SIMÓ PIERA, EL LÍDER DE LA VAGA DE LA CANADENCA

                                                                   

SIMÓ PIERA I PAGÈS

Simó Piera i Pagès, que fou el sindicalista més important de la CNT catalana dels anys 10 i 20 després de Salvador Seguí, és un personatge injustament poc conegut en la història catalana.

Simó Piera fou el principal interlocutor i promotor de la famosa vaga de la Canadenca el 1919 i als anys trenta, en una voluntària segona fila sindical i política, es va afiliar a ERC sense deixar de estar afiliat a la CNT i promocionà la col·laboració del moviment obrer amb el moviment sobiranista d’esquerres a Catalunya.  

PIERA UN INFANT TREBALLADOR

Simó Piera i Pagès va néixer al barri de Sants de Barcelona el 3 de setembre de 1892. Després de que la seva família s’hagués d’exiliar un temps a Tolosa a l’Estat Francès per les idees republicanes del seu pare, van tornar a Catalunya el 1898 on van viure una temporada a Sabadell per tornar el 1991 al barri de Sants. Simó Piera amb només 6 anys ja va haver de començar a treballar primer venent escombres pels carrers i després amb  8 i 9 anys en algunes fàbriques havent manipular perilloses màquines. Després Simó Piera, amb 10 anys continuà fent feines d’aprenent en diverses petites empreses al barri de Sants fins que finalment amb 12 anys el van col•locar d’aprenent a la fàbrica del vidre a Badalona, d’on va ser acomiadat pels enfrontaments que va tenir amb l’encarregat que maltractava als nens aprenents i al qui li plantà cara.

El 1905 amb només 13 anys va decidir aprendre l’ofici de paleta, que era el que tenia el seu pare i amb poc temps era quasi un expert entre les bastides. Ja des de 1906 amb només 14 anys Simó Piera va intentar convèncer a diversos companys seus manobres que es sindiquessin en el Sindicat de Manobres, cosa que li costà problemes amb els patrons i més d’un acomiadament.

El 1907 ja s’havien federat una gran quantitat dels sindicats gremials d’orientació més combativa a Catalunya creant l’anomenada Solidaritat Obrera, que era d’àmbit català, independent i fora de la influència de la UGT

PIERA UN LÍDER SINDICAL ADOLESCENT

Simó Piera, que amb només 15 i 16 anys ja es començava a preocupar pels temes sindicals, juntament amb Joan Peiró, un incipient sindicalista de Badalona del sector del vidre, van fundar el 1908 l’Ateneu Sindicalista Generació Conscient amb seu al local de les Societats Obreres de Badalona. Allí iniciaren una campanya de conscienciació amb mítings i cursos i el primer de maig de 1908, Simó Piera amb 16 anys fou detingut per primera vegada mentre repartia fulls per demanar als badalonins suspendre la feina per reclamar les seves reivindicacions.

                                                                 

Joan Peiró, cofundador amb Simó Piera de
 l'Ateneu Sindicalista Generació Conscient de Badalona el 1908

       

Simó Piera el 1908 va liderar la lluita per trencar la norma de que abans de poder ser de la Societat de Paletes s’havia d’estar quatre anys d’aprenent fent de manobre, cosa que va fer que als 16 anys ja hi haguessin molts joves sindicalistes que el seguien.

El juliol de 1909 Simó Piera que tenia 17 anys, segons explica ell mateix, va participar en la formació de barricades, aixecament de vies del tren i enfrontaments a Badalona durant els fets de l’anomenada Setmana Tràgica, en que Solidaritat Obrera havia convocat una vaga general en contra del reclutament de treballadors catalans per anar a la guerra del Marroc. Com se sap tot acabà amb tirotejos, cremes de convents i dotzenes de morts i una forta repressió, en la que els dirigents dels partits republicans, tant catalanistes com lerrouxistes, es van desentendre de la revolta espantats per la seva deriva violenta i incontrolada.

                                                                 

Simó Piera va participar en la formació de barricades
 durant la Setmana Tràgica de 1909

Simó Piera i altres companys seus van fugir a Tolosa, a l’estat francès, ja que eren en la llista negra de la policia dels que havien lluitat pels carrers. Quan les repressions es calmaren, Simó Piera tornà de l’exili a Badalona i allí fou escollit amb només 17 anys per dirigir la Societat de Paletes de Badalona i fou un dels impulsors de les principals reivindicacions del sindicat.   

PIERA EN LA FUNDACIÓ DE LA CNT

El 1910 a petició de diverses societats obreres de la resta de l’estat fora de la influència de la UGT i del PSOE i majoritàriament anarcosindicalistes, el sindicat català Solidaritat Obrera va acceptar confederar-se amb elles. El fet de que durant la Setmana Tràgica els obrers catalans es quedessin pràcticament sols a tot l’Estat, va fer que el sindicat català Solidaritat Obrera acceptessin de bon grat una federació amb tots els sindicats combatius de tot l’Estat.

A finals de 1910 es va fer com a primer pas el congrés per fundar a partir de Solidaritat Obrera, la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) com a pas previ per federar-se amb els anarcosindicalistes de la resta de l’Estat. Simó Piera hi assistí juntament amb Joan Peiró com a representants de l’Ateneu Sindicalista de Badalona. 

                                                                   

Congrés de les Belles Arts en el que es va fundar la
Confederació Regional del Treball de Catalunya en el que hi era present Simó Piera

El 1911 es va realitzar el congrés definitiu a Barcelona per crear el sindicat confederal a nivell estatal. El nou sindicat confederat s’havia de dir Confederació General del Treball (CGT). El nom de CGT era el mateix nom dels sindicats de França, Itàlia i Portugal pel que el govern espanyol va tenir por de que fos uns extensió internacional d’aquest sindicats i va obligar a canviar-lo exigint que s’inclogués la paraula “Nacional” si volien que es legalitzés. Finalment es va inscriure com a Confederación Nacional del Trabajo (CNT).

Josep Negre, un històric de la Solidaritat Obrera catalana va ser el primer secretari general de la CNT que tenia la major part de sindicats i la seva seu central a Catalunya. 

El mateix 1911 es convoca una vaga general un altre cop iniciada per protestar contra la guerra del Marroc i en solidaritat pels vaguistes metal•lúrgics de Bilbao. Tot acabà en greus aldarulls a tot l’estat en que destaquen els fets de Cullera al País Valencià, en que alguns jutges i policies van les linxats. Van haver-hi  nombroses detencions i tot acabà amb la il·legalització de la CNT que s’acabava de fundar. Simó Piera s’hagué d’exiliar un altre cop a Tolosa, a l’estat Francès, al ser considerat com un dels líders del la vaga i els aldarulls a la zona de Barcelona.

Durant aquesta vaga a Barcelona Simó Piera va conèixer a Salvador Seguí, que en aquells moments ja tenia fama tant de líder sindical en el sector de la construcció com d’home d’acció. Segons diu Piera en les seves memòries enseguida va haver-hi una gran connexió entre ells, tant en el tema sindical com en el personal, ja que segons explica solien fer broma de quasi tot. Aquí  comença una gran amistat que va ser determinant pel futur sindicalista de Simó Piera.  

El 1914 la CNT es torna legalitzar i es torna a reorganitzar.

Entre 1916 i 1917 joves anarcosindicalistes van incorporant-se als llocs directius de la CNT a Catalunya, com Salvador Seguí, Simó Piera, Joan Peiró, Martí Barrera, Eusebi Carbó, Angel Pestaña, Josep Viadiu, Francisco Miranda, Sebastià Clarà, Hilari Arlandís, Josep Molins, Manuel Buenacasa, Camil Piñón o Salvador Quemades entre altres. La secretaria general de la CNT tant la de Catalunya com la de nivell estatal residia a Barcelona i estava composta per un comitè amb diversos militants i en que a vegades no es diferenciava quina era la secretaria catalana o la de nivell estatal. Hi ha que tenir en compte que fora de Catalunya, a on dominava la UGT, la CNT en prou feines superava els 5.000 afiliats i a Catalunya ja en tenia unes quantes dotzenes de milers.

LA VAGA DE 1917 I L’AJUDA DE MACIÀ A LA CNT

El juliol de 1917 es formà l’Assemblea de Parlamentaris a Barcelona a iniciativa de la Lliga Regionalista de Catalunya i seguida pel republicans catalanistes del Partit Republicà Català (PRC) el Partit Radical de Lerroux i el PSOE, en una espècie de rebel·lió per democratitzar el règim. Després de dissoldre la policia l’Assemblea a Barcelona per ordres del president del govern Eduardo Dato l’agost de 1917, la CNT i la UGT convoquen una vaga general a tot l’estat per donar suport al canvi de règim incloent a més les reivindicacions obreres. La Lliga Regionalista veient que la cosa se li anava de les mans i recordant la recent revolució soviètica, es va fer enrere i després de demanar un govern de concentració va aconseguir que li prometessin que els permetrien formar part del govern caciquista central i es va desentendre de la vaga dels sindicats.

