EL MARXISME CATALÀ VERSUS EL PCE I STALIN. PART I (1933-39)

En l’escrit en 3 parts d’aquest bloc sobre la vida de Ramon Casanellas, hi ha també paral·lelament una bona part de la història del moviment marxista català. Al morir Casanellas el 1933, allí acaba la seva història en l'escrit. Per tant en aquest nou escrit en 2 parts, mostro una gran part de l’evolució d’aquells grups marxistes catalans amb nombroses dades sobre alguns d’aquells personatges i de la aferrissada lluita d’una gran part del marxisme català per defensar la seva sobirania tant envers a la URSS com envers al Partido Comunista de España (PCE), el representant de la IC a l’Estat Espanyol, a més de defensar també la sobirania catalana des d’un punt de vista marxista.

COL·LABORACIÓ DEL TOTS ELS MARXISTES CATALANS DINS DE L’ALIANÇA OBRERA

Un cop mort Ramon Casanellas i amb tots els dubtes i sospites que en cara perduren avui dia sobre las autèntiques causes de la seva mort, tant el Partit Comunista de Catalunya (PC de C) com el comunisme i socialisme català en general van seguir per una banda amb intents de fusionar-se i per altra banda dividits entre els afins i dissidents de la IC i la URSS.

Entre 1933 i 1934, sobre tot després de la victòria de la ultradretana CEDA en les eleccions de les Corts Espanyoles de novembre de 1933 que formà govern amb el Partido Radical Republicano amb Lerroux coma president del govern, és va promocionar inicialment des de Catalunya l’anomenada Aliança Obrera per fer un front obrerista contra el nou govern ultradretà sorgit de les eleccions de novembre de 1933 i que s’intentà projectar a la resta de l’estat.

Inicialment el Bloc Obrer i Camperol (BOC), la Unió Socialista de Catalunya (USC) i els anarcosindicalistes la CNT d`Oposició o Trentista liderada per Peiró i dissident la de la CNT-FAI, eren els inicials impulsors de l’Aliança Obrera davant les reticències dels marxistes pro-soviètics del PC de C. i del PCE,  ja que aquests seguien les instruccions de Moscou i no la controlaven.

No obstant això finalment tots els sectors van arribar a col•laborar junts dins de l’Aliança Obrera l’octubre de 1934 quan va haver-hi una vaga general convocada per tota l’esquerra a l’Estat Espanyol per lluitar contra la tendència feixista que prenia el govern i que va adquirir caire de revolta sagnant a Astúries amb centenars de morts i a Catalunya amb dotzenes de morts, a on va ser recolzada a més de per les diferents forces marxistes dins de  l’Aliança Obrera, per ERC i el govern de la Generalitat pel que va adquirir també un caire separatista.

A Catalunya van morir diversos militants de les diferents forces marxistes i també un bon nombre de membres dels Escamots, afins a ERC, per defensar l’Estat Català. Entre les desenes de morts destacà la de Jaume Compte, el líder del Partit Català Proletari (PCP), que era un ex d'Estat Català i que havia fundat aquella formació marxista i independentista.  El govern central va suspendre l’estatut català i els empresonaments de membres de l’esquerra a tot l’Estat foren de desenes de milers. El total de morts a Catalunya foren 75 inclosos una vintena de militars i guàrdies civils.

Alguns dels membres de les diverses forces marxistes que moriren l'octubre de 1934 defensant l'Estat Català

A rel dels fets d’octubre 1934, membres de la cúpula del PC de C. van acusar al seu secretari general Pere Ardiaca d’estar absent durant els combats i d’haver fet poc per coordinar a les forces del partit durant la lluita d’aquell octubre. Alguns dels dirigents principals del PC de C. més favorables a una major autonomia del partit de Catalunya respecte al PCE com Antoni Sesé, José Del Barrio i Hilari Arlandís, van decidir substituir a Pere Ardiaca i posar a Hilari Arlandís de secretari general del PC de C. 

El PCE amb José Díaz com a secretari general i amb Antonio Mije, cap de la secció sindical, Jesús Hernández i Vicente Uribe, entre altres, com a principals membres de la cúpula del partit, també s’afegí a les crítiques contra Pere Ardiaca mitjançant el seu delegat a Catalunya que era Vicente Uribe i preferien substituir-lo per Miquel Valdés, un altre dirigent del PC de C. favorable a una més estreta relació institucional amb el PCE. Finalment però el PCE va haver d’acceptar el fet consumat de la decisió unilateral del PC de C. de posar a Hilari Arlandís com a secretari general el que significava una momentània recuperació d’autonomia del PC de C.

Alguns dels principals membres de la cúpula del PCE el 1934

No obstant això durant el 1935 va començar una nova contraofensiva del PCE a Catalunya i hi va enviar una nombrosa delegació encapçalada per Jesús Hernández i van aconseguir posar com a secretari general a Miquel Valdès i Garriga, un militant més proper a l'estreta relació amb el PCE. Pere Ardiaca va tornar a recuperar posicions dins de la direcció del partit. José Del Barrio, Antoni Sesé i Hilari Arlandís, van ser desplaçats momentàniament del comitè central del PC de C. Evidentment la cosa no acabaria així com veurem més endavant.

Per altra banda, entre 1933 i 1934, s’havia produït un intent d’unificar la Federació Catalana del PSOE liderada per l’ex cenetista Rafael Vidiella amb la Unió Socialista de Catalunya (USC), separada uns anys abans del PSOE. La USC liderada per Joan Comorera, Manuel Serra i Moret, Miquel Serra i Pàmies, Rafael Campalans i Abelard Tona i Nadalmai entre altres, no va arribar finalment a un acord ja que el PSOE pretenia que la USC simplement s’afegís a la seva disciplina i no en una relació federal de partit. A més la USC volia mantenir els seus pactes electorals amb ERC, mentre el PSOE volia acabar amb aquests. Finalment el fracàs de l’intent de reunificació acabà amb que dels 1.000 afiliats que tenia la FC del PSOE, uns 500 més es passessin a la USC, quedant la FC del PSOE encara més minsa a Catalunya liderada per l’ex dirigent cenetista dels anys 20 Rafael Vidiella. Cal ressaltar que Rafael Campalans, el principal fundador de la USC el 1923 havia mort el 1933.

Rafael Vidiella i Franch, secretari general de la Federació Catalana del PSOE

A més, a rel d’aquelles discussions, la USC va promocionar un escissió en la UGT catalana sorgint la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya (UGSOC), que representava una competència a la UGT a Catalunya que era dominada per la FC del PSOE.

PROCESOS D’UNIFICACIÓ DELS MARXISTES CATALANS

Després de la repressió dels fets d’octubre de 1934 el Partit Català Proletari (PCP), l’antic Estat Català Partit Proleteri (ECPP), d’un marxisme independentista i liderat ara per Pere Aznar i Artur Cussó després de la mort de Jaume Compte en combat l’octubre de 1934, va impulsar una iniciativa perquè es formés un gran partit marxista català i de caire sobiranista.

En aquells moments el PCP tenia uns 400 o 500 afiliats, el PC de C. uns 2.000, Esquerra Comunista uns poc centenars a Catalunya, la USC uns 3.000 i la FC del PSOE uns 500. Els del BOC eren el partit marxista que tenia més afiliats a Catalunya amb uns 10.000 afiliats. 

La proposta del PCP va fer que es reunissin diverses vegades totes les formacions marxistes catalanes durant 1935. El PC de C. però, amb Miquel Valdés ara com a secretari general, tenia les directrius de la IC de vetar als que consideraven trotskistes de l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin, anomenada Izquierda Comunista de España (ICE) a nivell estatal, malgrat que Nin ja havia anunciat que ja no seguia estrictament les directrius de Trotski.

Mentre la Federació Catalana del PSOE, liderada per l’ex cenenetista Rafael Vidiella, també havia tingut converses amb el PCC, PCP, USC i BOC per afegir-se a la unificació. La direcció central del PSOE amb Largo Caballero com a secretari general a través d’un dels seus principals dirigents Indalecio Prieto li van dir en to crític a Vidiella literalment: “els catalans com sempre aneu a la vostra”. Però assumint que es marxistes catalans s’acabarien fusionant en un o dos partits la direcció del PSOE va finalment decantar-se per trencar les negociacions amb el BOC de Maurin, cosa que Vidiella va fer per fidelitat amb la direcció central del partit. 

Un dels motius de que la direcció central del PSOE es decantés per la no fusió de la seva federació catalana amb el BOC era que en aquells moments hi havia una iniciativa des de la IC per unificar al PSOE i al PCE en un sol partit marxista espanyol que estigués sota les directrius de la IC, ja que a més hi havien molts sectors dins del PSOE que havien evolucionat cap al comunisme afí a la URSS. El PSOE pretenia liderar aquesta unificació amb el PCE i a més preferia que la seva federació catalana s’unís a una formació d’àmbit català afí a la IC, que era el que proposaven el PC de C. i el PCP, considerant que serien els aliats o, com pretenien, la seva sucursal a Catalunya i que no el que proposaven el BOC i IC de formar un partit federat a nivell estatal amb els dissidents de Moscou, ja que això representava una competència seva a nivell estatal.

Com a primer pas ens va aconseguir que s’iniciés un procés d’unificació de les joventuts del PCE i del PSOE en les anomenades Joventuts Socialistes Unificades (JSU) a nivell estatal que es materialitzà el gener de 1936. Santiago Carrillo que s’havia passat del PSOE al PCE va ser l’inicial cap de les JSU. També el sindicat minoritari que impulsava el PCE i el PC de Catalunya anomenat Confederació General de Treballadors Unitària (CGTU) es va  integrar en la UGT de domini socialista el 1935 sota les directrius de Moscou.

