La
primera part d’aquest escrit sobre el marxisme català des de 1933, acabava amb
la reunió entre membres del PCE i del PSUC el març de 1939 que acabà a cops de
puny i amb greus diferències entre els representants dels dos partits a la
reunió a causa de l’intent del PCE d’imposar la seva autoritat envers al PSUC.
Això va tenir algunes conseqüències en el futur de la seva relació.
Un
més després acabava la guerra civil a l’Estat Espanyol quan el general
republicà Casado es rendia a Franco en contra de l’opinió d’altres generals
republicans, veient que era impossible una victòria militar. L’exèrcit de
Franco llavors va ocupar les zones que van des de Madrid a Alacant en un
passeig militar. La victòria militar ja era impossible, però alguns sectors
republicans criticaren a Casado, ja que pensaven que podien aguantar alguns mesos i que el conflicte bèl·lic a
nivell europeu que estava a punt d’esclatar, podria canviar el curs dels
esdeveniments.
MIQUEL
SERRA I PÀMIES I JOSÉ DEL BARRIO JUTJATS A MOSCOU
Uns
mesos després d’aquella accidentada reunió el març de 1939 a París que acabà en
baralla entre membres del PSUC i del PCE, el maig de 1939 Joan Comorera va ser
convocat a Moscou i a l’arribar va demanar que el PSUC fos admès de ple dret a
la Internacional Comunista (IC) i a la vegada demanar més autonomia pel PSUC
envers al PCE.
Els
màxims dirigents de la IC, Manuilski i Dimitrov, van convocar també el juny de
1939 als militants del PSUC José Del Barrio i a Miquel Serra i Pàmies per
participar en les converses. En la reunió que es va fer amb altres
representants de la IC el 24 de juny de 1939 i en la que també hi havia Ërno
Gerö, l’enviat per Stalin a Catalunya des de 1931, es va decidir admetre al
PSUC com a membre de ple dret de la IC de manera separada del PCE.
No
obstant això, immediatament s’indicà a Joan Comorera que a canvi el PSUC
s’havia de convertir en un partit autènticament comunista, ja que fins llavors
no el consideraven així. El PCE va protestar contra la decisió d’admetre al PSUC
com a partit independent a la IC i Dimitrov, el màxim dirigent de la IC, li va
dir a Santiago Carrillo que digués als dirigents del PCE que aquesta era
l’única manera de conservar a Comorera i a altres militants com a membres del
PSUC afins a la IC. També els va dir als del PCE que en realitat no se’n fiava
gaire de Comorera.
Paradoxalment
en el fons el que volien era que a canvi d’aquesta concessió d’acceptar-lo a la
IC, el PSUC treballés conjuntament amb el PCE fins a la seva total submissió,
abandonés la seva política nacionalista catalana i depurés als dissidents
d’aquesta línia dins del partit. Dolores Ibárruri, una de les dirigents del PCE
i que era totalment afí a Stalin i també era militant del Partit Comunista de
la Unió Soviética (PCUS) li va dir a Comorera, “al final te has salido con la
tuya”, referint-se a l’acceptació del PSUC en la IC com a partit català.
Evidentment enseguida els ho van fer pagar amb l’exigència de submissió al PCE.
Una
prova d’això és que en la primera reunió que es celebrà entre la IC, el PCE i
el PSUC ja com a nou membre de la IC el 14 d’agost de 1939, es va convertir de
cop un judici sumaríssim contra José del Barrio i Miquel Serra i Pàmies. A part
de Comorera en la reunió-judici, en el sector acusador hi havia Dimitrov i
Manuilski entre altres com a caps de la IC i Jose Díaz, Dolores Ibárruri i
Jesús Hernández com representants del PCE.
Basant-se
en falsos informes aportats pel PCE, especialment per part de Dolores Ibàrruri,
s’acusà al PSUC de ser el responsable de la pèrdua de la guerra i culpant-ne
especialment a Miquel Serra i Pàmies.
Abans
d’anar a Moscou, Miquel Serra i Pàmies i Josep Miret i Musté, dos ex de la USC,
juntament Josep Marlés i Sans, un ex d’Estat Català dels anys 20, eren els que
tenien a les seves mans els fons del PSUC. Miquel Serra i Josep Miret van
decidir depositar tots els fons que tenia el PSUC, uns 6 milions de francs, a
la banca francesa enlloc de al Banc Comercial de Moscou, ja que van pensar que
si ho hagessin fet en el banc rus els fons del PSUC estarien en mans de la URSS
i del PCE, cosa que acabaria de cop amb la seva independència. Això ho van fer
en contra de l’opinió de Josep Marlés, que volia depositar-los en el Banc
Comercial de Moscou.
 |
| Josep Miret, de cap militar republicà durant la guerra juntament amb Lluís Companys |
El fet de que es depositessin els fons del PSUC en un banc francès enlloc de en un banc rus, fou interpretat com una traïció a la IC i fou una altre de les acusacions sobre Serra i Pàmies que a més se l’acusà de formar part dels serveis secrets francesos. També fou acusat de promoure l’anticomunisme dins del PSUC, de formar part de la conspiració trotskista, de perdre els arxius del PSUC i d’incomplir les ordres de destruir Barcelona abans de que entressin els franquistes.
Sobre
aquesta última acusació Miquel Serra i Pàmies en una carta escrita al seu germà
confirma que s’havia fet una reunió entre membres del PCE, PSUC i militars de
la Brigada de Lister en la que s’ordenà volar gran part de Barcelona abans de
que entressin els franquistes i s’encarregà a Serra i Pàmies, en aquell moment
Conseller de Proveïments, d’organitzar la destrucció. Serra i Pàmies afirma que
no complí l’ordre i que a més la sabotejà donant informacions i adreces falses
als militars que havien de dur a terme les demolicions. Miquel Serra ho diu
orgullós i afirma que allò era una salvatjada que hagués provocat centenars de
morts entre la població civil promoguda per uns que odiaven Catalunya.
Per
totes aquestes acusacions Miquel Serra i Pàmies podia ser perfectament
condemnat a mort. De fet durant el judici ell mateix havia escrit una carta al
seu germà en el que li comunicava la possibilitat de que això passés.
A
Francesc Del Barrio també l’acusaren d’anticomunista i de rebel•lió contra el
govern de la república pel seu afer de l’enfrontament amb Negrín durant la
guerra, entre altres coses.
Tant Del Barrio com Serra i Pàmies van restar empresonats en dures condicions i aguantat molt baixes temperatures durant dos mesos a Moscou, pel que Serra i Pàmies va patir una paràlisi facial parcial.
Finalment
quan molts els donaven per morts, el govern de la URSS va alliberar a Miquel
Serra i Pàmies i a José del Barrio per enviar-los a Xile i a Mèxic via tren i
Oceà Pacífic, per amb les noves consignes ajudar a reconstruir el PSUC entre
els exiliats que eren allí. Segons Serra i Pàmies, fou una estratègia per
eliminar-los pel camí i que només la intervenció d’una jove militant comunista
russa que els advertí que els vigilaven i que canviessin de tren els va salvar
la vida. Alguns afirmen que al govern soviètic no li convenia un assassinat de
dos tant importants militants del PSUC amb les conseqüències tant negatives que
això portaria entre els altres militants, però això és el que va experimentar i
explica Miquel Serra i Pàmies.
 |
| José del Barrio al mig, amb Comorera a l'esquerra i Dolores Ibàrruri a la dreta durant la guerra. |
Joan
Comorera, malgrat veure la creixent pressió de la IC de que el PSUC fos una
sucursal del PCE, es van mantenir fidel a aquesta, ja que havent aconseguit que
el PSUC hi fos admès de ple dret, tenia esperances de mantenir una gran
autonomia del partit.
Un
cop a Amèrica Del Barrio es quedà de moment a Xile i Miquel Serra i Pàmies passà a
Mèxic, a on juntament amb Comorera intentaren reconstruir el PSUC segons les
consignes que els havia donat la IC. No obstant això una gran part dels
dirigents del PSUC que eren a Mèxic, alguns d’ells presents en la reunió abans
esmentada amb els membres del PCE a París i que acabà a cops de puny, ja
estaven bastant decebuts amb la direcció del PSUC i la línia de la IC i molts
d’ells ja havien deixat o set expulsats del PSUC.
 |
| Miquel Serra i Pàmies en les fotos del seu visat de refugiat a Mèxic el 1940 |
El 1940 Miquel Serra i Pàmies s’uní a aquests dissidents del PSUC a Mèxic i juntament amb destacats ex dirigents del PSUC durant la guerra com entre altres, Miquel Ferrer i Sanxís, Felip Barjau, Angel Estivill, Víctor Colomer, Manuel Serra i Moret, Josep Soler i Vidal, Abelard Tona i Nadalmai, Joan Fronjosa i Salomó, Rossend Cabré, Artur Cussó, Joan Gilabert i Romagosa, Ramir Ortega, Salvador Vidal i Rosell, Ramon Fabregat i Pere Aznar, van formar el grup Moviment Social d'Emancipació Catalana (MSEC).
 |
| D'esquerra a dreta, Josep Soler i Vidal, Josep Carner, Maria Serra (dona de Miquel Ferrer) i Miquel Ferrer i Sanxís, als primers anys 40 a Mèxic. |
El membres del MSEC es van desvincular del PSUC i de la seva política de submissió al PCE considerant a més que havia perdut el seu caràcter nacional català. També denunciaven el pacte germano-soviètic tot just començar la guerra amb el que els dirigents del PSUC com Comorera i també els del PCE, havien de defensar sense estar-ne convençuts.
Un
any després aquests dissidents del PSUC fundaren a partir del MSEC l’anomenat
Partit Socialista Català, que aplegà també a altres exiliats catalans que no
provenien del PSUC, encara que fou efímer. Eren intents de crear un socialisme
independent català des de l’exili.
Després
de defensar els dirigents del PCE i del PSUC el pacte germano-soviètic davant
dels dissidents com a garant de la pau a contracor, entre ells Comorera ja que seguien les directrius de la IC, el juny de 1941 l’exèrcit nazi alemany envaeix
la URSS. S’hagueren de menjar les seves paraules. Evidentment les autoritats de
la URSS en aquell moment estaven més centrats en lluitar contra la invasió nazi
que pels afers exteriors.
Eusebi Rodríguez i Salas, el cap d’Ordre Públic del PSUC durant els fets de maig de 1937 i ex de la CNT als anys 20, també era a Mèxic i segui un temps al PSUC amb un fort to crític fins que fou expulsat del partit el 1942.
El
20 d’agost de 1940, Ramon Mercader, un jove militant del PSUC durant la guerra
que ja va deixar Catalunya el 1937 per treballar pels serveis soviètics,
assassinava per ordre d’Stalin a Trotski amb un piolet a Mèxic. Mercader fou
detingut i condemnat a una llarga condemna de presó.
 |
| Ramon Mercader, a l'esquerra en una columna del PSUC al front d'Aragó el 1936. A la dreta, Mercader detingut poc després d'haver atemptat mortalment contra Trotski |
Caritat Del Rio, una de les fundadores del PSUC i la mare de Ramon Mercader, havia participat també en el complot per matar a Trotski i inclús havia influït al seu fill per que el matés. Caritat Del Rio, que també era a Mèxic, va fugir immediatament del país per no ser detinguda. Al caps d’uns mesos va arribar a la Unió Soviètica a on fou rebuda com una heroïna, va fixar la seva residència a Moscou a on se li oferí un apartament de luxe i s’afilià al PC de la URSS.
 |
| Maria Caridad del Río, la mare de Ramon Mercader el 1944 a Moscou |
EL PSUC I EL PCE A FRANÇA I A L’INTERIOR EN LA POSTGERRA
El
1939 el valencià Joaquim Olaso, l’ex del Partit Comunista de Catalunya (PC de C)
entre 1932 i 1936 i posteriorment del PSUC el 1936, s’havia quedat a Catalunya
a l’acabar la guerra i havia organitzat el PSUC clandestí interior. Alejandro
Matos un membre del PCE de Madrid s’havia quedat també a Barcelona i havia
contactat amb Olaso, pel que l’ajudà reconstruir el PSUC. Joaquim Olaso va marxar
a Perpinyà per contactar amb l’exterior i va deixar a Matos a Barcelona com
reorganitzador com a contacte entre el PCE i el PSUC de l’estat francès amb
l’organització clandestina a l’Estat Francès.
