MANUEL TALENS, DE PISTOLER ANARQUISTA A ESTAT CATALÀ

                                                                 

Manuel Talens "el Valencianet"  als anys 20

Manuel Talens i Giner, nascut a Godella el desembre de 1895, prop de la ciutat de València, va ser un dels activistes més destacats tant de Catalunya com del País Valencià amb una trajectòria variant.

Va passar de ser un dels més actius i famosos pistolers de la CNT catalana als voltants dels primers anys 20 a Estat Català als anys 30, on formà part dels Escamots, va ser als carrers de Barcelona lluitant l’octubre de 1934, també el 19 de juliol de 1936 i va anar voluntari l’expedició a les Illes Balears l’agost de 1936.

La seva implicació en un suposat complot d’Estat Català contra el Consell de la Generalitat el novembre de 1936 durant la guerra, va fer que fos empresonat i després de fugir al cap d’uns mesos no se’n sentí a parlar més fins que va arribar exiliat a Mèxic el 1939. Va ser el final de la seva agitada carrera com a militant i activista. 

ÈPOCA DE PISTOLER ANARQUISTA

El 1918 Manuel Talens vivia a la ciutat de València a on feia de mecànic i estava afiliat al sindicat metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT), any en el que es va traslladar a Barcelona a on la CNT catalana liderada per Salvador Seguí havia constituït els Sindicats Únics per rams, cosa que augmentà la seva capacitat de mobilització. Els nerviosisme dels patrons i les autoritats havien fet augmentar també la repressió. Manuel Talens va entrar en poc temps en un grup d’acció i tant els seus companys com la premsa, quan es va fer més conegut, li deien "el Valencianet".

El 22 de novembre 1918 un piquet armat de la CNT entre el qui hi havia Manuel Talens es presentà a la fàbrica Hermanos y Hijos Detouche del barri de Gràcia de Barcelona, a on l’amo havia acomiadat als treballadors que feien una vaga i n’havia contractat de nous, per instar a aquests a abandonar la feina. Es va iniciar llavors un tiroteig entre els dos grups i un dels treballadors dels que es negaven a fer la vaga, Pere Sabater, va resultar mort i es van produir quatre ferits més. Manuel Talens també va resultar ferit en una cama i fou detingut i traslladat a l’Hospital Clínic. Posteriorment fou tret de l’hospital per uns companys seus de la CNT en una distracció de la policia.

Després d’això Talens va tornar a València per refugiar-se, ja que a Barcelona l’estava buscant la policia que ja el tenia identificat.

                                                               

EL SOL 13-4-1919
Informació apareguda quan Talens va ser detingut uns mesos després

      
Mentre es produïa la vaga de la Canadenca el febrer de 1919, Manuel Talens era a València a on havia fugit a causa del tiroteig abans esmentat, però al poc temps se’n va adonar que la policia el buscava també per València i es va traslladar llavors a Sevilla juntament amb dos companys seus de la CNT, el valencià Josep Claramonte i el català Amadeu Sanmartín.

A Sevilla, Manuel Talens i els seus companys vivien en un pis clandestí a on emmagatzemaven armes i participaven en feines de protecció a membres de la CNT sevillana cobrant algunes quotes per això.

El 16 de març de 1919 es va fer un míting a la plaça Monumental de braus de Sevilla presidit per Alejandro Lerroux per fer propaganda d’una candidatura republicana unitària.

La presència de Lerroux exasperava als anarcosindicalistes andalusos per la seva fama de populista demagog, per això nombrosos cenetistes andalusos havien anat al míting amb la intenció de rebentar-lo acompanyats de Manuel Talens, Josep Claramonte i Amadeu Sanmartín, que anaven armats.

Durant el míting en el que parlaren líders politics de diversos partits, cada cop que parlava Lerroux i Giner de los Rios, del mateix partit, els anarcosindicalistes sevillans li feien una forta esbroncada. Finalment els nombrosos lerrouxistes que hi havia en el míting van reaccionar violentament i els van atacar. Manuel Talens, que era enmig del grup dels que esbroncaven, va treure la seva pistola i va començar a disparar contra els lerrouxistes que se’ls tiraven a sobre. Va haver-hi una estampida general de la gent fugint de la plaça de braus. Dos seguidors de Lerroux resultaren morts pels trets de Manuel Talens i tant ell com els seus companys van fugir barrejats entre la multitud.

                                                                                                     

Manuel Talens al fons saltant la barrera després de deixar a dos seguidors 
de Lerroux ferits de mort. Foto apareguda en nombrosos diaris de l'època

La policia de Sevilla investigant els pisos clandestins de la CNT i interrogant a veïns i testimonis va identificar a Manuel Talens com l’autor dels trets, pel que va fugir de Sevilla i es va traslladar a Saragossa, a on va ser acollit i amagat per membres de la CNT de Saragossa.

El 9 d’abril de 1919 Manuel Talens finalment va ser localitzat i detingut a Saragossa a on el van acusar del tiroteig de Barcelona del novembre 1918 i del de Sevilla de març de 1919. També el seu company Josep Claramonte i Amadeu Santmartín havien set detinguts anteriorment. Va ser traslladat a Sevilla a on va ser reconegut per diversos testimonis en una roda de presos.

                                                                  

LA ACCION 10-4-1919

Després d’un any empresonat, el març de 1920 Talens va ser jutjat a Barcelona pel tiroteig de 1918 abans mencionat i que havia causat un mort entre els esquirols de la fàbrica del barri de Gràcia. Talens no va rebre cap condemna important en aquest judici donada la sorprenent absència dels testimonis en el judici i el fet de que havia set un tiroteig i no un atemptat. Alguns diaris insinuaven que els testimonis havien set amenaçats, cosa que era habitual en aquella època a Barcelona. Talens però va restar a la presó en espera del judici pel tiroteig en el míting de Lerroux. 

El juliol de 1920, després d’un any i quatre mesos de presó, es va celebrar el judici contra Manuel Talens i Josep Claramonte a Sevilla pel tiroteig en el míting de Lerroux en el que es produïren dos morts i finalment foren també increïblement absolts. Ja era la segona vegada que li passava això. 

Els diaris de l’època es feien ressò de l’escàndol de que sols una quarta part dels testimonis es van presentar i a més aquests, que havien reconegut anteriorment a Talens en una roda de presos, ara deien que no se’n recordaven. A més els diaris anunciaven que alguns magistrats els havien dit que havien rebut amenaces de mort des de Barcelona i insinuaven que als testimonis els havia passat el mateix. Per tant Talens fou alliberat després d’un any i mig de presó.

Durant el temps que Talens havia estat a la presó la situació s’havia complicat a Barcelona amb la creació dels Sindicats Lliures a finals de 1919 que s’ompliren de pistolers patronals, la majoria afins a la Lliga Regionalista i als Carlins, augmentat els tirotejos entre aquests i membres de la CNT catalana.

El president del govern Eduardo Dato va decidir nomenar  governador civil de Barcelona al general Severiano Martínez Anido, que ja era governador militar de Barcelona i favorable a eliminar a la CNT catalana per la via ràpida i la guerra bruta col·laborant amb els pistolers patronals. 

Martínez Anido no va tardar a iniciar la seva repressió i va fer empresonar a finals del mateix novembre de 1920 a nombrosos líders sindicals de la CNT catalana entre els que hi havia el secretari general de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT Salvador Seguí, entre molts altres.

La CNT catalana fou a més il·legalitzada i el nou secretari general de la CRTC de la CNT en substitució de Seguí va ser Ramón Archs i Serra, que a més d’estar en la clandestinitat era totalment favorable a l’acció armada. Fou un còctel explosiu, els líders sindicals a la presó, els grups d’acció dirigint la CNT catalana en la clandestinitat i els pistolers patronals actuant dins dels Sindicats Lliures sota la protecció Martínez Anido. L’any següent el 1921, els morts en els tirotejos foren centenars pels carrers de Barcelona i voltants. 

La primera quinzena de gener de 1921 dotzenes d’anarcosindicalistes són morts a trets a Barcelona per les lleis de fugues de la policia i pels pistolers patronals. El 18 de gener l’inspector de policia Antonio Espejo, un dels que aplicava les lleis de fugues, és mort a trets per un escamot de la CNT catalana. En venjança el cap de policia de Barcelona el general Miguel Arlegui ordena diverses lleis de fugues més en les següents setmanes en les que moren nombrosos cenetistes després de ser detinguts.

                                             

El cap de policia de Barcelona Miguel Arlegui amb alguns dels policies 
que aplicaven la llei de fugues, en el lloc ha on ha esclatat una bomba

  

Durant aquell mateix més de gener de 1921 Manuel Talens va ser localitzat i detingut València a petició de Martínez Anido i traslladat a Barcelona per la policia. Talens que coneixia la gran quantitat de lleis de fugues que hi havia a Barcelona i veient que a ell li passaria el mateix, va pensar immediatament en fugir i durant el viatge i quan era prop de Barcelona, va aconseguir saltar en marxa de la moto sidecar des d’on era traslladat aprofitant la reducció de velocitat en una corba al costat d’un terraplè  i va fugir pels boscos emmanillat aconseguint despistar als policies que el perseguien. Finalment va aconseguir arribar a Barcelona a on va trobar fàcilment suports per amagar-se i es va tornar a integrar en els grups armats de la ciutat en la clandestinitat. 

Aquest fet Manuel Talens el va explicar anys després quan era a la presó durant la dictadura de Primo de Rivera a Miquel Ferrer, un membre d’Estat Català i participant del fallit complot del Garraf per matar al rei i que després ho va escriure en les seves memòries.

Tres anarcosindicalistes catalans, Pere Mateu, Ramon Casanellas i Lluís Nicolau, acompanyats per la dona d’aquest últim Llúcia Fors, van matar a trets al president del govern Espanyol Eduardo Dato el 8 març de 1921 a Madrid. Aquest magnicidi s’havia ideat des de la cúpula de la CNT catalana, sent el seu secretari general Ramón Archs i Serra i Pere Vandellós els inspiradors de l’atemptat. 

Martínez Anido, que s’ho prenia com una guerra, va incrementar les lleis de fuges i el seu suport als pistolers patronals a Catalunya. La resposta dels anarcosindicalistes armats dispararen l’espiral de violència derivant en un pistolerisme urbà mai vist abans.

El juny de 1921 són detinguts per la policia i assassinats amb la llei de fugues el secretari general de la CRTC de la CNT Ramon Archs i Pere Vandellós, caps dels grups armats. Dotzenes d’activistes tant dels grups d’acció com líders sindicals anaven sent detinguts i molts assassinats a Barcelona, però n’anaven sortint nombrosos més de grups d’acció.

L’objectiu principal dels grups armats de la CNT catalana era matar a Martínez Anido, que ja havia rebut diversos atemptats fallits ja des de gener de 1921 i posteriorment Manuel Talens va participar en alguns d’ells.