No obstant això el sector del POSE més fidel a la II Internacional Socialista liderats per Largo Caballero pretenien liderar aquesta unió i orientar ells al nou partit, cosa que entrà en conflicte amb el PCE. Per això finalment aquesta unió a nivell estatal no es materialitzà i un nombrós grup del sector del PSOE que havien evolucionat cap al comunisme es van passar al PCE. Això va fer que el PSOE central es desentengués de moment de la creació d’un partit marxista unificat a Catalunya.  

A Catalunya però, una gran part de la de la Federació Catalana del PSOE si estava decidida a unir-se a la formació d’un gran partit marxista d’àmbit català afí a la IC. Això també va frenar també l’adhesió de la USC a unir-se amb el BOC i la ICE ja que la USC liderada per Joan Comorera, va preferir unir-se a un partit marxista sols d’àmbit català en el que es podrien tornar a trobar amb els seus ex companys de la FC del PSOE i van començar a acceptar el lideratge de la IC, allunyant-se dels dissidents del BOC i la ICE, tot i fent un gir a l’esquerra.

Llavors ja sols quedaven el BOC, ICE i el PCP en les converses. El BOC de Maurin, encara estava lligat a sectors marxistes dissidents d’arreu de l’estat dins de la Federación Comunista Ibérica (FCI), encara que fora de Catalunya era ínfima i el grup era pràcticament sols d’àmbit català dins del BOC. La Izquierda Comunista de Espanya (ICE) d’Andreu Nin que tenia un origen trotskista i coneguda a Catalunya com Esquerra Comunista, era molt minoritària tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, encara que Nin havia trencat la seva dependència amb Trotski, cosa que li donava més llibertat per pactar fusions, encara que els pro-soviètics sempre el van considerar trotskista i això va impedir cap acostament.

Els representants del marxista i independentista PCP liderats per Pere Aznar i Artur Cussó, van quedar decebuts de que tant el BOC com ICE volien formar un partit comunista d’àmbit estatal espanyol, malgrat defensar això si la idea de la República Socialista Catalana, tant arrelada des del principi en les reivindicacions del BOC, partit que a part d’ex cenetistes s’havia farcit també d’ex membres d’Estat Català dels anys 20. Va ser per això que el PCP va abandonar finalment la seva fusió amb el BOC i la ICE, reafirmant-se a més amb la seva adhesió a la IC.

Malgrat tot alguna historiografia propera al POUM afirma que aquests, malgrat voler formar una formació d’àmbit estatal, aquest estava dirigit i promocionat des de Catalunya i volien un marxisme català, que si bé amb col•laboració a tot l’estat que no estigués submís a un partit central espanyol i ni a la IC, afirmen que la fusió del marxisme afí a la IC que acabaria en el futur fundant el PSUC, acabaria sent submisa no sols a la IC sinó també al PCE. Evidentment un tema per un altre debat amb diverses opinions, encara que com veurem més endavant tenien raó amb això, tenint en compte el que va passar uns anys després.

El BOC i ICE finalment es van fusionar el 29 de setembre de 1935 formant el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) liderat per Joaquim Maurin el líder del BOC i Andreu Nin el líder de la ICE. Altres dirigents destacats del POUM de Catalunya eren Jordi Arquer, Josep Rovira, Josep Coll, Julià Gómez “Gorkin”, Enric Androher “el Gironella” i Josep Rodés, tots aquests procedents del BOC i Narcís Molins i Fabra, procedent de la ICE entre altres. També hi tenien un càrrec important el barcelonès Germinal Vidal, cap de les joventuts del POUM anomenada Juventud Comunista Ibérica (JCI) i també ex cap de les joventuts del BOC i Wilebaldo Solano, un jove de Burgos que vivia a Barcelona des de molt jove i que també havia set destacat membre de les joventuts del BOC i ara de la JCI. Del POUM de les Balears destaquen Antoni Bauzà i Francesc Gràcia.

Malgrat que el POUM es va constituir d’àmbit estatal espanyol, això si tot i reivindicant la República Socialista Catalana, era pràcticament un partit d’àmbit català ja que a la resta de l’estat tenia molts pocs militants precisament per considerar que tenia idees massa nacionalistes catalanes des del seu punt de vista. Inclús alguns dels més destacats membres que participaren en la formació del  POUM de fora de Catalunya, donat que a la resta de l’estat quasi no tenia militants, van venir a viure a Barcelona com els madrilenys Luís Portela, ex membre de la Agrupación Comunista Madrileña (ACM) i afí al BOC i Juan Andrade ex membre de la secció madrilenya de la trotskista ICE, l’ex partit de Nin.

Però com abans he esmentat, malgrat acceptar la idea de la República Socialista Catalana, el POUM volia ser d’àmbit estatal espanyol i va ser per això que alguns destacats membres de l’antic BOC com Miquel Ferrer, Víctor Colomer, Eduard Estivill, Josep Soler, Eusebi Rodríguez i Salas, Llibert Estartús, Victorí Sala i Joan Nicolau entre altres van optar per no entrar-hi i esperar a que es produís la fusió de la que es parlava dels altres partits marxistes catalans, PCC, USC, PCP i Federació Catalana del PSOE per formar un partit marxista sols d’àmbit català que seria reconegut com a tal per la IC. El juliol de 1936 tots van entrar al PSUC quan aquest es va fundar. Per la seva banda Jaume Miravitlles, un altre destacat membre del BOC i ex Estat Català, va optar per entrar a ERC el 1935.

Un bon nombre d’aquests dissidents del BOC que no volgueren entrar en el POUM, malgrat que segons diu Miquel Ferrer en les seves memòries alguns eren independentistes o fortament sobiranistes i més partidaris de la línia del PCP, paradoxalment es van integrar de manera provisional a la Federació Catalana del PSOE com a tàctica per reforçar a aquesta força per unir-se a la formació d’un partit marxista sobiranista d’àmbit català, entre ells Víctor Colomer, Llibert Estartús i el mateix Eduard Estivill, un ex membre d’Estat Català als anys 20.

Des de la Federació Catalana del PSOE ja cada vegada s’escoltava menys les directrius del PSOE central i molts dels seus militants evolucionaven cap a la idea de la formació d’un partit marxista sobiranista d’àmbit català. Hi ha havia però una part important també de militants de la FC del PSOE que no ho veien en bons ulls i de fet una gran part d’ells no s’integraren finalment en la formació del futur partit marxista d’àmbit català.

Per altra banda el mateix Miquel Ferrer, l’ex del BOC, va passar a col•laborar amb el PC de C. sense arribar a afiliar-s’hi pensant la futura unió del marxisme d’àmbit català afí a la IC. Eusebi Rodríguez i Salas, per la seva banda va passar a formar part d’USC, fins que es produís la fusió.

El POUM, al poc de formar-se va impulsar a Catalunya la Federació Obrera d’Unitat Sindical (FOUS) a partir dels anomenats sindicats d’expulsats de la CNT liderats per Pere Bonet des de que era del BOC i del que Andreu Nin en va ser secretari general. El FOUS va aconseguir un cert èxit inicial aplegant inicialment unes dotzenes de milers d’afiliats.

No obstant això, el més curiós és que inicialment el BOC de Joaquim Maurin representava originàriament l’ala dretana del comunisme de la URSS representada per Bukharin mentre que l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin representava inicialment l’ala esquerrana de la URSS representada inicialment per Trotski. Com recordarem Bukharin apostava per repartir les terres entre els pagesos enlloc de nacionalitzar-les i permetre inicialment certa economia privada dins del socialisme mentre que Trotski havia proposat la nacionalització total.

No obstant això, Nin el 1935 ja tenia fortes discrepàncies amb Trotski, sobre tot pel fet d’acostar-se al BOC de Maurin, a qui ell considerava l’ala dreta del comunisme i per la seva cada vegada més incidència en el fet nacional català. Va ser per això que el POUM tant durant la guerra, liderat per Nin ja que el seu líder original Maurin havia set empresonat en zona franquista, tampoc va ser inicialment un grup del tot compacte ja que tenia militants procedents dels dos sectors i en ocasions hi havia tensions entre ells per decidir la línia del partit. Molts ex militants del BOC no veien en bons ulls el lideratge forçat de Nin després de la detenció dels franquistes de Maurin i sols es va unir del tot quan van ser perseguits per l’estalinisme dins de la mateixa Catalunya durant la guerra.

El febrer de 1936 va guanyar les eleccions el Front Popular, que es deia Front d’Esquerres a Catalunya amb la unió de tots els partits d’esquerres. Manuel Azaña va ser el president del govern espanyol d’esquerres i a Catalunya es restaurava la Generalitat amb Companys de president després de sortir de la presó a l’igual que dotzenes de milers de presos a tot l’estat.

Des de febrer de 1936 es formà un comitè d’enllaç per formar el nou partit marxista català i el 7 de juny de 1936 es celebrà una assemblea dels quatre partits PCP, PC de C., USC i FC del POSE al CADCI i el dia 23 es va establir les bases del futur nou partit que hauria de ser de disciplina estrictament catalana i adherida a la III Internacional Comunista.

El maig de 1936 el sector més independentista d’ERC s’escindia després de l’assassinat de Miquel Badia, ex líder dels Escamots d’Estat Català que s’havien enfrontat amb alguns elements de la FAI uns anys abans, i el seu germà Josep Badia. Aquests van formar un nou Estat Català liderat per Josep Dencàs, Daniel Cardona i Josep Maria Xammar.

També la CNT-FAI i la CNT Trentista de Peiró es tornaren a reunificar el maig de 1936.

FORMACIÓ DEL PSUC

L’alçament feixista i el començament de la guerra va fer que es precipités el congrés d’unificació el 21 de juliol 1936 i es ratificà públicament el 23 de juliol de 1936 acordant el nom de Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Els principals líders del PSUC en la seva fundació eren entre altres:

Procedents de la USC, Joan Comorera, secretari general, Manuel Serra i Moret, Amadeu Bernardó, Josep Miret, Pau Cirera, Miquel Serra i Pàmies, Abelard Tona, Emili Garnier, Enric Brufau i Felip Barjau.

Procedents del PC de C., Miquel Valdés, Josep del Barrio, Pere Ardiaca, Hilari Arlandís, Antoni Sesé, Lina Odena, Rossend Cabré i Felip Garcia.

Procedents del PCP, Pere Aznar, Artur Cussó, Josep Marlés i Lluís Àlvarez.

Procedents de la Federació Catalana del PSOE, Rafael Vidiella, Miquel Pórtoles i Joaquim Almendros.

Procedents del BOC i que no s’incorporaren al POUM, Miquel Ferrer, Víctor Colomer, Eusebi Rodríguez i Salas, Josep Soler, Eduard Estivill, Llibert Estartús, Victorí Sala i Joan Nicolau .

Procedents de la CNT dels anys 30, Josep Maria Moix i Roldan Cortada entre altres.

A part d’aquests primers líders del PSUC assenyalats, evidentment n’hi havia bastants més entre els que destaca Caritat Del Río, una de les que també participà de manera important en la fundació del PSUC i que era una comunista cubana que s’havia casat amb el català Pau Mercader. El seu fill Ramón Mercader, nascut a Barcelona, era un jove militant del PSUC que, bastant influenciat per la seva mare uns anys després el 1940, va ser l’assassí de Trotski a Mèxic sota les ordres d’Stalin.

Cal ressaltar que si bé la FC del PSOE ingressà al PSUC, una part dels seus antics afiliats del seu sector menys catalanista no s’hi van integrar donat el fort caire sobiranista català del PSUC. També un reduït grup de militants de la USC no es van voler integrar al PSUC per altres motius donat que si bé eren socialistes no eren afins al comunisme, entre ells el destacat dirigent Rafael Folch i Capdevila.

Es redactaren immediatament els estatuts del PSUC en el que es deia que era un partit nacionalista català i organitzador del moviment revolucionari obrer de Catalunya.  El partit lluita per eliminar el capitalisme i per formar una societat socialista. També deia que volia ser el partit capdavanter de l’alliberament nacional de Catalunya en el seu estatut nº4, que era internacionalista i solidari amb la lluita dels treballadors dels altres pobles d’Espanya.

El PSUC en molts aspectes representava una evolució d’aquell PC de C. de Ramon Casanellas, amb les seves proclames quasi independentistes catalanes i afins a la Internacional Comunista (IC), que ara ja tenia un partit totalment sobirà que no era una sucursal del PCE.

Si bé fins llavors tant el PCE com la IC i la URSS havien seguit amb gran interès i donat suport a la fusió del marxisme català afí a la IC, aquesta fusió és va fer de manera sobtada i sense consultar ni demanar permís ni a la URSS ni al PCE, cosa que no agradà a aquests dos últims. En aquells moments l’únic delegat de la IC a l’Estat Espanyol era l’italià Vittorio Codovilla, que era el que controlava el que feia el PCE. El sobtat naixement del PSUC va agafar a la IC sense cap delegat a Catalunya, pel que no van poder influir en les seves característiques.

Malgrat tot tant la URSS com la IC van donar suport oficial a l’únic marxisme que quedava a Catalunya afí a la IC, ja que el PCE no existia a Catalunya ni tampoc el PSOE.

El PSUC va ser per això reconegut per la III Internacional com a partit comunista d’àmbit català diferenciat del PCE. No obstant això no fou acceptat de ple dret a la Internacional Comunista (IC) fins poc després d’acabada la guerra el 1939, sent el primer partit de la IC acceptat quan ja n’hi havia un altre en el mateix estat. En aquells moments del primer exili del 1939 però, el PSUC havia començat patir la renúncia o expulsió de la majoria dels seus militants importants com veurem més endavant, per la seva resistència la submissió al PCE i a Stalin.

Els dirigents de la URSS havien acceptat i reconegut com a fet consumat la creació del PSUC afí a la IC el 1936,  però mai els agradà de veritat aquest partit al que no consideraven comunista del tot pels seus diferents partits d’origen, per les diferents línies dins del partit i pel seu fort inicial nacionalisme català. De fet el PSUC no va ser mai un grup compacte i els antics partits que formaren el PSUC, sempre van mantenir una presència de fons entre els seus ex militants en les zones i pobles en les que havien set influents abans.

ELS MARXISTES A LES BALEARS I AL PAÍS VALENCIÀ AL COMENÇAR LA GUERRA

Per altra banda entre els comunistes de les illes Balears predominava la secció del PCE afí a la IC. Pere Canals, un històric militant de la secció del PCE de Catalunya i després del P de C., havia set enviat pel PCE a Mallorca durant la república i s’havia convertit en un dels principals dirigents del PCE balear. Altres dirigents del PCE balear eren Gabriel Campomar, Jaume Campomar, Miquel Garcia Llabrés, Miquel Mateu Martí, Gabriel Picornell, Aurora Picornell, Josep Julià, Antònia Pascual i Andreu Sureda, tots ells afusellats a Mallorca pels feixistes entre altres durant el primer any de guerra. 

També fou detingut pels feixistes el destacat dirigent del PCE balear Guillem Gayà i Nicolau, però no arribà a ser afusellat. De la mateixa manera Pere Canals també es salvà ja que quan va començar l’intent de cop d’estat era a Barcelona per assistir a la Olimpíada Popular. Immediatament s’integrà al PSUC. Per la seva part Heriberto Quiñones, l’agent de la IC natural de Moldàvia enviat durant la república i company sentimental d’Aurora Picornell que va ser afusellada, es va salvar també ja que era a Menorca durant l’ocupació feixista de Mallorca. 

Només un minoritari grup encapçalat per Antoni Bauzà i Francesc Gràcia que havien set del BOC van promoure la secció del POUM a les Balears. Aquest dos líders del POUM de les Balears van tenir la sort de que al començar el cop del 18 de juliol eren en un vaixell que es dirigia a Barcelona per acudir a la Olimpíada Popular, pel que es van salvar de ser afusellats. Posteriorment es van integrar en les milícies del POUM.

També molts dels dirigents de la Federació Socialista Balear (FSB), que era el PSOE de les Balears, foren també afusellats pels feixistes durant el primer any de guerra com Jaume Garcia i Obrador, que era el secretari general, Joan Montserrat i Parets, Jaume Bauzà i Far, Alexandre Jaume i Rosselló i Simó Fullana.

El màxim dirigent del PSOE balear Llorenç Bisbal havia mort un any abans el 1935. Ignasi Ferretjans, un dels històrics del marxisme balear i en aquells moments dirigent del PSOE i que presidia la UGT a les Balears va aconseguir fugir dels feixistes en una èpica fugida per mar al poc de començar la guerra. Va anar a Catalunya i va col·laborar amb el PSUC durant la guerra. Durant l’exili però, reingressà al PSOE. També el destacat militant del partit Jaume Rebassa i Garcies es va salvar al restar a Mallorca durant tota la guerra fins que va aconseguir fugir.

Evidentment la llista de marxistes de diferents tendències i republicans d’esquerres que foren afusellats pels feixistes a les Balears durant la guerra és molt llarga, ja que la majoria quedaren atrapats sota el bàndol franquista en el primer més de guerra.

Pel que fa al País Valencià, la majoria dels principals líders del marxisme en l’època de la Federació Comunista del Llevant (FCL) entre 1924 i 1930 havien vingut a viure a Barcelona. El valencià Julià Gómez “Gorkin”, del BOC des de 1930, era al POUM de Catalunya i els també valencians Joaquim Masmano i Joquim Olaso havien passat del BOC al PCE català ja el 1931 i després al PC de C. quan es va fundar el 1932 i el 1936 eren militants del PSUC.

Al començar a guerra Wilebaldo Solano, va substituir a Germinal Vidal, mort en els combats a Barcelona el 19 de juliol, com a cap de les joventuts del POUM, la Juventud Comunista Ibérica (JCI). Tant Wilebaldo Solano com el madrileny José Portela, que vivien a Barcelona, van ser enviats al poc de començar la guerra per la direcció del POUM al País Valencià per ajudar a coordinar el desenvolupament del POUM al País Valencià, que en aquells moments tenia com a un dels seus principals líders a Sixto Rabinad, un aragonès que vivia a València i que havia set dels fundadors de la secció del BOC i del POUM al País Valencià. 

Pel que fa a la secció del PCE al País Valencià era bastant minoritària abans de la guerra encara que va augmentar espectacularment el seu nombre d’afiliats durant la guerra. Tenia a part dels líders del partit com a membres destacats entre altres a Juli Mateu i Josep Reanau a València o Rafael Millà a Alacant.

Al País Valencià les joventuts del PCE i del PSOE estaven unides en les Joventuts Socialistes Unificades, com a la majoria de la resta de l’Estat i malgrat la fallida unió entre PCE i PSOE tot l’estat, al País Valencià hi havia inicialment molta col•laboració entre PSOE i PCE i inclús compartien la mateixa revista “La Verdad”, com a òrgan oficial des del començament de la guerra.

Les diferències greus entre el PCE valencià i la Federació Socialista de València (FSV), que era el PSOE valencià, van començar quan el destacat militant del PCE Juli Mateu va promocionar la Federación Provincial Campesina de Valencia (FPCV) als primers mesos de guerra el 1936, que adscrita al PCE va promoure les col·lectivitzacions agràries al País Valencià amb la idea de liderar les col·lectivitzacions al·ludint que volien acabar amb els excessos que segons ells feia la CNT de no respectar als petits propietaris. El PSOE i la UGT de València van criticar que es fes un altre sindicat agrari a part del que ja tenia la UGT que era la Federación Española de Trabajadores de la Tierra (FETT) i que aquests ja respectaven als petits propietaris. Tot això tenint en compte que el PCE i el PSOE ja estaven units dins de la UGT a tot l’Estat. Els socialista valencià Pere Garcia, el líder de la FETT, va acusar a Juli Mateu de fer amb la FPCV una política ultraconservadora al camp per atraure al PCE a camperols que no eren comunistes ni socialistes.

Evidentment aquest seria un altre llarg i interessant tema, però a conseqüència d’això el PCE i el PSOE valencians van estar en conflicte mutu durant tota la guerra i alguns militants del PSOE es van passar al PCE com va passar a altres llocs de l’Estat.

Per altra banda Josep Renau, un artista plàstic del PCE, havia promocionat durant la república un cert valencianisme de caire cultural i sobiranista entre membres del PCE valencians, la majoria dels quals en aquells moments seguien les directrius del PCE central que criticava fortament les aspiracions nacionals valencianes sota l’argument de que eren anti internacionalistes i burgeses.

Josep Renau va ser un dels més importants cartellistes de guerra al País Valencià entre 1936 i 1938, arribant a ser nomenat Director de Propaganda Gràfica de l’Estat Major republicà. La majoria de cartells de Renau però durant la guerra eren en castellà, ja que era el cartellista oficial del PCE valencià dominat totalment pel PCE central i el govern republicà que s’instal·là finalment a València. Pel PCE aquella idea de les Repúbliques Socialistes Ibèriques que s’havia creat per ordres de Moscou per satisfer les aspiracions nacionals dels marxistes de Catalunya durant la república, no incloïa inicialment al País Valencià com a República Socialista diferenciada.

Dos influents membres del PCE al País Valencià durant la república.

Els partits Esquerra Valenciana i Partit Valencianista d’Esquerra eren la màxima representació del sobiranisme valencià durant la guerra del 1936-39, a diferència de Catalunya que a part d’ERC i Estat Català, tant els marxistes del PSUC com els del POUM, incloïen també a la nació catalana entre les seves reivindicacions revolucionaries

A les Illes Balears al començar la guerra el sobiranisme d’esquerres estava bastant avançat tant amb Esquerra Republicana Balear que tenia grans relacions amb ERC, destacant Emili Darder, un dels líders d’Esquerra Republicana Balear i batlle de Palma de Mallorca al començar la guerra, que va ser afusellat el 1937 pels feixistes a Mallorca. També un bon nombre de membres tant del POUM com del PCE a les Balears i que havien set tots anteriorment de la FCCB, promocionaven un sobiranisme balear bastant afí al PSUC o al POUM de Catalunya.

Evidentment el marxisme Balear i el Valencià, que originàriament van estar molt lligats al de Catalunya, mereixerien un estudi a part en el que hi ha molts altres personatges importants. Mallorca, Eivissa i Formentera van caure definitivament en mans dels feixistes en el primer més de guerra en gran part degut al boicot del govern central republicà a l’operació de reconquesta de les Balears iniciada pel govern català juntament amb forces d’esquerra valencianes, pel que a part de l’assassinat que van patir nombrosos líders marxistes i republicans en general, va quedar allí pràcticament aturada l’acció dels marxistes balears.

Quan el govern central es va traslladar a València el desembre de 1936, amb un govern ja sota les directrius d’Stalin, tant els dirigents del PCE com del PSOE, el PCE del País Valencià va quedar pràcticament confós amb el PCE central. A més degut a la forta influència de la URSS i d’Stalin sobre el govern republicà instal·lat a València, el mateix PSOE es va dividir entre els seguidors de Largo Caballero, que era en aquells moments el president del govern republicà de guerra i crític amb seguir les directrius de Moscou i els seguidors  d’Indelacio Prieto, que era del sector del PSOE més favorable a seguir les directrius de la URSS i col·laborar més estretament amb el PCE.

Després dels fets de maig de 1937 el POUM del País Valencià va ser reprimit i desmantellat pel govern central republicà a l’igual que el de Catalunya.

ALGUNS APUNTS SOBRE EL MARXISME CATALÀ DURANT LA GUERRA DEL 1936-39

L’estudi sobre el marxisme català durant la guerra mereixeria un ampli estudi tant en els fronts de guerra, com en la seva participació en el govern de la Generalitat o les seves relacions amb el PCE i que donarien per centenars de pàgines per explicar tota una guerra i que ja s’ha explicat en nombrosos llibres. Aquí sols mostraré alguns aspectes i notes per reflectir com el marxisme català va anar passant de sobirà a caure sota la pressió del PCE i d’Stalin, basant-me en part en les memòries d’alguns dels seus protagonistes.

Antoni Sesé es va convertir en el nou secretari general de la UGT catalana i Miquel Ferrer en el seu ajudant principal dins del sindicat, ambdós membres del PSUC. Segons diu Ferrer en el seu llibre de memòries van decidir que hi havia que catalanitzar a la UGT catalana. La UGSOC, que era l’escissió de la UGT promocionada per la USC evidentment es va integrar en la nova UGT catalana.

Malgrat les reticències d’alguns dirigents o afins al PCE, la Federació Obrera d’Unitat Sindical (FOUS) que havia impulsat el POUM un any abans, ens van integrar també a la UGT catalana. D’aquesta manera el PSUC i el POUM, si bé dividits en dos partits marxistes, estaven inicialment d’alguna manera units dins de la UGT catalana. Com veurem més endavant aquest intent de col·laboració del marxisme sobiranista català va ser dinamitada més endavant des de la URSS i des del PCE.

Angel Estivill, Wenceslau Colomer, Josep Serradell, Gregorio López Raimundo i Lina Odena, entre altres, foren inicialment els caps de les Joventuts del PSUC, les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC). Lina Odena, la històrica líder de les joventuts del PC de C. va morir el 14 de novembre de 1936 a la província de Granada quan era al front al suïcidar-se quan anava a ser capturada per uns falangistes. Posteriorment destacaren també com a caps de la recentment creada secció femenina de les JSUC, Margarida Abril, Teresa Pàmies i Isabel Bustó entre altres.

Lina Odena, la segona de la dreta, la líder de les joventuts del PSUC, el 30 d'agost de 1936 just 14 dies abans de morir en el front a Granada. En la foto està precisament reunida amb representants del PCE de Granada per coordinar la seva sortida al front en la zona de Granada.

Germinal Vidal, l’inicial cap de les joventuts del POUM, les Joventuts Comunistes Ibèriques (JCI) i també ex cap de les jovents del BOC des de 1931, va morir durant els combats contra el colpistes feixistes el 19 de juliol de 1936. Wilebaldo Solano, el va substituir com a cap de les JCI i va ser enviat una temporada a València per ajudar allí al desenvolupament del POUM. També Josep Pallach era un destacat membre de les Joventuts del POUM sent el cap de la secció de Figueres fins que va anar al front.

Germinal Vidal el primer cap de les joventuts del POUM, mort en combat el 19 de juliol de 1936 a  Barcelna

Andreu Nin, cap del POUM durant la guerra i Wilebaldo Solano, cap de les joventuts del POUM quan va morir en combat Germinal Vidal.

Finalment quasi tots els militants de les forces polítiques catalanes que no eren a la CNT, com PSUC, ERC, POUM, Estat Català o Acció Republicana Catalana (ARC) es van integrar a la UGT catalana. La UGT catalana es va convertir en un sindicat català pràcticament independent de la UGT de la resta de l’estat. Al decretar-se la filiació obligatòria en poc temps la UGT catalana va aconseguir la xifra d’uns 600.000 afiliats a Catalunya.

De la mateixa manera la CNT catalana, que poc abans de començar la guerra tenia uns 175.000 afiliats, també va arribar a la xifra d’uns 600.000 afiliats a Catalunya. La majoria de militants tant de la UGT com de la CNT a Catalunya durant la guerra eren de nova filiació.

Mentre, la Unió de Rabassaires (UR), el sindicat del camp amb molta influència d’ERC va arribar a uns 70.000 afiliats, quan abans no superava els 23.000.

Durant els primers mesos de guerra la CNT catalana, que era la que tenia el més gran nombre d’armes tant a Catalunya com al front d’Aragó, les quals havien aconseguit en el famós assalt a la caserna de Sant Andreu el dia de l’intent de cop d’estat a Barcelona el 19 de juliol de 1936, va promoure la revolució dins de la guerra amb les col·lectivitzacions de gran empreses i grans propietats del camp. La resta de forces catalanes que eren d’esquerres com el PSUC, el POUM, ERC o Estat Català van estar d’acord amb el nou ordre revolucionari però amb unes normes de respectar als petits propietaris d’empreses i de terres, cosa que també van acceptar la majoria de dirigents de la CNT i de la FAI.

A finals de setembre de 1936 aquest consens es materialitzà quan ens va formar el nou govern del Consell de la Generalitat de Catalunya amb la presència de consellers de totes les forces d’esquerres i obreristes catalanes, CNT, ERC, PSUC, POUM, ACR i UR. Només Estat Català va ser exclòs, ja que tant ERC, de la que s’havien escindit, com la CNT-FAI, amb qui havien xocat durant els passats anys durant la república, no els van acceptar en el nou govern català.

A finals de 1936 es materialitzà l’acord de no intervenció de les democràcies europees en la guerra a l’Estat Espanyol i només la URSS venia armament i avions al bàndol republicà, això si cobrant en or. Això va fer que la URSS tingués cada cop més influència dins del govern republicà espanyol en que tant el PCE com el sector més pro-soviètic del PSOE anaven agafant influència. A Catalunya això es materialitzà amb un progressiu augment de poder del PSUC, que era l’aliat de la URSS i de la IC.

AFUSELLAMENTS A LA URSS EL 1936 CONTRA HISTÒRICS DE LA REVOLUCIÓ DE 1917

Mentre la URSS anava agafant una forta influència sobre el bàndol república, el règim d’Stalin materialitzà a partir de l’agost de 1936 una forta i sagnant repressió contra els seus dissidents dins del partit a la URSS que acabaren influint en el marxisme català i espanyol en plena guerra.

A la URSS des de 1930 malgrat que Stalin havia pogut desplaçar del comitè central als principals dirigents que s’oposaven a ell tant per la dreta amb Bukharin, Rikov i Tomski, com per l’esquerra, amb Zinoviev i Kemenev entre altres, aquests encara van mantenir certa influència en el partit en els següents anys sense deixar de ser una oposició, més que per les diferències polítiques pel fet de que consideraven que la URSS s’estava convertint en un estat amb un excés de culte al seu líder Stalin i amb poca democràcia dins del partit i sobre tot entre els soviets, cosa que també denunciava Trotski des de l’exili.

El novembre de 1934 havia set assassinat Sergei Kirov, un històric de la revolució i president del soviet de Leningrad. Kirov formava part inicialment de l’ala esquerra de l’oposició a Stalin juntament amb Zinoviev i havia set desplaçat momentàniament de la cúpula del partit. Kirov, com a membre de l’ala esquerra del PC de la URSS estava d’acord en les col•lectivitzacions de terres forçades fetes per Stalin però s’oposava a la dictadura que exercia el mateix Stalin dins del partit sense tolerar cap dissidència. Kirov però fou readmès en el partit i convidat per Stalin a cooperar amb ell, sent nomenat cap del soviet de Leningrad.

Poc després el novembre de 1934 Sergei Kirov fou assassinat a trets a Leningrad per Leonid Nikolaev, un militant de base del PC de la URSS. A partir d’aquí Stalin va tenir l’excusa perfecte per acusar a la seva oposició dins del partit i iniciar les purgues. Stalin va acusar primer a Zinoviev de actuar conjuntament amb Trotski des de l’exili per iniciar una campanya terrorista per eliminar als caps de la URSS i acabar amb la revolució.

Posteriorment Stalin va anar acusant a més opositors importants seus, tant de l’ala dreta com de l’ala esquerra, de formar una conspiració terrorista contra la URSS. D’aquí van venir després de les detencions de Zinoviev, Kamenev, Tomski, Rikov, Bukharin i molts altres. Després de dos anys a la presó a partir d’agost de 1936 foren afusellats després d’un sonat judici entre altres Zinoviev, Kamenev i Rikov, mentre Tomski es suïcidava a la presó. El 1938 fou afusellat Bukharin. Tots ells els principals protagonistes de la revolució d’octubre de 1917 juntament amb Lenin.

Sobre qui va fer matar realment a Sergei Kirov s’ha especulat molt. El seu assassí Leonid Nikolaev va ser detingut i afusellat ràpidament i després van començar les acusacions contra Zinoviev i els altres. És evident que va ser una bona excusa per Stalin per acabar amb la seva oposició. Havent-hi però versions diferents entre la historiografia favorable a Stalin i la seva contrària i sense haver-se provat fins ara res del tot fiable, el 1955 el mateix president de la URSS Nikita Khruschev, que va renegar de la política que havia dut Stalin, van dir públicament que les noves investigacions deien que els afusellaments i les purgues de 1936-38 s’havien fet sense cap prova i inclús insinuava que podria haver set Stalin mateix qui ordenà l’assassinat de Sergei Kirov. També un tema per un altre debat.

EL POUM TAMBÉ EN EL PUNT DE MIRA D’STALIN

Al bàndol republicà de l’Estat Espanyol quasi ningú s’atrevia a opinar sobre aquells judicis i execucions de revolucionaris soviètics a la URSS, ja que Stalin era l’únic que ajudava al bàndol republicà des de l’exterior. Però no sols el PCE, el PSOE o el PSUC, sinó també ERC i la CNT s’estalviaven crítiques a Stalin ja que no volien que la seva ajuda en armes i avions fos perjudicada.

Només el POUM es va atrevir a denunciar obertament els afusellaments d’alguns dels ex líders revolucionaris a la URSS. Van haver-hi inclús alguns líders de la CNT que van aconsellar al POUM que no parlés d’aquest tema de moment, malgrat que pensaven com ells en aquest sentit.

Finalment el desembre de 1936 a instàncies d’alguns dirigents del PSUC com Joan Comorera es va expulsar del govern de la Generalitat a Andreu Nin, l’únic representant del POUM. Estava clar que havia set una imposició de la URSS.

Lluís Companys d’ERC, que era el president de la Generalitat, havia cedit primer bastant poder real davant dels líders de la CNT des del principi de la guerra, però amb la creixent influència de la URSS en la guerra, estava ara cedint bastant poder en favor del PSUC i del seu líder Joan Comorera. Aquesta lluita de poder entre CNT i PSUC a Catalunya va determinar els futurs enfrontaments el maig de 1937 a Barcelona.

El PSUC, partit afí a la IC, va agafar l’estratègia de no forçar la revolució durant la guerra i de aconseguir al màxim consens i front comú amb les altres forces d’esquerra. Com tots estava d’acord amb es col·lectivitzacions però de manera moderada i només amb les empreses o terres que havien estat abandonades o que eren grans imperis econòmics. La URSS promocionava aquesta política al bàndol republicà, malgrat que a la mateixa URSS Stalin havia fet el contrari i havia nacionalitzat totes les empreses i totes les fàbriques i no hi havia cap oposició política legal. Aquesta política que la URSS promocionava tant en el PSUC com en el PCE, era la estratègia per aconseguir els majors suports per guanyar la guerra per després, un cop guanyada, poder impulsar el socialisme afí a la URSS si aconseguien el poder.

Durant el següents mesos de guerra la CNT-FAI, que encara liderava la revolució a Catalunya, això si consensuada amb les altres forces, va patir una divisió entre els contraris a participar en el govern de la Generalitat i no respectar als petits propietaris i la direcció oficial de la CNT partidària del govern de consens de la Generalitat i els seus decrets de col·lectivitzacions amb el consens de totes les forces. Els primers formaren en algunes zones de Catalunya alguns comitès revolucionaris indisciplinats que no seguien les normes ni dels mateixos dirigents de la CNT i de la FAI. Això va provocar alguns enfrontaments sagnants a la rereguarda entre pagesos i els comitès més radicals de la CNT.

Alguns sectors del POUM al ser desplaçats del poder es van radicalitzar i es van acostar als sectors més indisciplinats de la CNT-FAI en algunes zones. Malgrat tot hi havia diferències també dins del mateix POUM en aquest sentit, ja que com he comentat abans molts provenien de diversos sectors anteriorment com els ex BOC, que originàriament representaven l’ala dreta d’oposició a Stalin o els ex ICE que originàriament representaven l’ala esquerra de l’oposició a Stalin, amb conceptes inicials diferents, a part es clar dels nombrosos nous militants que s’hi afiliaren durant la guerra, la majoria dels quals eren de la línia més radical.

El fet de que a Joaquim Maurin, l’original líder del POUM, l’agafés la guerra fent un míting a Galícia i per tant quedant en el bàndol franquista i sent detingut a l’Aragó quan intentava entrar clandestinament a Catalunya, havia fet que Andreu Nin es convertís en el líder del POUM des del començament de la guerra. Un bon nombre d’ex membres del BOC, es van sentir contrariats al principi del nou lideratge de Nin, ja que durant els anys anteriors havien tingut fortes diferències amb ell pels diferents conceptes polítics inicials del BOC i la ICE.

Andreu Nin, el líder del POUM, era ja partidari de promocionar la revolució total juntament amb els més radicals de la CNT-FAI i a la vegada era l’únic que s’atrevia a criticar clarament a la URSS en la seva política d’eliminació dels sues dissidents. Això va fer que el POUM comencés a estar en el punt de mira tant de la URSS, del PCE, del PSOE i del PSUC. Andreu Nin a la vegada també aspirava a que el POUM liderés la revolució total dels més radicals de la CNT-FAI per convertir-la en una revolució comunista, cosa que tampoc agradava als dirigents dels diversos sectors de la CNT.

Malgrat tot el POUM mantenia les seves milícies al front i tant alguns membres del PSUC com del POUM, alguns d’ells ex companys, no estaven d’acord amb la política d’enfrontament que promovien alguns dels seus dirigents.

Hi ha que tenir en compte que una part important de dirigents i impulsors tant del PSUC com del POUM venien de la CNT o d’Estat Català dels anys 20 i molts eren ex companys.

En el front d’Aragó un dels principals caps de milícies del PSUC era Àngel Estivill i un dels principals caps de milícies del POUM era Josep Rovira, ambdós ex activistes d’Estat Català dels anys 20. De totes maneres una part important d’ex membres d’Estat Català que formaven part de l’antic BOC s’havien passat al PSUC quan aquest es va formar el 1936 donat que inicialment era un partit sols d’àmbit català. Es clar que finalment com es veurà, el PSUC va acabar caient sota la influència del PCE i va ser el POUM el que va esdevenir pràcticament d’àmbit català durant la guerra, ironies del destí.

D'esquerra a dreta, Pere Bonet, Julià Gómez "Gorkin" i Josep Rovira , dirigents del POUM en la zona del front d'Aragó el 1936

Joan Comorera, el secretari general del PSUC, havia iniciat feia un temps una campanya en la premsa contra el separatistes d’Estat Català, sobre tot des de que Estat Català el novembre de 1936 es va veure implicat en un complot per intentar acabar amb el poder de la CNT-FAI i declarar la independència política de Catalunya durant la guerra, malgrat que de facto Catalunya ja ho era d’independent però degut a la revolució unilateral que portava.

Malgrat que havien estat expulsats o detinguts els que protagonitzaren aquell complot entre ells el secretari general Joan Torres i Picart i s’havia canviat la direcció d’Estat Català amb Joan Cornudella com a nou cap, Joan Comorera criticava fortament l’actitud dels separatistes catalans amb sonats articles, segurament influenciat per les directrius de Moscou. Tot això malgrat que el PSUC inicialment s’havia mostrat fortament nacionalista i sobiranista quan es va fundar i tenint en compte que una bona part dels seus dirigents provenien de l’Estat Català dels anys 20, pel que també hi havia diferències d’opinions entre els membres del PSUC en aquest assumpte. En el futur però, tant ERC com el PSUC van iniciar un cert acostament amb Estat Català amb la seva estratègia d’agafar suports per acabar amb el poder real de la CNT-FAI.