A
finals de 1939 la majoria de membres del PSUC havien set enviats a Mèxic pel
partit després de sortir dels camps de refugiats de França, a on com ja he
esmentat es produí la primera gran fugida de destacats militants de la
disciplina del partit. Josep Miret, Josep Maria Moix i Joaquim Olaso van quedar
com els representants del PSUC a la França que havia quedat semi lliure al sud
després de la invasió de l’exèrcit alemany. Aquest estaven en total coordinació
dins d’aquella clandestinitat amb els membres del PCE, que tenia a Jesús Monzón
com a cap de la secció a França.
Jesús
Monzón, era el màxim representant del PCE a l’Estat Francès i donades les
circumstàncies de clandestinitat per la invasió alemanya i el fet de que la
direcció del PSUC estigués a Mèxic es va convertir no sols en el cap de la
secció del PCE a França, sinó que també de fet del PSUC, que en teoria dirigien
allí Miret, Moix i Olaso.
El
1941 Heriberto Quiñones era l’encarregat de la secció clandestina del PCE a
Madrid.
Heriberto Quiñones, que era de Moldàvia i el seu nom era fals, havia set un dels agents de la URSS enviats durant la república a l’Estat Espanyol i des de 1931 era a les Balears per treballar perquè la secció de la Federació Comunista Catalana Balear (FCCB) de les illes romangués fidel a la IC quan es va produir la dissidència de la FCCB a Catalunya. Allí va conèixer i es va fer parella sentimental de la influent militant comunista balear Aurora Picornell, la qual fou afusellada pels franquistes quan van ocupar Mallorca al començar la guerra. Quiñones va poder fugir perquè era a Menorca, que encara no havia set ocupada. Tant Heriberto Quiñones com Aurora Picornell havien set el principal contacte dels comunistes balears afins a la IC amb el dirigent del Partit Comunista de Catalunya (PC de C.) Ramon Casanellas abans de que aquest morís en el sospitós accident de moto el 1933.
 |
| Heriberto Quiñones el 1941 |
Quiñones, que havia set detingut a l’acabar la guerra, havia fugit d’un camp de presoners franquista a Albatera a la província d’Alacant el 1940. Després d’estar un temps amagat a Barcelona i contactant amb membres del PSUC interior, es va traslladar a Madrid l’abril de 1941 per reconstruir el PCE interior convertint-se en el cap de la delegació. Però Quiñones va tenir greus discrepàncies amb la direcció del PCE a l’exili, sobre tot amb Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo, ja que tenia discrepàncies amb ells sobre la manera de dur el PCE interior perquè pensava que ell coneixia millor la situació allí. Aquests el van denunciar davant de les autoritats de la URSS i la IC de ser un agent dissident que treballava per altres potències i de tenir també una mala influència sobre el PSUC interior a Catalunya.
El
desembre de 1941 Heriberto Quiñones va ser detingut a Madrid i el 2 d’octubre
de 1942 va ser afusellat a Madrid. Alguns apunten que va ser denunciat pels
propis militants del PCE afins a Ibárruri i Carrillo, però aquest ja seria tema
d’un altre debat.
El 1941 van ser detinguts alguns membres del PSUC clandestí interior com Parandilla, Manuel Donaire i Albert Assa a Barcelona. Albert Assa era comunista un turc que havia anat a Barcelona el 1941 ingressant al PSUC.
Després
d’aquestes detencions Joaquim Olaso, el cap de la delegació del PSUC al sud de
l’Estat Francès, va desaparèixer momentània i misteriosament el 1941 quan
Monzón li va voler demanar explicacions. Olaso havia anat a París a on el van
anar buscar i va confirmar que havia abandonat el PSUC. Els motius encara no se
saben del tot clars. Monzón sempre havia pensat que Olaso pertanyia al servei
secret soviètic, però aquesta era sols la seva opinió.
Josep
Miret i Musté va passar llavors a encapçalar la secció del PSUC a França, encara que
Monzón del PCE, amb l’abandó de Joaquim Olaso encara va reafirmar més la seva
autoritat i la del PCE sobre el PSUC a França i era ell qui dirigia la connexió
amb el PSUC clandestí interior que operava a Catalunya.
 |
| Jesús Monzón, cap de la delegació del PCE a l'Estat Francès a partir de 1941 |
Però Josep Miret no era de la confiança ni de Monzón ni d’Stalin, ja que com recordarem havia set un dels que juntament amb Miquel Serra i Pàmies havien depositat els fons del PSUC en un banc francès enlloc de en el banc rus. Quan Miret va començar a discutir l’autoritat de Monzón aquest el va substituir per Josep Moix i Regàs com a cap del PSUC a l’Estat Francès. Moix sempre havia set partidari de que el PCE i el PSUC tinguessin una estreta relació orgànica i va ser per això que Monzón el va nomenar. No obstant això el 1942 Josep Moix va ser detectat per la policia francesa, policia que era col·laboracionista amb els invasors alemanys, pel que va haver de fugir a Mèxic.
 |
| Josep Miret i Musté i Josep Moix i Regàs, dirigents del PSUC clandestí a l'Estat Francès als primers anys 40 |
Josep Miret, que després d’això quedava encara en teoria com a màxim dirigent del PSUC a França, també col·laborava amb el maquis francès contra els alemanys i el 30 de novembre de 1942 fou detingut a París. Josep Miret moriria dos anys després en un camp de concentració nazi. Dos anys després el membre del PSUC Llibert Estartús fou acusat de haver delatat a Miret i fou assassinat pels seus companys de PSUC, obscur assumpte del que en parlaré més endavant. Després d’això Jesús Monzón del PCE encara reforçava més el seu poder sobre el PSUC clandestí a l’Estat Francès.
El
1942 José Díaz, el que havia set fins llavors secretari general del PCE va
morir a la URSS, concretament a Geòrgia, al suïcidar-se després de patir una
llarga i dolorosa malaltia. Dolores Ibárruri va ser nomenada la nova secretaria
general de PCE i solia viure a la URSS i estava plenament identificada amb
Stalin. També el 1942 va morir de malaltia a Mèxic Pere Fernàndez Checa, un
valencià que era a la cúpula del PCE des dels temps de la república.
L’històric
dirigent del PCE Jesús Hernández havia disputat el lloc de secretari general a
Dolores Ibàrruri però fou derrotat per aquesta després d’una forta polèmica amb
ella. Hernàndez fou enviat a Mèxic per les autoritats de la URSS el 1943 per
posar ordre entre les dissidències interiors tant dels membres del PCE com del
PSUC exiliats allí. Un cop a Mèxic però Jesús Hernández va començar a criticar
fortament la política d’Stalin i va ser expulsat del PCE. Més endavant es faria
afí del règim comunista de la Iugoslàvia de Tito.
El
1943 a causa de la II guerra mundial i just poc després de que les tropes
alemanyes haguessin set derrotades a la URSS en la seva invasió, es va decidir des
de Moscou que per evitar recels entre els treballadors dels diversos partits
contendents es dissolia la Internacional Comunista (IC), pel que la
incorporació del PSUC a la IC quedà sense efecte. El PSUC ja no era un partit
nacional català reconegut per la IC.
José
De Barrio, que era inicialment d’una línia purament bolxevic havia seguit en la
cúpula del PSUC juntament amb Comorera però mantenint un molt fort to crític,
sobre tot després del judici sumaríssim que li organitzaren el 1939 a Moscou
juntament amb Miquel Serra i Pàmies. El 1943 José del Barrio va expressar el
seu rebuig a la submissió del PSUC envers al PCE i també a la política exterior
de la URSS, pel que també fou expulsat del PSUC. Del Barrio després de la
guerra mundial s’alià amb la línia de Tito anant a viure a Iugoslàvia.
El
1943 Manuel Donaire i Albert Assa, que havien fugit de la presó juntament amb
Antonio Pardinilla, representaven al PSUC interior clandestí i havien format un
grup armat.
Després
de la caiguda de Josep Miret detingut pels alemanys a finals de 1942 i
havent-se fet el PCE a través de Jesús Monzón pràcticament amb les regnes del
PSUC al sud de França, Joan Comorera reaccionà i des de Mèxic el 1943 nomenà a
Miquel Pórtoles, Eduard Pérez Martí, Lluís Nogués per dirigir una nova direcció
del PSUC a França. Aquests tres militants del PSUC des de que van sortir dels
camps de refugiats el 1940 estaven incorporats a la delegació del PCE de Marsella.
També Joaquim Puig i Pidemunt es va incorporar a la direcció del PSUC a l’Estat
Francès. Inicialment Comorera volia nomenar a Agustí Echauri com a cap de la
delegació del PSUC a França, però no el va poder localitzar ni comunicar-se amb
ell.
Miquel
Pórtoles va ser detingut per la policia a Marsella i Monzón va nomenar a Eduard
Pérez i Martí com a cap de la delegació del PSUC a França. Com es veu el PCE
seguia manant en el PSUC a França i l’únic que van fer en nom del PSUC va ser
publicar alguns números de la revista “Treball”.
Finalment
es va localitzar a França a Agustí Echauri, el que Comorera des de Mèxic havia
assignat per dirigir el PSUC a França. Jesús Monzón, d’esquenes a Comorera va
enviar a Echauri a Barcelona per fer-se càrrec del PSUC interior. També hi
envià a Alexandre Piedrafita i a Andreu Paredes i Vidal.
Alguns
dels ex dirigents del PSUC interior com el comunista turc Albert Assa i Antoni
Pardinilla no van voler cedir l’organització ni les informacions que tenien a
Antonio Paredes i Vidal pel que van ser expulsats del PSUC. Antoni Paredes i
Vidal i Agustí Echauri dirigien llavors el PSUC interior a Catalunya.
El
PCE tenia a León Trilla com a màxim dirigent interior a Madrid i estava sota
les ordres de Jesús Monzón que era a França. En aquells moments el PCE pretenia
dirigir no sols al PCE interior sinó al PSUC, però no sempre aquests ho
acceptaven totalment. León Trilla del PCE havia convocat a Madrid a Antoni
Paredes per enviar-lo a altres llocs de l’Estat Espanyol en nom del PCE i
aquest si va negar tornant a Barcelona per seguir treballant pel PSUC.
Antoni
Paredes i Vidal aconseguí posar-se en contacte amb la direcció del PSUC a Mèxic
per explicar-li la situació i Joan Comorera a través de la cèl·lula del PSUC al
port el va informar de la propera arribada de nous militants del PSUC des de
Mèxic. Els primers serien Josep Serradell i Margarida Abril.
