. Mentre, havia pres mesures de defensa a la base amb els homes què disposava.
El 21 de juliol de 1936 els colpistes a l’assabentar-se de que Ferran Beneito no s’havia afegit a la rebel·lió, van atacar la base produint-se un combat amb alguns morts. Al veure’s encerclat Ferran Beneito va hissar una bandera blanca de rendició mentre s’embarcava a la llanxa ràpida de la base amb alguns fidels a la república dirigint-se a Barcelona. Altres lleials a la república de la base, entre els que hi havia el mecànic madrileny Gerardo Gil Sánchez i tres més, agafen una embarcació de motor que els deixen uns pescadors i emprenen el rumb cap a Menorca.
El mateix 21 de juliol un hidroavió Dornier Wal va sortir de la base Aeronàutica Naval de Barcelona i es va dirigir cap a Pollença per rescatar al personal de la base d’hidros. Però arribant a Mallorca van veure als que havien fugit amb les embarcacions a motor prop de Formentor, va amarar, els va recollir i van tornar cap a Barcelona, ja que aquests els van comunicar que la base de Pollença ja era en mans dels colpistes. Des de la platja van ser tirotejats pels colpistes i el Dornier Wal els va bombardejar abans de tornar a Barcelona.
Un tercer grup de defensors de la base de Pollença es va refugiar al nord de l’illa de Mallorca on foren localitzats i recollits per un submarí fidel a la República que els transportà a Maó.
El mateix 21 de juliol de 1921, procedents de la base naval de los Alcázares (Múrcia), van arribar al camp militar del Prat 8 hidroavions Vickers-Wildbeest, que eren monomotors torpediners. Van venir carregats de bombes destinades als avions del Prat, que havien esgotat l’estoc durant l’aixecament. Cada avio portava 25 bombes de 12 kg. destinades als Breguet-19. Quatre dels hidros Vickers es quedaren a Barcelona amb els seus pilots d'orígen català Xavier Jover, Enric Pereira i Basanta, Antoni Ribera i Josep Vidal, que es quedaren a la Aeronàutica Naval de Barcelona sota les ordres de Díaz i Sandino, incorporant-se a l’aviació de Catalunya.
Els primers serveis dels Vickers van ser de vigilància tant al voltant de Barcelona com en el front d’Aragó, però en 2 dies també participaren en els bombardejos contra els feixistes a l'Aragó.
Un tercer grup de defensors de la base de Pollença es va refugiar al nord de l’illa de Mallorca on foren localitzats i recollits per un submarí fidel a la República que els transportà a Maó.
El mateix 21 de juliol de 1921, procedents de la base naval de los Alcázares (Múrcia), van arribar al camp militar del Prat 8 hidroavions Vickers-Wildbeest, que eren monomotors torpediners. Van venir carregats de bombes destinades als avions del Prat, que havien esgotat l’estoc durant l’aixecament. Cada avio portava 25 bombes de 12 kg. destinades als Breguet-19. Quatre dels hidros Vickers es quedaren a Barcelona amb els seus pilots d'orígen català Xavier Jover, Enric Pereira i Basanta, Antoni Ribera i Josep Vidal, que es quedaren a la Aeronàutica Naval de Barcelona sota les ordres de Díaz i Sandino, incorporant-se a l’aviació de Catalunya.
Els primers serveis dels Vickers van ser de vigilància tant al voltant de Barcelona com en el front d’Aragó, però en 2 dies també participaren en els bombardejos contra els feixistes a l'Aragó.
El 22 de juliol de 1936 el conseller de governació Josep Maria Espanya, d’acord amb el tinent coronel Felip Díaz i Sandino, va donar l’ordre a la base Aeronàutica Naval de Barcelona de bombardejar Saragossa. Ordena a 3 hidros Savoia i els Vickers a bombardejar les casernes de Saragossa. El 23 de juliol aquests llencen unes 60 bombes sobre les casernes de Saragossa causant destrosses i se’ls demana que es rendeixin. Com que no ho van fer, van prosseguir els bombardejos.
El 23 de juliol una esquadreta d’hidros Vickers surten de Barcelona per atacar Osca en mans dels colpistes. Porten 20 bombes de 12 kg. cadascun. Van situats a la dreta d’una esquadreta de 4 Breguet-19, un dels quals està pilotat per Francisco Ponce de León. Al Vicker pilotat per Enric Pereira se li assigna bombardejar una caserna d’Osca, acompanyat d’un altre Vicker i un també un Fokker-VII trimotor com a protecció pilotat per Escobar, juntament amb Ramon Torres i Guash i un altre tripulant, els quals també bombardegen el camp d’aviació d’Osca.
Els hidroavions de la base Aèria i Naval havien intervingut els primers dies al front d’Aragó, malgrat que estaven poc adequats per aquesta missió d’observació, bombardeig i metrallament terra endins.
Els hidroavions de la base Aèria i Naval havien intervingut els primers dies al front d’Aragó, malgrat que estaven poc adequats per aquesta missió d’observació, bombardeig i metrallament terra endins.
El capità Antoni Molina, de la base l’Aeronàutica Naval, va dir després que aquells vols eren perillosos a causa del foc enemic i ho feien a gran alçada. El tinent Juan José Armario, que en un dels seus vols va rebre foc dels antiaeris a Saragossa, bombardejà i va destruir un canó antiaeri.
El 23 de juliol de 1936 un hidroavió Savoia S-62 que sortí de Barcelona, va fer un bombardeig contra les tropes dels militars colpistes a Palma de Mallorca per la tarda.
Al camp d’aviació de Palma de Mallorca hi havia 3 avionetes que durant els primers dies realitzaven vols de reconeixement a favor dels colpistes. El mateix dia 23 de juliol un dels hidros Savoia S-62 procedent de Maó i pilotat pel republicà Eduardo Guaza Marin ataca una avioneta Havilland al servei dels colpistes i fereix al passatger, però poc després aquell S-62 té una avaria i ha d’amarar, sent remolcat per un vaixell fins a Maó. Les altres avionetes en mans dels rebels que hi havia al camp d’aviació de Mallorca van ser destruïdes per bombardejos poc després.
Al camp d’aviació de Palma de Mallorca hi havia 3 avionetes que durant els primers dies realitzaven vols de reconeixement a favor dels colpistes. El mateix dia 23 de juliol un dels hidros Savoia S-62 procedent de Maó i pilotat pel republicà Eduardo Guaza Marin ataca una avioneta Havilland al servei dels colpistes i fereix al passatger, però poc després aquell S-62 té una avaria i ha d’amarar, sent remolcat per un vaixell fins a Maó. Les altres avionetes en mans dels rebels que hi havia al camp d’aviació de Mallorca van ser destruïdes per bombardejos poc després.
El 24 de juliol es bombardeja les forces colpistes a Inca, Alcúdia i Pollença a l’illa de Mallorca. Els dies 25 i 26 de juliol hidroavions S-62 i el Dornier Wal bombardegen als colpistes a Palma de Mallorca. El dia 28 de juliol el Dornier torna a bombardejar a Palma. El dia 29 de juliol es bombardeja el camp d’aviació de Son Benet a Mallorca i es destrueix una altra avioneta De Havilland.
Mentre, el 25 de juliol de 1936, havien sortit de Barcelona dotzenes de milers de milicians antifeixistes armats per defensar per terra el front d’Aragó, sota el comandament de l’anarquista Buenaventura Durruti i el comandant Enric Pérez i Farràs, com abans s’ha esmentat.
El mateix 25 de juliol, al front d’Aragó, el pilot militar Jaume Buyé i Berni, nascut a Barcelona, que normalment pilotava un caça Nieuport-52, rebia l’odre del capità Aberto Bayo, que col·laborava amb Felip Díaz i Sandino en el comandament de l’aviació catalana, d’agafar un bombarder Breguet-19 de Lleida i anar a bombardejar a les forces enemigues a Sabiñánigo, a 42 km. d’Osca, missió feta amb efectivitat. Al tornar pren terra al camp d’aviació de Lleida. Des d’allí Jaume Buyé és enviat immediatament al camp d’aviació de Sarinyena amb el Breguet-19.
Mentre, el 25 de juliol de 1936, havien sortit de Barcelona dotzenes de milers de milicians antifeixistes armats per defensar per terra el front d’Aragó, sota el comandament de l’anarquista Buenaventura Durruti i el comandant Enric Pérez i Farràs, com abans s’ha esmentat.
El mateix 25 de juliol, al front d’Aragó, el pilot militar Jaume Buyé i Berni, nascut a Barcelona, que normalment pilotava un caça Nieuport-52, rebia l’odre del capità Aberto Bayo, que col·laborava amb Felip Díaz i Sandino en el comandament de l’aviació catalana, d’agafar un bombarder Breguet-19 de Lleida i anar a bombardejar a les forces enemigues a Sabiñánigo, a 42 km. d’Osca, missió feta amb efectivitat. Al tornar pren terra al camp d’aviació de Lleida. Des d’allí Jaume Buyé és enviat immediatament al camp d’aviació de Sarinyena amb el Breguet-19.
El 27 de juliol de 1936, Felip Díaz i Sandino ordena vols de reconeixement al front d’Aragó per donar suport a les columnes sortides de Barcelona que allí hi lluitaven. A la vegada es bombardeja la serralada de Alcubierre, un dels obstacles que els republicans tenien per arribar a Saragossa. La força aèria era la única força inicialment militar que restà fidel a la república a Catalunya. Però malgrat els intensos bombardejos les milícies del bàndol republicà no són capaces d’entrar a Saragossa.
Les milícies terrestres sortides de Barcelona, poc preparades i mal armades, i amb contínues discussions de tàctiques entre Durruti i el comandant Pérez i Farràs, no van aconseguir avançar més quedant-se a les portes de les capitals aragoneses. No obstant això, al menys van evitar que els feixistes avancessin cap a Catalunya, que tampoc era poc, rebent el suport de l’aviació catalana encara en fase d’improvisació en aquells primers dies.
El 30 de juliol de 1936 un Dornier Wal, acompanyat de tres Savoia S-62 surten de la base d’hidroavions de Barcelona per llançar propaganda sobre Mallorca i portar el correu a Maó. La tripulació del Dornier està formada pel capità Ferran Beneito com a pilot, Rodrigo Rodríguez Pineda copilot, acompanyat dels observadors Antoni Tenas, Julian Barbero i Antoni Sánchez Rius. A Palma de Mallorca són tirotejats i un dels motors és tocat i han de fer un amaratge a una cala de Cabrera. Els tirotegen des de terra i se’n van a Maó amb un sol motor. Però els trets toquen l’altre motor que queda inutilitzat. Tornen a caure i el mar els porta fins a la costa de Cabrera a on decideixen enfonsar l’avió per que no caigués en mans de l’enemic. Posteriorment els colpistes que hi ha a Cabrera els fan presoners.
El 31 de juliol tornen a sortir de Barcelona 3 Savoia S-62 per bombardejar als colpistes a Palma de Mallorca.
Dos submarins republicans surten a la tarda de Maó cap a Cabrera amb la missió de rescatar als aviadors republicans fets presos allí. Un dels submarins canoneja les posicions colpistes a Cabrera i l’alferes colpista que té el comandament de l’illa es rendeix a Ferran Beneito, que fins llavors era els seu presoner a Cabrera. Els republicans ocupen l’illa de Cabrera i els pilots són alliberats.
LA FUGIDA DE FRANCESC CASALS
LA FUGIDA DE FRANCESC CASALS
Com ja s’ha comentat abans, el dia del cop d’Estat a Barcelona el 19 de juliol de 1936, un dels 5 hidroavions S-62, el pilotat per Francesc Casals, que van sortir de Menorca amb el general Goded per anar a Barcelona a intentar liderar el cop, va tenir una averia i va es va haver de quedar a Mallorca quan van fer escala allí, que era zona dominada pels colpistes. Francesc Casals, nascut a Soses (Segrià), estava sota sospita de que pogués ser republicà, encara que els feixistes no ho sabien del cert, pel que li assignaren la missió de manteniment de l’avió Savoia-62, ordenant-li que no es mogués d’aquella posició prop de l’avió, que era fondejat al mar, i li van posar a un falangista perquè el vigilés diàriament. Francesc Casals, que efectivament era fidel a la República, se les va enginyar per poder fugir amb l’avió.
El 30 de juliol de 1936, Casals va demanar permís per provar el motor de l’hidroavió S-62 que havia set reparat. Se li va concedir el permís però sense volar, amb l’anclot que subjectava l’avió al fons del mar i amb el falangista també dins de l’avió per vigilar-lo. Casals, durant la prova, accelerant i relentint el motor, va aconseguir fer girar l’anclot que es desprengué del fons on era subjecte. Casals va enlairar l’avió amb uns 30 metres de corda i l’anclot penjant. Els soldats colpistes van disparar ràfegues de metralladors contra l’avió que s’enlairava, malgrat que sabien que un company seu falangista hi anava a dins, però l’avió va agafar finalment una alçada fora de l’abast de les metralladores.
Casals dirigí l’avió cap a Maó, mentre el falangista, que no era pilot, l’amenaçava amb la pistola al cap, tot i dient-li que tornés a Mallorca. Francesc Casals li va dir que tenia dos opcions, o disparar-li i així caurien al mar i es matarien els dos, o anar amb ell fins a Menorca i lliurar-se presoner. El falangista no es va atrevir a disparar i va acceptar el seu destí de ser fet presoner a Menorca. Durant l’amaratge a Maó una mica més s’estavella, ja que els 30 metres de corda amb l’anclot que penjaven de l’avio van tocar violentament el mar desestabilitzant l’avió, però finalment va amarar amb èxit, aconseguint Casals tornar al bàndol republicà, recuperar l’avió per la base Aeronàutica de Maó i fent al falangista presoner.
FELIP DÍAZ I SANDINO NOMENAT CONSELLER DE DEFENSA DE LA GENERALITAT
FELIP DÍAZ I SANDINO NOMENAT CONSELLER DE DEFENSA DE LA GENERALITAT
El 31 de juliol de 1936 el tinent coronel Felip Díaz i Sandino és nomenat Conseller de Defensa de la Generalitat de Catalunya. A partir de llavors tota la defensa militar de Catalunya depèn de Díaz i Sandino. Llavors el cap de l’aeròdrom militaritzat del Prat va passar a ser el comandant Miguel Ramírez.
El mateix 31 de juliol de 1936 Felip Díaz i Sandino fa publicar un anunci en diversos diaris fent una crida perquè s’allistin voluntaris a l’aviació.
L’ÚLTIMA MISSIÓ DELS HIDROAVIONS AL FRONT D’ARAGÓ
L’ÚLTIMA MISSIÓ DELS HIDROAVIONS AL FRONT D’ARAGÓ
Felip Díaz i Sandino també havia rebut el 30 de juliol de 1936 una petició d’ajut de l’aviació per part del Coronel Villalba en l’atac a Siétamo.
Díaz i Sandino, que estava a Sarinyena en plena organització de la nova base de l’aviació militar catalana, hi envià un dels hidros de l’Aeronàutica Naval, un Savoia S-62, que durant aquells dies estaven embrancats bombardejant diàriament les posicions enemigues a Palma de Mallorca, quan ja s’estava estudiant el desembarcament a l’illa.
Enric Pereira i Basanta, nascut a Barcelona, fou l’home escollit per dur a terme la missió i es presentà al capità Bayo a l’Aeronàutica Naval de Barcelona. Pereira es traslladà amb avioneta des del camp d’aviació de Lleida a on hi havia altres pilots d’hidroavió, Xavier Jover, Antoni Ribera i Josep Nadal, a part d’altres pilots. Posteriorment va aterrar el seu hidroavió S-62 sobre un llac a Graus.
L’endemà 1 d’agost de 1936, el coronel Villalba va trucar a Enric Pereira a Graus i li va dir que començava l’atac i que es posés en marxa. A l’arribar a Siétamo amb l’avió veu una columna amb banderes roges i no s’atreveix a bombardejar. Però després va saber que era una estratègia per enganyar-los i va tornar a Siétamo i va llençar les bombes i va metrallar la torre de l’església. El coronel Villalba el felicita per la missió i li reconeix el perill de la mateixa que ha hagut de ser feta volant molt baix. El bombardeig va causar grans destrosses i baixes a l’enemic i van poder prendre Siétamo, lloc estratègic per iniciar l’avanç cap a Osca.
L’endemà 1 d’agost de 1936, el coronel Villalba va trucar a Enric Pereira a Graus i li va dir que començava l’atac i que es posés en marxa. A l’arribar a Siétamo amb l’avió veu una columna amb banderes roges i no s’atreveix a bombardejar. Però després va saber que era una estratègia per enganyar-los i va tornar a Siétamo i va llençar les bombes i va metrallar la torre de l’església. El coronel Villalba el felicita per la missió i li reconeix el perill de la mateixa que ha hagut de ser feta volant molt baix. El bombardeig va causar grans destrosses i baixes a l’enemic i van poder prendre Siétamo, lloc estratègic per iniciar l’avanç cap a Osca.
El 2 d’agost de 1936, al no tenir més munició l’avió i no rebre recanvis tornen a Barcelona. Siétamo fou reconquerit pels franquistes el 12 d’agost i tornat a ser reconquerit pels republicans l’endemà 13 d’agost de 1936.
Aquest van ser els únics serveis militars dels hidroavions de Barcelona al Front d’Aragó.
