RAMON CASANELLAS. PART I: DE MAGNICIDA ANARQUISTA A LA UNIÓ SOVÈTICA (1897-1921)

Ramón Casanellas i Lluch als voltants de 1920

Ramon Casanellas i Lluch va ser un dels més coneguts activistes dels grups d’acció de la CNT catalana al voltant dels primers anys 20, sent un dels que van participar en l’atemptat mortal contra el president del govern espanyol Eduardo Dato el 8 de març de 1921 juntament amb Pere Mateu i Cusidó i Lluís Nicolau i Fort, cosa que el convertí durant un temps en l’enemic públic nº1 quan el buscava la policia arreu de l’Estat Espanyol. Finalment va poder fugir a l'Unió Soviètica a on fer comunista després de casar-se amb una oficial de l’Exèrcit Roig arribant a formar part de l’exèrcit soviètic com a comandant aviador.

El 1931 al començar la república tornà a Catalunya sent el principal líder i fundador del Partit Comunista de Catalunya fundat el 1932, partit afí a la URSS i a la Internacional Comunista en un moment en que hi havia diverses formacions marxistes a Catalunya dividides entre elles. Va morir el 27 d’octubre de 1933 després d’un estrany i sospitós accident de moto juntament amb el seu company de partit Francisco Del Barrio quan un cotxe els envestí de cara a les corbes dels Brucs a la comarca de l’Anoia.

Aquell atemptat contra el president del govern originat en una venjança de l’anarcosindicalisme català per la repressió i lleis de fugues que patien, va provocar primer la detenció de Pere Mateu i Lluís Nicolau que en el futur van seguir sent sempre anarquistes. En canvi Ramon Casanellas i Andreu Nin, que era el secretari general de la CNT llavors, van fugir a l’Unió Soviètica i aquest fet va determinar d’alguna manera l’evolució del marxisme català. En aquest escrit s’hi reflecteix també aquests aspectes d’aquella evolució del marxisme català que, inicialment i en part, es dirigia des de la URSS amb aquells exiliats catalans provinents de l’anarcosindicalisme, tant l’afí a la III Internacional com del dissident.

ELS SEUS INICIS

Ramon Casanellas va néixer a Barcelona el 21 de març de 1897 segons algunes biografies i segons altres va néixer a Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès). El seu pare era confiter i la seva mare cosidora i s’havien traslladat a viure al barri de Gràcia de Barcelona. Amb només set anys ja estava d’aprenent en una empresa metal•lúrgica. A l’edat de 8 anys ja ajudava als grups d’acció sindicalistes transportant armes i municions en una cistella. El 1909 quan encara era un nen de 12 anys, va participar pels carrers ajudant a fer barricades durant els fets de la Setmana Tràgica. El 1911 amb només 14 anys, va organitzar una vaga d’aprenents al taller a on treballava i en la que van aconseguir guanyar les reivindicacions de millores que demanaven. De molt jove ja estava integrat en els grups de xoc anarcosindicalistes.

Casanellas va ser un dels nens de participaren en la Setmana Tràgica el 1909

El 1916 amb 19 anys, es va fer company sentimental d’una noia de 14 anys anomenada Grau de cognom a qui va deixar embarassada naixent el seu fill el 1917.

Després d’unes vagues amb greus incidents reprimides pel govern d’Eduardo Dato i amb un alt nombre de morts com la de 1917, es va haver d’exiliar a l’estat Francès acusat de ser un dels principals protagonistes dels incidents tornant a Barcelona el 1919.

El 1919 va ser un any agitat Catalunya, ja que després d’haver aconseguit els treballadors que el govern decretés les 8 hores de treball després de la dura vaga general iniciada en la Canadenca i organitzada per la CNT a Catalunya, els empresaris van començar a contraatacar amb els lock-outs generalitzats que van deixar més de 200.000 treballadors sense feina.

A més els patrons més radicals van contractar un gran nombre de sicaris per eliminar als líders de la CNT catalana, cosa que alguns ja havien fet encara que amb menys nombre l’any anterior el 1918.  

Grups conservadors i afins a la patronal van crear a finals de 1919 els Sindicats Lliures per fer competència a la CNT i rebentar les vagues que aquesta feia. A més els Sindicats Lliures van ser un niu de pistolers contractats pels patrons per atacar a la CNT catalana. La creació dels Sindicats Lliures va agreujar la situació ja que s’afegien als pistolers patronals que ja existien. Moltes vegades feien d’esquirols en les vagues i això provocava més enfrontaments.

Sicaris de la patronal primer en el Sometent i després en els Sindicats Lliures el 1919

Ramón Casanellas va ser durant un temps el guardaespatlles del gran líder de la CNT Salvador Seguí, a qui admirava i que era un dels principals objectius de la patronal.  

El governador civil de Barcelona Maestre Laborde, el Conde de Salvatierra, era favorable a la repressió i a la guerra bruta contra els anarcosindicalistes catalans. No obstant això a mitjans de 1920 va ser destituït i van posar en el seu lloc a Federico Carlos Bas, que era més conciliador en un intent de pacificar la situació.

A les poques setmanes el Conde de Salvatierra va ser mort a València per un grup armat de la CNT que s’havia desplaçat des de Barcelona. L’any següent la policia va atribuir aquest atemptat a Pere Mateu i a Ramon Casanellas, per haver detectat que havien anat a València pocs dies abans de l’atemptat. 

A mitjans de 1920, donat que els atemptats mutus entre els sicaris patronals dels Sindicats Lliures i els pistolers de la CNT anaven en augment, el president del govern Eduardo Dato va destituir a Bas i va anomenar governador civil de Barcelona al general Severiano Martínez Anido, que ja era governador militar de Catalunya i li va donar carta blanca per eliminar a la CNT a Catalunya.

El novembre de 1920 Martínez Anido posa en marxa la seva primera fase de la repressió i fa detenir a un gran nombre de líders sindicals de la CNT catalana, entre ells el secretari general de la regional catalana de la CNT Salvador Seguí, Josep Viadiu, Camil Piñón o Daniel Rebull entre altres.

Salvador Seguí (amb una creueta al mig), el líder de la CNT el 1919

Llavors Ramón Archs i Serra es va convertir en el secretari general de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT en la clandestinitat, ja que havia estat posada fora de la llei per Martínez Anido.

Ramón Archs era un anarcosindicalista històricament favorable a la lluita armada, a diferència de Salvador Seguí que malgrat que en el passat havia set un home d’acció en els últims temps havia dit que no s’havia de caure en provocacions armades perquè perjudicaven la lluita sindical. Després de la il·legalització de la CNT catalana, Ramon Archs des de la clandestinitat organitzà i coordinà als principals grups armats de defensa de la CNT catalana juntament amb Pere Vandellós i Simó Piera. 

Ramon Casanellas i Pere Mateu i Cusidó, els dos del sindicat de metal•lúrgics de la CNT, feien en aquells mesos un tàndem armat anarcosindicalista que va ser dels que més estralls i baixes va causar entre els sicaris, els patrons i la policia. Hi havien molts altres de grups, però un temps després la policia va atribuir a Mateu i a Casanellas una quantitat d’atemptats astronòmica. Es possible que no tots els que els atribuïen el fessin ells però si una gran part.  

Martínez Anido aliat amb el cap de la policia de Barcelona el general Miguel Arlegui, ja havia començat a aplicar la llei de fugues a alguns dels cenetistes detinguts. Martinez Anido i Arlegui actuaven coordinadament amb els sicaris que hi havia dins dels Sindicats Lliures. Aquest pistoles patronals estaven formats per gents normalment afins a la Lliga Regionalista de Catalunya, als carlins o simplement sicaris trets de la delinqüència.

El regidor carlí Salvador Anglada, el polític de la Lliga Regionalista Josep Bertran i Musitu, l’empresari Fèlix Graupera, president de la patronal i l’empresari Joan Miró i Trepat, entre altres, eren alguns dels principals caps que de manera mafiosa contractaven als sicaris per matar anarcosindicalistes i tot sota el vistiplau del cap de la Lliga Regionalista de Catalunya Francesc Cambó, que en general estava d'acord amb Martínez Anido en aquest assumpte. 

El mes de gener de 1921 va ser dels més sagnants. En pocs dies a Barcelona havien mort uns 30 cenetistes quan suposadament volien fugir després de ser detinguts i altres havien mort sota les bales dels sicaris patronals. En aquests dies també va ser mort l’inspector de policia Antonio Espejo, un dels que aplicava la llei de fugues, per un grup armat de la CNT.

Un dols molts morts en atemptats i tirotejos el 1920 a Barcelona

El 3 de març de 1921 va ser detingut el secretari general de la CNT a nivell estatal el vallisoletà Evelio Boal, que residia a Barcelona i que fins llavors estava amagat, ja que tota la direcció de la CNT estava en la clandestinitat. Llavors Andreu Nin va passar a ser el secretari general de la CNT a nivell estatal en la clandestinitat. Mentre Joaquim Maurin, el que liderava la secció de Lleida de la CNT, era un dels que juntament amb Andreu Nin, Simó Piera, Pere Vandellós i Ramón Archs, el secretari general de la CRTC, mantenien la coordinació de la CNT en la clandestinitat a Catalunya.

Nin i Maurin el 1920

EL PLA DE L’ATEMPTAT CONTRA EDUARDO DATO

Des de feia uns mesos Ramón Archs i Pere Vandellós ja estaven elaborant el pla per matar al president del Govern Espanyol Eduardo Dato, del qual informaren també a Simó Piera, per colpejar a dalt i acabar amb el responsable del nomenament de Martínez Anido i que portà la llei de fugues. L’anterior secretari general de la CNT Evelio Boal abans de ser detingut coneixia el pla i hi estava d’acord. Andreu Nin i Joaquim Maurin també són informats del pla i també hi estan d’acord. 

Andreu Nin, que en aquells moments era el secretari general de la CNT, feia pocs mesos que havia patit un atemptat dels Sindicats Lliures del que havia sortit viu de miracle però en el que va resultar mor el seu amic i company Josep Canela i Recasens. També Nin havia perdut a molts altres companys en atemptats i tenia previst anar a la URSS a demanar ajuda per incrementar la lluita armada, pel que estava plenament identificat amb aquell atemptat. 

Entre els molts voluntaris que es van oferir per dur a terme l’atemptat a Madrid van ser escollits Pere Mateu i Cusidó, Ramon Casanellas i Lluch i Lluis Nicolau i Fort, per ser uns dels considerats els pistolers més experimentats dels grups d’acció que encara no estaven fitxats per la policia com a membres dels grups d’acció. Els tres eren del sindicat de metal•lúrgics i vivien al barri de Gràcia i eren dels grups d’acció anarquistes del barri.

Mateu i Casanellas abans de 1920

Al grup s’hi va afegir Llúcia Fors i Felip, la dona de Lluís Nicolau, que tenia 21 anys, era teixidora i era amiga de la família de Ramon Archs i també participava en la coordinació dels grups armats. Llúcia era una noia que tenia gran influència entre els membres dels grups d’acció. Llúcia Fors aprofitant la seva amistat amb la família Archs, va ser la que va recomanar al seu marit Lluís Nicolau per participar en l’atemptat ja que era un dels voluntaris desitjosos de participar-hi i a la vegada ella mateixa també hi va voler participar.

Lluís i Llúcia el dia del seu casament el 1920

A Madrid ja havien contactat amb alguns cenetistes perquè els donessin suport logístic i informació sobre els carrers per a on passava el cotxe de Dato. Ramon Casanellas era un gran aficionat a les motos i per això va proposar fer l’atemptat en una moto sidecar, que era pràctic perquè hi cabien tres.

Ramón Casanellas va ser el primer a anar a Madrid a finals de 1920 per comprovar sobre el terreny les possibilitats de la fugida en moto i per estrènyer el contacte amb els còmplices de la capital de l’estat.

Ramón Casanellas però no s’instal•là a Madrid sinó a Talavera de la Reina on trobà feina en un taller mecànic anomenat "La Estrella" i s’hi va estar uns mesos. A Talavera de la Reina Casanellas es va fer soci del “Centro Instructivo el Bloque” que era un centre cultural. Es tractava de tenir una excusa per viure prop de Madrid sense aixecar sospites.

El 3 gener de 1921 Pere Mateu també va anar a Talavera a trobar-se amb Casanellas i s’hi va estar uns dies allotjat en una pensió. El dia 12 de gener Pere Mateu va anar a Madrid a llogar una habitació donant el fals nom de José Parraldo a una fonda situada al carrer Alcalà 164. Un còmplice de la CNT de Madrid, que era florista i tenia un quiosc anomenat Tomás De La Llave, l’havia recomanat a la patrona dient que era un amic de la família. Als pocs dies va arribar Lluís Nicolau donant el nom fals de Leopoldo Noble i va estar un parell de dies vivint a l’habitació amb Pere Mateu. Allí compartien menjador amb la patrona de la casa, una senyora gran anomenada Valeria López que vivia amb les seves dues filles.

Als pocs dies Lluís Nicolau va trobar una altra habitació a una casa d’hostes molt a prop d’allí al número 142 del mateix carrer Alcalá. També va donar el nom fals de Leopoldo Noble i va dir que la seva dona vindria en uns pocs dies. Llúcia Fors, la dona de Lluís Nicolau, va arribar a la fonda al cap d’uns dies donant el nom de Francisca Mateos.

En aquells dies Pere Mateu i el florista de la CNT de Madrid Tomás De La Llave, van anar a llogar un local per poder guardar la moto que tenien previst portar de Barcelona. Mateu, que sempre donava el nom de José Parraldo i es va fer passar per valencià, va dir que volia el local per emmagatzemar ous i patates pel seu soci que es deia Ramon Sabater, un nom inventat. El 15 de febrer van formalitzar el contracte del local que estava al carrer Fernández Oviedo nº7 al barri de la Prosperitat, amb el nom de Ramon Sabater com a titular.     

Cap a la tercera setmana de febrer de 1921 els tres, un cop tenien la infraestructura a Madrid, van tornar a Barcelona per juntament amb el cervell de l’operació Ramon Archs comprar la moto, mentre Llúcia Fors es va quedar a Madrid.

Ramon Archs anà a una botiga del carrer Trafalgar nº 32 de Barcelona i preguntà el preu d’una moto sidecar Indian de 7 cavalls, com li havien recomanat Casanellas i Pere Mateu, que eren aficionats a les motos, mecànics i sabien molt del tema. Els van dir que el preu era de 5.100 pts. A Pere Mateu li va semblar massa car però al final es va decidir comprar-la. La moto era bastant nova però la cistella del sidecar era molt més vella.

Un industrial de Reus anomenat Evarist Fàbregas, un dels fundadors del Centre de Lectures de Reus que era de idees progressistes i amic d’alguns anarcosindicalistes del poble, va aportar les 5.100 pessetes per comprar la moto.    

Ramon Archs va enviar a Ramón Casanellas a comprar la moto com a representant seu amb una documentació falsa a nom de Miquel Giró i Peix, que representava que era la de Ramon Archs. Miquel Miró i Peix era un anarcosindicalista que havia denunciat feia uns dies el robatori de la seva documentació per donar-la després a Ramon Archs perquè es fes passar per ell, així la policia creuria que Ramon Archs li havia robat la documentació si el detenien.

El 22 de febrer de 1921 Mateu, Casanellas i Nicolau inicien el viatge cap a Madrid pujant inicialment la moto sidecar en un vagó del tren habilitat per això, dient que l’havien de dur a Saragossa. Sembla ser que no volien “cremar” la moto en el viatge. Un cop a Saragossa Pere Mateu va seguir fins a Madrid en tren, mentre Ramón Casanellas i Lluis Nicolau van seguir amb la moto sidecar des de Saragossa.

El conductor era Casanellas i potser per la seva gran afició a la velocitat al passar per l’alçada del poble aragonès de La Muela van derrapar i van caure per un terraplè de més de 10 metres bolcant la moto. Miraculosament no es van fer res, però la moto va quedar bastant malmesa. El problema principal era que el manillar de la moto havia quedar torçat. Un carreter que passava per allí els va ajudar a portar la moto muntada al carro a un taller de ferreria de la Muela.

Terraplé per on va caure la moto de Casanellas i Nicolau prop de La Muela. Foto apareguda en la revista Mundo Gráfico uns dies després de l'atemptat

A l’arribar al taller el ferrer els va dir que com que tenia feina tardaria una setmana en reparar el manillar que havia de ser redreçat a cops de martell. Casanellas li va dir que tenien pressa i es van oferir a pagar-li més. El ferrer, que desprès va declarar que els dos motoristes tenien bastants diners, va acceptar i va dir que en un dia podria reparar el manillar. 

Com que al poble no hi havia cap fonda, Casanellas i Nicolau van passar la nit a casa d’un conegut del carreter de La Muela que els havia ajudat a transportar la moto que va acceptar allotjar-los. Es van fer passar per valencians i tots els del poble que els van veure van declarar posteriorment que tenien un fort accent català.

L’endemà els dos van anar a la casa de telègrafs i van enviar un telegrama a la direcció d’Alcalà 164 de Madrid a nom de José Parraldo, que era Pere Mateu, per dir-li que tardarien 24 hores en arribar. Greu error, havien donat una direcció real.     

El dia 24 de febrer de 1921, un dia i mig desprès de l’accident, van pagar al ferrer les 20 pessetes de la reparació i van reemprendre la marxa cap a Madrid amb la moto sidecar. Joaquín Badillo, el que es va allotjar, va dir que no feia falta que li paguessin res però li van donar 45 pessetes en agraïment.  

A l’arribar a Madrid van portar la moto directament a un taller mecànic del carrer Hermosilla propietat de Marcelo Bertrán per acabar de reparar bé la moto. Malgrat que havien arreglat el manillar a La Muela i van arribar a Madrid com van poder, la moto tenia altres desperfectes importants.

El mateix dia Casanellas va anar amb Pere Mateu a la casa d’hostes a on estava instal•lat aquest per demanar si hi havia habitació per el seu company donant el nom de Ramon Sabater. Li van dir que no hi havia més habitacions però que podien compartir el llit si volien, cosa que van acceptar. 

El mecànic que arreglava la moto sidecar va declarar després que Casanellas cada dia anava al taller per ajudar a desmuntar la moto donant mostres d’un gran coneixement de mecànica. També va declarar que Ramon Casanellas anava amb el cap rapat i solia portar una boina. Al cap d’uns dies Casanellas havia tallat la cueta de la boina i li va dir al mecànic que no li agradaven les cuetes de boina i a més creia que donaven mala sort, “mala sombra” és la paraula que va emprar.

Al cap de sis o set dies quan la moto ja estava a punt, Casanellas va anar a provar-la diverses vegades amb el mecànic Marcos Gómez i amb el fill de l’amo del taller. Els dos van declarar que Casanellas donava mostres d’una gran habilitat conduint i que era una mica temerari. També van dir que Ramon es va mostrar bastant esplèndid i els va convidar més d’un cop a esmorzar.

Casanellas els va pagar les 250 pessetes de la reparació i els va dir que anava a Talavera de la Reina a fer uns negocis. Llavors va portar la moto al local del carrer Fernández Oviedo nº7 que havia llogat Mateu a nom de Sabater, com abans he esmentat.

Als pocs dies Casanellas es va trobar als mecànics pel barri i els va preguntar si hi havia alguna caserna de la guàrdia civil a prop, al que van contestar afirmativament. Això va fer que es plantegessin buscar un altre local per la moto per desprès de l’atemptat. Casanellas també va dir al mecànic que havia aconseguit vendre la moto per 6.000 pessetes. Una cosa que sobtà als mecànics és que l’endemà d’això un van veure a Casanellas conduint a tota velocitat la moto fora de lo normal per un carrer del barri, cosa que contradeia el que Casanellas els havia dit de que s’havia venut la moto. Segurament feia pràctiques per l’atemptat.

Degut a que el mecànic va a dir a Casanellas que hi havia una caserna de la guàrdia civil a prop i per això no era segur deixar la moto al mateix lloc desprès de l’atemptat, van decidir llogar un altre local per desprès de l’atemptat.

Pocs dies abans de l’atemptat Pere Mateu, Ramon Casanellas, Lluís Nicolau i Llúcia Fors, van veure un local a la zona de la Ciudad Lineal al carrer Arturo Soria 77 que estava per llogar i van anar a preguntar. Segons va declarar l’amo va entrar un home, que va reconèixer com Pere Mateu i un altre home, segurament Casanellas, a preguntar pel local dient que el necessitaven uns dies per guardar uns mobles per una senyora que es traslladava de pis. A la part alta de l’entrada hi havia un cartell que posava “carniceria” perquè era una antiga carnisseria que ja no funcionava.

Per altra banda Vermundo Luís Díez i Mauro Bajatierra, uns còmplices de la CNT de Madrid, havien anat a Eibar al País Basc per comprar les armes per l’atemptat i donar-les després als tres anarcosindicalistes catalans a Madrid. Les armes els hi va proporcionar un caporal de la guàrdia civil d’Eibar que traficava amb armes, encara que ell no sabia perquè les volien. Evidentment Casanellas, Mateu i Nicolau ja tenien armes abans, però no podien viatjar des de Barcelona amb les armes a sobre. Un cop van portar les armes a Madrid les van donar als tres anarcosindicalistes catalans. Eren una Mauser, dos Star, una Bergman i una Martian amb la seva corresponent munició. 

Durant aquells dies Mateu, Casanellas, Nicolau i Llúcia Fors es van dedicar a espiar el recorregut del cotxe d’Eduardo Dato i a observar les possibles vies de fugida. Van observar que a l’arribar a la plaça de la Independència davant de la Puerta de Alcalá el cotxe disminuïa la marxa per fer un gir en l’encreuament. Van pensar que seria un bon lloc per fer l’atemptat. També van observar que, a part del conductor i un altre ajudant que anava dins del cotxe, hi havia poca escorta policial que es limitava a policies a peu en cada cantonada però sense vehicle.  

Ramón Casanellas i Pere Mateu, que vivien junts a la casa d’hostes del carrer Alcalà 164, compartien menjador i cuina amb la mestressa i les seves dues filles. Segons va declarar una de les filles de la mestressa els dos eren molt afables amb elles. Diu que cada nit al menjador Mateu els llegia el diari en veu alta i feia bromes sobre les noticies. La filla de la mestressa declarà que trobaven molt divertit que degut al fort accent català de Pere Mateu i Ramon Casanellas quasi no els entenien de res al principi. Diuen que amb els dies Mateu va aprendre a parlar millor el castellà.

Les filles de la mestressa també van dir que Mateu se n’anava a dormir cap a les 22 h. i que Casanellas es solia quedar amb elles amb animades converses i fent bromes fins a les 12h. de la nit, afirmant que van passar molt bones estones amb ell.

També declararen que Casanellas sempre sortia amb una càmera de fotos Kodak amb el seu trípode inclòs per fer fotos de Madrid. Una de les filles de la mestressa havia inclús anat un dia amb Casanellas a acompanyar-lo a fer fotos.  

Menjador i l'habitació al fons a on vivien Mateu i Casanellas a l'alberg d'Alcalà 164

Per altra banda molt a prop d’allà, a l’alberg Barahonda del carrer Alcalá nº142, feia un més i mig que hi estaven instal•lats, Lluís Nicolau i Llúcia Fors, amb els noms de Leopoldo Noble i Francisca Mateos. L’amo de l’alberg va dir que eren correctes i reservats i que feien una vida normal, sortint de dia i anant a dormir d’hora. Llúcia Fors anava tenyida de ros i segons l’amo de l’alberg vestia molt bé. També va declarar que no va entendre res del que parlaven entre ells perquè ho feien en català.     

Segons declaracions de la mestressa de la casa d’Alcalá 164, Mateu i Casanellas pocs dies abans de l’atemptat havien conegut a dues noies de Madrid i se’ls havia vist pel barri anant de “juerga” (emprà aquesta paralula) amb elles. Després es va saber, pels diaris i segons la policia, que Pere Mateu solia anar a una casa a on hi compartien pis diverses noies i que Mateu havia fet amistat amb una noia anomenada Elena amb qui solia sortir. Les altres noies van declarar que Mateu era bastant simpàtic amb elles i que un dia les va invitar a totes al teatre.

L’ATEMPTAT CONTRA DATO

Eduardo Dato, poques setmanes abans de l'atemptat

El dia 8 de Març de 1921 cap a les set de la tarda, els tres anarcosindicalistes catalans van quedar per anar a buscar la moto per fer l’atemptat. Mateu i Casanellas van anar al local del carrer Fernández Oviedo nº 7 al barri de la Prosperidad i van sortir amb la moto, cosa que va observar la mestressa del local.

Al voltant de les 19.00 h. van quedar amb Nicolau a la plaça Castelar i d’allí van passar per la plaça Colon fins a la calle Alcalà i van esperar amb la moto que passés el cotxe del president Eduardo Dato com feia tots els dies.   

Havien observat que Eduardo Dato vivia molt a prop del Parlament i la seva única escorta era el seu xofer que era sergent i un altre acompanyant del cotxe. Durant el curt recorregut hi havien policies a peu aturats per les cantonades que observaven el recorregut. A la porta de casa seva l’esperava la seva escorta personal. Malgrat que hi havien bastants policies observant el recorregut del president, cap disposava de vehicle per perseguir a uns possibles agressors. 

Cap a les 19.15 h. al veure passar el cotxe del president Dato el comencen a seguir a una distància prudencial. Ramon Casanellas condueix, Lluís Nicolau va al darrera i Pere Mateu en la cistella del sidecar. Segueixen al cotxe del president i a l’arribar a la plaça de la Independència al davant de la Puerta de Alcalá el cotxe del president disminueix la marxa per fer el gir, però a més es para totalment per deixar passar un carruatge de lloguer dels de que hi ha a la zona. Casanellas situa la moto sidecar just al constat dret del cotxe que estava parat per veure bé a on anava assegut Eduardo Dato. 

Llavors Pere Mateu s’aixeca dins de la cistella del sidecar i dispara un tret contra el president mentre crida “visca l’anarquia” en català, segons va declarar ell després, encara que amb el tub d’escap trucat que portaven per fer soroll i dissimular els trets, segons sembla no el va sentir ningú dins del cotxe. Allí Eduardo Dato ja va rebre el primer tret en que segurament ja va resultar ferit de gravetat. El xofer accelera de repent el cotxe que estava aturat i que era de marca Hudson i agafava grans velocitats. Però el conductor de la moto Indian era Ramon Casanellas un boig de la velocitat, pel que comencen a perseguir el cotxe a tota marxa. Com que no aconsegueixen avançar-lo comencen a disparar pel darrera contra el cotxe que no estava blindat més o menys en la direcció en que estava assegut Eduardo Dato. Pere Mateu amb una Mauser i Lluís Nicolau amb una Star, buiden els seus carregadors. Ramón Casanellas que conduïa, va declarar anys després en una entrevista que en un moment donat conduïa amb una ma la moto i que amb l’altra va disparar alguns trets amb la Bergman. De fet la policia quan va trobar les cinc pistoles va dir que tres havien set disparades ja que van trobar casquets de bales de les tres armes en el lloc de l’atemptat. 

Quan estaven segurs d’haver tocat al president, Casanellas va desviar la moto i van iniciar la fugida. Eduardo Dato tenia greus ferides al cap i el seu ajudant una ferida lleu d’una bala que li havia fregat el cap. El conductor va anar a tota velocitat cap a on vivia Eduardo Dato que era molt a prop i allà els de la seva escorta el van portar a la casa de socors on va morir al poc d’entrar.

Estat en que quedà el cotxe d'Eduardo Dato després de l'atemptat

Un tramvia passava pel davant en el moment de l’atemptat i tots els seus ocupants horroritzats van ser testimonis de l’atemptat. Els policies que feien el seguiment a peu del cotxe del president van veure impotents com la moto s’allunyava a tota marxa. La moto conduïda per Casanellas havia iniciat la fugida a una gran velocitat fora de lo comú, cosa que cridà l’atenció dels vianants, esquivant cotxes i inclús topant de costat amb un tramvia. Una cosa que cridà l’atenció als testimonis era el llum del davant de la moto que era de color vermell.

En la fugida a tota velocitat van fregar un cotxe al que van donar un ensurt i el conductor els va seguir emprenyat i es va posar a la seva alçada per recriminar-los la manera en que conduïen. Pere Mateu es va treure la pistola i li va dir: “O te paras o te mato!”, segons va declarar el conductor després. Evidentment el conductor del cotxe va frenar de cop.    

A l’arribar al barri de Ciudad Lineal van passar a tota velocitat esquivant per poc a un carreter que va declarar que tant ell com la seva mula van patir un ensurt considerable. Aquest carreter també va observar com la moto entrava al carrer Arturo Soria.  

Quan Mateu, Casanellas i Nicolau van voler introduir la moto al magatzem de l’antiga carnisseria del carrer Arturo Soria 77 que havien llogat expressament per després de l’atemptat, van veure que la porta era massa estreta i que la moto sidecar no entrava. Com que era de nit, van encendre una llanterna, van posar entre tots la moto de costat i després de grans esforços van aconseguir entrar-la. Això va ser observat pel carreter abans mencionat a qui el va cridar l’atenció que encenguessin una llanterna. Després se’n va anar als albergs on vivien amb tramvia. 

Segons va declarar l’amo de la casa d’Alcalà 142, Nicolau havia sortit a la tarda del dia de l’atemptat deixant a la seva dona (Llúcia Fors) sola a la habitació. Cap a les 21.15 h. va arribar Nicolau i després de sopar van anar a dormir.  

De la mateixa manera a l’altra casa d’Alcalá 164 la filla de la mestressa va declarar que Mateu i Casanellas van arribar a les 21.15 hores. La mestressa i les seves filles els van dir: “¿Sabeis que han matado a Eduardo Dato?” Mateu els va dir que ho havia sentit dir dins del tramvia en el que venien. Pere Mateu es va quedar a sopar, cosa que va fer amb gran tranquil•litat. Ramón Casanellas va sortir a comprar l'edició especial del diari que sempre sortia en casos de fets greus. Al cap d’una estona va tornar Casanellas amb l'edició especial del diari “La Voz”.

Com feien sovint Mateu llegia en veu alta el diari i en aquest cas les últimes informacions sobre l’atemptat a la mestressa i a les seves filles. Aquestes van declarar que Mateu i Casanellas comentaven les noticies amb gran tranquil•litat i inclús van passar una estona fent bromes com sempre. La filla de la mestressa va declarar que van mostrar un gran cinisme amb aquesta actitud quan feia poques hores ells havien matat al president. Els següents quatre dies van seguir igual amb aquesta actitud i inclús els van veure sortint amb les dues noies amb les que solien anar de festa.         

L’endemà l’atemptat omplia les portades i els titulars de tots els diaris de l’estat i també d’arreu del món. També l’endemà de l’atemptat al matí Lluis Nicolau i Llúcia Fors van dir al patró de l’hostal a on vivien que havien de marxar d’immediat i van preguntar a on podien trobar un cotxe que els portés a l’estació del Nord de Madrid. Els van indicar a on hi havia la parada, es van acomiadar i no els van veure més.

Nicolau i la seva dona Llúcia el mateix dia van marxar cap a Barcelona sense cap problema a on trobarien més suport per amagar-se. Amor Archs, la germana de Ramon Archs, i Lluïsa Padrós, les dues amigues de Llúcia i conegudes anarcosindicalistes, els van acollir a casa seva a Barcelona.

Mentre Casanellas i Mateu, sabent que totes les estacions estaven vigilades i ells coincidien amb la descripció dels sospitosos, van optar per quedar-se a Madrid al lloc on vivien fent vida normal.

Al cap de quatre dies el dia 12 de març de 1921, investigant el recorregut de la moto el suboficial de la policia Maté va interrogar al carboner que havia avisat a la policia de que havia vist la moto passar pel costat del seu carro a gran velocitat i que l’havia esquivat per poc causant un gran ensurt a ell i a la seva mula. La moto en aquells moments ja portava la llum apagada cosa que li cridà la atenció ja que era de nit. Després va dir que va veure als tres ocupants de la moto que la entraven en el nº 77 del carrer Arturo Soria portant una llanterna. Allí hi havia una un local que era una antiga carnisseria. 

El suboficial Maté va informar a el seu superior el capità Cabañas que va avisar a la guàrdia civil perquè rodegessin l’edifici. El suboficial Maté va entrar saltant per una finestra i va trobar la moto sidecar Indian. Dins de la moto hi van trobar cinc armes; dos pistoles Star, una Mauser, un Bergman i una Martian i 200 cartuxos. Els policies se’n van adonar que havien trobat la moto de l’atemptat. Cap dels tres anarcosindicalistes catalans van tornar a aparèixer per allí i la policia encara no tenia cap pista dels autors de l’atemptat.

Moment en que la Guàrdia Civil troba la moto sidecar de l'atemptat. A l'esquerra el carrerter que va denunciar haver vist la moto sospitosa.

La policia va descobrir que de les cinc pistoles trobades, tres havien set disparades, una Star, una Mauser i una Bergman i que corresponien als casquets de bala trobats al lloc de l’atemptat. La policia va trobar també unes impremtes digitals i no van descobrir que eren les de Lluís Nicolau fins uns dies després.

Als diaris del dissabte 12 de març de 1921 van informar de que havien trobat la moto de l’atemptat al local del carrer Arturo Soria 77. Els diaris van dir que segons les investigacions de la policia i després d’haver parlat amb els amos del local a on van trobar la moto, dos dels sospitosos parlaven amb accent català. Una de les filles de la mestressa de la casa d’Alcalá 164 va declarar que quan aquell dia els dos hostes els llegien el diari com sempre fent bromes i al llegir Casanellas això de l’accent català i que la policia buscava a uns catalans, va dir fent broma:  “Pues si que nos ha caído una buena a los catalanes”.  Se’n van anar a dormir i al dia següent va marxar. A Casanellas no el van veure més.

Mateu i Casanellas se’n van adonar del perill que corrien després d’haver-se trobat la moto i sabent la policia que els sospitosos eren catalans, pel que van decidir no tornar a la casa d’Alcalá 164 i passar la nit del dissabte a on poguessin i intentar fugir l’endemà cap a Barcelona. 

Els va anar de poc perquè el mateix dissabte per la tarda ja van localitzar a on es podien trobar els sospitosos, tant a Alcalà 142 com a Alcalà 164.

En un error incomprensible, havien donat al taller del carrer Arturo Soria l’adreça d’Alcalà Alcalà 142 a petició de l’amo per si passava alguna cosa al local, com el trencament d’una canonada, cosa que havia passat alguna vegada al local. Allí és on vivien Lluís Nicolau i Llúcia  Fors. Encara que ja havien marxat el dia 9 de març van localitzar a on vivien i els van relacionar amb els que vivien a Alcalà 164, ja que Nicolau també hi havia estat uns dies allí amb Mateu donant el mateix nom fals de Leopoldo Noble.

Segons va dir la policia, després de trobar la moto i al saber que l’atemptat l’havien fet amb una moto sidecar marca Indian, algú del poble aragonès de La Muela va informar del pas dels dos individus amb accent català que havien passat amb la moto per allí que havien tingut l’accident. Un inspector de policia de la zona va descobrir que havien enviat un telegrama a l’adreça Alcalà 164 de Madrid per dir que arribarien l’endemà. Al parlar amb la mestressa de la casa d’Alcalà 164 aquesta els va confirmar que allí hi vivien dos catalans.

El policies van muntar guàrdia camuflats tota la nit del dissabte i diumenge per veure si apareixien, tant a dins com a fora la casa d’Alcalà 164. El dissabte al vespre Casanellas i Mateu havien anat a sopar a un restaurant d’Atocha i després es van acomiadar i van quedar el dia següent a les set de la tarda per iniciar la fugida. 

Pere Mateu va sortir aquella nit amb la seva xicota madrilenya que es deia Elena i segons va declarar ella van arribar a les tres de la nit i van anar a dormir junts i l’endemà al matí Mateu se’n va anar dient-li que havia d’anar a València per uns assumptes. 


DETENCIÓ DE PERE MATEU 

Mentre, Ramón Casanellas havia passat la nit a una casa de cites a on se sentia més segur, segons va declarar la policia que havia interrogat a les noies del local. Els dos havien decidit no tornar a la casa d’hostes i havien quedat a les set de la tarda per intentar agafar algun tren.

No obstant això, el diumenge dia 13 de març de 1921 a la tarda Pere Mateu, amb un gravíssim error reconegut per ell mateix, va tornar per últim cop a la casa d’Alcalá 164 per buscar un impermeable i la seva maleta amb roba pensant que era impossible que la policia hagués descobert tant ràpid a on vivien. Li devia tenir molta estima a aquell impermeable!

El més curiós és que si Pere Mateu hagués llegit l’ABC del dia anterior dissabte dia 12 de març de 1921, hagués llegit que la policia sabia que els que havien llogat el local de Arturo Soria 77 a on van trobar la moto havien donat l’adreça de Alcalá 142 a on deia que hi vivia una parella catalana que havia desaparegut. És referia a Lluís Nicolau i a Llúcia Fors i això feia que fos fàcil relacionar-los amb els que vivien a Alcalá 164. Sembla un greu error haver donat aquella adreça al llogater del local. També és curiós que el diari ABC donés aquesta informació quan la policia encara no havia detingut a ningú. L’endemà les autoritats van prohibir als diaris donar informació de les investigacions de la policia.      

El cas és que Pere Mateu, en lloc de llegir els diaris s’havia passat la nit de festa amb la seva xicota madrilenya Elena i va decidir tornar a buscar les seves coses. 

Cap a les cinc de la tarda del dia 13 de març de 1921 Mateu apareix per la casa i truca el timbre com sempre feia per demanar la clau de l’habitació. La filla abans d’obrir va advertir als policies, “es éste”. Mateu va entrar, va agafar la clau i sense tenir-les totes i mirant de reüll i per l’espiell va entrar al pis. Mateu va dir després que ja tenia un mal pressentiment. Les dues noies de la casa terroritzades es van tancar en clau a la seva habitació pel que pogués passar.        

Hi havien alguns policies amagats dins de la casa tant a la cuina com en altres llocs. Quan Mateu va creuar el passadís de la casa i va arribar al menjador els policies li van donar el alto i Pere Mateu es va posar ràpidament la ma a la butxaca per treure la pistola. L’inspector Lols va ser el primer, juntament amb altres policies, que es va llençar sobre Mateu per agafar-lo i impedir que usés la pistola. Pere Mateu es va resistir i inclús el va mossegar a la ma. Finalment el van reduir.

L’inspector Lols li va dir a Mateu: ¿“Que ibas a hacer con esa pistola, mocoso?”. Mateu li va contestar: “Les felicito por ser tan rápidos, de otra manera hubiera matado a alguno de ustedes y hubieramos representado una película tràgica”.  Llavors Mateu va dir als policies, “Yo he hecho justicia con Dato, ahora hagan la que tengan que hacer conmigo”.  

La llogatera va dir mentre s’enduien a Mateu, “Quien hubiera imaginado que ese chico fuera el asesino”. Mateu li va dir, “Pues si señora, yo soy el asesino de Dato”.

Entrada de l'alberg d'Alcalà 164 poc després de que fos detingut Pere Mateu

Un policia van declarar que mentre s’enduien a Mateu en el cotxe li va preguntar: “Que tenías tu contra Dato?” Mateu va contestar: “Contra él absolutamente nada. Yo no disparé contra Dato, sinó contra el presidente responsable de nombrar a Martínez Anido que llevo a cabo la ley de fugas”. El policia li va dir: “¿Y porqué no matabais a Martínez Anido?”  Mateu va dir: “No se preocupen, ya caerá”.

A l’arribar a la comissaria hi havia nombrosos periodistes i fotògrafs esperant. Mateu va estar bastant obert a contestar preguntes. Els fotògrafs li van demanar si li podien fer fotos. Mateu va accedir, es va traure el barret, es va arreglar el cabell i va posar pels fotògrafs.   

Pere Mateu a comissaria poc després de ser detingut

Un periodista li va dir: “ Pero, ¿para qué matar a un presidente si mañana pondrán otro?”. Mateu els va dir: “Si igual que nosotros, hoy he caido yo y ahora hay otros muchos compañeros que se están disputando ocupar mi puesto. Somos como soldados en el frente de batalla, unos caen y otros ocupan su lugar”. I així va continuar Mateu fent sorprenents declaracions en el mateix sentit als periodistes.

A través de la policia de Barcelona es va saber que Ramon Casanellas era el gran amic de Pere Mateu del barri de Gràcia. Per això la policia va anar a casa dels seus pares i va agafar una foto de Casanellas a través de la qual els testimonis el van identificar. Per tant la policia ja sabia que Casanellas era un altre dels autors.

La policia va fer una allau de detencions a Barcelona de coneguts o amics sindicalistes de Casanellas i Mateu, per saber si sabien alguna cosa o tenien alguna cosa a veure amb l’atemptat.

Van detenir inclús als pares de Casanellas, Ramon Casanellas (es deia igual que el seu fill) que tenia 70 anys i Mercé Lluch i també un dels seus germans, Albert Casanellas que tenia 16 anys. La policia va descobrir, segons deien, que a casa seva s’havien reunit diverses vegades alguns anarcosindicalistes d’acció amb Casanellas. El jutge va arribar a dir als periodistes: “La madre de Casanellas es una mujer de cuidado que sabe más de lo que dice”. La mare de Casanellas va estar quasi dos anys detinguda i Casanellas va expressar posteriorment que això era una de les coses que més l’havien dolgut.

En canvi la policia va dir que els pares de Pere Mateu eren exemplars i que eren unes persones respectables i religioses que estaven trasbalsades pel que havia fet el seu fill. Mateu tenia dos germans i dues germanes més petits que vivien amb els seus pares.

Pere Mateu va afirmar, no podia negar-ho, que Casanellas vivia amb ell a Madrid però que no sabia res de l’atemptat. Evidentment la policia no se’l va creure però Mateu va voler així exculpar-lo.

Ja des del primer dia de l’atemptat i inclús abans de que els testimonis, tant els dels locals a on van aparcar la moto que deien que els sospitosos tenien accent català o els dels albergs que declaraven que eren catalans, alguns diaris de Madrid ja havien insinuat que els autors de l’atemptat segurament eren catalans donat el clima d’extrema violència que es vivia a Catalunya. Quan es va confirmar que els autors de l’atemptat eren catalans aquells diaris es van omplir de comentaris sobre el caràcter violent dels catalans comparant-lo amb el més civilitzat del treballadors castellans per exemple.

El diari conservador barceloní “La Vanguardia” va protestar contra aquestes afirmacions dient que no tots els catalans tenien un caràcter violent amb un famós article titulat “Catalán, catalan...”, del qual enganxo a continuació una part.  

Article aparegut a la Vanguardia el 19-3-1921

També la policia sabia que al carrer Alcalà 142 hi havia viscut un tal Leopoldo Noble, que en realitat era Lluís Nicolau, amb la seva dona, que era Llúcia Fors i que eren amics dels que vivien a Alcalà 164. Per tant la policia sabia que era l’altre autor, però no sabien qui era realment.

La policia buscava a un tipus amb accent català i la seva dona catalana que era rossa. Com he dit abans Llúcia anava tenyida de ros. Es va muntar un fort dispositiu a les sortides i estacions de tren de Madrid per evitar que Casanellas, “Leopoldo Noble” (Nicolau) i “la rubia”, com li deia la premsa a Llúcia Fors, sortissin de Madrid, encara que aquest dos últims ja estaven a Barcelona.

Molts testimonis en diversos trens i en diferents llocs denunciaven haver vist una parella parlant en català. Totes les parelles que parlaven català pels trens eren sospitosos i es va detenir a diversos innocents per això per comprovar qui eren.

Es va donar la quasi còmica circumstància de que tota noia rossa que fos catalana i que viatges arreu de l’estat Espanyol era sospitosa. Un gran nombre de rosses catalanes van ser detingudes arreu de l’estat, des de Extremadura al Pais Basc, prop de les fronteres, i fins i tot per Aragó, Castilla o Andalusia. En els diaris solien sortir titulars que deien “otra rubia detenida” i totes eren catalanes. 

ABC 25-3-1921

RAMÓN CASANELLAS, ENEMIC PÚBLIC Nº1

El cas de Ramon Casanellas encara va portar més titulars. Com que ja sabien qui era, els diaris van publicar la seva foto per si algú l’identificava. Era l’home més buscat. Van començar a sortir notícies als diaris de gent que havia vist a Casanellas per tot arreu. Va haver-hi una allau de denúncies que sobre tot eren de gent que havia vist o parlat amb un individu català que s’assemblava a Casanellas. Van haver-hi diverses detencions encara que després es va comprovar que no eren Casanellas. 

Foto de Casanellas divulgada per la policia a través de la premsa

Va començar a sorgir una espècie de llegenda sobre Casanellas com un tipus que vagava sol per diferents indrets de l’estat intentant evitar sent detingut. Va haver-hi inclús un testimoni que va afirmar haver parlat amb ell en una estació de tren i al que li havia confirmat que ell era Casanellas un dels que van matar a Dato, afirmant que tant li era tot i que si el trobaven es tiraria un tret al cap.

En un tren uns passatgers van dir a uns policies que hi viatjaven que havien vist a Casanellas en el tren. Quan el van buscar per tot el tren aquests van afirmar que no el veien per enlloc pel que suposaven que havia saltat del tren en marxa. La llegenda augmentava i Casanellas omplia titulars de diaris cada dia i ja era qualificat com l’enemic públic nª1 buscat.

Dos anys després el 1923 Casanellas des de Rússia, a on havia fugit com veurem més endavant, va donar una entrevista pel diari “La Libertad” feta per Joaquím Maurin, que era un ex lider de la CNT que en aquells moments estava creant un nucli marxista dins de la CNT catalana i que havia anat a Rússia per entrevistar a Casanellas, en la que aquest li donà alguns detalls de la seva fugida.

Casanellas va afirmar en l’entrevista que després de l’atemptat havia estat unes setmanes més a Madrid amagat a casa d’un còmplice que no va revelar i que a cops sortia amb una vestimenta i imatge diferent. Un dia uns nens fent broma el van rodejar i li van dir “Es Casanellas, ja, ja, es igual que él”. Diu que això el va posar en guàrdia i va decidir sortir de Madrid amb un carro i un burro ple verdures que va comprar i vestit amb robes velles, “de cateto” va dir,  perquè la policia no l’identifiqués. Diu que va passar per davant de diverses parelles de la guàrdia civil i que duia la pistola. Diu que no l’haguessin agafat viu.

Va arribar muntat al carro fins a las Rozas on el va abandonar i va agafar un tren. Va canviar de tren a Villalba i va arribar fins a Àvila. Des d’allí diu que va caminar uns 50 kilòmetres, majoritàriament de nit, fins que va arribar a una altre estació i va pujar a un tren. Al cap d’un temps va canviar de tren i així diverses vegades fins que va arribar a un poble del País Basc molt a prop de la frontera.

Diu que si va estar un temps en un poble del País Basc i l’agost de 1921 va decidir sortir de l’Estat Espanyol ajuntant-se amb uns excursionistes que creuaven la frontera per anar a una festa a un poble de l’Estat Francès. Es va vestir d’excursionista i un cop creuada la frontera i quan va estar per fi segur, diu que va participar en la festa d’aquell poble ballant amb algunes noies. 

Hi ha que tenir en compte que aquesta entrevista estava feta l’estiu de 1923 i quan es va publicar el mes de setembre, s’estava fent el judici per l’atemptat a Pere Mateu, Luís Nicolau i als còmplices de Madrid. Per tant, si bé està confirmat que va passar la frontera com un excursionista que anava a la festa, el que no va dir en aquells moments es que quan va anar al Pais Basc l’abril de 1921 va contactar amb membres del Partido Comunista de Espanya (PCE) que feia poc que s’havia creat. Allà un membre del PCE anomenat Oscar Pérez Solís el va ajudar a creuar la frontera amb els excursionistes. Evidentment a l’entrevista no ho podia dir això. Com a cosa curiosa, Oscar Pérez Solís als anys 30 es va passar a la Falange Española. 

Un cop a l’Estat Francès, les autoritats el van detectar i va saber a través de membres del Partit Comunista Francès que el buscaven i aquests el van ajudar a entrar a Alemanya duent-lo a Berlin. Un cop a Alemanya la cosa empitjorà. Sabent el govern espanyol a través de les policies francesa i alemanya els moviments de Casanellas, van oferir al govern alemany 1.000.000 de pessetes per la seva captura i extradició.

RAMON CASANELLAS AMAGAT A ALEMANYA 

Es donà la circumstància de que Andreu Nin, el secretari general de la CNT clandestina en aquell 1921, juntament amb altres dirigents de la CNT catalana com Joaquim Maurín i Hilari Arlandís de la CNT valenciana i els anarcosindicalistes Jesús Ibáñez i Geston Geval, havien sortit d’amagat de Catalunya per anar a la Unió Soviètica clandestinament amb una delegació de la CNT per assistir al congrés del Partit Comunista Rus per, entre altres coses, demanar ajuda als soviètics sobre tot en diners i armes per la sagnant guerra social que hi havia a Barcelona. Trotski, el cap de l’Exèrcit Roig, els havia dit que primer haurien de fer de la CNT un sindicat comunista i aspirar a una revolució d’aquesta tendència si volien que els ajudessin.

Trotski trobava a la CNT massa independent per ser afí a la URSS. Una gran part de la vella guàrdia de la CNT, com Salvador Seguí, Josep Viadiu o Camil Piñón entre altres i que eren de tendència anarcosindicalista però d’un anarquisme revisionista i moderat, estaven a la presó aquell 1921. El secretari general de la regional catalana de la CNT Ramón Archs juntament amb Pere Vandellós havien set assassinats per la llei de fugues quan van ser detinguts mesos després de l’atemptat. Així mateix a Barcelona va ser assassinat Evelio Boal l’ex secretari general de la CNT justament quan sortia de la presó. Els grups anarquistes més radicals de la CNT catalana estaven en general en la clandestinitat i fora de la direcció de la CNT i Nin i Maurin, entre altres, que malgrat que eren els principals dirigents de la CNT en aquells moments ja havien evolucionat cap al comunisme, van iniciar el camí de tornada a Barcelona desde Moscou per intentar donar una orientació comunista a la CNT. 

La delegació va tornar també clandestina i escalonadament a través de diversos països d’Europa el setembre de 1921. Joaquim Maurin en un dels seus articles pel diari “La Libertat” publicats a partir del 2 de setembre de 1923 amb el títol de “Aventuras de un magnicida”, que era el pròleg de la seva llarga entrevista amb Casanellas a Moscou abans esmentada i que sortí durant cinc dies dividit en cinc parts, explica alguns detalls d’aquell accidentat viatge de tornada en que va coincidir amb Casanellas a Berlin quan aquest encara no havia entrat a Rússia el 1921. 

Retall de l'article de Joaquím Maurin en el diari "La Libertat" del 2-9-1923 en que parla de quan va conèixer a Casanellas a Berlin el 1921 i de la seva entrevista amb ell a Moscou el 1923.

Joaquim Maurin diu que havia entrat a Alemanya cap el setembre de 1921 provinent de Moscou amb el cenetista asturià Jesús Ibáñez, que també havia evolucionat cap al marxisme, fent-se passar per comerciants i van ser detinguts al ser descoberts com a sindicalistes de l’Estat Espanyol. A Maurin el van deixar anar aviat i li van dir que sortís d’Alemanya en una setmana.

Maurin explica que va anar a un local clandestí del Parit Comunista Alemany per veure si havia arribat Andreu Nin de Moscou. No va trobar a Nin però va veure a un individu, que després va descobrir que era Casanellas, amb un barret tipus garrotin i polaines que duia unes ulleres fumades com un excursionista que amb un fort accent català li va dir: “¿Usted és Maurin verdad?” Maurin va recelar però al final va contestar afirmativament. Llavors Maurin li va dir: ¿“Tu eres catalán no?”. Casanellas li va contestar: “¿Cómo lo has conosido?” (seseant a la catalana). Maurin li va dir: “Hombre por el acento, parece que no hayas hablado en tu vida otra lengua que la catalana”. Maurin era de la Franja de Ponent i parlava català, pel que suposo que van seguir parlant en català, encara que això era una crònica que Maurin escrivia pel diari “La Libertat” escrita en castellà. Llavors ell li va dir: “Doncs jo soc Casanellas”. Maurin li va dir que anés en compte perquè pagaven 1 milió de pessetes per la seva captura. Casanellas va dir que no es preocupés que no l’atraparien.

En aquells dies de setembre de 1921, la policia alemanya havia detingut a diversos refugiats de l’estat Espanyol per comprovar si eren Casanellas cosa que el va fer veure que havia de sortir d’Alemanya el més aviat possible.

Casanellas va dir que portava més d’un mes a Berlín i vivia clandestinament a casa d’un comunista alemany. Casanellas li va dir que en uns dies anava Rússia a on ja havien acceptat acollir-lo. Casanellas va dir que s’havien presentat al menys 15 refugiats provinents de l’Estat Espanyol dient que havien participat en l’atemptat a Dato per així tenir més facilitat de que els acullin a Rússia. Els soviètics diu que van arribar a preguntar de manera irònica si a Dato l’havia matat un regiment. Això en certa manera havia beneficiat Casanellas ja que amb “tants assassins de Dato” que corrien per allí i tants refugiats que venien de l’estat Espanyol, la policia es feia un embolic i detenia a tothom menys a Casanellas.  

Al final fent comprovacions els soviètics i els grups de suport comunistes alemanys van confirmar que ell era Casanellas, un dels que realment va fer l’atemptat. Als pocs dies Casanellas entrava a Rússia, era el 24 de setembre de 1921.

LLUIS NICOLAU, LLÚCIA FORS I ANDREU NIN A BERLIN

Andreu Nin, que feia pocs dies que havia arribat a Alemanya provinent de Moscou, va coincidir amb Maurin i desprès d’estar amagat uns dies el van detenir, segurament per saber també si era Casanellas. Maurín va marxar cap a Barcelona ja que havien passat els 7 dies que li van donar i Andreu Nin es va quedar detingut.

Per altra banda aquell setembre de 1921 Lluís Nicolau i Llùcia Fors encara estaven amagats a Barcelona a on dos dies després de l’atemptat els havien acollit a Barcelona les anarcosindicalistes Amor Archs i Montse Padrós. La policia havia identificat a Lluís Nicolau com l’altre membre del grup de l’atemptat, segons diuen alguns per les impremtes dactilars que havien trobat en la moto a Madrid. També la policia havia sabut que solia anar amb Casanellas, Mateu i altres anarcosindicalistes coneguts del barri de Gràcia. En aquell moment van veure el moment oportú per sortir de l’Estat Espanyol.

Després d’això la policia també va investigar a la dona de Lluís Nicolau i van descobrir que s’havia casat amb ell un any abans el 1920. Van comprovar que estava inscrita com a Lucía Concepción i constava que no sabia quins eren els seus cognoms perquè no sabia qui eren els seus pares. Però al poc temps la policia va descobrir que la seva mare era Josepa Felip i Anchois que vivia al carrer Sicília de Barcelona qui afirmava també que no sabia qui era el pare de Llúcia. Per tant ara ja se sabia que el segon cognom de Llúcia era Felip però encara hi havia dubtes sobre quin era el seu primer cognom, ja que tant ella com la seva mare afirmaven que no sabien qui era o quin era el cognom del seu pare. Potser era veritat o potser ho volien ocultar. De fet Llúcia entre les amistats més properes es feia dir Llúcia Felip, només amb el cognom de la seva mare. Posteriorment però en algunes actes judicials se li atribuïa oficialment a Llúcia el cognom de Fors, encara que ignoro si va ser perquè la policia ho va descobrir o si va ser pel que van declarar elles. Per tant arribats fins aquí es pot dir que el seu nom complert era Llúcia Fors i Felip, quedant encara pendent aclarir del tot el tema del seu primer cognom.  

Lluís Nicolau i Fort i Llúcia Fors i Felip, van poder des de Barcelona arribar a l’Escala a través d’uns contactes que tenien amb un grup d’acció de la CNT catalana de l’Empordà anomenat “el dels carboners”, grup que solien baixar a Barcelona a fer atemptats i tornaven al seu poble després. 

A l’Escala una membre dels grups de suport per creuar fronteres els va allotjar a casa de la seva àvia uns dies. Des d’allí els membres del grup anarquista de l’Escala els van ajudar a creuar la frontera amb una barca per la nit.

A l’Estat Francès la història de Casanellas es va repetir amb Lluís i Llúcia i quan les autoritats franceses els van detectar, els grups de suport comunistes francesos els van passar a Alemanya a finals de setembre de 1921.

Donat que sabien que les autoritats alemanyes els detindrien si els trobaven, van estar una temporada a Berlín vivint en un pis amb una identitat falsa en espera de poder anar a la Rússia comunista com havia fet feia poc Casanellas. Com se sap les autoritats espanyoles oferien 1.000.000 de pessetes per l’extradició si els detenien. Nicolau s’havia rapat el cap i s’havia deixat bigoti. Llúcia Fors encara anava tenyida de ros.  

Foto de Lluís Nicolau i Fort detingut a Alemanya

Per fi van ser detinguts per la policia alemanya i mirant les fotos que els havia facilitat la policia espanyola els deien que segurament ells eren els buscats i Nicolau ho negava. Després de molta estona d’insistir Nicolau els va dir, “Està bé, ja n’estic fart, si jo sóc Lluís Nicolau, sóc català i sóc un dels que van matar a Dato”, amb aquestes mateixes paraules segons van informar diversos diaris. La policia finalment se’ls va endur a cadascú per un cantó.

Segons les informacions que tenia la policia alemanya que li havia donat la policia de Barcelona, Llúcia Fors, que en aquells moments sols era coneguda per la policia com Lucia Concepción o Lucía Joaquina, en les fotos que havien trobat d’ella no era rossa sinó morena, malgrat que la que anava amb Nicolau a Madrid era rossa. La policia alemanya li va aplicar un producte al cabell per veure si es destenyia i van confirmar que no era rossa sinó morena, pel que van confirmar que era ella. 

Tot això va coincidir amb que Andreu Nin, el secretari general de la CNT a nivell estatal en aquells moments clandestina, havia sortit de Moscou a on hi havia anat per assistir al congrés del Partit Comunista Rus i com he esmentat abans al passar clandestinament per Alemanya la policia de Berlín l’havia detectat i detingut l’octubre de 1921.

Resulta que Andreu Nin també estava reclamat per les autoritats espanyoles per l’atemptat contra Eduardo Dato. Andreu Nin sent el secretari general de la CNT, teòricament era el cap de l’organització que va fer l’atemptat. La veritat és que encara que Andreu Nin no havia ideat ni participat en el pla de l’atemptat, Ramón Archs, que era el cap de la regional catalana de la CNT i que havia ideat el pla, havia informat a Andreu Nin i aquest hi havia estat d’acord. Per tant Nin sense ser el que va idear l’atemptat si que n’estava assabentat d’abans.

La policia alemanya va confrontar a Nin i a Nicolau a la comissaria, però els dos van negar que es coneguessin i Nicolau va dir que Nin no en sabia res del pla de l’atemptat.   