Margarida
Abril i Josep Serradell eren dos militants de les JSUC que ja es coneixien des
de la guerra dins de les joventuts del PSUC i es van fer parella durant l’exili
a Mèxic. Els dos es van traslladar primer a Argentina per agafar un vaixell,
però no sortiren junts cap a Barcelona per motius de seguretat. Margarida Abril
va sortir en vaixell des de Buenos Aires a finals de 1943 i va arribar a
Barcelona el febrer de 1944 mentre que Josep Serradell va sortir a principis de
1944 cap a Barcelona. Després d’estar un temps sense poder trobar-se finalment
els dos van contactar a Barcelona.
 |
| Josep Serradell i Margarida Abril el juny de 1943 en el vaixel de Mèxic a Argentina per anar després al PSUC clandestí interior a Barcelona |
A Barcelona Josep Serradell i Margarida Abril es van posar en contacte amb Antonio Paredes per organitzar de nou el PSUC interior. Però aquesta reorganització va quedar tallada quan entre març i abril de 1944 van ser descoberts i detinguts Piedrafita, Echauri i Andrés Paredes i Vidal. A més la policia va incautar a Agustí Echauri l’arxiu del PSUC i la seva correspondència amb la delegació de França. El cap de la delegació del PSUC a França Eduard Pérez i Marí va ordenar a Josep Serradell i Margarida Abril que es fessin càrrec de la direcció del PSUC interior anunciant que aviat vindria a Catalunya.
Semblava
que momentàniament la direcció del PSUC interior tornava a estar sota les
ordres de Comorera més que de Monzón, però com veurem més endavant el PCE
tornaria a agafar les regnes.
El
6 de juny de 1944 Eduard Pérez i Marí, el cap de la delegació del PSUC a
França, es va traslladar a Barcelona per dirigir el PSUC interior sota el
vistiplau del PCE, just el mateix dia que es produïa el desembarcament de
Normandia. León Trilla que havia tornat a França i Jesús Monzón l’havia
substituït en el PCE l’interior a Madrid. S’havien intercanviat els papers.
Josep
Serradell, que fins llavors era el cap del PSUC interior per ordres de
Comorera, va interrogar a Eduard Pérez i Marí per saber si havia vingut sota
les ordres de Comorera del PSUC o de Monzón del PCE, ja que Pérez i Marí li va
dir que la direcció l’havia enviat per encapçalar la delegació. Eduard Pérez li
va dir a Serradell que l’havia enviat Comorera però la veritat és que l’havia
enviat Monzón.
Aquell
1944 Jesús Monzón per carta va anunciar a Eduard Pérez i a Josep Serradell que
Pere Canals arribaria aviat a Catalunya des de l’Argentina enviat per Comorera
per fer-se definitivament amb el càrrec de cap del PSUC interior, però que
abans havia de passar per Madrid per entrevistar-se amb ell.
En
realitat era una mentida ja que Pere Canals havia abandonat l’Argentina sense
permís de Comorera i havia anat pel seu compte a Madrid a mitjans de 1944 per
entrevistar-se amb Monzón per posar-se a les seves ordres i convertir-se
pràcticament en un militant del PCE i amb la idea de que el PSUC fos
definitivament una sucursal seva. Pere Canals, segons alguns companys seus en
aquella època, pensava que el PSUC havia de ser una mera delegació regional del
PCE.
Pere
Canals i Cambrissas havia set del Partit Comunista de Catalunya el 1932 i al poc temps es va
traslladar a les Balears a on es va incorporar al PCE i va ser un dels màxims
dirigents del partit a les Balears. Al començar el cop feixista de 1936 era per
casualitat a Barcelona assistint a la Olimpíada Popular i es va afiliar al
PSUC.
Pere
Canals es traslladà a mitjans de 1944 a Barcelona des de Madrid per fer-se
càrrec de la direcció interior del PSUC. Pere Canals va comunicar que havia set enviat per les delegacions del PCE i del PSUC per encapçalar al PSUC interior i va
substituir en el càrrec a Eduard Pérez i Marí.
L’agost
de 1944 foren detinguts diversos caps guerrillers del PSUC, entre ells Manuel
Donaide, aquell que ja s’havia escapat de la presó el 1943. Un més abans en una
altra allau de detencions també havia set detingut el militant d’origen turc Albert
Assa, que el 1943 també havia fugit de la presó juntament amb Donaide i que en
aquells moments estava de fet expulsat del PSUC.
Aquestes
nombroses detencions, sobre tot de guerrillers, havien provocat discrepàncies
entre el recentment arribat Pere Canals i els altres membres de la cúpula del
PSUC interior que hi eren abans que ell. Pere Canals va acusar a Josep Serradell,
que era el responsable de controlar als grups guerrillers, de haver comès
fallades de seguretat, pel que el va sancionar a marxar de Barcelona cap a
València per contactar amb el PCE d’allí. Serradell aviat tornà pel seu compte
de València i tant Pere Canals, el cap de la delegació, com Eduard Pérez i Marí
van acusar a Serradell d’indisciplina, cosa que van comunicar a la direcció del
PCE a França. Finalment Serradell no fou expulsat del PSUC com havia amenaçat
Canals però les tensions internes del partit a Catalunya augmentaven.
El
desembarcament de Normandia el juny de 1944 i l’alliberament de França per part
dels aliats havia animat a Jesús Monzón que liderava la delegació del PCE
interior a Madrid, a comunicar a la delegació de França que organitzés una
invasió guerrillera des de la frontera francesa i que escollissin un lloc dels
Pirineus per dur-la a terme. Els caps de la delegació del PCE a França entre
els que hi havia Carmen de Pedro i Manuel Gimeno assessorats pels militars
republicans López Tovar, Luís Fernández i Joan Blàzquez (aquest del PSUC) van
escollir la zona de la Vall d’Aran. També van informar i fer-ne partícips als
caps de la delegació del PSUC a França Lluís Nogués i Joaquim Puig i
Pidemunt.
Malgrat
que també es van reclutar nombrosos guerrillers del PSUC per acompanyar als del
PCE, el PSUC seguia subordinat a França a les ordres del PCE per una invasió
que havia de començar per Catalunya.
El
Buró polític del PCE de Mèxic envia l’octubre de 1944 a Santiago Carrillo com a
responsable del PCE a França. Quan la invasió guerrillera va patir les primers derrotes
militars a l’interior Santiago Carrillo va ordenar cancel•lar-la i ordenà la
retirada. Això va crear un enfrontament de Carrillo amb Monzón ja que aquest
últim era contrari a aturar la invasió guerrillera. Pere Canals, el cap de la
delegació del PSUC interior, va fer costat a Monzón en no estar d’acord en
aturar la invasió guerrillera.
 |
| Guerrillers del PCE i del PSUC entrant per la Vall d'Aran l'octubre de 1944 |
Santiago Carrillo va refer les organitzacions del PCE i del PSUC a França, després del fracàs de l’acció de la Vall d’Aran per orientar-les en la línia política de la direcció del partit que era a Mèxic. També va voler fer el mateix a l’interior i va enviar Agustín Zoroa a Madrid per parlar amb Monzón i a Castro Garcia Roza a Barcelona per parlar amb Pere Canals. No obstant això Garcia Roza es va trobar a Eduard Pérez i Marí com a cap del PSUC interior i aquest li digué que Pere Canals era a Madrid parlant amb Monzón. Poc temps després el 15 de desembre de 1944 Pere Canals va arribar a Barcelona i es va tornar a posar com a cap de la delegació del PSUC interior. Pere Canals en aquells moments només volia estar a les ordres de Monzón i no de Carrillo ni de Comorera.
Joan
Comorera ja era conscient des de feia un temps que el fet de que la delegació del
PCE a França amb el seu domini sobre el PSUC de la zona havia influït en que el
PSUC interior també estigués dirigit pel PCE, va ser per això que hi havia
enviat a Josep Serradell i a Margarida Abril l’any anterior. Però va veure que
la cosa s’agreujava quan Pere Canals havia anat d’Argentina a Madrid sense el
seus permís i d’esquenes a ell s’havia posat sota les ordres del PCE i havia
pres al seu enviat Serradell la direcció del PSUC interior a Catalunya.
El
fet de que amb l’enviament de Carrillo a França el PCE volia desplaçar a
Monzón, va fer que Comorera aprofités per enviar a més militants inicialment
afins seus a Barcelona.
El
gener de 1945 arribà a Barcelona procedent de Mèxic Pere Pujol, enviat per
Comorera per ajudar a completar la nova direcció del PSUC interior. Celestí
Carreté, Albert Vilalta i Enric Banqué completaven la direcció del PSUC
interior. El febrer de 1945 arribà a Barcelona Lluís Nogués, que fins llavors
era a la cúpula del PSUC a França des de que havia marxat Eduard Pérez a
l’interior, incorporant-se també a la cúpula del PSUC interior. La seva funció
era la connexió amb els quadres que eren a França
En els primers mesos de 1945 actuaven a Catalunya diversos grups guerrillers de PSUC sota el nom de Agrupació Guerrillera de Catalunya (AGC) i que a la vegada estaven englobats dins de la Agrupación de Guerrilleros Espanyoles (AGE) creada pel PCE, amb caps com Pere Romeral, Josep Aymerich, Josep Bru, Moisés Hueso, Joan Cuadrado, Joan Hidalgo, Josep Tamborero, Bonifaci Garcia, Josep Ventura i Vilagrassa i Josep Serrat entre altres. Aquests grups, tingueren alguns tirotejos amb les forces de l’exèrcit i la policia espanyola. També el PCE tenia un grup guerriller a Catalunya liderat per Miguel Núñez i que actuava coordinat amb els grups guerrillers del PSUC, ja que en realitat tots estaven sota les ordres de la delegació del PCE a França.
En els primers mesos de 1945 actuaven a Catalunya diversos grups guerrillers de PSUC sota el nom de Agrupació Guerrillera de Catalunya (AGC) i que a la vegada estaven englobats dins de la Agrupación de Guerrilleros Espanyoles (AGE) creada pel PCE, amb caps com Pere Romeral, Josep Aymerich, Josep Bru, Moisés Hueso, Joan Cuadrado, Joan Hidalgo, Josep Tamborero, Bonifaci Garcia, Josep Ventura i Vilagrassa i Josep Serrat entre altres. Aquests grups, tingueren alguns tirotejos amb les forces de l’exèrcit i la policia espanyola. També el PCE tenia un grup guerriller a Catalunya liderat per Miguel Núñez i que actuava coordinat amb els grups guerrillers del PSUC, ja que en realitat tots estaven sota les ordres de la delegació del PCE a França.
La
presència de Pere Canals havia encara augmentat més la dependència del PSUC
interior del PCE i una mostra és que Josep Serradell, l’ex cap del PSUC
interior i la seva dona Margarida Abril havien set enviats a Madrid per
treballar pel PCE.
El març 1945 es va detenir a un altre bon nombre de guerrillers del PSUC interior i a causa d’això també es van identificar i detenir alguns quadres del partit interior. Eduard Pérez i Marí havia estat també identificat, pel que va fugir a França. Pere Canals un dels supervivents de l’allau de detencions, es va encarregar de reorganitzar el PSUC interior que havia quedat desmantellat.
El
maig de 1945 havia acabat la II Guerra Mundial, cosa que facilitava els
contactes amb els exiliats i amb la direcció del PSUC a Mèxic. Així entre maig
i agost de 1945 van arribar a Barcelona procedents alguns de Mèxic i altres de
Xile, Napoleó Figuerola, Evarist Massip i Joan Gallofré per incorporar-se al
PSUC clandestí interior. També alguns que eren a França van penetrar a
Catalunya.
En
aquells moments Santiago Carrillo havia assumit de fet tant la direcció del PCE
com del PSUC a França, com abans havia fet Monzón, sobre tot pel que fa al pas
de fronteres. Carrillo va enviar a un bon nombre de militants del PCE a Madrid
per acabar amb la influència de Monzón, amb qui estava enfrontat per l’afer de
la invasió de la Vall d’Aran del 1944. En aquells moments el finançament del
PCE a França venia principalment de Moscou i no arribava al PSUC, pel que això
afavoria encara més que el PSUC tant a França com a l’interior depengués del
PCE.