La CNT, majoritària a Catalunya, la UGT, el PSOE, el Partit Republicà Català (PRC) encapçalat per Layret,  el Partido Republicano Radical de Lerroux i els seguidors de Macià dins d’Unió Catalanista van donar suport a la vaga dels sindicats. Simó Piera, Salvador Seguí, Josep Viadiu, Angel Pestaña, Martí Barrera, Tomás Herreros, Aragó, Francisco Miranda, Minguet i Enrique Valero, formaven el comitè de vaga a Catalunya, tots ells de la CNT.   

Tot acabà en una forta repressió de l’exèrcit i la policia amb el resultat de nombroses detencions i 36 morts a Barcelona i voltants, especialment a Sabadell. A la resta de l’estat també van haver-hi greus aldarulls, encara que no de la dimensió de Catalunya produint-se un total de 34 morts fora de Catalunya. Tota la direcció de la UGT i el PSOE van ser també detinguts a Madrid.

                                                                   

Treballadors catalans durant la vaga de 1917

Segons diu Simó Piera en les seves memòries la CNT a Catalunya havia rebut el suport del PRC de Layret i Companys, encara que afirma que al ser minoritaris i no tenir forces de xoc el suport fou més moral que pràctic.

Però de qui Simó Piera diu que reberen més suport en la vaga de 1917 va ser de Francesc Macià, que liderava als independentistes d’esquerres dins d’Unió Catalanista. Francesc Macià, que parlà amb Segui i amb Piera, oferí a la CNT catalana armes provinents dels seus contactes amb els voluntaris catalans en la I guerra mundial i a més els proposà organitzar un aixecament popular a les comarques de Lleida reclutant a nombrosos militants en una zona a on ell tenia gran influència. Salvador Seguí hagué de dir a Macià que ja hi havia hagut prou morts i detinguts i que era hora de reorganitzar-se per la lluita futura.

Simó Piera afirma que les armes ofertes per Macià finalment arribaren proporcionades per Antoni Soler, un membre d’Unió  Catalanista que s’havia encarregat de reclutar voluntaris catalans per la gran guerra i que el mateix Piera va guardar a casa seva i a casa d’alguns amics i familiars i que serviren per temps futurs.

CREACIÓ DELS SINDICATS ÚNICS

El 1918 els anarcosindicalistes catalans inspirats principalment per Salvador Seguí i amb la participació dels principals líders de la CNT catalana com Simó Piera, van idear una nova formula sindical per augmentar la seva capacitat de mobilització, els Sindicats Únics, que consistia en crear sindicats per secors industrials o rams enlloc de només per gremis.

El juny de 1918 es celebrà el congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) al barri de Sants i finalment es van constituir els Sindicats Únics només en l’àmbit de la CNT catalana. Molts sindicats gremials van ser absorbits per la CNT catalana i el nombre d’afiliats va augmentar espectacularment a Catalunya passant a tenir uns 73.000 en pocs dies. En uns mesos passarien dels 450.000 afiliats a Catalunya i el 1920 fregarien els 500.000 a Catalunya.

                                                                 

D'esquerra a dreta: Angel Pestaña, Simó Piera i Salvador Seguí,
alguns dels principals líders de la CNT catalana el 1918

   

En aquells moments la CNT de la resta de l’estat no superava els 8.000 afiliats i no va constituir els Sindicats Únics fins un any i mig després. Salvador Seguí es va convertir en el secretari general de la CRT de Catalunya de la CNT, el que representava pràcticament liderar el sindicat a tot l’Estat. L’aragonès Manuel Buenacasa va ser nomenat secretari general de la CNT a nivell estatal residint també a Barcelona. En realitat la CRT de Catalunya era la que realment marcava la pauta i la secretaria general de la CNT a nivell estatal, “nacional” deien, feia les funcions d’enllaç entre la CNT catalana i la de la resta de l’estat.

El 1918 la CNT catalana actuava de manera totalment unilateral a la de la resta de l’estat actuant pràcticament com un sindicat català als qui feia de guia.

Simó Piera quedava com el delegat del Sindicat Únic de la Construcció de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT que era el que tenia més afiliats, uns 40.000, amb el que es convertia amb el delegat sindical més important de la CNT tant a Catalunya com a tot l’estat.

La força de la CNT catalana després dels Sindicats Únics es va mostrar ràpidament en la gran solidaritat que adquirien les vagues i això feu augmentar el nerviosisme tant dels patrons com del govern de l’Estat, amb fortes repressions al carrer en les concentracions obreres, detencions i la contractació de les primeres bandes de pistolers per part de la patronal.

PRIMERS CONFLICTES A LA CANADENCA 

La companyia BARCELONA TRACTION, LIGHT AND POWER, COMPANY LIMITED, de capital d’EEUU, Canadà i Britànic, coneguda popularment com La Canadenca, havia ja des de 1911 anat comprant la majoria d’empreses catalanes de subministrament i era la que proporcionava la major part del subministrament elèctric a Catalunya, sent a Barcelona a on tenia la major part dels seus treballadors i havent començat també la construcció d’alguns pantans arreu de Catalunya. El 1918 “La Canadenca” va començar la construcció del pantà de Camarasa sobre el riu Noguera Pallaresa, amb la seva empresa filial, Riegos y Fuerzas del Ebro

Els treballadors de la filial de la Canadenca al Pantà de Camarasa patien unes condicions de treball penoses, com baixos sous, perillositat amb nombrosos accidents, obligació de comprar menjar en botigues de l’empresa amb uns bons que rebien amb productes de mala qualitat, pagament d’un car allotjament en barracons farcits de gent o l’amenaça constant de ser acomiadats si protestaven o es sindicaven. La majoria de treballadors dels pantans de la filial de la Canadenca havien vingut sobre tot d’altres indrets de la Catalunya rural i també un bon nombre del País Valencià, Aragó i zones d’Almeria i Múrcia, pel que no estaven ni organitzats ni sindicats i la CNT catalana els va voler donar suport sindical.

El primer que va prendre la iniciativa per visitar al treballadors del pantà de Camarasa va ser Simó Piera, que era el delegat del Sindicat més nombrós de la CNT catalana, el de la construcció amb 40.000 afiliats. Simó Piera va anar al pantà de Camarasa a parlar amb els representants obrers i va impulsar la filiació dels treballadors del pantà al ram de la construcció de la CNT. Ramón Brulla, el primer que va parlar amb Simó Piera, fou el primer delegat del sindicat de la construcció que els treballadors de la filial de la Canadenca tingueren als pantans.

Immediatament es convocà una vaga de tots els afiliats a la CNT a la província de Lleida enviant les autoritats la guàrdia civil a Camarasa. El sindicat de la Construcció de la CNT amb Piera al davant va amenaçar amb una vaga general a tot Catalunya si no es solucionaven les peticions dels treballadors del pantà. El conflicte s’estancà momentàniament a finals de 1918 amb aturades intermitents i sota l’amenaça de vaga general.

Treballadors del Pantà de Camarasa el 1918

Una campanya autonomista a Catalunya començada al novembre de 1918 i que causà greus aldarulls, eclipsà momentàniament el conflicte de la Canadenca i d’altres empreses. La Lliga Regionalista, el Partit Republicà Català (PRC), el Partit Carlí jaumista, el Partido Radical Republicano de Lerroux i els separatistes de Macià de la Federació Democràtica Nacionalista (FDN), el predecessor d’Estat Català, forent els que participaren en la campanya autonomista.

ESCLATA LA VAGA DE LA CANADENCA

Mentre la campanya autonomista s’anava esvaint entre la repressió i sobre tot entre les divisions dels diferents grups que la formaven, el conflicte de la Canadenca iniciat en el pantà de Camarasa i que estava en segon pla, va esclatar a on menys s’esperava, en les oficines de la Canadenca de la plaça de Catalunya de Barcelona.

A finals de gener de 1919 vuit oficinistes de la Canadenca van ser baixats de categoria salarial en represàlia, després de formar un sindicat propi després d’unes reivindicacions de millores. Fraser Lawson, el gerent de la Canadenca a Catalunya, tenia prohibit formar sindicats als oficinistes i després d’insistir els 8 oficinistes en els seus drets sindicals van ser acomiadats. Llavors uns 150 treballadors de les oficines de La Canadenca de la plaça de Catalunya es declararen en vaga en solidaritat i foren tots acomiadats. Immediatament aquests van demanar ajuda a la CNT catalana, recordant el servei que havien fet al pantà de Camarasa i després de posar-hi en contacte es van afiliar tots a la CNT.

Després de negar-se l’empresa a negociar ni a parlar amb la CNT catalana, tant el Sindicat Únic de la Construcció liderat per Simó Piera com el de Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat van iniciar una sèrie de vagues localitzades en solidaritat amb els oficinistes i van a més incloure ja demandes per tots els treballadors del sector i també de tots els altres sectors en general, com la jornada de 8 hores entre altres. Finalment el 20 febrer de 1919 la CNT va declarar la vaga a tota la Canadenca, pel que Barcelona i algunes poblacions catalanes van quedar sense llum, cosa que representava la paralització total de quasi totes les altres empreses. El comitè de vaga estava format pels delegats de la CNT Simó Piera, que era el principal interlocutor, Josep Duch, Camil Piñón, Saturnino Meca, Vicenç Botella, Salazar i Peña.

