SALVADOR SEGUÍ I EL TIROTEIG MORTAL EN UN MÍTING LERROUXISTA EL 1907

                 

L’11 d’agost de 1907, Salvador Seguí "el Noi del Sucre", quan tenia 20 anys, va irrompre acompanyat d’altres anarcosindicalistes amics seus en un míting lerrouxista en el teatre Condal de Barcelona, en que volien protestar contra les infàmies que el diari de Lerroux “El Progreso” havia llençat contra Seguí, acusant-lo de ser un dels que posava bombes indiscriminadament juntament amb el provocador Joan Rull a Barcelona entre 1906 i 1907, que havien causat víctimes innocents, després de que Joan Rull fos detingut el juliol de 1907. Aquella irrupció de Seguí en el míting lerrouxista va acabar amb una baralla i un tiroteig en el que va morir un lerrouxista. Allò havia set una de les campanyes de Lerroux contra els anarcosindicalistes en el seu intent de dominar el moviment obrer català amb el seu populisme espanyolista.

En aquest escrit s’intenta donar una mica més de llum sobre l’entorn en que es va produir aquell sagnant incident i el que va passar en aquell míting, malgrat que tant llavors com actualment per molts encara no està clar qui va disparar.

LERROUX I EL SEU POPULISME ESPANYOLISTA

Aquella era l’època en que Alejandro Lerroux havia irromput a Catalunya amb el seu populisme obrerista i ultraespanyolista, el qual era a Barcelona des de 1901, any en que va ser escollit diputat per Barcelona per primer cop formant part d’una candidatura republicana unitària. 

El 1903 Lerroux va entrar a formar part del partit “Unión Republicana” (UR), que es va fundar aquell mateix any i que era la fusió de diversos partits republicans, encara que no de tots, ja que a Catalunya, una part del Partit Federal, liderada per Josep Maria Vallès i Ribot, va acabar sent un partit d’àmbit català i no es van unir a UR, ja que no volien ser sucursalistes i pretenien liderar un nou republicanisme catalanista d’esquerres.

També els independentistes d’esquerres d’Unió Catalanista, liderats per Domènec Martí i Julià, es van mantenir com a partit independent.

Posteriorment el 1906, es va fundar el Centre Nacionalista Republicà, un altre partit republicà amb un fort component nacionalista i d’esquerres, liderat inicialment per Santiago Gubern, Joaquim Lluhí i Jaume Carner, entre altres, en el que en poc temps van anar guanyant lideratge personatges profundament obreristes com Antoni Rovira i Virgili i Pere Coromines, els quals van arribar a tenir una gran relació de col·laboració amb els anarcosindicalistes catalans en les seves reivindicacions.  

“Union Republicana”, el nou partit sorgit de la fusió de diversos grups republicans, com abans s’ha esmentat, estava liderada des de Madrid per l’històric Nicolàs Salmeron i en la secció catalana hi convivien tant elements profundament catalanistes, com Josep Roca, el líder del partit a Catalunya, o els joves Lluís Companys i Francesc Layret entre altres, com elements profundament espanyolistes liderats aquests per Alejandro Lerroux. 

Lerroux, que havia ja destacat dins de Union Republicana (UR) com un orador i articulista amb un alt component de populisme obrerista radical i anticlerical amb forts tocs espanyolistes, havia fundat un subgrup propi dins de UR anomenat “Fraternidad Republicana”, per desmarcar-se dels grups catalanistes dins del partit. Dins d’aquest grup també hi havia un altre subgrup anomenat “Los Jóvenes Bárbaros”, que principalment organitzaven algunes baralles contra els seus oponents polítics.  

El 1906 el catalanisme de dretes, representat per La Lliga Regionalista de Catalunya, liderada entre altres per Francesc Cambó i els Carlins, liderats a Catalunya per Miquel Junyent, es van unir amb els partits republicans catalanistes d’esquerres, representats pel Centre Nacionalista Republicà, el Partit Federal, Unió Republicana i Unió Catalanista, els quals van formar en una coalició electoral catalanista anomenada “Solidaritat Catalana”, moment en que Lerroux va començar a propagar que el catalanisme en el seu conjunt era conservador i antiobrer. 

Aquella coalició catalanista s’havia creat per fer front comú per protestar contra la impunitat en que el 25 de novembre de 1905, s’havia produït un atac d’uns militars a dos revistes catalanistes properes a la Lliga, una de les quals “El Cu-cut!  s’havia mofat en un acudit de les derrotes dels militars espanyols, fet inclús recolzat després des del govern central per l’anomenada Llei de Jurisdiccions, que prohibia parlar malament dels militars i justificava aquestes accions. Pel que fa a les reivindicacions nacionals de “Solidaritat Catalana”, malgrat que hi havien tant regionalistes, autonomistes, carlins foralistes, federalistes i independentistes, no passaven de demanar un minsa autonomia.

Cal destacar que Lerroux, contrari a la línia oficial del seu partit UR, es va posar al costat dels militars, escrivint diversos articles en els que elogiava el valor i el patriotisme dels militars espanyols, tot i avalant aquella acció violenta dels militars del 25 de novembre de 1905 a Barcelona.

ELS LERROUXISTES S’ENFRONTEN A SOLIDARITAT CATALANA 

El 24 d’abril de 1907 s’havien celebrat les eleccions generals amb una espectacular victòria de “Solidaritat Catalana”, obtenint 41 dels 44 escons votats a Catalunya. Lerroux s’havia separat d’Unió Republicana (UR), liderada des de Madrid per Nicolás Salmeron i a Catalunya per Josep Roca, quan aquest partit, amb el suport del mateix Salmeron, es va unir a Catalunya, juntament amb els altres partits republicans catalanistes, a la coalició “Solidaritat Catalana”.

Lerroux, amb el seu grup “Fraternidad Republicana”, en aquelles eleccions del 24 d’abril de 1907, s’havia presentat juntament amb els seus seguidors sota el nom de “Republicanos Independientes” i van obtenir un gran fracàs electoral, perdent inclús Lerroux l’acta de diputat que ja tenia. 

Una gran part del moviment obrer català es va abstenir en aquelles eleccions i no van votar ni a Lerroux i ni a la victoriosa “Solidaritat Catalana”, al primer perquè el consideraven un farsant que volia dominar els sindicats i als segons perquè hi havia també partits de dretes units amb els d’esquerres dins de la coalició. 

Aquella coalició, “Solidaritat Catalana”, si bé inicialment, després de l’espectacular victòria electoral va representar un cop sobre la taula del catalanisme de totes tendències enfront a les agressions militars contra el catalanisme, representant el reforçament de l’expressió del desig d’autonomia, a la llarga perjudicaria a l’apropament del moviment obrer català cap als partits catalanistes d’esquerres, ja que La Lliga Regionalista i els Carlins, que eren dins de la coalició, representaven pels sindicalistes un conservadorisme antiobrer. Era això el que Lerroux va aprofitar amb el seu populisme espanyolista i pretesament obrerista.

Durant la campanya electoral, setmanes abans de que es celebressin aquelles eleccions, ja s’havia produït un tiroteig entre republicans catalanistes del Partit Federal integrats a “Solidaritat Catalana” i un grup de lerrouxistes, quan el 7 d’abril de 1907 uns lerrouxistes van intentar irrompre amb garrots i navalles en el “Centre Internacional Federal” al barri de Sant Martí de Provençals, on s’hi celebrava una reunió. Dos membres d’aquell centre republicà catalanista, Francesc Aguiló i Emili Dubois, van disparar contra els agressors resultant mort el lerrouxista Fulgencio Claveria i Serrat, membre de “La Fraternidad Republicana” de la secció del barri del Clot.

JOAN RULL ÉS DETINGUT EL JULIOL DE 1907

Entre 1906 i 1907, els atemptats amb bomba indiscriminats, suposadament fets per anarquistes, havien augmentat a Barcelona amb víctimes innocents, fins que al final es va descobrir que l’autor d’aquells atemptats era Joan Rull i Queraltó, que fou detingut el 6 de juliol de 1907 juntament amb el seu germà, la seva mare i altres membres de la seva banda, tots còmplices d’emmagatzemar les bombes i dels atemptats. Joan Rull seria executat al garrot vil un anys després.

Joan Rull era un ex anarquista expert en bombes que havia compartit militància amb Salvador Seguí, quan aquest també era un activista d’acció el 1903 dins de l’anomenat Centre d’Estudis Socials, on s’hi aplegaven la majoria dels anarquistes d’acció armada de Catalunya. Un any després, el 1904, Seguí abandonaria els grups d’acció i juntament amb Josep Negre i altres, van començar a impulsar el primer intent de crear un sindicat anarcosindicalista unitari d’àmbit català, cosa que es materialitzaria 3 anys després amb la fundació de “Solidaritat Obrera”, com veurem més endavant. 

Joan Rull però, el 1906 s’havia fet confident de la policia i de dos governadors civils de Barcelona i va fer aquells sagnants atemptats indiscriminats quan tant un anterior governador civil com el nou governador, Ángel Ossorio y Gallardo, van deixar de pagar-li les quotes de confident, per així demostrar que eren necessaris els seus serveis.

L’Ajuntament y la Diputació de Barcelona havien contractat conjuntament el 1907, a un inspector de policia anglès de Scotland Yard anomenat Charles John Arrow, per ajudar a la investigació per detenir als autors de la col·locació d’aquelles bombes, davant de la ineficàcia de la policia de Barcelona, sumat a que no se’n refiaven de tots els policies, pensant que alguns podrien col·laborar amb algun provocador.

El governador Ossorio y Gallardo ja feia temps que tenia certes sospites sobre Joan Rull, quan van augmentar l’esclat de les bombes al deixar de pagar-li com a confident, llavors el governador ajudat per l’inspector anglès Charles J. Arrow, van descobrir que Joan Rull era l’autor de la col·locació de les bombes, el qual fou detingut a Barcelona a la matinada del 6 de juliol de 1907, juntament amb la seva mare, el seu germà i altres membres de la seva banda. 

ES FUNDA SOLIDARITAT OBRERA EL 1907 I REBUTGEN A LERROUX

Quasi un més després de la detenció de Joan Rull i la seva banda, el 3 d’agost de 1907 finalment els líders sindicals catalans havien aconseguit fundar, a partir de la Unió Local de Societats Obreres de Barcelona (ULSOB), un sindicat unitari independent d’àmbit català anomenat “Solidaritat Obrera”, al que progressivament s’hi van unir nombrosos sindicats gremials d’arreu de Catalunya.

La creació de “Solidaritat Obrera” havia esta liderada, entre altres, pels anarquistes Jaume Bisbe, que fou el primer secretari general, Salvador Seguí, Manuel Andreu Colomer, Josep Negre, Tomás Herreros, Francisco Miranda,  Geroni Ferré, Rossend Vidal, Joan Escandell, Miguel Moreno i Josep Grau i els socialistes Antoni Badia i Matamala, Josep Camaposada, Ramon Lostau i Joan Coll. “Solidaritat Obrera” naixia com a sindicat d’àmbit català, independent dels partits i de tendència majoritàriament anarcosindicalista, malgrat que també hi havia un bon nombre de socialistes i republicans esquerrans en la seva fundació.

Els lerrouxistes de base que Lerroux havia introduït o captat dins dels sindicats gremials catalans, ja que també alguns ex anarquistes s’havien deixat seduir pel populisme radical de Lerroux, van ser desplaçats en la seva majoria dels llocs directius de “Solidaritat Obrera”, sindicat que ja des del primer moment va mostrar majoritàriament el seu rebuig a qualsevol influència de Lerroux, a qui consideraven un farsant que volia dominar els sindicats catalans per atraure’ls cap al seu moviment polític populista i espanyolista.

L’anarquista Josep Negre, un dels principals líders i fundadors de “Solidaritat Obrera”, diu en les seves memòries que si bé a la majoria de sindicalistes no els agradava “Solidaritat Catalana” pel seu interclassisme i la presència de la Lliga i els Carlins, encara tenien més rebuig per Lerroux que directament volia dominar els sindicats, i que a més, no els quadrava tampoc el seu suport incondicional als militars espanyols i el seu furibund patriotisme espanyol d’algú que pretenia liderar l’obrerisme internacionalista a Catalunya.