Carrillo
també va enviar a Barcelona a membres del PSUC per que refessin la guerrilla
interior amb un primer grup encapçalat per Joaquim Puig i Pidemunt, juntament
amb altres destacats guerrillers del PSUC com Joaquim Yúfera. Un altre grup que
va enviar poc després estava format entre altres per Angel Carrero, Serrano i
Carretero.
El
juny de 1945 Jesús Monzón és detingut a Barcelona a on hi havia acudit per
preparar la seva sortida a França per parlar amb Carrillo després de que aquest
li hagués demanat. A Barcelona Monzón havia set acollit per Pere Canals qui
l’havia instal·lat a casa del membre del PSUC Jordi Serra, que també fou
detingut.
El
juliol de 1945 s’havia reorganitzat l’organització político-militar del PSUC,
encarregada a Josep Serradell per Pere Canals incorporant a Carretero i a Angel
Carrero en la direcció guerrillera. Després de la caiguda d’abril de 1945
s’havia reorganitzat aquella organització guerrillera. Però els dos principals caps
dels grups guerrillers del PSUC interior, Lorente i Sariego, no gaudien de la
confiança de Josep Serradell, ja que els acusava d’actuar massa pel seu compte
i de no tenir prou mesures de seguretat. Aquests es van rebel·lar contra la
direcció del PSUC i el PCE i van seguir fent atracaments i accions pel seu
compte sense donar els diners a la direcció del PSUC.
EL GRUP GUERRILLER DE JOSEP MAS I TIÓ
EL GRUP GUERRILLER DE JOSEP MAS I TIÓ
Cal fer menció especial a un dels grups
guerrillers sorgit del PSUC a la Catalunya Nord als primers anys de la postguerra,
el que liderava Josep Mas i Tió, ja que va arribar a anar per lliure desvinculant-se
de la disciplina del PSUC i del PCE.
 |
| Josep Mas i Tió al 1945 |
Josep Mas i Tió, nascut a Sant Pere de
Torelló el 1897, era un ex sindicalista de la CNT dels anys 20 i als anys 30 va
militar primer en el PCP de Jaume Compte, posteriorment al Partit Comunista de
Catalunya (PC de C.) fins que va ingressar al PSUC quan es va fundar. Va anar a
viure a Ripoll i va ser un important dirigent de la UGT catalana a Ripoll
durant la guerra. Posteriorment va estar també lluitant al front de Madrid i al
front d’Aragó.
Josep Mas el 1940 va viure un temps a
Montpeller col·laborant amb aquell PSUC de l’exili francès dominat pel PCE. El 1942
s’instal·là al poble de Llo, a la Cerdanya de l’Estat Francès molt a prop de
Sallagosa, a on va entrar en contacte amb el maquis francès del poble través
del comunista Ramon Gaillarde..
Josep Mas i Tió va formar un curiós grup
guerriller format per una barreja d’originals de la Cerdanya de l’Estat Francès
i de catalans exiliats de l’Estat Espanyol, tots ells però catalans i que es
comunicaven en català. Aquests lluitaven tant contra els alemanys com feien
incursions a l’interior de l’Estat Espanyol, totalment ja fora de la disciplina
del PCE i del PSUC. Mas i Tio va inclús el 1943 contactar amb Josep Serradell,
que era el cap del PSUC clandestí a Barcelona i en aquells moments era amb l’únic
que volia tenir contacte ja que Josep Mas sols reconeixia al PSUC interior i no
al de l’exili. Malgrat tot el PSUC interior va acabar sota el comandament del
PCE a l’exili, pel que Josep Mas va seguir pel seu compte.
Alguns dels guerrillers del seu grup procedents
de la Catalunya de l’Estat Espanyol eren Alsina, Pere Caballol, Joaquim
Herrero, Joan Fajula i Joaquim Perals i Tries i el seu propi fill Josep Mas i
Mas entre altres, tots procedents del PSUC. Alguns dels del grup que eren
originals de la Cerdanya de l’Estat Francès eren entre altres Antoni Cayrol i Galdric
Malet que era de Montpeller, que eren originàriament militants comunistes. També
tenia contacte amb el duaner de nacionalitat francesa i també de la Cerdanya
Adreu Parent, que col·laborava amb la resistència i a cops li facilitava les
incursions a l’interior.
No obstant això el grup de Mas i Tió,
acabà col·laborant no sols amb el maquis comunista francès sinó amb el maquís
anti nazi de totes les ideologies i de la mateixa manera col·laborava amb els
antifeixistes de l’Estat Espanyol també de totes ideologies. Això no agradava
als dirigents del PCE i del submís PSUC que cada cop el consideraven més un
dissident.
Josep Mas, que havia inclús estat
afiliat a l’independentista PCP de Jaume Compte en el passat, s’havia afiliat
al PSUC quan es va fundar el 1936 al considerar-lo un partit nacional català i
marxista. La deriva que va agafar el PSUC durant la guerra de submissió al PCE
i a Stalin el va decebre i era per això que cada cop s’allunyava més de la disciplina
del PSUC.
A la primavera de 1944 el grup de Josep
Mas es va posar el nom de “Columna Macià”, cosa que va fer que el PCE de l’exili
el rebutgés ja totalment en la seva Agrupació Guerrillera i l’acusés de greu
indisciplina. El seu grup s’havia d’amagar tant dels nazis, que formava part
del maquis francès, com de la policia espanyola quan feien incursions.
Durant els primers mesos de 1944 el grup
de Josep Mas i Tió, ja batejat com “Columna Macià” va fer diverses incursions a
l’Estat Espanyol sobre tot operant per la zona de Ripoll. A part de sabotatges
i propaganda van intentar matar als germans Creixell, uns policies franquistes
de Ripoll. Però aquests assabentats de les seves intencions i temorosos del
grup guerrillers, prenien sempre totes les precaucions. El grup de Josep Mas va
tenir diverses topades i tirotejos amb la Guàrdia Civil a la zona de Ripoll, que normalment no s’atrevien
a perseguir-los per les muntanyes.
Un cop alliberada França l’estiu de
1944, Josep Mas, amb bons informes del maquis francès va ser nomenat comandant
de les Forces Franceses de l’Interior (FFI), que eren grups maquis de totes
tendències que les autoritats franceses a l’exili havien militaritzat per
coordinar la lluita contra els nazis poc abans del desembarcament de Normandia.
Les forces guerrilleres dominades pel
PCE i per Stalin van aprofitar l’inicial buit de poder per concentrar-se a la
frontera espanyola i les FFI van rebre l’odre de tornar a controlar la frontera
fent fora a les forces del PCE, ja que consideraven que era una força armada
aliena que els suplantava i a més molts veïns de la zona els consideraven uns
ocupants. Josep Mas i Tió, que era marxista però anti PCE i anti Stalin, com a
comandant de les FFI va participar a ajudar a que l’exèrcit francès tornès a
controlar la frontera, cosa que va crear controvèrsia i a més va rebre l’acusació
per part del PCE i especialment de Carrillo de traïdor.
Malgrat tot, el grup de Josep Mas, ja
totalment fora del control del PCE i del PSUC, encara feia incursions a la
Catalunya interior, sobre tot per la zona de Ripoll. Les autoritats espanyoles
estaven tant preocupades pel seu grup que van arribar a oferir 50.000 pessetes
a qui els delatés.
Però a Josep Mas també el buscaven els
del PCE i a finals de 1944 un grup guerriller del PCE el va segrestar a
Sallagosa per demanar-li explicacions acusant-lo de traïdor. Finament va
convèncer al grup guerriller que el va segrestar de que no actuava pel seu
compte sinó que estava secretament en contacte amb el grup del PSUC de
Barcelona liderat per Josep Serradell. Com que Mas i Tió havia tingut regulars
contactes amb Serradell anteriorment se’l van creure i el van deixar anar. Va
tenir sort de que o aquell grup guerriller del PCE anava una mica despistat o
que no s’atreviren a matar a un comandant de les FFI, el que el convertia en un
militar francès. Segurament esperarien una millor ocasió de matar-lo de manera
més camuflada, ja que tothom al poble sabia que l’havien segrestat.
Josep Mas, després d’ajudar amb els ex
maquis de la FFI a controlar la zona de la Cerdanya i organitzar el nou exèrcit
francès en contra de la batalla final contra els nazis, van morir tràgicament
el 17 de març de 1946 quan al seu fill Josep Mas i Mas, que també havia set del
grup guerriller, se li disparà la pistola accidentalment quan la manipulava a
casa seva i quan suposadament havia d’estar descarregada.
La tràgica mort de Josep Mas i Tió, va
despertar totes les sospites, i encara ho fa, de que va ser assassinat pel PCE,
cosa que era molt plausible, donat que el consideraven un traïdor. Però el
mateix fill Josep Mas i Mas, va afirmar que se li havia disparat la pistola i
el mateix Josep Mas i Tió, que va tardar a morir, no va dir res als metges de
cap atemptat. No obstant encara hi ha veus que diuen que algú va col·locar la
bala dins de la pistola, que en aquells moments sempre estava descarregada, per
provocar l’accident. Però sembla una teoria una mica rebuscada i de totes
maneres no n’hi ha cap prova i de moment sembla que tot va ser un tràgic
accident.
Josep Mas i Tió d’alguna manera representava en forma de guerrilla a aquells del PSUC que ja el van anar abandonat des de 1940 per la seva submissió al PCE i a Stalin. A França i sobre tot a la zona de la Cerdanya és molt més conegut que a Catalunya i a l’Estat Espanyol com un heroi de la resistència anti nazi.
Josep Mas i Tió d’alguna manera representava en forma de guerrilla a aquells del PSUC que ja el van anar abandonat des de 1940 per la seva submissió al PCE i a Stalin. A França i sobre tot a la zona de la Cerdanya és molt més conegut que a Catalunya i a l’Estat Espanyol com un heroi de la resistència anti nazi.
L’ASSASSINAT
DE PERE CANALS I AFUSELLAMENT DE MEMBRES DEL PSUC
En
aquells moments el setembre de 1945 havia passat per Barcelona Wenceslao
Colomer, secretari general de les JSUC, per entrevistar-se amb Pere Canals per informar
després a les direccions del PCE i del PSUC a França del treball de Canals. Wenceslao
Colomer era un altre dels enviats per Comorera per reforçar al PSUC, però
Colomer també era un altre dels militants del PSUC que finalment resultà favorable
a una més gran relació orgànica entre el PCE i el PSUC, en contra del que volia
Comorera.
Després
de la gran renúncia de dirigents i militants del PSUC entre 1940 i 1943 que van
abandonar el partit per ser contraris a la submissió amb el PCE, els que
seguiren al PSUC era normal que tinguessin una certa tendència a ser favorables
a tenir una estreta relació institucional amb el PCE i malgrat que Comorera
volia més autonomia del PSUC, li costava trobar entre els que seguiren al PSUC militants
que no tinguessin aquesta tendència pro PCE. Va ser per això que quasi tothom a
qui enviava a reforçar l’autonomia del PSUC acabaven normalment submisos al
PCE.
Finalment
l’octubre de 1945 la policia va detenir a nombrosos membres dels grups
guerrillers, podent Sariego fugir a França però aconseguint detenir a Lorente.
A conseqüència dels interrogatoris a Lorente van detenir també a Joaquim
Yúfera, el novembre de 1945.
Quan
Wenceslao Colomer va tornar a França va donar bons informes de Canals. Va dir
que si bé inicialment no feia treball orgànic com se li havia ordenat, estava
corregint els seus errors i que havia pres mesures per enfortir la seguretat
del partit des de la caiguda d’abril de 1945.