Lluis Nicolau, Llúcia Fors i Andreu Nin van estar uns mesos detinguts a Alemanya pendents de l’extradició. Finalment Lluis Nicolau i Llúcia Fors el 23 de febrer de 1922 van ser extradits a Espanya però el govern alemany va posar com a condició que no es condemnés a mort a cap d’ells, cosa que segurament els va salvar la vida a tots. 

Lluís Nicolau i Llúcia Fors el dia que van arribar extradits a Madrid

Andreu Nin va ser expulsat d’Alemanya ja que no tenien proves de que hagués participat en l’atemptat i va ser acollit definitivament a la Unió Soviètica. Andreu Nin es va trobar amb Ramón Casanellas a la URSS a on durant uns anys van tenir una bona amistat i a on ja des del principi Nin ja tenia un càrrec important dins de la Internacional Sindical Roja (ISR).


LA REVOLUCIÓ BOLXEVIC I LA SEVA INFLUÈNCIA A CATALUNYA

En aquells moments la revolució bolxevic ja estava en fase avançada. Quatre anys abans l’octubre de 1917 els bolxevics liderats per Lenin juntament amb Zinoviev, Kamenev, Bukharin, Sverdlov i Trotski entre altres, que eren una escissió del Partit Obrer Social Demòcrata Rus (POSDR), havien acabat amb les armes amb el govern provisional sorgit uns mesos abans després de fer abdicar al tsar, per formar un nou govern majoritàriament d’esquerres que avancés cap al socialisme i per treure a Rússia de la I Guerra Mundial. Els moderats que quedaren dins del POSDR se’ls coneixia per menchevics. A principis de 1918 es van fer unes eleccions en les que l’altre partit d’esquerres, el Partit Social Revolucionari (PSR), va guanyar als bolxevics degut al vot dels camperols, que eren la majoria de la població en l’antic imperi rus. Una gran part dels camperols van votar al PSR perquè aquest parlava de repartiment de terres enlloc de nacionalització com feien els bolxevics. Els del PSR també eren contraris a nacionalitzar els mitjans de producció com volien els bolxevics. No obstant això, pocs després els bolxevics que dominaven la nova policia i l’exèrcit, van donar un cop d’efecte dissolent el parlament  per crear un estat més fidel a les tesis de Marx.  

Això va provocar un enfrontament armat entre les dues faccions. Els antics monàrquics units amb algunes forces estrangeres provinents de l’anomenat bàndol aliat contra els alemanys i els austro-hongaresos i seguidors del sectors més moderats del PSR i del POSDR (socialdemòcrates) se’ls van unir formant l’anomenat exèrcit Blanc. 

Enmig de la guerra contra l’exèrcit Blanc el 17 de juliol de 1917 un grup de bolxevics dirigits per Yakov Yurovski van executar al tsar Nicolau II, a la seva dona, a les quatre filles i al seu fill a la ciutat de Ekaterimburgo a la zona dels Urals a on eren presoneres. Yakov Sverlov, un dels líders del partit bolxevic, va ser qui va donar la ordre a Yurovski. 

Els bolxevics amb una superior força militar dirigida per Trotski van derrotar definitivament l’exèrcit Blanc entre 1919 i principis de 1920. Alguns afins als bolxevics afirmen que finalment molts camperols es van unir als bolxevics perquè els del PSR parlaven de repartiment de terres però volien aplaçar les reformes durant un temps indeterminat i no se’n fiaven. Es clar que això seria tema d’un altre debat amb diferents opinions. 

Trotski, Lenin i Kamenev el 1919

També el 1919 hi havia hagut enfrontaments entre alguns que donaren suport inicial a la revolta d’octubre de 1917 i que volien restaurar el sistema de partits i que tingueren al suport d’un bon nombre de marins de Kronstad. També van ser esclafats per les forces bolxevics dirigides per Trotski. Evidentment també seria tema d’un altre debat. El cas és que després d’aquestes victòries militars el 1920 els bolxevics van agafar el poder definitiu i  es disposaren a dur a terme el poder dels soviets, que eren els consells d’obrers, camperols i soldats, ja que consideraven que aquesta era l’autèntica democràcia des d’avall i que acabava amb el sistema d’explotació capitalista. El partit bolxevic va passar a dir-se Partit Comunista i es creà l’Exèrcit Roig dirigit per Trotski, mentre Lenin quedava com a president del govern soviètic. També sota les directrius de Lenin es tenia la intenció de que les altres nacionalitats que eren dins de l’ex imperi rus, se’ls donés la categoria de Repúbliques Socialistes federades entre si.  

Malgrat que el Partit Comunista de la Unió Soviètica liderat per Lenin havia acabat amb el capitalisme i creat un estat socialista, no es va nacionalitzar totalment l’economia ni totes les terres i es va permetre una certa iniciativa privada en alguns petits sectors i les propietats dels camperols, ja que Lenin pensava que el procés requeria un temps d’adaptació.

El triomf de la revolució soviètica ja des de finals de 1919 i que havia acabat a la vegada amb la dictadura del tsar i amb el sistema capitalista a la vegada, havia despertat l’interès de molts moviments obrers arreu del món, ja que era una època de fortes repressions obreres. A Catalunya, a on hi dominava el sindicat anarcosindicalista CNT, la revolució soviètica també havia creat una atracció entre un bon nombre d’aquells anarcosindicalistes. Això feu que dins de la CNT catalana sorgís una corrent comunista que el 1921 estava liderada entre altres per Andreu Nin, Joaquim Maurin, Daniel Rebull, Pere Bonet, Hilari Arlandís i Josep Maria Foix. També a l’estat Espanyol havia sorgit el 1921 el Partido Comunista de Espanya (PCE) desprès d’unes escissions dins del PSOE.  

En la segona part d’aquest escrit, publicada també en aquest bloc, la continuació de la vida de Ramon Casanellas a la URSS a on va deixar l’anarquisme per militar en el Partit Comunista de la URSS fent-se comandant de l’aviació soviètica i també uns apunts sobre el desenvolupament del marxisme català que estava inicialment determinat pel que passava amb els exiliats a la URSS fins 1931.

Josep A. Carreras

Alguns dels llibres i documents consultats per les 3 parts de l’escrit:

MIQUEL FERRER I SANXÍS, MEMÒRIES. Recull de memòries de Miquel Ferrer adaptades per Miquel Àngel Velasco.

AVENTURAS DE UN MAGNICIDA. De Jaquim Maurin. Entrevista que va fer a Ramon Casanellas a Moscou, pel diari “la Libertat”, sortida en capítols entre els dies 2 al 7 de setembre de 1923.

L’EFERVESCÈNCIA SOCIAL A DELS ANYS 20. BARCELONA 1917-1923. De Manel Aisa.

L’ANARQUISME I LES LLUITES SOCIALS A BARCELONA, 1918-1923. De Maria Amàlia Pradas.

RAMON CASANELLAS I LA CREACIÓ DEL PCC. De Ramón Ferrerons i Antonio Gascón (article en el número 143 la revista l’Avenç del 1990).

LA VUELTA A EUROPA EN AVION. De Manuel Chaves Nogales (entrevista a Ramon Casanellas el 1928).

EL BLOC OBRER I CAMPEROL, ELS PRIMERS ANYS (1930-32), De Francesc Bonamusa.

RAMON CASANELLAS I LA REBOTIGA COMUNISTA. De Rossend Cabré (article en el nª 90 de la revista Xaloc de l’agost de 1977).

PERE ARDIACA MATERIALS PER UNA BIOGRAFIA. De la Fundació Pere Ardiaca escrit per Manuel Moreno, Josep Luís Martín, Giaime Pala, Antoni Barberà i Albert Claret.

ELS ORIGENS DEL PSUC. De Josep Lluís Martín.

LOS ORIGENES DEL POUM. D’Andy Durgan

SOCIALISME, SINDICALISME I COMUNISME A MALLORCA (1929-33). De Pere Gabriel.

HILARI ARLANDÍS, POLÍTIC COMUNISTA. De Carla Ferrerós i Natàlia Carbonell.

ENTREVISTA A EDUARD ESTIVILL. En la revista l’Hora del setembre de 1979.

CARTA A LOS OBREROS ANARQUISTAS (1933). De Ramón Casanellas.

ENTRE MÉXICO I LA UNIÓN SOVIÈTICA. D’Aurora Bosch

LOS AÑOS DE REPRESIÓN ANTICOMUNISTA (EN MÉXICO), 1924-34. De Gerardo Peláez.

LOS ERRORES. De José Revueltas

LINA ODENA. De Manuel Moreno

A part d’altres llibres i escrits i nombroses notícies de diversos diaris de l’època.