LERROUX ACUSA A SEGUÍ DE SER COL·LABORADOR DE JOAN RULL EN ELS ATEMPTATS

Lerroux, que venia d’una espectacular derrota electoral a Catalunya en les eleccions del 24 d’abril de 1907, que a Catalunya havien guanyat “Solidaritat Catalana” de manera aclaparadora, veia com el nou sindicat “Solidaritat Obrera”, de majoria anarcosindicalista, rebutjava la seva influència totalment, amb el que veia que perdia influència a Catalunya en tots els àmbits.

Lerroux volia recuperar la seva influència entre els obrers catalans i no se li va ocórrer res millor que, per desprestigiar als líders de “Solidaritat Obrera”, atacar des del seu diari “El Progreso” a Salvador Seguí, un dels anarcosindicalistes més destacats.

Pocs dies després de fundar-se el sindicat “Solidaritat Obrera” el 3 d’agost de 1907, just un més després de la detenció de Joan Rull, el diari lerrouxista “El Progreso” afirmava que Salvador Seguí era un dels col·laboradors de Joan Rull en els seus sagnants atemptats indiscriminats per fer xantatge al governador civil de Barcelona.

Lerroux i “El Progreso” es basaven en aquesta acusació en que Rull havia set del mateix grup d’acció anarquista que Seguí el 1903 i d’una suposada confidència que tenia d’un policia. Malgrat que Seguí si havia set del mateix grup de Rull el 1903, com abans s’ha comentat, ja havien trencat feia temps i tota aquella informació era una gran mentida infamant. Amb això però, Lerroux pretenia desprestigiar a tot l’anarcosindicalisme i un dels seus líders destacats i ser ell qui acabés dominant els sindicats catalans.

Aquella acusació feta pel diari lerrouxista el “Progreso” va provocar que la policia detingués a Salvador Seguí el 8 d’agost de 1907, per investigar-lo com a possible col·laborador del provocador Joan Rull. L’endemà el diari “El Progresso”, ampliava les seves infàmies i acusacions contra Seguí i es vanagloriava de que gràcies a les informacions del seu diari, la policia havia detingut a un altre terrorista col·laborador de Rull.

El divendres 9 d’agost de 1907, Salvador Seguí després de passar una nit a la presó Modelo de Barcelona, va ser alliberat per ordre del jutge, ja que no va veure cap base per acusar a Seguí de tenir res a veure amb els atemptats de Joan Rull.

Aquell mateix divendres 9 d’agost, poc després de ser alliberat de la presó, Salvador Seguí es va presentar a la redacció de “El Progreso” per exigir que el diari es retractés públicament de les seves falses acusacions, parlant, entre altres, amb Josep Ulled, un dels principals redactors del diari i amb el secretari particular de Lerroux, de cognom Morales. Segui, segons va dir ell mateix després, va tenir un intercanvi de paraules no gaire amables amb els redactors del diari i va marxar, sense aconseguir que li diguessin que rectificarien, “El Progreso” no va desmentir res de les falses acusacions que havia fet contra Seguí.  

Salvador Seguí, després de sortir de la redacció de “El Progreso”, es dirigí aquell dia a la redacció del diari “El Diluvio”, diari català escrit en castellà de tendència republicana federal i conegut per seu antilerrouxisme, per demanar-los que li publiquessin un petit article en forma de carta, en el que protestava contra les infàmies i falses acusacions que sobre ell havien llençat els lerrouxistes de “El Progreso”, les quals inclús havien provocat la seva detenció durant un dia.

La direcció de “El Diluvio” no va tenir cap inconvenient en publicar la carta de Seguí en que expressava les seves protestes contra els lerrouxistes i “El Progreso”, ans al contrari, ja que “El Diluvio” sempre deia pestes sobre Lerroux i “El Progreso”.

Aquella carta de Seguí es va publicar a “El Diluvio” el dissabte 10 d’agost de 1907, en la que Seguí qualificava als de “El Progreso” d’infames, malvats, mesquins, covards i als que li donava ganes d’escopir, entre altres coses. Allò va encendre a molts lerrouxistes en contra de Seguí. Tant el dissabte dia 10 d’agost com l’endemà diumenge, Segui va tenir, juntament amb companys seus, més d’un incident amb lerrouxistes amb qui es va creuar pel carrer, que no va arribar a més d’uns intercanvis d’insults, ja que els lerrouxistes no es van atrevir a més.

ELS LERROUXISTES ORGANITZEN UN MÍTING PER REBUTJAR LA PRESÈNCIA DE L’INSPECTOR ARROW

L’inspector i detectiu anglès Charles John Arrow, després de que juntament amb el governador civil Ossorio y Gallardo havia descobert i fet detenir a Joan Rull i la seva banda el 7 de juliol de 1907, no va marxar de Barcelona i va seguir contractat per l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, per investigar l’assumpte més a fons i a més amb la proposta d’organitzar un nou cos privat de policia a la ciutat dirigit pel mateix inspector Arrow, ja que pensaven que podia aportar nous mètodes moderns d’investigació a la policia de Barcelona.

Els lerrouxistes estaven totalment en contra de que l’inspector Arrow és quedés a Barcelona i de que un estranger britànic fos un cap important de la policia a Barcelona, pel que van organitzar el diumenge 11 d’agost de 1907 un míting al teatre Condal de Barcelona, situat al Paral·lel, per protestar en contra de que l’inspector Arrow seguís a Barcelona, el qual ja havia desmuntat la teoria lerrouxista de que Seguí i membres de “Solidaritat Obrera” estaven darrera dels atemptats provocació. A més els lerrouxistes acusaven a l’inspector Arrow d’estar al servei de la burgesia i que no era de fiar. També en el míting volien atiar les seves teories sobre el que hi havia darrera la trama de les bombes de Joan Rull.

Normalment els mítings que es feien els diumenges es feien pel matí, però donat que inicialment no hi havia més de 100 lerrouxistes previstos per acudir a míting,  temien un  fracàs i que el teatre estigués mig buit. Per això van decidir fer-lo cap a les dos quarts de cinc de la tarda, per poder passar abans alguns propagandistes lerrouxistes pel Paral·lel de Barcelona, on els diumenges per la tarda era farcit de gent en els cafès, passejant o anant als teatres. A la vegada recorrien els locals lerrouxistes de Barcelona per pressionar a tots els seus afiliats i simpatitzants que anessin al míting.  

Alguns lerrouxistes van començar a repartir propaganda del míting pel Paral·lel anunciant que es dirien coses importants, tant polítiques com sobre els verdaders cervells sobre la trama de Joan Rull i els seus atemptats. Van finalment aconseguir que hi anessin unes 400 persones al míting del teatre Condal, míting en el que no hi era Lerroux, malgrat que era a Barcelona a casa seva, però que era organitzat i liderat pel seu lloc-tinent Emiliano Iglesias.

Després de la propaganda que havien fet els lerrouxistes per la zona del Paral·lel, en el míting, a part de nombrosos lerrouxistes militants de la “Fraternidad Republicana” o simpatitzants seus, també hi havia nombrosos curiosos, entre els que també hi havia alguns anarcosindicalistes de base que hi van anar per curiositat o interessats en els fets polítics i socials en general.

Dins del teatre Condal, on es celebrava el míting, hi havia un bon nombre de policies i l’inspector Mestres, el qual era allí en qualitat de delegat del govern civil de Barcelona. 


SALVADOR SEGUÍ IRROMP EN EL MÍTING I ES PRODUEIX EL TIROTEIG MORTAL

Salvador Seguí també va acudir a aquell míting lerrouxista de l’11 d’agost de 1907, acompanyat de l’anarcosindicalista aragonès Alejo Gil Herrera, nascut a Saragossa. Alejo Gil era un dels millors amics de Seguí en aquells moments, el  qual inclús residia en aquell moment a casa de Seguí al carrer Riereta de Barcelona, on Seguí vivia amb els seus pares. Alejo Gil també tenia una bona amistat amb el pare i la mare de Salvador Seguí. La mare de Seguí va afirmar posteriorment que apreciava a Gil quasi com si fos un fill seu. Però Seguí i Gil no van entrar sols al teatre Condal, sinó que van anar-hi amb un grup d’amics seus anarquistes. 

Seguí i Gil no havien anat a aquell míting per curiositat, ja que tenien la intenció en un moment donat, de prendre la paraula per protestar contra les infàmies que contra Seguí havia publicat “El Progreso”. Inicialment però, Seguí i Gil es van asseure entre el públic per escoltar els primers parlaments.

La taula de l’escenari estava presidida per Manuel Santamaria, membre de la “Juventud Republicana” del barri de Sant Andreu, acompanyat de Jordi Vinaixa, Rafael Ulled i Josep Ulled, els tres redactors del diari “El Progreso”, entre altres, envoltats d’un bon nombre de militants lerrouxistes com a protecció. També Emiliano Iglesias era present en el míting esperant el seu moment per parlar.

El president de la taula de l’escenari, Manuel Santamaria, va fer una introducció i va donar la paraula a Juli Donó, membre de la “Juventud Obrera Republicana”, el qual va carregar contra “Solidaritat Catalana” dient que representava a la burgesia contra els obrers, entre altres coses.

El segon orador va ser Pere Figueras, director del setmanari lerrouxista “La Rebeldia”, qui parlava, entre altres coses, de les connexions entre la burgesia catalanista i alguns anarquistes que s’havien venut a ells per fer atemptats provocació, com els de la banda de Rull, fent una barreja de conceptes una mica delirants, típics del lerrouxisme.  

Mentre Figueras deia aquelles paraules, Salvador Seguí ja no va poder aguantar més i acompanyat d’Alejo Gil, es van aixecar i van passar pel passadís que porta al l’escenari pel costat, amb la intenció de que el deixessin parlar per expressar la seva protesta sobre el que havia dit “El Progreso” sobre ell. 

Segons va declarar el mateix Seguí en el judici que se li feu pels fets, un lerrouxista d’avançada edat que vigilava l’entrada de l’escenari va reconèixer a Seguí i, a part de voler impedir-li el pas, el va començar a escridassar de mala forma i a insultar i els dos van començar a discutir. Salvador Seguí, com ell mateix va declarar posteriorment, li va dir al lerrouxista que si no fos per la seva avançada edat, li contestaria “d’una altra forma”.

De totes maneres Salvador Seguí va aconseguir arribar a l’escenari en el moment en que estava parlant Pere Figueras. Llavors Seguí es va dirigir a la taula per demanar amb veu baixa al president de la mateixa, Manuel Santamaria, si el podia incloure en la llista d’oradors, ja que volia fer alguns aclariments. Aquest si va negar i llavors alguns lerrouxistes van començar a envoltar a Seguí que intentava encara convèncer a Santamaria de que el deixés parlar. Allò va generar una petita discussió davant una lleu esbroncada d’alguns dels assistents al míting, però Seguí davant de la insistència dels lerrouxistes que l’envoltaven va abandonar l’escenari.

Salvador Seguí, després d’haver set expulsat de l’escenari, tornà pel passadís que porta a l’escenari cap a la platea juntament amb Alejo Gil i els dos es van tornar a asseure en una butaca situada en la part del davant, molt a prop de l’escenari, com va relatar després el mateix Seguí.

Seguí s’havia assegut just al costat d’un ex anarquista passat a lerrouxisme de cognom Riera, el qual havia set company seu en el passat i els dos es van saludar amablement.

En aquells moments, alguns lerrouxistes del sector més radical i violent es van apropar a Seguí i a Gil en el lloc on eren asseguts i els van començar a increpar. Segons va dir Seguí després, alguns que el van reconèixer deien coses com, “Aquest és el que volia parlar”, o “Aquest és aquell que va escriure la carta al Diluvio”. Alguns el volien agredir, altres simplement el volien fer fora i altres, més moderats, discutien amb els seus propis companys lerrouxistes dient que els deixessin seure tranquils, entre ells en Riera, que era assegut al costat de Seguí. Llavors Seguí i Gil es van encarar amb els lerrouxistes que els increpaven i la discussió va pujar de to, moment en que la gent del míting ja estava més pendent de la discussió que de l’orador Figueras, produint-se una esbroncada general.

Va ser en aquell moment que un nombrós grup de lerrouxistes, majoritàriament de “Los Jóvenes Bárbaros”, es van llençar violentament contra Seguí i Gil, agredint-los amb cops de puny, puntades de peu, pals, cadires i altres objectes contundents. Seguí i Gil s’havien aixecat per defensar-se o fugir, recorrent alguns metres, acabant al terra sent agredits per una munió de lerrouxistes.

De cop va sonar un tret i va haver-hi una estampida general dels que agredien a Seguí i a Gil, mentre un jove lerrouxista que era just al costat de la baralla, havia resultat ferit greu per una bala que li havia entrat per l'aixella  dreta fins a l’interior del pit. Al cap d’uns segons, al veure al seu company ferit, alguns lerrouxistes van intentar tornar a agredir a Seguí, el qual estava sagnant abundantment pel cap. Va ser en aquell moment en que els policies que hi havia dins del local van intervenir, evitant que Seguí tornés a ser apallissat.

El ferit de bala va resultar ser Jaume Soteras i Pellicer, un lerrouxista de 23 anys nascut a Barcelona, militant de la “Fraternidad Republicana” del barri del Clot, precisament de la mateixa secció de barri que Fulgencio Claveria i Serrat, el lerrouxista que havia set mort dos mesos abans tirotejat per republicans catalanistes, com ja s’ha esmentat abans.

Alguns companys de Jaume Soteras el van traslladar immediatament fora del teatre, on membres de la Creu Roja que eren de guàrdia fora del local el van traslladar a la casa de socors del carrer del Rosal, prop d’allí. Jaume Soteras va morir poc després d’entrar al dispensari.

Poc després van arribar al teatre més membres de la policia i de la guàrdia civil que havien set avisats, unint-se als policies que ja hi havia vigilant el míting. La policia va detenir llavors a Salvador Seguí i a Alejo Gil en el mateix teatre. Salvador Seguí tenia greus ferides i talls al cap sagnant abundantment, a més d’un dit de la ma trencat, mentre Alejo Gil també tenia fortes contusions, sent els dos traslladats també a la casa de socors del carrer del Rosal per ser atesos en qualitat de detinguts, abans de ser traslladats als calabossos del Palau de Justícia per ordre del jutge.

El jutge va interrogar a diversos testimonis i un d’ells, Manuel Moreno López, va dir que havia sentit que Seguí, mentre era apallissat, cridava, “Tira, tira”, com indicant a algú que disparés, pocs segons abans de sonar el tret que va matar al lerrouxista Soteras.

Després de les declaracions dels dos detinguts i dels testimonis, el jutge va decretar presó incondicional fins que se celebrés el judici contra Seguí i Gil, com a sospitosos d’haver matat a Soteras i per haver provocat aldarulls en el míting.

MANIFESTACIÓ DELS LERROUXISTES DESPRÉS DEL SAGNANT L’INCIDENT

Després de l’incident que causà la mort del lerrouxista Soteras, alguns volien seguir amb el míting, però l’inspector Mestres, que era en el míting com a delegat del govern civil, va ordenar suspendre l’acte.

Després d’això, uns 200 lerrouxistes es van concentrar a la porta del teatre Condal i van iniciar una manifestació des del Paral·lel cap a les Rambles travessant el Districte V cap a les 7h. del vespre, proferint  crits de, “Viva España”, “Muera Solidaritat Catalana”, “Fuera el inspector Arrow” i “Viva la policia española”, entre altres.

Els manifestants lerrouxistes es van dividir en 2 grups, un d’ells va passar per Canaletes, moment en que uns policies van fer sonar els xiulets i els van amenaçar amb el sabre, moment en que els lerrouxistes es van dispersar.

Un altre grup de lerrouxistes havien tirat pedres contra una finestra del carrer Sant Severo, pensant per error que allí era on l’inspector Arrow tenia l’oficina. Un policia els va dir que Arrow no tenia l'oficina allí sinó que allò era la casa del president de l’Audiència. Després d’algunes discussions els lerrouxistes van marxar. Aquests però, es van dirigir al carrer del Bisbe, on se n’havien assabentat de que allí si hi havia l'oficina de l’inspector Arrow, llençant pedres contra les finestres de l’edifici. La policia els va dispersar amenaçant-los amb els sabres i també dialogant amb ells. Cap lerrouxista va resultar ferit i es van acabar els incidents.

Tant Salvador Seguí com Alejo Gil, van estar 9 mesos a la presó fins que es va celebrar el judici.

DUBTES DE SI SOTERAS ERA ASSEGUT A LA BUTACA QUAN VA REBRE EL TRET

Els diaris de l’endemà, a part de parlar dels aldarulls, mostraven la confusió que tenia la policia sobre el lloc del teatre on havia mort Soteras, del que es va informar que havia rebut el tret mortal, mentre era assegut a la seva butaca. Però inicialment la policia havia dit que Soteras era assegut a la fila 19 quan va rebre el tret i després van dir que segurament era a la fila 7 i també van citar alguna altra fila. Això ho van dir diversos policies perquè hi havia sang en aquelles butaques, però després van informar que sobre tot Seguí, que sagnava abundantment i també Gil, havien tacat algunes butaques de sang també. D’aquí la confusió de la policia, que segons sembla van concloure que Soteras segurament era assegut quan va rebre el tret, però ni ho havien vist ni realment ho sabien.  

Tot això sumat a que Soteras no era un simple simpatitzant lerrouxista, sinó que era membre de la “Fraternidad Republicana” del Clot i membre dels violents “Los Jóvenes Bárbaros”, amb qui es solia reunir al local de la “Casa del Pueblo” del carrer Aragó, va fer pensar a molts que Soteras no era assegut a la butaca sinó que participava de l’agressió, cosa que van afirmar alguns en el futur.

Malgrat que no està clar si Soteras era o no era assegut en el moment del tret, sent les dues coses possibles, el que estava clar és que va rebre el tret molt a prop d’on Seguí era agredit.

JUDICI CONTRA SEGUÍ I GIL PER LA MORT DE SOTERAS

El 25 de maig de 1908 es va fer el judici contra Salvador Seguí i Alejo Gil. A Seguí el defensava d’advocat Ramon Aguiló i Gil, un advocat republicà i conegut anys després, el 1919, per ser juntament amb Francesc Macià un dels fundadors del partit independentista d’esquerres Federació Democràtica Nacionalista (FDN). L’advocat que defensava a Alejo Gil era el Sr. Tauler. 

L’acusació del fiscal al començar el judici deia, entre altres coses, que Seguí havia intentat parlar i no el van deixar, que va tornar a la seva butaca amb Gil i va començar a esbroncar a l’orador, cosa que va provocar la baralla. El fiscal també deia que Seguí havia cridat “Tira, Tira” al seu amic Alejo Gil perquè disparés, cosa que aquest va fer matant a Jaume Soteras, el qual era assegut tranquil·lament a la seva cadira com a espectador.

Lo de que Seguí va cridar “Tira, Tira”, el fiscal ho van treure d’una declaració real que havia fet al jutge un testimoni, Manuel Moreno”, el dia dels fets, fet ja comentat abans. Però el fiscal acusava ara a Alejo Gil d’haver set ell qui havia disparat.

Lo de que Gil o Seguí haguessin disparat, va ser totalment desmuntat durant el judici, ja que tots els testimonis presents en els fets, tant coneguts lerrouxistes com policies, van declarar que ni Seguí ni Gil havien disparat, afirmant alguns d’ells que havien vist a l’individu que havia disparat, al qual no coneixien i que havia fugit per la porta del jardí. Per tant sols quedava el dubte de si el que havia disparat era o no un amic de Seguí i Gil, però el que ja tothom tenia clar, inclús el fiscal que va rectificar durant la vista, era que ni Seguí ni Gil havien disparat.

Manuel Moreno Sánchez, el testimoni que havia declarat 9 mesos abans que Seguí havia cridat, “Tira, tira”, no es va presentar al judici i els altres testimonis, tant lerrouxistes, anarquistes, del públic en general o policies, que si van declarar en el judici, van afirmar que no havien sentit això, Una cosa més a favor de Seguí i Gil en el judici.

Cal ressaltar que la majoria de lerrouxistes que van agredir a Seguí i Gil s’expressaven en català. Alejo Gil va declarar durant el judici que quan van començar a apallissar a Seguí, un dels lerrouxistes va cridar en català assenyalant-lo a ell, “Aquest també va amb ell” i també el van apallissar. Un dels falsos tòpics sobre els seguidors de Lerroux en aquella època a Catalunya és que eren immigrants de la resta de l’Estat Espanyol, quan la veritat és que la majoria de lerrouxistes eren catalans de soca rel influïts pel seu populisme obrerista i espanyolista

També quedava el fet de la confusió inicial de la policia de que si el lerrouxista mort Jaume Soteras, era assegut o participant en la baralla quan va rebre el tret. L’acusació oficial del fiscal deia que era assegut tranquil·lament i durant el judici ningú va tenir cap interès en parlar d’aquest assumpte, ja que cap de les parts ho van trobar rellevant o d’ajuda per la seva causa, ni per la defensa ni per la acusació.

Finalment, donat de que es va demostrar per tots i cadascun dels testimonis, tant lerrouxistes, anarcosindicalistes i policies, que ni Seguí ni Gil havien disparat i que cap d’ells tampoc havia sentit a Seguí cridar “Tira, Tira”, després de que el fiscal canvies l’acusació sols per provocar aldarulls, el tribunal va declarar a Seguí i a Gil innocents i van ser posats en llibertat poca estona després. Havien set absolts però havien passat 9 mesos a la presó.

VERSIONS SOBRE QUI VA DISPARAR

Un temps després del judici, van començar a sortir les versions de que un altre lerrouxista havia disparat sobre Seguí però que per error va matar al seu company de militància Soteras.

Durant el judici no es va parlar, ni els advocats defensors ho van usar com a argument, de si el que va disparar havia set un lerrouxista que errà el tret o un anarquista que volia salvar a Seguí.  

En el judici els advocats dels dos anarcosindicalistes acusats, Aguiló i Tauler, sols es centraren en demostrar que ni Segui ni Gil havien disparat, cosa que van aconseguir totalment, ja que hi coincidien tots els testimonis. També es centraren en demostrar de que Seguí no havia cridat “Tira, tira” a un altre perquè disparés, cosa que també van aconseguir perquè, a part del testimoni que ho havia dit el dia dels fets, no es va presentar al judici i durant la vista cap testimoni ho havia sentit. Per tant els advocats defensors no van usar cap argument sobre la filiació del que havia disparat per aconseguir l’absolució dels dos anarcosindicalistes ni en van parlar d’això.

Va ser després que va sortir aquesta versió del lerrouxista que n’havia matat a un altre per error, sobre tot perquè molts sempre van sospitar que algun dels altres anarcosindicalistes que havien entrat en el míting acompanyant a Seguí i a Gil, havia set qui havia disparat per salvar-los la vida. Per això, tant és possible que es fes corre aquesta versió, sigui perquè tingués una base de veritat o sigui per no voler relacionar a Seguí i a Gil i el que representava “Solidaritat Obrera” en aquells moments, com uns pistolers que havien anat a provocar l’incident i el tiroteig mortal pel seu odi al lerrouxisme, cosa que també és possible. 

Per tant a continuació algunes consideracions basades en alguns testimonis del judici, que poden donar, sense aclarir-ho del tot, alguna llum sobre quina versió és més possible.  

Pere Foix, un anarcosindicalista que no era en el lloc dels fets, però que posteriorment va arribar a ser un dels millors amics i col·laboradors de Salvador Seguí, en el seu llibre de memòries, “Apòstols i Mercaders”, publicat el 1949, o sigui, 32 anys després dels fets, va afirmar que amb tota probabilitat havia set el lerrouxista Jordi Vinaixa, el redactor en cap de “El Progreso” i membre de la taula presidencial en aquell míting del teatre Condal, qui havia disparat per matar a Seguí, errant el tret i matant al seu company Jaume Soteras.

Aquesta versió de que va disparar Vinaixa però, sembla del tot improbable segons el que van declarar alguns testimonis en el judici com es veu a continuació, en extractes del judici trets del diari “La Publicidad” del 26-5-1908, el qual va reproduir gran part del judici.

El mateix Alejo Gil, un dels dos anarcosindicalistes acusats juntament amb Seguí, va declarar que havia vist a un individu disparar des de la porta del passadís de platea mentre ell era apallissat, el qual va fugir del local després i al qual no va reconèixer.

L’anarcosindicalista Ramon Mon, un testimoni de la defensa, també va declarar que havia vist a l’individu que va disparar, al qual afirmava que no coneixia i que aquest va fugir immediatament.

Bé, si el que va disparar hagués set Jordi Vinaixa, un conegut lerrouxista que era a la taula de l’escenari en el míting i que a més també era en aquell judici declarant com a testimoni, els anarcosindicalistes, l’acusat Alejo Gil o el testimoni de la defensa Ramon Mon, que van veure a l’individu que va disparar, l’haguessin reconegut i acusat immediatament allí. En canvi si  hagués set un conegut seu anarquista, també haguessin dit que no el coneixien, per suposat.

Però anant més enllà, Francesc Valmajó, un testimoni que va portar l’advocat defensor d’Alejo Gil, va declarar en el judici que havia vist a un individu, al qual no va reconèixer, que disparava contra el grup que agredia a Segui. Aquest testimoni de la defensa ja afirmava que s’havia disparat directament contra els agressors de Seguí. Evidentment si hagués set Vinaixa aquell individu que va disparar, Valmajó, com a testimoni de la defensa, l’hagués reconegut i acusat enseguida. 

En aquest cas a l’advocat defensor de Gil, no li importava demostrar si havia disparat un lerrouxista per error o un altre individu directament contra els lerrouxistes per salvar a Seguí, cosa que deia el seu testimoni Valmajó, sinó sols li preocupava demostrar que ni Gil ni Seguí havien disparat. 

Un cop fetes aquestes apreciacions i després del que van declarar els testimonis, si és mira bé, també sembla absurd que un lerrouxista dispari contra Seguí des de certa distància, quan aquest està al terra amb nombrosos lerrouxistes al damunt apallissant-lo i a sobre pretendre tocar-lo, cosa pràcticament impossible, sumat a que no feia cap falta disparar contra un que ja està apallissat massivament i que el tret no va fer més que salvar la vida a Seguí. Sembla més lògic que fos un anarquista qui hagués disparat contra el grup de lerrouxistes que eren sobre Seguí apallissant-lo per salvar-li  la vida. 

Salvador Seguí va ser entrevistat des de la presó dos dies després dels fets pel diari “El Poble Català”, l`òrgan del Centre Nacionalista Republicà (CNR), entrevista publicada pel diari el 14-7-1907. En aquella entrevista Salvador Seguí va declarar que aquella tarda del 11-7-1907, era amb Gil i altres companys seus anarcosindicalistes en el cafè del teatre Apolo a l’Avinguda del Paral·lel i que quan se’n van assabentar de que els lerrouxistes feien un míting aquella tarda al teatre Condal, en la mateixa Avinguda, van decidir anar-hi i intentar pujar a l’escenari per protestar contra les acusacions de “El Progreso”. Seguí afirma que van entrar amb diversos companys al teatre Condal i que després, un cop a dins, es van separar, quedant-se ell al costat del seu amic Alejo Gil quan van intentar parlar a l’escenari.

Això demostra que Seguí i Gil no van entrar sols al teatre Condal, sinó amb un grup d’amics i companys de militància. També sembla difícil d’assimilar que, coneixent l’actitud violenta que solien tenir els lerrouxistes per qualsevol discussió i sobre tot “Los Jóvenes Bárbaros” que ja havien intentat agredir a Seguí tant el dia abans com hores abans, Seguí i els seus companys pretenguessin provocar un incident a l’escenari del míting, sobre tot després d’haver insultat greument als lerrouxistes el dia anterior des del diari “El Diluvio”, sense esperar que rebessin una pallissa d’una massa de lerrouxistes. Per tant seria molt lògic pensar que Seguí i els seus companys haguessin previst algun sistema de defensa.

En tot cas tot són especulacions i tot pot ser, però estudiant bé els fets, les informacions de la premsa de l’època, les circumstàncies que envoltaren els fets i les declaracions dels testimonis, la versió que alguns van atiar després de que al lerrouxista Jaume Soteras l’hauria matat un altre lerrouxista per error, està altament en dubte i sembla més lògica la versió d’un anarcosindicalista disparant per salvar a Seguí, encara que res és definitiu i cadascú pot treure les seves conclusions. El que està clar és que mai és va saber públicament qui va ser l’individu que va disparar i si algú ho sabia, no ho van dir mai. 

EL PRIMER ANY DE SOLIDARITAT OBRERA MENTRE SEGUÍ ERA A LA PRESÓ

Entre agost de 1907 i durant tot el 1908, nou mesos dels quals es perdé Seguí ja que era a la presó com abans s’ha esmentat, els sindicalistes de “Solidaritat Obrera” van tenir molta feina a fer fora als lerrouxistes dins del sindicat, els quals el volien dominar arribant-se inclús a algunes fortes baralles, sent Josep Negre i el logronyès Tomàs Herreros els anarcosindicalistes que més van destacar en la lluita contra els lerrouxistes  A finals de 1908 ja no hi havia cap lerrouxista a “Solidaritat Obrera”.

Poc després de sortir de la presó, Salvador Seguí va entrar a formar part, a mitjans de 1908, del consell directiu de “Solidaritat Obrera”.

A finals de 1908, els partits catalans sobiranistes i republicans d’esquerres ja havien trencat amb “Solidaritat Catalana” i format la nova coalició “Esquerra Catalana”, desmarcant-se de la Lliga i els Carlins, que a part de coincidir amb ells amb lo de l’autonomia i anar en contra de la Llei de Jurisdiccions, discrepaven profundament de La Lliga i els Carlins quan aquests van començar a fer unes propostes socials i polítiques molt ultraconservadors i coincidents amb les del Partit Conservador dinàstic de Maura.

Però malgrat això i que els republicans catalanistes van donar suport a les reivindicacions dels sindicalistes, especialment el Centre Nacionalista Republicà (CNR), els quals van ser els únics que van publicar en el seu diari “El Poble Català” la convocatòria per part de “Solidaritat Obrera”  de la vaga general de finals de juliol de 1909 que va dur a la Setmana Tràgica, no van aconseguir recuperar en aquella època la confiança electoral de la majoria de treballadors catalans, que cada cop apostaven més per l’anarcosindicalisme, cosa que ja de fet era tradicional en el sindicalisme català des de 1870.


APUNT FINAL

En aquest escrit, sense voler afirmar ni negar si el que va matar al lerrouxista Soteras havia set un anarcosindicalista per protegir a Seguí o un lerrouxista que errà el tret, encara que tot apunta que va ser un company de Seguí qui va disparar contra el lerrouxista mort, al menys s’ha pretès donar una mica de llum sobre aquell incident tant llunyà en el temps i del que sempre de n’ha parlat molt de passada i que cadascú tregui les seves conclusions. A la vegada també descriure una mica de manera molt general, l’ambient que hi havia en aquella època entre els anarcosindicalistes, els catalanistes i els lerrouxistes, quan Seguí començava a despuntar com a líder sindical, en una època en que Seguí es va convertir ja per sempre en un declarat enemic del lerrouxisme.  

Josep A. Carreras

GENER 1921. EL MES DE LES LLEIS DE FUGUES DEL PISTOLERISME BARCELONÍ

Quan es parla de la llei de fugues aplicada per la policia de Barcelona durant l`època del pistolerisme barceloní, principalment es refereix al que va passar el gener de 1921, any en que va ser aplicada per ordre del governador civil de Barcelona, el general Severiano Martínez Anido, amb l’aval de president del govern espanyol Eduardo Dato. Anteriorment s’havien produït 2 lleis de fugues més a Barcelona, una el 1919 i una altra el 1920, realitzada de manera mes o menys espontània pels policies. Però el gener de 1921, va ser quan Martínez Anido va ordenar aplicar-les sistemàticament.

Només en el mes de gener de 1921 es produïren 28 morts a Barcelona i voltants relacionats directament amb la lluita social, dels quals 19 eren anarcosindicalistes.

El fet de que caiguessin molts més anarcosindicalistes que de la banda de la patronal el gener de 1921, va ser a causa de que uns mesos abans, l’1 de novembre 1920, el president del govern espanyol Eduardo Dato, havia nomenat al general Severiano Martínez Anido com a governador civil de Barcelona, donant-li carta blanca per eliminar de la manera que sigui als Sindicats Únics de la CNT catalana.

La Confederació Regional del Treball Catalunya (CRTC) de la CNT, s’havia constituït sota el lideratge de Salvador Seguí, entre altres, en els anomenats Sindicats Únics el juliol de 1918, que representava aplegar als sindicats per rams o sectors industrials enlloc de per gremis com eren anteriorment. A finals de 1919, seguint l’exemple català, tota la CNT de l’estat es va constituir en Sindicats Únics.

Allò havia significat l’augment de la força i unitat dels anarcosindicalistes catalans, que van augmentar espectacularment la seva filiació a Catalunya i la seva força per convocar grans vagues, com la de la Canadenca el febrer de 1919, que va esdevenir una vaga general a Catalunya de més de 40 dies, que va posar en escac a tota la patronal catalana i al mateix govern espanyol, el qual es va veure obligat a decretar les 8 hores de treball, no sols a Catalunya sinó a tot l’Estat Espanyol. 

Aquella gran força que havien agafat els Sindicats Únics de la CNT catalana havia provocat un augment de la violència patronal, contractant nombrosos pistolers per atacar als anarcosindicalistes catalans amb el suport del llavors governador civil de Barcelona, Maestre Laborde, el Conde de Salvatierra, el qual poc després de dimitir havia set mort a trets per un escamot anarcosindicalista català desplaçat a València el 4 d’agost de 1921. El nomenament del general Martínez Anido com a governador civil de Barcelona el novembre de 1920, era l’esperança dels sectors més conservadors i dels patrons més radicals d’acabar per la via violenta i ràpida amb tota aquella força de la CNT catalana. 

El 1920 sols a Catalunya, la CNT tenia uns 500.000 afiliats del total dels aproximadament 775.000 que tenia a tot l’estat, el que representava més del 80% del proletariat català, sent Barcelona la seu central i guia de tota la CNT arreu de l’estat.


DOS LLEIS DE FUGUES ANTERIORS A GENER DE 1921

Malgrat que les lleis de fugues sistemàtiques ordenades per Martínez Anido no van arribar fins el gener de 1921, anteriorment a que aquest fos nomenat governador civil ja s’havia produït una llei de fugues a Barcelona. L’1 d’abril de 1919, just quan la vaga de la Canadenca arribava al final, a la matinada d’aquell dia la guàrdia civil va anar a detenir a Miguel Burgos, delegat del Sindicat Únic d’adobadors de la CNT, a casa seva al barri d’Horta de Barcelona. Segons va informar la guàrdia civil, Miguel Burgos havia volgut fugir per un terrat i li havien disparat al cap resultant mort.

La de Miguel Burgos va ser la primera llei de fugues de l’època del pistolerisme barceloní, encara que va una decisió pròpia d’uns guàrdies civils, més que una estratègia del govern civil. En aquells moments, a principis de 1919, el governador civil de Barcelona, el general Milans del Bosch i posteriorment el Conde de Salvatierra, juntament amb altres patrons, promovien i finançaven als pistolers de la patronal, que causaren també nombroses baixes entre els anarcosindicalistes, però no una estratègia de lleis de fugues sistemàtica per part de la policia. No es tornaria a produir cap més llei de fugues fins que Martínez Anido fou nomenat governador civil de Barcelona el novembre de 1920.

El governador Martínez Anido, ja havia fet detenir el novembre de 1920 a una gran part dels dirigents de la CNT catalana, entre ells el seu principal líder i secretari general Salvador Seguí, havent entrat ja en estret contacte amb els pistolers de la patronal per facilitar-los tant dades dels objectius a matar com facilitats per la seva impunitat i fugida. A part d’alguns atemptats mutus entre anarcosindicalistes i pistolers patronals a finals de 1920, cal destacar l’assassinat per ordre de Martínez Anido el 30 de novembre de 1920, del principal advocat de la CNT, Francesc Layret, líder a la vegada del Partit Republicà Català, lideratge que compartia amb Lluís Companys, també un dels principals advocats de la CNT i també detingut en la batuda de novembre de 1920.

La primera llei de fugues des de que va ser nomenat Martínez Anido governador civil va tenir lloc el 5 de desembre de 1920, quan a la nit es va produir un tiroteig entre dos anarcosindicalistes, Pere Salter i Gregori Daura, i dos membres de la guàrdia civil al barri del Camp de l’Arpa de Barcelona, en el que va resultar ferit Pere Salter i detingut Gregori Daura i Raduà. Segons la guàrdia civil, tot havia set un intent d’atemptat contra ells dels dos anarcosindicalistes. Mentre Gregori Daura era conduit emmanillat en cotxe a la comissaria, la guàrdia civil va disparar contra ell prop de la plaça de braus Monumental quedant greument ferit. Segons sembla a causa dels testimonis que hi havia al carrer, no el van poder rematar. La guàrdia civil va informar després que havia intentat fugir. Gregori Daura no va morir i després d’un llarg temps a l’hospital, va ser ingressat a la presó Modelo de Barcelona. Sempre va tenir greus problemes de salut a causa de les greus ferides que havia rebut. 

No obstant això, aquella llei de fugues contra Gregori Daura, semblava més una decisió dels mateixos guàrdies civils, rabiosos pel fort tiroteig que havien tingut abans, que una estratègia sistemàtica ordenada pel governador civil, cosa que no passaria fins gener de 1921, com veurem més endavant.


ELS SINDICATS ÚNICS DECLARATS FORA DE LA LLEI

Sectors conservadors catalans, sobre tot afins als carlins i a la Lliga Regionalista de Catalunya, havien promogut l’any anterior, el 1919, els anomenats Sindicats Lliures, que pretenien fer una competència a la combativitat dels Sindicats Únics de la CNT i acostar als sindicalistes a un línia més moderada, sobre tot després de la intenció del governador Martínez Anido d’il·legalitzar a la CNT a la demarcació de Barcelona i a tot Catalunya en general. Un bon nombre de pistolers de la patronal eren reclutats entre els afiliats als Sindicats Lliures.

A finals de 1920, els Sindicats Únics de la CNT catalana estaven ja totalment declarats fora de la llei per Martínez Anido i en aquells dies tota activitat sindical s’havia de fer en la clandestinitat. Amb una tant restringida activitat sindical, la CNT catalana tenia en aquells moments la seva principal activitat en els grups armats d’autodefensa liderats per Ramon Archs i Serra, que havia esdevingut el secretari general de la CNT catalana en la clandestinitat després de l’empresonament de Salvador Seguí.

Pere Vandellós, Medir Martí, Pere Boadas i Simó Piera, eren juntament amb Ramon Archs, els altres membres que quedaven de la cúpula de defensa armada de la CNT catalana, que encara no havien set detinguts, morts o obligats a fugir, els quals actuaven en la més absoluta clandestinitat organitzant les accions i autodefensa  amb els membres dels grups d’acció anarcosindicalista. 

Evelio Boal, nascut a Valladolid, era el secretari general de la CNT a nivell estatal i també residia a Barcelona, que era la seu central de la CNT a tot l’estat, que principalment tenia la funció d’enllaç entre els cenetistes catalans i els de la resta de l’estat, el qual també estava en la clandestinitat a finals de 1920, mantenint contínues reunions secretes amb Ramon Archs, el secretari general de la Confederació Regional de Catalunya de la CNT.

Per altra banda, alguns dels principals caps i reclutadors dels pistolers de la patronal en aquells mesos entre 1920 i 1921, eren Ramon Sales i Amenós i Joan Laguia i Lliteras, ambdós carlins mellistes i els quals s’alternaven la presidència dels Sindicats Lliures a Catalunya, Salvador Anglada, polític carlí del sector jaumista i Josep Bertran i Musitu, membre del Sometent i polític de la Lliga Regionalista de Catalunya, els quals estaven finançats per alguns empresaris i a la vegada estaven en estreta col·laboració amb la policia i al governador civil Martínez Anido.

En aquells moments els partits que donaven suport principalment als pistolers de la patronal a Catalunya i als Sindicats Lliures eren els Carlins, tant els mellistes (l’ala més espanyolista), liderats a Catalunya per l’extremeny Dálmacio Iglesias, com els jaumistes (l'ala més catalanista), liderats a Catalunya per Miquel Junyent, els catalanistes conservadors de La Lliga Regionalista de Catalunya, liderada per Francesc Cambó i els dos partits dinàstics espanyols, aquests dos últims amb molt poca implantació a Catalunya. 

Els Sometents armats també eren un niu de pistolers de la patronal, els quals tenien membres tant carlins dels dos sectors, com militants de la Lliga Regionalista com afins als dinàstics espanyols.

Malgrat que els anarcosindicalistes catalans en aquella època no solien tenir majoritàriament filiació política, rebien el suport dels catalanistes republicans del Partit Republicà Català (PRC), liderat abans pel ja assassinat Francesc Layret i en aquells moments per Lluís Companys, dels independentistes d’esquerres de la Federació Democràtica Nacionalista (FDN) liderada per Francesc Macià i del Partido Radical Republicano (PRR) liderat  per Lerroux, els quals assistien als anarcosindicalistes amb advocats i en ocasions els representaven d’alguna manera en al parlament de Madrid per denunciar la repressió que patien.

Els socialistes del PSOE des de Madrid, també s’afegien a les denúncies contra la repressió contra els anarcosindicalistes catalans, malgrat que la seva filiació a Catalunya era mínima. Per altra banda la UGT, el sindicat del PSOE, també tenia molt poca filiació a Catalunya i, a diferència dels Sindicats Lliures, no van entrar mai en conflicte o competència amb els Sindicats Únics de la CNT catalana, fent inclús nombrosos pactes amb ells i en moltes ocasions un seguiment de les seves reivindicacions a Catalunya.

Com es veu, els partits catalanistes i espanyolistes més conservadors i antiobreristes estaven units contra els anarcosindicalistes catalans, mentre els partits catalanistes i espanyolistes d’esquerres o amb més sensibilitat obrerista també estaven units en el seu suport als anarcosindicalistes catalans, encara que a la vegada aquests partits amb més sensibilitat obrerista no gaudien dels vots de la majoria d’anarcosindicalistes catalans, els quals solien ser apolítics en aquella època i es centraven bàsicament en la lluita obrera i sindical i una gran part d'ells influenciats per les idees anarquistes.


VIOLENTS ÚLTIMS DIES DE 1920 A BARCELONA

El últims dies de l’any 1920 havien set especialment violents a Barcelona. A part dels atemptats i tirotejos relacionats directament amb la lluita social, que són els relatats principalment en aquest escrit, la gran quantitat d’armes que hi havia a Barcelona en aquella època, feia que moltes disputes entre veïns, delinqüents, rivalitats amoroses o baralles espontànies, acabessin freqüentment en tirotejos i morts que també omplien les pàgines dels diaris. Els lockouts patronals, els acomiadaments de represàlia contra sindicalistes o vaguistes i les llistes negres que feien alguns patrons, també havien abocat a alguns treballadors a l’atracament i la delinqüència.

Un exemple va ser un espectacular i confús tiroteig, just un dia abans de Nadal, el 24 de desembre de 1920 cap a les 9 h. del matí, entre dos bandes de delinqüents, alguns d’ells ex sindicalistes en atur passats a l’hampa, en el que també va intervenir la policia i que va acabar amb 6 morts i nombrosos ferits, pels carrers del voltant dels carrers Sant Ramon, Migdia i Arc del Teatre de Barcelona.

Cap a es 8.20 h. del matí d’aquell 24 de desembre, va ser mort a trets, al carrer Boqueria, al districte de Drassanes, un cambrer afiliat als Sindicats Lliures, Joan Soler i Lluch, en la típica venjança entre sindicalistes enfrontats. La policia va iniciar una persecució als agressors, amb tota seguretat anarcosindicalistes, amb qui van intercanviar trets pels carrers del districte de Drassanes, però van poder fugir. El matí havia començat violent al barri i encara anirà a molt més en poca estona.

Just uns minuts després, cap a les 8.45 h. del matí, Lluís Dufur, l’ex anarcosindicalista d’acció passat al món de l’hampa, havia anat amb uns companys de la seva banda armats a la cantonada dels carrers Migdia i Arc del Teatre, per enfrontar-se a Antoni Roda “el Pernales”, un ex membre dels Sindicats Lliures també passat a l’hampa, per venjar-se, ja que aquest havia ferit greu d’una punyalada unes hores abans a un membre de la banda de Dufur.

En el moment en que Lluís Dufur i membres de la seva banda es van trobar amb els de la banda del “Pernales” al carrer Migdia, es va iniciar un tiroteig entre els dos grups. Els nombrosos policies que hi havia a la zona, encara buscaven als que havien matat al membre dels Sindicats Lliures feia poc i que a la vegada s'havien tirotejat amb ells. Els policies, al sentir el tiroteig, segurament pensant que es tractava o dels mateixos o d’un fet similar, van intervenir també intentant detenir-los a tots i també disparant contra ells. Al voltant dels carrers Sant Ramon, Migdia i Arc del Teatre, policies disparaven contra membres de les dues bandes, els quals a la vegada es disparaven entre ells i també a la vegada tots disparaven contra la policia. El tiroteig va ser dels més forts i intensos que es recordaven al barri, que va durar molta estona i causant gran terror entre els veïns i els transeünts.

El resultat final del tiroteig fou de 6 morts; Antoni Roda “el Pernales”, Lluís Dufur i Barberà, 3 policies, que eren Antonio Valero, Fernando Sánchez Mateo i Juan Sánchez Montes, i una nena de 6 anys, Carmen Fernández, que va rebre un tret accidental. A part, altres policies, alguns membres de les dues bandes i diversos transeünts van resultar també ferits de bala.

Poques hores més tard d’aquell dia 24 de desembre de 1920, Gaietà Garcia i Garcia, d'ofici sabater, era mort a trets al carrer Milà i Fontanals al barri de Gràcia. La seva dona va dir que no estava afiliat a cap sindicat i la policia va detenir inicialment a 5 drapaires com a sospitosos, encara que de moment aquell atemptat va quedar confús.

8 morts a trets en un dia a Barcelona aquell 24 de novembre de 1920, encara que sols un estava clar que era relacionat amb la lluita social o enfrontament entre sindicats.

La violència d'aquell any culminava a Barcelona amb la mort a trets d’Enric Aymeric, pistoler carlí afiliat als Sindicats Lliures, el 27 de desembre de 1920.

SUSPENSIÓ DE PAGAMENTS DEL BANC DE BARCELONA

Just el mateix 24 de desembre de 1920, en que s’havien produït aquells sagnants tirotejos a Barcelona, el Banc de Barcelona, que era la gran banca que havia creat la burgesia catalana, promocionant-la com “la gran Banca Catalana”, presentava una suspensió de pagaments. L'economia catalana havia crescut bastant gràcies a les vendes de material de guerra i tèxtil als contendents de la passada I guerra mundial. La falta de cobrament de nombroses lletres i crèdits, alguns deien que a causa de crèdits empreses estrangeres en crisi i altres a que l’economia catalana havia derivat més cap a l’especulació incrementant preus que feia disminuir el consum, evidentment un tema per un altre estudi que no resoldrem ara aquí, va provocar la falta de liquiditat del Banc de Barcelona.

Altres bancs més petits amb seu a Catalunya patien una situació similar i segons alguns, a causa d'una reacció lenta del Banco de España que en uns primers moments va discutir públicament i aplaçar la seva ajuda al Banc de Barcelona i altres bancs catalans, va provocar una situació de pànic entre els clients dels bancs a Catalunya, que va derivar en cues a diversos bancs, no sols al Banc de Barcelona sinó a altres, com per exemple al Banco Hispano Americano, per treure els seus fons per por a perdre’ls.

La por i el nerviosisme va córrer per tot Catalunya, quan la majoria d’empreses van témer una fallida general de l’economia catalana per falta de crèdits. Finalment el Banco de España en els últims dies de 1920, va assegurar certs avals i crèdits pels impagaments al Banc de Barcelona i altres bancs de Catalunya, amb una campanya mediàtica de la banca catalana en general que va disminuir substancialment les retirades de fons. La crisi econòmica no es va resoldre del tot però si es va aturar momentàniament la fallida total.

Amb aquest ambient de nerviosisme social per la crisi de la banca a Catalunya, tant per part dels patrons, els banquers i sobre tot entre els mateixos treballadors i sindicalistes, que veien en això una excusa perfecte perquè encara s’escoltessin menys les seves reivindicacions, sumat a la contínua violència que patien per part del governador civil, la policia i la patronal, començava el mes de gener de 1921, el més violent d’aquella època i en el que van esclatar les lleis de fugues.    

BARCELONA GENER DE 1921, ESCLATEN LES LLEIS DE FUGUES

El més de gener de 1921, va ser el de les lleis de fugues per excel·lència a Barcelona, però malgrat que durant tot el més van haver-hi atemptats, tirotejos i morts, les lleis de fugues es van concentrar sols en 4 dies, entre el 20 i  23 de gener d’aquell 1921, en que van morir 10 anarcosindicalistes  morts per la policia després de ser detinguts al·ludint que volien fugir. Això va passar després de la mort en atemptat d’un inspector de policia el dia 19 de gener, com veurem més endavant. A principis de mes però, ja començaven els atemptats i tirotejos, tot i seguint la mateixa línia que en anys anteriors.

El 3 de gener de 1921 es produeix el primer atemptat mortal de l’any, quan uns pistolers dels Sindicats Lliures maten al carrer Indústria de Barcelona a Josep Julià i Monclús, un dels delegats del ram tèxtil de la CNT. Es tractava d’intimidar als que volien seguir fent activitat sindical a Catalunya que no fos dins dels Sindicats Lliures, sindicat groc afí a la patronal. També tractaven que la majoria de treballadors catalans es donessin d’alta als Sindicats Lliures amb la intimidació de que així podrien seguir treballant amb tranquil·litat i sense por a ser acomiadats o assassinats. Aquesta tàctica va tenir cert èxit, ja que dotzenes de milers de treballadors catalans dels menys combatius o compromesos que anteriorment estaven afiliats a la CNT catalana, es van afiliar als Sindicats Lliures.

El 4 de gener de 1921 al matí arriben nombrosos membres armats dels Sindicats Lliures a Reus procedents de Barcelona. El 24 de novembre de 1920, 40 dies abans, havia set mort a trets el president dels Sindicats Lliures de Reus Antoni Capdevila, cosa que havia fet augmentar la tensió entre els dos sindicats a Reus. Aquell 4 de gener s’havien convocat diverses reunions i manifestacions dels dos sindicats enfrontats, cosa que feia preveure enfrontaments, d’aquí que vinguessin diversos membres armats del Sindicats Lliures des de Barcelona.

Cap al migdia d’aquell 4 de gener de 1921, ja coincidiren grups dels dos sindicats per Reus i es produí una baralla a la Plaça Prim, sent els membres dels Sindicats Lliures perseguits per un gran nombre membres dels “Únics”, moment en el que els dels “Lliures” van comença a disparar un gran nombre de trets ferint de mort a l’anarcosindicalista Ramón Oliver i Servet, que va morir uns dies després a l’hospital. Els anarcosindicalistes dels “Únics” també van disparar alguns trets. A part del ferit de mort, Ramón Oliver, van haver-hi cinc ferits més de bala pels dos bàndols.  La guàrdia civil va detenir a diversos sindicalistes dels dos bàndols, entre ells el conegut pistoler dels Sindicats Lliures Paulí Pallàs i Vallès, quan aquest anava agafar el tren per tornar a Barcelona amb altres companys. Aquell dia, el pistolerisme barceloní s’havia traslladat a Reus.

L’endemà, el 5 de gener de 1921 cap a les 10 h. del matí, el membre dels Sindicats Únics de la CNT Olegari Miró i Badosa, nascut a Manresa, va ser mort a trets al carrer Estévanez de Barcelona, davant mateix de la fàbrica a on treballava. Segons havia declarat el mateix Miró poc abans de morir, l’autor dels trets va ser el membre dels Sindicats Lliures Pere Burdoy i Nin, un fogoner que treballava a la mateixa fàbrica que ell i que a més era membre del Sometent, el qual va ser detingut per la policia per ordre del jutge.  

El 6 de gener de 1921 és la tradicional festa del dia de reis, el dia dels regals sobre tot als infants. Aquell dia es produeix un petit parèntesi sense violència a Barcelona. No obstant això, els anarcosindicalistes no deixen de fer reunions clandestines ni la policia d’intentar impedir-ho.

A la nit d'aquell mateix 6 de gener de 1921, la policia irromp en una reunió clandestina de sindicalistes del ram de l’aigua de la CNT al barri del Clot de Barcelona i els deté a tots. És dona la circumstància de que el mateix president del ram de l’aigua de la CNT catalana en aquells  moments, Francesc Villena, era un infiltrat de la policia i qui els havia delatat. Els grups d’acció anarcosindicalistes se’n van assabentar i el van posar en el punt de mira. 

Entre aquell 6 de gener i el 7 de gener, altres sindicalistes d’altres rams també van ser detinguts en altres reunions a causa de delacions d’infiltrats. 

Un bon nombre dels anarcosindicalistes detinguts a Catalunya, tant el més de gener de 1921 com altres detinguts en mesos anteriors, acusats de ser membres de grups d’acció o sindicalistes “perillosos”, eren obligats aquell mes de gener a caminar centenars de kilòmetres per carretera cap a altres presons de l’estat. Alguns d’ells morien pel camí a causa de les llargues caminades o a la presó. Altres eren enviats obligatòriament a la guerra del Marroc, situant-los en primera línia on queien a dotzenes. Uns bon nombre de sindicalistes morts que no surten en les estadístiques dels que morien a Barcelona per aquella època. 

El 8 de gener d 1921 al vespre, es tirotejat per tres individus l’anarcosindicalista Manuel Valero i Doll al bar la Palmera, al carrer Jerusalem de Barcelona. Els tres agressors, membres dels Sindicats Lliures, havien pres una copa a la barra i en el moment de pagar van dir: “les copes les paga aquest”, i van disparar contra Valero que era assegut i va resultar ferit greu, morint poc després a l’hospital.

El 12 de gener de 1921, cap a les 7.30 h. de la tarda es mort a trets a Terrassa l’empresari del sector del metall i tinent alcalde de l’ajuntament d’aquesta ciutat, Joan Abelló. Un membre armat del Sometent que era a la zona va perseguir a l’agressor i es va produir un tiroteig entre els dos, però l’agressor va poder fugir. La policia va detenir indiscriminadament a diversos anarcosindicalistes de Terrassa que van patir fortes tortures.

A la nit d’aquell 12 de gener de 1921, és tirotejat al carrer Diputació de Barcelona, prop del Passeig de Gràcia, Tomás Franch i Cid, treballador d’una impremta del carrer Sant Pau. Després de disparar-li, els agressors que havien sortit corrent, van tornar al veure que només estava ferit. El van tornar a tirotejar al terra, però malgrat rebre més bales, Franch va resultar ferit greu però no va morir. Tomás Franch va declarar que no pertanyia a cap sindicat ni tenia enemics i ell creia que l’havien confós per un altre, encara que finalment no es va poder confirmar cap versió.

El 15 de gener de 1921 a les 6 h. de la tarda, l’anarcosindicalista Joan Caballé, recaptava diners en suport dels presos prop de l’Arc de Triomf de Barcelona, quan la policia el va voler detenir, Joan Caballé es va resistir i va fugir disparant contra la policia. Altres anarcosindicalistes armats que eren a prop per escortar a Joan Caballé també van disparar contra la policia produint-se un fort tiroteig, resultant mort l’anarcosindicalista Francesc Sabater, mentre Joan Caballé i els altres van poder fugir amb els diners recaptats.

El 17 de gener de 1921, es tornen a produir diverses detencions d’anarcosindicalistes en reunions clandestines a Barcelona. Es tractava de tallar tota activitat sindical de la CNT catalana, la qual intentava organitzar algunes vagues en algunes empreses. Els treballadors que feien vaga eren immediatament acomiadats i molts d’ells detinguts.

El 18 de gener de 1921 cap a les 7.30 h. de la tarda, és mort a trets per un escamot anarcosindicalista l’empresari del sector del Metall Francesc Fontanilla i Vilardell al Pont dels Àngels al barri de Marina de Barcelona. L’anarcosindicalista badaloní Eusebi Brau i Mestres, el qual havia set acomiadat uns dies abans de l’empresa de Fontanilla, com altres anarcosindicalistes de la seva empresa seguint la política de “netejar” les empreses de sindicalistes combatius, va ser un dels autors de l’atemptat, el qual va ser detingut pocs dies després.

El mateix dia 18 de gener Ramon Archs i Serra, el secretari general de la Confederació Regional de Catalunya de la CNT en la clandestinitat, convoca una altra reunió amb membres dels grups d’acció i decideixen que s’ha de matar a l’inspector de policia Antonio Espejo, un dels encarregats de les detencions, les tortures i responsable de diversos assassinats d’anarcosindicalistes a Barcelona.

El 19 de gener de 1921, tal i com s’havia decidit en la reunió convocada per Ramon Archs el dia anterior, l’inspector de policia Antonio Espejo és mort a trets per tres pistolers anarcosindicalistes al carrer Ample de Barcelona, prop de les Rambles, a les 6 h. de la tarda, poc després de sortir del bar de l’hotel Español on s’havia reunit amb altres policies.

No es va saber mai del cert qui van ser els anarcosindicalistes que van fer l’atemptat, malgrat que si se sap que va ser organitzat per Ramon Archs. Només se sap, segons els testimonis, que un d’ells portava una gavardina i un altre una brusa i una gorra. La policia durant els següents mesos, anava acusant a diversos anarcosindicalistes indiscriminadament, però realment no van saber mai qui van ser els 3 anarcosindicalistes que van dur a terme l’acció, que podrien haver set qualsevol dels que formaven part dels grups d’acció en aquells moments.

Encara el mateix 19 de gener cap a les 10.45 h. de la nit, el president del ram de l’aigua de la CNT catalana, Francesc Villena, nascut a Bricort (País Valencià), que com s’ha comentat abans era un infiltrat de la policia que havia provocat les detencions de sindicalistes del ram en la reunió clandestina, és mort a trets per dos pistolers anarcosindicalistes quan sortia de la cooperativa Flor de Maig del carrer Montaña de Barcelona. Villena portava una pistola browning a sobre, que no va tenir temps a usar.

Aquell 19 de gener de 1921 la policia va detenir, poc després de la mort de l’inspector Antonio Espejo, a quatre anarcosindicalistes valencians que feia pocs dies havien arribat a Barcelona des de València; Joan Villanueva i Díez, Antoni Parra i Garcia (algun diari el citava com Diego), Juli Peris i Moltó i Ramon Gomar i Polo, als qui van acusar inicialment, falsament i sense cap prova, de la mort de l’inspector de policia Antonio Espejo. L’excusa per la detenció va ser que la policia deia que els 4 anarcosindicalistes valencians es solien reunir també al bar del l’hotel Español, d’on havia sortit l’inspector Espejo el dia que va ser mort a trets.

La forta connexió entre els grups d’acció anarcosindicalistes de Barcelona i València havia culminat feian uns mesos, el 4 d’agost de 1920, amb la mort a trets a València de l’ex governador civil de Barcelona Joan Laborde Mestre “El conde de Salvatierra”, que es va caracteritzar per la seva repressió antisindicalista a Barcelona, mort per un escamot anarcosindicalista desplaçat de Barcelona a València amb col·laboració amb anarcosindicalistes valencians. A més, feia pocs dies, el dia 8 d’aquell mateix  mes de gener de 1921, un escamot anarcosindicalista havia intentat matar al governador civil de València, Salvador Muñoz, al que van tirotejar però fallant i resultant el governador il·lès. Allò feia que tots els anarcosindicalistes que es movien de València a Barcelona, eren en el punt de mira, eren estretament vigilats i alguns, com en aquest cas, detinguts.

Cap a les 3 h. de la matinada del 20 de gener de 1921, Martínez Anido i el cap de policia de Barcelona, el general Miguel Arlegui, ordenen en venjança per la mort de l’inspector Espejo, i en gran part també com una venjança contra l’anarcosindicalisme valencià en general, que els quatre anarcosindicalistes valencians siguin assassinats aplicant-los la llei de fugues. Quan els quatre anarcosindicalistes valencians, Villanueva, Gomar, Peris i Parra, eren traslladats a peu lligats amb una corda cap a la presó Model de Barcelona, a l’alçada del carrer Calàbria els van tirotejar a sang freda. La policia va informar que mentre traslladaven als anarcosindicalistes valencians detinguts, uns altres individus van disparar contra la policia per alliberar-los, moment en que aquests van intentar fugir i van ser tirotejats per la policia. Vaja, una versió bastant increïble. Aquella va ser la primera llei de fugues ordenada per Martínez Anido i que acabà amb morts.

Joan Villanueva i i Juli Peris van morir a l’instant, mentre Antoni Parra, que era ferit, es va fer el mort perquè no el rematessin, segons va declarar ell mateix posteriorment. Ramon Gomar, era greument ferit i agonitzant sense cap possibilitat de recuperar-se. La policia va traslladar a Joan Villanueva, Juli Peris i Antoni Parra, aquest últim al que creien mort, al dipòsit de cadàvers de l’Hospital Clínic, mentre Ramon Gomar moria poc després d’entrar a l’hospital. Antoni Parra, al que creien mort, es va mostrar com a viu als serveis sanitaris del Clínic, podent així salvar la vida. Poc després Antoni Parra va poder explicar lo de la llei de fugues que havia costat la vida als altres tres anarcosindicalistes valencians contradient la versió policial, cosa que va causar un gran commoció tant social com política entre alguns parlamentaris progressistes al Congrés de Diputats de Madrid. 

Malgrat les pressions polítiques i mediàtiques, al governador de Barcelona Martínez Anido li importava poc, s’ho prenia com una guerra i no va aturar la seva llei de fugues a Barcelona aquell mes de gener.

Encara a la mateixa matinada del 20 de gener, es ferit a trets per pistolers de la patronal l’anarcosindicalista Miquel Chavarri, al barri d’Hostafranchs de Barcelona.

El 20 de gener a les 6 h. de la tarda, un contramestre d’una empresa de teixits, Eudald Puig i Creus, és mort a trets al carrer Vilamarí de Barcelona, se suposa per anarcosindicalistes dels Sindicats Únics.

El mateix dia 20 de gener de 1921 al vespre, un grup d’acció anarcosindicalista dispara al barri de Sants contra Ramon Ferré, un cap de secció de filats de l'empresa La España Industrial, el qual resulta il·lès, però moren en el tiroteig dos encarregats de l’empresa que l’acompanyaven i escortaven, Joan Perramón i Lladó i Salvador Miralles i Vaqué, els tres afiliats als Sindicats Lliures. Una bala perduda va ferir en una cama a un home que era fent cua en un estanc prop d’allí, que va resultar que era un afiliat al Sindicats Únics de la CNT anomenat Claudi Fabregat i Vives.

Encara el mateix 20 de gener cap a les 11.45 h. de la nit, mor l’anarcosindicalista Miguel Salinas Muñoz, nascut a Almeria, en un tiroteig amb la policia. L’inspector de policia Romero acompanyat d’altres policies el va voler detenir a tres quarts de dotze de la nit al carrer Arc del Teatre de Barcelona. L’anarcosindicalista va fugir disparant i es va produir un tiroteig pels carrers en el que va resultar ferit greu un cambrer d’un bar per una bala perduda. Al carrer Conde del Asalto, l’anarcosindicalista es va refugiar dins d’una farmàcia. La policia va entrar a trets i va ferir greument de bala accidentalment al depenent i practicant de la farmàcia Josep Cassadó i Barceló, matant posteriorment a l’anarcosindicalista Miguel Salinas, al qui van crivellar amb 13 trets. El practicant de la farmàcia Josep Cassadó va morir posteriorment a l’hospital.  

El mateix dia que s’havia aplicat la llei de fugues als 4 anarcosindicalistes valencians a Barcelona, el 20 de gener de 1921, per requeriment de Martínez Anido al governador civil de València, és detingut a València l’anarcosindicalista valencià Manuel Talens i Giner, que a Barcelona ja el coneixien com “el Valencianet”, per ser traslladat a Barcelona. Manuel Talens era un dels membres dels grups d’acció més actius, que ja havia estat acusat d’una mort en un tiroteig a Barcelona el 1918 i de la mort de dos lerrouxistes en un míting de Lerroux a Sevilla el 1919 també durant un tiroteig, per lo qual havia estat més d’un any i mig a la presó. Martínez Anido també tenia a Talens en el seu punt de mira i el va requerir a Barcelona sota qualsevol excusa per, amb tota seguretat, aplicar-li la llei de fugues.

Manuel Talens va ser traslladat de València a Barcelona emmanillat dins d’una moto sidecar de la policia. L’anarcosindicalista valencià, sabent el que els havia passat als altres 4 valencians el dia abans a Barcelona i que gaudia d’una extraordinària agilitat, va saltar de la moto emmanillat en una zona de bosc prop de Barcelona i va fugir camp a través per la nit. Manuel Talens es va tornar a integrar poc després en els grups d’acció anarcosindicalistes de Barcelona en la clandestinitat i durant els següents mesos va participar en nombrosos atemptats. Aquell dia Talens s’havia salvat d’una segura llei de fugues. Aquest fet el va explicar Manuel Talens posteriorment a alguns companys seus quan era a la presó el 1925, fet explicat en el llibre de memòries de Miquel Ferrer i Sanxís, que compartia presó amb ell.

A la una de la matinada del 21 de gener de 1921, al bar Ciclista de la plaça Bonsuccés de Barcelona, l’anarcosindicalista Josep Moreno i Palau és tirotejat per uns pistolers de la patronal resultant mort. Moreno era mecànic, però després de quedar-se en atur, ajudava a la barra del bar fent de cambrer. Els pistolers van disparar 20 trets des del carrer destrossant amb els trets la porta de vidre de l’entrada.

Més o menys a la mateixa hora de la matinada d’aquell 21 de gener, són morts dos anarcosindicalistes al ser tirotejats per diversos individus al Paral·lel de Barcelona, davant del teatre Apolo. Eren Josep Aguilar, forner d’ofici que va morir un dia després i un altre que l’acompanyava que curiosament no va ser mai identificat. A aquest últim, inclús el van enterrar 5 dies després sense cap familiar o conegut al cementiri, sense haver set encara identificat.

A la mateixa matinada del 21 de gener de 1921, és mort a trets per la policia l’anarcosindicalista Josep Pérez Espín, quan era conduit cap a la “Jefatura Superior”. Segons la policia volia fugir. Evidentment una altra llei de fugues.

I encara a les 4 h. de la matinada del mateix dia 21 de gener, es produeix una altra massiva i escandalosa llei de fugues. Havien set detinguts aquella matinada prop de l’Arc del Triomf de Barcelona els anarcosindicalistes Agustí Flor i Silvestre, nascut a Barcelona, Benet Menacho i Marco, nascut al Masnou (Maresme) i Francisco Bravo i Bañón, nascut a Cartagena, que venien de repartir propaganda sindicalista. Segons la policia anaven armats i eren d’un grup d’acció anarquista, sent a més també sospitosos d'haver participat en l'atemptat contra l'inspector Espejo. Els tres van morir poc després tirotejats per la policia prop de la Via Laietana quan eren traslladats a la comissaria. Tal i com havia passat en la llei de fugues dels anarcosindicalistes valencians del dia anterior, la policia va informar de que uns desconeguts havien disparat contra la policia per alliberar als detinguts, havent la policia de disparar contra els detinguts quan van aprofitar per intentar fugir. Una altra escandalosa llei de fugues. Els tres morts pertanyien a un grup cultural anarquista internacional que solien fer xerrades en un pis de Barcelona amb l’assistència de diversos intel·lectuals obreristes europeus.

A les 6.30 h. de la tarda d’aquell 21 de gener de 1921, es tirotejat el membre dels Sindicats Lliures i treballador d’una fàbrica de carbó, Bernardo Ávila Cuadrado a la carretera Casa Antúnez de Barcelona, resultant ferit de gravetat.

Més o menys a la mateixa hora d’aquell mateix 21 de gener de 1921, a les 6.30 h. de la tarda, uns individus entren a un taller d’enquadernació del carrer Mare de Deu de Barcelona i disparen contra l’encarregat, Antoni Elias Quer, que va morir l’endemà a l’hospital. Un altre treballador que hi havia dins, també va resultar ferit de bala. Se suposa que els agressors eren anarcosindicalistes dels Sindicats Únics, ja que el mort imprimia carnets dels Sindicats Lliures.

Al vespre del mateix dia 21 de gener, va ser apunyalat al coll l’obrer José López Navarro, al carrer del Migdia, resultant ferit greu encara que els diaris no informaren gaire sobre de quin bàndol era. A part dels tirotejos, durant aquell mes es produïen també diverses baralles amb navalles i objectes contundents entre membres dels dos sindicats enfrontats, que també omplien pàgines dels diaris.

Els diaris del 22 de gener informaven que només en dos dies, entre el 20 i el 21 de gener de 1921, s’havien produït 21 morts violentes a Barcelona segons deien els metges forenses del dipòsit de cadàvers. Cal ressaltar que d’aquests 21 morts, 16 estaven relacionats amb la lluita social, fets abans esmentats, mentre els altres 5 eren morts violentes per altres causes, cosa que també era habitual a Barcelona en aquella època.   

El 22 de gener són detinguts 60 treballadors de La España Industrial afiliats als Sindicats Únics de la CNT, empresa en la que havien set morts a trets 2 membres dels Sindicats Lliures feia dos dies, com abans s’ha esmentat.

Per altra banda, els acomiadaments i detencions d’afiliats als Sindicats Únics, fos simplement per ser sospitosos d’alguna acció, per fer reunions clandestines, per intentar alguna activat sindical dins de la prohibida CNT o per convocar alguna vaga, eren constants i els detinguts eren centenars.

El 22 de gener de 1921 a les 8 h. de la tarda resultava mort l’anarcosindicalista Hermenegildo Latasa, tirotejat per uns pistolers de la patronal al carrer Tallers de Barcelona.

El mateix 22 de gener de 1921 a la tarda, s’havia fet l’enterrament per l’inspector de policia Antonio Espejo, mort en atemptat tres dies abans, amb la presència de les principals autoritats de Barcelona. Dos membres dels grups d’acció anarcosindicalistes, Ricart Pi i Bayarri, nascut a València, i Domingo Rivas i Tejedor, nascut a Beseit (comarca de Matarranya a la Franja del Ponent de la província del Terol), es van infiltrar entre el públic amb la intenció de matar a Martínez Anido que hi era present. Però quan eren a un metro de Martínez Anido, en el moment que es treien les pistoles van ser reduïts per la policia, detinguts i traslladats a una comissaria pròxima. Aquest cop havien estat a punt d’aconseguir matar al Governador Civil. A primeres hores de la matinada del ja dia 23 de gener de 1921, mentre eren traslladats a la “Jefatura Superior de Policia”, Ricart Pi i Domingo Rivas van ser tirotejats a sang freda resultant morts a la cruïlla entre Gran Via i Rambla Catalunya, al·ludint la policia que volien fugir. Una altra llei de fugues.

El 25 de gener de a les 9 de la nit, tres individus del Sometent patrullaven armats per la carretera Matamoros de Badalona, segurament per practicar alguna detenció, quan van ser rebuts a trets per un grup d’anarcosindicalistes. Els dos grups es van intercanviar més de 30 trets pels carrers, encara que miraculosament no va resultar ni mort ni ferit ningú. Aquest va ser l’últim tiroteig important d’aquell més de gener a la zona de Barcelona.

El mes de gener de 1921 havia acabat amb 28 morts a la zona de Barcelona directament relacionats amb la lluita social, dels quals 19 eren anarcosindicalistes. 10 d’ells morts per la policia en una descarada aplicació de la llei de fugues després de ser detinguts. Altres 2 anarcosindicalistes havien mort en tirotejos amb la policia, encara que si es van enfrontar a trets era perquè tenien clar que els anaven a matar, per tant es podria considerar també d’alguna manera una llei de fugues. Altres 7 anarcosindicalistes havien set morts en atemptats pels pistolers de la patronal, majoritàriament adscrits als Sindicats Lliures, finançats per alguns patrons i que actuaven plenament coordinats amb alguns caps de policia.

Això sense comptar l’anarcosindicalista mort a trets a Reus per un grup de membres dels Sindicats Lliures desplaçats des de Barcelona el 4 de gener.

A part de la mort del farmacèutic mort per accident pels trets de la policia el 20 de gener, els altres 8 morts d’aquell gener de 1921 a Barcelona i voltants eren de l’altre bàndol, el que estava enfrontat amb els anarcosindicalistes. 3 dels morts eren membres dels Sindicats  Lliures tirotejats pels grups d’acció anarcosindicalistes. 3 morts més eren patrons morts pels anarcosindicalistes. 1 mort era un inspector de policia en un atemptat anarcosindicalista. Un altre mort era l’infiltrat dins del Sindicat Únic del ram de l’aigua de la CNT, mort pels seus ex companys.

Com ja s’ha comentat abans, aquells 28 morts i els nombrosos ferits del més de gener de 1921 a Barcelona i voltants, estaven relacionats directament amb la lluita sindical i social, però a Barcelona van haver-hi aquell mes de gener un bon nombre de morts i ferits més en altres tirotejos relacionats amb el món de l’hampa o venjances personals, com solia passar cada mes a la ciutat i que no entren en les estadístiques de víctimes relacionades en aquella lluita social. 


LLEIS DE FUGUES A VALÈNCIA

Malgrat que a Barcelona era on es produïen en aquell més de gener, més tirotejos i morts que en qualsevol ciutat de l’estat, a la zona de Bilbao i a València també es produïen freqüents tirotejos entre anarcosindicalistes i la policia i alguns atemptats, encara que en aquestes dues ciutats no hi havia un institucionalitzat pistolerisme patronal com a Barcelona. A Bilbao, la majoria de tirotejos i atemptats estaven relacionats amb els treballadors dels “Altos Hornos”, el gerent dels quals havia set també mort en atemptat aquell mes de gener de 1921. A València, aquell més de gener de 1921, també eren freqüents els tirotejos entre la policia i anarcosindicalistes amb alguns morts, així com algun atemptat mortal contra algun patró. El 8 de gener d’aquell 1921 inclús uns anarcosindicalistes havien atemptat contra el governador civil de València Salvador Muñoz, disparant-li un bon nombre de trets quan anava amb el carruatge de cavalls amb la seva dona. El governador va resultar il·lès i dos transeünts i un policia van resultar ferits de bala. Malgrat tot el pistolerisme en aquestes dues ciutats era molt lluny de les dimensions del de Barcelona.

Imitant la tàctica de Martínez Anido, el governador civil i la policia de València també van començar a aplicar la llei de fugues el 24 i el 25 de gener d’aquell any, quan la policia volia detenir a sospitosos d’haver participat en l’atemptat contra el mateix governador civil de València el 8 de gener de 1921.

El vespre del 24 de gener de 1921 la policia tiroteja a l’anarcosindicalista Alfredo Hileras a València, quan l’anava a detenir al·ludint que volia fugir, el qual va morir un dia després a l’hospital. Un dia després, el 25 de gener de 1921 a primeres hores de la matinada, la policia deté a València als anarcosindicalistes Francesc Gil i Manuel Fernández, als que la policia considerava sospitosos de la mort d’un policia feia uns mesos i sospitosos de l’atemptat contra el governador civil de València. Poc després eren tirotejats a sang freda prop de la comissaria al·ludint que volien fugir. Aquelles tres lleis de fugues a la ciutat de València, recordaven al que havia passat a Barcelona entre el 20 i 23 de gener de 1921.

S’ACABEN LES LLEIS DE FUGUES I ES POTÈNCIA EL PISTOLERISME PATRONAL

Ja no va haver-hi cap més llei de fugues a la zona de Barcelona aquell més de gener de 1921 des de la del 23 de gener. Diversos parlamentaris, sobre tot republicans de diverses tendències i socialistes, havien denunciat l’escàndol de la llei de fugues que havia esclatat amb tota la seva força a Barcelona aquell més de gener de 1921 dirigida pel governador civil Martínez Anido, denúncia que van acabar portant al mateix parlament de Madrid, obrint grans debats que tingueren molt ressò a la premsa, tant espanyola com internacional.

Després d’allò, el governador civil de Barcelona, el general Severiano Martínez Anido i el cap de policia de Barcelona, el general Miguel Arlegui, van canviar de tàctica momentàniament i, a partir de febrer de 1921, van organitzar assassinats d’anarcosindicalistes quan aquests eren posats en llibertat de les comissaries o de la presó, però sent els pistolers de la patronal o dels Sindicats Lliures qui els mataven, conxorxats amb la policia. Així quedava tot com una venjança entre sindicalistes enfrontats, encara que era la mateixa policia qui ho organitzava.

El president del govern, el conservador Eduardo Dato, el 23 de gener de 1921, havia presentat la seva dimissió al rei, la qual no fou acceptada. La guspira va ser una vaga de funcionaris d'Hisenda a Madrid, però l’explosió crònica de violència a Barcelona i el creixement d’aquests episodis a altres llocs com Bilbao o València, havien esgotat a Eduardo Dato, motiu pel qual ja volia dimitir.

Eduardo Dato ja feia temps rebia amenaces dels anarcosindicalistes de Barcelona amb alguns escrits anònims amenaçant-lo de mort, fent-lo responsable del nomenament de Martínez Anido com a governador civil de Barcelona i d’haver-li donat carta blanca per aplicar les lleis de fugues. Alguns d’aquells escrits havien set enviats per Pere Mateu i Cusidó, l’anarcosindicalista de Valls i resident al barri de Gràcia de Barcelona, el qual seria un dels que dos mesos mes tard mataria a Eduardo Dato a Madrid. El mateix Pere Mateu va reconèixer que ell havia enviat alguns dels anònims d’amenaça a Eduardo Dato quan va ser detingut poc després de l’atemptat. Eduardo Dato ja havia comentat el seu temor a rebre un atemptat feia dies, cosa que també va ser determinant pel seu intent de dimissió no acceptada. La crisi de govern es va resoldre amb alguns canvis de ministres, però Eduardo Dato va seguir sent el president del govern.

Aquests episodis de violència, tirotejos i caça a l’home d’aquell gener de 1921 a Barcelona, no són més que un exemple del que passava a Barcelona des de finals de 1917, especialment l’any anterior el 1920 i de la resta del que quedava de 1921, que van ser els anys més violents del pistolerisme barceloní, que va continuar el 1922 i el 1923, any en que es va tornar a incrementar espectacularment la violència. De cada un dels mesos d’aquells 6 anys, es podrien fer cròniques semblants a la feta en aquest escrit sobre el gener de 1921. La diferència era que el gener de 1921 va ser el mes de les lleis de fugues, cosa que no havia passat tant descaradament fins llavors i el mes en que van caure molts més anarcosindicalistes que de l’altre bàndol, cosa que va ser la línia durant tot el 1921 a diferència d’altres anys, però no amb tanta diferència com aquell més de gener.

Després d’un més de febrer de 1921 molt violent també a la zona de Barcelona, amb diversos tirotejos i atemptats entre membres dels dos bàndols amb un bon nombre de morts, dels quals es podria fer una altra crònica semblant a la del mes de gener, el 8 de març de 1921 els anarcosindicalistes catalans van dur la seva venjança fins a dalt de tot, quan Pere Mateu i Cusidó, Lluís Nicolau i Fort i Ramon Casanellas i Lluch, van matar al president del govern espanyol Eduardo Dato a trets a Madrid, els quals anaven acompanyats de l'anarcosindicalista Llúcia Fors i Felip, la dona de Lluís Nicolau. Aquell atemptat va ser organitzat per Ramon Archs i Serra, secretari general de la CNT catalana, juntament amb Pere Vandellòs i Romero, la seva ma dreta. Medir Martí i Augé, el cap dels grups d’acció anarcosindicalistes del barri de Gràcia de Barcelona, havia set qui havia escollit als tres activistes per realitzar l’atemptat contra Dato.

Andreu Nin, que havia esdevingut a principis de març de 1921 secretari general de la CNT a nivell estatal després de que fos detingut l’anterior secretari general Evelio Boal també a Barcelona, sense ser un dels inspiradors de l’atemptat contra el president, li va ser comunicat per Ramon Archs la intenció de fer l’atemptat i aquest ho va avalar, com també sembla ser que ho havia avalat abans Evelio Boal.  

Martínez Anido va seguir amb la seva política d’eliminació física dels Sindicats Únics de la CNT a Catalunya, però com s’ha comentat abans va evitar les lleis de fugues per les pressions polítiques i ho va substituir pels atemptats dels pistolers de la patronal, que conxorxats amb la policia mataven anarcosindicalistes quan aquest eren alliberats de les comissaries o de la presó. Un dels molts morts per aquest mètode a Barcelona aquell 1921 va ser Evelio Boal, ex secretari general de la CNT a nivell estatal, detingut a Barcelona a principis de març de 1921, que va ser mort a trets per uns pistolers de la patronal quan sortia de la presó Modelo de Barcelona el 18 de juliol de 1921

No obstant això, Martínez Anido i el cap de policia de Barcelona Miguel Arlegui, en el futur, van passar en dos ocasions de les pressions polítiques i van aplicar dos cops més les lleis de fugues.

El 26 de juliol de 1921 van tornar a aplicar la llei de fugues a Ramon Archs i Pere Vandellós, que van ser morts a trets per la policia després de ser detinguts a causa d'una delació d'un inflitrat, en venjança per ser els responsables dels grups d’acció anarcosindicalista i de planejar l’atemptat contra el president del govern Eduardo Dato. També la policia va informar a la premsa que van ser tirotejats quan volien fugir.

Un any després, cap a les 12 h. de la nit entre el 23 i 24 d’octubre de 1922, Martínez Anido, juntament amb el cap de policia Miguel Arlegui, tornarien a aplicar una altra escandalosa llei de fugues, després d’organitzar el governador civil un atemptat trampa contra ell mateix a les Rambles de Barcelona, quan dos infiltrats seus en un grup d’acció, Innocenci Feced i el policia Florentino Pellejero, els van induir a fer l’atemptat trampa, per matar-los allí mateix a les Rambles. Es va produir però, primer un tiroteig prop de les Rambles en que va morir l’anarcosindicalista valencià Adolfo Bermejo, mentre un altre anarcosindicalista valencià, Manuel Talens i Giner “el Valencianet”, disparava matant al policia Florentino Pellejero, podent fugir. Manuel Talens ja era la segona vegada que s'escapava d'una llei de fugues, després de la mencionada abans el gener de 1921. També l’anarcosindicalista català Josep Gardeñas va poder fugir. Dos anarcosindicalistes més, el valencià Josep Claramonte i el navarrès Amalio Cerdeño, també participants de l’atemptat trampa, van ser detinguts poc després del tiroteig i van ser morts a trets a sang freda per la policia al·ludint que volien fugir.  

Després d’aquella escandalosa llei de fugues d'octubre de 1922, va ser quan finalment el president del govern espanyol, Alvaro Figueroa, el conde de Romanones, va destituir definitivament a Martínez Anido com a governador civil de Barcelona i a Miguel Arlegui com a cap de policia.

Malgrat que no va haver-hi en el futur cap més llei de fugues, els atemptats i els tirotejos per Barcelona no es van aturar, causant un gran nombre de morts entre anarcosindicalistes, pistolers de la patronal, afiliats als Sindicats Lliures, policies, patrons i polítics. El 10 de març 1923 va inclús resultar mort a trets en un atemptat Salvador Seguí, el gran líder de l’anarcosindicalisme català, que en aquells moments ja era secretari general de la CNT a nivell estatal. 

Aquell pistolerisme tant intens a Barcelona no es va aturar fins al cop d’estat del general Miguel Primo de Rivera del 13 de setembre de 1923, que va iniciar una negra etapa de dictadura militar, en la que si bé molt de tant també hi havia algun episodi de pistolerisme a Barcelona, aquest va quedar quasi eliminat, mentre els detinguts i els exiliats es comptaven per dotzenes de milers. 

Josep A. Carreras