Joan
Comorera s’havia traslladat finalment de Mèxic a França el novembre de 1945 per
així poder controlar més de prop al PSUC clandestí, sobre tot al tenir
coneixement de que Pere Canals, el cap de la delegació interior, actuava
pràcticament com a membre del PCE i també els del PSUC a l’estat francès
estaven sota les ordres del PCE.
 |
| Reunió PCE-PSUC a finals de 1945 a Toulouse. D'esquerra a dreta: Enique Lister, Francisco Antón, Santiago Carrillo (d'en peus), Dolores Ibàrruri i Joan Comorera. |
En aquells moments a finals de 1945, Pere Canals no estava segur de la seva posició dins del partit ja que pensava i amb raó que podia tenir una bona part dels dirigents del PSUC i del PCE en contra.
Primer
tenia en contra a Joan Comorera per haver abandonat Argentina sense permís i
haver-se traslladat primer a Madrid per posar-se a les ordres del PCE enlloc de
a les seves i a les del PSUC. A Josep Serradell per les seves polèmiques amb
ell quan va arribar Canals i per les discussions sobre les responsabilitats per
la desarticulació dels grups guerrillers el 1944. També podia tenir problemes
amb Carrillo del PCE per haver-se posat del costat Jesús Monzón, quan aquest es
fa enfrontar a Carrillo per l’afer de la invasió guerrillera de 1944.
Després
de ser detingut Monzón a Barcelona com abans he esmentat, el més de setembre de
1945 havia set assassinat a Madrid León Trilla i l’octubre de 1945 Alberto
Pérez de Ayala, els dos màxim col•laboradors de Monzón. Ambdós havien set morts
per grups guerrillers del seu propi partit el PCE, segons coincideixen la
majoria d’historiadors.
Per
aquest motiu Pere Canals, com a ex col·laborador de Monzón i a més tenint-lo
Comorera com un traïdor a la disciplina del PSUC, li va expressar a Wencenlao
Colomer quan aquest va anar a interrogar-lo a Barcelona, que ell també li podia
passar el mateix i ser mort per membres del PCE o del PSUC. Per això Canals va
començar a rectificar per desfer el seu lligam amb Monzón i el va acusar
d’enganyar al partit i de prendre decisions massa temeràries. També Canals va
assumir la seva part de culpa per l’afer de la invasió a la Vall d’Aran de 1944
per haver-se posicionat en favor de Monzón.
Quan
Comorera va arribar a França el novembre de 1945 va ordenar a Canals que deixés
la direcció de la delegació del PSUC interior, que la deixés en mans de Josep
Serradell i que es traslladés de manera immediata a França. No obstant això
Canals abans d’anar a França va deixar com a cap de la delegació interior del
partit a Evarist Massip enlloc de a Josep Serradell, cosa que Comorera
considerà com una última indisciplina.
A
França Canals davant de les direccions del PSUC i del PCE va fer autocrítica de
la seva actuació tant per la seva política de no fer reunions col·lectives o de
seguretat i assegurava que havia que rectificar.
Pere
Canals va ser assassinat a França durant el primer trimestre de 1946, encara
que no s’ha pogut confirmar la data ni ell lloc. Hi ha un misteri i silenci
oficial tant des de la historiografia del PSUC com del PCE sobre qui va donar
l’odre de matar a Canals. Com he esmentat abans era sobre tot Joan Comorera qui
considerava un traïdor a Canals per haver intentat d’esquenes seves fer del PSUC
una mera delegació del PCE, però si bé es pot intuir que l’ordre de matar-lo
vingués per aquest cantó, oficialment encara no es pot confirmar res.
 |
| Pere Canals i Cambrissas quan era a l'Argentina el 1942 |
Segons Isabel Esteve, una militant del PSUC que compartia fins llavors pis clandestí amb Canals a Barcelona, Evarist Massip ja li havia comunicat que la posició de Canals a França era molt dolenta i que no tornaria, cosa que ja insinuava que sabia que quelcom li passaria i li va dir que abandonés el pis en el que estava i que tallés tots els contactes que podia tenir Canals. Per tant es pot intuir que Massip ja sabia que la direcció del PSUC havia eliminat o decidit eliminar a Pere Canals, encara que això també està obert a debat.
Entre
febrer i març de 1946 Evarist Massip, Josep Serradell, Antoni Senserrich i Isabel
Esteve també van fer informes sobre Canals a petició de la direcció del PSUC
que ja era a França amb Comorera com a secretari general, quan segons alguns ja
Canals havia estat assassinat.
Evarist
Massip i Antoni Senserrich van ser molt crítics i acusaven a Pere Canals de
malgastar els diners del partit amb un ritme de vida massa elevat amb cotxes de
luxes, moltes festes i sortides nocturnes amb sexe i alcohol, de no promoure
reunions col·lectives, de no haver fet res per acabar amb les dissidències i
inclús d’haver-les fomentat, d’haver provocat caigudes de militants polítics i
de guerrillers per manca de seguretat i d’haver traït a la direcció del PSUC
menyspreant les seves ordres i defensar que el PSUC fos un mera secció regional
del PCE recolzant així la teoria de Monzón. Ambdós van proposar l’expulsió de
Canals del Partit.
Només
Isabel Esteve va defensar a Canals en el seu informe de qui va dir que havia
treballat amb entusiasme i interessant-se per la seguretat i benestar dels
camarades.
Alguns afirmen que quan es van fer aquests informes Canals ja havia estat assassinat a principis de 1946 i que es van fer sols per justificar-ho, però ningú ho pot encara assegurar.
Però
després de l’assassinat de Canals la direcció del PSUC va procedir a depurar a
aquells que consideraven que havien col·laborat o set afins amb Canals.
El
febrer de 1946 Joan Comorera va restituir a Josep Serradell com a cap de la
delegació del PSUC interior destituint a Evarist Massip, que havia set nomenat
personalment per Canals quan aquest va marxar a l’Estat Francès requerit per
Joan Comorera. També va enviar a l’interior a Ferran Rius de qui Serradell va
rebre les instruccions de reorganitzar tota la direcció del PSUC interior.
Comorera
i la direcció del PSUC, ara a l’Estat Francès, van considerar que Evarist
Massip, Lluís Nogués i Isabel Esteve havien set col·laboradors de Canals hi
havien de ser apartats de la direcció de la delegació interior i Josep
Serradell va ser l’encarregat d’aquesta depuració.
L’abril
de 1946 Josep Serradell va enviar un informe a la direcció del PSUC a França en
que incloïa informes negatius sobre Lluís Nogués, Evarist Massip i Isabel
Esteve com a col·laboradors de Canals i de la política que havia dut fins
llavors Canals, que en aquells moments ja havia set assassinat. Finalment
davant d’això el secretariat del PSUC a França van cridar l’abril de 1946 a
Isabel Esteve i el juliol a Evarist Massip i a Lluís Nogués.
Lluís
Nogués sabent que Canals havia set depurat també, va fer un informe negatiu
sobre Canals semblant als que havia fet Serradell com el de la malversació de
diners, mala política de reunions i també incloent una autocrítica de no
haver-se adonat abans dels errors de Canals. Ni Evarist Massip, ni Luís Nogués
ni Isabel Esteve van tenir el final de Canals però van ser apartats de la
direcció del PSUC i van quedar com simples militants de base a França.
Només
Eduard Massip tornà a guanyar-se la confiança de Joan Comorera i després de
tenir un càrrec important en la redacció de la revista del PSUC “Treball” a
l’Estat Francès, es va convertir aviat en un dels màxims col·laboradors de
Comorera quan aquest es va enfrontar més endavant amb la direcció del PCE i li
va fer costat quan aquest va ser expulsat el 1949, abandonant també el partit.
Curiosament Josep Serradell que en aquells moments era l’home de confiança de
Comorera en el PSUC interior i que havia ajudat a depurar a Massip, el 1949 va
ser un dels que van ajudar a expulsar a Comorera del PSUC seguint les directrius
del PCE com veurem més endavant.
Tot
això havia coincidit en el temps amb l’afusellament per part del règim
franquista dels membres del PSUC interior Manuel Donaire, aquell que ja havia
fugit de la presó el 1943, Francesc Serrat i Joan Arévalo el 25 de febrer de
1946, que havien set detinguts feia poc quan formaven part d’un grup
guerriller, que entre les seves accions figurava la mort d’un dirigent
falangista.
L’ASSASSINAT
DE LLIBERT ESTARTÚS
Però
la part de la història negra del PSUC de la postguerra que culminà amb
l’assassinat de Pere Canals, ja havia començat el 1944 al ser assassinat
Llibert Estartús i Vilas pels seus propis companys del PSUC que eren en aquells
moments a l’Estat Francès abans de que hi acudís Comorera. Estartús era un històric
militant que havia set del BOC des de 1930 i que es passà al PSUC quan es va
fundar el 1936.
Tornant
una mica enrere en el temps d’aquest relat, el fet s’havia originat quan el
1942 Josep Miret, que era llavors el cap de la delegació del PSUC a França,
havia set detingut pels alemanys ocupants al descobrir que col·laborava amb el maquís
com ja s’ha esmentat abans. Josep Miret va morir assassinat el novembre de1944
en un camp de concentració nazi a Àustria.
Emili
Garnier i Barrera, un membre del PSUC que als anys 20 havia set d’Estat Català
i després de la USC, després de l’assassinat de Josep Miret el novembre de 1944
va informar a la delegació del PSUC a França i a la seva direcció central que
Josep Miret li havia enviat una carta des de la presó ja feia un temps en la
que li deia: “No ens fiéssim de lliberts”. Garnier i Barrera va opinar que això
era un missatge en clau que volia dir que l’havia delatat Llibert Estartús. La
major part de la delegació del PSUC a França també ho va veure així i després
de convocar a Llibert Estartús a una reunió a Marsella per parlar de
l’assumpte, aquest fou assassinat per membres del PSUC després de la reunió a
finals de 1944. No se sap però quins militants eren a la reunió ni qui el va
matar, ja que hi ha un gran secret històric del PSUC sobre l’assumpte.
Anys
després alguns van insinuar que Josep Miret podria haver set detingut per
imprudències de seguretat de Joaquim Olaso, el primer dirigent de la delegació
del PSUC a França el 1939 i que va abandonar el partit poc abans de que fos
detingut Miret, però és sols una elucubració. També des de molts sectors tant
des dels que anaven abandonant el PSUC a Mèxic i altres, s’ha dit que basar-se
en aquella frase de Miret en aquella carta per deduir que Estartús era el
delator és molt imaginar.
El
mateix Emili Garnier i Barrera molts anys després i en un escrit que va
publicar en el nº 201 revista l’Avenç de 1996, es va reafirmar en que ell creia
fermament que Llibert Estartús havia delatat a Josep Miret. En el mateix
article també diu que ell sols va informar del contingut de la carta però que a
part d’això, ni sap qui va matar a Estartús ni ell hi va tenir res a veure,
però que es solidaritzava amb els que van matar a Llibert Estartús per venjar a
Josep Miret.
No
obstant això, Emili Garnier si bé es reafirma amb això, segueix dient que només
es basava en la frase de la carta de Josep Miret des de la presó que deia: “No
ens fiéssim de lliberts” i amb això ja en tenia prou i reconeix que no hi ha
cap més prova. Garnier i Barrera també diu que no entén com un històric
militant marxista com Llibert Estartús havia pogut fer això i es pregunta si va
ser per tortura, diners, etc. Bé, la veritat és que queda obert a l’opinió de
tothom la culpabilitat d’Estartús. També podria haver set sols una falta de
seguretat per part seva o que Miret volgués dir una altra cosa en la carta,
però Garnier es reafirma en que amb la frase de la carta ja en té prou. Bé, un
molt obscur assumpte del PSUC de postguerra que després es repetiria amb Pere
Canals com abans he esmentat, però per motius molt diferents, ja que aquests
últims van ser per diferències polítiques internes.
