RAMON CASANELLAS. PART II: COMANDANT DE L'EXÈRCIT ROIG A LA URSS (1921-1931)

Continuació de: Ramon Casanellas, part I: De magnicida anarquista a la URSS:  http://ja-acops.blogspot.com.es/2014/06/ramon-casanellas-part-i-de-magnicida.html 

PRIMERS ANYS DE CASANELLAS A LA URSS 1921-1923

Ramon Casanellas havia entrat a Rússia el 24 de setembre de 1921 com es reflecteix en la primera part de l’escrit. Joaquim Maurin, ex secretari general de La CNT i que en aquells moments estava promocionant una corrent marxista dins de la CNT catalana, va fer l’estiu de 1923 una entrevista a Ramon Casanellas en un viatge que va fer a Rússia pel diari “La Libertat”, com abans he esmentat,  publicada el setembre de 1923 i en el pròleg de la qual havia explicat la història en que va coincidir amb Casanellas a Berlin el 1921.

Part d’aquesta entrevista ja l’he citat abans en els apartats en que Casanellas explica les coses que va fer a Madrid després de l’atemptat per tant explicaré la part del que Casanellas va explicar a Maurin sobre el que va fer des de que va arribar a Rússia. 

Maurin a l’arribar a Moscou per fer l’entrevista l’estiu de 1923 havia contactat primer amb Andreu Nin, que era amic seu i els dos havien set feia dos anys durant la fase més sagnant del pistolerisme barceloní uns dels principals dirigents dins de la CNT catalana clandestina. Andreu Nin li va dir a Maurin que si volia podien quedar l’endemà amb Ramón Casanellas ja que els dos quedaven cada dissabte per sopar. Ramon Casanellas havia aconseguit en dos anys ser comandant d’aviació de l’Exèrcit Roig i estava a punt de ser acceptat en el Partit Comunista de Rússia (PCR). Encara no s’havia format l’anomenat  Partit Comunista de la URSS o de la Unió Bolxevic com se li va dir inicialment i que es formà el 1925. Per un estranger era molt difícil ser acceptat en el Partit Comunista Rus (PRC).

Joaquim Maurin des de 1922, just quan va ser substituït com a secretari general de la CNT a nivell estatal per Salvador Seguí que havia sortit de la presó, havia impulsat el Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR) de tendència marxista dins de la mateixa CNT i s’aplegaven en el grup anomenat de “La Batalla”. Per tant a part de l’entrevista que Maurin va anar a fer a Moscou pel diari “La Libertat”, Maurin també aprofitava el viatge a la URSS per coordinar el desenvolupament dels CSR amb Andreu Nin i les autoritats soviètiques.

Andreu Nin, que ja tenia un càrrec important en el Partit Comunista Rus (PCR) i en la Internacional Sindical Roja (ISR), s’havia casat amb una russa anomenada Olga Basilierna i amb la que van tenir tres filles trigèmines de cop, una de les filles però, morí poc després. Els dos catalans, tant Nin com Casanellas, eren uns dels estrangers més prestigiosos del comunisme a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), formada com a tal el 1922 amb les repúbliques socialistes de Rússia, Ucraïna, Bielorússia i Transcaucàsia, abastant aquesta última a Geòrgia, Armènia i Azerbaiyàn. En aquells moments de 1923, encara vivia Lenin sent el cap de la URSS i no hi havia hagut les grans divisions com la de Trostki, que encara era el cap de l’Exèrcit Roig.   

Maurin va quedar amb Casanellas l’endemà per la tarda i diu que va notar que s’havia “russificat” bastant. Maurin diu que Casanellas era corpulent, d’alçada normal i amb gestos, parlar i somriures típics del català. Diu que la seva imatge era una barreja de nen entremaliat i de camperol espavilat. També diu que Casanellas parlava molt bé el rus i portava l’uniforme de comandant d’aviació i que per molt que es volés integrar i ser un verdader rus seguia sent el típic català del barri de Gràcia.

Foto de Casanellas amb l'uniforme de comandant d'aviació de l'exèrcit Soviètic, aparaeguda per primer cop en el reportatge de Maurin pel diari "La Libertat"

Casanellas li va proposar a Maurin anar a l’escola d’aviació i anar a fer un vol sobre Moscou mentre parlaven. Maurin li va dir que Andreu Nin li havia dit que ell (Casanellas) era molt temerari, que sempre feia acrobàcies i que s’havia estavellat més d’una vegada havent sortit viu de miracle i sortint de l’avió amb un somriure a la cara. Casanellas fent broma li va dir: “Si es que volia assajar com queia un avió”. De fet en alguns diaris de Barcelona i de l’Estat Espanyol en general havia sortit uns mesos abans la notícia de que Casanellas havia mort en un d’aquells accidents d’avió.

Maurin va acceptar pujar a l’avió pilotat per Casanellas però li va fer prometre que no faria acrobàcies ni tonteries. Es van enlairar i van sobrevolar Moscou mentre parlaven del passat. Van aterrar sense cap incident i Casanellas li va dir a Maurin: “Jo soc un bon mecànic. Per ser un bon aviador s’ha de ser un bon mecànic. No m’estranya que hi hagin tants accidents d’aviació a Espanya”.

Després Casanellas el va portar al pis on vivia i que compartia amb un hongarès, un búlgar i un alemany, els tres també de l’escola d’aviació. A la paret hi havien els retrats de Trotski, Lenin, Liebknecht i Rosa de Luxemburg. Casanellas va agafar una mandolina i va cantar cançons russes corejades per els seus companys de pis. Van sopar tots junts i Casanellas li va dir que ara es menjava bé, ja que l’última collita havia set bona i que ja s’havia acabat la fam dels anys anteriors deguda a les guerres i a les males collites.

Casanellas, el segon per la dreta, amb els seus companys de l'escola d'aviació al pis que compartien a Moscou. Foto apareguda en el reportatge de Maurin pel diari "La Libertat"

Maurin li va preguntar quant guanyaven com a militars soviètics. Casanellas va dir que 900 rubles al mes i tres menjars al dia. Amb això en tenien prou per agafar tramvies, anar al teatre i comprar algunes petites coses i va dir que no els faltava de res.  

L’uniforme de Casanellas tenia una estrella i quatre rombes a la màniga, que li va dir que les portava perquè era comandant d’aviació. Li va preguntar sobre la disciplina militar. Casanellas li va dir que era molt diferent de la disciplina d’altres països. Diu que tots són camarades i que ell com a tècnic comandant tenia una esquadra al seu càrrec, però fora d’allí i quan s’acabava el vol, ell deixava de ser comandant tots eren iguals i bons amics. Com els que viuen amb ell, que malgrat que ell té un rang superior ho comparteixen tot. 

Maurin li va dir que per tenir 26 anys era un comandant molt jove i li va preguntar com es feia la selecció. Casanellas diu que per entrar a l’acadèmia d’oficials primer tenen preferència els que són del Partit Comunista, després els que són obrers i si sobren places, cosa rara, tots els demés. Diu que ell quan va arribar el van acollir molt bé i que Trotski li va donar moltes facilitats. Li va dir que en l’escola d’oficials a més de preparació militar s’estudia Història de la Lluita de Classes, Economia Marxista i Organització revolucionària.

Van tornar a quedar un altre dia i Casanellas li va explicar primer una part dels detalls de l’atemptat contra Eduardo Dato i la fugida, detalls que ja he mencionat abans i que no eren complerts donat que en aquells moments estaven a punt de jutjar a Pere Mateu i a Luis Nicolau a Madrid pel que Casanellas tampoc volia donar més pistes. Per tant hem centraré en la conversació sobre que va fer des de que va entrar a la Rússia.

Casanellas diu que quan el 24 de setembre de 1921 va entrar a la URSS es va sentir alliberat, doncs ja podia dir a tothom qui era. Va estar uns mesos allotjat a l’hotel Luxe de Moscou a on més endavant va coincidir amb Andreu Nin i Hilari Arlandís, que era un altre català ex dirigent de la CNT valenciana i després de la CNT catalana que s’havia fet comunista.

Casanellas va dir que des del primer moment la seva màxima il•lusió era ser aviador i quan va saber que es convocaven places per l’exèrcit de l’aire li va demanar a Hilari Arlandís, que ja era a Rússia d’abans que ell, que li presentés a Trotski per demanar-li que li permetés entrar en l’acadèmia militar de l’aire. Quan li van presentar a Trotski aquest li va dir a Casanellas: “Vaja, els terroristes espanyols”! Quan li va demanar d’ingressar en l’exèrcit de l’aire Trotski li va dir que ja se’n preocuparia.

Maurin li va preguntar a Casanellas la seva opinió sobre Trotski. Casanellas li va dir que Trotski era un camarada afable però que era tot energia quan es tractava de temes militars. Va dir que era un home formidable que havia fet triomfar l’Exèrcit Roig per tot arreu i que era l’espassa de la revolució. Recordem que la entrevista està feta el 1923, Lenin encara estava viu i Trotski encara no havia entrat en la guerra contra Stalin.