Cal recordar que el secretari general de la CRTC Salvador Seguí i el secretari general de la CNT Manuel Buenacasa eren a la presó, pel que Simó Piera, el delegat del sindicat amb més afiliats es convertia en el principal líder de la CNT catalana i de la vaga.

A més altres empreses elèctriques i d’altres sectors sota la direcció de la CNT es van declarar també en vaga, va ser l’apagada del segle. El general Milans del Bosch va declarar l’estat de guerra que quasi ja existia des de la campanya autonomista en que s’havia declarat l’estat d’excepció.

El president del govern espanyol El conde de Romanones d’acord amb el gerent de la Canadenca a Catalunya Fraser Lawson i els seus amos a l’estranger decideix que l’Estat Espanyol s’apropiï momentàniament de la Canadenca per poder fer una mobilització obligatòria d’obrers. Milers d’obrers van ser mobilitzats militarment i davant la seva negativa de treballar milers van ser detinguts.

Corda de presos a Barcelona de detinguts per la vaga de la Canadenca el febrer de 1919

La Campanya autonomista s’anava eclipsant i morint davant de l’estat de guerra provocat per la vaga promoguda per la CNT. La Lliga Regionalista acusava als cenetistes d’anticatalans al provocar una gran vaga que eclipsava la campanya autonomista. La veritat però, és que tant els separatistes de la FND de Macià com el PRC de Layret i Companys, ja s’havien desmarcat de la declaració de mínims de caire regionalista de la campanya i en la seva premsa es solidaritzaven plenament amb la CNT.

A més els tres representants de la campanya autonomista que quedaven per negociar l’estatut de mínims a finals de gener de 1919 eren Francesc Cambó de la Lliga Regionalista, Miquel Junyent del Partit Carlí jaumista i Alejandro Lerroux del Partido Radical Republicano, tres partits que el 1936 van donar suport a Franco, vaja catalanistes per la memòria històrica!

Mentre la campanya autonomista s’esvaïa per la vaga de la Canadenca, Josep Puig i Cadafalch, dirigent de la Lliga, s’entrevistà amb Simó Piera, el principal interlocutor de la vaga, que hi anà acompanyat dels cenetistes Josep Viadiu, Camil Piñón i Enrique Valero per donar-los el missatge de Cambó de que els ajudessin en la campanya autonomista també, donada la força de la CNT i que ell s’encarregaria de intercedir en algunes de les seves demandes sindicals. Simó Piera li respongué que si volien ajuda primer havien de desmantellar els Sometents armats antisindicalistes que estaven formant i que intercedissin per alliberar tant als líders sindicals de la CNT com als milers de vaguistes detinguts, molts dels quals detinguts a causa de la petició de la mateixa Lliga i de patrons afins a ella. Segons diu Simó Piera en les seves memòries, Puig i Cadafalch els digué que veuria que podia fer, però no va fer res i no es va parlar més del tema. La campanya autonomista havia mort.

Simó Piera en les seves memòries també diu que era difícil que la CNT catalana donés suport a una campanya autonomista promoguda per alguns enemics dels obrers com la Lliga o els carlins, encara que reconeix que la majoria d’anarcosindicalistes catalans de l’època tenien un fort sentiment català i anticentralista i que a molts els sabia greu haver-se de reprimir les reivindicacions catalanes a causa de la greu repressió contra els obrers. Simó Piera afirma en cert to de crítica en les seves memòries, que la CNT catalana hagués hagut de trobar aquell gener i febrer de 1919 alguna fórmula per, tot i desmarcant-se de la Lliga i la patronal, expressar d’alguna manera una reivindicació anticentralista i favorable als drets històrics catalans, cosa que segons Piera hagués satisfet a molts cenetistes catalans.

Tornant a la vaga de la Canadenca, el 14 de març de 1919 el govern va nomenar a Carlos Montañés com a governador civil de Barcelona, donat que era un enginyer que havia treballat a la Canadenca i era un element conciliador i favorable al diàleg. Donada l’apagada general a Catalunya, sols solucionada en part i a estones per alguns militars que substituïen als obrers i que posà en escac al mateix govern central, la Canadenca finalment d’acord amb el govern central va decidir acceptar les reivindicacions dels obrers amb les seves reunions amb la CNT catalana que tenia a Simó Piera com a principal interlocutor, referent als sous, horaris, no represàlies, readmissions, etc. El govern central es va comprometre per una altra banda a alliberar a tots els presos i a més a fixar la jornada laboral en 8 hores, no sols a Catalunya sinó a tot l’Estat Espanyol.

El 18 de març de 1919 Simó Piera lidera una reunió míting al teatre Bosque de Gràcia en que es decideix tornar a la feina sota la condició de que s’alliberen tots els presos, tant els líders sindicals detinguts el més de gener durant l’estat d’excepció com els milers de detinguts durant la vaga, cosa que els havia promès el nou governador civil Carles Montañés.

L’endemà, el 19 de març de 1919, Salvador Seguí fou alliberat i el mateix dia en el famós míting a la plaça de les Arenes de Barcelona amb unes 50.000 persones entre dins i fora la plaça, segons diu Piera, en que tant Seguí com Piera van parlar íntegrament en català, es va decidir tornar a la feina momentàniament sota la condició de que abans del dia 24 de març fossin alliberats tots els presos sota amenaça de tornar a la vaga. També van parlar Paulino Díez en nom de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, Rafael Gironès en nom dels tramviaires i Francisco Miranda, recentment alliberat que parlava en nom dels presos governatius alliberats.

Treballadors sortint del míting de les Arenes el 19 de març de 1919

No obstant això, a l’arribar el 24 de març de 1919 la majoria dels milers de presos havien set alliberats però en quedaven una dotzena que els militars consideraven presos seus ja que havien set obrers militaritzats. Això ho provocà el capità general de Catalunya Milans del Bosch bastant d’esquenes al govern central i amb el suport dels patrons més radicals a Catalunya, amb l’esperança que això provoqués una altra vaga general per llençar tota la seva repressió i acabar amb les conquestes de la CNT catalana.

Salvador Seguí, Simó Piera i altres intentaven convèncer als representants dels sindicats de no caure en la provocació i que la dotzena de presos acabarien sortint tard o d’hora ja que el mateix govern hi estava d’acord. Una part de sindicalistes i delegats radicalitzats però, animats per la victòria anterior van promoure una nova vaga general fins que no sortissin la dotzena escassa de presos que quedaven.

El 24 de març de 1919 per una votació de poc més del 50% triomfen els radicals i es torna a convocar una vaga, però aquest cop no sols a la Canadenca sinó una vaga general a tot Catalunya, tornava l’apagada general. El capità Milans del Bosch declara l’estat de guerra i fa una espècie de mini cop d’Estat a Catalunya sense seguir les directrius del president del govern el Conde de Romanones, torna a militaritzar i a empresonar a milers d’obrers, treu l’exèrcit al carrer amb nombroses tropes, moltes vingudes de fora de Catalunya a més de nombrosos Sometents armats sota la seva direcció formats principalment per membres de la Lliga Regionalista, carlins tant del sector jaumista com mellista i membres de la Unión Monàrquica Española i amenaça amb una massacre. Tant els Sometents com l’exèrcit detenen a nombrosos sindicalistes.

Soldats al carrer durant l'estat de guerra a Barcelona el març de 1919

La CNT catalana que havia aconseguit grans guanys, rep una derrota i han de negociar una tornada al treball sense que s’alliberessin els presos i sense compromís de no aplicar represàlies en les empreses. El 3 d’abril de 1919 el president del govern el Conde de Romanones reacciona i per sorpresa decreta oficialment les 8 hores de treball tant per Catalunya com per tot l’Estat davant la contrarietat dels militars i dels patrons més radicals, per afavorir la finalització del conflicte.

El 4 d’abril la CNT catalana crida a la tornada a la feina, però a diferència d’abans no poden negociar els acomiadaments per represàlies ni la llibertat dels milers de presos que hi havia la majoria afiliats a la CNT que havien seguit la vaga general. Els més radicals havien caigut en la provocació i per una part va ser una derrota, però històricament és una victòria ja que van aconseguir definitivament les 8 hores de treball i no sols a Catalunya sinó que de rebot a tot l’Estat Espanyol.

No obstant això el sindicat de la Construcció liderat per Piera, no va acceptar alguns acomiadaments i va seguir convocant vagues al sector, però sols aconseguiren més acomiadaments i represàlies. La guerra entre la CNT catalana i la patronal, estava servida, tots es consideraven per una banda guanyadors i per altra banda perdedors.

La gran força demostrada pels Sindicats Únics de la CNT catalana havia espantat a la patronal i aquests últims havien creat recentment la Federació Patronal a Barcelona, liderada per Felix Graupera, decidits a lluitar contra la CNT amb les armes si era precís. La progressiva contractació de pistolers patronals després de la vaga de la Canadenca va disparar el que es coneixeria com el pistolerisme barceloní.