EL
POUM SOTA MÍNIMS A LA POSTGUERRA
Com
ja he esmentat abans en l’escrit, una gran part dels principals dirigents
històrics del PSUC que eren exiliats a Mèxic, a altres països llatinoamericans
i a França, a partir de 1940 van començar a abandonar la disciplina del PSUC
per considerar que estava massa submís al PCE i a Stalin. Alguns d’ells,
juntament amb altres exiliats catalans d’altres forces, formaren primer el Moviment
Social d'Emancipació Catalana (MSEC) i després el Partit Socialista Català
(PSC), encara que foren efímers.
El
gener de 1945 alguns d’aquests ex membres del PSUC, entre els que destaquen
Manuel Serra i Moret, Enric Brufau i Joan Aleu, entre altres ex membres del
PSUC i d’altres forces, s’uniren amb ex destacats membres del POUM com Josep
Rovira, Jordi Arquer, Josep Coll o Josep Pallach entre altres i fundaren el
Moviment Socialista de Catalunya (MSC), amb la idea de desenvolupar un marxisme
i socialisme català fora de les submissions tant del PCE i Stalin i d’altres
directrius foranes.
 |
| Josep Rovira i Canals, l'ex del POUM, un dels principals inspiradors del Moviment Socialista de Catalunya el 1945 |
El POUM a l’acabar la guerra havia quedat sota mínims. Inicialment una gran part van intentar seguir treballant pel POUM a partir de 1939. Però cap el 1945 ja sols eren uns pocs militants que mantenien de manera simbòlica el nom, ja que la majoria havien abandonat el partit, com Rovira, Arquer, Coll i Pallach entre altres que havien ajudat a fundar el Moviment Socialista de Catalunya (MSC), altres s’havien unit a altres alternatives comunistes o socialistes dissidents internacionals des de l’exili, com Julià Gómez “Gorkin” o simplement abandonaren el partit per dedicar-se a escriure pel seu compte com Narcís Molins i Fàbregas.
Entre els que encara
intentaren mantenir viu el POUM a partir de 1945 destaquen entre altres Juan
Andrade Rodríguez, Luís Portela Fernández, Wilebaldo Solano, Pere Bonet i Cuitó,
Josep Rodés i Bley, Enric Adroher i Pascual “el Gironella” i Daniel Rebull i
Cabré. Aquests, menys Daniel Rebull, que va abandonar el partit el 1953 per
discrepàncies amb la direcció del partit, van mantenir el nom del POUM quasi
fins a la transició de 1976 però no van aconseguir que sortís del seu caràcter
molt minoritari ni que tinguessin relleu.
JOAQUIM
MAURIN, EL LIDER ORIGINAL DEL POUM A L’EXILI
Per altra banda
Joaquim Maurín i Julià, el primer gran líder del POUM quan aquest es va fundar
el 1935, al començar la guerra del 1936 havia quedat detingut en el bàndol
franquista i va estar tota la guerra a la presó, cosa que havia permès a Andreu
Nin a liderar el POUM. No va ser jutjat fins el 1944 en que fou condemnat a 30
anys de presó. El 1946 però, en una època de pressions internacionals després
d’acabada al II Guerra Mundial fou alliberat sota llibertat vigilada a Madrid.
El 1947 se’l va permetre sortir de l’Estat Espanyol i es traslladà a París a on
connectà inicialment amb alguns dels que encara mantenien el POUM a l’exili i
la seva revista “la Batalla” com Wilebaldo Solano.
Joaquim Maurín
però no s’integrà al POUM de l’exili i es traslladà a viure als Estats Units
concretament a Nova York. Allí Maurin va fundar una agència de premsa anomenada
American Literary Agency, que es va convertir en una de les més prestigioses,
ideada per escriure articles sobre l’Amèrica Llatina. Maurin es va dedicar a
escriure diversos articles polítics d’actualitat i alguns sobre reflexions de
l’evolució del marxisme i també a fer crítica de la URSS estalinista.
També Joaquim
Maurin, coneixent cada cop més els fets de la guerra, també va criticar algunes de les posicions i estratègies
adoptades pel POUM entre 1936 i 1939, cosa que comentava bastant en privat però
del que no en va fer gaire ressò mediàtic, ja que Maurín sempre va tenir una
forta frustració per no haver pogut participar en la guerra i mantenia malgrat
les crítiques un gran respecte per aquells militants del POUM que hi havien
participat en la guerra i patit l’estalinisme.
Als anys 50
Joaquim Maurin va tenir una estreta relació, acostament polític i col•laboració
amb el president de Costa Rica Josep Figueres Ferrer, un socialdemòcrata de
pares catalans i que usava el català per parlar amb la seva família i alguns
amics.
Josep Figueres havia arribat al poder primer el 1948 després d’encapçalar una revolta armada en que s’enfrontà a un govern format per una curiosa coalició governamental que ja durava des de 1943 entre el Partido Republicano Nacional (PRN), que eren originàriament una espècie de socialdemòcrates cristians i el partit Vanguardia Popular que era d’ideologia comunista i dissidents de Moscou.
El 1948 s’havien
fet unes eleccions a Costa Rica i segons l’opinió general els recomptes donaven
la victòria a la coalició socialdemòcrata opositora anomenada Movimiento de
Liberación Nacional, però el govern s’autoproclamà vencedor en un frau
electoral i Rafael Angel Calderon del PRN es va mantenir com a president de Costa
Rica amb coalició amb els comunistes de la Vanguardia Popular.
Josep Figueres i
Ferrer va encapçalar llavors una revolta armada en que va formar una milícia
popular a corre cuita que va vèncer a l’exèrcit oficial del país després d’uns
mesos de sagnant guerra civil.
Després de la
revolta armada Josep Figueres es va convertir en president del govern canviant
el nom del partit per Partido de Liberación Nacional d’una socialdemocràcia
bastant esquerrana i va fer empresonar tant als dirigents social-cristians com
als comunistes. Immediatament va començar a aplicar polítiques encara més
esquerranes que l’anterior govern.
Les primeres
mesures de Figueres foren bastant radicals nacionalitzant la banca, posant
forts impostos al capital i una regulació dels preus de cafè que anava en
contra dels especuladors i que afavorí a les classes més desfavorides. Una
altre important decisió de Figueres va ser la de concedir el dret de vot a les
dones a Costa Rica.
Una de les també
mesures històriques que va prendre Josep Figueres va ser l’abolició de
l’exèrcit a Costa Rica, ja que considerava que era una despesa inútil al
haver-se demostrat que una milícia popular improvisada que ell mateix havia
organitzat el podia derrotar. Tampoc se’n fiava dels comandaments de l’antic
exèrcit per estar ple d’elements social-cristians i comunistes afins al govern
anterior.
Josep Figueres
es va presentar a les eleccions de 1953 com a candidat del Partido de
Liberación Nacional amb una forta campanya de l’oposició contra ell i
acusant-lo de no ser un autèntic costarriquenc pel seu origen català. Figueres
havia fet popular una frase seva que en que deia “Soy un pagès catalán
empaquetado en Cataluña y nacido en los Andes”, ja que quan els seus pares van
arribar a Costa Rica el 1906, ja seva mare ja estava embarassada d’ell de 6
mesos des de Barcelona.
Malgrat tot, aquelles
eleccions de 1953 les va guanyar Josep Figueres i el seu partit per majoria
absoluta. Va ser llavors que Joaquim Maurin, que ja era amic seu des de feia un
temps, va començar a donar-li suport polític i a col·laborar estretament amb
ell. A conseqüència d’això Joaquim Maurin fou nomenat per Figueres assessor
polític i funcionari de premsa de Costa Rica a la ONU entre 1954 i 1957.
Joaquim Maurin
va estar molt temps sense escriure gaire sobre el seu passat, a part d’algun
article sobre el temps de la república ja que, segons la seva dona, la
frustració d’haver passat tota la guerra en una presó franquista l’havia
traumatitzat. El seu suport i col·laboració amb el president de Costa Rica
Josep Figueres, de tendència socialdemòcrata d’una ala bastant esquerrana, pot
donar una idea de la tendència que agafà Maurin en aquella època. Quan finalment
Maurin es va decidir a iniciar unes memòries, va morir poc després el 1973
havent escrit sols uns pocs capítols.
EL
PSUC A PARTIR DE 1946
Seguint
amb el fil de la delegació del PSUC a l’Estat Francès a on el 1945 ja hi havia
acudit des de Mèxic el seu secretari general Joan Comorera, que veia que tant
la delegació del PSUC a França com a l’interior havia caigut pràcticament en
mans del PCE i després de l’obscur assumpte de l’assassinat de Pere Canals a
principis de 1946, seguiré amb alguns aspectes de la seva evolució a partir de
1946.
A
principis de 1946 Josep Serradell ja era el cap de la delegació interior a
Catalunya del PSUC i en principi se suposava que era totalment fidel a Comorera
i no al PCE, encara que en realitat no era així. Lluís Nogués era el cap del
comitè local de Barcelona. Les caigudes d’un bon nombre de militants havien fet
perdre el contacte de molts militants i molts no se’n fiaven de la direcció del
partit interior. Antoni Senserrich s’encarregava de posar de nou en contacte a
tots els grups interiors amb la direcció de la delegació.
Tot
i reconèixer la seva bona feina, Serradell en el seu informe d’abril de 1946 va
acusar a Nogués de seguir els mateixos mètodes de treball de Canals i de no
orientar als militants en la línia adequada.
El
PSUC interior havia aconseguit fer entrar la revista “Treball” en algunes
fàbriques. En quan als grups guerrillers, després de les caigudes Serradell es
va encarregar de captar nous militants per la guerrilla no relacionats amb els
del passat per seguretat i s’havia trencat la relació orgànica amb els que
havien quedat com a mesura de seguretat.
Després
d’algunes caigudes van quedar el 1946 tres grups guerrillers del PSUC interior
dirigits per Ángel Carrero, que havia deixat la comissió política-militar en
mans de Pere Valverde. Aquests grups guerrillers col·locaren algunes bombes
entre 1946 i 1947.
A
la tardor de 1946 Josep Serradell va marxar cap a França deixant a Joaquim Puig
i Pidemunt com a cap de la delegació interior del PSUC. El març de 1947 la
direcció del partit va enviar des de França a Sebastià Piera per fer-se càrrec
de la direcció del PSUC interior, passant Joaquim Puig i Pidemunt a
responsabilitzar-se de la direcció de “Treball”
Ferran
Rius s’ocupava de la política d’unitat i Pere Valverde de la comissió política-
militar. Pere Valverde es va fer càrrec també dels grups guerrillers quan van
detenir a Àngel Carrero.
Després
de detenir a Angel Carrero la policia va trobar pistes de la delegació
clandestina del PSUC i l’abril de 1947 la policia va detenir també a Sebastià Piera,
Joaquim Puig i Pidemunt, Numen Mestre, Ferran Rius, Serrano, Pere Valverde i
altres, en total uns 80, una gran caiguda. Això va desmuntar tota la
organització política, sindical i guerrillera que s’havia muntat des de 1946.