SARINYENA, BASE DE L’AVIACIÓ CATALANA DE GUERRA
SARINYENA, BASE DE L’AVIACIÓ CATALANA DE GUERRA
Durant aquells primers dies de guerra a finals de juliol de 1936 tots els avions militars Breguet-19 i Niueport-52 que hi havia al Prat es van traslladar inicialment a l’aeroport de Lleida sota la direcció del comandant Alfonso de los Reyes Gonzaléz Cárdenas així com altres avions militars o reciclats en bombarders, quedant al Prat sols avions civils encara pendents de ser reciclats en avions de guerra, instal·lant-hi metralladores i sistemes per llençar bombes. Els nombrosos pilots civils que acudiren al Prat havien de ser instruïts també com a pilots de guerra, tant els de motor com els de vol sense motor, sent alguns dels principals instructors de vol Josep Canudas, Enric Cera, Jaume Camarasa, Francesc Pérez i Mur i Maria Pepa Colomer i Dolors Vives.
També el sergent d’aviació Posse es va desplaçar de Madrid a Barcelona per ajudar a donar instruccions de vol i de com bombardejar als pilots civils que hi havia al Prat. Posse solia pilotar un De Havilland DH-89 “Dragon Rapide”.
També el sergent d’aviació Posse es va desplaçar de Madrid a Barcelona per ajudar a donar instruccions de vol i de com bombardejar als pilots civils que hi havia al Prat. Posse solia pilotar un De Havilland DH-89 “Dragon Rapide”.
Tots els bombarders Breguet-19 i els caces Nieuport-52 que havien a Lleida es van portar finalment al petit aeroport de Sarinyena, que es convertiria en la principal base de l’aviació catalana de guerra i gradualment s’anirien fent obres per ampliar l’aeroport en el futur, sent anomenat cap del camp d’aviació el comandant Alfonso de los Reyes González.
Alguns dels primers pilots civils que s’incorporaren al camp de Sarinyena ja com a pilots militars foren, entre altres, Antoni Gaztañondo i Fontrodona, Ramon Torres i Guash, Guillem Xuclà i Nin, Josep Maria Carreras, Josep Canudas i Busquets, Eduard Claudin i Montcada, Pere Andrada i Muñoz, Francesc Cabré i Rofes, Jaume Camarasa i Lluelles, Lluís Aguilera i Culell, Alfred Davins i Ferrer, Marià Foyé i Ràfols, Josep Maria Maurain i Vidal, Antoni Miró i Vidal, Francesc Pérez i Mur, Jaume Picanyol i Camps i Manel Gigo i Gener.
El pilot civil Juan Roldán Maldonado, nascut a Córdoba i que residia a Barcelona, s’havia presentat també com a voluntari a l’aeroport militar del Prat l’1 d’agost de 1936 i l’endemà va ser enviat a Sarinyena, on es va convertir com els altres pilots civils en pilot militar en pocs dies.
El 2 d’agost de 1936 el camp d’aviació de Sarinyena queda definitivament habilitat com a aeròdrom militar. Alguns dels principals pilots que ja eren originàriament militars que es van incorporar al camp d’aviació de Sarinyena a principis d’agost de 1936 eren, Ferran Roig i Vilalata Jesús Garcia Herguido, Josep Cabré i Planas, Jaume Buyé i Berni, Rodolfo Robles Cézar i Adonis Rodríguez González, tots ascendits a alferes, que eren pilots de caça i solien usar el Nieuport-52 en aquells dies. Altres s’hi van incorporar en les següents setmanes d’agost.
El pilot civil Juan Roldán Maldonado, nascut a Córdoba i que residia a Barcelona, s’havia presentat també com a voluntari a l’aeroport militar del Prat l’1 d’agost de 1936 i l’endemà va ser enviat a Sarinyena, on es va convertir com els altres pilots civils en pilot militar en pocs dies.
El mecànic d’aviació Gerardo Gil Sánchez, nascut a Madrid, ja esmentat abans per haver set un dels que havia fugit de la base aèria de Pollença a l’illa de Mallorca en poder des colpistes facciosos el 21 de juliol juntament amb el capità d’aviació Ferran Beneito i altres fidels a la república, en poc temps es va instruir com a pilot i en dos mesos es va convertir també en un dels pilots de guerra de la base de Sarinyena. Posteriorment fou un dels pilots més destacats de les forces republicanes durant tota la guerra.
El 2 d’agost de 1936 el camp d’aviació de Sarinyena queda definitivament habilitat com a aeròdrom militar. Alguns dels principals pilots que ja eren originàriament militars que es van incorporar al camp d’aviació de Sarinyena a principis d’agost de 1936 eren, Ferran Roig i Vilalata Jesús Garcia Herguido, Josep Cabré i Planas, Jaume Buyé i Berni, Rodolfo Robles Cézar i Adonis Rodríguez González, tots ascendits a alferes, que eren pilots de caça i solien usar el Nieuport-52 en aquells dies. Altres s’hi van incorporar en les següents setmanes d’agost.
El pilot militar Antonio Salueña Lucientes, nascut a Fuentetodos (Saragossa), es va incorporar a la base de Sarinyena uns dies després. Antonio Salueña venia fugint del seu poble, que era zona ocupada pels facciosos, ja que era un reconegut republicà i ja l’havien anat a buscar a casa seva quan per sort d’ell ja no hi era. Va caminar durant dies camp a través i va aconseguir creuar la línia del front contactant amb milicians de la columna Durruti. Va ser traslladat a l’aeroport militar del Prat i poc després va ser enviat a la base de Sarinyena incorporant-se allí com a pilot de la base.
Sarinyena, dins de la província d’Osca, es va convertir en la base principal de l’aviació catalana de guerra malgrat estar a l’Aragó, ja que la zona republicana de l’Aragó era defensada per les milícies catalanes i la zona estava sota la direcció militar de la Generalitat de Catalunya i el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya (CMAC).
Sarinyena, dins de la província d’Osca, es va convertir en la base principal de l’aviació catalana de guerra malgrat estar a l’Aragó, ja que la zona republicana de l’Aragó era defensada per les milícies catalanes i la zona estava sota la direcció militar de la Generalitat de Catalunya i el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya (CMAC).
TRANSFORMACIÓ D’AVIONS CIVILS EN AVIONS MILITARS
Ja des dels primers dies de guerra i durant el mes d’agost, es van adaptar avions civils en avions militars que es van enviar immediatament a Sarinyena.
Les avionetes, atesa la seva reduïda capacitat de càrrega s’utilitzaven en serveis d’enllaç i d’observació. En ocasions s’usava la pistola i el fusell des l’avioneta per disparar a l’enemic com a defensa. En els primers mesos a Sarinyena no es van transformar les avionetes en bombarders com es feia en altres llocs com a Bilbao.
En canvi els grans avions civils de transport si que es van transformar immediatament en bombarders i s’hi van instal·lar metralladores com als Latecoère-28, monoplà, monomotor, el Fokker F-VII, monoplà, trimotor i els De Havilland DH-86 coneguts com “Dragon Express”. També hi havia un De Havilland D-H-89 “Dragon Rapide”. Als Latécoère-28 se’ls va transformar com a bombarders, però finalment no s’hi pogueren instal·lar metralladores, pel que els milicians disparaven amb fusells metralladors des de l’avió.
El capità José Domingo va ser el que va instal·lar la majoria dels llançabombes del Late-28 a Sarinyena. Bàsicament consistia en posar-hi uns tubs que travessaven el fusellatge i els milicians dalt de l’avió i posaven les bombes i accionaven la palanca situada en el mateix tub per que saltés la bomba a ma.
El capità José Domingo va ser el que va instal·lar la majoria dels llançabombes del Late-28 a Sarinyena. Bàsicament consistia en posar-hi uns tubs que travessaven el fusellatge i els milicians dalt de l’avió i posaven les bombes i accionaven la palanca situada en el mateix tub per que saltés la bomba a ma.
També és feien forats en el fusellatge del Late-28 i es llençaven grups de bombes incendiàries dins de capces de sabates a ma.
També hi havia a Sarinyena una avioneta Farman-90 amb la que es van fer vols de propaganda.
També hi havia a Sarinyena una avioneta Farman-90 amb la que es van fer vols de propaganda.
El pilot Guillem Xuclà i Nin va armar els Fokker F-VII amb 3 metralladores i un llançabombes ideat per 2 bombes de 100 kg. El Fokker F-VII, que també llençaven bombes, eren els que anaven al davant en els atacs aeris fets en formació de V, feia agitar una bandera verda per agrupar als avions sobre l’objectiu i quan feia agitar la vermella tots els Breguet-19 o altres bombarders llençaven les bombes al mateix temps, aquests escortats pels caces Niueport-52.
Cal destacar que Josep Maria Carreras i Guillem Xuclà, els dos experts aviadors civils, durant els primers dies de guerra del mes de juliol de 1936 havien set requerits a diversos fronts, com els de Madrid, Galícia i Astúries, per pilotar avions civils transformats en bombarders, com els Fokker-VII o els Potez-54, realitzant diversos bombardejos. Josep Maria Carreras, que l’agost de 1936 tornaria a Catalunya a l’aeroport del Prat i també al de Sarinyena per actuar entre altres coses d’instructor de vol, en el futur seria requerit en diversos fronts d’arreu de l’estat, tant per seguir pilotant avions civils transformats en bombarders com per missions de transport.
Cal destacar que Josep Maria Carreras i Guillem Xuclà, els dos experts aviadors civils, durant els primers dies de guerra del mes de juliol de 1936 havien set requerits a diversos fronts, com els de Madrid, Galícia i Astúries, per pilotar avions civils transformats en bombarders, com els Fokker-VII o els Potez-54, realitzant diversos bombardejos. Josep Maria Carreras, que l’agost de 1936 tornaria a Catalunya a l’aeroport del Prat i també al de Sarinyena per actuar entre altres coses d’instructor de vol, en el futur seria requerit en diversos fronts d’arreu de l’estat, tant per seguir pilotant avions civils transformats en bombarders com per missions de transport.
També Guillem Xuclà es tornaria a incorporar a l’aeroport de Sarinyena l’agost de 1936, participant tant en bombardejos com en la feina d’adaptar avions civils per transformar-los en bombarders.
SEGUEXIEN LES ACCIONS DE L’AVIACIÓ CATALANA A PRINCIPIS D’AGOST DE 1936
L’1 i el 2 d’agost de 1936 tres hidroavions Savoia S-62 del l’Aeronàutica Naval de Barcelona, havien bombardejat als colpistes a Palma de Mallorca.
La nit entre el 2 i 3 d’agost de 1936 el pilot militar Manuel Gayoso Suárez bombardeja Saragossa amb l’avió trimotor Fokker F-VII sortint de l'aeroport del Prat. Dos de les bombes van caure al Pilar i no van explotar i els més religiosos van arribar a parlar de miracle. Les bombes procedien d’un stock de la primera guerra mundial i moltes no estaven en condicions i no explotaven.
El 4 d’agost de 1936 Jesús Garcia Herguido amb el caça Nieuport-52 va bombardejar darrere les línies enemigues més enllà de Saragossa i va abatre un avió enemic. Jesús Garcia Herguido seria requerit durant uns dies al front de Madrid per pilotar un caça Niueport-52 en els combats aeris contra avions facciosos que hi havia a Madrid. El mateix mes d’agost Garcia Herguido tornaria al camp de Sarinyena.
La nit entre el 2 i 3 d’agost de 1936 el pilot militar Manuel Gayoso Suárez bombardeja Saragossa amb l’avió trimotor Fokker F-VII sortint de l'aeroport del Prat. Dos de les bombes van caure al Pilar i no van explotar i els més religiosos van arribar a parlar de miracle. Les bombes procedien d’un stock de la primera guerra mundial i moltes no estaven en condicions i no explotaven.
El 4 d’agost de 1936 Jesús Garcia Herguido amb el caça Nieuport-52 va bombardejar darrere les línies enemigues més enllà de Saragossa i va abatre un avió enemic. Jesús Garcia Herguido seria requerit durant uns dies al front de Madrid per pilotar un caça Niueport-52 en els combats aeris contra avions facciosos que hi havia a Madrid. El mateix mes d’agost Garcia Herguido tornaria al camp de Sarinyena.
S’INICIA L’EXPEDICIÓ CATALANA A LES BALEARS
A principis d’agost de 1936, la Generalitat de Catalunya havia organitzat una expedició via marítima per ocupar Mallorca, Eivissa i Formentera, que eren les zones de les Illes Balears ocupades pels militars facciosos, missió per la qual seria imprescindible el suport aeri. El reclutament s’havia fet inicial i principalment entre voluntaris d’ERC i Estat Català, allistant-hi posteriorment membres del PSUC, CNT i POUM.
Mentre, seguint les intencions de la Generalitat de Catalunya d’organitzar un acció per recuperar les illes Balears en poder dels feixistes, a València s’organitza una altra expedició per donar suport a la catalana a les Balears, reclutant a nombrosos milicians de diverses forces antifeixistes.
El 5 d’agost de 1936 surt un vaixell de Barcelona cap a Maó amb 500 milicians a bord. El capità Albeto Bayo ordena a Enric Pereira que amb un hidroavió Machi M-18 els vagi a escortar fins alta mar.
El mateix 5 d’agost de 1936 surt el vaixell destructor Almirante Miranda de Barcelona cap a València amb el capità Alberto Bayo a bord.
El dia 6 d’agost de 1936, queda Antoni Molina i Sánchez com el cap de l’esquadreta dels 6 Savioa S-62 de l’Aeronàutica Naval de Barcelona, el qual rep l’ordre de sortir amb l’esquadreta cap a València. Els pilots són José Maria Freire Benítez, Juan José Armario, Enric Pereira i Basanta, Antoni Molina i Lluís Rivas.
El dia 6 d’agost de 1936, queda Antoni Molina i Sánchez com el cap de l’esquadreta dels 6 Savioa S-62 de l’Aeronàutica Naval de Barcelona, el qual rep l’ordre de sortir amb l’esquadreta cap a València. Els pilots són José Maria Freire Benítez, Juan José Armario, Enric Pereira i Basanta, Antoni Molina i Lluís Rivas.
El dia 7 d’agost l’esquadreta d’hidroavions surt cap a Formentera que és on hi desembarquen les forces provinents de València. El desembarcament el duen a terme la marineria de l’Aeronàutica Naval comandada per Ricard Iznar i Manuel Lliró amb els vaixells Almirante Miranda i Almirante Antequera, així com el vaixell comandat pel capità de la guàrdia civil Manuel Uribarri amb el vaixell Mar Cantábrico procedent de València.
El capità Alberto Bayo, sota les ordres de la Generalitat de Catalunya va fer valer la seva autoritat sobre totes les forces allí concentrades. Els hidroavions amaren a les cales de l’illa de Formentera. La autoritat de Bayo produeix les primeres friccions amb el capità Uribarri, el cap de l’expedició valenciana.
El mateix 6 d’agost comença l’acció per ocupar Eivissa amb el llançament de propaganda sobre l’illa per part de l’hidroavió Machi-18 procedent de Barcelona. El dia 8 al rebutjar els rebels rendir-se s’inicia l’operació per ocupar Eivissa. Els destructors Amirante Miranda i Amirante Antequera duen a terme el desembarcament a Eivissa sense trobar oposició. Els hidros procedents de Barcelona es dirigeixen cap a Eivissa, que comandats per Enric Pereira. bombardegen la zona del castell d’Eivissa a on hi ha forces rebels i tornen a Formentera.
Mentre dura el bombardeig a Eivissa, els capitans Bayo i Uribarri desembarquen a l’illa amb els seus vaixells el dia següent 9 d’agost a la cala de Sant Vicenç. L’endemà 10 d’agost l’esquadreta d’hidroavions rep l’ordre de tornar a Barcelona, mentre s’enllesteixen els detalls pel desembarcament de Mallorca.
SEGUEIXEN ELS BOMBARDEJOS AL FRONT D’ARAGÓ I A LES BALEARS
SEGUEIXEN ELS BOMBARDEJOS AL FRONT D’ARAGÓ I A LES BALEARS
El dia 7 d’agost de 1936 surten diversos avions de la base de Sarinyena a bombardejar al front d’Aragó. El 8 d’agost el Fokker-VII pilotat per Guillem Xuclà que realitza diversos bombardejos al front d’Aragó.
Francesc Cabré i Rofes va bombardejar diverses vegades Monte Aragón amb eficàcia durant aquells primers dies d’agost, a part de bombardejar altres posicions enemigues. Tots els avions disponibles a Sarinyena van bombardejar les línies enemigues a Osca els primers dies d’agost, que rebia l’ofensiva dels republicans.
Francesc Cabré i Rofes amb Francesc Pérez i Mur, un paracaigudista civil reciclat en pilot militar, s’encarregaven també en aquells dies dels vols d’enllaç amb avionetes entre Sarinyena i Barcelona. També portaven caps de milícies de Barcelona al front. Amb avionetes com la De Havilland DH-60 “Moth Major” feien de protecció de trens o combois, però sols comptaven amb els milicians dins l’avioneta amb fusells per disparar des de l’aire.