LA COMISSIÓ MIXTA

L’Estat de guerra durà uns mesos i alguns cenetistes catalans queien assassinats pels carrers aquell 1919 poc després de la vaga com Pau Sabater i algunes investigacions apuntaven a les bandes del comissari de policia Bravo Portillo i del Baró de Köenig, que proporcionaven pistolers a la patronal. Bravo Portillo va ser mort a trets el 5 de desembre d’aquell 1919 per un escamot de la CNT catalana

L’octubre de 1919 el govern a través del governador civil Julio Amado promociona una comissió mixta entre empresaris i líders sindicals de la CNT a Barcelona. Salvador Seguí, Simó Piera, Josep Duch, Josep Molins, Saturnino Meca i Manuel Moyano entre altres formen part de la representació de la CNT. Tant el govern central com el governador civil de Barcelona Julio Amado, que era militar però un home conciliador i favorable al diàleg, van fer esforços perquè s’arribés a un acord.

                                                              

D'esquerra a dreta: Josep Duch. Simó Piera, Salvador Seguí i Saturnino Meca,
poc abans d'entrar a la reunió de la comissió mixta el novembre de 1919

En la reunió de la comissió mixta hi havia per assessorar a la patronal, entre altres, Felip Rodés de la Lliga Regionalista i Josep Roig i Bergadà del partit Conservador Monàrquic, o sigui un catalanista regionalista conservador i un ultraespanyolista conservador, significatiu. Alguns dels empresaris que hi van participar eren Jaume Agustí, Joan Plaff, Santiago Trias, Eloy Detouche i Valero Riera entre altres.

Reunió de la comissió mixta. A la part esquerra i d'esquerra a dreta els representants de la CNT catalana Manuel Moyano, Saturnino Meca, Simó Piera, Salvador Seguí i Josep Duch

Després de converses dificultoses, trencades a vegades per algun atemptat tant dels més radicals de la CNT com dels pistolers patronals, finalment el novembre de 1919 es signa un document en que les dues parts es posen d’acord tant en algunes reivindicacions laborals, com en readmetre acomiadats, solució ràpida d’alguns conflictes en curs cedint les dues parts algunes de les seves propostes. Segons diu Simó Piera, Salvador Seguí ja li havia dit que els representats de la patronal només s’havien reunit per ordres del govern, però que trencarien els acords tant aviat com poguessin. Tant els cenetistes més radicals com els patrons més radicals no estaven satisfets amb els acords.

Malgrat el document signat, tal i com havia previst Seguí, la patronal trenca ràpida i deliberadament el compromís pocs dies després i comença una sèrie de lock-outs, fan llistes negres i acomiaden a delegats sindicals per rebentar els acords, mentre alguns sindicats de la CNT convoquen també vagues amb reivindicacions que van més enllà dels acords. Torna la guerra social a Barcelona, mentre el dirigent de la Lliga Regionalista de Catalunya Bertran i Musitú encapçalava Sometents armats per atacar als sindicalistes.

Durant aquells mesos Salvador Seguí, Simó Piera, Angel Pestaña, Jospe Molins i Pere Foix entre altres, havien fet gires arreu de l’estat bàsicament per explicar l’experiència de la vaga de la Canadenca i per convèncer-los de la força que tindrien els treballadors si la CNT creixia a tot l’Estat. La sindicació a la CNT arreu de l’Estat sobre tot al País Valencià, Andalusia, Aragó, Castella o Astúries entre altres llocs augmentà significativament.

                                                               

Míting al teatre Olimpia de Madrid l'octubre de 1919 en que representants de la CNT
 catalana encapçalats per Seguí expliquen entre altres coses l'experiència de la Canadenca 

CREACIÓ DELS SINDICATS ÚNICS DE LA CNT A NIVELL ESTATAL

El desembre de 1919 la CNT fa finalment un Congrés a nivell estatal a Madrid en que es decideix constituir-se en Sindicats Únics per sectors a tot l’estat, com ja havia fet la CNT catalana de manera unilateral un any i mig abans. També en aquest congrés es decidí que la CNT entrés en la III Internacional Comunista degut a l’entusiasme que havia provocat entre molts treballadors la recent revolució soviètica, malgrat les reticències d’alguns. Malgrat tot un grup de cenetistes van signar un manifest en aquest congrés en que deia que la finalitat de la CNT era el comunisme llibertari i Simó Piera va ser un dels que el van signar.

Després d’aquest congrés en que nombrosos sindicats gremials van entrar automàticament a la CNT, aquesta augmentà espectacularment el seu nombre d’afiliats a tot l’estat passant a tenir-ne uns 750.000, uns 450.000 dels quals sols a Catalunya. El govern i la patronal començaven a estar aterrits, sobre tot a Catalunya.

CREACIÓ DELS SINDICATS LLIURES I LA SEVA GUERRA AMB ELS SINDICATS ÚNICS A CATALUNYA

Dos mesos abans, l'octubre de 1919, s'havien fundat a Barcelona els Sindicats Lliures, inspirats principalment per grups de carlins catalans i també amb la participació de simpatitzants de la Lliga Regionalista de Catalunya.

Els Sindicats Lliures proposaven un sindicalisme que disfressat d’obrerisme tingués bones relacions amb la patronal i s’allunyés de la radicalitat de la CNT. La CNT llençava des de la seva premsa un avisos i amenaces als que s’afiliessin als Sindicats Lliures acusant-los de traïdors, sobre tot després de que els seus fundadors se sabés que estaven identificats amb el pistolerisme patronal anteriorment. En poc temps els atemptats mutus entre grups d’acció de la CNT i els Sindicats Lliures serien habituals. En l’argot de la premsa es parlava de la guerra entre els de “l´Únic” i els del “Lliure”.

El mateix gener de 1920 uns sicaris dels Sindicats Lliures fan un atemptat contra Salvador Seguí, el qual, un expert amb la pistola, rebutja a trets.

Uns dies després un grup armat de la CNT en venjança per l’atemptat a Seguí atempta contra el president de la patronal Félix Graupera, al que fereixen de bala resultant mort el policia que l’escortava.

Els cap dels anarcosindicalistes Seguí i el cap de la patronal Graupera havien rebut atemptats, cosa que feu augmentar l’espiral de violència. Malgrat tot Seguí, home d’acció en el passat insistia però, en no caure en provocacions armades, no tots li feren cas ni molt menys. Simó Piera en aquells moments estava en la línia de Seguí en aquest aspecte, més endavant com veurem canviaria de posició.

                                                                   

Fèlix Graupera el president de la Patronal i el seu cotxe
tirotejat després de rebre un atemptat el gener de 1920

Durant els següents mesos la guerra social augmentà i els lock-outs empresarials eren cada cop més freqüents així com els centenars d`atemptats a trets entre pistolers patronals dels Sindicats Lliures i anarcosindicalistes amb centenars de morts i ferits que mereixia un capítol i una interminable llista a part, amb centenars de pàgines per descriure-ho.

L’octubre de 1920 Salvador Seguí torna a ser víctima d’un atemptat que també rebutja a trets i en el que mor un empresari que passava per allí per casualitat durant el tiroteig. A Seguí, un home d’acció en el passat i ara contrari a caure en provocacions armades, no li tremolava tampoc el pols si havia d’usar la pistola.

MARTÍNEZ ANIDO GOVERNADOR CIVIL DE BARCELONA. ARRIBA LA LLEI DE FUGUES.

Finalment el novembre de 1920 el president del govern Eduardo Dato veient que era impossible pacificar la situació va voler tornar a la línia dura i va proposar al general Severiano Martínez Anido com a governador civil de Barcelona en un intent d’acabar per la via ràpida amb la CNT catalana. Martínez Anido va posar com a condició carta blanca per la seva guerra bruta i Eduardo Dato va acceptar. Martínez Anido tenia el suport de la Patronal, els Sindicats Lliures, el Sometent, La Lliga Regionalista i totes les faccions carlines a Catalunya.

Per altra banda la CNT catalana, malgrat ser majoritàriament apolítica i anarcosindicalista, tenia el suport d’alguns partits que a més els proporcionaven advocats com el Partit Republicà Català, amb advocats com Francesc Layret, Lluís Companys i Joan Casanovas, de la independentista Federació Nacionalista Democràtica (FND) de Macià amb advocats com Ramón Aguiló, que ja el 1918 la CNT l’havia contractat per dur la seva acusació contra Bravo Portillo, i del Partido Radical Republicano de Lerroux amb advocats com Josep Ulled, Josep Puig d’Asper o Josep del Río.  

El novembre de 1920 Martínez Anido, que feia poc que era governador civil de Barcelona, va iniciar la seva primera fase de repressió i fa empresonar als principals líders sindicals de la CNT catalana portant-los durant un any i mig al castell de la Mola a Maó entre els que hi havien Salvador Seguí, Martí Barrera, Francesc Arín, Daniel Rebull, Josep Reigé. Josep Soler, Josep Viadiu, Enrique Rueda i Ramon Recasens entre molts altres, així com l’advocat de la CNT i membre del PRC Lluís Companys.

Simó Piera es pogué amagar a temps i va evitar ser detingut. El mateix dia que anaven a ser traslladats els presos a Maó el 20 de novembre de 1920, un grup de sicaris dels Sindicats Lliures maten al líder del PRC i advocat de la CNT Francesc Layret. Poc després començaren les lleis de fugues.

El gener de 1921 les lleis de fugues, promocionades pel governador civil el general Severiano Martínez Anido i el cap de la policia de Barcelona el general Miquel Arlegui, es disparen morint 10 cenetistes el mes de gener a Barcelona quan suposadament pretenien fugir després de ser detinguts. A més els pistolers patronals assassinaren a un gran nombre de cenetistes aquell gener de 1921. La guerra social era ja total i ja no existia el sindicalisme a Barcelona i voltants, sols les venjances i els tirotejos.

Amb Salvador Seguí a la presó, Ramón Archs i Serra s’havia convertit en secretari general de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT en la clandestinitat. Ramón Archs a més havia set sempre partidari de la lluita armada. Molts havien fugit i pràcticament només quedaven els disposats a lluitar amb les armes en la clandestinitat. Molts dels que quedaren i que no eren sindicalistes destacats foren pràcticament obligats amb intimidacions i amenaces d’acomiadament a afiliar-se als Sindicats Lliures. La CNT disminuí sensiblement el seu nombre d’afiliats i els Sindicats Lliures augmentaren fins arribar a tenir uns 100.000 afiliats a Catalunya. 

En aquella situació Ramón Archs, Pere Vandellós i Simó Piera, des de la clandestinitat, van formar la cúpula de la defensa armada anarcosindicalista catalana.

Simó Piera, com Seguí contrari a caure en provocacions armades i malgrat que no era un pistoler com Ramón Archs i Pere Vandellós, encara que sempre duia pistola per defensar-se, no tenia altre remei ara el 1921 que ser uns dels que liderés la defensa armada si es quedava a Barcelona, com va fer.

Els tres encarregats de la defensa armada de la
CNT catalana en la clandestinitat a principis de 1921

Grups d’acció de la CNT catalana van matar el gener de 1921 a l’inspector de policia Antonio Espejo, un dels princials caps de la repressió contra els sindicalistes a Barcelona, cosa que fou un cop impactant per les forces repressives. Els pistolers de la CNT catalana reaccionaven i els morts anaven caient a dotzenes per les dues bandes.

En plena guerra social sagnant el líder de la CRTC de la CNT Ramon Archs, Pere Vandellós i Simó Piera havien acordat ja des del més de gener, que s’havia de colpejar a la part més alta ideant un pla per matar al president del govern espanyol Eduardo Dato. Van informar al secretari general de la CNT Andreu Nin del pla i aquest va donar el vistiplau. També l’anterior secretari general Evelio Boal, ara detingut, n’havia estat informat i també hi havia estat d’acord. Ramon Archs se’n van encarregar de trobar als pistolers per matar al president Dato.

El 8 de març de 1921 els anarcosindicalistes catalans Pere Mateu i Cusidó, Ramón Casanellas i Lluch i Lluís Nicolau i Fort, que anaven acompanyats de Llúcia Fors, la dona d’aquest últim, duien a terme l’atemptat matant a trets a Madrid al president Eduardo Dato. L’atemptat va causar gran impacte tant a l’Estat Espanyol com a l’estranger. Martínez Anido va respondre a la manera militar i va augmentar encara més les lleis de fugues i la col·laboració amb els pistolers dels Sindicats Lliures.

                                                                    

Estat en que quedà el cotxe del president del govern Eduardo Dato
després de l'atemptat dels tres anarcosindicalistes catalans

A Barcelona i voltants mentre, amb la CNT il·legalitzada no hi havia cap activitat sindical, només hi havia atemptats per les dues bandes i lleis de fugues. Es podrien omplir centenars de pàgines dels atemptats de 1921 a Catalunya amb centenars de morts entre cenetistes, Sindicats Lliures, patrons i policies. Els grups d’acció augmentaven i molts que abans ni s’havien plantejat agafar la pistola s’incorporaven en massa als grups d’acció de la CNT catalana.

El juny de 1921 després d’una delació d’uns infiltrats o venuts són localitzats dos dels caps dels grups armats de la CNT catalana Ramón Archs i Pere Vandellós, que són assassinats per la policia amb la llei de fugues.

Simó Piera, un també dels més buscats per ser assassinat i prou conegut ja que la seva foto havia sortit en diversos diaris i revistes arreu de les conversacions amb la patronal el 1919, es va amagar clandestinament en diversos llocs de Catalunya, sobre tot després d’haver-se lliurat de ser assassinat com els seus dos companys de la cúpula de defensa armada Ramón Archs i Pere Vandellós.

ALLIBERAMENT DELS LÍDERS DE LA CNT CATALANA I EL CONGRÉS DE SARAGOSSA

El febrer de 1922 davant la situació insostenible i interminable de guerra social el govern per enèsima vegada torna a canviar d’estratègia i ordena tornar a legalitzar la CNT i surten de la presó els líders sindicals que havien estat més d’un any empresonats, entre ells Salvador Seguí. Martínez Anido va proposar a Seguí fer un sindicat conjunt amb els Sindicats Lliures garantint-li independència i ser un instrument per les millores laborals, garantint així la pau social. Evidentment Seguí i la cúpula de la CNT catalana no es van deixar intimidar i s’hi van negar. La CNT es va tornar a il·legalitzar momentàniament.

Malgrat els intens de pacificació del govern Espanyol, ni Martínez Anido ni els patrons més radicals estaven disposats a cedir i seguien tenint com a objectiu l’eliminació física de la CNT catalana i seguien la seva campanya de dificultar la contractació d’afiliats a la CNT i els atemptats contra cenetistes

El juny de 1922 es va fer un congrés de la CNT a nivell estatal, el primer després de l’alliberament de presos i líders cenetistes. Es va fer a Saragossa, a Barcelona era impossible degut a la forta vigilància i es va prendre l’acord de desplaçar de la direcció de la CNT tant al sector marxista encapçalat per Joaquim Maurin com al sector anarquista radical i antipolític encapçalat per Manuel Buenacasa i es va nomenar a Salvador Seguí com a secretari general de la CNT a nivell estatal, que era del sector anarcosindicalista apolític però no antipolític, o sigui que acceptava col·laborar amb altres forces d’esquerra encara que de manera independent. 

Els del sector anarquista radical formaren a finals de 1922 un grup anomenat "Los Solidarios" liderat entre altres per Joan Garcia i Oliver i Buenaventura Durruti, que havia arribat recentment a Barcelona, com a alternativa a la direcció oficial de la CNT i que als anys 30 tingueren gran influència en la CNT catalana.

Durant aquest 1922 Simó Piera, tenia la funció principal dins de la CNT de visitar als presos davant informes de maltractaments i es va passar mesos visitant presons tant de Catalunya com d’arreu de l’Estat. La seva presència i informes que feia públics van ajudar a apaivagar sensiblement la difícil situació d’alguns presos.

Al tornar de la gira per les presons Simó Piera va organitzar un míting al teatre Bosc de Gràcia a Barcelona per informar de la situació dels presos en el que també hi assistiren representants de la CNT de tot l’estat. Simó Piera explica en les seves memòries que com feia sempre va parlar en català i un dels assistents va cridar, “parla en castellà!”, donat que hi havia alguns representants no catalans en el míting. Immediatament el delegat d’Astúries anomenat Martínez li va dir a Piera que seguís parlant en català sense cap problema, cosa que segons diu Piera ja pensava fer.

Simó Piera en el seu llibre qualifica literalment a aquests tipus d’elements com el que va cridar com a ximple i d’un esperit mesquí amb una dosi espantosa de centralisme. Piera reconeix que desgraciadament dins de la CNT no tot eren flors i violes i per desgràcia també hi havien elements com aquests, Piera afirma que calia usar el català i transmetre als treballadors dels pobles germans els valors espirituals de la seva cultura, la catalana.

També diu Piera que els afiliats de la CNT catalana que venien de fora de Catalunya als anys 20 normalment aprenien a parlar català donat que la majoria de cenetistes a Catalunya eren catalans d’origen un 82%, segons les estadístiques, i la majoria tenien inclús dificultats per parlar castellà, cosa que afavoria la integració al l'idioma català d’una gran part dels anarcosindicalistes vinguts de fora. Es curiós que aquest fet no estigui gaire mediatitzat per la historiografia en general de totes tendències.   