Entre
1945 i 1946, un cop acabada la guerra mundial i sobre tot després de que una
gran part d’ex dirigents del PSUC que eren a Mèxic havien abandonat el partit
per considerar que perdia sobiranisme envers al PCE i molts d’ells s’havien
unit al Moviment Socialista de Catalunya (MSC) juntament amb alguns importants
ex dirigents del POUM i d’altres forces com abans he esmentat, Joan Comorera
s’envoltà dins de la cúpula del PSUC dels vells militants que encara eren fidels a
ell i a el PSUC. Els més destacats eren Miquel Valdés, Rafael Vidiella, Pere
Ardiaca, Josep Maria Moix, Amadeu Bernardó, Josep Marlès, Wenceslao Colomer Pau
Cirera, Tomàs Molinero, Joaquim Pou, Josep Serradell, Margarida Abril i Evarist
Massip entre altres.
Joan
Comorera es reafirmà com a secretari general del PSUC i va escriure un document
en que qualificava a tots els dissidents que havien abandonat el PSUC, que eren
la majoria dels que hi havia durant la guerra, de desertors, lladres, traïdors,
trotskistes, aventurers, immorals i separatistes. Comorera encara confiava que
el PSUC mantingués una autonomia respecte al PCE i a la vegada aconseguís el
seu suport i el de la URSS en aquest fet.
Amb
la direcció interior desmantellada després de l’allau de detencions, a mitjans
d’abril de 1947 Josep Serradell tornà de França a Barcelona per encapçalar de
nou la direcció del PSUC interior.
L’octubre
de 1947 arribà a Barcelona Gregori López Raimundo, que era un militant d’origen
aragonès i havia estat a afiliat de les joventuts del PSUC durant la guerra i
que havia estat a Mèxic fins a 1945 fins que es va traslladar a França.
 |
| Gregorio López Raimundo, es feu càrrec del PSUC interior el 1947 |
Un cop a Barcelona López Raimundo es va dedicar a les tasques d’organització. El desembre de 1947 Josep Serradell, ja bastant detectat per la policia, va marxar definitivament a França i López Raimundo va quedar com a màxim responsable de la delegació del PSUC interior.
Quan
Gregorio López Raimundo es va fer càrrec del PSUC interior la situació era
bastant dolenta després la gran caiguda de l’abril de 1947 i la cosa empitjorà
amb més caigudes i detencions el 1948, de les que López Raimundo se’n va
lliurar seguint al cap de la delegació.
A
partir de llavors la branca sindical del PSUC clandestí interior s’emmotllà a
les comissions obrers que organitzaven els mateixos treballadors més que
dirigir-les ideològicament des del PSUC, cosa a la que el partit es va adaptar
canviant la seva política sindical i finalment amb els anys dirigint-la en amb
el nou sistema adoptat. Aquelles comissions obreres, que majoritàriament
operaven dins de la UGT clandestina, si bé partien d’una ideologia marxista, es
basaven més en les reivindicacions laborals que en la propaganda política de
partit.
L’EXPULSIÓ
DE COMORERA I AFUSELLAMENT DE MÉS MEMBRES DEL PSUC
A
partir de 1947 el PCE, que estava encapçalat principalment per Dolores
Ibárruri, Santiago Carrillo, Vicente Uribe, Enrique Líster i Antonio Mije entre altres,
juntament amb les autoritats de la URSS van iniciar una nova ofensiva per pràcticament eliminar al PSUC i
convertir-lo en una sucursal regional del PCE a l’exili. Comorera va ser
nomenat el 1948 membre del buró polític del PCE per tenir-lo més controlat i
com primer pas per l’eliminació del PSUC. Joan Comorera aplaçava l’acceptació
del càrrec amb excuses, ja que no es volia enfrontar directament amb la URSS ni
tampoc volia eliminar al PSUC, encara que finalment acceptà.
 |
| Joan Comorera, el tercer per la dreta, en una reunió del Buró polític del PCE el 1948. A la seva esquerra Santiago Carrillo i Enrique Líster. A l'esquerra parlant, Dolores Ibàrruri. |
Mentre passava això el febrer de 1949 eren afusellats a Barcelona els membres del PSUC interior Joaquim Puig i Puidemunt, Numen Mestre i Ferrando, Pere Valverde i Fuentes i Angel Carrero Sancho, que havien set detinguts en la gran caiguda de 1947.
 |
| La revista del PSUC "Treball" informant de l'afusellament a Barcelona el febrer de 1949 de quatre militants del PSUC, Pere Valvderde, Joaquim Puig i Pidemunt, Numen Mestre i Angel Carrero |
El 1949 el PCE va proposar una lluita més reivindicativa antifranquista i utilitzar les estructures franquistes per infiltrar-s’hi tot centrant-se més en el restabliment de la democràcia a l’Estat Espanyol i que per reivindicar el socialisme immediat. Comorera s’hi oposà i va fer una proposta pròpia d’un socialisme popular que formés unes repúbliques socialistes ibèriques federades lliurement.
Stalin,
ja des de 1948, havia desautoritzat el règim comunista Iugoslau de Tito, ja que
també tenia unes propostes pròpies de socialisme diferenciades de les de la
URSS i a més estava composat per diferents repúbliques petites federades amb
els seus partits comunistes propis. Va ser per aquest motiu que el PCE i les
autoritats de la URSS van acusar a Comorera de titista i d’anticomunista al fer
propostes diferents a les de la URSS i també de nacionalista burgès, al
proposar que Catalunya fos una república socialista amb partit comunista propi
que es pogués federar lliurement.
La
veritat es que Comorera havia criticat abans també alguns aspectes de la
política de Tito, però ara era ell
l’acusat de titista.
Les
autoritats de Moscou van cridar a Comorera a sotmetre’s a les directrius del
PCE, com a partit central de tots els comunistes de l’Estat Espanyol i Comorera
s’hi negà. Llavors, a instàncies d’Stalin i del PCE, es va convocar una assemblea
de la cúpula del PSUC que estava formada per una majoria de militants favorables
a tenir un estret lligam amb el PCE, cúpula que ja havia set imposada
anteriorment pel PCE i Stalin. En aquella reunió la majoria de la cúpula del
PSUC van desautoritzar les propostes de Comorera de no sotmetre's a les directrius del PCE, malgrat que ell era el
secretari general.
Comorera
es va reunir el mateix 1949 amb Josep Marlès que li feia costat a París, per
formar una nova cúpula paral·lela del PSUC amb els afins seus que desautoritzés
a la cúpula existent. La reacció de la cúpula oficial del PSUC formada per Josep
Moix, Rafael Vidiella, Wenceslau Colomer, Pere Ardiaca, Margarita Abril y Josep
Serradell, que eren afins al lligam orgànic amb el PCE, van decidir expulsar a
Comorera no sols de secretari general sinó del partit el novembre de 1949.
 |
| Josep Marlès i Joan Comorera el 1949 |
Joan Comorera va cercar suport en les autoritats de la URSS però aquests es decantaren pel PCE i per la seva cúpula submisa del PSUC. El nou secretari general del PSUC fou llavors Josep Moix i la cúpula del PSUC es mantingué amb els anteriorment mencionats que havien decidit expulsar a Comorera seguint a les ordres del PCE.
No
obstant això, un bon nombre de militants històrics es solidaritzaren amb
Comorera i van abandonar també el PSUC el 1949 entre els que destaquen Miquel
Valdès, Josep Marlès, Amadeu Bernardó, Emili Garnier i Barrera, Pau Cirera,
Joaquim Pou, Tomàs Molinero i Evarist Massip, entre altres. Tant aquests com
els que restaren al PSUC aquell any, el 1945 havien seguit fidels a Comorera i havien
seguit al PSUC quan ja llavors una majoria dels antics dirigents havien
abandonat el PSUC per estar en desacord amb la seva submissió al PCE i a
Stalin.
Tots
aquests, inclòs Comorera, havien estat d’acord el 1945 a seguir en el PSUC i en
seguir mantenint el lligam orgànic amb el PCE, però quan el 1949 es volia ja
pràcticament eliminar al PSUC com a partit català, van abandonar el partit
juntament amb Comorera. De fet tots aquests inclòs Comorera, se n’adonaren uns
anys més tard del que ja se n’havien adonat molts altres ex dirigents del PSUC
que ja l’havien abandonat entre 1939 i 1945.
Joan
Comorera el 31 de desembre de 1950 en un arravatament de ràbia i valor, va
decidir juntament amb la seva dona Rosa Santacana anar pel seu compte de manera
clandestina a Barcelona per intentar que el PSUC interior es mantingués fidel a
ell i no al PCE, ja que considerava que nom de PSUC ara ja volia de facto PCE.
Des
de l’exili tant Santiago Carrillo com Dolores Ibárruri i la cúpula del PCE,
feien un forta campanya tant en la premsa com en la radio clandestina contra
Comorera, acusant-lo de burgès anticomunista i de ser un perill pels militants
del PSUC interior afirmant que tenia intenció de delatar-los.
També
els membres de la cúpula del PSUC a l’exili feien escrits en la seva revista
acusant a Comorera de nacionalista burgès i dissident. Especialment durs contra
Comorera eren els articles de Wenceslao Colomer, que curiosament estava casat
amb la seva filla. La filla de Comorera també va renegar del seu pare fortament
influenciada pel seu marit, el PCE i els autoritats de la URSS.
Totes
aquestes infàmies estaven destinades a evitar que els membres del PSUC interior
es posessin al costat de Comorera, cosa que no passà majoritàriament ja que el
cap de la delegació López Raimundo era fidel a la direcció oficial de PSUC i al
PCE. Gregorio López Raimundo, el cap de la delegació interior fou detingut el
1951 durant la vaga de tramvies i va ser alliberat el 1954 en que sortí cap a
l’estat francès.
Joan
Comorera, juntament amb alguns militants fidels, a partir de 1952 va editar 32
números de la revista “Treball” pel seu compte per divulgar el que ell creia
que era l’autèntic PSUC. En els articles del “Treball” que editava Comorera i
els seus col·laboradors a l’interior, es ressaltava especialment el caràcter
nacional català que havia de tenir el PSUC.
El
1954 Joan Comorera fou detingut juntament amb la seva dona Rosa Santacana i va
ser jutjat el 1957, tres anys després de la seva detenció, sent condemnat a 30
anys de presó mentre la seva dona va ser absolta. Això va beneficiar al PCE,
pel que hi ha teories de que va ser el mateix PCE qui el va delatar. Té sentit
però tampoc s’ha pogut provar. Comorera, que estava malalt amb una bronquitis
asmàtica va sol·licitar ser traslladat al l’Hospital Clínic de Barcelona però
enlloc d’això fou traslladat al penal de Burgos a on morí un any després el 1958
a causa de la seva malaltia.
 |
| Joan Comorera, al mig, jutjat a Barcelona juntament amb la seva dona Rosa Santacana el 1957 |
Ni les direccions del PCE ni del PSUC es van fer ressò de la mort de Comorera, ja que el consideraven un enemic i un dissident, però al penal de Burgos Comorera va ser ajudat i atès per altres presos del PCE fins a la seva mort.
El
Comitè executiu del PSUC a l’exili quedà format a partir de 1956 per Josep Moix
(Secretari general), Margarida Abril, Pere Ardiaca, Josep Bonifaci, Emili
Fàbregas, Gregori López Raimundo, Miquel Núñez, Carles Rebellón, Josep
Serradell, Antoni Senserrich i Rafael Vidiella, que en aquells moments ja es
podia considerar una total sucursal del PCE. Gregorio Lopez Raimundo va tornar
a l’interior per tornar a encapçalar el PSUC clandestí a Catalunya.