Casanellas diu que Trotski el novembre de 1921 el va enviar a Sebastopol, a Crimea, que era una república socialista autònoma dins de la República Socialista Russa que limitava amb Ucraïna a on hi havia una escola primària d’aviació. Casanellas diu que creu que el va enviar allí perquè el clima era més semblant al d’Espanya que al de Moscou que era més dur. Algunes versions en altres biografies de Casanellas diuen que el van portar a Crimea perquè al ser anarquista no se’n fiaven gaire i el volien lluny de Moscou.    

Ucraïna i Crimea a on va ser enviat inicialment Casanellas a finals de 1921, venia de més de quatre anys de guerra posteriors a la revolució, primer a partir de 1918 entre l’Exèrcit Roig i l’anomenat Exèrcit Blanc, que eren principalment antics monàrquics juntament amb grups que s’oposaven a la revolució bolxevic i que van agafar Ucraïna i Crimea com un dels primers camps de batalla. En aquells moments una part dels revolucionaris ucraïnesos liderats per Nestor Mahkno, malgrat les seves divergències amb el govern soviètic de Moscou van ajudar a l’Exèrcit Roig contra l’Exèrcit Blanc tant a Ucraïna com a Crimea.

El 1920 però, un cop derrotat l’Exèrcit Blanc a Ucraïna i a Crimea van tornar a esclatar les tensions entre els seguidors de Mahkno i el govern soviètic de Moscou pel que es va iniciar una altra guerra a Ucraïna i Crimea. Els detalls d’aquesta guerra seria un altre tema a part, però principalment Mahkno i els seus seguidors al·ludien a que eren revolucionaris que volien ser independents de les directrius de Moscou i per les seves propostes autogestionàries alguns els han qualificat d’anarquistes. Evidentment pels ortodoxos soviètics eren contrarevolucionaris que volien destruir la URSS.

Finalment a mitjans de 1921 l’Exèrcit Roig encapçalat per Trotski va derrotar a l’exèrcit de Mahkno que va acabar fugint. Crimea, que a l'igual que Ucraïna fins llavors havia set un camp de batalla es va convertir en una república socialista autònoma dins de la República Socialista Russa. Aquells quatre anys de guerra, sumats amb les males collites, havien portat una onada de fam a Ucraïna i a Crimea que va causar un gran nombre de morts. Casanellas que va arribar poc després a Crimea, no en parla en la entrevista dels detalls d’aquella guerra però si expressa com se’n va sortir per superar la gran fam que hi havia a la zona.

Casanellas diu que a Crimea tenien un gran respecte i devoció pels coloms i els deixaven niar per on volien i no se’ls hagués ocorregut menjar-se’ls per molta fam que tinguessin. Casanellas diu que com que ell no tenia aquesta tradició va atrapar tots els coloms que va poder i se’n va menjar una gran quantitat, pel que no va passar gaire fam. Mig en broma diu que ell sol els va exterminar a quasi tots. Diu que també va menjar un gran nombre de corbs. Diu que els caçava amb esqués amb menjar a la punta com si pesqués peixos.

Després d’estar a Crimea quasi un any Casanellas diu que es va cansar de Sebastopol, de les condicions de gana i de menjar coloms i com que li atreia molt Moscou a finals de 1922 va agafar un tren i se’n va anar a Moscou sense dir res a ningú. Com que a Moscou es celebrava el IV Congrés de la Internacional Comunista, Casanellas diu que va anar uns dies enganxat amb els de la delegació espanyola que estaven a l’hotel Luxe de Moscou, pel que va passar desapercebut.

Però quan la delegació va tornar a l’Estat Espanyol al cap d’un mes, Casanellas es va veure obligat a regularitzar la seva situació. Es va presentar a l’escola d’aviació de Moscou i va demanar plaça però a l’identificar-se va haver de dir que havia marxat de Sebastopol sense permís. Per això li van posar un arrest de 3 mesos. No obstant això, a les poques hores d’estar tancat el van alliberar sense que ell sabés perquè.

Maurin, que havia parlat anteriorment amb el mateix Trotski i havien parlat de Casanellas, si sabia el motiu pel qual va ser alliberat el mateix dia, cosa que li explicà ell mateix a Casanellas, que en aquells moments no encara no ho sabia.

Resulta que Trotski havia sabut lo de la detenció de Casanellas i va anar a parlar amb el cap de l’acadèmia militar. Trotski li va preguntar el motiu i el cap de l’acadèmia li va dir que havia abandonat Sebastopol sense permís. Trotski li va dir: “No te n’adones que és un noi estranger d`educació anarquista i que no es pot adaptar de cop a les nostres costums?” Trotski va ordenar que alliberessin Casanellas i va dir al cap de l’acadèmia militar que hauria d’aprendre a tractar millor aquests assumptes.

Així doncs Maurin li va explicar a Casanellas durant l’entrevista el motiu del seu ràpid alliberament un any abans. Casanellas va reaccionar pensatiu i va dir: “Ara me n’adono de que he fet moltes tonteries però ara ja estic fet a la disciplina que és indispensable, ara ja soc un perfecte soldat roig hi he après molt”. Diu que quan estava a Barcelona era soci de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, però més que a estudiar es dedicava més a organitzar excursions, partits de futbol, combats de boxa i lluita grecoromana, etc. Aquí diu que havia hagut d’estudiar moltes matèries com física i àlgebra. Diu que està a punt de passar l’últim examen per ser declarat competent per poder ingressar al Partit Comunista Rus. Casanellas segueix i diu que cada tarda fa pràctiques de vol i que el dia que fa mal temps i no pot volar ho passa malament. 

Maurin li pregunta si li agrada la disciplina militar. Casanellas diu que al principi li costava però que ara ja s’havia acostumat, era un home completament nou i que estava molt content amb la seva vida. Diu que es passa unes hores al dia volant amb l’avió, unes hores llegint, els dissabtes se’n va a sopar amb Andreu Nin i els diumenges amb una de les seves xicotes, la que més li agrada que és una russeta molt guapa i molt revolucionària. Es refereix a Maria Alexandrovna Fortus, que era una noia que era oficial de l’Exèrcit Roig i que li van assignar per aprendre rus. Al pocs temps es van enamorar i es van casar, cosa que ajudà a Casanellas a pujar esglaons a l’Exèrcit Roig i en general ja que Maria A. Fortus era una noia influent en el Partit Comunista Rus (PCR).

Maurin li va preguntar que quantes xicotes tenia. Casanellas va dir que tenia bastant èxit i que la seva fama de “terrorista” hi ajudava. Després va afegir, “l’amor i el comunisme no estan renyits”.

Casanellas va dir que havia demanat l’ingrés en el PCR i que sols li faltaven passar unes probes i demostrar activitat revolucionària cosa que pensava que estava a punt d’aconseguir i va expressar el desig de ser un bon comunista. Va dir que els comunistes havien de promoure la pau però que en un moment donat, amb el seu avió que anomena “la meva àguila”, faria grans gestes.

Ramon Casanellas que era originàriament anarquista i malgrat haver vist el que els va passar als propers a l’anarquisme a Ucraïna i a Crimea, a on ell hi era al principi, s’havia convertit en un convençut comunista afí a la URSS.

En diversos llibres de diverses tendències surten teories de perquè Ramon Casanellas es va passar de l’anarquisme al comunisme.

Alguns diuen que havent viscut tota la vida entre la misèria, la brutal explotació capitalista i la repressió a Barcelona, el va fascinar que un govern després d’una revolució real hagués acabat amb el capitalisme.

Altres diuen que al ser un estranger anarquista, sobre tot veient el que els va passar als anarquistes a Ucraïna i Crimea i que no podia anar a cap país del món, adonant-se de que podia reemprendre la seva vida casant-se amb una influent noia de l’aparell soviètic i el poder aconseguir el somni de la seva vida que era ser aviador, va fer que s’emmotllés a la nova situació, que de fet era la d’un govern que era anticapitalista.

Es clar que la causa podia ser o una de les dues teories o una barreja de les dues, el que és cert és que en el futur Casanellas es va convertir en una peça important en l’aparell del Partit Comunista de la URSS.

Maurin li pregunta si enyora Barcelona. Casanellas diu que si, per poder abraçar a la seva mare, per veure al seu fill que te sis anys i al que anomena “el seu petit boltxevic” i per menjar-se un arròs a la Barceloneta i per altres coses. També va dir que li agradaria anar a Barcelona per dir als seus amics de sempre els anarquistes: “Sou uns nens!”, va dir somrient. Després va dir que no podia anar de moment a Barcelona però que com que ara tenia la nacionalitat soviètica podia anar per tot el món sense que li pogués passar res.