El juny de 1921 Manuel Talens, elabora un complicat pla per matar a Martínez Anido que consistia, segons també va explicar ell mateix posteriorment a Miquel Ferrer a la presó, en ferir lleument en una cama a l’alcalde de Barcelona Antoni Martínez i Domingo i esperar que aparegués Martínez Anido, que vivia quasi totalment reclòs per evitar un atemptat i que en atemptats contra polítics solia aparèixer al carrer o a l’hospital, per aprofitar per matar-lo.

Antoni Martínez i Domingo, malgrat que era de la Lliga Regionalista de Catalunya, partit conservador enfrontat amb la CNT, era un personatge ben vist pels anarcosindicalistes ja que era partidari del consens i contrari a la repressió sistemàtica i a la guerra bruta, a diferència de la línia general de la Lliga. Va ser per això que el volien usar com esquer i sols ferir-lo lleument però no matar-lo.    

Manel Talens juntament amb Salvador Salsench i Sala, que era un ex carlí passat a l’anarcosindicalisme, van disparar prop de la plaça Sant Jaume a la cama a l’alcalde de Barcelona Antoni Martínez i van fugir pels carrers dels volants. Talens explica que va restar diverses hores prop de la plaça Sant Jaume esperant que aparegués Martínez Anido malgrat el setge policial, però Martínez Anido no va aparèixer. Aquest atemptat, en que van ferir lleument aposta a Antoni Martínez, va caure malament en cercles de la CNT, ja que com he dit abans Antoni Martínez era considerat un personatge conciliador per la CNT catalana.

                                                               

                    La policia buscant a Manuel Talens i a Salvador Salsench 

                        després de l'atemptat contra l'alcalde de Barcelona

                                                       

Salvador Salsench, el que realitzà l'antemptat amb  Manuel Talens

El febrer de 1922 es torna a legalitzar la CNT a Catalunya i són alliberats els líders de la CNT catalana després més d’un any de presó entre els que hi havia Salvador Seguí, que en un congrés de la CNT és nomenat nou secretari general a nivell estatal substituint a Joaquim Maurin. Amb això la direcció de la CNT passava en mans dels anarcosindicalistes moderats i s’havia desplaçat tant al sector anarquista pur com al sector marxista.

El govern exigeix a Martínez Anido una política de pacificació a Catalunya. No obstant això, els patrons més radicals amb la col·laboració de Martínez Anido d’esquenes al mateix govern espanyol seguien contractant pistolers, ja que preferien una guerra social que portés a l’eliminació de la CNT que una conciliació que podia enfortir a la CNT i així evitar possibles grans vagues.

El 19 d’octubre de 1922 Manuel Talens realitzà un atemptat contra l’empresari Esteve Agell, conegut per contractar pistolers. No va aconseguir matar a l’empresari però ferí al policia Pedro Lucio que l’escortava en el tiroteig.

Manuel Talens, a més de ser un dels principals membres dels grups d’acció, era en aquell any 1922 un dels principals encarregats d’aconseguir i emmagatzemar armes clandestinament a Barcelona.

El 21 d’octubre de 1922 Manuel Talens i els seus companys Josep Claramonte, Adolfo Bermejo, Amalio Cerdeño i Josep Gardeñas, entre altres, fan una reunió per preparar futures accions i a la reunió hi ha també Innocenci Feced, un confident de la policia infiltrat en la CNT i Florentino Pellejero, un policia també infiltrat en la CNT a través d’Innocenci Feced. En la reunió mentre es parla de com matar a Martínez Anido, Feced diu que sap que el 23 d’octubre d’aquell 1922 Martínez Anido sortirà del teatre Eldorado a la plaça Catalunya i passarà per la Rambla de Santa Mònica i proposa matar-lo allí a trets i llençant bombes contra els seu cotxe. Evidentment aquest pla de l’infiltrat Feced estava elaborat juntament amb el mateix Martínez Anido que pretenia matar-los a tots en fer-los caure en una trampa.

L’atemptat trampa va tenir lloc el 23 d’octubre de 1922 prop de les 12h. de la nit. Mentre tots eren esperant a la Rambla de Santa Mònica que passés el cotxe de Martínez Anido, el qual no passaria mai ja que allò no era més que una trampa, els anarcosindicalistes van observar moviments sospitosos del policia infiltrat Pellejero i de Feced i la presència de personatges sospitosos que podrien ser policies. Llavors van fugir del lloc corrents pels carrers prop de la Rambla de Santa Mònica. Els policies els van perseguir i es va produir un tiroteig resultant mort l’anarcosindicalista Adlolfo Bermejo, mentre Manuel Talens matava a trets al policia Florentino Pellejero i aconseguía fugir. Josep Gardeñas i Amalio Cerdeño també aconseguien fugir. Mentre, la policia havia detingut a Josep Claramonte, que era esperant entre el carrer Ferran i la plaça Reial amb una moto sidecar esperant actuar. Josep Claramonte va ser tirotejat a sang freda pels policies en els carrers adjacents a la plaça Reial resultant mort.

L’infiltrat Innocenci Feced però, va comunicar posteriorment a la policia a on vivia Amalio Cerdeño. La policia va anar buscar a Cerdeño a casa seva, se’l van emportar davant la seva dona i fill i posteriorment li van disparar diversos trets a sang freda deixant-lo estirat al carrer i donant-lo per mort, havia tornat momentàniament la llei de fuges. Amalio Cerdeño però, estava greument ferit però viu. El van portar a l’hospital i poques hores abans de morir va tenir temps d’explicar al fiscal Diego Medina, que va anar a l’hospital, el pla trampa dels infiltrats de l’atemptat contra Martínez Anido. Tres cenetistes i un policia morts havia set el balanç final.

Informat el president del govern Espanyol Sánchez Guerra pel fiscal dels fets, va destituir fulminantment a Martínez Anido com a governador civil i també al cap de la policia Arlegui. Molts diuen que això va ser l’excusa per treure a Martínez Anido de Barcelona i salvar-li la vida amb honor, ja que era el principal objectiu dels grups armats anarcosindicalistes catalans i feia un temps que viva totalment amagat i amb extraordinàries mesures de seguretat.

                                                                  

Martínez Anido amb el seu cotxe blindat que solia usar

Manuel Talens que havia set ferit lleument, va ser detingut als pocs dies i el van acusar d’haver matat al policia Florentino Pellejero en el tiroteig. Evidentment si hagués set detingut el dia de l’atemptat trampa li haurien aplicat la llei de fugues.

                                                               

ABC 9-11-1922. Detenció de "el Valencianet"

Cinc mesos després l’abril de 1923, va tenir lloc el judici per l’atemptat trampa contra Martínez Anido. A Manuel Talens el defenia l’advocat Joan Casanovas, que era militant del Partit Republicà Català (PRC). Joan Casanovas era un dels advocats que es jugaven la vida per defensar a cenetistes i sempre anava armat havent hagut d’actuar algun cop com un pistoler més. Dos anys abans el 14 d’abril de 1921, Casanovas havia rebut un atemptat dels pistolers patronals que ell mateix va repel·lir amb la seva pistola a trets fent fugir als agressors. Joan Casanovas als anys trenta va ser un destacat militant d’ERC arribant a ser president del Parlament de Catalunya i conseller en cap de la Generalitat durant els primers mesos de guerra el 1936.

                                                                   

Joan Casanovas als anys 20

                                                                   
Durant el judici, l’infiltrat Innocenci Feced va reconèixer que era confident de la policia i per justificar-se va dir que la idea no era matar als anarcosindicalistes sinó fer-los caure en una trampa per detenir-los i que aquets van respondre a trets. Feced va declarar també que Manuel Talens era qui havia matat al policia infiltrat Florentino Pellejero en el tiroteig.

L’advocat de Manuel Talens, Joan Casanovas, va fer una bona feina i ho va tenir fàcil per convèncer al jurat de que les declaracions d’un infiltrat que havia mentit abans i que havia participat en una trama il·legal amb Martínez Anido no tenien cap valor i finalment van absoldre a Manuel Talens per falta de proves. Es tractava de tapar els mesos de llei de fugues de la policia i posar terra sobre el cas i també l'infiltrat Feced va ser absolt. Ja era la tercera vegada que Talens es lliurava de llargues condemnes per tirotejos amb morts, havent passat ja un total de dos anys de presó en dos fases des de 1919. 

Durant els primers mesos de 1923, poc abans de que Talens fos jutjat en el judici mencionat anteriorment, malgrat que ja no hi havia Martínez Anido com a Governador Civil, els empresaris més radicals havien seguit contractant pistolers ja que temien més la mobilització sindical impulsada per Seguí que el pistolerisme, cosa que els permetia justificar la repressió contra la CNT catalana. L'onada d'atemptats començà de la manera més impactant quan el 10 de març de 1923 va ser assassinat per uns pistolers el líder de la CNT Salvador Seguí juntament amb Francesc Comas i Pagès a Barcelona.

L’assassinat de Salvador Seguí va ser la gota que va fer vessar el vas per a molts dels que abans no eren partidaris de la resposta armada, que es van unir en massa als grups d’acció que van realitzar nombrosos atemptats contra membres dels Sindicats Lliures.

Durant el 1923 la CNT catalana tenia ja tres tendències diferenciades, l’anarcosindicalista no antipolítica, que tenia la secretaria general a nivell estatal ara amb Joan Peiró, la marxista, encapçalada per Joaquim Maurin i l’anarquista pura encapçalada per Manuel Buenacasa i Joan Garcia i Oliver, havent format aquest últim a finals de 1922 un grup anomenat “Los Solidarios”, juntament amb un grup anarquista d’Aragó que havia vingut recentment a Barcelona encapçalat per Buenaventura Durruti i que intentava crear una alternativa anarquista pura a la direcció oficial de la CNT.  

Líders dels tres sectors de la CNT catalana el 1923. Peiró, anarcosindicalista moderat, Garcia i Oliver, anarquista radical i Maurín, marxista

En aquells moments però membres de les tres tendències inclús amb el suport del nou secretari general de la CNT Joan Peiró, que havia substituït a Seguí i també del sector anarcosindicalista moderat, es van apuntar a les venjances contra els sicaris de la patronal.

Manuel Talens, que havia set alliberat l’abril de 1923, es va integrar intensament en aquesta campanya d’atemptats en venjança per la mort de Seguí i va passar a formar part d’un grup d’acció de la CNT catalana format per Joan Ensenyat, Restituto Gómez, Ramón Català, Jesús Garrigó i Josep Garcia entre altres, que van ser detinguts per tenir armes dins del local del sindicat, però foren alliberats al no poder relacionar-los cap testimoni en cap atemptat. 

La gran proliferació d’atemptats realitzats per membres de totes les tendències de la CNT després de l’assassinat de Salvador Seguí i uns greus incidents protagonitzats pels separatistes d’Estat Català liderats per Francesc Macià durant la diada de l’11de setembre de 1923, van ser l’excusa final perquè el general Primo de Rivera fes un cop d’Estat des de Barcelona el 12 de setembre de 1923.