INTENT D’ASSASSINAT A PIERA I DESTITUCIÓ DE MARTÍNEZ ANIDO

El 23 d’octubre de 1922 Simó Piera, en el punt de mira de Martínez Anido i de la patronal des de feia anys, pateix un atemptat per part de pistolers dels Sindicats Lliures. Simó Piera que sempre estava atent ja que esperava un atemptat, va poder fugir corrent al detectar als pistolers i va poder amagar-se en un portal evitant la pluja de bales que li llençaren. Els agressors van fugir i no el van anar a buscar ja que sabien que Simó Piera sempre anava armat. Poc després va aparèixer la guàrdia civil al sentir el tiroteig i enlloc de buscar als agressors el van detenir a ell.    

A la comissaria al assabentar-se de que era Simó Piera el van deixar lliure al poc temps, cosa que el va fer sospitar. Piera sabia ja que des de feia un temps que la policia havia canviat les lleis de fugues pels atemptats dels sicaris patronals en connexió amb la policia poc després de ser alliberats els presos. Al sortir de la comissaria Simó Piera va detectar que el seguien dos homes i al poc temps va tenir la rapidesa i habilitat de pujar a un tramvia en marxa per fugir dels seus perseguidors. En un dia s’havia lliurat de dos intents d’assassinat. 

El mateix dia i poques hores després d’intentar assassinar a Piera, aquest se n’assabenta de que 3 anarcosindicalistes i un policia havien mort en un tiroteig a Barcelona en un estrany intent d’atemptat contra Martínez Anido.

Resulta que a través d’un infiltrat de Martínez Anido anomenat Innocenci Feced, se n’havia assabentat que li volien fer un atemptat. Martínez Anido enlloc de detenir-los va fer que Feced els dirigís l’atemptat per fer-los caure en una trampa morint dos dels cenetistes, Josep Claramonte i Adolfo Bermejo. Un altre cenetista, Manuel Talens “el valencianet”, va poder fugir ferit de bala matant abans al policia infiltrat Antonio Pellejero. Un altre cenetista Amalio Cerdeño, que havia fugit inicialment, va ser detingut poc després a casa seva i va ser tirotejat al mig del carrer i el van donar per mort. Cerdeño però no era mort sinó ferit greu i a l’hospital va poder explicar al fiscal Diego Medina que el va anar a veure, l’afer de l’atemptat trampa de Martínez Anido amb els infiltrats poc abans de morir.

Assabentat el president del govern espanyol Sánchez Guerra del pla de Martínez Anido de l’atemptat trampa, va destituir a Martínez Anido l’igual que el cap de la policia de Barcelona Miguel Arlegui.

Martínez Anido havia intentat en un dia fer la gran massacre d’anarcosindicalistes en la que s’hi volia incloure al mateix Simó Piera, que el mateix dia també havia rebut dos intents d’assassinat, com he comentat abans.

ES REACTIVA ESPECTACULARMENT EL PISTOLERISME I SALVADOR SEGUÍ CAU ASSASSINAT

Els primers mesos de 1923, malgrat la destitució de Martínez Anido mesos abans i els intents de pacificació del govern, els més radicals de la patronal, a iniciativa d’empresaris com Joan Miró i Trepat, el líder carlí jaumista Salvador Anglada i els líders dels Sindicats Lliures Ramón Sales i Joan Laguia i Lliteras entre altres, volien pel seu compte iniciar una altre espiral de violència, donat que els feia més por l’efectivitat sindical liderada per Seguí que els grups d’acció i la guerra social. Es van començar a produir en poc temps una gran quantitat d’assassinats de líders sindicals de la CNT catalana.

Aquesta campanya es va iniciar de la manera més espectacular amb l’assassinat de Salvador Seguí el 10 de març de 1923, que ja havia set avisat pels seus companys però que es negava a quedar-se a casa amagat. En el mateix atemptat va morir també el cenetista Francesc Comas “el Peronas”, que l’acompanyava. Simó Piera que era a prop i va sentir els trets, es va acostar trobant a Seguí mort i a Francesc Comas greument ferit. Quan hi van acudir els metges van dir que “el Peronas” no tenia cura i Simó Piera exaltat es va treure la pistola i va obligar als metges que evacuessin ràpidament al “Peronas” a l’hospital, com explica ell mateix en el seu llibre, encara que morí un dia després.

El funeral per ambdós va reunir a més de 200.000 persones a Barcelona amb la demostració de dol més gran que es recordava. 

Manifestació massiva en el funeral per Salvador Seguí i Francesc Comas

Joan Peiró va substituir a Salvador Seguí com a secretari general de la CNT i es va iniciar una espectacular campanya d’atemptats en venjança contra els Sindicats Lliures, el Sometents, patrons i policies causant dotzenes de baixes. El sentiment de venjança per la mort de Seguí va fer que nombrosos anarcosindicalistes que abans eren contraris a la acció armada, participessin en aquestes venjances, inclús Joan Peiró, ara el secretari general a nivell estatal de la CNT, que com Seguí era partidari de no caure en provocacions armades, durant uns mesos va donar el seu vistiplau i participar en organitzar grups armats de venjança.

Després de l’assassinat de Salvador Seguí, Simó Piera, la seva ma dreta durant anys, era el pròxim objectiu ja que era el sindicalista més important que quedava i l’únic que va sobreviure a l’any 1921 d’aquella cúpula de la CNT que havia quedat a Barcelona amb Ramon Archs i Pere Vandellós per mantenir la CNT catalana en la clandestinitat i organitzar els grups de defensa que van colpejar també.

Piera que havia patit dos atemptats en un dia feia uns mesos, va decidir marxar uns mesos a València amb la seva família per recuperar forces després de tants anys d’estrès i perill ininterromput, sabent-se l’objectiu nº 1. Hi ha que recordar que molts dels altres elements tant dels grups d’acció com alguns que agafaren responsabilitats sindicals el 1923 no eren en aquells moments gaire coneguts ni se n’havia distribuït les fotos a la premsa. Després d’uns pocs mesos quan la cosa es va anar agreujant a Barcelona Simó Piera tornà, però amb la mala sort que coincidí en el mateix dia del cop d’Estat de Primo de Rivera.

Mentre a Barcelona els atemptats dels grups d’acció de la CNT catalana causaven estralls entre els Sometents, els Sindicats Lliures, els policies i els patrons i se’n podria fer un llarg relat.

SIMÓ PIERA VISITA A FRANCESC MACIÀ A L'EXILI DESPRÉS DEL COP D'ESTAT

Després de l’espectacular creixement dels atemptats dels grups d’acció de la CNT catalana i d’uns greus aldarulls separatistes protagonitzats per membres d’Estat Català l’11 de setembre de 1923, dos dies després, el 13 de setembre de 1923, el general Primo de Rivera fa un cop d’Estat a Barcelona.

Simó Piera que acabava de tornar a Barcelona provinent de València va restar uns mesos clandestinament a Catalunya intentant ajudar a fer reeixir a la CNT.

El 1924 Simó Piera tornà a creuar els Pirineus per tornar a l’exili i explica que a Perpinyà va contactar amb líders de diverses forces polítiques entre els que hi havia membres d’Estat Català els quals li presentaren a Francesc Macià, al qual va visitar a casa seva. Macià li explicà a Piera les seves conspiracions contra la dictadura, cosa que a Piera en aquells moments li semblà una cosa irreal. Un fusell Remington que Macià tenia penjat a la paret li va portar a la memòria les armes que la CNT a través d’ell mateix havia rebut de Macià durant la vaga de 1917, segons explica ell mateix. Poc després es demostrà que les conspiracions de Macià anaven de veritat.

Després de llençar algunes bombes a Barcelona el juny de 1925 un grup d’Estat Català clandestí a l’interior i que actuava de manera autònoma de Macià i que s’anomenava Bandera Negra, col•loca una potent bomba per on ha de passar el tren on anava el rei Alfons XIII a la zona del Garraf prop de Barcelona. La bomba però és descoberta per la guàrdia civil i els activistes d’Estat Català del complot són detinguts, entre els que hi havia Jaume Compte, Miquel Badia, Marcel·lí Perelló, Jaume Balius i Artur Cussó entre molts altres.

El 25 de maig de 1926 Simó Piera havia tornat a Catalunya per viure de manera semi clandestina, concretament a Sabadell,  encara que era conscient que la policia ja estava avisada donat la gran quantitat de confidents que hi havia a Perpinyà.

L’octubre de 1926 Macià organitza un petit exercit armat d’uns 600 efectius per entrar per la frontera des de Prats de Molló per entrar a Catalunya i organitzar una rebel·lió contra Primo de Rivera. Membres de la CNT catalana de l’interior impressionats per la proposta de Macià, acorden amb ell que convocaran una vaga general quan entri per la frontera. De fet a part de membres d’Estat Català, nombrosos cenetistes catalans s’havien afegit a la columna de Macià. El net del famós revolucionari italià Garibaldi que s’havia afegit a les columnes de Macià el va acabar traint i les columnes foren aturades per les autoritats franceses abans de creuar la frontera les quals ja havien avisat a les autoritats espanyoles. Macià fou detingut per les autoritats franceses.

Les columnes de Macià detingudes per les autoritats
franceses abans de la prevista invasió l'octubre de 1926

La gesta de Macià havia impressionat a una gran part dels treballadors catalans molts d’ells cenetistes i a la vegada molts s’apropaven també al catalanisme republicà de Companys, que portava anys defensant a anarcosindicalistes. També un bon nombre de cenetistes s’apropaven al marxisme català que liderava un dels ex secretaris generals de la CNT, Joaquim Maurin. Això va fer que membres dels grups anarquistes més radicals a l’exili donessin les directrius al grups anarquistes clandestins de l’interior per fundar la Federación Anarquista Ibérica (FAI), per ser una guia  per la CNT davant el que anomenaven desviacionisme polític de la majoria d’afiliats a la CNT, sobre tot la catalana.

SIMÓ PIERA S’ACOSTA A COMPANYS AL CENTRE FEDERAL DE SABADELL

El 1927 Simó Piera, es feia del centre Federal de Sabadell a on també hi acudia Companys a on hi havia obrers de totes tendències fins i tot anarquistes per ser, segons explica ell, un bon lloc de contactes per parlar de tot i existia un clima de convivència. Allí Piera va fer bona amistat amb Companys que tenia com a segona residència Sabadell.

Piera havia evolucionat cap a la idea de que l’anarcosindicalisme havia de trencar el seu apoliticisme i unir-se a una gran força obrerista i catalanista i es sentia una mica apartat dels debats dins de la CNT i del de la FAI que no proposaven alinear-se amb un gran moviment catalanista d’esquerres.

Piera en les seves memòries afirma que va tenir llargues conversacions polítiques amb Companys recordant tots els anys de lluita i a on recordaren als seus dos mestres morts Salvador Seguí i Francesc Layret i parlaven del futur del catalanisme i l’obrerisme a Catalunya en que pensaven que necessitava un moviment polític.

1931 ES PROCLAMA LA REPÚBLICA

L’abril de 1931 després d’unes eleccions municipals en que guanyen els republicans el rei Alfons XIII abdica i s’instaura la república a l’Estat Espanyol.

Estat Català de Macià i el PRC de Lluís Companys s’unien i amb altres sectors republicans catalanistes i fundaven Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Una gran part d’afiliats de la CNT catalana dels anys 20 entren a militar o a donar suport a ERC per la seva admiració a Macià i a Companys. Nombrosos ex destacats membres de la CNT havien entrat a formar part de la cúpula d’ERC, com Pere Foix, Martí i Barrera, Sebastià Clarà, Josep Grau i Jassans o Manuel Talens entre molts altres. A Joan Peiró, li oferiren posteriorment un càrrec a ERC que inicialment acceptà, però es va fer enrere i no li semblà adequat formar part d’un partit i ser un líder sindical a la vegada.

Simó Piera ingressà a ERC el 1931 encara que sense deixar d’estar afiliat a la CNT. Piera va ser dels que van ajudar a la idea de fundar ERC i un dels que volia impulsar que la CNT catalana, sense deixar de ser anarcosindicalista tingués com a guia no l’anarquisme radical, sinó un moviment polític popular d’esquerres i catalanista.

Es van formar també diversos partits marxistes la majoria sorgits d’antics dirigents de la CNT catalana com el Bloc Obrer i Camperol (BOC) de Joaquim Maurin, Esquerra Comunista d’Andreu Nin, ambdós dissidents de Moscou, el Partit Comunist de Catalunya (PCC) de Ramon Casanellas, pro-soviètic. També va sorgir el Partit Català Proletari (PCP) de Jaume Compte, una escissió marxista d’Estat Català.

El mapa marxista català culminava amb la Unió Socialista de Catalunya (USC), que era l’escissió de la Federació Catalana del PSOE, la qual quedà residual a Catalunya. La USC aconseguí bons resultats electorals.

La CNT catalana que tenia uns 200.000 afiliats a Catalunya, menys de la meitat que l’any 1920 però seguia sent el sindicat majoritari, havia canviat bastant les característiques dels seus afiliats, amb alguns d’antics i molts de joves radicals catalans recentment afiliats i una part important dels de entre 350.000 immigrants de la resta de l’estat que van venir durant la dictadura de Primo de Rivera. Als anys trenta ja hi havia un 35% de centistes a Catalunya que no eren d’origen català, no eren la majoria com a vegades s’ha dit, però això sumat amb la nova filiació de joves radicals anarquistes catalans la fisonomia de la CNT catalana havia canviat bastant respecte als anys 20.

Dins de la CNT van haver-hi diverses divisions sobre tot entre els favorables a la línia de la FAI que propugnava la revolució immediata i amb una avantguarda minoritària i liderada per Joan Garcia i Oliver i Durruti entre altres i els cenetistes partidaris d’usar simplement el sindicalisme fins que la majoria d’obrers estiguessin preparats per dur a terme la revolució si es donava el cas, tot i col·laborant amb les altres forces catalanes d’esquerres. Aquests últims estaven liderats per Joan Peiró i altres líders de la vella guàrdia.

Tot això va portar a una divisió de la CNT que es va materialitzar el 1933 quedant per una banda la CNT-FAI i per altra banda la CNT d’Oposició també anomenats Trentistes ja que inicialment 30 líders de la CNT havien signat un document en contra de la influència de la FAI en la CNT. Simó Piera es va integrar en la CNT d’Oposició o Trentista de Peiró però sense estar a la cúpula i treballant més com a militant d’ERC.

Els grups més radicals de la FAI, representats per alguns ex membres de “Los Solidarios” i que ara feien dir “Nosostros” , amb la seva línia revolucionària dins la república, havien promogut diversos intents fallits de revolta anarquista a Catalunya entre 1932 i 1933 i van acabar xocant amb els interessos del govern sobiranista de la Generalitat cosa que els va enfrontar molts cops als carrers, sobre tot amb els anomenats Escamots, formats majoritàriament per membres del sector provinent d’Estat Català dins d’ERC.

L’època de la República i la guerra seria un tema a part a explicar i havent explicat principalment l’època dels anys 10 i 20 en que Piera fou un dels principals protagonistes, em limitaré a exposar algunes de les opinions de Simó Piera sobre el moviment obrer català en el temps de la república, extretes del seu llibre de memòries.

ALGUNES OPINIONS DE SIMÓ PIERA SOBRE EL TEMPS DE LA REPÚBLICA

Piera diu que la nova CNT catalana amb dirigents tant del sector anarcosindicalista no antipolític com anarquistes radicals van donar suport en massa a ERC en les eleccions i a l’Estatut d’Autonomia. Piera explica però, que aquest suport al catalanisme d’esquerres va ser neutralitzat al poc temps per la FAI.

Segons Piera la FAI va voler convertir la CNT en un instrument de la revolució anarquista enlloc d’un instrument de lluita combativa anarcosindicalista.

Piera diu que els de la FAI no eren més revolucionaris que els Trentistes als que anomenaven revisionistes o reformistes, però es distingien d’aquests pel rebuig a tot compromís tàctic i d’aliances amb altres formacions polítiques i eren uns predicadors de l’anarquisme apolític, messiànic i sectari.

Piera diu en el seu llibre que ningú sap que hauria estat de la CNT si Salvador Seguí, l’impulsor dels Sindicats Únics de la CNT el 1918, que veia com a simplistes a algunes minories anarquistes i que era sensible als gèrmens revolucionaris del veritable catalanisme, no hagués estat assassinat el 1923.

També diu que moltes de les revoltes anarquistes no obeïen a cap pla dutes a terme per minories sense formació sòlida i que desacreditaven les reivindicacions autèntiques del sindicalisme, que n’hi havia moltes.

Piera el 1932 tenia greus dificultats per trobar feina ja que la seva fama de líder sindical dels anys 20 feia que molts patrons tinguessin por de contractar-lo, pel que havia de treballar normalment per seu compte.

Simó Piera, que el 1933 tenia 41 anys, va entrar en el consell executiu d’ERC i feia bàsicament d’assessor del govern d’ERC per assumptes sindicals. Tant Francesc Macià el 1933 com Martí Barrera, el Conseller de Treball de la Generalitat i també ex líder de la CNT, l’havien citat diverses vegades per demanar-li assessorament en qüestions obreres, segons explica ell en les seves memòries. Malgrat tot Piera no es veia a ell mateix com a polític de primera línia sempre amb els ulls posats en el sindicalisme.

Una representació del que era ERC als anys 30, una barreja d'ex dirigents
del PRC, d'Estat Català i d'antics dirigents de la CNT dels anys 20

Piera diu en el seu llibre que li sorprenia que cada vegada fos més freqüent veure les sigles CNT-FAI conjuntament, cosa que semblava el sindicat i el seu partit guia.

Piera explica que observava amb desgrat el cada cop més menyspreu per les particularitats i drets històriques dels pobles Ibèrics com Catalunya per part d’alguns, no tots, dirigents de la FAI, molts dels quals vinguts de fora de Catalunya.