Maurin li va fer l’última pregunta dient-li que si tornaria a atemptar contra Eduardo Dato. Casanellas va dir que havia evolucionat i que creia que l’atemptat personal no servia per res. Diu que després de l’atemptat encara es va augmentar més la repressió a Barcelona. Diu que se n’ha adonat de que l’anarquisme és infantil afegint: “Nosaltres els comunistes no som terroristes a petita escala, ho som a gran escala en els moments revolucionaris quan el triomf de la revolució ho exigeix”.

Aquí va acabar l’entrevista i Maurin diu que després Casanellas li va començar a preguntar coses de Barcelona el que demostrava la seva enyorança.

Mentre durant aquells dos anys des l’atemptat contra Dato el 1921, a Barcelona havien seguit i inclús augmentat els atemptats amb centenars de morts per les dues bandes contendents. Aquell 1923 havia set assassinat el gran líder de l’anarcosindicalisme català Salvador Seguí. Al cap d’uns mesos el setembre de 1923 el general Primo de Rivera va fer un cop d’Estat a Barcelona, cosa que encara no havia passat durant l’entrevista ja que es va fer l’estiu de 1923 i publicada el setembre del mateix any.

El mateix setembre de 1923, quan va sortir l’entrevista, s’estava fent el judici a Barcelona a Pere Mateu, Lluis Nicolau i als altres còmplices de Madrid per l’atemptat contra Eduardo Dato. Casanellas havia enviat una carta des de la URSS dient que ell havia set l’autor de l’atemptat juntament amb altres còmplices que no eren Mateu i Nicolau per exculpar-los. Evidentment ningú se’l va creure i Mateu i Nicolau van ser sentenciats a mort, encara que posteriorment se’ls commutà la pena per la de cadena perpètua, segurament per l’acord amb les autoritats alemanyes quan van extradir a Lluís Nicolau i Llúcia Fors en que posaven com a condició que no fossin condemnats a mort.

La mare i la germana petita de Pere Mateu en el despatx del seu advocat en el moment en que rep la notícia de la conmuntació de la pena de mort

Llúcia Fors havia set alliberada feia uns mesos gràcies a la bona feina del seu advocat, que intentà demostrar que ella no participà en l’elaboració del complot i a més no havia disparat cap tret. També Mercè Lluch, la mare de Ramon Casansellas, fou alliberada sense càrrecs després de dos anys a la presó.

CASANELLAS A LA URSS DESDE 1924 A 1928

El 21 de gener de 1924 havia mort Vladímir Lenin, el líder de la revolució bolxevic i en aquells moments cap del govern de la URSS. En el moment en que Lenin va morir Iósif Stalin era el secretari general del PC de la URSS i els altres membres de la cúpula del comitè central eren, Grigori Zinóviev, Lev Kàmenev, Aleksei Ríkov, Lev Trotski i Mijaíl Tomski, el cap dels sindicats soviètics. Després de la mort de Lenin es va mantenir la mateixa cúpula però amb la inclusió de Nicolai Bukharin.

Stalin, Rikov, Lenin i Zinoviev

Llavors va començar la lluita per qui era el successor de Lenin com a líder de la URSS. Si bé Stalin era el secretari general del Partit Comunista des de 1922, Lenin havia deixat escrit que no li agradava com a successor seu ja que el veia massa personalista i amb tocs dictatorials dins del partit. Aquest escrit va ser amagat per Stalin i descobert molts anys després. Lenin  també pretenia unes repúbliques socialistes sobiranes i federades i havia acusat feia poc a Stalin d’actuar a cops com un nacionalista rus, malgrat que era de Geòrgia, ja que segons ell Stalin pretenia que les diferents repúbliques socialistes actuessin de fet com meres regions autònomes de l’estat Soviètic.

Molts creien que Trotski, el prestigiós cap de l’exèrcit Roig, seria el successor de Lenin. No obstant això Stalin es va aliar amb Zinoviev i Kamenev per evitar que Trotski agafés més poder dins de la cúpula del PC de la URSS i reforçar a Stalin com a secretari general. Zinoviev i Kamenev tenien una certa desamistança amb Trotski ja que aquest els havia criticat acusant-los de ser contraris a dur a terme la revolució immediata durant el govern provisional de febrer de 1917. A més Stalin i la seva cúpula van nomenar a Rikov com a cap de govern en substitució de Lenin, però a la vegada van convertir el càrrec de cap del govern en simbòlic, reforçant el partit i el càrrec de secretari general del Partit Comunista com l’autèntic poder, pel que Stalin es convertia en el nou líder de la URSS. Les picabaralles de tots els membres de la cúpula del Comitè Central del partit amb Stalin però, serien continues en el futur com veurem més endavant.  

Trotski, cap de l'Exèrcit Roig

En aquells moments Ramon Casanellas, que ja era comandant d’aviació de l’exèrcit soviètic i després d’un curs havia aconseguit set admès com a membre del Partit Comunista Rus, havia entrat a la Universitat Obrera de Sverdlov el 1924 a on hi va estar 3 anys fent estudis de Filosofia, Economia Política i Història de la Lluita de Classes, per aconseguir arribar a un lloc important dins del Partit Comunista. Això sumat a la seva boda amb Maria Alexandrovna Fortus, una oficial de l’Exèrcit Roig, va fer que Casanellas fos una peça amb una certa importància dins del partit per ser utilitzat més endavant en països de l'Amèrica Llatina i després a l’Estat Espanyol.

En una entrevista feta a Ramon Casanellas el 1928 per l’escriptor republicà sevillà Manuel Chaves Nogales en un viatge que va fer a Rússia i que reflectí en el seu llibre “La vuelta a Europa en avión”, es veia que a Casanellas ja no li entusiasmava parlar sobre de la seva aventura de l’atemptat contra el president Dato. Casanellas li va dir a Manuel Chaves que ara era un autèntic bolxevic i que aquell atemptat no era res comparat amb la dura lluita per realitzar i consolidar la revolució que havia causat grans sacrificis a poble de la URSS. Casanellas també li va dir a Chaves que s’havia format com a autèntic revolucionari a la Universitat i que li havien sortit canes de tant estudiar. 

Manuel Chaves va dir en el llibre que Casanellas parlava un molt mal castellà i que quan va fer l’atemptat contra Dato amb prou feines sabia dir unes 100 paraules en castellà ja que pràcticament només sabia parlar català. 

Casanellas també li va dir a Chaves que havia participat amb el seu avió en combats en algunes zones contra grups contrarevolucionaris que volien destruir la URSS, encara que no precisà quins grups ni quines zones. 

Mentre, el seu gran amic en aquells moments Andreu Nin ja era el secretari general de la Internacional Sindical Roja (ISR) i membre del soviet de Moscou. Des de 1921 a 1926 Nin, a part de ser l’encarregat de contactar amb els comunistes europeus, era el principal contacte a Moscou amb els comunistes a l’Estat Espanyol. Nin també estava en aquells moments coordinat amb Joaquim Maurin, amb el desenvolupament de la Federació Comunista Catalana-Balear (FCCB). 

Andreu Nin en el seu desptax de secretari general de la Internacional Sindical Roja a Moscou

La Federació Comunista Catalana-Balear (FCCB) s’havia creat el 1923 i tenia el seu origen en una corrent marxista sorgida en la CNT catalana anomenada Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR)  i que es consolidà el 1922 amb l’aparició del grup anomenat “La Batalla” els impulsors del qual foren entre altres Joaquim Maurin, Pere Bonet, Víctor Colomer, Hilari Arlandís, Antoni Sesé, Daniel Rebull i Josep Maria Foix, havent set aquest últim assassinat pels pistolers dels Sindicats Lliures el 1923. 

Aquests CSR dins de la CNT catalana es fusionaren amb l’anomenada Agrupació Comunista Balear (ACB) sorgida de l’escissió del PSOE a les Balears i adscrita al recentment creat PCE, lidearada per Ignasi Ferretjants, Jordi Morey, Josep Pérez, Antoni Bauzà Servera, Josep Riera i Gabriel Campomar. 

Llorenç Bisbal i Barceló va quedar llavors com un dels principals líders de la secció Balear del PSOE. Uns anys després el 1928, Ignasi Ferretjans tornà a reintegrar-se al PSOE Balear sent-ne també un des seus caps.

La FCCB es va integrar al PCE i a la disciplina de la Internacional Comunista (IC) el 1924, encara que de manera federada i mantenint el seu caràcter autònom ja que, sobre tot a Catalunya, tenia un origen i característiques sindicals diferents que el PCE de Madrid que havia sorgit d’unes escissions del PSOE el 1921 i majoritàriament operava dins de la UGT.

De la mateixa manera al País Valencià la Federació Comunista del Llevant (FCL) també s’havia integrat al PCE i a la IC. La FCL tenia unes característiques similars a la FCCB, més a la secció catalana que a la balear, ja que també era impulsada per membres de la CNT valenciana com Julià Gómez “Gorkin”, Joaquim Masmano, Joaquim Olaso o Hilari Arlandís, que era un català que vivia a València, 

Julià Gómez "Gorkin", un dels caps de la Federació Comunista del Llevant en una foto de 1923

Mentre Andreu Nin solia rebre a Rússia als principals representants del PCE i les seves federacions com Oscar Pérez Solís, el secretari general del PCE, José Bullejos, Leon Trilla, Julià Gómez “Gorkin” o Joaquim Maurin entre altres entre 1923 i 1927.