Francesc Cabré i Rofes amb Francesc Pérez i Mur, un paracaigudista civil reciclat en pilot militar, s’encarregaven també en aquells dies dels vols d’enllaç amb avionetes entre Sarinyena i Barcelona. També portaven caps de milícies de Barcelona al front. Amb avionetes com la De Havilland DH-60 “Moth Major” feien de protecció de trens o combois, però sols comptaven amb els milicians dins l’avioneta amb fusells per disparar des de l’aire.
També Marià Foyé i Berni amb l’avioneta De Havilland DH-60 “Moth Major”, havia portat medicament al front d’Aragó. Joan Caballé i Panious l’acompanyava amb un fusell. Si apareixia un avió enemic, la idea era disparar amb el fusell al pilot enemic, com es solia fer en la I guerra mundial.
SEGUEIXEN EL BOMBARDEJOS A MALLORCA
SEGUEIXEN EL BOMBARDEJOS A MALLORCA
L’Aeronàutica Naval de Barcelona segueix atacant les posicions colpistes a Mallorca i els dies 6, 7 i 8 d’agost de 1936 són bombardejades posicions feixistes com Campos i Felanitx. El dia 12 d’agost els bombardegen a Son Cervera i Sant Llorenç. També s’ataca Capdepera i es torna a bombardejar als feixistes a Palma de Mallorca
El dia 13 d’agost de 1936 s’ataca el camp d’aviació de Son Benet a l’illa de Mallorca i es destrossa una avioneta De Havilland enemiga, però l’hidroavió es metrallat des de terra, tocat i ha de fer un amaratge forçós i es perd l’hidroavió que queda inservible.
El dia 13 d’agost de 1936 s’ataca el camp d’aviació de Son Benet a l’illa de Mallorca i es destrossa una avioneta De Havilland enemiga, però l’hidroavió es metrallat des de terra, tocat i ha de fer un amaratge forçós i es perd l’hidroavió que queda inservible.
El dia 14 d’agost es bombardegen les posicions feixistes a Santanyí, Felanitx i Palma de Mallorca.
El dia 14 d’agost de 1936, el capità d’aviació andalús José Maria Freire Benítez realitza una operació sobre Mallorca contra els feixistes amb un Vickers, té una avaria i ha de fer un amaratge d’emergència. Són recollits per un vaixell estranger que els porta a Gibraltar, tornant després a la zona republicana.
En aquelles accions hi intervingueren pilots de l’Aeronàutica Naval de Barcelona i entre ells el pilot civil català Àngel Orté i Abad, un dels més antics i un dels que fou mobilitzat per la Generalitat de Catalunya a inicis de la guerra amb el grau de tinent. S’havia presentat voluntàriament a la base Aeronàutica de Barcelona el 24 de juliol de 1936 i immediatament ja va fer vols d’enllaç entre Barcelona i Maó. Prengué part després activament en el els bombardejos per recolzar el desembarcament.
ALFONSO DE LOS REYES NOMENAT DELEGAT DE LA GENERALITAT A L’ARAGÓ
ALFONSO DE LOS REYES NOMENAT DELEGAT DE LA GENERALITAT A L’ARAGÓ
A l'esquadra de Sarinyena ja li deien “Les Ales Rojes”, que ja era considerada la base de l’aviació catalana de guerra. Malgrat que durant l’agost de 1936 el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya (CMAC), format per la majoria de forces antifeixistes però dominat realment per la CNT-FAI, encara era el poder real a Catalunya, l’aviació catalana estava sota el comandament directe de la Generalitat, presidida per Lluís Companys i de Felip Díaz i Sandino com a conseller de Defensa.
La zona d’Aragó en mans dels republicans era defensada pels milicians vinguts de Catalunya, pel que el seu comandament i subministrament depenia del govern de la Generalitat de Catalunya i del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya (CMAC). Això va fer que el 13 d’agost de 1936, en un decret de la Generalitat fos nomenat delegat especial de la Generalitat en la província de Lleida i dels territoris d’Aragó conquerits al comandant Alfonso de los Reyes González, el qual era també el cap del camp d’aviació militar de Sarinyena. Això era degut al prestigi que tenia l’aviació en el front d’Aragó les primeres setmanes de guerra.
Joan Garcia i Oliver, de la CNT i cap del CMAC, considerat en aquells moments l’home amb més poder a Catalunya, estava totalment d’acord en que el comandament de les forces aèries catalanes amb base a Sarinyena que donaven suport al front d’Aragó, estiguessin sota el comandament de la Generalitat a través de Felip Díaz i Sandino i d’Alfonso de los Reyes González, encara que volia estar sempre informat de primera ma de totes les operacions ja que la CNT, que era la força que tenia més armes a Catalunya, tenia una forta presència i dominava gran part del Front d’Aragó.
Joan Garcia i Oliver, de la CNT i cap del CMAC, considerat en aquells moments l’home amb més poder a Catalunya, estava totalment d’acord en que el comandament de les forces aèries catalanes amb base a Sarinyena que donaven suport al front d’Aragó, estiguessin sota el comandament de la Generalitat a través de Felip Díaz i Sandino i d’Alfonso de los Reyes González, encara que volia estar sempre informat de primera ma de totes les operacions ja que la CNT, que era la força que tenia més armes a Catalunya, tenia una forta presència i dominava gran part del Front d’Aragó.
Els caps de les principals columnes anarquistes del Front d’Aragó, Buenaventura Durruti, lleonès però líder juntament amb Joan Garcia i Oliver de l’anarquisme radical a Catalunya ja des d’abans de començar la República, i Antoni Ortiz i Ramírez, històric anarquista català nascut al Poble Nou de Barcelona i cap també d’una de les columnes anarquistes al front d’Aragó, desconfiaven del nomenament d’Alfonso de los Reyes González com a delgat de la Generalitat a la zona republicana d’Aragó, ja que a més es convertia en la màxima autoritat militar de la zona sota les ordres de Felip Díaz i Sandino. Alfonso de los Reyes González era militant del PSUC i Felip Díaz i Sandindo era totalment afí a ERC i sobre tot al president Companys, pel que aquells caps de les columnes anarquistes ho veien com un perill pel seu domini al front i també per a la seva revolució anarquista que estaven duent a terme mentre feien la guerra.
No obstant això, Joan Garcia i Oliver, anarquista i cap del CMAC, estava totalment d’acord amb el comandament militar d’Alfonso de los Reyes Gonzalez i Felip Díaz i Sandino de la zona, ja que pensava que un comandament únic seria més efectiu en el front, cosa que li costà fortes crítiques dels seus companys anarquistes de la CNT-FAI, cosa que seria un altre tema ja molt discutit en diversos llibres i escrits, que donaria per moltes pàgines.
Joan Garcia i Oliver, que estava en total sintonia amb Alfonso de los Reyes González i amb Felip Díaz i Sandino, va fer diverses visites a la base aèria de Sarinyena per seguir de a prop les estratègies de l’aviació en el seu suport a les milícies catalanes del front d’Aragó, formades per milicians de la CNT, PSUC, POUM, ERC i Estat Català principalment.
Per altra banda, el camp d’aviació de Sarinyena, era visitat també freqüentment per representants del govern de la Generalitat de Catalunya. Jaume Miravitlles, comissari de propaganda de la Generalitat i militant d’ERC, era un dels que solien visitar la base de Sarinyena.
En poc temps però, els caps de les columnes anarquistes a l’Aragó, com Durruti o Antoni Ortíz, van acceptar l’efectivitat de la direcció militar del cap d’aviació de Sarinyena Alfonso de los Reyes González i del tinent coronel d’aviació Felip Díaz i Sandino, veient a més que no van intentar desmantellar la revolució en les zones republicanes del front durant els primers mesos.
Per altra banda, el camp d’aviació de Sarinyena, era visitat també freqüentment per representants del govern de la Generalitat de Catalunya. Jaume Miravitlles, comissari de propaganda de la Generalitat i militant d’ERC, era un dels que solien visitar la base de Sarinyena.
En poc temps però, els caps de les columnes anarquistes a l’Aragó, com Durruti o Antoni Ortíz, van acceptar l’efectivitat de la direcció militar del cap d’aviació de Sarinyena Alfonso de los Reyes González i del tinent coronel d’aviació Felip Díaz i Sandino, veient a més que no van intentar desmantellar la revolució en les zones republicanes del front durant els primers mesos.
Els principals caps de les columnes antifeixistes que lluitaven al Front d’Aragó, com Durruti i Antoni Ortiz de la CNT, José del Barrio i Angel Estivill del PSUC o Jordi Arquer del POUM, van tenir algunes reunions amb els caps del camp d’aviació de Sarinyena, encapçalats per Alfonso de los Reyes González, per coordinar l’estratègia d’atac entre l’exèrcit de terra i de l’aire. Aquests caps de columnes solien ser transportats del front a Sarinyena per les reunions en avions de la mateixa base.
LA MORT DE JOSEP CABRÉ I PLANAS.
El 14 d’agost de 1936 a la tarda s’informa que un avió enemic volava dins de la zona republicana entre Tardienta i Osca. L’alferes Josep Cabré i Planas, nascut a Barcelona, agafà el seu caça Neiuport-52 a la base de Sarinyena per anar al seu encontre. A la poca estona es va informar que eren cinc els avions enemics i no van poder avisar a temps a Cabré que ja havia sortit. Immediatament Jesus García Herguido i Jaume Buyé i Berni es van enlairar també amb dos Nieuport-52 per avisar-lo i protegir-lo abans de que contactes amb els avions enemics, però no hi van ser a temps.
Josep Cabré i Planas atacà amb el seu caça Nieuport-52 a tres bombarders Breguet-19 enemics que estaven bombardejant les tropes republicanes en la línia de front, però un altre caça Nieuport-52 enemic que volava a 500 metres per sobre dels altres com a protecció, va atacar al Nieuport-52 de Josep Cabré i el va abatre morint a l’instant quan el seu avió va explotar al xocar contra el terra. Abans Josep Cabré havia tocat a dos dels Breguet-19 enemics, que no es van estavellar però quedaren inutilitzats, sent un dels seus pilots ferits. Josep Cabré i Planas fou el primer pilot de la força aèria catalana que morí en combat al front d’Aragó.
L’avió de Josep Cabré havia travessat les línies enemigues i va caure en zona feixista, pel no es pogueren recuperar es seves restes.
El mateix dia 14 d’agost diversos avions surten de l’aeroport de Sarinyena per donar suport aeri a les forces republicanes que lluitaven a la zona de Almudévar amb dos caces Niueport-52 i alguns bombarders Breguet-19, De Havilland DH-86, DH-84 i DH-89 i els Fokker-VII, que bombardegen tropes enemigues per donar suport als milicians del bàndol republicà en plena batalla.
Jaume Camarasa portava un bombarder De Havilland DH-89 “Dragon Rapide” amb tres ajudants més que eren els que s’encarregaven d’activar el llançament de bombes i les metralladores que s’havien muntat a l’avió. El 16 d’agost de 1936 Jaume Camarasa sortí cap al front d’Almudévar volant a uns 1.000 metres d’alçada amb 20 bombes de 12 kg i dos de 50 kg. Les de 12 kg. anaven penjades amb un portabombes però les de 50 kg. s’havien d’agafar entre dos per passar-les per un passador abans de llençar-les per la part posterior. Ferran Roig, Joan Maluquer i el sergent Posse acompanyaven a Camarasa. El Dragon DH-89 era bastant ràpid i la seva càrrega de bombes pesades era bastant temuda per l’enemic. Aquell dia nombroses forces enemigues es van dispersar davant el bombardeig del Dragon DH-89 pilotat per Camarasa.
DESEMBARCAMENT DE MALLORCA AMB EL SUPORT AERI EL 16 D’AGOST DE 1936
El 15 d’agost de 1936 per decret els serveis d’Aeronàutica Naval de la Generalitat queden adscrits al Departament de Defensa, que depèn del seu conseller Felip Díaz i Sandino, amb el que els hidroavions de l’Aeronàutica de Barcelona ja estan llestos per rebre oficialment les ordres directes de la Generalitat per donar suport al desembarcament de Mallorca, encara que de facto ja ho estaven des del principi de la guerra.
Just un dia abans del desembarcament a Mallorca, mentre eren a la illa d’Eivissa, el capità Manuel Uribarri, de les forces valencianes, va tenir friccions amb el capità Alberto Bayo, de les forces catalanes, a causa de diferències sobre quines accions prendre i sobre tot perquè Uribarri no va acceptar que Bayo manés sobre ell. El vaixell de les forces valencianes capitanejat per Uribarri va tornar a València i no va participar del desembarcament que s’havia de fer el dia següent. Les forces republicanes havien perdut un bon contingent de milicians per recuperar Mallorca amb aquesta retirada del capità de les forces valencianes Uribarri.
Les forces pel desembarcament a Mallorca comandades pel capità Alberto Bayo i el capità Miguel Buia comencen a arribar a la base de Maó. La zona de desembarcament a Mallorca escollit va des de Porto Cristo, Son Sarrió i Són Cervera, amb la intenció d’ocupar Manacor després.
L’aviador d’hidro Enric Pereira havia rebut l’ordre de traslladar-se a Maó el 14 d’agost de 1936 i posar-se sota les ordres del capità Bayo, que li ordenà que aquell dia fes un vol sobre Mallorca per llençar propaganda. A Maó, entre altres hi havia els pilots Lluís Alonso, Eduardo Guaza, Sebastià Baró, Jaume Obradors i Francesc Casals, aquest últim aquell que havia protagonitzat l’espectacular fugida de Mallorca abans esmentada.
El 16 d’agost de 1936 el capità Alberto Bayo, al davant de les forces catalanes, inicia el desembarcament a Mallorca. Les primeres forces desembarquen a Porto Cristo i Son Cervera, amb milicians majoritàriament d’Estat Català i ERC, acompanyats també d’un bon nombre de militants del PSUC i del POUM.
Els desembarcament, sobre tot a Porto Cristo, va tenir una forta resistència dels feixistes, produint-se forts combats a terra amb un alt nombre de morts, sobre tot entre les forces feixistes, els quals van haver de retrocedir fins que es consolidà el desembarcament. Les forces catalanes però, van patir més de 50 morts el primer dia.
Mentre, membres de la CNT-FAI, que s’havien concentrat a les illes de Cabrera i Dragonera, van voler desembarcar pel seu compte amb un altre vaixell, tot i dient que no estaven sota les ordres del capità Bayo però que col·laborarien militarment amb ell. Aquell 16 d’agost de 1936, les forces de la CNT-FAI també van desembarcar a la illa de Mallorca per Punta d’Amer, encara que allí no hi havia concentrades gaires forces feixistes i no van tenir quasi cap resistència, incorporant-se a la col·laboració amb les forces comandades per Bayo a l’illa.
Els desembarcament, sobre tot a Porto Cristo, va tenir una forta resistència dels feixistes, produint-se forts combats a terra amb un alt nombre de morts, sobre tot entre les forces feixistes, els quals van haver de retrocedir fins que es consolidà el desembarcament. Les forces catalanes però, van patir més de 50 morts el primer dia.
Mentre, membres de la CNT-FAI, que s’havien concentrat a les illes de Cabrera i Dragonera, van voler desembarcar pel seu compte amb un altre vaixell, tot i dient que no estaven sota les ordres del capità Bayo però que col·laborarien militarment amb ell. Aquell 16 d’agost de 1936, les forces de la CNT-FAI també van desembarcar a la illa de Mallorca per Punta d’Amer, encara que allí no hi havia concentrades gaires forces feixistes i no van tenir quasi cap resistència, incorporant-se a la col·laboració amb les forces comandades per Bayo a l’illa.
Aquell desembarcament s’havia fet amb el suport aeri de 7 hidroavions Savoia S-62 que sortiren de Maó cap a Mallorca per protegir el desembarcament. Els aviadors d’aquells hidros van ser Enric Pereira, José Maria Freire, Antoni Molina, Luis Rivas, Juan José Armario, Eduardo Guaza i Luís Alonso.
Un dels pilots dels Savoia S-62, Eduardo Guaza Marin és ferit greument al ser tocat per la metralla enemiga llançada des de terra, ha de fer un amaratge d’emergència i és perd l’aparell que cau en mans enemigues. Eduardo Guaza va ser rescatat de l’aigua per un vaixell republicà i es recuperaria de les ferides.
Els dies 17 i 18 d’agost de 1936 aquells hidroavions S-62 actuen bombardejant les tropes enemigues i van obrint camí per que les forces de Bayo avancin.
ATAC A BELCHITE EL 17 D’AGOST DE 1936
ATAC A BELCHITE EL 17 D’AGOST DE 1936
El 17 d’agost de 1936 a la matinada, sortia el De Havilland DH-89 “Dragon Rapide” de Sarinyena amb Guillem Xuclà com a pilot, amb Jona Maluquer entre altres com a observadors. L’objectiu era Belchite, al sud de Sarinyena passat l’Ebre. Bombardegen diverses cops a les forces franquistes a les afores de la població. No hi ha resposta de l’aviació franquista, el que vol dir que no els van detectar.
El 20 d’agost de 1920 el Dragon DH-89 pilotat per Jaume Camarasa torna a bombardejar la zona de Belchite, amb Maluquer d’observador. També hi va el capità José Domingo i Jaume Torres i Agut. Surten formant esquadreta amb un Fokker VII, un Late-28 i un Vicker, que van bombardejar les posicions franquistes a Belchite a més de 2.000 metres d’alçada.