                                                           

Francèsc Macià en la diada de l'11 de setembre de 1923

            

MANUEL TALENS SEGUEIX ACTUANT DESPRÈS DEL COP D’ESTAT DE 1923

Després del cop d’estat de Primo de Rivera es van suspendre les garanties constitucionals i la persecució tant dels líders sindicals com dels activistes armats va fer que molts haguessin de fugir, pel que l’activitat de la CNT catalana es va reduir considerablement.

Malgrat això encara hi havien alguns pocs anarcosindicalistes dels grups armats que encara s’atrevien a fer accions, un d’ells Manuel Talens. Malgrat tot les precaucions eren màximes, les accions eren escasses i es treballava més en conspiracions contra la dictadura.

El novembre de 1924 Manuel Talens i uns companys seus de la CNT catalana organitzen un pla que consistia en assaltar a trets la presó de Figueres i alliberar a destacats activistes armats de la CNT que complien pena allí com Pere Mateu, un dels autors de la mort del president del govern Eduardo Dato el 1921. 

Manuel Talens que ja era exiliat a l’Estat Francès, havia entrat a l’Estat Espanyol clandestinament per la frontera juntament amb Josep Arza i Segala, Josep Aisa, Francesc Rius i Soriano Pérez entre altres amb la intenció d’assaltar la presó de Figueres. Com que la policia francesa els havia fet un seguiment van informar a les autoritats espanyoles de la possible entrada dels anarquistes. Com que Josep Arza tenia pis a Figueres la policia va anar a casa seva i va detenir alguns d’ells.

Manuel Talens assabentat de les detencions va intentar fugir un altre cop a l’Estat Francès en cotxe però la policia el va localitzar i el va detenir. Ja no sortiria de la presó fins a 1927.

                                                               

ABC 19-11-1924

        

PRIMER CONTACTE DE MANUEL TALENS AMB ESTAT CATALÁ A LA PRESÓ EL 1925

El juny de 1925 membres de l’Estat Català clandestí interior, que havien format un grup armat anomenat Bandera Negra, van ser detinguts per intentar atemptar contra el rei Alfons XIII amb la col·locació d’una bomba a la via del tren per on havia de passar el rei, amb el conegut com complot del Garraf. Alguns dels que la policia va detenir com a implicats o còmplices eren Jaume Compte, Miquel Badia, Artur Cussó, Marcel·lí Perelló, Francesc Ferrer, Miquel Ferrer, Jaume Julià, Josep Garriga, Ramon Xammar, Deogràcies Civit, Emili Garnier i Jaume Balius entre altres.

El novembre de 1926 el líder d’Estat Català a l’exili Francesc Maciá, va organitzar una invasió armada a Catalunya amb uns 600 voluntaris en la que a part de seguidors de Macià s’hi van afegir nombrosos anarcosindicalistes. Les autoritats franceses però van detenir les columnes abans de travessar la frontera per Prats de Molló i a Catalunya es van detenir a més membres d'Estat Català acusats de còmplices.

Entre 1924 i 1927 Manuel Talens, a part de compartir presó amb altres companys anarquistes i de la CNT en general, va conèixer a nombrosos membres d’altres tendències. Alguns d’ells Joaquim Maurin o Daniel Rebull, ex dirigents de la CNT que havien creat un grup marxista als qui es va acostar inicialment. També va conèixer a nombrosos membres d’Estat Català del complot del Garraf que també eren a la presó com Marcel·lí Perelló, Miquel Ferrer, Miquel Badia o Jaume Compte amb qui tenia converses polítiques. 

                                                           

Alguns dels activistes d'Estat Català que Manuel Talens va conèixer a la presó

                                                               

Manuel Talens, segons diu Miquel Ferrer en les seves memòries, era un personatge molt inquiet i li agradava parlar de política amb membres de totes les tendències a la presó. Alguns membres del sector de la CNT més purament anarquista que eren amb ell a la presó, recriminaven a Manuel Talens que passes tantes hores parlant de política amb presos d’altres tendències. Segons diu Miquel Ferrer, Talens li va explicar que el va decebre aquesta actitud i va recriminar als seus companys el fet de que es tanquessin tant en si mateixos. Poc a poc els anarquistes purs de la CNT van anar deixant de costat a Manuel Talens a la presó, que va acabar ajuntant-se cada cop més amb els presos que eren membres d’Estat Català.

El 1927 Manuel Talens va sortir de la presó i es va dedicar a fer de mecànic a Barcelona.

Manel Talens s’havia acostat al separatisme d’esquerres després d’haver-se fet amic a la presó dels membres d’Estat Català abans esmentats i per l’atracció que sentia per la figura de Francesc Macià, pel seu caràcter insurreccional i per ser un personatge que als primers anys 20, amb el seu separatisme obrerista havia donat suport als anarcosindicalistes en contra de la seva repressió.

Per altra banda, aquesta atracció cap a Macià era bastant generalitzada entre molts anarcosindicalistes catalans dels primers anys 20. Això sumat a que alguns ex líders de la CNT catalana estaven fundant formacions marxistes i molts altres s’apropaven al PRC de Lluís Companys, que durant l’època del pistolerisme s’havia jugat la vida defensant com advocat a molts cenetistes, va fer que líders del sector anarquista pur de la CNT fundessin la Federación Anarquista Ibérica (FAI) el 1927, inspirada en aquell grup anarquista “Los Solidarios” mencionat anteriorment,  per ser una espècia de guia de la CNT davant del que anomenaven desviacionisme polític massiu de molts afiliats a la CNT catalana.

MANUEL TALENS ENTRA ALS ESCAMOTS D’ESTAT CATALÀ AL COMENÇAMENT DE REPÚBLICA DEL 1931

El març de 1931, un més abans de proclamar-se la república, es va fundar el partit Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) que era bàsicament una unió entre el Partit Republicà Català liderat per Lluís Companys i Estat Català liderat per Francesc Macià, juntament amb altres grups republicans catalanistes com l’anomenat grup de l’Opinió.

                                                                   

Lluís Companys i Francesc Macià als primers anys 30

Manuel Talens va entrar a ERC via Estat Català ja que s’havia fet bastant amic de Marcel•lí Perelló i Miquel Badia als que va conèixer a la presó.

Alguns membres d’Estat Català però, no van voler entrar o es separaren al poc temps d’ERC i crearen altres formacions com Nosaltres Sols, liderats per Daniel Cardona i que no acceptaven participar en l’autonomisme ni en les eleccions, el Partit Nacionalista Català (PNC), liderat per Josep Maria Xammar entre altres, que aspirava a aconseguir bons resultats electorals des d’una candidatura purament separatista i l’anomenat Estat Català Partit Proletari (ECPP) d’un marxisme independentista liderat per Jaume Compte que posteriorment es va anomenar Partit Català Proletari (PCP).

La CNT remuntava amb una part dels antics militants, amb nous joves radicals catalans i amb una bona part de l’emigració de la resta de l’Estat vinguda durant la dictadura de Primo de Rivera. La CNT tenia una mitjana de 200.000 afiliats a Catalunya als anys 30, encara era la força obrera majoritària però lluny dels 500.000 afiliats que tingué a Catalunya l’any 1920.

Una part important dels antics cenetistes però, s’havien integrat a ERC o a diversos partits comunistes fundats per ex líders de la CNT com el Bloc Obrer i Camperol (BOC) fundat per Joaquim Maurin, ex secretari general de la CNT entre 1921-22,  Esquerra Comunista fundat per Andreu Nin, ex secretari general de la CNT el 1921, ambdós dissidents de Moscou, o el pro-soviètic Partit Comunista de Catalunya (PCC) fundat per Ramon Casanellas, un dels autors de la mort del president Dato el 1921. 

Aquests tres nous partits marxistes es mostraven fortament sobiranistes i els tres en la seva premsa reclamaven la República Socialista Catalana i inclús criticaven a Macià per haver-se fet enrere quan va renunciar a la República Catalana que havia proclamat a començar la república per les pressions dels republicans espanyols. 

També la Unió Socialista de Catalunya (USC), que era una escissió del PSOE per convertir-se sols d’àmbit català, liderada per Rafael Campalans, Joan Comorera i Manuel Serra i Moret, va arreplegar un bon nombre d’ex afiliats de la CNT.

ERC va ser el partit més votat a Catalunya, tant a les eleccions al parlament Espanyol com a les autonòmiques i va governar durant tota la república amb USC.

El 1931 Francesc Macià, el líder d’ERC i president de la Generalitat de Catalunya, havia encarregat a Josep Dencàs que organitzes una força paramilitar per defensar Generalitat i per ser l’embrió d’un futur exèrcit català. Dencàs va escollir a Miquel Badia, un dels del complot del Garraf el 1925, per dirigir el grup formant Escamots entrenats per la lluita armada i cos a cos. Els primers enfrontaments els tingueren amb grups carlins, membres de la Lliga Regionalista, grups ultraespanyolistes i també amb alguns militars de paisà.

La majoria d’Escamots eren reclutats entre les joventuts del partit, les Joventuts d’Esquerra Republicana i Estat Català (JEREC) i eren majoritàriament afins al sector provinent d’Estat Català dins d’ERC. Manuel Talens va formar part d’aquests Escamots sobre tot per alliçonar als seus joves militants en l’ús de les armes, ja que com se sap ell havia set un important pistoler en el passat.

Manuel Talens era a més l’encarregat de la secció obrerista dels Escamots i era l’estrella dels mítings de les JEREC, ja que degut al seu prestigiós passat de sindicalista d’acció, entusiasmava a les joventuts amb el seu discurs enèrgic que proclamava que ells també eren obreristes i que els obrers i sindicalistes catalans havien de donar màxima importància també a la independència de Catalunya. Manuel Talens va participar també intensament en els mítings de propaganda electoral d’ERC.

                                                                   

Desfilada dels Escamots

Els primers anys de la república van ser especialment convulsos amb una crisi econòmica i un manteniment d’uns certs caciquismes que provocava fortes reivindicacions obreres. La FAI volia controlar a la CNT catalana i dur-la per la via anarquista pura i antipolítica i els seus grups més radicals al carrer liderats per Joan Garcia i Oliver i Buenaventura Durruti entre altres, intentaven convertir les vagues obreres en revoltes anarquistes en diversos llocs de Catalunya entre 1932 i 1933. Això va provocar que alguns vells líders de la CNT amb Joan Peiró al davant, que no estaven d’acord amb aquesta línia avantguardista, s’escindissin de la CNT formant l’anomenada CNT d’Oposició o Trentista atraient a un bon nombre d’històrics líders de la CNT i a algunes dotzenes de milers d’afiliats. Encara que la majoria, en una CNT formada majoritàriament per nous afiliats i que tampoc entenien massa la diferència entre els dos sectors, restaren a la CNT-FAI.

                                                               

Alguns dels afins a la CNT-FAI que havien delcarat el comunisme llibertari
en la revolta a l'Alt Llobregat, detinguts per la guàrdia civil el gener de 1932

          
Els intents de revoltes anarquistes dels més radicals de la FAI, malgrat que eren minoritàries i eren sufocades ràpidament per la policia, eren considerades pel govern de Macià com un intent de contrapoder per la seva idea també d’una futura revolta independentista. Sobre tot després de que alguns dirigents de la CNT havien dit des de Madrid que lluitarien amb les armes contra la creació d’un Estat Català, famoses declaracions que també va causar les protestes d’alguns cenetistes catalans en la seva premsa.

Va ser per això que els Escamots dirigits per Badia, van intentar boicotejar algunes vagues revolucionàries de la CNT-FAI a Catalunya produint-se alguns tirotejos entre els dos bàndols, cosa que els enemistà mortalment ja per sempre.

Manel Talens, que era un dels principals oradors en els mítings de les JEREC i de gent propera als Escamots, en els mítings criticava l’actitud de la FAI d’intentar dominar la CNT i deia que a Catalunya la CNT ha de ser de tots els treballadors catalans i no de influències vingudes normalment de fora de Catalunya. També defensava en els mítings l’anarcosindicalisme pur, del que ell n’havia format part, però critica l’antipoliticisme dels dirigents de la FAI que promocionen l’abstenció que afavoreixen la victòria de la dreta.

Manuel Talens també criticava en els seus mítings el nou pistolerisme de la FAI, en una nova situació que no era la mateixa dels anys 20 quan ell mateix era un home d’acció en una època de lleis de fugues, pistolers patronals i supressió contínua de les garanties constitucionals.

En els mítings Talens feia contínua referència al seu accent valencià, afirmant que tant el País Valencià com Catalunya haurien de reforçar els seus llaços aprofitant que tenen una llengua i història comuna per aconseguir la seva llibertat nacional. 

Alguns anarquistes li responien des de la revista Solidaritat Obrera acusant-lo de contrarevolucionari per haver criticat a la FAI i ell els responia a la vegada des dels mítings que ell no estava en contra de la idea inicial de la CNT però si de les seves maneres de portar-ho a la pràctica per alguns Catalunya durant els aquells anys 30.

                                                               

LA HUMANITAT 14-9-1933. Míting d'ERC

                                                                     

LA HUMANITAT 20-9-1933. Míting de les JEREC

   

El 25 de desembre de 1933 va morir Francesc Macià i va ser substituït per Lluís Companys en la presidència de la Generalitat. Això va ser aprofitat pel govern català per dissoldre definitivament els Escamots, ja que havien set criticats pel sector dins d’ERC que no provenia d’Estat Català acusant-los de tenir actuacions massa violentes, no sols contra els anarquistes més radicals, sinó contra altres sectors polítics sobre tot de grups conservadors en general, cosa que segons deien donaven mala imatge a ERC. A més s’havien produït també situacions tenses entre els Escamots i sectors de la pròpia ERC que els criticaven. De fet Macià poc abans de morir ja havia anunciat la dissolució dels Escamots per les fortes discrepàncies que causaven dins de la mateixa ERC.

                                                               

La policia deté a uns Escamots als qui els requisa una pistola després 
d'uns incidents amb grups ultraespanyolistes en les eleccions de 1933

Poc després de dissolts els Escamots, Catalunya va rebre les competències d’Ordre Públic i Miquel Badia, l’ex cap dels Escamots, era nomenat cap de la policia per Companys i des d’aquí va seguir enfrontant-se amb els més radicals de la FAI, que ara es dedicaven enlloc de fer revoltes a fer nombrosos atracaments per en teoria finançar-se que acabaren en nombrosos tirotejos amb els policies de Miquel Badia, cosa que va incrementar encara més les tensions entre la FAI i ERC, sobre tot amb els del sector provinent d’Estat Català. 

Manuel Talens, ja sense els Escamots, tenia una nova funció dins d’ERC ja que havia entrat a formar part de l’equip de la Conselleria de Treball de la Generalitat de Catalunya que encapçalava Martí i Barrera. Martí Barrera, ara en el govern d’ERC, també havia set un important dirigent de la CNT als anys 20 i havia set administrador de la revista Solidaridad Obrera entre 1921 i 1923.

  
Durant la revolta d’octubre de 1934 contra el govern ultradretà-lerrouxista de la CEDA i el Partido Radical Republicano presidit per Lerroux, a Manuel Talens se’l va veure per Barcelona fusell en ma capitanejant un dels Escamots que s’havien format de nou per l’ocasió i que estaven sota les ordres de Miquel Badia. Després de que Companys declarés l’Estat Català i es produïssin alguns enfrontaments espontanis dels Escamots i dels grups marxistes i sindicals dins de l’Aliança Obrera amb l’exèrcit que acabà amb 75 morts a Catalunya, Companys es rendí i tant ell mateix com tot el govern català en ple van ser detinguts. Dotzenes de milers de membres de les forces d’esquerra van ser detinguts a tot l’estat.

                                                                     

Escamots armats pels carrers de Barcelona l'octubre de 1934

Manuel Talens també va ser detingut i empresonat però els caps dels Escamots Miquel Badia i Josep Dencàs van aconseguir fugir a l’estranger.

El 1935 els partits comunistes dissidents de Moscou Bloc Obrer i Camperol (BOC) liderat per Joaquim Maurin i Esquerra Comunista liderat per Andreu Nin, s’uneixen fundant el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM).

ESTAT CATALÀ S’ECINDEIX D’ERC I TALENS S’HI AFEGEIX

El Febrer de 1936 es convoquen les eleccions a tot l’Estat en que totes les forces d’esquerres s’uneixen per formar el Front Popular per derrotar el govern de dretes, incús amb el suport de la CNT. Manuel Talens que ja havia sortit de la presó, participa intensament en els mítings d’ERC per demanar el vot pel Front Popular.

A guanyar el Front Popular les eleccions, va haver-hi una amnistia general sortint de la presó dotzenes de milers de presos a tot l’estat, entre ells els govern català en ple liderat per Lluís Companys. Es va tornar a restablir la Generalitat de Catalunya amb Companys com a president.

Miquel Badia que havia tornat de l’exili a l’igual que Josep Dencàs, es queden sense cap càrrec en el nou govern de la Generalitat i queden marginats de la direcció d’ERC. Les seves acusacions mútues amb Companys sobre la desfeta de la revolta d’octubre de 1934 i les tensions amb els sectors no provinents d’Estat Català que venien de l’època dels Escamots van ser les principals causes.

El 28 d’abril de1936 Miquel Badia i el seu germà Josep Badia, que havien perdut el dret de portar armes al no tenir cap càrrec en el nou govern català, son assassinats a trets per un escamot de la FAI.

                                                              

JOSEP BADIA I MIQUEL BADIA

                                                               

Funeral dels germans Badia

     
La indignació per l’assassinat dels Badia va accelerar el fet de que el maig de 1936 el sector provinent d’Estat Català dins d’ERC liderat Dencàs, que se sentia desplaçat dins d’ERC a la que no considerava prou separatista, es separés del partit i formés un nou Estat Català. Altres sectors separatistes que s’havien escindit el 1931 d’Estat Català com Nosaltres Sols liderat per  Daniel Cardona o el Partit Nacionalista Català liderat per Josep Maria Xammar, iniciaren converses per unir-se al nou Estat Català, al que finalment s’integraren poc després. Josep Dencàs es va convertir en el secretari general del nou Estat Català.

                                                               

Líders dels tres grups que formaren el nou Estat Català

Manel Talens, que durant la república havia set un fidel seguidor de Miquel Badia tenint un paper important en els Escamots, es situà al costat dels que es separaren d’ERC i entrà a formar part del nou Estat Català, formant part destacada de la secció de propaganda del partit. També fou un dels encarregats de reorganitzar les joventuts del partit i es va dedicar a expulsar als membres de les JEREC que seguien a ERC perquè aquesta secció juvenil quedés dins d’Estat Català. Manuel Talens inicialment va expulsar personalment a Jaume Miravitlles un dels caps de les JEREC i ex activista d’Estat Català del anys 20 i que era en aquell moment un important dirigent d’ERC, després que hagués passat anteriorment pel BOC.

No obstant això, nombrosos militants de les JEREC que no es van passar a Estat Català van aconseguir finalment que les JEREC seguissin integrades a ERC, pel que el nou Estat Català va haver de fundar les Joventuts d’Estat Català.

El maig de 1936 la CNT en un congrés s’havia tornat a unir amb el sector Trentista de Peiró i semblava que tornava a una línia de més col·laboració amb les altres forces d’esquerra.

Però totes les propostes polítiques tant a Catalunya com a l’Estat Espanyol es veuen interrompudes quan uns militars encapçalats pels generals Mola i Franco entre altres, inicien un intent de cop d’Estat tipus facciós el 18 de juliol de 1936 que derivarà en una guerra de quasi tres anys.

TALENS I ESTAT CATALÀ ALS PRIMERS MESOS DE LA GUERRA

Després de l’aixecament militar del 19 de juliol, a Catalunya ja hi havia una certa previsió i els Guàrdies d’Assalt i altres forces de seguretat comandades pel comandant Enric Pérez i Farràs i pel capità Frederic Escofet entre altres, amb armament pesat juntament amb afiliats de les diverses forces antifeixistes amb el poc armament que tenien van aconseguir derrotar als militars colpistes a Barcelona. Va ser decisiu també per derrotar-los el suport de l’aviació que el comandant Felip Díaz i Sandino, lleial a la República, que va fer sortir del Prat amb alguns avions bombardejant algunes columnes dels militars sollevats. També la Guàrdia Civil va ser fidel a la república a Barcelona lluitant contra els sollevats.

                                                                                                                       

  Membres de diverses forces antifeixistes lluitant al costat dels 
Guàrdies d'Assalt contra els militars sollevats el 19 de juliol de 1936

Segons les memòries d’Esteve Albert, un jove militant d’Estat Català que hi era present, Josep Dencàs, que tenia amistat amb alguns guàrdies d’assalt, la majoria afins a ERC, va aconseguir que els donessin algunes armes per repartir-se entre membres d’Estat Català en la lluita contra els militars sollevats, entre els que hi havia Manuel Talens.
                                                               

Foto apareguda en el nou portaveu d'Estat Català el Diari de Barcelona el 25-7-1936. Segons diu Esteve Albert en el seu llibre "Quatre boigs de Matarò", són membres del Casal d'Estat Català de Sant Andreu prop de la plaça de Catalunya el 19 de juliol, entre els que diu que hi ha Dencàs, que deu ser el de la dreta amb ulleres

La matinada del 20 de juliol de 1936, quan la rebel·lió militar havia estat pràcticament sufocada a Barcelona, una gran quantitat de membres de diverses forces polítiques i sindicals, sobre tot de la CNT, que eren molts i estaven ben organitzats, van assaltar la caserna de Sant Andreu aconseguint més de 30.000 fusells i altre armament, sense que les forces policials hi poguessin fer res o no hi fossin a temps. A partir d’aquí la CNT es va convertir en la força més armada i la que va agafar el poder real.

                                                               

La majoria de fusells de la caserna de Sant Andreu van anar a parar a mans de la CNT

Malgrat tot, tant membres d’Estat Català com d’altres forces també van aconseguir un bon nombre de fusells i altre armament en l’assalt a la caserna de Sant Andreu. El mateix dia els membres d’Estat Català que havien lluitat pels carrers i que també havien aconseguit augmentar el seu armament van improvisar un Comitè Revolucionari armat format per Josep Dencàs, Manuel Talens, Monserrat, Armisen, Coll i Soler, entre altres. 

                                                                     

     Membres d'Estat Català conversant amb la Guàrdia Civil
          després dels combats amb els militars sollevats

                                                                   

Diari de Barcelona 24-7-1936

Les diverses forces antifeixistes van anar ocupant locals per instal·lar-hi les seves seus. Estat Català ocupà un local en la cruïlla entre la Gran Via de les Corts Catalanes i la Rambla de Catalunya que havia set una famosa cerveseria anomenada l’Or del Rhin, pel que el local s’anomenà així també.

                                                                    

Membres d'Estat Català desfilant davant de la seu de l'Or del Rhin

Als tres dies de començar la guerra el PCC, USC, PCP i el poc que quedava de la Federació Catalana del PSOE, formen el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), a diferència del POUM afí a la III Internacional. Joan Comorera, procedent de la USC, es converteix en el secretari general del partit. El PSUC anunciava en el seu estatut nº 4, que volia ser el partit obrer que fos capdavanter en l’alliberament nacional de Catalunya. Això sumat amb l’origen independentista i sobiranista d’alguns dels partits que integraren al PSUC, va fer que el PSUC es disputés al principi l’afiliació de nombrosos nous militants d’esquerres separatistes amb Estat Català. 

                                                                    

Seu del PSUC al començar la guerra

El dia 24 de juliol  uns 10.000 milicians  armats a corre cuita a Catalunya van sortir de Barcelona per aturar als feixistes a l’Aragó. Hi havia militants de totes les forces però més de la meitat eren de la CNT ja que eren els que tenien més armes. Els primers caps militars de les columnes foren l’anarquista Buenaventura Durruti i el comandant Enric Pérez i Farràs. 

Al cap d’unes setmanes uns 40.000 milicians catalans ja eren al front d’Aragó amb membres de la CNT, PSUC, ERC, POUM i Estat Català entre altres. 

                                                                   

El comandant Enric Pérez i Farràs i Durruti sortint de Barcelona dirigint les 
primeres columnes que sortiren cap al front d'Aragó el 24 de juliol de 1936

                                                                  

Milicians catalans del vuitè regiment lleuger de Matarò aturant a canonades l'atac
dels feixistes a Siétamo, prop d'Osca, als primers dies d'agost de 1936

Tant la CNT com les altres forces inclòs Estat Català van augmentar espectacularment el nombre d’afiliats. A la UGT catalana hi van entrar totes les forces que no eren la CNT, excepte els del sindicat agrari Unió de Rabassaires, i es va convertir en un sindicat català diferenciat de la UGT de la resta de l’estat. Les noves filiacions tant als partits com als sindicats eren massives i no hi havia pràcticament cap filtre, cosa que portà després el problema dels incontrolats.

A Catalunya es va mantenir la Generalitat amb Companys com a president i liderada per ERC, però el poder real el tenien el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya (CMAC), format per representants de quasi totes les forces antifeixistes catalanes però amb predomini de la CNT-FAI i amb el cenetista Joan Garcia i Oliver com a cap. Estat Català havia estat marginat del Comitè a petició de la CNT a causa dels seus enfrontaments durant els anys anteriors. 

El CMAC va promocionar la revolució i les col·lectivitzacions de les grans empreses i les grans propietats del camp amb el consens de les altres forces. El predomini però d’alguns dels sectors més radicals de l'anarquisme i la indisciplina d’alguns comitès revolucionaris, tant amb el CMAC com amb els mateixos dirigents de la CNT-FAI, feia que no sempre els petits propietaris fossin respectats per alguns comitès revolucionaris, cosa que començà a provocar algunes tensions amb les altres forces antifeixistes de Catalunya. A més grups incontrolats molts dins de les sigles de la CNT, però també d’altres, la majoria dels quals no controlaven ni els propis caps de la CNT ni de la FAI, duien a terme execucions pel seu compte i pillatges.

A finals de juliol de 1936 la Generalitat de Catalunya organitza un intent de conquesta a les Illes Balears majoritàriament en mans dels militars feixistes sollevats, menys l’illa de Menorca. Uns 2.000 afiliats a d’Estat Català i bastants d’ERC s’hi van apuntar voluntaris. També un bon nombre de membres de la CNT, PSUC i POUM s’hi apuntaren. El govern central republicà en principi hi donà suport i va permetre al capità Bayo posar-se al davant de l’expedició.

Manuel Talens es va unir a l’expedició amb les columnes d’Estat Català, sortint en un dels primers vaixells de l’expedició capitanejada pel capità Bayo a principis d’Agost de 1936 que finalment confluïren a Eivissa el 6 d’agost amb una expedició valenciana capitanejada pel capità Uribarri. Allí però, sota les pressions del govern central a Uribarri de seguir les seves ordres i no les de la Generalitat i les seves divergències amb Bayo sobre qui havia de comandar l’operació, l’expedició valenciana d’Uribarri abandona l’expedició abans de l’operació de desembarcament de Mallorca i torna a València.

                                                                

Milicians d'Estat Català en el vaixell anant a l'expedició a les Balears

A Eivissa en crea un comitè revolucionari format per membres de diverses tendències entre els que hi havia Joaquim Joanola i Manuel Talens d’Estat Català i els membres del PSUC, Rossend Cabrer i Joan Antoni Palerm, aquest últim natural d’Eivissa i del sector més nacionalista del PSUC, que en el passat era conegut per proposar unir les Illes Balears a Catalunya. Un nombrós grup de militants de la CNT-FAI havien ocupat pel seu compte les illes de Cabrera i Dragonera com a centre de les seves operacions.

Durant la segona setmana d’agost de 1936, mentre es produïa l’operació de les Balears, el secretari general d’Estat Català Josep Dencàs era obligat per membres de la FAI a agafar un vaixell en direcció a Itàlia amb altres refugiats considerats contrarevolucionaris. Tot era una venjança pels enfrontaments del passat entre la FAI i els Escamots. Dencàs que inicialment era parapetat a la seu de l’Or del Rhin amb una forta escorta armada d’Estat Català, s’havia hagut d’entregar ja que uns membres de la FAI havien segrestat a la seva família en forma de xantatge. Encara va tenir sort de la intervenció del dirigent d’ERC Josep Maria Espanya, cosa que possiblement evità que fos executat.

Després d’això, des de la CNT-FAI s’acusava a Dencàs d’haver-se refugiat en un país feixista, quan el cert és que va ser la FAI qui el va enviar allí forçosament. A l’arribar a Itàlia Dencàs fou detingut per les autoritats italianes per considerar-lo un antifeixista i posteriorment fou expulsat del país per anar a viure una època a França.

El nou secretari general d’Estat Català en substitució de Dencàs fou Joan Torres i Picart. Immediatament Estat Català va emetre una nota des del Diari de Barcelona, el qual havia requisat i convertit en el portaveu del partit, en que es comunicava l’expulsió de Josep Dencàs per haver desertat i fugit a un país feixista. Alguns afiliats a Estat Català protestaren i es sentiren defraudats per aquesta nota, ja que consideraven que era una calúmnia instigada per la FAI.

La veritat és que la CNT-FAI, aprofitant-se de que Estat Català tenia la major part dels milicians a Eivissa i al front d’Aragó, havia amenaçat d’assaltar la seu d’Estat Català si no s’expulsava a Dencàs. Havia set una estratègia per fer sobreviure el partit i esperar millors temps

El 16 d’agost de 1936 l’expedició catalana del capità Bayo provinent d’Eivissa desembarca a l’illa de Mallorca amb uns milicians majoritàriament d’Estat Català, ERC i amb un bon nombre també del PSUC, POUM i CNT. La majoria de cenetistes van desembarcar per punta de n’Amer pel seu compte i comuniquen al capità Bayo que actuaran en suport seu però com a col·laboradors no sota les seves ordres. El gruix de membres d’Estat Català majoritàriament desembarquen per Porto Cristo  produint-se forts combats i aconseguint fer recular als facciosos després de rebre i patir nombroses baixes. Aquesta batalla inicial va ser tant impactant que va ser inclús reproduïda en la revista de la CNT catalana Solidaridad Obrera, en que en un article elogiaven la combativitat dels membres d’Estat Català.

                                                                    

 Article en la revista Solidaridad Obrera del 25-8-1936 en que
   expliquen el desembarcament a Mallorca el dia 16 d'agost

Milicians catalans lluitant a Porto Cristo poc després de desambarcar a Mallorca

                                                                   

Crònica d'Antoni Ballester en la revista l'Instant del 26-8-1936 en que 

relata el desembarcament d'Estat Català a Mallorca el 16-8-1936, anomenant
a Manuel Talens com un dels principals protagonistes.

  
Les tropes catalanes s’endinsaren dins d’una bona part de l’Illa de Mallorca amb una forta moral i combativitat dels seus milicians.

Davant la propaganda que els facciosos havien fet a Mallorca de que l’expedició catalana era plena de violadors i assassins que a més volien sotmetre les Balears a Catalunya, Manuel Talens, juntament amb Reis Bertral, una de les dones més actives d’Estat Català que s’havia afegit a l’expedició, van organitzar mítings per convèncer a la població de que els catalans venien a les illes Balears a alliberar-los del feixisme, cosa que segons molts cronistes, com Antoni Ballester que escrivia en la revista “l’Instant” en aquells dies, van convèncer i causar gran entusiasme entre la població.

                                                                 

Reis Bertral, acivista d'Estat Català i voluntària a l'expedició a les Balears 

que organitzà alguns mítings amb Manuel Talens a Mallorca després de 

desembarcar, en una foto fent un míting en els primers temps de la república 

                                                                             

Però l’alegria i la moral que tenien els milicians catalans a Mallorca durà poc. Al govern central de la República no li agradava aquesta expedició, ja que era de fet dirigida per la Generalitat de Catalunya i ho veia quasi com una operació separatista que comprenia a més els països de parla catalana.

El president de la república Azaña va ordenar a Bayo que es sotmetés al govern central republicà i no al de la Generalitat i li va ordenar que abandonés la conquesta de Mallorca als facciosos boicotejant l’ajuda logística i de l’aviació que els havia donat al principi, mentre els avions feixistes italians enviats per Mussolini bombardejaven a les forces catalanes que s’endinsaven a la illa de Mallorca. El 3 de setembre de 1936 el capità Bayo ordena la retirada de les forces catalanes de Mallorca davant la indignació dels milicians catalans que tenien moral de victòria per seguir lluitant i poc després de que més voluntaris d’Estat Català haguessin sortit de Barcelona cap a Mallorca.