Alguns representants del comunisme català i espanyol en el 5é Congrés de la Internacional Comunista celebrat a Moscou el 17-6-1924. Drets i d'esquerra a dreta : Oscar Pérez i Solís, Josep Grau i Jassans, Josep Juvé i Sarroca i Joaquim Maurin. Asseguts i d'esquerra a dreta: León Trilla, Andreu Nin, Borjas, Losovski (rus) i Valli.

Nin també solia visitar als partits comunistes europeus acompanyat quasi sempre pel suís Jules Humbert-Doz, que era el delegat de la Internacional Comunista (IC).

El 1925 Andreu Nin també havia fet de mitjancer per posar en contacte a Francesc Macià amb Zinoviev, que havia anat a Moscou per cercar suports pel seu pla de derrocar de manera militar la dictadura de Primo de Rivera tot declarant la independència de Catalunya. Ramón Casanellas també s’entrevistà amb Macià del que quedà bastant impressionat com va dir posteriorment. Macià, que no era comunista sinó un separatista de tendència esquerrana moderada, havia arribat a dir que a ell el que li importava era que Catalunya fos independent i que tant li feia si la voluntat del poble català era que Catalunya fos comunista o esquerrana moderada. No obstant això en aquells moments el 1925 no semblava que es donessin les circumstàncies per una revolució comunista en Catalunya amb una majoria de treballadors catalans o propers a l’anarcosindicalisme o una altra gran part apropant-se al sobiranisme català de tendència esquerrana moderada, pel que no va rebre cap suport de la URSS al no proposar directament una revolta comunista.

Francesc Macià a Moscou el 1925

Oscar Perez Solís, un dels caps de la secció basca del PCE el 1921 i que va ser el que va ajudar a Casanellas a travessar la frontera francesa el 1921 i que també solia viure a Moscou havent arribat a ser el secretari general del PCE, sobtadament el 1927 es va fer ultracatòlic i va abandonar el comunisme. Durant la república es va afiliar a la Falange Española. José Bullejos els va substituir com a secretari general del PCE el 1927.

El 1925 va morir a Barcelona la mare del fill de Casanellas i els pares d’aquesta al menjar bolets enverinats. Recordem que Casanellas havia el 1917 amb 20 anys, tingut un fill amb una noia de 15 anys que es deia Grau de cognom a qui havia deixat en estat amb 14 anys. Casanellas va demanar al govern soviètic que el deixessin portar el seu fill a Moscou ja que era a Barcelona sense mare ni avis materns. Andreu Nin es va encarregar dels tràmits amb les autoritats soviètiques perquè el 1927 el fill de Casanellas que llavors tenia uns 10 anys pogués anar a Moscou. Maria Alexandrovna Fortus, la dona russa de Casanellas, el va fer també oficialment fill seu. El fill de Casanellas s’anomenava Floreal.

Joaquim Maurin va ser detingut a Barcelona el 1925 i va sortir de la presó el 1927. Llavors es va traslladar una temporada a París seguint la seva tasca de desenvolupament de la FCCB i els seus contactes amb Andreu Nin i la URSS, encara que en menys possibilitats d’actuació.


LLUITES INTERNES EN EL PC DE LA URSS

Per altra banda a la URSS es van intensificar les discrepàncies entre rellevants membres del comitè central del Partit Comunista i Stalin, que s’afegien a les iniciades per Trotski i a vegades per diferents motius, que provocaren un seguit d’expulsions del comitè central i uns sorprenents girs sobtats d’Stalin primer a la dreta i després a l’esquerra.

Trotski que estava en la cúpula del comitè central del PC però fora de capacitat de decisió amb l’aliança Stalin-Zinoviev-Kamenev ja des del moment de la mort de Lenin el 1924, havia iniciat una corrent d’oposició a Stalin acusant-lo de dretà pel fet de que aquest apostava inicialment més pel repartiment de terres entre els pagesos i que comercialitzessin ells els seus productes, que per la col·lectivització i nacionalització de les terres. A més Stalin encara no havia apostat per la nacionalització total i pretenia permetre un cert comerç privat enlloc de fer una industrialització ràpida i dirigida totalment des de dalt, cosa que també criticava Trotski. També en aquells moments Stalin es centrava més en el desenvolupament del comunisme dins de la URSS, deixant una mica de banda l’internacionalisme i la projecció de la revolució arreu del món en contraposició a l'internacionalisme que proposava Trotski. Finalment Trotski també criticava que els soviets, que eren els consells dels obrers i dels camperols, fossin cada cop més permanents i sempre amb els mateixos personatges afins a Stalin, enlloc de ser escollits democràticament. 

Zinoviev i Kamenev, aliats d'Stalin el 1925

Per altra banda Rikov, Bukharin i Tomski, tampoc recolzaven a Trotski ja que aquests aprovaven les mesures econòmiques moderades d’Stalin.

Però els dos principals col·laboradors d’Stalin en la cúpula del PC, Zinoviev i Kamenev, van començar a discrepar d’Stalin ja que aquests també estaven d’acord amb Trotski en el fet de que s’havia de fer una nacionalització de terres enlloc de repartir-les entre els pagesos i una acceleració de la industrialització del país des de dalt. Davant de l'oposició que li feien, Stalin es va aliar amb Bukharin, Tomski i Rikov, que eren del sector moderat i aprovaven les mesures d’Stalin de no nacionalitzar immediatament tot l’Estat i van desplaçar a Zinoviev i Kamenev del poder dins del Comitè Central. A més Stalin havia aconseguit abans incorporar a la cúpula del Comitè Central a Viacheslav Mólotov i Mijaíl Kalinin, entre altres, que en aquells moments eren incondicionals seus, prengués la posició que prengués. 

Stalin amb el seu nou aliat Bukharin el 1926

Finalment el 1926 Zinoviev i Kamenev es van recolzar amb Trotski i van formar juntament amb ell una corrent que se li deia l’ala esquerra del comunisme a la URSS en oposició a Stalin. De fet si Zinoviev i Kamenev no s’havien aliat abans amb Trotski era per la seva enemistat anterior que venia per les crítiques públiques que Trotski els havia fet el febrer de 1917 acusant-los de no donar-li suport ni a ell ni a Lenin per realitzar immediatament la revolució bolxevic en aquells moments.

Davant de l’oposició d’esquerra que li feien, Stalin amb els seus aliats Bukharin, Tomski, Rikov, Kalinin i Molotov entre altres, van expulsar el 1926 del Comitè Central a Zinoviev, Kamenev i Trotski i el 1927 i els tres i els seus seguidors foren a més expulsats del PC de la URSS.  

El 1928 però, a conseqüència, entre altres coses d’una manca de gra i d’una crisi en la producció i comercialització en el camp a la URSS, Stalin va fer un gir sobtat i van apostar per la nacionalització total de les terres dels pagesos i de la economia en general. De fet, en aquest sentit tornava a les tesis de Trotski, Zinoviev i Kamenev, però per haver fet un oposició tant oberta contra ell i haver creat tota una corrent, aquell mateix any va fer detenir a Trotski, acusant-lo de traïdor i el va desterrar Kazajistan. Un any després fou expulsat de la URSS. Stalin ja no tolerava oposicions ni lluites per arrabassar-li el poder.

Però aquest gir a l’esquerra d’Stalin va fer que el 1928 Bukharin, que era partidari del repartiment de terres enlloc de la nacionalització i de combinar el socialisme amb iniciatives comercials privades, es girés en contra d’ell. Bukharin es va aliar amb Rikov i Tomsky, que pensaven com ell en aquest aspecte, per fer una oposició a Stalin per la dreta. 

Davant el que consideraven autoritarisme d’Stalin, tant els de l’oposició d’esquerra, Zinoviev, Kamenev com els de l’oposició de dreta Bukharin, Rikov i Tomsky, van tenir converses per fer oposició a Stalin per, més enllà de les seves tendències diferenciades, evitar el que consideraven una actuació dictatorial d’Stalin.

Stalin se’n va assabentar i va acusar a Bukharin de crear divisions dins del partit i aliant-se amb el seu fidel Molotov entre altres membres de la cúpula, va començar a desplaçar-lo del poder dins del Comitè Central. Tant Bukharin, de l’ala dreta, com Zinoviev i Kamenv de l’ala esquerra van ser expulsats del Partit Comunista (PC) el 1928. Però tots ells, per evitar ser detinguts i desterrats com Trotski, es van veure forçats a signar un document en el que se’n penedien del dany causat al partit. Tots van ser readmesos en el PC, però ja no van tenir mai més càrrecs de rellevància, Stalin sabia que no eren sincers però els havia així pogut dominar. 