El 20 d’agost de 1920 el Dragon DH-89 pilotat per Jaume Camarasa torna a bombardejar la zona de Belchite, amb Maluquer d’observador. També hi va el capità José Domingo i Jaume Torres i Agut. Surten formant esquadreta amb un Fokker VII, un Late-28 i un Vicker, que van bombardejar les posicions franquistes a Belchite a més de 2.000 metres d’alçada.
Joan Balcells i Auter amb un Farman 190 de l’Aeronàutica Naval, solia anar de Barcelona a Sarinyena per portar-hi munició, per així poder mantenir el subministrament de bombes per aquells atacs.
Aquells bombardejos van obrir pas a la batalla per conquerir Belchite per part de les forces terrestres, que duraria més d’un any amb forts combats i que seria conquerida finalment per les forces republicanes provinents de Catalunya, després de deixar el poble totalment destrossat pels combats.
A LA BASE AÈRIA DE SARINYENA DURANT L'AGOST 1936
Durant el més d’agost es van fer obres per millorar i ampliar l’aeroport de Sarinyena, de l’esquadra que ja se li deia la de les “Ales Roges”. El capità José Domingo i l’alferes Alfons Jiménez i Brugués van ser nomenats encarregats d’organitzar el campament. Alfons Jiménez però, patiria una apendicitis i hauria de ser operat, pel que va ser baixa durant unes setmanes i no es reincorporà al camp de Sarinyena fins el setembre de 1936.
El 21 d’agost de 1936 el pilot Joan Balcells, en un vol d’enllaç entre Barcelona i Sarinyena va fugir per les bones a França amb l’avió Farman 190. Des d’allí es traslladà a Itàlia, se suposa que per passar-se a l’enemic.
El 22 d’agost de 1936, el destacat pilot Jesús Garcia Herguido torna a incorporar-se a la força aèria catalana de “Les Ales Roges” a la base de Sarinyena, després d’haver estat uns dies a Madrid combatent amb un caça Niueport-52 contra avions feixistes.
ELS PRIMERS AVIONS ITALIANS A MALLORCA
El dia 19 d’agost de 1936, apareixen els primers avions feixistes italians que donen suport als colpistes, són 3 hidroavions Savoia S-55, que ataquen tant als combois que venen de Maó per mar com a les forces que han desembarcat a Mallorca. Un dels navilis atacats és el vaixell hospital Marquès de Comillas. Però l’endemà 20 d’agost, els 7 hidros republicans que tenen ara la base a Maó descobreixen als hidros italians fondejats al port de Palma, surten en esquadreta i els bombardegen. Enric Pereira pilota un dels hidros acompanyat com observador del capità d’aviació Ferran Beneito. Antoni Molina, Luís Rivas, Juan José Armario, Luís Alonso i Jaume Obradors, entre altres són alguns dels pilots d’aquests hidros. Després d’aquell bombardeig s’esgotaren les bombes dels hidros amb base a Maó. En el bombardeig enfonsen un dels hidros italians i els altres dos són tocats. Són reparats però tornen a Itàlia.
A partir de llavors els hidros republicans de Maó actuen poc ja que disposen de molt poques bombes. El dia 24 i 25 d’agost bombardegen posicions feixistes a Palma de Mallorca i Son Carrió i el dia 26 Los Molinos.
LA MORT DEL CAPITÀ JOSÉ MARIA FREIRE
LA MORT DEL CAPITÀ JOSÉ MARIA FREIRE
El 28 d’agost de 1936 va morir el primer aviador de l’Aeronàutica Naval de Barcelona al front de les Balears, el capità José Maria Freire Benítez, nascut al Puerto de Santamaría (Cádiz).
Un dia abans, el 27 d’agost havia arribat a Palma un vaixell italià, el Morandi. Aquell vaixell havia descarregat, entre altre material de guerra, tres caces Fiat CR-32 i tres hidroavions Machi-51, tots ells desmuntats
El 28 d’agost de 1936 amb el front estabilitzat a Mallorca i havent avançat les forces catalanes, Bayo ordena al 6 hidros S-62 amarar a Cala Morlanda, davant de Punta d’Amer. Els pilots eren, Enric Pereira, José Maria Freire, Antoni Molina, Luís Rivas i Luís Alonso, Antonio Orejuela, els quals s’escampen per la platja.
Aquell dia 28 d’agost portaren a la platja un ferit del front, un guàrdia civil republicà. José Maria Freire i Ferran Beneito s’ofereixen a portar al ferit a Maó amb un dels Savoia S-62, el qual s’enlaira de la platja i el segueixen els hidros S-62 d’Antoni Molina, Luís Rivas i Luís Alonso, quedant fondejats a cala Morlanda, la platja de Punta d’Amer, els hidroavions d’Enric Pereira i Antonio Orejuela juntament amb els seus observadors.
De cop apareixen uns caces Fiat CR-32 dels feixistes italians que van darrera del S-62 pilotat per José Maria Freire amb Ferran Beneito com a copilot, els quals transportaven al guàrdia civil republicà cap a Maó. Enric Pereira i Antonio Orejuela, que veuen l’escena, posen en marxa els motors dels seus hidroavions S-62 per sortir a escortar també a l’hidroavió S-62 pilotat per Freire. Un caça italià Fiat CR-32, torna i metralla els dos hidros Savoia S-62 d’Enric Pereira i Antonio Orejuela, sense donar-los temps a enlairar-se. Els avions van quedar com un colador, però Pereira i Orejuela van poder saltar i arribar a la platja nadant. Quan el caça italià se’n va anar, els dos pilots ajudats pels observadors van remolcar els dos avions cap a la platja per recuperar-los. La idea era que l’endemà els dos avions fossin remolcats per vaixells republicans cap a Maó.
Un caça italià Fiat CR-32, que perseguia a l’hidroavió S-62 pilotat per Freire amb Beneito com a copilot, que portava al guàrdia civil republicà ferit a Maó, molt més ràpit que aquest, es va posar darrera la seva cua i el va metrallar. El capità José Freire resultà ferit de mort al rebre una bala al clatell. Els comandaments de l’avió són agafats pel capità Ferran Beneito qui aconsegueix fer maniobres evasives i aconsegueix amarar a tres milles del far de Cap de Pera de la illa de Mallorca.
Antoni Molina, que va veure l’aparell de Freire amarar, sense preocupar-se de si seria atacat pel caça italià va tornar i va amarar al costat de l’hidro de Freire. Llavors sense enlairar-se i amb el motor en marxa el va remolcar fins al vaixell Mar Negro el qual el va remolcar fins a Maó. Antoni Molina va tornar amb l’avió a Maó. El resultat havia set la mort de José Maria Freire, mentre el guàrdia civil republicà ferit que transportava es va salvar.
El cadàver de José Maria Freire Benítez va ser traslladat a Barcelona, on 3 dies després es va fer el seu funeral amb la presència d’una gran multitud i representants de totes les forces antifeixistes de Catalunya. Membres d’Estat Català, partit que tenia més milicians a Mallorca i que rebien el suport dels hidroavions, van ser els que van acudir amb més militants al funeral de Freire encarregant-se del servei d’ordre.
L’endemà 29 d’agost de 1936 al mig dia es torna a repetir l’atac dels caces italians contra els hidros republicans fondejats davant de la costa de Mallorca. A la nit Antonio Orejuela demana permís per volar cap a Maó. Enric Pereira, que era a la platja de Punta d’Amer, és l’únic pilot de l’Aeronàutica Naval que quedava a la costa de Mallorca.
A partir de llavors l’aviació italiana comença a dominar l’espai mallorquí i metralla els transports que aprovisionen les forces catalanes comandades pel capità Bayo.
EL GOVERN CENTRAL REPUBLICÀ ORDENA A BAYO RETIRAR-SE DE MALLORCA
El 31 d’agost de 1936 el capità Bayo reclama més avions caça al govern republicà espanyol per protegir a les forces de Mallorca, ja que havien arribat a Mallorca aquell dia diversos caces trimotors Savoia S-81 italians, així com els Fiat CR-32 i que ja havien començat a atacar a les forces catalanes a la illa causant nombroses baixes.
EL GOVERN CENTRAL REPUBLICÀ ORDENA A BAYO RETIRAR-SE DE MALLORCA
El 31 d’agost de 1936 el capità Bayo reclama més avions caça al govern republicà espanyol per protegir a les forces de Mallorca, ja que havien arribat a Mallorca aquell dia diversos caces trimotors Savoia S-81 italians, així com els Fiat CR-32 i que ja havien començat a atacar a les forces catalanes a la illa causant nombroses baixes.
El govern central republicà i el president de la república Manuel Azaña ordena al capità Alberto Bayo que retiri les seves forces de Mallorca. El 3 de setembre arriba el vaixell Jaime I i el creuer Libertat amb l’ordre de retirar a les forces desembarcades en un termini de 12 hores. El reembarcament es produeix el 4 de setembre de 1936.
En aquest cas el govern central va fer valer el seu poder sobre el capità Bayo, malgrat que l’operació havia set iniciada pel govern pràcticament independent de Catalunya. Si bé fins llavors la direcció militar de les milícies i l’aviació al front d’Aragó estava a càrrec de la Generalitat de Catalunya i del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya (CMAC), fins llavors allò no havia creat cap conflicte d’interessos, ja que el govern central tenia prou problemes per ocupar-se d’altres fronts de guerra, malgrat que al govern central republicà no li agradava que la Generalitat s’hagués agafat unilateralment les competències de Defensa, entre altres.
De totes maneres, a la majoria de dirigents de la CNT-FAI tampoc els agradava massa aquella operació de les Balears, entre ells Joan Garcia Oliver, president del CMAC, ja que opinava que on es necessitaven més forces era al Front d’Aragó. A més, el Front de les Balears, a diferència del Front d’Aragó per terra, no estava dominat per la CNT sinó per la Generalitat, cosa que també podia haver influït en aquesta opinió i en el fet de que des de Catalunya no es pressionés gaire per desobeir les ordres del govern central de retirar les forces catalanes de Mallorca.
Per altra banda el govern central republicà, que tampoc veia amb bons ulls que el Front d’Aragó estigués sota les estrictes ordres de la Generalitat i del CMAC, aquest dominat per la CNT, encara li agradava menys que la Generalitat dominés les Illes Balears per si sola, on ja veien el perill separatista de les zones de parla catalana.
De totes maneres l’arribada potents avions de caça feixistes italians a Mallorca per donar suport als militars colpistes espanyols, feia que el govern central republicà tingués la paella pel mànec a negar suport aeri a l’expedició catalana a les Balears, cosa que encara la dificultava més.
Segons el capità Alberto Bayo, si el govern central republicà hagués donat més suport aeri o no hagués ordenat retirar les tropes catalanes de Mallorca, haguessin pogut ocupar fàcilment Palma, ja que les seves forces tenien molta moral i estaven avançant terreny contínuament. Per molts allò va ser un error, ja que a partir de llavors, Mallorca es va convertir en la principal base de les forces aèries feixistes italianes per bombardejar les zones republicanes tant de Catalunya com d’altres posicions del front.
La veritat és que era tant important tenir més forces al Front d’Aragó com al Front de les Balears, però com ja s’ha comentat abans, hi havia diverses opinions sobre el tema, que actualment encara estan en debat. És evident que els interessos polítics i ideològics de les diferents forces antifeixistes, també influïen en les opinions i decisions.
El dia 13 de setembre de 1936 les forces feixistes bombardegen Eivissa i Formentera i ocupen de nou Cabrera. El 20 de setembre Eivissa i Formentera, ja abandonades per les forces catalanes tornen a ser ocupades pels feixistes. Mallorca quedava en mans de l’enemic i Barcelona i Catalunya en general en patiria les conseqüències en forma de bombardejos.
La conselleria de Defensa va fer la següent nota:
La retirada de Mallorca fou polèmica. Bayo l’havia iniciat però sense l’autorització de l’alt comandament. Malgrat tot el desembarcament fou un èxit militar. Els primers dies les forces catalanes avançaven per l’illa de Mallorca. L’acció dels avions italians a finals d’agost de 1936 sobre tot a Cala Amer va fer que es decidís retirar les forces, ja que s’havien estancat a causa dels bombardejos i podien fer més servei en altres fronts. Per això arribà l’ordre de l’alt comandament de Madrid ordenant el reembarcament. Les forces catalanes lluitaven amb gran moral de victòria. Els morts de les forces republicanes foren uns 130, a part de nombrosos ferits.
AVIONS ESTRANGERS COMPRATS PER LA GENERALITAT DE CATALUNYA I EL GOVERN CENTRAL REPUBLICÀ
Des dels primers dies de guerra alguns pilots estrangers es van oferir a venir a lluitar a la guerra civil. A Catalunya hi vingueren els primers dies un pilot belga i dos francesos, algun dels quals va anar a Sarinyena. Un dels francesos portava un Latecoère-28, avió de càrrega civil reciclat com a bombarder. Aquests també pilotaven tots els tipus d’avions del camp fent missions de guerra.
Al poc temps va sortir l’acord de no intervenció Europea i es va prohibir als pilots francesos i belgues actuar, encara que tant la Generalitat de Catalunya pel seu compte com el govern central republicà s’encarregaren d’adquirir uns pocs avions a alguns països europeus.
L’agost de 1936, el govern francès presidit pel socialista León Blum va ser l’únic que durant un curt període de temps va ignorar la prohibició de la societat de nacions respecta a la intervenció estrangera. Amb un acord amb el president de la república Manuel Azaña França envia alguns avions per ajudar al govern republicà. L'única adquisició durant els primers mesos de guerra van ser 13 caces Dewoitine D-333 i 6 bombarders Potez 540 bimotor. El 8 d’agost van arribar 13 caces Dewoitine D-371 al Prat, que serien armats a Cuatro Vientos, a Madrid.
Un avió Aircraft ST-25 va ser comprat a Anglaterra i va arribar al Prat. D’Anglaterra van arribar a Sarinyena els primers mesos, avions de transport De Havilland DH-84 “Dragon”, que els van transformar en bombarders. El 28 d’agost de 1936 va arribar des de Bèlgica un caça Avia BH-33 de fabricació Txeca. El 6,7 i 8 de setembre de 1936 van arribar al Prat una esquadreta de caces 46 Loire des de la població francesa de Chartrés. També alguns Bloch Mb-210 i un Blierot 111/5 van arribar de França.
Un avió Aircraft ST-25 va ser comprat a Anglaterra i va arribar al Prat. D’Anglaterra van arribar a Sarinyena els primers mesos, avions de transport De Havilland DH-84 “Dragon”, que els van transformar en bombarders. El 28 d’agost de 1936 va arribar des de Bèlgica un caça Avia BH-33 de fabricació Txeca. El 6,7 i 8 de setembre de 1936 van arribar al Prat una esquadreta de caces 46 Loire des de la població francesa de Chartrés. També alguns Bloch Mb-210 i un Blierot 111/5 van arribar de França.
Però una part important d’aquells avions que enviava el govern francès a les forces republicanes de l’Estat Espanyol, eren sobrants d’estocs que no havien aprovat els controls de seguretat a França i havien set rebutjats allí per ser de pilotatge massa perillós. A part d’algunes accions durant els primers mesos, van quedar molt aviat desfasats pels combats aeris que vindrien.
Finalment degut al pacte de no intervenció de la societat de nacions, pràcticament es va aturar l’arribada d’avions de guerra pels republicans procedents de les democràcies occidentals europees.
MÉS REFORÇOS PEL CAMP DE SARINYENA
A conseqüència tant de la revolució impulsada pels anarquistes des del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya (CMAC), dominat per la CNT-FAI, les quals no seguien les directrius del govern central republicà, com pel seu seguiment per part forces marxistes i d’esquerres catalanes i del mateix govern de la Generalitat, com PSUC, POUM o ERC, les quals tenien un fort component sobiranista, Catalunya havia esdevingut independent de facto, el que feia que tant el CMAC com la Generalitat tinguessin el control absolut de les seves pròpies forces militars, encara que amb estreta col·laboració i coordinació militar amb el govern central república, especialment pel que fa a l’aviació, en que la coordinació era total, tant en proporcionar-se pilots, comandaments i avions mútuament, tenint en compte que el domini de l’aire era vital per lluitar contra els facciosos.
Tant el conseller de defensa de la Generalitat, el coronel d’aviació Felip Díaz i Sandino, que a la vegada era el cap de tota la incipient aviació catalana, com el cap del camp de forces aèries catalanes del camp de Sarinyena, el comandant Alfonso de los Reyes González, sol·licitaven ajuda en avions i pilots al govern central republicà i a la vegada també els proporcionaven pilots i avions a ells sempre que ho necessitessin.
Tres Breguet-19 van sortir a mitjans d’agost de 1936 de Madrid cap a Sarinyena, comandats per l’alferes Isidoro Giménez Garcia. L’alferes Isidoro Giménez ja havia participat en alguns combats a Madrid i se’l veia molt experimentat. Només arribar el comandant Alfonso de los Reyes González els donà l’ordre de bombardejar Belchite.
L’alferes Isidoro Giménez, més experimentat, li va donar al comandant Alfonso de los Reyes González, el cap del camp de Sarinyena, alguns consells de com organitzar millor el camp i l’emmagatzematge de les bombes. El comandant Alfonso de los Reyes González, el cap del camp d’aviació de Sarinyena, veient els coneixements d’Isidoro Giménez, el va nomenar cap militar de la base de les “Ales Roges” de Sarinyena.
A finals d’agost de 1936 el capità d’artilleria José Domingo Rosich va esdevenir segon cap de l’aeròdrom de Sarinyena. Llavors l’alferes Isidoro Giménez es va centrar en dirigir els vols de les “Ales Roges” i el capità José Domingo el va rellevar en l’organització dels serveis de terra del camp de Sarinyena i les reformes en les pistes d’aterratge. També continuà les tasques d’instrucció als nou incorporats o als ja veterans sobre els nous aparells i metralladores.
L’alferes Isidoro Giménez organitzà els atacs o les operacions d’observació normalment amb un Fokker F-VII trimotor al davant, amb 3 bombarders Breguet-19 a cada cantó i dos caces Nieuport-52 a darrera i més alts com a protecció. En els atacs o vols d’observació a vegades s’hi afegien el Dragon Rapide, el Late-28 o algunes avionetes.
L’alferes Isidoro Giménez organitzà els atacs o les operacions d’observació normalment amb un Fokker F-VII trimotor al davant, amb 3 bombarders Breguet-19 a cada cantó i dos caces Nieuport-52 a darrera i més alts com a protecció. En els atacs o vols d’observació a vegades s’hi afegien el Dragon Rapide, el Late-28 o algunes avionetes.
Dos pilots militars més vinguts de Madrid, Luís Bercial Rubero i Manuel Castedo, es van incorporar a finals d’agost al camp de Sarinyena.
Antonio López-Garro era un aviador militar que arribà a Sarinyena a finals d’agost de 1936. Aquest era al Sàhara en el moment de l’aixecament el 17 de juliol i al cap d’uns dies va aconseguir fugir al Marroc i des d’Oran va aconseguir fugir a França i passar-se al bàndol republicà a Barcelona. A finals d’agost de 1936 Felip Díaz Sandino l’envià a Sarinyena. Pilotava tant Dragons com Breguet com avionetes. Va participar en la instrucció de pilots i també en accions al front d’Aragó el setembre de 1936. L’octubre passà a ser el cap de l’aeròdrom de Reus.
Antonio López-Garro era un aviador militar que arribà a Sarinyena a finals d’agost de 1936. Aquest era al Sàhara en el moment de l’aixecament el 17 de juliol i al cap d’uns dies va aconseguir fugir al Marroc i des d’Oran va aconseguir fugir a França i passar-se al bàndol republicà a Barcelona. A finals d’agost de 1936 Felip Díaz Sandino l’envià a Sarinyena. Pilotava tant Dragons com Breguet com avionetes. Va participar en la instrucció de pilots i també en accions al front d’Aragó el setembre de 1936. L’octubre passà a ser el cap de l’aeròdrom de Reus.
El 28 d’agost de 1936 l’esquadreta de les” Ales Rojes” contínua els bombardejos al front d’Aragó.
El mateix 28 d’agost de 1936 la Generalitat comunica el nomenament de graus militars pels pilots civils que havien estat mobilitzats pel tinent coronel Felip Díaz i Sandino. La majoria són nomenats alferes, mentre és dona el rang de tinent a Josep Canudas i Busquets, Lluís Aguilera i Culell, Jaume Camarasa i Lluelles, Ramon Torres i Guash, Angel Orté i Abad i Josep Maria Ferrater i Bofill. En aquells moments era la Generalitat de Catalunya qui ordenava els rangs dels pilots militars i que els ascendia de soldats a suboficials o de suboficials a oficials.
El mateix 28 d’agost de 1936 la Generalitat comunica el nomenament de graus militars pels pilots civils que havien estat mobilitzats pel tinent coronel Felip Díaz i Sandino. La majoria són nomenats alferes, mentre és dona el rang de tinent a Josep Canudas i Busquets, Lluís Aguilera i Culell, Jaume Camarasa i Lluelles, Ramon Torres i Guash, Angel Orté i Abad i Josep Maria Ferrater i Bofill. En aquells moments era la Generalitat de Catalunya qui ordenava els rangs dels pilots militars i que els ascendia de soldats a suboficials o de suboficials a oficials.
Cal ressaltar a Ramon Torres i Guash, un d’aquells pilots civils reciclats en pilots militars que havien obtingut el rang de tinent aquell 28 d’agost de 1936. Ramon Torres, nascut a Barcelona, havia set un destacat pilot civil que el novembre de 1934 havia set el primer pilot de l’Estat Espanyol que havia travessat amb un avió el desert del Sahara, gesta aconseguida just uns mesos després de treure’s el títol de pilot el mateix 1934, pel que era conegut com “El pilot del desert”. Ja va participar com observador-metrallador en accions al front d’Aragó els primers dies de guerra el juliol de 1936, fet ja mencionat abans. Aviat va participar com a pilot de bombarders de “Les Ales Roges” al front d’Aragó, sent nomenat poc després capità d’aviació, arribant a ser un dels pilots de bombarders més destacats del bàndol republicà, sent requerit a diversos fronts de guerra, com el de Madrid. El març de l’any següent moriria en una acció de guerra quan el seu Breuguet-XIX va ser abatut pels canons antiaeris del vaixell de guerra “Canarias” a la zona de Roses (Alt Empordà).
Algunes empreses entre les que hi havia la Maquinista Terrestre i Marítima, fabricaven les bombes pels avions.
Cada cop arribaven més avions i el camp de Sarinyena es quedava petit, pel que s’anava construint i fent més gran sobre la marxa.
FLIRTEJOS I CASAMENTS A LA BASE DE SARINYENA
FLIRTEJOS I CASAMENTS A LA BASE DE SARINYENA
Es va muntar una banda de música al camp de Sarinyena, que a més de composar l’himne de les “Ales Roges” i tocar altres peces en suport a la República, tocaven en alguns balls i festes que s’organitzaven a la base.
En aquells concerts, balls i festes que es celebraven a l’aeròdrom de Sarinyena, molts a cops hi anaven veïns dels pobles propers, especialment de moltes noies, cosa que va portar a alguns flirtejos entre noies dels pobles de Sarinyena, Albatillo o altres propers a la base aèria amb alguns dels pilots de “Les Ales Roges”. Això en algun cop van provocar tensió i malestar entre els nois d’aquells pobles. De fet, alguns pilots de la base aèria de Sarinyena es van acabar casant amb algunes noies d’aquells pobles, com Rodolfo Robles Cézar i Francesc Cabré i Rofes, entre altres, celebrant-se els casaments a la mateixa base, casaments que duien a més festes de celebració.
L’AVIACIÓ CATALANA AL FRONT D’ARAGÓ A PRINCIPIS DE SETEMBRE DE 1936
En aquells concerts, balls i festes que es celebraven a l’aeròdrom de Sarinyena, molts a cops hi anaven veïns dels pobles propers, especialment de moltes noies, cosa que va portar a alguns flirtejos entre noies dels pobles de Sarinyena, Albatillo o altres propers a la base aèria amb alguns dels pilots de “Les Ales Roges”. Això en algun cop van provocar tensió i malestar entre els nois d’aquells pobles. De fet, alguns pilots de la base aèria de Sarinyena es van acabar casant amb algunes noies d’aquells pobles, com Rodolfo Robles Cézar i Francesc Cabré i Rofes, entre altres, celebrant-se els casaments a la mateixa base, casaments que duien a més festes de celebració.
L’AVIACIÓ CATALANA AL FRONT D’ARAGÓ A PRINCIPIS DE SETEMBRE DE 1936
El francès Raoul Delas era el pilot i Alfred Davins i Ferrer el copilot del Latecoère-28 (Late-28), que era un dels avions de transport monomotor civils adaptat pel bombardeig. Havia estat preparat per dur 3 bombes de 50 Kg en els llançabombes instal·lats a l’exterior del fusellatge i dins 20 bombes de 12 Kg. Tenia més velocitat que els Breguet-19 i hi duia una metralladores incorporada i els tripulants també disparaven amb els seus fusells. Els observadors s’anaven alternant entre altres pilots civils i mecànics
L’1 de setembre de 1936 a la tarda surt l’avió Latécoère-28 (Late-28) de la base de Sarinyena per bombardejar posicions enemigues a la zona de Zuera prop del riu Gállego acompanyat d’un Fokker F-VII, un altre avió civil preparat pel bombardeig, a més d’altres avions. Raoul Delas i Alfred Davins eren els pilots del Late-28, mentre Joan Caballé i Painous i Jaume Picanyol i Camps anaven d’observadors metralladors. En un moments en que pilotava Alfred Davins per sobre de Zuera, els caces Nieuport-52 franquistes que havien sortit de Saragossa els van disparar ràfegues de metralladora. Els que en aquella missió feren de metralladors, Joan Caballé i Jaume Picanyol, també van disparar contra el Nieuport franquista però aquest era un autèntic caça més preparat per això. Tot seguit el Late-28 va rebre un nou atac dels caces franquistes i Jaume Picanyol va resultar ferit en una cama pel foc metrallador. Van tornar a Sarinyena aterrant amb les rodes rebentades i Picanyol fou ingressat a l’hospital del poble. Després fou traslladat a Barcelona a on li van amputar una cama.
L’1 de setembre de 1936 a la tarda surt l’avió Latécoère-28 (Late-28) de la base de Sarinyena per bombardejar posicions enemigues a la zona de Zuera prop del riu Gállego acompanyat d’un Fokker F-VII, un altre avió civil preparat pel bombardeig, a més d’altres avions. Raoul Delas i Alfred Davins eren els pilots del Late-28, mentre Joan Caballé i Painous i Jaume Picanyol i Camps anaven d’observadors metralladors. En un moments en que pilotava Alfred Davins per sobre de Zuera, els caces Nieuport-52 franquistes que havien sortit de Saragossa els van disparar ràfegues de metralladora. Els que en aquella missió feren de metralladors, Joan Caballé i Jaume Picanyol, també van disparar contra el Nieuport franquista però aquest era un autèntic caça més preparat per això. Tot seguit el Late-28 va rebre un nou atac dels caces franquistes i Jaume Picanyol va resultar ferit en una cama pel foc metrallador. Van tornar a Sarinyena aterrant amb les rodes rebentades i Picanyol fou ingressat a l’hospital del poble. Després fou traslladat a Barcelona a on li van amputar una cama.
El mateix 1 de setembre de 1936 surt un De Havilland DH-89 “Dragon Rapide” de Sarinyena pilotat per Lluís Aguilera i Culell amb Joan Maluquer com un dels observadors metralladors el qual va bombardejar la zona de Siétamo. Un Fokker F-VII anava a la punta amb 3 bombarders Breguet-19 a cada ala i escortats per 2 caces Nieuport-52.
Joan Maluquer explica en les seves memòries que va començar a anar com observador-metrallador en un Breguet-19 pilotat per Rodolfo Robles. Entre el 2 i el 5 de setembre de 1936 van fer quatre sortides amb el Breguet-19 per bombardejar posicions enemigues prop d’Osca. En alguns d’aquells vols Rodolfo Robles donava els comandaments a estones a Maluquer malgrat que aquest només havia set pilot sense motor. Així va aprendre Joan Maluquer a pilotar un Breguet-19 de la mateixa manera que van fer altres pilots civils.
El camp de Sarinyena es va acomodar per rebre nombrosos nous pilots i mecànics que hi arribaven. S’hi menjava bé i es passaven algues pel·lícules en un cinema que van muntar. Les comunicacions amb el Prat i altres comandaments es feien per telegrama xifrat en clau, ja que no era segur fer-ho per telèfon.
El camp de Sarinyena es va acomodar per rebre nombrosos nous pilots i mecànics que hi arribaven. S’hi menjava bé i es passaven algues pel·lícules en un cinema que van muntar. Les comunicacions amb el Prat i altres comandaments es feien per telegrama xifrat en clau, ja que no era segur fer-ho per telèfon.
El capità José Domingo fa il·luminar la pista de Sarinyena ja que els avions tornen de nit.
El 3 de setembre de 1936 la Generalitat ordena a l’ajuntament de Sabadell l’arranjament del seu aeroport d’acord amb el projecte de la comandància d’aviació militar, per que pugui ser també usat pes avions militars.
El 10 de setembre de 1936 diversos bombarders Breguet XIX surten de Sarinyena i bombardegen als facciosos en zones properes a a Tardienta i Siétamo i pobles de la zona, per donar suport a les milícies republicanes i antifeixistes, on hi havia una forta batalla. Els bombardejos i els forts combats en aquella zona van durar fins a final del mes de setembre, retirant-se els feixistes de la zona i apropant-se els republicans a Osca.
El dia 13 de setembre es celebrà un festival de les “Ales Roges” a Sarinyena en el que hi va assistir el tinent coronel Díaz i Sandino i Coronel Villalba, caps militars designats per la Generalitat de Catalunya.
El 10 de setembre de 1936 diversos bombarders Breguet XIX surten de Sarinyena i bombardegen als facciosos en zones properes a a Tardienta i Siétamo i pobles de la zona, per donar suport a les milícies republicanes i antifeixistes, on hi havia una forta batalla. Els bombardejos i els forts combats en aquella zona van durar fins a final del mes de setembre, retirant-se els feixistes de la zona i apropant-se els republicans a Osca.
El dia 13 de setembre es celebrà un festival de les “Ales Roges” a Sarinyena en el que hi va assistir el tinent coronel Díaz i Sandino i Coronel Villalba, caps militars designats per la Generalitat de Catalunya.
Durant el setembre de 1936 es produïren diversos combats entre els Breguets i els Niueports dels dos bàndols en la zona del front d’Aragó, els quals volien protegir a les seves tropes de terra.
El 19 de setembre de 1936 la Generalitat de Catalunya nomena a Vicenç Guarner i Vivanco com a cap de les milícies populars catalanes per la formació en un futur pròxim de l’Exèrcit Popular Català, sota les estrictes ordres de la Generalitat.
El 19 de setembre de 1936 la Generalitat de Catalunya nomena a Vicenç Guarner i Vivanco com a cap de les milícies populars catalanes per la formació en un futur pròxim de l’Exèrcit Popular Català, sota les estrictes ordres de la Generalitat.
Cal ressaltar que, acordat amb la CNT-FAI, per aquelles dates s’havia eliminat el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya (CMAC) per concentrar el poder a Catalunya en el Consell de la Generalitat a partir de finals de setembre de 1936, amb la participació de consellers de pràcticament totes les forces antifeixistes de Catalunya, CNT, ERC, PSUC, POUM, Acció Catalana Republicana (ACR) i Unió de Rabassaires. Sols es va marginar a Estat Català, que era una escissió d’ERC i havia tingut alguns enfrontaments amb membres de la FAI durant la república, encara que Estat Català, a part d’haver participat de manera nombrosa en l’expedició a Mallorca abans esmentada, també tenia les seves pròpies milícies al Front d’Aragó col·laborant amb la resta de forces antifeixistes.
Amb això es consolidava la independència de facto de Catalunya amb la creació oficial del seu propi exèrcit i tot el poder concentrat en la Generalitat, però amb plena col·laboració amb el govern central republicà en la guerra contra els facciosos.
El 29 de setembre de 1936 es crea l’escola de pilots militars de la Generalitat, depenent del departament de Defensa, amb Felip Díaz i Sandino com conseller de Defensa, tot i fent campanyes perquè s’allistin voluntaris a l’aviació catalana.
El 29 de setembre de 1936 es crea l’escola de pilots militars de la Generalitat, depenent del departament de Defensa, amb Felip Díaz i Sandino com conseller de Defensa, tot i fent campanyes perquè s’allistin voluntaris a l’aviació catalana.
Fou nomenat director professor de l’escola Josep Canudas, el cap de l’Aeronàutica, que depenia de la Conselleria de Defensa de la Generalitat.
Inicialment quedaren com a professors instructors el mateix Josep Canudas, Jaume Camarasa, Josep Careaga, Maria Pepa Colomer i Dolors Vives. També un bon nombre de mecànics d’aviació van ser mobilitzats per fer feines de reparació, manteniment i d’adaptació d’avions, entre els que destaquen Joaquim Sangenís i Llorenç Fornés entre altres.
Per altra banda alguns dels instructors com les dues úniques dones pilots de la força aèria catalana, Maria Pepa Colomer i Dolors Vives, a part d’instruir a nombrosos pilots de guerra catalans, van fer vols de reconeixement, enllaç i transport de ferits al front d’Aragó a partir de desembre de 1936, que solien pilotar un De Havilland DH-84 “Dragon”, entre altres avions.
Per altra banda alguns dels instructors com les dues úniques dones pilots de la força aèria catalana, Maria Pepa Colomer i Dolors Vives, a part d’instruir a nombrosos pilots de guerra catalans, van fer vols de reconeixement, enllaç i transport de ferits al front d’Aragó a partir de desembre de 1936, que solien pilotar un De Havilland DH-84 “Dragon”, entre altres avions.
El setembre de 1936 l’avantatge inicial en l’aviació dels republicans canvia progressivament favor dels franquistes quan arriben nombrosos avions italians, com els Fiat CR-32 i els Romeo- 37 i nombrosos avions alemanys com els caces Heinkel-51 o els bombarders Junkers-52 que a més eren superiors en capacitat de combat als avions dels que disposava el bàndol republicà.
És per això que, malgrat els pocs avions provinents de França, i encara quasi d’esquenes a la prohibició de la comunitat internacional, el govern republicà espanyol cerqués altres llocs a on aconseguir més avions de guerra i de més qualitat. És per això que es van posar en contacte amb la Unió Soviètica liderada per Stalin, que era l’Estat que als anys 30 i ja des dels anys 20, havia desenvolupat la força aèria de guerra més potent del món i que en poc temps començaria a enviar avions al bàndol republicà.
AVIONS DE LES ALES ROJES ENVIATS AL FRONT D’EUSKADI
Durant els primers dies de setembre de 1936, un gran part de la província de Guipúscoa i de la d’Àlaba ja havia caigut en mans dels colpistes. En aquells moments José Antonio Aguirre havia agafat possessió en la pràctica de la presidència autonòmica basca, fent efectiu el projecte d’estatut que fins llavors no s’havia materialitzat, fent-se oficial per un decret del govern central republicà un mes després. En aquells moments l’autonomia basca estava pràcticament formada sols per la província de Biscaia i algunes petites zones de Guipúscoa i Alaba, encara no ocupades pels franquistes, sent Bilbao en aquells moments la capital d’Euskadi.
Les forces d’aviació de que disposaven els bascos eren molt reduïdes. Tenien un caça Nieuport-52 pilotat per Emilio Vilcaceballos Garcia i un bombarder Breguet-19 pilotat per Francisco Ponce de León, ambdós procedents de l’aviació catalana dels primers dies de la guerra. També tenien un avió civil reciclat en avió de guerra, un De Havilland DH-84 “Dragon” procedent del front de Madrid i un avió Vickers Wildbeest. L’aviació del Front del Nord republicà tenia el seu quarter general a Santander i tenia com a cap al capità Manuel Cascón Briega. Al voltant de Bilbao s’havien habilitat dos petits aeroports per l’aviació de guerra, un a Lamaico i un a Sondica.
El cap de l’aviació del Nord el capità Manuel Cascón, van demanar l’ajut de l’aviació catalana i el tinent coronel Felip Díaz i Sandino, el qual va donar l’ordre al comandant Alfonso de los Reyes d’enviar-hi una esquadreta de les Ales Roges que eren a Sarinyena.
El 9 de setembre de 1936, el comandant Alfonso de los Reyes González va designar a diversos pilots i observadors per traslladar-se amb 4 avions des de la base de Sarinyena al front d’Euskadi. Com a pilots dels 3 de bombarders Breguet-19 va designar a Rodolfo Robles Cezar, Juan Roldan Maldonado i Antonio Salueña Lucientes. Com a pilot del caça Nieuport-52 al tinent Amador Silverio Jiménez, conegut com “El Dibuixant”. A part també es van designar diversos observadors metralladors per anar en els avions, entre ells Joan Maluquer i Whal, que hi va anar amb el Breguet-19 de Rodolfo Robles, el qual va explicar anys després molts detalls tant de l’expedició com del la creació de la base de Sarinyena de les “Ales Roges” en les seves memòries.
El 16 de setembre de 1936 surt l’esquadreta de les “Ales Roges” de Sarinyena cap a Bilbao i aterren al cap de 3 hores al camp d’aviació de Lamaico, als voltants de Bilbao. Allí passen a les ordres del tinent Fernando Hernández Franch, cap de l’esquadreta d’Euskadi i de Luís Cerro, el cap de l’aeròdrom de Lamaico.
Entre el 17 i el 25 de setembre de 1936, els avions de “Les Ales Roges” traslladats a Euskadi van participar amb els pocs que ja hi havia allí, ja esmentats abans, en diversos bombardejos contra les forces terrestres feixistes que intentaven avançar per la zona republicana que encara quedava a Euskadi, que era majoritàriament la província de Biscaia.
Però a partir del 24 de setembre de 1936, els franquistes en la zona Nord ja disposen de 3 Junkers-52 trimotors enviats pel règim nazi alemany, que duien bombes de 250 kg, les més potents que s’havien vist fins llavors i que ja havien actuat a Màlaga del 13 d’agost de 1936. També incorporen dos Fokkers-VII espanyols. Aquells 5 avions els franquistes els van concentrar al camp d’aviació de Logroño.
El 25 de setembre de 1936, es produeix un bombardeig sobre Bilbao per part dels Junkers i els Fokkers facciosos, que bombardegen des de uns 4.000 metres. Els antiaeris de Bilbao quasi no els fan efecte.
L’endemà del primer bombardeig a Bilbao, el dia 26 de setembre de 1936, els Breguet-19, el Nieuport de les “Ales Roges” i un Vickers, surten de Lamaico i bombardegen als facciosos a Escoriaza. Al tornar ens tornen a trobar amb avions enemics, però aquest cop són 3 Heinkel H-51 alemanys pilotats per aviadors alemanys, moment en el que començà un combat aeri entre els avions dels dos bàndols.
El combat aeri contra els caces Heinkel H-51 alemanys era bastant desigual, ja que aquests eren més ràpids i moderns. Alguns dels Breguet-19, com el que pilotava Juan Roldan amb Joan Maluquer de metrallador i el caça Nieuport-52 pilotat per Amador Silverio “el Dibuixant”, van ser tocats i van aconseguir aterrar vius de miracle a l’aeroport de Lamaico, que estava bastant malmès, ja que també havia bombardejat.
HIDROAVIONS DE L’AERONÀUTICA DE BARCELONA AL FRONT DEL NORD
El dia 26 de setembre de 1936 el govern central republicà també envia diversos vaixells de guerra per defensar la costa del Nord, cosa que va fer que es requerissin també hidroavions de la base Aeronàutica de Barcelona per anar al Front del Nord.
A finals de setembre de 1936, ordenat pel coronel d’aviació Felip Díaz i Sandino, en resposta al requeriment, es van enviar 4 hidroavions Savoia-62 (S-62) de les forces catalanes a reforçar la vigilància marítima de la costa del Nord, els quals ja havien participat anteriorment en la batalla de Mallorca, abans comentada, sent enviats a Santander.
Els pilots d’aquells quatre S-62 enviats de Barcelona a Santander eren el capità Ferran Beneito i el pilot Francesc Casals, que anaven en el mateix avió, Enric Pereira i Basanta, nomenat segon cap de l’esquadreta, Àngel Orté i Abad i Sebastià Baró, amb els seus corresponents observadors metralladors i mecànics que completen les tripulacions.
A finals de setembre arriben a Santander els 4 hidroavions S-65 des de Catalunya i l’esquadreta agafa el port d’aquesta ciutat com a base, allotjant-se els pilots a l’hotel Peninsular. Durant setmanes aquells 4 hidroavions S-65, van fer vols de reconeixement mar endins descobrint a diversos vaixells de guerra tant alemanys com franquistes espanyols, informant als caps de l’exèrcit republicà. En alguna ocasió havien rebut foc antiaeri d’algun vaixell de guerra franquista, com el que els va llençar el vaixell Cervera, que va estar a punt de tocar l’hidro d’Enric Pereira.
A finals de setembre arriben a Santander els 4 hidroavions S-65 des de Catalunya i l’esquadreta agafa el port d’aquesta ciutat com a base, allotjant-se els pilots a l’hotel Peninsular. Durant setmanes aquells 4 hidroavions S-65, van fer vols de reconeixement mar endins descobrint a diversos vaixells de guerra tant alemanys com franquistes espanyols, informant als caps de l’exèrcit republicà. En alguna ocasió havien rebut foc antiaeri d’algun vaixell de guerra franquista, com el que els va llençar el vaixell Cervera, que va estar a punt de tocar l’hidro d’Enric Pereira.
TRASL·LAD DE “LES ALES ROGES” A SANTANDER PER REFORÇAR EL FRONT D’ASTÚRIES
Els avions de les “Ales Roges”, els 4 Breguet-19 que quedaven operatius i els 2 Nieuport-52, que eren a Lamaico, prop de Bilbao, així com el De Havilland DH-84 “Dragon”que hi havia allí, van rebre l’ordre de traslladar-se a Santander, per reforçar el front del Nord, sobre tot la zona d’Astúries, on els facciosos, que havien avançat des de Galícia, pretenien ocupar Gijón i Oviedo.
Els 4 Breguet-19, els 2 Niueport-52 i el “Dragon” DH-84, van arribar a Santander el 2 d’octubre de 1936 procedents de Bilbao, on van coincidir amb els aviadors dels 4 hidroavions S-62 enviats des de Barcelona. Allí es posaren sota les ordres del capità Cascón, el cap de es forces aèries republicanes del Front del Nord, que tenia la seva seu al camp d’aviació camp d’Albericia a Santander.
Entre el 3 d’octubre i pràcticament cada dia fins el 17 d’octubre de 1936. els avions de “Les Ales Roges” amb base a Santander, acompanyats pel Dragon DH-84, bombardegen a les tropes franquistes en diversos llocs d’Astúries, sobre tot prop d’Oviedo i Gijón, on hi havia forts combats per terra. Algunes vegades es creuen amb algun avió Dragon i Fokker franquista i tenen amb ells intercanvis de trets de metralladora, com explica Joan Maluquer, que era el metrallador de l’avió Breguet-19 que pilotava Juan Roldan.
El 17 d’octubre els Junker-52 alemanys escortats pels Heinkel-51, bombardegen el camp d’aviació de Cerreño, a Astúries, on dos dels Breguet-19 republicans hi eren per carregar combustible, quedant els dos Breguet-19 destruïts.
El mateix dia 17 d’octubre el Nieuport-52 pilotat pel tinent Amador Silverio Jiménez “El Dibuixant” torna atacar el front d’Oviedo i metralla a un Fokker franquista al que abat, morint el seu pilot Guillermo Casares, un aviador ex republicà que s’havia passat al bàndol franquista.
Fins feia poques setmanes les forces franquistes no havien comptat amb gaire suport aeri al Front del Nord, però l’arribada de potents avions alemanys enviats pel règim nazi de Hitler, com els Junkers-52 i els Heinkels-51, abans esmentats, sumat a nombrosos avions italians, com els Fiat C-R2 enviats pel règim feixista de Mussolini, van posar en seriosos problemes a les forces aèries republicanes i de les “Ales Roges” que lluitaven en el front del Nord, que poc a poc es veien superats pels avions facciosos, cada cop més nombrosos i potents.
En el Front del Nord, a l’igual que començava a passar a la resta de la zona republicana, cada cop hi havia més pilots de guerra, però faltaven avions per combatre, al contrari que els passava als franquistes, que tenien cada cop més avions alemanys i italians, tot per culpa per pacte de no intervenció de les democràcies europees. La cosa però, canviaria momentàniament en poques setmanes quan arribarien els avions soviètics Polikarpov I-15, coneguts com “Xatos” i els Polikarpov I-16, coneguts com “Mosques”, per donar suport als republicans.
En aquells moments, en l’última part del més d’octubre de 1936, ja s’estava preparant l’arribada dels “Xatos” soviètics a la zona republicana i els pilots de les “Ales Roges”, que ja havien perdut 3 Breguet-19 en el front del Nord, van ser requerits per tornar a Catalunya. Rodolfo Robles Cezar, Antonio Salueña Lucientes, Emilio Vilcaceballos Garcia i Francisco Ponce de León, juntament amb els seus observadors van acabar tornant a Catalunya per incorporar-se a la força aèria catalana un altre cop o ser destinats a altres fronts de guerra.
En canvi el pilot de Breguet-19 Juan Roldan Maldonado i el del Nieuport-52 el tinent Amador Silverio “El Dibuixant”, es van quedar al Front del Nord. Joan Maluquer i Whal, el observador que sempre anava amb Roldan, també va tornar a Barcelona, amb la intenció d’acabar d’instruir-se com a pilot d’avió de guerra.
COMBAT AERI DE LES ALES ROGES A L’ARAGÓ AMB DIVERSOS MORTS I FERITS L’OCTUBRE DE 1936
Mentre alguns avions de les “Ales Roges” combatien al Front del Nord, com abans s’ha esmentat, al Front d’Aragó l’aviació catalana de la base de Sarinyena, havia seguit donant suport aeri a les forces republicanes terrestres procedents de Catalunya, que tenien certa superioritat sobre els avions franquistes. Però a l’igual que passà al Front del Nord, al voltant del 17 d’octubre de 1936 la cosa es complicà a l’aire amb l’arribada dels avions alemanys, sobre tot els caces Heinkel HE-51, que ja havien actuat a Cadis durant el passat mes d’agost, però fins llavors encara no havien actuat gaire en altres zones.
A partir d’aquí, el mes d’octubre de 1936 es produïren diversos combats aeris a la zona del Front d’Aragó entre avions de les “Ales Roges” i els avions facciosos que cada cop es tornen més durs, ja que aquests últims compten a més amb els avions alemanys, més moderns, ràpids i efectius que tots els altres. L’aviació de les “Ales Roges” de la base de Sarinyena estarà en inferioritat fins que arribin dos mesos després els “Xatos” soviètics a la base.
El 17 d’octubre de 1936 sobre la serra d’Alcubierre al front d’Aragó, tres avions alemanys Heinkel-51 ataquen al Fokker-VII pilotat per Jaume Camarasa i Lluelles i els Breguets-19 pilotats per Rodolfo Robles Cezar i Francesc Perez i Mur de les “Ales Roges” de Sarinyena. El Breguet de Camarasa resulta tocat i alguns dels seus tripulants ferits, però no Camarasa. Finalment tots els avions retornen a la base de Sarinyena.
El dia 19 d’octubre 1936 es produeix un fort combat aeri a la serra d’Alcubierre prop d’Almudévar en el que les “Ales Roges” tindran nombroses baixes en vides i avions, mentre es produïa un fort combat per terra a la zona de Tardienta.
El dia 19 d’octubre 1936 es produeix un fort combat aeri a la serra d’Alcubierre prop d’Almudévar en el que les “Ales Roges” tindran nombroses baixes en vides i avions, mentre es produïa un fort combat per terra a la zona de Tardienta.
A les 4 de la tarda d’aquell 19 d’octubre de 1936, va sortir una esquadreta de Sarinyena formada pel Fokker-VII pilotat per Guillem Xuclà i Nin, seguit de tres bombarders Breguet-19 a cada banda pilotats dos d’ells per Manuel del Valle Molina i Juan Senen Valera amb els seus corresponents observadors. A la part del darrera de la formació hi anava el De Havilland DH-84 “Dragon” pilotat per Lluís Aguilera i Culell de pilot i com a observadors metralladors, Marià Foyé i Ràfols, Faustí Ferret i Emili Navarro. Protegint la part del darrera de l’esquadreta hi anaven 2 caces Niueport-52 pilotats per Ferran Roig i Vilalata i Jaume Buyé i Berni, que volaven més amunt.
A l’arribar a Almudévar noten la presència de 4 Heinkels-51 alemanys que s’amaguen darrera uns núvols quan els Nieuport-52 es posen al davant per protecció, però l’esquadreta realitza igualment el bombardeig previst sobre zona enemiga. Però al tornar entre Tardienta i Grañén els Heinkels apareixen per darrere des de la direcció del sol i ataquen l’esquadreta de les “Ales Roges”, tenint al Fokker com a màxim objectiu. És generalitza un combat aeri en el que intervenen tots els avions. Dos Heinkels ataquen als Breguet i Niueport, mentre dos més ataquen al Fokker pilotat per Guillem Xuclà.
Des del De Havilland DH-84 “Dragon” es dispara contra el dos Heinkel-51 que atacaven al Fokker VII, però el Dragon DH-84, pilotat per Lluís Aguilera, menys maniobrable que els caces alemanys, rep l’impacte de metralla dels caces Heinkel. El pilot Lluís Aguilera resulta ferit de mort quan una bala li travessa el coll i el Dragon DH-84 comença a caure en picat fins que Marià Foyé es va fer amb els comandaments de l’avió que segueix sent metrallat pels Heinkels-51, resultant també ferits de mort els metralladors Faustí Ferret i Emili Navarro. Finalment Marià Foyé no pot evitar que l’avió segueixi caient i s’estavella contra el terra, sortint Marià Foyé llançat i resultant greument ferit al cap i amb els peus trencats, morint després de passar 4 mesos a l’hospital.
El Fokker-VII pilotat per Guillem Xuclà aconsegueix tornar a la base de Sarinyena. Els caces Nieuport-52 prossegueixen el seu combat contra els Heinkel una estona. Ferran Roig i Vilalta després del combat aconsegueix tornar a la base de Sarinyena il·lès amb el seu caça Nieuport, però Jaume Buyé i Berni, que pilotava l’altre Nieuport, resulta ferit en un braç i fa un aterratge d’emergència amb l’eix de la roda danyat per les bales.
Els bombarders Breguet-19 també van ser tocats. Manuel Valle Molina, que pilotava un Breguet, resulta ferit i el seu observador José Fernández Gallego resulta mort. Un altre Breguet pilotat per Juan Senén Valera resulta tocat per la metralla però ningú de l’avió resulta ferit, aconseguint els 3 Breguet tornar a la base de Sarinyena. Aquest últim pilot del Breguet, Juan Senén, un temps després es va passar al bàndol franquista, volant amb una avió de la seva propietat des de Barcelona a Mallorca.
El resultat final d’aquell combat aeri del 19 d’octubre de 1936 entre la serra d’Alcubierre i Almudévar fou de 5 morts de les “Ales Roges”; Lluís Aguilera i Cullell, Faustí Ferret i Aguilera, Emili Navarro Colàs, José Fernández Gallego i Marià Foyé i Ràfols, que moriria 4 mesos després a causa d’aquelles ferides en un hospital de Barcelona el 23 de febrer de 1937. Allò causà consternació a la base de les Ales Roges de Sarinyena. Malgrat les fortes baixes aèries es va aconseguir guanyar terreny a l’enemic.
Dies després d’aquell combat, el mateix octubre de 1936 alguns Breguet-19 anaven sortint esporàdicament i seguien bombardejant zones enemigues com la d’Almudévar, amb atacs a poca alçària i per sorpresa. Alguns dels pilots que també hi intervingueren foren Francesc Cabré i Rofes i Luís Bercial Rubero, entre altres.
Dies després d’aquell combat, el mateix octubre de 1936 alguns Breguet-19 anaven sortint esporàdicament i seguien bombardejant zones enemigues com la d’Almudévar, amb atacs a poca alçària i per sorpresa. Alguns dels pilots que també hi intervingueren foren Francesc Cabré i Rofes i Luís Bercial Rubero, entre altres.
A partir del 21 d’octubre de 1936 els republicans intentaven avançar concentrant més de 17.000 milicians antifeixistes i nombroses peces d’artilleria per la zona de Chimillas-Alerre i comarques del voltant, amb una forta presència d’avions de les “Ales Roges” bombardejant als facciosos, en una cruenta batalla que va durar tot el mes.
ELS HIDROS S-62 DEL FRONT DEL NORD TORNEN A BARCELONA
A finals d’octubre de 1936 els aviadors dels hidroavions S-62 de la Aeronàutica de Barcelona que havien anat feia més d’un més a Santander a reforçar la vigilància marítima del Front del Nord, juntament amb les seves tripulacions van tornar a Barcelona. Aquests eren el capità Ferran Beneito, Enric Pereira i Basanta, Àngel Orté i Abad i Sebastià Baró
Sebastià Baró un temps després morí en un accident al port de Barcelona en enlairar-se amb un Vickers amb flotadors que portava una mina antisubmarina. A l’amarar va tocar uns vivers de musclos i la mina esclatà. Sebastià Baró va morir i també la seva tripulació tret de Godia, que es va salvar.
ARRIBEN ELS AVIONS SOVIÈTICS L’OCTUBRE DE 1936
L’arribada de més avions bombarders Junker-52 i caces Heinkel-51 alemanys, a més de caces Fiat CR-32 italians, alguns pocs dels quals ja havien actuat a la zona de Madrid des del més d’agost per donar suport al bàndol franquista, va posar momentàniament a l’aviació republicana en inferioritat, mentre les democràcies europees, amb el seu pacte de no intervenció, no proporcionaven ajuda militar ni tant sols cobrant en diners, ni en armes ni en avions als republicans, a part d’alguns pocs avions antiquats de la I guerra mundial o alguns avions civils per ser transformats en militars, comprats tant pel govern central de la República com per la Generalitat de Catalunya, poc abans de fer-se efectiu el pacte de no intervenció, alguns dels quals ja s’han esmentat abans.
El govern republicà espanyol, presidit en aquells moments pel socialista Largo Caballero, va demanar llavors ajuda a la Unió Soviètica liderada per Stalin, la qual no va seguir el pacte de no intervenció i va accedir a vendre armes i avions al govern republicà espanyol. Va ser llavors quan van començar a arribar els primers avions soviètics pel bàndol republicà, els quals van tornar a equilibrar la guerra a l’aire.
El govern republicà espanyol, presidit en aquells moments pel socialista Largo Caballero, va demanar llavors ajuda a la Unió Soviètica liderada per Stalin, la qual no va seguir el pacte de no intervenció i va accedir a vendre armes i avions al govern republicà espanyol. Va ser llavors quan van començar a arribar els primers avions soviètics pel bàndol republicà, els quals van tornar a equilibrar la guerra a l’aire.
L’octubre de 1936 van començar a arribar els primers avions soviètics Polikarpov I-15, coneguts com “Xatos” i Polikarpov I-16, coneguts com “Mosques” a Cartagena, amb una primera remesa de 13 i en pocs dies ja van actuar amb èxit al front de Madrid.
També l’octubre de 1936 arribaren de la Unió Soviètica avions bombarders Tupolev SB-2 , coneguts com “Katiuska”, que també arribaren a Cartagena i entraren ràpidament en combat. Inicialment eren pilotats sols per soviètics però gradualment els van començar a pilotar pilots de l’Estat Espanyol republicans.
PILOTS DE “LES ALES ROGES” EN ELS COMBATS AERIS A MADRID
Els intents dels franquistes per entrar a Madrid, fortament fortificada per les forces republicanes, van començar a ser més intensos a partir d’octubre de 1936, bombardejant els avions franquistes espanyols, els alemanys i els italians fortament a les tropes republicanes que defensaven Madrid causant un bon nombre de morts civils.
Per altra banda els avions republicans Breguet-19, Nieuport-51 o Fokker VII entre altres, ja portaven des d’agost tenint combats aeris pels cels de Madrid amb els avions facciosos, però ara la presència de més avions alemanys i italians per una banda i soviètics per l’altra, intensificaria aquells combats aeris per la zona de Madrid.
Els avions soviètics Polikarpov I-15 “Xatos” i Polikarpov I-16 “Mosques”, alguns dels quals havien entrat per Cartagena, van començar a intervenir a Madrid per combatre sobre tot als potents avions alemanys i italians. Algunes remeses d’aquests “Xatos” i “Mosques” soviètics arribaven desmuntats i s’anaven muntant en el camp d’Alcantarilla, prop de Madrid. Amb assessors i mecànics soviètics es van muntar i assajar en dos dies.
A principis de novembre de 1936 els aviadors republicans van començar volar amb 11 Polikarpov I-15 “Xatos” soviètics pels cels de Madrid, formant 3 patrulles per enfrontar-se als potents bombarders Junkers-52 i els caces Heinkel-51 alemanys i als Fiat CR-32 italians. Aquelles patrulles de “Xatos” per la zona de Madrid estaven comandades pel recentment ascendit a alferes d’aviació Andrés García Lacalle, nascut a Sestao (Biscaia), que ja era a Madrid al principi de la guerra combatent als avions franquistes.
Andrés García Lacalle es va traslladar especialment a Barcelona per requerir a la Conselleria de Defensa de la Generalitat que els proporcionés pilots de les “Ales Roges” pels “Xatos” soviètics de la seva esquadreta a Madrid.
Andrés García Lacalle es va traslladar especialment a Barcelona per requerir a la Conselleria de Defensa de la Generalitat que els proporcionés pilots de les “Ales Roges” pels “Xatos” soviètics de la seva esquadreta a Madrid.
Els tres pilots de “Les Ales Roges” requerits per García Lacalle per anar a Madrid en aquelles patrulla de “Xatos “ eren, els catalans Ferran Roig i Vilalta i Alfons Jiménez i Brugés i Jesús García Herguido, nascut a Velilla de Medinaceli (Sória). Els altres pilots d’aquella primera patrulla de “Xatos” per Madrid eren el mateix l’alferes Andrés Garcia Lacalle, Roberto Alonso Santamaria, nascut a Saragossa, i 5 aviadors originaris de la URSS, que eren, Boris Aleksandrovich Turchansky, Sergei Feodorovich Tarjov i Pabel Bacilevich Richagov, aquests oficials, i dos aviadors soviètics més.
A partir del 4 de novembre de 1936 aquelles patrulles de “Xatos” soviètics ja van començar els seus combats aeris contra els avions alemanys i italians pel cel de Madrid, en un moment en que les tropes franquistes per terra iniciaven una ofensiva per entrar a Madrid. Els “Xatos” es van enfrontar aquell dia als potents Fiat CR-32 i Romeo-37 italians i als Junkers-52 i Heinkels-51 alemanys, resultant alguns pilots i observadors dels avions franquistes ferits per les bales que disparaven des dels “Xatos”.
Progressivament es van anar incorporant més “Xatos” que anaven arribant amb nous pilots que s’anaven incorporant als combats aeris de Madrid, de la mateixa manera que més avions alemanys i italians.
A partir del 4 de novembre de 1936 aquelles patrulles de “Xatos” soviètics ja van començar els seus combats aeris contra els avions alemanys i italians pel cel de Madrid, en un moment en que les tropes franquistes per terra iniciaven una ofensiva per entrar a Madrid. Els “Xatos” es van enfrontar aquell dia als potents Fiat CR-32 i Romeo-37 italians i als Junkers-52 i Heinkels-51 alemanys, resultant alguns pilots i observadors dels avions franquistes ferits per les bales que disparaven des dels “Xatos”.
Progressivament es van anar incorporant més “Xatos” que anaven arribant amb nous pilots que s’anaven incorporant als combats aeris de Madrid, de la mateixa manera que més avions alemanys i italians.
Els dies 5 i 6 de novembre de 1936 es van incrementar els combats aeris pels cels de Madrid i voltants entre 24 “Xatos” republicans i al voltant d’una dotzena de Fiats italians i una altra dotzena de Heinkels-51 alemanys. Dos aparells per cada bàndol van haver de fer aterratges d’emergència després de ser tocats. Alguns Polikarpov I-16 “Mosques” soviètics i alguns Romeo Ro-37 italians es van anar incorporant als combats durant els següents dies.
LES MORTS DE FERRAN ROIG I VILALTA I JESUS GARCIA HERGUIDO
LES MORTS DE FERRAN ROIG I VILALTA I JESUS GARCIA HERGUIDO
Jesús Garcia Herguido, el primer pilot que havia bombardejat als colpistes a Barcelona el 19 de juliol, i Ferran Roig i Vilalta, el primer pilot de les forces aèries catalanes depenent de la Generalitat que havia bombardejat als facciosos a l’Aragó el 21 de juliol, els quals eren dos dels millors pilots de “Les Ales Roges”, van morir combatent amb els seus “Xatos” durant aquells dies de novembre de 1936 a la zona de Madrid.
El dia 9 de novembre de 1936 va morir Ferran Roig i Vilalta quan el seu “Xato” va ser abatut en un combat aeri contra avions Fiat CR-32 italians pels cels prop de Madrid.
El 12 de novembre de 1936 va morir el Jesús Garcia Herguido, conegut a Catalunya com “El Dimoni Roig”. Garcia Herguido amb el seu “Xato” havia hagut de descendir molt a prop del terra per esquivar i metrallar posteriorment a un Heinkel-51 amb qui sostenia un combat i al qual va abatre. Però Garcia Herguido no es va poder enlairar a temps i s’estavellà contra el terra resultant mort.
En els forts combats aeris del 13 de novembre de 1936 als voltants de Madrid, van ser abatuts un total de 3 “Xatos” republicans i també un Heinkel i un Fiat franquistes. Dos dels “Xatos” abatuts eren pilotats per aviadors soviètics, entre ells el del capità rus Sergei Fedorovich Tarjov. Es va donar la tràgica circumstància de que Tarjov es va llençar en paracaigudes i alguns milicians republicans que combatien per terra el van confondre amb un pilot franquista i el van metrallar mentre baixava amb el paracaigudes. Tarjov va ser ferit per les bales i va morir poc després, malgrat que els republicans, assabentats del seu error, van intentar curar-lo infructuosament.
El 16 de novembre de 1936 el “Xato” del capità soviètic Pabel Bacilevich Richagov va ser abatut, però Richagov va tenir temps de llençar-se en paracaigudes caient al Passeig de la Castellana de Madrid. Richagov, que va resultar il·lès., va tenir més sort que Tarjov i no va ser tirotejat ja que el van reconèixer com a amic.
Després de la mort de Ferran Roig i Vilalta i Jesús Garcia Herguido, un altre pilot de les “Ales Roges” catalanes, Joan Caballé i Painous, es va traslladar de Sarinyena a Madrid per incorporar-se a l’esquadreta de “Xatos” que combatien contra els avions alemanys i italians pels cels de Madrid aquell novembre de 1936.
Després de continuar durant uns dies els combats pels cels de Madrid, en que els republicans gràcies als avions soviètics havien contrarestat la presència d’avions alemanys i italians, Alemanya va proporcionar als franquistes nous tipus d’avions encara més moderns en el futur.
DISSOLUCIÓ DE LES ALES ROGES
DISSOLUCIÓ DE LES ALES ROGES
La gran quantitat d’avions moderns soviètics per una banda i alemanys i italians per l’altra banda que van anar arribant a la guerra en tot el territori de l’Estat Espanyol, va fer que a principis de 1937, la guerra per l’aire fos essencial i amb un comandament únic, distribuint tant els nombrosos avions com els nombrosos pilots que s’anaven incorporant a les forces aèries republicanes d’una manera global.
Això passà inclús mesos abans de que el maig de 1937 el Consell de la Generalitat de Catalunya perdés la seva independència de facto després dels coneguts fets de maig. El Consell de la Generalitat de Catalunya, havia cedit de manera voluntària el control de les seves forces aèries al govern central, veient lo primordial que el bon funcionament i la coordinació total en la dura guerra del aire, amb cada cop més avions moderns estrangers. En aquells moments la URSS cada cop tenia més influència sobre el govern republicà espanyol i cada cop tenia més influència dins del Consell de la Generalitat de Catalunya, ja que era l´únic estat que ajudava a la República i li proveïa els avions moderns necessaris per combatre als avions alemanys i italians.
Es per això que a principis de 1937 es van dissoldre com a grup “Les Ales Roges”, que havien perdut també un bon nombre d’avions i el camp d’aviació de Sarinyena es va omplir en poc temps de “Xatos”, “Mosques”, “Katiuskes” o bombarders Polikarpov R-Z, coneguts com “Natashas” soviètics, entre altres avions sota el comandament d’alguns oficials tant soviètics com de l’exèrcit republicà espanyol. Els pilots de “Les Ales Roges” que quedaven a Sarinyena es van incorporar a pilotar els avions soviètics, participant en el futur molts d’ells en nombrosos combats aèries arreu de l’Estat Espanyol. Aquella era l´única garantia de poder seguir fent front per l’aire als franquistes que tenien el suport dels nazis i feixistes europeus.
EL PILOT ANTONI BLANCH, FUIG DEL BÀNDOL FRANQUISTA I MOR EN UN COMBAT AERI
El pilot militar català, el sergent Antoni Blanch i Latorre, nascut a l’Hospitalet de Llobregat i convençut republicà, no s’havia pogut incorporar a l’aviació republicana des del principi de la guerra, ja que era destinat inicialment a la força aèria d’hidroavions de Cadis sent traslladat posteriorment a Ceuta, lloc on es trobava quan va començar la guerra el 18 de juliol de 1936, quedant dins de la zona dels militars colpistes. Durant mesos va haver d’amagar les seves idees antifeixistes per no ser descobert i afusellat.
El 15 de desembre de 1936, van ordenar a l’alferes José Mª Moreno Mateo-Sagasta com a pilot, a Antoni Blanch com a copilot i al mecànic Evaristo Caballeria López, enlairar-se amb un hidroavió Dornier Wal per protegir a tres vaixells franquistes amb subministraments que anaven de Ceuta a Algeciras. Aquella va ser l’oportunitat que va trobar Antoni Blanch de fugir, així com el mecànic Evaristo Caballeria, també republicà i que juntament amb Blanch feia temps que esperaven el moment. Quan ja eren a uns kilòmetres de Ceuta prop de la península Antoni Blanch es va treure la pistola i va intentar obligar al pilot José Mª Moreno a portar l’avió a Málaga, que era zona republicana. José Mª Moreno si va negar i va intentar prendre-li la pistola a Blanch, moment en que aquest va disparar matant al pilot Moreno. Antoni Blanch va llavors pilotar l’avió fins a Málaga, en zona republicana, entregant l’avió i anunciant que s’havia passat de bàndol tant ell com el mecànic Evaristo Caballeria. Ambdós van ser tractats d’herois i incorporats a la Força Aèria Republicana Espanyola.
Tant Antoni Blanch com el mecànic Evaristo Caballeria van ser ascendits a tinent i aviat Antoni Blanch va pilotar un dels Polikarpov I-15 “Xato” soviètics incorporant-se a l’esquadreta d’Andrés García Lacalle, destacant en diverses batalles i combats aeris a principis de gener de 1937.
El 13 de març de 1937 el “Xato” que pilotava Antoni Blanch és abatut en un combat aeri en la Batalla del Jarama en la zona d’Azuqueca de Henares. Antoni Blanch però, pot saltar de l’avió abans de que aquest s’estavelli però amb la mala sort de que el seu paracaigudes falla i no s’obre, resultant Antoni Blanch mort a l’impactar contra el terra.
AUGMENTEN ELS AVIONS ESTRANGERS EN LA GUERRA
AUGMENTEN ELS AVIONS ESTRANGERS EN LA GUERRA
Entre 1937 i 1938 els facciosos franquistes van rebre grans quantitats d’avions més del règim nazi d’Alemanya, tant Heinkel-51 com Junker-52, però sobre tot destacà els nou tipus de caça alemany Messerschmitt 109 o els Junker-87 “Stuka” i els Heinkel 111 de la coneguda com “Legión Cóndor” alemanya, uns avions cada cop més moderns i potents, aportant a més nombrosos pilots alemanys. Tot això entre molts altres tipus d’avions alemanys. El règim feixista italià va seguir a aportant també nombrosos avions als franquistes com més Fiat CR-32 o Savoia-Marchetti SM-79, Savoia-Marchetti SM-81 i Romeo RO-37 entre altres tipus d’avions. Des de la base de Mallorca a partir de 1937 partien nombrosos avions italians Savoia-Marchetti SM-7, que foren els que causaren més bombardejos i destrucció a Catalunya, dels que ja en disposaven unes 100 unitats a Mallorca.
Per altra banda la URSS el 1937 i el 1938 van seguir proveint als republicans d’avions Polikarpov I-15 “Xatos” i Polikarpov I-16 “Mosques”, Tupolev SB-2 “Katiuska” o Polikarpov R-Z "Natasha" i Polikarpov R-5 “Rasants” com a més destacats entre altres tipus d’avions.
Als aeroports de Sabadell i Reus també es fabricaven nombrosos “Xatos” i “Mosquets” soviètics, a l’igual que a altres aeroports d’arreu de la zona republicana.
Durant 1937 i 1938, es produïren nombroses batalles i combats aeris en la guerra civil a l’Estat Espanyol, com la batalla del Jarama el febrer de 1937, la de Guadalajara el març de 1937, la batalla de Brunete, combats pels cels de Madrid, en el front d’Aragó, en el front del Nord, del Llevant o Andalusia, amb centenars d’avions. Centenars de pilots republicans, tant catalans com d’arreu de l’Estat Espanyol van lluitar heroicament, morint molts d’ells en aquells combats aeris.
L’estudi del nombre i models d’avions que participaren en la “guerra civil espanyola”, la relació dels avions que anaven arribant gradualment de l’estranger cap als dos bàndols i les batalles en que participaren, així com els pilots d’arreu de l’Estat Espanyol o vinguts de la URSS o altres llocs que hi van prendre part, seria molt llarga i digne d’altres estudis que ja s’han fet i reflectit en nombrosos llibres i escrits, cosa molt interessant però que per altra banda no és l’objecte principal d’aquest escrit, que és com es va organitzar l’aviació catalana els primers mesos de la guerra el 1936, per altra banda l'única aviació de guerra pròpia que ha tingut mai Catalunya i que es va haver d’improvisar en pocs dies i setmanes.
Malgrat que no sempre coincideixen en tots els llibres les xifres de tots els avions de guerra que participaren en la “guerra civil espanyola”, es pot dir que entre 1.500 i 2.000 avions per bàndol hi van participar. Els alemanys i italians van proporcionar uns 1.350 avions al bàndol franquista, mentre la URSS es calcula que en va proporcionar uns 1.000 al bàndol republicà. Aquestes xifres varien segons els estudis i llibres, ja que hi ha que tenir en compte que també es fabricaven avions a l’Estat Espanyol del mateix model que aquests avions estrangers dels dos bàndols durant la guerra.
En tot cas a la part final de la guerra els avions alemanys i italians arribaven als franquistes amb molt més nombre que els avions soviètics als republicans, sent seva superioritat numèrica sobre els republicans molt aclaparadora.
Entre juliol i novembre de 1938 es produí en terres catalanes la cruenta i crucial batalla de l’Ebre, amb dotzenes de milers de morts i que va suposar la derrota dels republicans, que va ser definitiva per la victòria franquista. En aquella batalla l’aviació va ser decisiva amb moltíssims més avions franquistes, sobre tot alemanys i italians, que avions republicans, la majoria soviètics.
Alemanya i Itàlia oferia l’aviació a Franco de manera massiva i gratuïta, ja que, sobre tot l’Alemanya de Hitler, tenia interès en tenir un règim afí seu en la seva propera invasió d’Europa que tenia prevista en secret. La URSS, per altra banda, malgrat ser l´únic país que proveïa als republicans en armament i sobre tot en avions, els cobrava en diners i or. Durant la batalla de l’Ebre, la escassesa de recursos que tenia el bàndol republicà, va fer que cada cop tingués menys diners per pagar l’armament soviètic i els avions de la URSS cada cop arribaven amb més compta gotes, ja que, a part de la qüestió de la falta de diners, la URSS tenia greus conflictes en les seves fronteres a l’Àsia que requeriren la seva principal atenció allí, mentre els avions alemanys i italians cada cop eren més en la batalla de l’Ebre. Aquella va ser la principal causa de la derrota republicana en la batalla de l’Ebre.
Centenars d’avions moderns alemanys i italians donant cobertura a les forces terrestres, van fer que després de la batalla de l’Ebre, la porta a la conquesta de Catalunya pels franquistes quedés oberta caient Barcelona aquell mateix gener de 1939. La caiguda de la resta de la zona republicana va venir molt poc després sense ja quasi capacitat de resistència. El desequilibri final en les Forces Aèries a favor dels franquistes va decidir el final de la guerra.
PILOTS DE LES ALES ROGES I DE L’AERONÀUTICA NAVAL DE BARCELONA MORTS EN LA GUERRA
Com s’ha reflectit en aquest escrit, durant els primers mesos de guerra el 1936, ja havien mort 10 membres de la Força Aèria catalana pertanyent a “Les Ales Roges” i a l’Aeronàutica Naval de Barcelona els quals eren, Josep Cabré i Planas, José Maria Freire, Lluís Aguilera i Cullell, Sebastià Baró, Ferran Roig i Vilalta, Jesús Garcia Herguido, Marià Foyé i Ràfols, Faustí Ferret i Aguilera, Emili Navarro Colàs i José Fernández Gallego.
Un cop dissolt el grup de les “Ales Roges” el gener de 1937, tots els seus pilots, així com els de l’Aeronàutica Naval de Barcelona, van seguir participant com a pilots en la guerra, normalment pilotant alguns dels avions soviètics que arribaven, tant al front d’Aragó com destinats a totes les zones de guerra arreu. Alguns d’aquells que van pertànyer a aquella força aèria catalana el 1936 també moriren en accions de guerra entre 1937 i 1939, sent alguns d’ells:
Juan Roldan Maldonado, mort el 4 de gener de 1937 en un combat aeri a la zona de Bilbao pilotant un “Xato”. Francesc Casals, mort el gener de 1937 quan fou abatut pilotant un hidroavió Sikorsky-38 també a la zona de Bilbao. Luís Bercial Rubero, mort el febrer de 1937 en la batalla del Jarama pilotant un “Xato”. Ramon Torres i Guash, mort el 5 de març 1937 a la zona entre Roses i Empúries al ser abatut pel canó d’un vaixell de guerra franquista quan pilotava un Breguet-460. Eduard Guaza Marín, va morir en combat aeri el 28 de març de 1937 en la batalla de Guadalajara pilotant un “Xato”.
Cal ressaltar que durant els primers mesos de guerra el 1936 nombrosos nous pilots s’havien anat incorporant a “Les Ales Roges" i a l’Aeronàutica Naval de Barcelona, noms dels quals no apareixen en aquest escrit i a falta d’haver-ne fet ara un estudi de tots, es molt probable que n’hi hagin més que moriren en el següents dos anys durant la guerra en altres esquadretes i fronts de guerra.
ALTRES PILOTS CATALANS DESTACATS EN LA GUERRA DEL 1936-39
Durant la resta de la guerra a partir de 1937, un cop dissoltes “Les Ales Roges”, dotzenes de catalans més van ser instruïts com a pilots de guerra i es van incorporar a les Forces Aèries de la República, de la mateixa manera que centenars de combatents republicans d’arreu de l’Estat Espanyol es van convertir en pilots de guerra, molts d’ells instruïts a la Unió Soviètica durant la guerra, ja que la majoria d’avions republicans a partir de 1937 provenien de la URSS, com abans s’ha comentat.
Si bé aquest escrit està centrat bàsicament en aquella Força Aèria de guerra catalana que es va improvisar durant els primers dies de guerra, amb pilots residents a Catalunya, tant catalans com no, que estava sota les ordres de la Generalitat de Catalunya durant els mesos de guerra el 1936, també és digne ressaltar alguns d’aquells pilots catalans que a partir de 1937 van destacar com a pilots de les Forces Aèries de la República combatent en tots els fronts de l’Estat Espanyol. Alguns dels que foren més destacats i famosos per les seves accions són:
Josep Falcó i Sanmartín, Francesc Vinyals i Guarro, Joan Comas i Borràs, Joan Sayos i Estivill, Jaume Mata i Romeu, Antoni Blanch i Latorre (mort en combat amb un “Xato” el 13 de març de 1937 en la batalla del Jarama), Josep Brufau i Basanta (mort en combat amb un “Xato” el 12 de març de 1939 a Cartagena, en les acaballes de la guerra).
Si bé els anteriorment nomenats van ser alguns dels més destacats i coneguts, arribant a ser oficials i caps d'esquadreta, com ja s’ha esmentat abans van haver-hi nombroos de catalans que es van incorporar a la Força Aèria Republicana participant en nombrosos combats durant aquella guerra, a l’igual que nombrosos de pilots republicans d’arreu de l’Estat Espanyol que lluitaren contra el feixisme, tant contra aquells potents avions alemanys i italians com bombardejant a les tropes feixistes de terra.
FOTOS QUE FALTEN
En aquest escrit hi ha un bon nombre de fotografies d’alguns dels més destacats membres d’aquella Força Aèria catalana dels mesos de guerra del 1936. No obstant això, n’hi ha d’alguns altres de destacats dels que no he pogut trobar cap fotografia fins ara, com Alfons Jiménez i Brugués, un dels primers en bombardejar als feixistes el mateix 19 de juliol de 1936 a Barcelona i molt actiu en el front d’Aragó posteriorment, així com el capità José Maria Freire Benítez, destacat pilot d’hidroavions de l’Aeronàutica Naval de Barcelona que va morir en combat el 28 d’agost de 1936 a la zona de les Illes Balears. Una foto només és una foto i el que importa és el text, però una foto sempre representa un petit homenatge històric per aquells pilots antifeixistes, per tant espero trobar alguna d’aquestes fotos i incloure-les en l’escrit.
APUNT FINAL
Aquest escrit és sobre tot per exposar com des de Catalunya es va poder improvisar una Força Aèria de guerra pròpia en els primers dies de guerra el 1936 i per homenatjar a tots aquells pilots de guerra de la primera Força Aèria de guerra catalana, però de pas també per homenatjar als catalans que es van incorporar posteriorment a l’aviació de guerra republicana en tots els fronts i també a tots els pilots republicans de tot l’Estat Espanyol en aquella guerra, els quals tots ells van arriscar i molts d’ells van donar la seva vida lluitant des de l’aire en contra del feixisme en aquella guerra.
Josep A. Carreras
Com s’ha reflectit en aquest escrit, durant els primers mesos de guerra el 1936, ja havien mort 10 membres de la Força Aèria catalana pertanyent a “Les Ales Roges” i a l’Aeronàutica Naval de Barcelona els quals eren, Josep Cabré i Planas, José Maria Freire, Lluís Aguilera i Cullell, Sebastià Baró, Ferran Roig i Vilalta, Jesús Garcia Herguido, Marià Foyé i Ràfols, Faustí Ferret i Aguilera, Emili Navarro Colàs i José Fernández Gallego.
Un cop dissolt el grup de les “Ales Roges” el gener de 1937, tots els seus pilots, així com els de l’Aeronàutica Naval de Barcelona, van seguir participant com a pilots en la guerra, normalment pilotant alguns dels avions soviètics que arribaven, tant al front d’Aragó com destinats a totes les zones de guerra arreu. Alguns d’aquells que van pertànyer a aquella força aèria catalana el 1936 també moriren en accions de guerra entre 1937 i 1939, sent alguns d’ells:
Juan Roldan Maldonado, mort el 4 de gener de 1937 en un combat aeri a la zona de Bilbao pilotant un “Xato”. Francesc Casals, mort el gener de 1937 quan fou abatut pilotant un hidroavió Sikorsky-38 també a la zona de Bilbao. Luís Bercial Rubero, mort el febrer de 1937 en la batalla del Jarama pilotant un “Xato”. Ramon Torres i Guash, mort el 5 de març 1937 a la zona entre Roses i Empúries al ser abatut pel canó d’un vaixell de guerra franquista quan pilotava un Breguet-460. Eduard Guaza Marín, va morir en combat aeri el 28 de març de 1937 en la batalla de Guadalajara pilotant un “Xato”.
Cal ressaltar que durant els primers mesos de guerra el 1936 nombrosos nous pilots s’havien anat incorporant a “Les Ales Roges" i a l’Aeronàutica Naval de Barcelona, noms dels quals no apareixen en aquest escrit i a falta d’haver-ne fet ara un estudi de tots, es molt probable que n’hi hagin més que moriren en el següents dos anys durant la guerra en altres esquadretes i fronts de guerra.
ALTRES PILOTS CATALANS DESTACATS EN LA GUERRA DEL 1936-39
Durant la resta de la guerra a partir de 1937, un cop dissoltes “Les Ales Roges”, dotzenes de catalans més van ser instruïts com a pilots de guerra i es van incorporar a les Forces Aèries de la República, de la mateixa manera que centenars de combatents republicans d’arreu de l’Estat Espanyol es van convertir en pilots de guerra, molts d’ells instruïts a la Unió Soviètica durant la guerra, ja que la majoria d’avions republicans a partir de 1937 provenien de la URSS, com abans s’ha comentat.
Si bé aquest escrit està centrat bàsicament en aquella Força Aèria de guerra catalana que es va improvisar durant els primers dies de guerra, amb pilots residents a Catalunya, tant catalans com no, que estava sota les ordres de la Generalitat de Catalunya durant els mesos de guerra el 1936, també és digne ressaltar alguns d’aquells pilots catalans que a partir de 1937 van destacar com a pilots de les Forces Aèries de la República combatent en tots els fronts de l’Estat Espanyol. Alguns dels que foren més destacats i famosos per les seves accions són:
Josep Falcó i Sanmartín, Francesc Vinyals i Guarro, Joan Comas i Borràs, Joan Sayos i Estivill, Jaume Mata i Romeu, Antoni Blanch i Latorre (mort en combat amb un “Xato” el 13 de març de 1937 en la batalla del Jarama), Josep Brufau i Basanta (mort en combat amb un “Xato” el 12 de març de 1939 a Cartagena, en les acaballes de la guerra).
Si bé els anteriorment nomenats van ser alguns dels més destacats i coneguts, arribant a ser oficials i caps d'esquadreta, com ja s’ha esmentat abans van haver-hi nombroos de catalans que es van incorporar a la Força Aèria Republicana participant en nombrosos combats durant aquella guerra, a l’igual que nombrosos de pilots republicans d’arreu de l’Estat Espanyol que lluitaren contra el feixisme, tant contra aquells potents avions alemanys i italians com bombardejant a les tropes feixistes de terra.
FOTOS QUE FALTEN
En aquest escrit hi ha un bon nombre de fotografies d’alguns dels més destacats membres d’aquella Força Aèria catalana dels mesos de guerra del 1936. No obstant això, n’hi ha d’alguns altres de destacats dels que no he pogut trobar cap fotografia fins ara, com Alfons Jiménez i Brugués, un dels primers en bombardejar als feixistes el mateix 19 de juliol de 1936 a Barcelona i molt actiu en el front d’Aragó posteriorment, així com el capità José Maria Freire Benítez, destacat pilot d’hidroavions de l’Aeronàutica Naval de Barcelona que va morir en combat el 28 d’agost de 1936 a la zona de les Illes Balears. Una foto només és una foto i el que importa és el text, però una foto sempre representa un petit homenatge històric per aquells pilots antifeixistes, per tant espero trobar alguna d’aquestes fotos i incloure-les en l’escrit.
APUNT FINAL
Aquest escrit és sobre tot per exposar com des de Catalunya es va poder improvisar una Força Aèria de guerra pròpia en els primers dies de guerra el 1936 i per homenatjar a tots aquells pilots de guerra de la primera Força Aèria de guerra catalana, però de pas també per homenatjar als catalans que es van incorporar posteriorment a l’aviació de guerra republicana en tots els fronts i també a tots els pilots republicans de tot l’Estat Espanyol en aquella guerra, els quals tots ells van arriscar i molts d’ells van donar la seva vida lluitant des de l’aire en contra del feixisme en aquella guerra.
Josep A. Carreras
LIBRES I DOCUMENTS CONSULTATS
L’aviació de Catalunya els primers mesos
de guerra Civil. Joan J. Maluquer
L’aviació i el Prat de Llobregat. Joan
Lluís Ferret i Pujol
Les Ales roges. Miquel Rayó i Ferrer
Ases de la aviación republicana. Rafael
Permuy López
Alas rojas Sariñena : historia del Campo
de Aviación de Sariñena .Salvador Trallero Anoro
Mitos y Verdades : la aviación de caza en
la guerra española. Andrés Garcia Lacalle
La memòria i los aviadores de la II
República durante la Guerra Civil Española (Tesis Doctoral). Manuel del Río
Martín.
La aviación en la guerra española (V Jornadas
de historia militar). José Ramon Marteles, Rafael de Madariaga Fernández,
Emilio Herrera, Jesús Salas, Juan Mª Riesgo i José Sánchez.
Diversos números de la revista ICARO, de
l’associació d’aviadors de la República.
Diversos números de la revista
AEROPLANO, d’informació actual i històrica de l’aviació.
A part d’altres revistes, premsa de
l`època i altres escrits sobre el tema.