Piera diu que el catalanisme conservador encapçalat per la Lliga Regionalista de Cambó dels anys 10 i 20 ja no pintava res als anys 30, després de que durant aquells anys s’hagués alineat sempre amb els partits caciquistes monàrquics per reprimir als obrers i per ser els virreis de la colònia catalana, no per aconseguir la seva llibertat política total. També diu que als anys 30 tot el sobiranisme català estava en mans de l’esquerra amb ampli suport dels treballadors. La Lliga va donar el seu darrer cop caciquista i botifler quan va denunciar la llei de contractes i conreus de la Generalitat i impulsant que fos derogada pel Tribunal Constitucional, cosa que causà en part els fets d’octubre de 1934.

També diu que l’octubre de 1934 dins de l’Aliança Obrera, partits marxistes i els anarcosindicalistes del sector de la CNT d’Oposició, van demostrar que podien unir-se per dur a terme una lluita conjunta cosa que demostrà la viabilitat de col•laboració amb altres forces. Evidentment els fets d’octubre serien un tema apart i Simó Piera tampoc en parla gaire en el seu llibre.

COMENTARIS DE SIMÓ PIERA SOBRE LA GUERRA DEL 1936-39

Un cop passada la repressió pels fets d’octubre de 1934 i després de guanyar el Front Popular les eleccions el febrer de 1936, la CNT-FAI acorda tornar a unir-se amb els dissidents de la CNT d’Oposició de Peiró. Després d’aquella unió la CNT tenia uns 175.000 afiliats a Catalunya, dels aproximadament 550.000 a tot l’estat. Simó Piera que seguia militant a ERC també estava encara afiliat a aquella CNT, encara que sense cap càrrec ni funció. Momentàniament semblava que la CNT catalana tornava a agafar una línia de més col·laboració amb les altres forces d’esquerra. Al començar la guerra el juliol de 1936 però, tornà a radicalitzar la seva posició al aconseguir sobtadament un gran nombre d’armes i augmentar sobtadament el seu nombre d’afiliats.  

Durant la guerra Piera, que tenia 44 anys quan va començar i tenia el seu fill al front, es mantingué al marge de càrrecs polítics i sindicals però fent a vegades de pont entre les relacions entre ERC i la CNT, ja que militava en ambdós.

Simó Piera afirma en les seves memòries que els sindicalistes de la CNT catalana estaven massa sotmesos a les directrius de la FAI al començar la guerra i critica el fet de que tardessin dos mesos a adonar-se de que no podien fer ni la revolució ni la guerra ells sols, fins que el setembre de 1936 van acabar formant el Consell de la Generalitat amb representants de totes les forces.

Piera afirma que la CNT estava desbordada per la improvisació de la FAI, amb una febre pseudorevolucionària que va fer molt mal al nom de la CNT. Segons Piera, els afiliats a la CNT no estaven preparats per fer-se càrrec de tot i se’n recordà de l’escola de Seguí, gradual, sòlida, intel•ligent i catalana, segons les seves pròpies paraules.

A la vegada critica el poc control de la CNT sobre alguns dels seus afiliats, alguns afiliats d’última hora, que causaren alguns assassinats que desprestigiaren a la CNT. També afirma però, que si bé s’ha acusat a incontrolats dins de la CNT de tots els actes de pillatge i assassinats al començar la guerra a Catalunya, afirma que membres militants d’altres forces d’esquerra també havien participat en aquests actes i que la CNT s’ha carregat totes les responsabilitats d’actes també d’altres forces.

També afirma que si durant la guerra la CNT i la UGT haguessin fet un pacte dels del principi i més consistent en el futur haurien evitat que el PCE, que al començar la guerra era minoritari, hagués acabat amb totes les formacions polítiques afegint que la CNT no estava preparada per fer-se càrrec de tot. La CNT volia fer la revolució ella sola i la UGT va caure en mans del PCE afirma.

Cal recordar que al començar la guerra del 1936 la UGT catalana es va convertir en un sindicat diferenciat de la UGT de la resta de l’estat en el que hi entraren totes les forces i partits d’esquerres i marxistes de Catalunya fora de la CNT inclòs ERC i Estat Català, tots amb un discurs sobiranista català i es convertí momentàniament un sindicat independent català. 

Piera afirma també que la intervenció de la URSS en la guerra del 1936 va acabar sent nefasta ja que estava basada en el negoci, i a vegades brut, que finalment va portar a Negrín com a president de la República, home que és recordat com un enemic de Catalunya per haver acabat amb el poder de la Generalitat de Catalunya en plena guerra. Cal recordar que malgrat les constants lluites entre les diverses faccions de forces catalanes que lluitaven contra els feixistes, fins la meitat de 1937 tots inclosa la CNT estaven en el Consell de la Generalitat que s’havia pràcticament declarat independent del govern central i amb exèrcit propi.

També afirma que malgrat les seves crítiques a la improvisació inicial de la CNT-FAI al començar la guerra a Catalunya, aquella revolució i col·lectivitzacions que en gran part eren consensuades per tothom, també tenen de positiu que van ser una experiència única digna d’estudi per futures generacions per treure conclusions d’aquella experiència per evitant errors poder estudiar una futura revolució.

El 1939 Simó Piera creuà la frontera francesa i va acabar anant a viure a Veneçuela a on va ser el president del Centre Català de Caracas i va sempre estar atent als avenços del sindicalisme i als esdeveniments polítics referents a Catalunya, tant a l’interior com a l’exili. Simó Piera va morir el 1977 uns anys després d’haver retornat a Catalunya.

Piera diu en el seu llibre que la CNT original liderada per Seguí, malgrat que no era un organisme separatista sinó un sindicat confederal creat bàsicament per treballadors catalans, afirma que aquella CNT hagués donat total suport a la voluntat majoritària de Catalunya i de qualsevol poble de deslligar-se de l’Estat Central, recordant a més que una gran part de cenetistes catalans dels anys 20, època en que ell era un dels capdavanters, també tenien aquest sentiment.

Piera en les últimes notes del seu llibre diu que el sindicalisme revolucionari no ha de ser apolític, ja que l’anarcosindicalisme com a evolució social no es un concepte en si apolític i diu que cal desterrar aquesta paraula del vocabulari anarcosindicalista. També afirma en el seu llibre que reivindica aquell anarcosindicalisme català dels anys 20, del que adequant-se als nous temps, diu que pot ser una inspiració pel sindicalisme del futur.

SIMÓ PIERA UN LÍDER SINDICALISTA POC CONEGUT A CATALUNYA

S’ha explicat moltes vegades la història del moviment obrer català del primer terç del segle XX, inclús amb memòries dels propis protagonistes de diversos sectors i tendències i a vegades amb opinions contraposades. 

M’ha semblat important però que es conegui, si estigui d’acord o no, aquella història també des del punt de vista de Simó Piera, el sindicalista català històric més important dels anys 20 dins d’aquella CNT catalana, després de Salvador Seguí, i que va ser el principal líder de la famosa i tant mitificada vaga de la Canadenca de 1919.

Piera no era un polític ni una figura històrica del nacionalisme català, va ser principalment un anarcosindicalista, però la seva defensa de la sobirania i dels drets històrics de Catalunya van fer que xoqués amb un cert obrerisme, importat molts cops des de fora, que algunes vegades amb un fals internacionalisme que ratllava l’espanyolisme, s’oblidava de la trepitjada identitat nacional catalana, cosa que ell sempre va reivindicar aferrissadament.

Un dels motius pels que Simó Piera no sigui gaire conegut és perquè, sent un històric líder obrerista, la seva deriva cap al catalanisme sobiranista dels anys 30, fa que els hereus de la historiografia de la CNT li dediquin poques pàgines, malgrat que fou el líder de la vaga de la Canadenca i per altra banda, al no haver set un capdavanter polític dels partits nacionalistes catalans, malgrat que va militar a ERC, tampoc aquests li han donat massa importància donat un cert rebuig que el catalanisme i l’independentisme en general té a tots els personatges històrics relacionats amb la CNT, que si bé una part d’ella als anys 30 es va mostrar anticatalanista, als anys 20 tenien la majoria d’afiliats que fundaren pràcticament tots els moviments polítics sobiranistes d’esquerres a Catalunya.

Malgrat que havia promogut també la unió d’acció entre els anarcosindicalistes de la CNT d’Oposició i els marxistes de l’Aliança Obrera l’octubre de 1934 i fent-ne comentaris d’elogi, al no haver militat en grups marxistes, aquests per la seva part tampoc l’han considerat mai un personatge històric digne de recordar gaire.

Simó Piera era un anarcosindicalista catalanista i sobiranista, partidari tant d’avançar en una nova societat que alliberés als treballadors de l’explotació gradualment a través del sindicalisme sense avantguardes revolucionàries, com en promocionar un moviment polític sobiranista català que aplegués i liderés aquestes aspiracions obreres, cosa que fins ara havia encaixat poc entre la majoria dels que s’han dedicat a fer memòria històrica.

Si es vol llegir les opinions de Simó Piera sobre aquells fets de primera ma, les pot trobar en el seu llibre de memòries, “Records i experiències d’un dirigent de la CNT”, disponible a la Biblioteca Nacional de Catalunya.

Josep A. Carreras