El
1953 havia mort Stalin i havia set substituït per Nikita Khrusxov com a cap de
la URSS. Khrusxov va renegar de la política anterior d’Stalin acusant-lo de
fomentar massa el culte a la seva personalitat i d’haver fet purgues i
execucions d’històrics líders de la revolució com les de 1936-38 sense cap
justificació. No obstant això, si bé Khrusxov va fer importants reformes
polítiques i econòmiques, també va reforçar el seu enfrontament ideològic amb
els països occidentals no comunistes i amb el seu mandat es fa iniciar
l’anomenada guerra freda. En aquells moments l’obsessió anticomunista sobre tot
dels Estats Units, va fer que tant ells com els soviètics iniciessin una
escalada d’armament atòmic i nuclear i es disputessin algunes zones del món
participant en algunes guerres. Malgrat les reformes, Khrusxov tampoc va
trencar la burocratització del règim soviètic amb les seves cúpules permanents
de poder.
A
partir de 1956 el PCE començà a desvincular-se de l’estalinisme i va començar a
prioritzar la col·laboració amb altres forces democràtiques en la seva lluita
contra el franquisme, sent Santiago Carrillo nomenat secretari general del PCE
el 1960 en substitució de Dolores Ibárruri. Per altra banda la seva sucursal a
Catalunya el PSUC, nomenava el 1965 a Gregorio López Raimundo secretari general
en substitució de Josep Moix, que passava a ser president del PSUC.
APUNT
FINAL
La
veritat és que alguns dels membres del PSUC que actuaren clandestinament tant a
la França ocupada com a l’interior en ple franquisme, inclòs el mateix Joan
Comorera, s’havien jugat la vida amb valor, tant els favorables a Comorera com
els més partidaris de seguir les ordres del PCE.
El
fet de que alguns d’aquests personatges formessin una nova cúpula del PSUC a
partir de l’expulsió de Comorera el 1949 favorable a estar sota les ordres del
PCE es pot considerar i molts ho consideren una actitud contrària al
reconeixement de Catalunya com a nació. Alguns en canvi ho consideren com una
priorització del marxisme sobre el nacionalisme deixant aquest tema per després
de la suposada revolució. Bé, queda obert a totes les opinions però sense
treure que tots van demostrar un gran valor i capacitat de sacrifici, el cert és que van acabar de trencar el que havia
set la idea inicial del PSUC el 1936, un partit obrer sols d’àmbit català i que
posava l’accent en que Catalunya era una nació i que havia de constituir una
República Socialista Catalana, cosa que estava també influenciada pel gran
nombre d’ex activistes d’Estat Català dels anys 20 que als anys 30 s’havien fet
marxistes i que ingressaren al PSUC.
Evidentment
el que passà després de l’expulsió de Comorera el 1949 i la seva mort a la
presó el 1958, seria ja un altre i ampli tema que ja no pertanyent
exclusivament a la postguerra ni a les influències d'Stalin, però els canvis que van experimentar tant el PCE
com el PSUC després d’abandonar l’estalinisme quan Stalin va morir i
promocionant una unitat amb les altres forces antifranquistes, van fer que en el
futur entre els anys 60 i 70 sorgissin escissions tant dins del PCE com del
PSUC per considerar alguns que aquests havien abandonat la línia soviètica o simplement el que consideraven que era la línia autèncticament revolucionària o leninista, formant altres partits comunistes radicals més petits que serien
dignes d’un altre estudi com el PCE (m-l), el PCE (i), el PTE, el PCE (r),
Bandera Roja, etc.
Als
anys 60 Santiago Carrillo va estar a favor de mantenir les sigles PSUC i no
eliminar-les com proposaven alguns, ja que deia que el PSUC, sent una sucursal del
PCE, a part de tenir incidència en el moviment obrer, podia fer propaganda
catalanista enlloc de que la fessin altres i els preguessin el terreny. Als
anys 60, quan López Raimundo ja era el secretari general, noves generacions van
ingressar al PSUC clandestí i li tornaren a donar un nou caire catalanista encara
que no passava de reivindicar l’autonomia per Catalunya, cosa que en aquella
època a molts ja els semblava molt, això sumat a la seva incidència dins del
moviment obrer i en la lluita antifranquista en general els va donar bastant
prestigi, però el PSUC no es deslliurà de ser en el fons una sucursal del PCE.
A
la transició de 1976-77 l’antic marxisme que s’havia unificat en dos grups
sobirans com el POUM 1935 i el PSUC el 1936 no va tenir continuïtat.
El
PSUC, a diferència de l’original dels primers mesos de guerra el 1936, a la
transició era una sucursal del PCE amb cara catalanista ambigua i les seves
escissions posteriors juntament amb algunes de les seves anteriors reajuntades
posteriorment als anys 80 i amb la inclusió d’elements nous, tenen el seu hereu
ara en la coalició de dos coalicions ICV-EUA, que estan farcits de diversos partits
i grups d’origen marxista, amb un concepte nacional català molt divers dins seu
que els porta a l’ambigüitat en aquest tema. Malgrat tot, tant els
independentistes com els federalistes que hi ha a dins d’ICV-EUA estan
actualment el 2014, any d’aquest escrit, d’acord amb el dret
d’autodeterminació, cosa que ve influenciada pel fort clima general sobiranista
que hi ha a Catalunya.
El
Moviment Socialista de Catalunya (MSC) del 1945, format per ex membres del PSUC
que no acceptaven les directrius del PCE que s’havien unit amb importants
membres del POUM, arribaren al 1976-77 amb Josep Pallach com a màxim dirigent
canviant de nom i quedà inicialment dividit entre el Partit Socialista de
Catalunya (reagrupament) liderat per Josep Pallach, que volia mantenir
l’esperit sobirà del socialisme català i el Partit Socialista de Catalunya
(congrés), liderat principalment pels membres més joves de la última generació
del MSC i que volien tenir relació orgànica amb el PSOE. La mort de Pallach el
1977 va precipitar la desaparició del PSC (r) i la consolidació del PSC (c) que
immediatament s’uní amb el PSOE i es convertí en la seva sucursal a Catalunya.
Quina
ironia del destí, el MSC s’havia format pels membres del PSUC que no volien ser
sucursalistes del PCE i per antics membres del POUM per formar un socialisme
sobiranista català i el 1977 acabava convertint-se de mans de nous i joves
militants en el PSOE a Catalunya, quan el PSOE ja quasi no existia a Catalunya des
de que es va formar la USC el 1923 i les seves poques restes a Catalunya havien
desaparegut totalment el 1936 al fundar-se el PSUC. El socialisme català
tornava 55 anys enrere en la seva pèrdua de sobirania. Però es clar, després de
35 anys de dictadura franquista, amb poca cultura històrica i amb l’emoció
d’una nova democràcia, durant la transició a molts tot el que fos
antifranquista els semblava bé.
També
sorgiren grups trotskistes minoritaris als anys 60 i 70 com la LCR, el PORE,
etc. però que no s’inspiraven totalment amb el POUM, ja que aquest al formar-se
el 1935 sols una part dels seus militants provinents de l’Esquerra Comunista de
Nin provenien del trotskisme i l’havien abandonat en aquell moment i l’altra
part provinent del BOC de Maurin, que malgrat ser dissident d’Stalin també era
antitrotskista. El POUM, com abans he esmentat, durant la postguerra s’havia
dispersat en part dins del MSC i malgrat que alguns van mantenir el nom de
manera simbòlica, durant la transició va desaparèixer.
Degut
a totes aquestes causes, el nou marxisme nacional català no sols sobiranista
sinó totalment independentista en els últims anys del franquisme no va sorgir
ni del MSC, ni del que quedava del PSUC o del POUM, sinó que curiosament d’una
escissió del Front Nacional de Catalunya (FNC) el 1968, partit que tenia el seu
origen en l’Estat Català dels primers anys de la postguerra.
El
nou partit que sorgí de l’escissió marxista del FNC s’anomenà Partit Socialista
d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN). La seva inspiració
recordava una mica al marxista i independentista Partit Català Proletari (PCP)
de Jaume Compte del 1934 i a part de ser marxistes s’inspiraven en altres
moviments independentistes del món dels anys 60 i en els nous moviments socials
i revolucionaris de l’època. També reforçaren la idea de que Catalunya, el País
Valencià i les Illes Balears, la Catalunya Nord i la Franja del Ponent,
formaven part de la mateixa nació històrica, els Països Catalans.
Evidentment
el PSAN també seria un altre tema per un altre estudi i del que actualment encara
hi ha molts dels seus inspiradors en plena acció i que ho poden explicar molt
millor i en primera persona.
Però
tant les escissions posteriors del PSAN, una de les quals el PSAN-p, com
sectors del mateix FNC i en menor mesura membres de partits marxistes radicals
escindits anteriorment de PSUC juntament amb un bon nombre de gent molt jove,
van confluir el 1984 en el Moviment de Defensa de la Terra (MDT), que
promocionava un independentisme socialista molt combatiu al carrer.
Les
divisions tàctiques i ideològiques de l’MDT als anys 80 no són ni molt menys el
tema ara, però van ser els que més van mantenir encesa la flama de l’autèntic
independentisme de manera clara i si bé
no era el moviment més majoritari a Catalunya i als Països Catalans, si que era
el més combatiu. Aquella flama independentista que va mantenir l’MDT als anys
80 s’ha anat estenent i ara ja és majoritària i ha arribat a tots els sectors
socials.
Tant
aquest escrit en dos parts sobre el marxisme nacional català des de 1933 com
l’anterior d’aquest bloc en tres parts basat en la vida de Ramon Casanellas i
el desenvolupament del primer marxisme català als anys 20, dels quals encara
se’n podria dir més coses i incloure a més personatges, demostra entre moltes
altres coses que moviment marxista a Catalunya i als Països Catalans ha tingut
una cosa en comú amb tots els altres sectors polítics i socials en la nostra
terra, la lluita pel seu sobiranisme en contra del centralisme espanyolista que
sempre ha volgut esborrar els trets nacionals de Catalunya i dels Països
Catalans des de totes les ideologies.
Josep A. Carreras
Josep A. Carreras
Llibres
i escrits consultats entre altres per les dues parts de l’escrit:
MIQUEL
FERRER I SANXÍS, MEMÒRIES. Recull de memòries de Miquel Ferrer adaptades per Miquel
Àngel Velasco.
MIQUEL
SERRA I PÀMIES, HISTÓRIA D’UN OBLIT. De Guillem Martí i Massana.
EL
VALENCIANISME I EL FET DELS PAÏSOS CATALANS (1930-36). De Francesc Pérez
Moragón.
ELS
ORIGENS DEL PSUC. De Josep Lluís Martín.
LOS
ORIGENES DEL POUM. D’Andy Durgan
HILARI
ARLANDÍS, POLÍTIC COMUNISTA. De Carla Ferrerós i Natàlia Carbonell.
LINA
ODENA. De Manuel Moreno
HISTÓRIA
DEL PCE. Història oficial del partit.
ANREU
NIN, UNA VIDA AL SERVEI DE LA CLASSE OBRERA. De Pelai Pagès.
LA
INTERNACIONAL COMUNISTA I EL PCE FRENTE AL PSUC. De Josep Puigsech i Farràs
JOSÉ
FIGUERES FERRER, EL HOMBRE QUE TRANSFORMÓ UN PAÍS. De Maria Rosa Serrano.
CONDICIONS
DE TREBALL, CONFLICTIVITAT LABORAL I MILITÀNCIA CLANDESTINA DEL PSUC
(1938-1959). D’Antoni Lardín i Oliver.
JOSEP
SERRADELL, L’HOME QUE VA ORGANITZAR EL PSUC. De Pere Meroño.
PERE
ARDIACA, MATERIALS PER UNA BIOGRAFIA. De la Fundació Pere Ardiaca escrit per
Manuel Moreno, Josep Luís Martín, Giaime Pala, Antoni Barberà i Albert Claret.
A
part d’altres llibres i hemeroteques de premsa de l’època.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada