ARTUR CUSSÓ EXPLICA EL QUE VA VIURE EN DIRECTE AL CADCI L’OCTUBRE DE 1934.

ARTUR CUSSÓ

                                                           

Artur Cussó un dels fundadors juntament amb Jaume Compte i Pere Aznar entre altres d’Estat Català Partit Proletari el 1931, després anomenat Partit Català Porletari (PCP), com una escissió marxista de l’Estat Català que entrà a ERC, va ser uns dels que van estar l’interior del CADCI l’octubre de 1934 durant els enfrontaments amb l’exèrcit després de que Companys declarés l’Estat Català.

Artur Cussó va participar i va ser testimoni dels tirotejos ocorreguts al CADCI en que van morir Jaume Compte, Manuel González i Alba, membres del PCP i Amadeu Bardina membre del Partit Comunista de Catalunya (PCC). Als tres mesos de començar la guerra, l’octubre de 1936, Artur Cussó va concedir una entrevista en la revista La Veu de Catalunya en la que explicava els detalls dels tirotejos del CADCI l’octubre de 1934 en que moriren els tres patriotes i revolucionaris abans esmentats.

Els tres patriotes morts al CADCI l'octubre de 1934

                                                          

La Veu de Catalunya, antic òrgan de la Lliga Regionalista de Catalunya, era en aquells moments en mans de les forces antifeixistes i era una espècie d’òrgan oficiós de la Generalitat en la que hi escrivien membres de totes les tendències revolucionàries indistintament.

Artur Cussó va relatar els fets de la següent manera que exposo en els retalls tal i com van aparèixer en la Veu de Catalunya l’octubre de 1936.

Artur Cussó, a l'igual que Josep Garriga, Jaume Julià i Jaume Compte, eren els quatre ex membres d’Estat Català que eren en tiroteig del CADCI que havien participat en el complot del Garraf de 1925 en que un grup d’Estat Català havia intentat matar al rei Alfons XIII i que en aquells moments eren membres del PCP.

Jaume Julià i Josep Garriga, membres del PCP i participants del complot del Garraf el 1925, que eren al tiroteig del CADCI l'octubre de 1934

                                                        

En el moment en que Artur Cussó va fer aquest relat sobre el tiroteig del CADCI en el que moriren Jaume Compte, Manuel González i Alba i Amadeu Bardina tant ell com Josep Garriga ja eren membres del PSUC, a l'igual que ho havia set Jaume Julià que havia mort poc abans de que apareixes aquest relat en un accident de cotxe, mentre patrullava per la zona de Granollers al poc de començar la guerra.

Això és deu a que el Partit Català Proletari, liderat per Pere Aznar després de la mort de Jaume Compte, va ser un dels partits que van fundar el PSUC al poc de començar la guerra el juliol de 1936.

El PSUC és fa formar a part pel PCP, d’un marxisme clarament independentista pels següents partits: El PCC, partit comunista fundat el 1932 i que malgrat estar agermanat amb el PCE en el seu programa s’incloïa la consecució de la República Socialista Catalana, cosa que no havia agradat mai als dirigents del PCE. Per la Unió Socialista de Catalunya (USC), que ja a finals dels anys 20 s’havia separat de la Federació Catalana del PSOE per la seva poca sensibilitat amb la realitat nacional catalana. I finalment per les restes de la Federació Catalana del PSOE que havia quedat residual després de la separació de la USC. La FC catalana del PSOE havia poc abans també criticat el centralisme del PSOE central.

El PSUC va entrar en la III internacional comunista com a partit català de manera separada del PCE i en el seu estatut nº 4 deia que volia ser el partit que liderés l’alliberament nacional de Catalunya i el partit dels treballadors catalans. Això va fer que tant els del PCP com molts nacionalistes marxistes catalans entressin al PSUC i inclús alguns importants militants del POUM, com Miquel Ferrer, també hi van entrar.  

No obstant això la creixent submissió del govern republicà espanyol de la guerra a la URSS i a Stalin, ja que eren els únics que els venien armes, van fer que com tothom sap finalment el PCE i el PSOE acabessin agafant el comandament de la guerra a Catalunya i el PCE va acabar passant per davant del PSUC a Catalunya intentant convertir-lo en una sucursal seva davant de la contrarietat de la majoria de militants i dirigents del PSUC.

Després de la guerra a l’exili, la majoria de dirigents del PSUC, tant els ex PCP com Artur Cussó, Pere Aznar o Josep Garriga, els ex de la USC com Joan Comorera, Miquel Serra i Pàmies o Manuel Serra i Moret, els ex del PCC com Josep del Barrio, Miquel Valdés i inclús molts de l’ex Federació Catalana del PSOE, com Ángel Estivill així com Miquel Ferrer que era ex del BOC, van abandonar el PSUC, ja que Stalin l’havia convertit en una pura sucursal del PCE i que als anys 50 liderat per Lopez Raimundo era ja una caricatura del de la seva fundació i no era res més que el PCE a Catalunya amb el nom de PSUC.

Només alguns pocs dirigents del PSUC com Pere Ardiaca, ex PCC o Rafael Vidiella ex FC del PSOE van seguir amb López Raimundo amb el PSUC sucursalista del PCE. Cal ressaltar que Hilari Arlandís, l´últim secretari general del PCC abans formar part del PSUC el 1936, i que també havia criticat el creixent poder del PCE a Catalunya durant la guerra, va morir el 1939 metrallat per un avió durant la retirada.

Aquest ha set el relat d’Artur Cussó sobre l’heroica defensa de l’Estat Català que feren aquells independentistes marxistes catalans al CADCI, la majoria dels quals entraren després al PSUC amb la il·lusió de promocionar la República Socialista Catalana i que la guerra, Stalin i el PCE van acabar desmuntant aquell projecte, convertint aquell PSUC en una caricatura de l’original. 

No obstant això des de l’exili, tant Artur Cussó com alguns d’aquells combatents van seguir promocionant el socialisme independent català donant suport als Moviment Socialista de Catalunya promogut per ex membres del POUM com Josep Pallach i ex membres del PSUC, projecte rebentat a la transició per joves militants del MSC com Raimon Obiols i Joan Raventós que van dur al PSC que volia crear Pallach al sucursalisme amb el PSOE.

Obiols i Raventós van fer quelcom semblant al que abans havien fet Pere Ardiaca , Rafael Vidiella o López Raimundo, aquells que van acceptar el PSUC sucursalista del PCE i van fer que el marxisme català de manera antinatural, si ens referim al començament de la guerra, tornés a ser sucursalista a Catalunya. La creació del PSAN el 1968 va ser l’inici del nou socialisme d’àmbit català i independentista que mica en mica va ajudar a recuperar el terreny perdut.

De totes maneres tant Artur Cussó com els altres companys seus que lluitaren i moriren al CADCI, han deixat el seu llegat d’heroisme, patriotisme i compromís amb la causa dels treballadors. 

J. Carreras