                                                             

DIARI DE BARCELONA 25-8-1936

   
                                                                  

DIARI DE BARCELONA 30-8-1936

El capità Bayo va declarar posteriorment a diversos diaris que si haguessin restat uns dies més a Mallorca haguessin pogut prendre Palma de Mallorca. El govern central republicà havia donat el primer cop a Catalunya.

                                                               

LA PUBLICITAT 10-9-1936. Bayo diu que haguessin pogut prendre Palma

       

Al port de Barcelona, els milicians d’Estat Català van ser immediatament desarmats per la CNT-FAI, ja que no podien permetre que Estat Català, al que havien desplaçat del CMAC, es convertís en una gran força armada a la rereguarda, com ho era la CNT.

La majoria d’aquells milicians d’Estat Català provinents de Mallorca però, van formar immediatament una milícia anomenada Columna Volant, que va ser rearmada per anar immediatament al front d’Aragó. Un altre grup va anar al front de Madrid i uns 100 es van unir a les Milícies Pirinenques de les que parlo a continuació.

Paral·lelament a l’expedició de les Balears, uns militants independentistes propers a Estat Catalá, com Francesc Millet, procedent de Nosaltres Sols o Josep Reinés, agrupant a militants independentistes com Andreu Xandri i Josep Benet, que era capità de l’exèrcit espanyol malgrat que era independentista, van convèncer a Companys i al CMAC de crear una milícia alpina. Van acordar que es dirien Milícies Pirinenques i estarien sota les ordres del CMAC.

Nombrosos membres d’Estat Català, d’ERC i també un bon nombre de membres del sector més catalanista del PSUC es van apuntar voluntaris als Pirinencs. També s'hi van apuntar nombrosos aficionats a l'alpinisme i a l'excursionisme que sense militar enlloc tenien un fort sentiment catalanista.

Manuel Talens, com ja s’ha vist durant aquest escrit, un dels ex pistolers més importants de la CNT catalana dels anys 20 i passat als Escamots d’Estat Català als anys 30 que tingueren alguns enfrontaments amb algun sector de la FAI, també estava en el punt de mira d'algun grup grup faista que no controlava ni la mateixa direcció de la FAI.

Just quan acabava d'arribar de l'expedició a les Balears a principis de setembre de 1936, quan Manuel Talens anava a casa seva al barri de Sant Andreu, tres suposats revolucionaris incontrolats armats  l’aturaren a la veu de “mans enlaire”. Manuel Talens que sabia que allò segurament seria una execució, no s’ho va pensar dues vegades i es va treure ràpidament la seva pistola disparant contra els tres incontrolats. Un resultà mort, l’altre ferit, encara que no se sap si va morir després i el tercer va fugir. Evidentment aquells que volien matar a Talens no tingueren en compte que s’enfrontaven a un dels més experts pistolers que hi ha hagut a Catalunya, malgrat que ja tenia 40 anys.

Aquest fet l’explicà Manuel Talens a Esteve Albert, un destacat membre d’Estat Català que ho reflectí en el seu llibre de memòries “Quatre boigs de Mataró”. Després d’això Manuel Talens va deixar el pis de Sant Andreu i es va instal•lar prop de la seu de l’Or del Rhin. Des  de llavors Manuel Talens es va dedicar a fer les funcions d’escorta personal del secretari general del partit Joan Torres i Picart del que quasi no es separava mai.

A finals de setembre de 1936 donada la gran correlació de forces es va decidir entre tots, amb els dirigents de la CNT estant-hi d’acord, dissoldre el CMAC i formar un nou govern de la Generalitat en el que entrarien totes les forces obreres, 

El nou govern català, que s’anomenava Consell de la Generalitat, es formà el 28 de setembre de 1936 amb Companys com a president del Consell i hi formaren part en les seves conselleries a part de membres d’ERC, Unió de Rabassaires, Acció Republicana Catalana i del PSUC, per primer cop membres de la CNT i del POUM. Era ja de facto una espècie d’estat  independent que feia decrets oficials legalitzant les col•lectivitzacions, controlava les seves pròpies indústries de guerra i tenia el comandament de les seves milícies i que només parlava amb el govern central republicà de tu a tu per col•laborar en la guerra. 

Curiosament els genuïns independentistes d’Estat Català estaven marginats d’aquell govern independent de facto, malgrat que tenia milers de milicians al front.

                                                                   

             Milicians armats d'Estat Català desfilant durant la diada de
              l'11 de setembre de 1936 poc abans de sortir cap al front 

                                                                

Columna d'Estat Català al seu pas per Lleida anant cap al front d'Aragó.
           Foto del Diari de Barcelona de 23 de setembre de 1936

       
Era però una desvinculació del govern central per una revolució liderada per la CNT, encara que amb el consens de les altres forces, que pretenia exportar-la a tot l’estat en un futur i la revista de la CNT parlava de la “Revolución Española” i criticava les “temptacions” separatistes catalanes, mentre defenien la idea del federalisme descentralitzador i criticaven els intents centralistes del govern central que boicotejava l’ajuda al front d’Aragó perquè no el controlava. 

En el recentment estrenat Consell de la Generalitat però, l’anterior conseller en cap Joan Casanovas d’ERC va ser substituït per Josep Tarradellas també d’ERC, que s’encarregava de les indústries de guerra amb bona sintonia amb les dirigents de la CNT. Casanovas fou nomenat president del Parlament Català, un càrrec simbòlic i que l’apartava del centre de poder, cosa que el va ofendre bastant.

Casanovas feia temps que proposava a Companys que la Generalitat no es sotmetés a a la FAI i li havia proposat reunir a les forces vives que volien canviar la situació per donar un cop d’efecte. Companys ho va veure com una proposta massa perillosa i desestabilitzadora i va ser per això que el va destituir com a conseller en cap.

                                                                   

Tarradellas, Companys, Casanovas i Ventura Gassol
en la diada de l'11 de  setembre de 1936

                                                   
Aquestes inquietuds de Casanovas eren compartides també per una part d’afiliats a ERC que en ocasions treien la bandera estelada en les seves columnes.
                                                                

   Milicians de la Columna Macià-Companys d'ERC preparant-se a Barcelona 

       per sortir  cap al front a finals d'agost de 1936 amb l'estelada al davant

Foto de LA VEU DE CATALUNYA del 30-8-1936

L’11 d’octubre de 1936 es dissolent els comitès locals i s’acorda que es formaran nous ajuntaments amb i una nova Junta de Seguretat amb representants quasi de totes les forces antifeixistes, sent nomenat el cenetista Aurelio Fernàndez com a Secretari General de la Junta de Seguretat. Estat Català és marginat també dels dos organismes, malgrat que tenia un bon nombre de milicians al front.

Estat Català va protestar enèrgicament i inclús el secretari general del partit Torres i Picart va escriure una dura nota en lletres gosses el 14 d’octubre en el portaveu del partit el Diari de Barcelona, criticant la nova marginació d’Estat Català de la Junta de Seguretat i dels ajuntaments amb una frase final amenaçadora que deia: “que cadascú carregi amb la seva responsabilitat”.

Esteve Albert, un militant d’Estat Català que en aquells moments feia de secretari de Torres i Picart, diu en el seu llibre de memòries que ell, Torres i Picart i una forta escorta comandada per Manuel Talens, van anar a parlar indignats amb el cenetista Aurelio Fernández, el secretari general de la nova Junta de Seguretat, per protestar per la nova marginació d’Estat Català. Talens amb els demés de l’escorta van restar fora mentre Joan Torres i Picart i Esteve Albert van pujar al despatx d’Aurelio Fernàndez, el qual els va dir que havia set Companys i no la CNT qui els havia marginat. Això pot tenir un cert sentit ja que el nou Estat Català era una escissió d’ERC i les escissions difícilment es perdonen. Evidentment si era veritat o no seria ara entrar en un altre debat.

El 18 d’octubre s’anomena a Andreu Rebertés d’ERC comissari general d’Ordre Públic i el cenetista Dinonis Eroles i Batlló era nomenat cap de serveis de Seguretat Interior. Amb això els cenetistes Aurelio Fernández i Dionís Eroles passaven a controlar les Patrulles de Control, que s’havien creat al començar la guerra per perseguir als quintacolumnistes i en teoria per perseguir també als delinqüents disfressats de revolucionaris o als comitès revolucionaris indisciplinats, encara que no tingueren gaire èxit en aquesta última tasca. 

L’1 de novembre de 1936 Estat Català fa un míting al Price de Barcelona en el que hi parlen entre altres Joan Torres i Picart, Joan Cornudella, Josep Maria Xammar i Vicenç Borrell. També hi assisteix Joan Casanovas, que malgrat que era d’ERC mostrava el seu acostament a Estat Català. 

En aquest míting els oradors d’Estat Català ressalten que la revolució tingui en compte les reivindicacions nacionals de Catalunya. Estan d’acord amb les col·lectivitzacions però respectant les petites propietats privades. Es segueix protestant per la marginació d’Estat Català de les institucions. Es llegeix també una adhesió de les Milícies Pirinenques.

Davant la sorpresa del públic del míting, Joan Casanovas agafa la paraula expressant-se amb els mateixos termes que els altres oradors com si ell mateix fos membre d’Estat Català, tenint en compte que com a president del Parlament Català, malgrat ser un càrrec simbòlic, era un representat de la Generalitat i d’ERC. Casanovas també va dir que “tenim l’esperit revolucionari però portem ben alta la bandera catalana”. Aquest acostament de Casanovas a Estat Català era degut a que estava rebotat amb la direcció d’ERC a la que considerava massa submisa amb la CNT-FAI, cosa que havia causat la seva destitució com a cap del govern de la Generalitat.

                                                                

Fotos del míting d'Estat Català al Price l'1 de novembre de 1936

                      

Manuel Talens per primer cop en molt temps no parla en un míting d’Estat Català havent set sempre un dels habituals, però segueix centrat en la seva funció d’escorta del seu secretari general Joan Torres i Picart.

La veritat és que la submissió de Companys als més radicals dins de la FAI començava a ser preocupant.  Alguns importants membres d’ERC com Ventura Gasol, l’anterior conseller de Cultura o Josep Maria Espanya, l’anterior conseller de Governació, o el capità Frederic Escofet, heroi del 19 de juliol contra els facciosos, havien hagut de fugir a l’Estat Francès perseguits per elements de la FAI, acusats d’ajudar a escapar gent amenaçada d’execució. Altres personatges de tradició esquerrana i catalanista havien  hagut de fugir pel mateix motiu, sense que Companys hi pogués fer res.

                                                             

    Tres dels molts i impactants casos de personatges amb una forta tradició 
esquerrana i catalanista que hagueren de fugir amenaçats per membres de la FAI

                                                                                     

Però les protestes contra els incontrolats dins de la CNT-FAI també venien d’històrics líders de la CNT. Joan Peiró, ex secretari general de la CNT el 1923 i el 1926 o Joan Manent, un dels més notoris líders de la CNT de Badalona dels anys 20 i membre dels grups d’acció en aquella època, que van escriure diversos articles en alguns diaris protestant per la gran quantitat de criminals que es feien passar per revolucionaris dins de les files de la CNT o de la FAI.

EL COMPLOT D’ESTAT CATALÀ EN EL QUE TAMBÉ TALENS ÉS ACUSAT

La marginació d’Estat Català de les institucions malgrat tenir nombrosos milicians al front i el pensament de que el president Companys estava massa submís a la FAI i impotent davant dels incontrolats i a més pensant Estat Català que les reivindicacions nacionals de Catalunya no eren prou representades en aquella revolució que la CNT anomenava “La Revolución Española”, va fer que alguns membres del partit pensessin en apoderar-se clandestinament de més armes per donar un cop d’efecte a la situació en la rereguarda catalana.

                                                                 

Membres d'Estat Català disparant un canó al front d'Aragó. 

          Foto del Diari de Barcelona del 25-11-1936

El destituït ex conseller en cap d’ERC Joan Casanovas i el secretari general d’Estat Català Joan Torres i Picart, havien elaborat un pla per aconseguir uns 1.000 fusells i altre armament que hi havia en un tren a l’estació de Cervera, a l’Estat Francès a la frontera amb Port-Bou. Un altre dirigent d’Estat Català, Josep Maria Xammar, tenia un document des de feia dos mesos que li havia donat el dirigent d’ERC Josep Maria Espanya, quan era a punt de fugir a l’Estat Francès amenaçat per la FAI, que li permetia apropiar-se d’aquell armament ja que estava comprat i pagat per la Generalitat. J.M. Xammar ja havia parlat amb Casanovas de l’existència de les armes. 

Joan Casanovas havia convençut al cap d’ordre públic Andreu Rebertés, també d’ERC, que els ajudés a fer-se amb les armes amb l’ajuda dels seus policies. La nit del 21 al 22 de novembre de 1936 Joan Torres i Picart i Joan Casanovas convoquen una reunió amb Andreu Rebertés al mateix despatx d’aquest últim, el mateix dia en que Durruti, recentment mort a Madrid, havia de ser enterrat a Barcelona. En la reunió parlen de com interceptar les armes del tren quan creuin la frontera amb l’ajuda dels policies de Rebertés abans de que caiguin en mans de la CNT.

Però partir d’aquí la reunió deriva en una conversa política informal en que Casanovas i Torres i Picart parlen de que aprofitant les forces dels Pirinencs, alguns dels quals estan disposats a actuar per canviar la situació i disposant de més armes, es podria fer una acció després d’una campanya propagandística en la que aconseguirien suports d’altres militants sobre tot d’ERC per derrocar al govern de la Generalitat, empresonar o matar als dirigents de les Patrulles de Control i a alguns caps anarquistes. Conversa que a part d’informal podria haver set mig en broma.

Però la cosa es capgirà quan el mateix dia 21 de novembre Rebertés havia donat ordre de detenir a la seva madrastra Concepción Garcia i d’escorcollar el seu domicili, amb la qui feia anys que havia trencat relacions acusant-la de ser afecte als feixistes i de tenir proves de que tenia documents i material a casa seva que ho demostrava. Però un dels seus policies anomenat Solé Arumí i Duran, era un espia de la CNT i va informar immediatament al cap de serveis de Seguretat Interior el cenetista Dionís Eroles.

El cap de serveis de Seguretat Interior el cenetista Dionís Eroles, el dia 22 de novembre de 1936 cita pel seu compte a la madrastra de Rebertés per interrogar-la per aclarir el cas. Concepción Garcia li diu que és mentida que ella sigui afecte als feixistes i que el seu fillastre Rebertés, amb qui fa anys que han trencat relacions, l’únic que pretén és que l’afusellin per que el pare de Rebertés no li hagi de passar la pensió de 250 pessetes mensuals que li ha de pagar cada més i a part d’apropiar-se de diners i objectes de la seva propietat.

La nit del 22 de novembre Rebertés és citat pels cenetistes Aurelio Fernàndez, Dionis Eroles i pel Conseller d’Interior Artemi Aiguader per interrogar-lo sobre un suposat abús de poder contra la seva madrastra. Davant de les amenaces d’Eroles de que havia de ser afusellat, Rebertés veient que la cosa pintava malament va proposar salvar la vida si els explicava un pla per enderrocar al Govern de la Generalitat.

Rebertés, demostrant que Casanovas i Torres i Picart s’havien equivocat al confiar en ell, explica llavors que havia tingut la reunió un dia abans amb Torres i Picart i Casanovas i en que havien elaborat un pla per matar a uns 20 dirigents anarquistes i al govern de la Generalitat en ple tret de Companys que seria enviat a l’estranger i es posaria com a president a Joan Casanovas que acabaria amb el desgavell revolucionari i declararia la independència de Catalunya. 

Algunes versions atribueixen la sorprenent confessió de Rebertés a que Dionís Eroles ja l’espiava amb policies infiltrats com l’abans anomenat Arumí i Duran i inclús alguns afirmen que hi havia micròfons en la reunió del dia 21, cosa que ja s’usava bastant en aquella época, i per tant Eroles ja sabia lo del complot i simplement el va fer confessar el que ja sabia, encara que això només és una versió d’alguns. 

                                                                 

  D'esquerra a dreta, Andreu Rebertés, Artemi Aiguader, Dionís Eroles i Aurelio
Fernàndez el dia que Rebertés fou nomenat Cap d'Ordre Públic l'octubre de 1936

     

El dia 24 de novembre per la tarda també és citat per telèfon Torres i Picart a Governació ja que havia sortit en la declaració de Rebertés. Torres i Picart es presenta  a Governació escortat pels seus companys d’Estat Català Manuel Talens i Esteve Albert i un altre militant de cognom Ros, que feia de xofer. Esteve Albert va escriure en les seves memòries que Torres i Picart li va dir a ell mateix que esperés fora i que se n’anés a la seu d’Estat Català si no sortien en deu minuts, mentre li diu al xofer que se’n pot anar i que ja el cridarien si fos necessari. En canvi Torres i Picart li va dir a Manuel Talens que entrés a la reunió amb ell, evidentment perquè el fes de protecció. Manuel Talens veient que l`assumpte podia acabar malament i bastant nerviós li va dir a Torres i Picart que el millor era entrar pistola en ma i matar-los a tots ja que sinó els matarien a ells. Torres i Picart s’hi va oposar i li va dir que entrarien a parlar tranquil•lament, cosa que van fer.

Allí els esperaven Aurelio Fernàndez, Dionís Eroles i Artemi Aiguader amb l’altre acusat Rebertés i el mateix Lluís Companys. Segons Torres i Picart explicà posteriorment a Esteve Albert, el primer encontre amb Companys fou bastant violent. Torres i Picart que era d’un temperament impulsiu té un enfrontament verbal ple de crits amb Companys en que Torres i Picart li va dir que ell era l’únic de la reunió que va estar d’acord en matar-lo al fer-lo responsable de la mort dels Badia. Ambdós s’acusaren mútuament de traïdors i Companys, amb una amigdalitis aguda que tenia, va abandonar la reunió.

Torres i Picart anava perdent els nervis i s’encarà ara amb els cenetistes Eroles i Aurelio Fernández a la pregunta de si era veritat que els volia matar a ells mateixos entre altres cenetistes com havia declarat Rebertés. Torres i Picart bastant encès els va dir que si que era veritat i que s’ho mereixien per tots els seus crims i que a la primera oportunitat que tinguessin els matarien a tots dirigint-se a Aurelio Fernandez. També va fer callar a l’Eroles dient-li, “ja saben els teus companys de la CNT que durant l’època d’en Badia feies de confident nostre?".

Després d’aquests tensos interrogatoris verbals es presenta la mateixa nit a Governació el president del Tribunal de Cassació de Catalunya Joan Andreu i Abelló i el seu secretari, per prendre la declaració a Rebertés i Torres i Picart per escrit i signada en que els dos s’auto inculpen de tot i es reafirmen del que havien declarat.

                                                                 

Joan Torres i Picart, secretari general d'Estat Català

                           
Després de l’interrogatori, Artemi Aiguader va retenir a JoanTorres i Picart i a Manuel Talens a governació. De Manuel Talens, que ja des de setembre de 1936 feia d’escorta de Torres i Picart i estava, segons diu Esteve Albert en sintonia amb ell respecta a acabar amb el poder de la CNT-FAI, no se’n sap res del seu interrogatori o si va ser interrogat ni n’hi ha res escrit. Només un periodista de la Veu de Catalunya li va preguntar a Talens que havia passat i es va limitar a contestar, “m’han preguntat si sabia quelcom d’un complot i els he dit que no en sabia res”. De totes maneres Talens fou declarat sospitós ja que quedà detingut també.

El mateix dia 25 de novembre Companys i Tarradellas interroguen a Joan Casanovas que els diu que a part de la compra d’armes no hi ha res d’un complot per acabar amb l’actual govern de la Generalitat i que tot havia set una conversa informal per un descontentament de amb la situació en general. Aquests se’l creuen i l’ajuden per que pugi fugir uns dies després el 28 de novembre a l’Estat Francès amb la seva família.

També el mateix dia 25 de novembre Josep Maria Xammar se n’assabenta que les Patrulles de Control amb Dionís Eroles al davant l’estant buscant i fuig a l’Estat Francès. Era evident que s’havia ja descobert que havia anat a Cervera a preguntar per les armes, malgrat que ni Torres i Picart ni Rebertés l’havien denunciat.

El dia 25 de novembre es reuneix la junta de Seguretat amb la presència d’Artemi Aiguader, del cenetista Dionís Eroles i representants del PSUC com Rafael Vidiella i del POUM com Josep Coll i decideixen tornar a interrogar a Torres i Picart que era retingut amb Manuel Talens a Governació.

Torres i Picart ratificà la declaració de la reunió amb Casanovas i Rebertés per tractar del tema de compra d’armes per les forces d’ordre públic i per Estat Català però, ja una mica més calmat, va dir que el que havien parlat d’eliminar a caps anarquistes i de acabar amb l’actual govern de la Generalitat, havia set fruit de la conversa informal que tingueren sense cap pla real concret ni que ningú fora d’allí hi estigués ficat.