També Stalin sabia que Tomski, l’històric líder dels sindicats soviètics i russos, ja des d’abans de la revolució, era aliat de l’oposició de l’ala dreta del partit liderada per Bukharin. Quan Tomski es va queixar de que volia més autonomia pels sindicats soviètics envers al Comitè Central del PC de la URSS, Stalin el va destituir com cap dels sindicats soviètics. També Rikov, l’altre aliat de l’oposició de dreta dins del partit, juntament amb Bukharin i Tomski, va ser el 1930 destituït definitivament com a cap del govern soviètic, càrrec que havia heretat de Lenin quan aquest morí el 1924, però que s’havia convertit des de llavors en pràcticament simbòlic.

Mikhail Tomski, históric cap dels sindicats soviètics

Cap d’aquests opositors dins de la cúpula del Comitè Central durant aquests anys, tots històrics líders de la revolució juntament amb Lenin, van tornar a tenir càrrecs importants dins del partit. Anys després, entre 1936 i 1938, en les famoses purgues d’Stalin a la URSS, Zinoviev, Kamenev, Bukharin i Rikov van ser afusellats. Tomski es va suïcidar el 1936 a la presó quan també anava a ser afusellat. També altres rellevants opositors van ser executats per Stalin, tots acusats de formar un grup terrorista trotskista que havia causat alguns atemptats per intentar destruir a la URSS, evidentment acusacions poc probables. A Trotski el va fer matar Stalin a Mèxic el 1940 usant coma sicari al comunista català Ramón Mercader, membre en aquells moments del PSUC.


ANDREU NIN EXPULSAT PEL SEU SUPORT A TROTSKI

Andreu Nin ja des de 1925 estava d’acord amb les tesis i crítiques de  l'ala esquerra del PC de Trotski, però segons va dir ell no es manifestava en aquest sentit per no interferir en el conflicte i feia el paper de seguidisme a Stalin. El mateix Nin havia dit que ell creia que les diferències entre Trotski i Stalin es resoldrien aviat.

Però en el congrés de la Internacional Comunista (IC) de 1928, Andreu Nin es va manifestar clarament a favor de l’oposició que promovia Trotski amb l’esperança de que s’obrís un debat dins de la IC i del Partit Comunista de la URSS. No obstant això, com he comentat abans, Stalin va fer un cop d’efecte i va fer detenir a Trotski el mateix 1928 i el va deportar  Kazajistán per expulsar-lo de la URSS el 1929.

De rebot Andreu Nin va seguir el mateix camí igual que tots els que havien donat suport a Trotski i fou expulsat del càrrec a la ISR i també del Partit Comunista sent detingut i retingut el 1929 al seu domicili juntament amb la seva dona russa Olga i les seves filles. Finalment el setembre de 1930 Nin fou expulsat de la URSS i va tornar a Barcelona després de 9 anys, quan Primo de Rivera ja havia dimitit el gener del mateix any i el general Berenguer era el cap de l’Estat Espanyol, mantenint la dictadura però amb una lleu apertura política.

Per la seva banda Ramón Casanellas, que havia tingut fins llavors una gran relació política i d’amistat amb Andreu Nin, el 1929 fou enviat a Mèxic com a representant del PC de la URSS per ajudar al desenvolupament del Partit Comunista Mexicà, pel que pràcticament es va perdre la deportació del seu amic Nin sense tenir ni la oportunitat i se suposa que ni les ganes d’intervenir-hi o d’opinar, ja que seguia sent juntament amb la seva dona Maria Alexandrovna Fortus una peça important del Partit Comunista a la URSS ja dominat totalment per Stalin. Casanellas estava decidit a seguir les directrius de la direcció de les autoritats de la URSS.

RAMON CASANELLAS A MÈXIC       

El 1929 Ramón Casanellas va ser enviat a Mèxic amb altres companys per les autoritats soviètiques per fer d’agent que controlés i ajudés al desenvolupament del Partit Comunista de Mèxic (PCM) fundat uns anys abans. A Mèxic i a tot Centreamèrica en general hi havia una situació convulsa amb guerrilles tant contra els governs imperialistes que tenien el suport de soldats dels EEUU i contra alguns governs nacionals caciquistes.

Casanellas a Mèxic hi fou enviat amb un finançament mínim i li proporcionaren feines d’estibador o conductor entre altres per poder subsistir mentre feia la seva tasca política. La tasca de Casanellas a Mèxic però fou molt difícil i infructuosa donada les greus divisions internes del PCM a on ja hi havia sectors trotskistes, entre altres i per la difícil situació del país en general.

Entre tot aquest maremàgnum de divisions internes del PCM i de la situació convulsa a Mèxic, Casanellas entre altres enviats havia de fer teòricament la tasca d’orientar al PCM sota les directrius de Moscou. Durant els primers anys 20 el minúscul PCM havia actuat bastant al marge de les directrius de Moscou degut a que la URSS no s’havia centrat gaire en Llatinoamèrica. La massiva introducció però d’agents soviètics com el mateix Casanellas a Mèxic i a altres països de la zona amb la seva política de lluitar contra tota oposició comunista a les directrius de la URSS, va dividir encara més al minúscul PCM.

A principis de 1931 el PC de la URSS va considerar que Casanellas no havia complert bé la seva missió a Mèxic havent rebut informes negatius del PCM dient que no estava capacitat per aquesta funció, pel que va ser tornat a Moscou.

No obstant això, segons altres escrits de personatges mexicans de l`època, alguns ex del PCM, el problema del PCM a partir de 1929 era el sectarisme imposat des de Moscou que l’aïllava en part d’altres moviments revolucionaris a Centre Amèrica.

A Mèxic un any abans el 1928 s’havia fundat el Partido Nacional Revolucionario (PNR). Aquest partit havia sorgit de la unió de diversos líders teòricament hereus dels processos revolucionaris anteriors en els que havien participat els mítics Emiliano Zapata i Pancho Villa, els dos assassinats el 1919 i el 1923 respectivament a causa de les lluites sectàries pel poder. Les divisions entre els caps revolucionaris i els generals que suposadament els donaren suport va portar a uns anys de poders cabdillistes locals i cops d’estat. El PNR es va crear per unir a totes aquestes tendències i líders per poder dur a terme de forma unitària el seu programa revolucionari i antiimperialista contra les invasions dels soldats dels EEUU, que s’havien produït de forma regular. El PCM no es va unir a aquest procés, a part d’alguns importants militants de manera individual, en part perquè es veia a venir que el PNR acabaria sent un partit caciquista i en part perquè el PCM ja sols contemplava una revolució tipus bolxevic sota les directrius de Moscou.

El PNR va guanyar àmpliament les eleccions el 1929 mentre el PCM treia molt pocs vots en comparació. La sobtada i greu crisi del 1929 va fer que el govern de Mèxic del PNR dugés a terme mesures impopulars que més aviat giraven cap a la dreta que cap a una solució revolucionària del problema. Arreu del país es van produir algunes protestes obreres i camperoles actuant el govern amb repressió i desarmant als camperols que abans els havien donat suport. El PCM va intentar aprofitar aquesta situació per encapçalar una revolució comunista i per això va patir una forta repressió i la seva immediata il•legalització, amb nombrosos detinguts.

No obstant això, el PCM ja sota les directrius de la URSS i d’Stalin no va connectar amb alguns sectors esquerrans i camperols opositors al govern, donat que el PCM no admetia cap dissidència amb les directrius de la IC i Stalin. Això va fer que es malbaratés una ocasió per unir a una força revolucionària àmplia opositora. Això sense comptar amb les divisions i expulsions internes en el PCM tant de trotskistes com de militants acusats de burgesos o poc revolucionaris, cosa que encara dividia més al PCM.  

Aquest sectarisme del PCM va deteriorar inclús les relacions entre el PCM i altres líders guerrillers de Centreamèrica que lluitaven contra la invasió de soldats dels EEUU que donaven suport a governs caciquistes com els de Nicaragua o el Salvador i altres de Sudamèrica. Un exemple és el del cap guerriller nicaragüenc Augusto César Sandino.

Sandino era un cap guerriller que portava des de 1926 lluitant contra els soldats dels EEUU que donaven suport als conservadors de Nicaragua i això va fer que s’unís amb els lliberals en aquesta lluita. Sandino però tenia un exèrcit d’obrers i camperols que tenien idees revolucionaries de transformació de la societat. El 1929 Sandino va anar a Mèxic per demanar ajuda al president de Mèxic del PNR Emilio Portes Gil. ja que aquest representava a la tradició antiimperialista envers als EEUU de Mèxic. Emilio Portes no va rebre a Sandino fins l’any següent el 1930. Sandino que durant aquest temps havia restat amagat a l’estat de Yucatán de Mèxic juntament amb Farabundo Martí i altres caps guerrillers per temor a un atemptat dels agents dels EEUU, no va rebre el suport militar del president mexicà. Això va fer que Sandino s’apropés entre altres grups revolucionaris mexicans al PCM que li donava suport en la seva guerrilla antiimperialista i inclús alguns membres de la seva guerrilla van militar en el PCM com el salvadoreny Farabundo Martí 

Sandino, al centre d’en peus i recolzat, i Farabundo Martí, el primer de la dreta assegut, juntament amb altres caps guerrillers a l’estat de Yucatán (Mèxic) el 1929, justament quan Casanellas era a Mèxic.

Sandino havia expressat en algunes declaracions les seves simpaties pels comunistes per les seves idees de preocupar-se de la emancipació de les classes populars explotades i inclús en algunes ocasions, tant en entrevistes com en escrits seus, s’havia definit com a comunista però no seguia cap doctrina concreta ni molt menys les directrius de Moscou i a més col•laborava amb altres forces liberals i socialdemòcrates de Centramèrica en la seva guerra contra les invasions dels EEUU. Això va fer que el PCM, seguint el que havia declarat Stalin en una reunió del PC de la URSS el 1930, critiqués tant a Sandino com a altres caps guerrillers de no impulsar una revolució comunista sota les directrius de Moscou mentre durava la seva lluita antiimperialista, acusant-los en ocasions de contrarevolucionaris i inclús de fer joc als imperialistes. Aquesta actitud inflexible va trencar les relacions entre Sandino altres caps guerrillers amb el PCM, deixant-lo encara més aïllat, tenint en compte que el PCM era molt minoritari entre aquells moviments revolucionaris i guerrillers de Centreamèrica. 

No obstant això el salvadoreny Farabundo Martí, un dels altres caps guerrillers de Centreamèrica que havia lluitat juntament amb Sandino, malgrat que també havia set criticat com els altres pel PCM, és va anar apropant al comunisme i va participar en la fundació del Partit Comunista del Salvador, apropant-se a les tesis de la URSS sobre promocionar una revolució tipus leninista.

Evidentment no és pot explicar en poques línies la situació de Mèxic i Centreamérica entre 1929 i 1931 i sols han set unes línies per explicar la situació en que es trobava el PCM al que Moscou havia enviat a Casanellas entre altres per controlar el seu desenvolupament. 

Com he esmentat abans Casanellas va ser retornat a Moscou el 1931 acusat pel PCM de no estar capacitat per la tasca que se li encomanà. Encara que alguns escrits donen una versió diferent del que li passà a Casanellas a Mèxic. Per exemple segons va escriure posteriorment el comunista català dissident de Moscou Pere Pagès (que es feia dir Víctor Alba), Casanellas degut a la seva personalitat, no sabia fer bé el paper d’imposar directrius de Moscou.

Altres escrits encara eleven més la gravetat del que passà amb Casanellas a Mèxic, com els escrits de José Revueltas.

José Revueltas, era un important dirigent del PCM el 1929 en una època en que era stalinista i antitrotskista i havia patit diverses detencions a Mèxic entre 1929 i 1931 en la onada de repressions contra el PCM que el govern del PNR havia iniciat. El 1936 però Revueltas va començar a decebre’s del règim d’Stalin quan va viatjar a la URSS amb el seu company i també important dirigent del PCM Evelio Vadillo i aquest últim va ser detingut i empresonat acusat de no seguir les directrius de Moscou i de trotskista, cosa que no havia set mai. Vadillo va arribar a estar més de 20 anys empresonat a la URSS. Això sumat als afusellaments per part d’Stalin entre 1936 i 1938 d’importants líders de la revolució bolxevic de 1917, va fer que Revueltas acabés renegant del règim soviètic i va ser expulsat del PCM el 1943.

No obstant això Revueltas, encara que dissident de Moscou, va seguir tenint sempre idees marxistes i el 1964 va publicar una de les seves novel•les històriques anomenada “Los Errores”, en la que explicava alguns episodis de la seva vida i del PCM. Revueltas en aquesta novel•la parla de l’afer del seu company Evelio Vadillo i també de Ramon Casanellas, encara que amb noms canviats segons va dir ell mateix. Sobre Ramon Casanellas, al que li posa el nom de Eladio Pintos, diu que Stalin el va enviar a Mèxic perquè a la URSS havia expressat la seva oposició contra algunes detencions de suposats dissidents i el volien assassinar a Mèxic mateix per un grup camuflat d’anticomunistes. Entre 1929 i 1931 diversos membres del PCM van ser assassinats per un grup paramilitar anticomunista a Mèxic, encara que José Revueltas, militant del PCM en aquells moments, afirma que alguns havien set assassinats sota les ordres d’Stalin acusats de dissidents, camuflats de paramilitars anticomunistes.

Segons Revueltas ja hi havia un membre del PCM encarregat de matar a Casanellas. No obstant això, pel que es veu no va poder aconseguir el seu objectiu, sigui perquè no va poder o perquè no va voler.

Anys després, quan Casanellas era a la presó a Barcelona el 1933, segons explicà posteriorment Rossend Cabré, membre en aquells moments del Parit Comunista de Catalunya liderat per Casanellas, aquest li digué que se sentia amenaçat pels agents de la URSS per coses que sabia de quan va estar a Mèxic, sense especificar quines, episodi del que en parlaré més endavant.

Malgrat tot hi ha poca informació del que va fer Casanellas a Mèxic i en algunes biografies es diu que també va visitar altres països de Latinoamèrica. Segurament en alguns arxius que encara no han sortit a la llum deu haver-hi més informació.  


EL MARXISME CATALÀ I ESPANYOL ENTRE 1928 i 1930

El 1928 s’havien intensificat algunes de les discrepàncies entre la Federació Comunista Catalana Balear (FCCB) liderada per Joaquim Maurin, o sigui els representants de PCE a Catalunya i Balears i la direcció del PCE que tenia a José Bullejos com a secretari general.

No hi ha que oblidar que la FCCB venia dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR) d’origen anarcosindicalista i que evolucionaren cap al marxisme dins de la CNT catalana impulsats el 1922 per Maurin quan el PCE, partit format a Madrid el 1921, venia bàsicament d’unes escissions dins del PSOE i ambdós tenien unes diferències de conceptes importants. 

Les discrepàncies entre la FCCB i la direcció del PCE s’intensificaren el 1928. Maurin líder de la FCCB discrepava del PCE sobre tot per la política sindical d’aquest. El PCE, que era minoritari i pràcticament dirigit des de Moscou, volia crear una central sindical comunista mentre que Maurin deia que a Catalunya no s’havien de dividir als sindicalistes i aprofitar la força que havia tingut la CNT a Catalunya per progressivament acostar-la al comunisme. A més la FCCB afrontava el problema de les nacionalitats, en aquest cas Catalunya, proposant una República Socialista Catalana que es pogués federar lliurement amb les altres Repúbliques Socialistes Ibèriques, seguint la teoria de Lenin de les nacionalitats.

Inicialment el PCE estava totalment en contra tant de la política sindical de la FCCB com de la seva idea de la República Socialista Catalana. La cúpula del partit comunista de la URSS a través de la Internacional Comunista (IC) s’havia decantat per la posició de la direcció central del PCE, sobre tot pel que fa a la política sindical, mentre en el tema de les nacionalitats encara no es definia.

El 1927 membres del sector més anarquista pur de la CNT tant de l’exili com de l’interior, veient que molts dels seus dirigents i militants s’apropaven al marxisme, altres al republicanisme catalanista i federalista de Lluís Companys, al separatisme d’esquerres de Francesc Macià o a l’anarcosindicalisme més moderat que tenia com a referent l’assassinat Salvador Seguí i en aquells moments el seu successor Joan Peiró, van crear l’anomenada Federación Anarquista Ibèrica (FAI) per operar com una espècie de guia de la CNT perquè no es desviés de la seva línia anarquista pura. Durant els anys trenta és quan es faria notar la FAI dins de la CNT catalana.

El 1928 s’havia creat un altre partit comunista a Catalunya que estava al marge de la IC i del PCE, l’anomenat Partit Comunista Català (PCC) impulsat per Jordi Arquer, un ex membre de la CNT i que a l’entorn a l’Ateneu Enciclopèdic Popular va aplegar un bon nombre de militants independentistes, molts ex membres d’Estat Català i altres procedents de la CNT que se sentien marxistes, encara que la majoria d’afiliats de base eren molt joves i recentment incorporats a la militància política, la majoria originàriament lligats al nacionalisme català d’esquerres.

Aquests però, veient els problemes que tenia la FCCB amb el PCE i la IC al no voler sotmetre’s a la seva total disciplina, van optar per crear un partit comunista sols d’àmbit català i no adscrit a la IC evitant ja d’entrada entrar en la FCCB, malgrat compartir moltes de les seves tesis.

El PCC en poc temps va arribar a tenir uns 500 membres, superant en nombre als que tenia la FCCB. Malgrat que la FCCB ja havia introduït la idea de que Catalunya era una nació diferenciada de la espanyola dins de la concepció marxista, el gran nombre d’ex membres d’Estat Català dins del PCC feia que aquest tingués un clar to més separatista en general.