La veritat és que no semblava tampoc que hi hagués cap pla elaborat i establert a part de la secreta adquisició d’armes i la conversa informal sobre altres plans, tenint en compte que el 19 de novembre, dos dies abans de la reunió del suposat complot, uns 1.000 milicians d’Estat Català amb una columna que anomenaren “Germans Badia”, havia sortit a Madrid per ajudar-la contra l’assetjament feixista. Si haguessin tingut pensat fer un cop immediat a Catalunya, no es lògic que marxessin a Madrid, ja que això demostrava que volien ajudar com tots a guanyar la guerra.

Joan Torres i Picart i Manuel Talens quedaren detinguts indefinidament a governació sota la tutela d’Artemi Aiguader. Per tant Manuel Talens queda oficialment acusat de formar part del suposat complot. 

El 26 de novembre de 1936 membres del Sindicat d’Arts Gràfiques de la CNT ocupen la redacció del Diari de Barcelona, el portaveu d’Estat Català. Allí parlen amb director del diari  Marcel·lí Perelló, que casualment tenia una vella amistat amb el que dirigia l’escamot de la CNT, ja que el coneixia de la presó durant la dictadura de Primo de Rivera. Després de rebre algunes instruccions, Perelló va poder seguir tirant endavant el diari. 

                                                                

Marcel·lí Perelló, director del diari d'Estat Català  durant la guerra

El mateix dia 26 de novembre Joan Cornudella, un membre de l’aparell de propaganda d’Estat Català, tenia una entrevista amb el cenetista i cap de les Patrulles de Control Dionís Eroles, amb qui tenia una amistat del seu barri i d’haver ajudat la seva família a alguns anarquistes que s’amagaven durant les revoltes de 1932 i 1933 i pacten que ell serà el nou secretari general d’Estat Català, que expulsaran a Torres i Picart i  que Estat Català seguirà una línia de fidelitat al Consell de la Generalitat.

El dia 27 de novembre de 1936 es celebra una reunió de Casals d’Estat Català en que Joan Cornudella s’auto proclama secretari general d’Estat Català i es reafirma lleialtat al Consell de la Generalitat i es decideix l’expulsió del partit de Torres i Picart i els seus afectes per organitzar complots d’esquenes al partit. Manuel Talens, encara que no surt el seu nom en el comunicat de premsa, com a escorta i militant més proper a Torres i Picart i a més detingut amb ell, està clar que també devia ser expulsat d’Estat Català.

Mentre, Rebertés era al castell de Montjuic i el dia 30 de novembre es procedí a la seva execució de manera clandestina i misteriosa. Sobre qui va matar a Rebertés i per ordre de qui hi han diverses versions diferents de les que s’han escrit llibres sencers i totes basades en suposats testimonis directes. Que si va ser la FAI pel seu compte i el van matar a Montjuic mateix, que si el van matar a Calaf, que si Companys ho sabia, que si va ser odre del mateix Companys ja que Rebertés sabia masses coses, que si la FAI va interceptar la seva escorta per matar-lo quan el conduïen a Andorra, etc., qüestió que no voldré jo resoldre ara. El fet és que Rebertés va ser executat, el cas és va tapar i quasi no es parlà més del fet ni del complot durant mesos.

Posteriorment Estat Català incrementà les seves divisions internes. Mentre el secretari general Joan Cornudella feia un seguidisme quasi obligat a la CNT i a ERC, un sector del partit que es mostrava de tendència marxista encapçalat per Vicenç Borrell estrenyia els seus llaços amb el PSUC. Per altra banda el sector de Nosaltres Sols discrepava públicament tant de la línia Cornudella com de la de Borrell, pel que també foren expulsats d’Estat Català i a més Daniel Cardona, líder d’aquest sector, va haver de fugir a França amenaçat per la FAI.

                                                           

D'esquerra a dreta: Joaquim Casamitjana, Vicenç Borrell,
Joan Cornudella, Marcel·lí Perelló i Josep Maria Muria.
Miting d'Estat Català al teatre Bosc de Gràcia del 17-1-1937

De les possibles connexions internacionals que tenia el complot d’Estat Català juntament amb alguns importants dirigents d’ERC rebotats com Ventura Gasol, Josep Maria Espanya o Joan Casanovas o dirigents d’Estat Català després de ser expulsats com Josep Dencàs, J.M. Xammar  o Daniel Cardona entre altres, que posteriorment van suposadament seguir conspirant demanant ajuda a països europeus com França per declarar la independència de Catalunya en plena guerra, se n’ha escrit molt i tampoc ho voldré jo resoldre ara.

Joan Torres i Picart i Manuel Talens, seguien detinguts a Governació sota la tutela d’Artemi Aiguader, però després d’estar quatre mesos detinguts, el març de 1937 Joan Torres i Picart va “escapar” de Governació segons la versió oficial. El cert és que Artemi Aigauder el va deixar sortir per que pogués fugir. Torres i Picart va restar unes setmanes a Barcelona amagat a casa de la seva germana i també de la seva xicota cubana. L’abril de 1937 els membres d’Estat Català Josep Tramunt i Esteve Albert l’acompanyaren a creuar la frontera amb l’Estat Francès per la Vall Ferrera, pas fronterer controlat per uns milicians alpins d’Estat Català.

Manuel Talens en principi també se li oferí sortir però preferí quedar-se de moment ja que no volia abandonar el país, segons diu en el seu llibre de memòries el militant d’Estat Català Jaume Ros i Serra que li digué la germana de Torres i Picart. En alguns llibres surt que Manuel Talens va escapar amb Torres i Picart, però aquesta informació ho contradiu. A més Esteve Albert, que va ser el membre d’Estat Català que va acompanyar a Torres i Picart a creuar la frontera només diu en el seu llibre que va acompanyar a Torres i Picart i no anomena a Talens.

Esteve Albert també diu que va acompanyar a Torres i Picart a Tolosa de llenguadoc a entrevistar-se amb Joan Lluhí d’ERC, que era el cònsol de la república a Tolosa. Lluhí li digué a Torres i Picart: “Us vau precipitar, haurien d’haver confiat amb Companys, que ja tenia el seu propi pla”. Un més després esclataven els fets de maig de 1937.

Esteve Albert també diu que el 1938 Torres i Picart va tornar a Catalunya mentre es produïa la batalla de l’Ebre, sense donar dades d’on va anar. Albert també diu que al l’acabar la guerra va tornar a creuar la frontera per la Vall Ferrera amb Torres i Picart.

De Manuel Talens ja no se’n parlà més a partir de la “fugida” de Torres i Picart de Governació el març de 1937, a part d’algunes notes en alguns llibres dient que va fugir amb Torres i Picart. Es possible que s’incorporés a milícies posteriorment com Esteve Albert diu que va fer Torres i Picart, tenint en compte que el seu protector, Artemi Aiguader, estava preparant el cop contra la CNT el més següent el maig de 1937, o pot ser que fugís també aquell mes a l’Estat Francès i no tornés. En tot cas no hi ha cap escrit que se’l relacioni més amb Estat Català ni amb la guerra. Això seria potser un últim tema a descobrir per acabar la seva biografia, que potser algú que llegeixi això pot ajudar a resoldre. El que si que se sap és que el 1939 es va exiliar a Mèxic. Manuel Talens va acabar així la seva llarga i agitada carrera política i d’activista.

                                                             

Quan el 1939 Manuel Talens es va exiliar a Mèxic va aconseguir com molts altres el visat de refugiat. A Mèxic va coincidir amb l’ex membre d’Estat Català i ex del PSUC Miquel Ferrer, qui afirma en les seves memòries que Manuel Talens es va desvincular de tots els moviments polítics a l’exili i es va dedicar a fer una vida dedicada al seu treball i a la seva família fins que va morir de càncer el 1966, sense haver tornat mai més ni a Catalunya ni al País Valencià.

Fotos de Manuel Talens del seu visat de refugiat a Mèxic el 1939

   
COMPLOT D’ERC I EL PSUC CONTRA LA CNT 

Evidentment es va veure que Companys tenia el seu propi pla per arrabassar el poder de la CNT-FAI i va preferir comptar abans amb el PSUC que amb Estat Català, com es demostrà en els fets de maig de 1937. Després d’uns mesos d’incidents i alguns assassinats a la rereguarda provocats per comitès indisciplinats revolucionaris, Artemi Aiguader el conseller de Seguretat Interior d’ERC va ordenar el 3 de maig assaltar la Telefònica controlada per la CNT al cap d’Ordre Públic Eusebi Rodríguez i Salas del PSUC, que derivà en uns sagnants enfrontaments per Barcelona amb més de 450 morts. 

Artemi Aiguader va demanar ajuda a Estat Català que lluità al costat d’ERC i del PSUC, mentre el POUM ho va fer al costat de la CNT per intentar evitar que els pro-soviètics del PSUC agafessin el poder. La CNT fou derrotada i alguns dels seus caps com Joan Garcia i Oliver, Federica Montseny o Diego Abad de Santillan, van cridar als seus a abandonar les barricades i a sotmetre’s al Consell de la Generalitat.

Aquest complot però va sortir com un tret a la culata. Finalment l’excessiva confiança de Companys va fer que milers de guàrdies enviats pel govern central des de València arribessin a Barcelona quan les forces catalanes enfrontades ja havien arribat a un acord i la CNT havia acordat cedir el poder al consens de tots.

L'arribada de les forces del govern central va fer que el PCE i el PSOE dominessin la situació a Catalunya, esclafessin al POUM assassinant al seu líder Andreu Nin, acabessin amb l’Exèrcit Popular Català que passà a anomenar-se Exèrcit de l’Est sota les ordres del govern central, perseguissin a Estat Català encara més que ho havia fet la FAI, portessin el govern central a Barcelona i deixessin a ERC i a la Generalitat sense poder i testimonial i inclús passessin per sobre del seu aliat pro-soviètic el PSUC. La CNT a Catalunya no va ser esclafada com el POUM donada la seva gran quantitat d’afiliats, però restà fora de tot poder com les altres forces catalanes limitant-se a aportar milicians a l’exèrcit de l’Est.

De com va passar això i dels errors que totes les forces catalanes van cometre, evidentment mereixeria un estudi i un escrit a part.

El fet és que el 1938, quan ja Stalin havia fet un pacte amb Hitler i el govern republicà Espanyol ja no tenia més or per pagar les armes, aquest  deixa sense ajuda a la Republicà Espanyola i els avions alemanys i italians acabaren donant la victòria a Franco en la Batalla de l’Ebre, en la que hi moriren de dotzenes de milers de catalans que no estaven comandats per forces catalanes sinó del PCE i del PSOE. El 26 de gener de 1939 els franquistes entraven a Barcelona. Catalunya realment ja havia perdut la guerra des de mitjans de 1937 amb les seves divisions internes i errors de càlcul de les seves forces, que van permetre que fos conquerida un altre cop per Espanya, encara que fos sota la bandera republicana, bastant abans de que entressin els franquistes.

Aquest és un escrit resumit basat en el seguiment de la vida de Manuel Talens i evidentment falten moltes dades i consideracions per tenir una visió de la situació global d’aquella època en la que hi poden cabre moltes opinions.

Josep A. Carreras