Alguns dels destacats membres de PCC que provenien d’Estat Català eren Jaume Miravitlles, Amadeu Bernardó, Martí Vilanova, Domènec Ramon, Albeard Tona, Joan Farré, Juli Figueres i Sebastià Garsaball entre molts altres. Alguns membres del PCC entre els que destaquen Josep Coll i Josep Soler entre altres, provenien directament de la CNT. Dels provinents del Partit Republicà Català destaca Josep Rodés. Entre els molts joves que tingueren al PCC com a primera militància destacà Narcís Molins i Fàbrega.

Alguns dels fundadors del Partit Comunista Català

Jordi Arquer, el principal inspirador del PCC, també havia estat afiliat a la CNT i uns anys abans havia entrat al CADCI, havent durant els primers anys de la dictadura entrat en estret contacte amb Macià i Estat Català, encara que no hi va arribar a militar oficialment.

Un bon nombre de membres de la FCCB, cansats d’estar discutint sempre amb el PCE i la IC i veient difícil l’intent de Maurin de fer-los canviar de postura, es van passar també al PCC de Jordi Arquer. Alguns d’ells eren elements destacats com Víctor Colomer i Desiderio Trilles. Joaquim Maurin els va criticar fortament per haver abandonat la FCCB ja que malgrat compartir la seva discrepància amb la IC i el PCE, veia l’escissió molt negativa ja que debilitava el seu front comú.  

Però el fet de que Maurin discrepés de la política sindical de la Internacional Comunista (IC) el convertia en un dissident de la IC i de la URSS, cosa que en aquells moments Stalin i la IC ja no toleraven. Això portà a principis de 1930 a l’expulsió de Joaquim Maurin del PCE, o millor dit de la FCCB, que era la representació del PCE a Catalunya i Balears.

No obstant això, com que la majoria de militants i dirigents de la Federació Comunista Catalana Balear (FCCB) van fer costat a Maurin, aquesta va quedar com una escissió del PCE sols d’àmbit català i balear. Alguns dels dirigents de la FCCB a part de Maurin eren, Antoni Sesé, Daniel Rebull, Hilari Arlandís, Josep Banqué, Pere Bonet i Eusebi Rodríguez Salas entre altres, que a l’igual que Maurin havien set també importants dirigents o activistes de la CNT catalana dels primers anys 20. Això va fer que la FCCB fos considerada com un grup dissident dins del PCE però no acabés encara de ser expulsada del tot del PCE. 

NEIX EL BOC I EL PCE QUEDA TESTIMONIAL A CATALUNYA

Després d’això el PCE va haver d’organitzar a corre-cuita una altre secció del partit a Catalunya amb els pocs militants que van quedar fidels al PCE central com José del Barrio, Francisco del Barrio i Felipe Garcia com a caps visibles. El suís Jules Humbert-Droz, que havia substituït a Andreu Nin com a cap de la Internacional Sindical Roja (ISR), va ser enviat a Barcelona com a representant de la IC per estudiar la situació. Humbert-Droz va informar al Partit Comunista de la URSS i a la IC que la situació a Catalunya era desastrosa i que, després de que la FCCB hagués quedat com un grup dissident, només quedaven oficialment 40 militants fidels al PCE a Catalunya encara que ell només en va veure 12. Mentre al País Valencià, l’anomenada Federació Comunista de Llevant (FCL) s’apropava a les tesis de Maurin i de la FCCB, sobre tot els de Castelló i una part dels de València.

El setembre de 1930 Andreu Nin va arribar a Barcelona després de nou anys d’exili. Andreu Nin havia set expulsat de la URSS un any abans per posicionar-se al costat de Trotski en la seva dissidència amb Stalin. Llavors Nin es va posar al front del grup Oposición Comunista de Izquierda (OCI), nom que Trotski promocionava a tot el món per oposar-se a la línia d’Stalin. Abans d’arribar Nin a l’Estat Espanyol el grup trotskista OCI ja funcionava a Madrid liderat per Francisco Garcia Lavid i Juan Andrade, que eren dissidents del PCE inicialment dins de la Agrupación Comunista Madrilenya, però a diferència de Luis Portela que s’alià amb la FCCB de Maurin, es van aliar amb el trotskisme.

Des del primer moment Nin es va retrobar amb el seu antic company i amic Maurin a Barcelona que liderava la FCCB, que era el grup dissident del PCE a Catalunya i pensava que podria ser la primera gran font de militants trotskistes, pel que Nin va començar a col·laborar amb la FCCB sense estar-hi afiliat.

Andreu Nin i Joaquim Maurin retrobats a Barcelona el 1930

El novembre de 1930 Joaquim Maurin i Jordi Arquer es van posar d’acord per fusionar la FCCB i el PCC ja que compartien tesis sobre el tema sindical, el tema nacional i les seves discrepàncies amb el centralisme burocràtic del PCE i la IC. Havien arribat a un acord però les repressions i detencions, entre elles les de Joaquim Maurin i Andreu Nin, incrementades pel fallit cop contra la dictadura el desembre de 1930 encapçalada per l’oficial de l’exèrcit Fermín Galán a Jaca amb el suport de les forces d’esquerra i sindicals, va fer aplaçar la total fusió.

El febrer de 1931 el govern encara amb dictadura amb el general Berenguer, que havia substituït a Primo de Rivera l’any anterior com a cap d’estat, va convocar unes eleccions legislatives que pretenien canviar la constitució per fer una Monarquia constitucional amb Alfons XIII com a rei. La majoria de partits republicans i d’esquerres a tot l’Estat Espanyol ho rebutjaven ja que la majoria apostaven clarament per la República. A la vegada el govern de Berenguer al veure la gran força dels republicans a l’oposició, va veure també perillós fer eleccions legislatives i va optar per convocar eleccions municipals dos mesos després, ja que les considerava menys perilloses. Com es veurà més endavant foren igual de perilloses per la monarquia.

Però amb el debat sobre aquestes eleccions que no es celebraren, es va produir un intent d’acostament de la FCCB amb el PCE i la Internacional Comunista (IC). Maurin s’havia reunit amb representants de la IC per intentar apropar posicions i degut a la seva força a Catalunya en comparació a la quasi nul•la que tenia el PCE, la IC va suspendre momentàniament l’expulsió de Maurin i la FCCB per afrontar les eleccions legislatives que es volien convocar.

Però abans per aquestes eleccions de febrer de 1931 que finalment no es celebraren, s’havia organitzat un llista conjunta a Catalunya amb representants de la FCCB i del PCE, en la que hi havia inclòs alguns militants comunistes exiliats i presos, entre ells Ramon Casanellas, llista que ja s’havia fet pública. Per tant Casanellas va estar a punt de presentar-se des de l’exili en una candidatura de la FCCB juntament amb Joaquim Maurin.

Finalment el març de 1931 amb Maurin ja fora de la presó des de feia un mes es materialitzà la fusió entre la FCCB i el PCC. No obstant això hi havia el problema del nom ja que alguns volien que el nou partit es digués Partit Comunista Català (PCC), el mateix nom del partit liderat per Arquer. Finalment Jordi Arquer, el cap del PCC i els seus, van acceptar incorporar-se a la FCCB i perdre el nom de PCC però amb la condició de que és formés una altra formació paral·lela amb el nom de Bloc Obrer i Camperol (BOC). Van acordar que el BOC seria una organització àmplia que inclogués inclús als treballadors que inicialment no fossin explícitament comunistes i als camperols, per solidaritzar-se amb les seves reivindicacions i des d’allí els més conscienciats anirien ingressant progressivament a la FCCB, que era el partit pels comunistes ja conscienciats.

Joaquim Maurin es mostrà com a principal líder del BOC, encara que Jordi Arquer sempre ha dit que la idea fou seva. De fet la idea original era del Partit Comunista Francès que ja tenia un organització paral·lela amb el mateix nom de Bloc Ouvrier et Paysan amb els mateixes motivacions. Maurin va escriure que amb el BOC es volia evitar una entrada de militants al partit, la FCCB, de manera rígida i burocràtica que tant mal feia a alguns partits comunistes, sobre tot pel que fa als camperols explotats que era als que més els costava militar en el comunisme.

Malgrat que la FCCB havia tingut més projecció mediàtica per la seva relació amb el PCE i la IC, en el moment de la fusió el PCC d’Arquer tenia molts més militants, uns 500, que la FCCB original que en tenia uns 200.

Un gran nombre de membres de la Federació Comunista del Llevant (FCL) liderada per Julià Gómez “Gorkin”, Hilari Arlandís, Joaquim Masmano i Joaquim Olaso entre altres, es van afegir a la línia de la FCCB i al BOC. 

La presència dins del BOC d’un gran nombre d’ex militants d’Estat Català provinents del PCC va fer que el to nacionalista de la FCCB i del BOC augmentés considerablement envers al que de per si ja tenia abans la FCCB.

També encara més membres d’Estat Català que se sentien marxistes havien entrat directament a la FCCB un any abans el 1930 com Miquel Ferrer i Angel Estivill, com a membres més destacats entre altres. El primer Comitè executiu del BOC estava format per Joaquim Maurin, Daniel Rebull, Pere Bonet, Miquel Ferrer, Jordi Arquer i Víctor Colomer. Altres dirigents importants eren Hilari Arlandís, Antoni Sesé, Eusebi Rodríguez i Salas, Eduard Estivill i el jove Llibert Estartús que era el cap de les joventuts del BOC.

Alguns dels primers dirigents del BOC el 1930 provinents de la FCCB que es fusionaren amb membres del PCC

Dos altres dirigents del BOC, Arquer provinent del PCC i Julià Gorkin provinent de la FCL i de la secció del BOC del País Valencià

Andreu Nin s’havia integrat dins de la FCCB, encara que oficialment no hi militava, per intentar atraure-la a la seva Oposició Comunista de caràcter trotskista. No obstant això ben aviat se n’adonà que ni Maurin ni la majoria de la FCCB i del BOC, malgrat ser dissidents del PCE i de la IC, tampoc estaven disposats a seguir les directrius de Trotski.

Andreu Nin, seguint les tesis de Trotski, deia que la política de la FCCB i del BOC era petit burgesa al intentar col·laborar amb altres sectors de l’esquerra no comunista. A més Trotski qualificava també de petit burgès el fort interès que el BOC mostrava pel tema nacional català. Trotski el 1924, precisament en una entrevista que li havia fet Maurin quan col·laborava en alguns diaris, li havia dit que ell estava d’acord en la independència de les nacionalitats però després d’una revolució comunista impulsada a tot l’estat. Nin ara deia que els comunistes havien de donar suport als moviments independentistes si ja estaven fortament desenvolupats però que ells no els havien de fomentar com feien molts elements del BOC.

Tant Nin com Trotski van arribar a dir que malgrat que eren anti estalinistes consideraven que la política del PCE era més revolucionària que la del BOC, ja que es basava més en el comunisme de la URSS, que sols tenia el defecte de que s’havia burocratitzat per culpa d’Stalin. A Trotski tampoc li agradava l’actitud del BOC i Maurin, que considerava massa personalista i localista, tenint en compte que Trotski considerava que ell havia de liderar l’oposició comunista a la IC a tot el món.

De totes maneres ja des del principi Trotski havia rebutjar l’acostament de Nin amb Maurin i la seva col·laboració amb la FCCB, cosa que representà ja una primera i lleu discrepància de Nin amb Trotski que amb el temps aniria augmentant progressivament.

Alguns membres del PCC no es volgueren integrar a la FCCB i al BOC com Amadeu Bernadó, Domènec Ramon i Vicenç Botella, que a més eren els que dirigien la revista del PCC “Treball”, revista que quedà per aquest motiu fora del control del BOC. Aquests membres del PCC havien proposat enlloc d’unir-se a la FCCB d’unir-se amb la Unió Socialista de Catalunya (USC), que era una escissió d’àmbit català de la Federació Catalana del PSOE que es produí el 1923. 

La USC fundada entre altres per Rafael Campalans, Gabriel Alomar, Manuel Serra i Moret, Joan Comorera, Josep Xirau, el mallorquí Gabriel Alomar i el destacat ex cenentista Joan Fronjosà, ressorgí el 1930 després de que es suavitzés la dictadura i havia deixat al PSOE a Catalunya sota mínims superant-lo en afiliats després de l’escissió. 

Alguns dels prinicipals fundadors de la USC

El 1931 la USC va créixer amb nous militants destacats com els ex cenetistes Felip Barjau i Ramón Jové, l’escriptor d’origen llibertari Rafael Folch i Capdevila i el jove Miquel Serra i Pàmies. També els ex activistes armats d’Estat Català Abelard Tona i Nadalmai, que també havia set un dels fundadors del PCC i Emili Garnier i Barrera es van afiliar a la USC el 1931. El jove Josep Miret i Musté era el cap de les joventuts de la USC el 1931. Gabriel Alomar va ser expulsat de la USC el 1931 per apropar-se al Partit Republicà Radical Socialista que liderava Marcel·lí Domingo amb el que es va presentar a les eleccions a les Balears. Gabriel Alomar col·laborà després amb la revista de la UGT de les Balears i havia set un dels favorables a incloure les Balears en l’estatut d’autonomia de Catalunya.

Alguns dels nous incorporats a la USC el 1930-31

No obstant això la mateixa USC sols acceptava que els altres marxistes s’integressin al seu partit i de la mateixa manera Maurin i la FCCB també acceptava sols que els altres s’integressin a ells, pel que no prosperà aquesta unió de la USC amb els altres marxistes no afins a la IC. Hi ha que recordar que la USC seguia fidel a la II Internacional Socialista malgrat la seva escissió amb el PSOE.

Per tant Amadeu Bernadó com Domènec Ramon i Vicenç Botella, després de la desaparició del PCC integrat en la FCCB i el BOC, seguiren pel seu compte amb la revista “Treball” formant un reduït grup comunista dissident apart que pretenia mantenir viu el PCC. No obstant això Amadeu Bernadó i Vicenç Botella el 1932 s’integraren a la USC, mentre Domènec Ramon s'afiliava a ERC. 

El març de 1931 el recentment creat BOC ja tenia uns 700 militants mentre el PCE no superava els 40 a Catalunya i a la resta de l’Estat Espanyol era també molt minoritari. A partir de llavors la IC, seguint les ordres del PC de la URSS va decidir canviar radicalment la seva política envers a les nacionalitats de l’Estat Espanyol en un intent de guanyar terreny al BOC a Catalunya i van començar a acceptar que en una revolució s’hauria de constituir la República Socialista Catalana que després pogués unir-se lliurement amb la Unió de Repúbliques Socialistes Ibèriques.

La IC també confiava en Ramon Casanellas, encara a la URSS recentment arribat de Mèxic, com el nou home del PCE i afí ala IC a Catalunya, ja que amb l’estratègia d’acceptar a Catalunya com a nació sobirana i sent Casanellas un dels activistes armats més famosos de la CNT catalana dels anys 20, també podria tenir influència entre els afiliats a la CNT.

En la tercera part de continuació d’aquest escrit, l’arribada de Ramon Casanellas a Catalunya el 1931 poc després de proclamar-se la república, enviat per la URSS per desenvolupar el marxisme afí a la III Internacional a Catalunya fins a la seva mort producte d’un sospitós accident de moto l’octubre de 1933. 

Josep A. Carreras

Alguns dels llibres i documents consultats per les 3 parts de l’escrit:

MIQUEL FERRER I SANXÍS, MEMÒRIES. Recull de memòries de Miquel Ferrer adaptades per Miquel Àngel Velasco.

AVENTURAS DE UN MAGNICIDA. De Jaquim Maurin. Entrevista que va fer a Ramon Casanellas a Moscou, pel diari “la Libertat”, sortida en capítols entre els dies 2 al 7 de setembre de 1923.

L’EFERVESCÈNCIA SOCIAL A DELS ANYS 20. BARCELONA 1917-1923. De Manel Aisa.

L’ANARQUISME I LES LLUITES SOCIALS A BARCELONA, 1918-1923. De Maria Amàlia Pradas.

RAMON CASANELLAS I LA CREACIÓ DEL PCC. De Ramón Ferrerons i Antonio Gascón (article en el número 143 la revista l’Avenç del 1990).

LA VUELTA A EUROPA EN AVION. De Manuel Chaves Nogales (entrevista a Ramon Casanellas el 1928).

EL BLOC OBRER I CAMPEROL, ELS PRIMERS ANYS (1930-32), De Francesc Bonamusa.

RAMON CASANELLAS I LA REBOTIGA COMUNISTA. De Rossend Cabré (article en el nª 90 de la revista Xaloc de l’agost de 1977).

PERE ARDIACA MATERIALS PER UNA BIOGRAFIA. De la Fundació Pere Ardiaca escrit per Manuel Moreno, Josep Luís Martín, Giaime Pala, Antoni Barberà i Albert Claret.

ELS ORIGENS DEL PSUC. De Josep Lluís Martín.

LOS ORIGENES DEL POUM. D’Andy Durgan

SOCIALISME, SINDICALISME I COMUNISME A MALLORCA (1929-33). De Pere Gabriel.

HILARI ARLANDÍS, POLÍTIC COMUNISTA. De Carla Ferrerós i Natàlia Carbonell.

ENTREVISTA A EDUARD ESTIVILL. En la revista l’Hora del setembre de 1979.

CARTA A LOS OBREROS ANARQUISTAS (1933). De Ramón Casanellas.

ENTRE MÉXICO I LA UNIÓN SOVIÈTICA. D’Aurora Bosch

LOS AÑOS DE REPRESIÓN ANTICOMUNISTA (EN MÉXICO), 1924-34. De Gerardo Peláez.

LOS ERRORES. De José Revueltas

LINA ODENA. De Manuel Moreno

A part d’altres llibres i escrits i nombroses notícies de diversos diaris de l’època.