També hi va haver-hi un grup de membres d’Estat Català liderats per Vicenç Borrell, que ja des dels primers mesos de guerra es van anar fent comunistes i es van apropar al PSUC. Algúns d'ells inclús s'hi van afiliar a finals de 1936, encara que la majoria del grup de Borrell es van mantenir com un sector marxista dins d'Estat Català. 

Vicenç Borrell liderà una corrent marxista dins d'Estat Català durant el primer any de la guerra del 1936

El PSUC, gràcies a la creixent ajuda soviètica anava agafant cada cop més poder a Catalunya i va passar a dominar finalment l’ordre públic amb Eusebi Rodríguez i Salas, del PSUC i ex activista de la CNT dels anys 20, com a cap d’Ordre Públic, desplaçant a les patrulles de control dominades per la CNT, que si resistien i que va fer augmentar encara més els comitès indisciplinats de la CNT. Això portà després d’alguns incidents violents a que el 3 de maig de 1937 els Guàrdies d’Assalt sota les ordres del Conseller de Seguretat Artemi Aiguader d’ERC i del comissari d’ordre Públic Rodríguez Salas del PSUC assaltessin la Telefònica a Barcelona que estava dominada per la CNT provocant greus enfrontaments entre membres de la CNT-FAI amb el suport d’alguns elements del POUM contra membres del PSUC, ERC i Estat Català.

Eusebi Rodríguez i Salas del PSUC, cap d'ordre públic de la Generalitat des de finals de 1936

Finalment la CNT i el POUM foren derrotats i els dirigents de la CNT-FAI van demanar als seus militants d’abandonar les barricades. Els enfrontaments entre les diverses faccions catalanes que duraren 3 dies, foren d’un acarnissament i violència tal que sobtà a tothom, produint-se uns 500 morts amb alguns militants importants dels dos bàndols entre ells. Un d'ells Antoni Sesé del PSUC i secretari general de la UGT catalana, fou mort en els tirotejos i fou substituït en el càrrec per Miquel Ferrer, també del PSUC.

Els fets de maig mereixerien un tema a part, però tot va ser una barreja entre una voluntat d’alguns sectors de les forces d’esquerra catalanes d’acabar amb els comitès indisciplinats de la CNT-FAI i a la vegada un aprofitament de la situació per part de la URSS, el PCE i el POSE, en el govern central, per acabar amb la influència de la CNT a Catalunya, esclafar als dissidents de Moscou del POUM i a la vegada per fer-se amb el control de Catalunya que en aquells moments era independent de facto, ja que dominava les seves pròpies milícies, l’economia revolucionària i les indústries de guerra.

Ja des de l’any anterior el cònsol de la URSS a Catalunya Antónov-Ovséienko havia estat preparant el cop contra la CNT i el POUM juntament amb el president Lluís Companys d’ERC i el secretari general del PSUC Joan Comorera, aprofitant que una part de la població catalana sobre tot gens del camp propers a ERC, demanaven un major poder del president de la Generalitat envers als comitès més radicals de la CNT-FAI. Evidentment la idea final era que els pro-soviètics agafessin el poder a Catalunya i va trobar com a aliats a part del PSUC, a ERC i Estat Català per altres motius.

D'esquerra a dreta, Rafael Vidella i Joan Comorera, del PSUC, A. Ovséienko, cónsol de la URSS, Lluís Companys i Joan Tarradellas, d'ERC, el novembre de 1936 en l'entarrament de Durruti a Barcelona. Allí ja va començar la conspiració per treure del poder a la CNT.

Tots van caure de quatre grapes en la provocació i amb l’excusa de posar ordre, les forces del govern central, que ja havia fugit de Madrid i era a València, van acudir a Barcelona i es van fer amb el poder real a Catalunya. La Generalitat va quedar testimonial i als pocs mesos, el 31 d’octubre de 1937, el govern central es va traslladar de València a Barcelona quedant Catalunya sota el control total del PCE i del PSOE. Aleksandr Orlov, que era el principal enllaç de la URSS enviat a controlar el poder central republicà, també va ser un dels artífexs del pla d’aprofitar els enfrontaments entre catalans per acabar amb el poder real de la Generalitat per que es sotmetés al del poder central que també acabà a Barcelona.

El POUM, que fins llavors s’havia unit oficialment a la línia dels més radicals de la CNT-FAI pel que fa a impulsar la revolució total, va rescatar el seu to sobiranista català que estava en els seus orígens de molts dels seus líders, però que havia quedat segon pla, a l’afirmar i amb raó, que Catalunya cauria ara sota l’imperialisme espanyol del govern central republicà liderat principalment pel PCE i pel PSOE.

El POUM va ser declarat fora de la llei i el seu líder Andreu Nin fou segrestat per agents soviètics, traslladat a Alcalà d’Henares i assassinat de manera clandestina, tot i difonent el PCE i alguns dirigents del PSUC que s’havia passat al bàndol franquista. Ernö Gero, l’agent soviètic que era a Catalunya ja des de que va venir Casanellas el 1931 i a qui va fer de controlador des del primer moment fins a la seva tràgica mort, va ser un dels que van participar directament en l’assassinat d’Andreu Nin a Alcalà d’Henares, cosa que es va saber molts anys després.

Aleksandr Orlov, el delegat de la URSS en el govern central republicà, fou un dels que donaren l’ordre d’assassinar a Andreu Nin. Curiosament malgrat els grans “serveis” a Stalin realitzats, el cònsol de la URSS a Catalunya Antónov-Ovséienko va ser afusellat per Stalin quan el 1939 va tornar a la URSS acusat de ser massa amic dels anarquistes catalans durant la resta de guerra i per tant de desobediència al govern de la URSS, mentre que Aleksandr Orlov, enlloc de tornar a la URSS es va refugiar als EEUU per por de que li passés el mateix que Ovséienko, ja que malgrat que havia fomentat l’estalinisme entre el govern republicà no havia seguit sempre les ordres d’Stalin.

Progressivament durant els següents mesos després dels fets de maig de 1937, gran part dels dirigents del POUM van ser detinguts i processats per rebel·lió contra la república. Entre ells Josep Rovira i Jordi Arquer, caps de les milícies del POUM al front d’Aragó, Julià Gómez “Gorkin”, Pere Bonet, Daniel Rebull, Josep Coll, Luís Portela, Juan Andrade, Wilebaldo Solano i Josep Rodés entre altres. Altres com Enric Androher “Gironella” o Narcís Molins i Fàbregas, van fugir a l’Estat Francès per no ser detinguts.

Largo Caballero, del PSOE que fins llavors era el president del govern republicà va ser destituït i substituït per Negrín també del PSOE però més fidel a les consignes de la URSS. La CNT no va ser esclafada donat el seu gran nombre d’afiliats però va ser desplaçada de tot poder tant al govern central, en el que fins llavors hi tenia 4 ministres de la CNT, Joan Garcia i Oliver, Federica Montseny, Joan Peiró i Juan López, curiosament tots de la CNT catalana, així com del govern català.

Mesos després es va celebrar el consell de guerra contra els membres del POUM, organitzat pel govern central republicà, que estava totalment submís a Stalin, amb l’amenaça de que podien ser tots condemnats a mort. Els processos de Moscou fets un any abans i que acabà amb l’afusellament d’importants ex dirigents soviètics dissidents d’Stalin, planejava sobre l’ambient. Finalment i gràcies en part al testimoni de molts militants de base del mateix PSUC, que no volgueren declarar en contra els membres del POUM, molts d’ells ex companys seus en anys anteriors i també degut al fet de que el govern república necessitava aglutinar a totes les forces per intentar guanyar la guerra, no foren condemnats a mort. Alguns d’ells però, restaren a la presó fins al final de la guerra.

També els membres d’Estat Català, que havien ajudat a ERC i al PSUC en la derrota de la CNT-FAI durant els fets de maig, van patir una marginació total i també una certa persecució per part del govern de la república instal·lat a Barcelona i dirigit pel PSOE i el PCE.

Tant el president del govern central Negrín de PSOE, com el president la república Manuel Azaña, com la majoria de dirigents del PCE aterrats a Catalunya, mostraren el seu autèntic odi contra el separatisme català. És per això que Estat Català va ser, sense arribar a les dimensions de la repressió contra el POUM, un dels objectius perseguits pel govern central a Catalunya i alguns dels seus membres moriren de forma misteriosa en els fronts amb trets rebuts per l’esquena i alguns altres afusellats amb consells de guerra ràpids al front per qualsevol excusa. Després com veurem més endavant vindria l’ofensiva contra el sector més sobiranista del PSUC.

EL PCE I EL PSOE ATERREN A CATALUNYA DESPRÉS DELS FETS DE MAIG DE 1937

El PSUC, amb Joan Comorera al davant, sent el principal aliat de la URSS i de la IC a Catalunya, inicialment era qui havia de dominar la situació a Catalunya per dur la guerra en clau marxista afí a la URSS en un suposat govern sobirà català. Ben aviat però la majoria de dirigents del PSUC se’n van adonar que el sobre inflat PCE havia aterrat a Catalunya per fer-se amb el control de la situació i intentar trencar la independència inicial del PSUC per fer-lo una sucursal del PCE. Per fi Stalin i el PCE podien dominar aquell PSUC que el 21 de juliol de 1936 s’havia format de manera unilateral i sense demanar-los permís amb una voluntat tant de fidelitat a la IC com de ple sobiranisme català.

Miquel Ferrer, aquell ex membre d’Estat Català del complot del Garraf dels anys 20, passat posteriorment al BOC i que finalment no va entrar al POUM sinó al PSUC i que després dels fets de maig de 1937 es va convertir en el secretari general de la UGT catalana en substitució d’Antoni Sesé mort ens els fets de maig, explica en les seves memòries com a partir de llavors nombrosos membres del PCE van venir a Barcelona juntament amb el govern central republicà encapçalat per Negrín amb la intenció intentar anul·lar la independència del PSUC i la de la UGT catalana.

Antoni Sesé, secretari general de la UGT catalana fins que morí en els fets de maig de 1937 i Miquel Ferrer, el que el va substituir en el càrrec

Miquel Ferrer explica que Antonio Mije, el principal dirigent de la secció sindical del PCE, va demanar a les darreries de 1937 donar-se d’alta a la UGT de Catalunya del ram de l’alimentació ja que era forner i ser-ne el delegat, amb la clara intenció d’acabar dirigint-la i trencar la seva autonomia. Miquel Ferrer, el secretari general de la UGT catalana li va dir que no podia ser delegat de cap sindicat sinó tenia una feina, barrant-li així el pas.

Altres dirigents de la UGT catalana com Joan Fronjosa i Salomó i Estanislau Ruíz Ponsetí, ambdós del PSUC entre altres, també eren de la línia de Ferrer de barrar el pas a la UGT als nouvinguts dirigents del PCE.

Un altre membre del PCE anomenat Garcia Lago, si que va aconseguir ser delegat d’una federació sindical nova que es va crear a través de Tomàs Molinero, un dirigent de la UGT catalana més obert a l’entrada del PCE a Catalunya. Garcia Lago aconseguí filtrar-se a la secretaria general del PSUC instal•lada al casal Carles Marx del Passeig de Gràcia. Abelard Tona i Nadalmai, que era el cap de l’oficina i que era un altre ex Estat Català dels anys 20 i ara del PSUC, se n’adonà que l’havien destinat allí per controlar-lo. Abelard Tona, amb l’aprovació de Comorera feu traslladar a Garcia Lago a una oficina en un altre pis per evitar que seguís els seus moviments.

Hi havia també molts instructors soviètics a Barcelona que van intentar fer passar per l’adreçador a la UGT catalana i al PSUC per que es sotmetessin a les directrius d’Stalin a través del PCE. Els tres instructors més destacats que representaven a la URSS a Catalunya eren l’hongarès Ërno Gerö “Pedro”, l’italià Palmiro Togliatti “Alfredo” i el rus Boris Sepànov “Moreno”. Miquel Ferrer explica que tant ell com Grabiel Trillas, alguns cops no publicaven escrits que proposaven membres del PCE en la premsa del PSUC i de la UGT catalana al no estar-hi d’acord.

Els principals agents i instructors enviats per la URSS i la IC a Catalunya durant la guerra

La pressió de PCE i dels comissaris i instructors soviètics i del PCE cap al PSUC eren cada cop més forta i aquests acusaven al PSUC de nacionalista petit burgès entre altres coses per haver participat en la celebració de la diada de l’11 de setembre de 1937. Ferrer diu que Comorera no estava d’acord amb aquesta situació però que callava mentre que ell i altres mostraven el seu rebuig obertament.

En aquell moment la UGT catalana si bé estava ja dominada principalment pel PSUC, també cal recordar que hi formaven part també afiliats de les altres forces d’esquerra que no eren a la CNT com ERC, POUM, ACR i Estat Català, pel que el seu secretari general Miquel Ferrer va voler deixar clar que a Catalunya la UGT no era sols el sindicat del PSUC i molt menys del PCE, cosa que l’enfrontà encara més amb els instructors soviètics i amb els membres del PCE. A més Ferrer volia que la UGT tingués un fort caire sobiranista català en contra de l’opinió dels dirigents comunistes espanyols.

Hi va haver-hi també una infiltració de membres del PCE dins del PSUC alguns dels quals acudien a les reunions. Alguns dirigents del PSUC com Miquel Valdés, Rafael Vidiella, Josep Moix, Pere Aznar, Pere Ardiaca, Pere Canals o Wenceslao Colomer, el cap de les JSUC, entre altres i que eren els més favorables a una estreta relació institucional amb el PCE, eren els que afavorien la infiltració de membres del PCE dins de la cúpula del PSUC. Curiosament Pere Aznar, que en aquells moments presidia el CADCI i era dels favorables a la infiltració del PCE en el PSUC, provenia de l’independentista PCP fundat per Jaume Compte. Si bé Pere Aznar en aquells moments tenia una posició totalment pro URSS i pro PCE durant la guerra, en l’exili canvià radicalment de posició tornant una mica als seus orígens com veurem més endavant.

A l'esquerra Rossend Cabré, contrari a la infiltració del PCE al PSUC i a la dreta Miquel Valdés, en aquell moment favorable a la penetrció del PCE a Catalunya el 1937. Dos visions dinferents dins del PSUC durant la guerra.

Vicente Uribe del PCE i ministre d’Agricultura del govern de Negrín, va proposar que el PSUC proposés a Companys aplicar les lleis agràries del govern central per unificar-les amb la legislació de tot l’estat del bàndol republicà. Miquel Ferrer va dir en la reunió que això significaria la mort del PSUC i de la UGT catalana i el trencament de la seva relació amb la Unió de Rabassaires (UR). Comorera protestà també en aquest sentit i va protestar també per les intromissions del govern de Negrín en les decisions de la Generalitat. Comorera va dir que Uribe se’n podia tornar a València i que els sindicats agraris catalans ja funcionaven bé amb les seves fórmules sense intromissions del PCE i del govern espanyol.

També des del govern central es va proposar que Joan Comorera fos el president de la Generalitat de Catalunya substituint a Companys, com una manera d’oficialitzar el fet de que tant Companys com ERC ja no pintaven res i així tornar a revitalitzar una Generalitat afí al PCE i al PSOE. Joan Comorera però, que es movia entre la lleu crítica als intents del PCE a dominar el PSUC però a la vegada amb una actitud de submissió cap a aquests, si va negar. Comorera també va veure el greuge nacional que això suposaria davant de la majoria de la població catalana.

Lluís Companys i Joan Comorera en un míting el 1937

Dolores Ibarruri “la Pasionaria”, una històrica dirigent del PCE, també es va queixar davant dels instructors soviètics de que no la deixessin anar a fer mítings a empreses a Catalunya amb majoria de treballadors de la UGT. Miquel Ferrer li va dir que si volia fer discursos que els fes fora d’hores de feina i que si volien els treballadors ja la anirien a escoltar.

José del Barrio, que era el cap de la 27 divisió del PSUC al front d’Aragó, es queixà directament a Negrín de manera airada de que els seus soldats del front necessitaven noves sabates adequades i va rebutjar una medalla que el mateix Negrín li havia concedit pels seus serveis al front, cosa que des del govern central republicà es considerà com un acte de menyspreu i rebel·lió.

Segons Miquel Ferrer, els del PCE no podien veure a José Del Barrio que era nascut a Valladolid i en el passat havia set un fidel membre del PCE. Del Barrio des de que es va integrar al PSUC havia trencat la seva disciplina envers al PCE i havia apostat per la total sobirania tant del PSUC com de Catalunya. Recordem que José del Barrio era germà de Francisco del Barrio, aquell militant del PC de C. que havia mort juntament amb Ramon Casanellas en aquell estrany accident de moto el 1933 i del que molts encara especulaven que havia set una conspiració del mateix PCE o de la URSS. A José del Barrio tampoc li havia agradat uns anys abans que la direcció del PCE tanqués de cop les investigacions sobre la tràgica mort del seu germà juntament amb Ramon Casanellas.

Membres del PCE van plantejar en una reunió del comitè del PSUC que es fes un judici sumaríssim a Del Barrio perquè consideraven que s’havia dirigit de manera irrespectuosa al president Negrín. L’endemà Miquel Ferrer va anar al front a advertir a José Del Barrio i aquest li va dir que el primer que se li acostés se’l carregaria. Comorera s’entrevistà amb Negrín mentre feien un viatge de visita a Madrid i li va dir les greus conseqüències que podia tenir un judici sumaríssim contra José Del Barrio i més si aquest fos condemnat a mort, tenint en compte el prestigi que tenia. Negrín li contestà de manera despòtica i li va dir que no li assegurava que no jutjarien a Del Barrio i a més va amenaçar en suspendre la autonomia catalana i afegí que els catalans havien superat el marge de la llei amb la seva Generalitat quasi independent.

José del Barrio el 1937

Un dels assessors soviètics, el rus Boris Sepànov “Moreno” va convocar a Miquel Ferrer i li va dir que mostrava el seu desacord amb el PSUC sobre la qüestió nacional catalana i que era impropi de comunistes i que era de una mentalitat nacionalista petit burgesa i que calia rectificar. Criticà acords de la UGT catalana dient que no eren de la línia estalinista. Va criticar que no volien admetre als camarades del PCE que col•laboressin en les organitzacions i sindicats que controlava el PSUC i va dir que l’altre instructor soviètic Ërno Gerö “Pedro”, havia estat massa tolerant. Li exigí que fes un escrit a les Notícies, el diari de la UGT catalana, que rectifiqués el que havia fet el dia abans. Ferrer li contestà que ell no faria mai allò i que abans dimitiria.

Segons Ferrer l’instructor soviètic Ërno Gerö, que havia fins llavors set el delegat soviètic que havia defensat més l'autonomia del PSUC envers al PCE, va ser recriminat i posat a lloc per els altres agents soviètics a Catalunya. És per això que a Ferrer el sobta que anys després Gerö fos el principal agent soviètic que va participar en la repressió contra les dissidents a la URSS en la revolta que es produí a Hongria el 1957. Ërno Gerö era l’agent soviètic que més temps portava a Catalunya ja que ja hi havia vingut el 1932 quan va venir com a “controlador” de Ramon Casanellas dos anys abans de la seva tràgica i misteriosa mort. Per tant Gerö estava més familiaritzat en les sensibilitats dels marxistes catalans.

No obstant això, el que tampoc sabia Miquel Ferrer quan va escriure les seves memòries, és que Ërno Gerö va ser un dels que van participar en el segrest i assassinat d’Andreu Nin, cosa que s’ha sabut anys després quan es van obrir els arxius del KGB.

El 15 de febrer de 1938 l’exèrcit republicà, ja dominat en totes les zones pel PCE i el PSOE, conquerien Terol però sols van poder conservar la ciutat durant una setmana. Quinze dies més tard els franquistes iniciaren una ofensiva en tot el front d’Aragó. El 26 de març es trenca el front d’Aragó i els franquistes ja eren en terra catalana i un mes després van arribar al Mediterrani deixant Catalunya aïllada de la resta del bàndol republicà.

El 4 d’abril de 1938 els feixistes entraven a Lleida. Aquell mateix mes els feixistes entraven a Menorca i Negrín remodelava el seu govern fent fora a Indalecio Prieto. Així Negrín reforça l’ala pro-soviética del PSOE. Jaume Aiguader d’ERC seguia sent ministre de Treball del govern central. El 17 d’agost J. Aiguader i el basc Irujo van presentar la seva dimissió per protestar contra l’abús de poder del govern Negrín contra l’autonomia de Catalunya. A Jaume Aiguader el va substituir Josep Moix i Regàs del PSUC. Josep Moix era un dels dirigents del PSUC més afins a la política del PCE.

Segons Ferrer, la divisió del front republicà en que Catalunya quedà aïllada van enfortir les relacions entre la CNT i la UGT catalana. Negrín va enfortir el seu discurs espanyolista i va ofegar encara més l’autonomia catalana, perdent aquesta tots els avenços de la seva independència o d’estat federat.

El 25 de juliol de 1938 els republicans començaren l’ofensiva de l’Ebre amb un èxit inicial enganyós que fou respòs amb un contraatac franquista fins que van acabar guanyant la guerra, sobre tot gràcies a l’ajuda dels avions alemanys i italians, després de que Stalin i la URSS haguessin ja abandonat totalment el suport militar al govern republicà, per la seva estratègia de pactar amb Alemanya un futur repartiment d’algunes zones d’Europa i per haver-se acabat l’or amb el que el govern republicà pagava l’ajuda soviètica.

El 24 de gener de 1939 la cúpula de PSUC estava reunida a la caserna Carles Marx, amb els franquistes molt a prop de Barcelona. Molts dirigents del PSUC encara que no servís de res volien esperar fins l’últim moment per fugir seguin les ordres del PCE, cosa que a Ferrer li semblava una tonteria, pel que aquest va marxar cap a la frontera. El 26 de gener de 1939 poc abans d’entrar els franquistes a Barcelona la cúpula del PSUC va fugir de Barcelona cap a Girona i cap a França.

Segons diu Ferrer alguns membres del PCE i també del PSUC més fidels al PCE van criticar aquella fugida precipitada de Ferrer i altres membres del PSUC, quan la veritat és que la majoria de caps de l’exèrcit republicà sota les ordres de Negrín a Catalunya ja havien fugit i havien deixat Barcelona sense defensa militar.

Miquel Serra i Pàmies, un ex membre de la USC dels que va fundar el PSUC i que en aquells moments era conseller de Proveïments de la Generalitat, afirmà després que havia rebut instruccions des de la URSS i del PCE de fer cremar Barcelona abans de que entressin els franquistes. Miquel Serra i Pàmies, es va negar a ordenar-ho i va fugir també cap a la frontera francesa.

Un bon nombre de membres del POUM encara eren a la presó quan els franquistes entraven a Catalunya. Molts d’ells van ser alliberats a última hora per poder fugir.

REUNIÓ ENTRE EL PCE I EL PSUC A PARÍS EL 1939 QUE ACABA A COPS DE PUNY

El 2 de març de 1939, quan ja havia caigut Catalunya sota les tropes franquistes i encara no s’havia acabat del tot guerra en altres zones però amb cap possibilitat de victòria republicana, es celebrà una reunió clandestina PCE-PSUC a París, en un local del sindicat francès CGT, controlat pels comunistes, reunió que Miquel Ferrer explica en les seves memòries.

Com a representants del PSUC hi havia Miquel Ferrer, José del Barrio, Joan Comorera, Víctor Colomer, Miquel Serra i Pàmies, Josep Miret, Pere Aznar, Miquel Valdés i altres. Pel PCE hi havia Antonio Mije, Vicente Uribe i Dolores Ibárruri entre altres. També hi havia tres comunistes francesos a la reunió.

Antonio Mije, un dels que era a la reunió en representació del PCE, era aquell que pretenia ocupar el lloc de secretari general de la UGT a Catalunya després dels fets de maig de 1937 quan el PCE va aterrar a Catalunya. Miquel Ferrer en aquells moments no l’havia deixat ser delegat gremial perquè no treballava, com ja he esmentat abans. Segons Ferrer, Mije volia acabar amb el caràcter autònom de la UGT catalana i li tenia jurada per aquell fet.

Segons explica Miquel Ferrer en els discursos de la reunió, tant dels francesos com els del PCE, semblava que no existís el PSUC i Antonio Mije entre altres van fer discursos patriòtics espanyolistes i revolucionaris. Mije va dir que els comunistes espanyols havien de fer una sola i potent organització, es clar referint-se als del PSUC com a comunistes espanyols. També va dir que el PCE i el PSUC havien de constituir un sol partit en una sola disciplina i que no es permetia fer res al marge del control del partit, tant dins de l’Estat Espanyol com a l’exili. També van parlar de la UGT catalana que en aquells moments era totalment independent de la de la resta de l’Estat dient que tot havia de ser el mateix sindicat.

Després de dir Antonio Mije aquestes paraules, tant Miquel Ferrer, Josep Del Barrio, Víctor Colomer  o Josep Miret, van fer rumors de protesta i van demanar parlar. Joan Comorera en canvi es va mantenir callat en aquest cas.

Miquel Ferrer diu que tampoc digué res Miquel Serra i Pàmies. Segons Ferrer, Serra i Pàmies solia callar quan parlaven els del partit “germà” del PCE però després solia sabotejar totes les seves resolucions. Potser era una millor tàctica perquè no el viessin a venir.

Llavors tant Miquel Ferrer com Víctor Colomer va agafar la paraula i van dir que aquella proposta de liquidació de la independència del PSUC i de la UGT catalans només es podia prendre després d’una resolució aprovada en assemblea pel PSUC i per la UGT catalana.

Després alguns dels representants del PCE van començar a fer acusacions a alguns membres del PSUC presents a la reunió d’indisciplina en el front de guerra, fent al•lusió a l’afer en que José del Barrio havia rebutjat una medalla a Negrín el 1937 tot i protestant sobre la falta de sabates pels soldats en el front. Per allò Negrín va estar a punt d’obrir un expedient de rebel•lió contra ell. José Del Barrio va aixecar la veu i va dir que tornaria a fer el mateix. El to de veu va anar pujant i alguns dels membres del PCE de la reunió es van acostar a Del Barrio amenaçant-lo. Va ser llavors que va començar un fort intercanvi de cops de puny entre Del Barrio i Josep Miret del PSUC contra els membres del PCE. Els altres membres dels dos partits de la reunió van començar també un abundant llançament de cadires entre ells. Finalment algú es va posar pel mig i es va tornar a imposar l’ordre. Al poc temps la reunió es va donar per acabada.

D’aquella reunió i de les dissidències de molts membres del PSUC que es van exiliar a Mèxic i altres països de l’Amèrica Llatina quan va acabar la guerra poc després, van esclatar les greus diferències entre una gran part de membres del PSUC i del PCE en el futur.

Fins aquí alguns apunts sobre el marxisme català des de la mort de Ramón Casanellas  el 1933 fins al final de la guerra.

APUNT FINAL

El marxisme català que només va tenir una forta militància durant la guerra, estava primer dividit en diversos petits partits durant la república i després dividit en dos grans blocs, el POUM i el PSUC entre 1935 i 1936. Les causes d’aquestes divisions eren sobre tot per les influències de la URSS entre els afins a la IC i els dissidents. A més també hi havia l’ofensiva espanyolista del PCE que sempre va voler acabar amb el caràcter nacionalista català del PSUC. Va ser per aquestes influències foranes que el marxisme català no va poder gaudir durant la república d’una total unió i el desenrotllament del seu fort sobiranisme català que duia en el seu origen.

Després de la guerra i durant els primers anys d’exili, un bon nombre d’importants dirigents del PSUC i del POUM van iniciar un intent de crear un marxisme sobiranista genuïnament català sense submissions ni influències amb la creació del Moviment Socialista de Catalunya.

Per altra banda s’inicià una forta ofensiva del PCE i d’Stalin contra el que quedava del PSUC per intentar assimilar-lo al PCE, cosa que portà a encara més expulsions i dimissions de més dirigents del PSUC. Alguns interessants detalls d’aquells fets dels primers anys de la postguerra els reflecteixo en la segona part d’aquest escrit EL MARXISME CATALÀ VERSUS EL PCE I STALIN. PART II (1939-1958). 

Josep A. Carreras




Llibres i escrits consultats entre altres per les dues parts de l’escrit:

MIQUEL FERRER I SANXÍS, MEMÒRIES. Recull de memòries de Miquel Ferrer adaptades per Miquel Àngel Velasco.

MIQUEL SERRA I PÀMIES, HISTÓRIA D’UN OBLIT. De Guillem Martí i Massana.

EL VALENCIANISME I EL FET DELS PAÏSOS CATALANS (1930-36). De Francesc Pérez Moragón.

ELS ORIGENS DEL PSUC. De Josep Lluís Martín.

LOS ORIGENES DEL POUM. D’Andy Durgan

HILARI ARLANDÍS, POLÍTIC COMUNISTA. De Carla Ferrerós i Natàlia Carbonell.

LINA ODENA. De Manuel Moreno

HISTÓRIA DEL PCE. Història oficial del partit.

ANREU NIN, UNA VIDA AL SERVEI DE LA CLASSE OBRERA. De Pelai Pagès.

LA INTERNACIONAL COMUNISTA I EL PCE FRENTE AL PSUC. De Josep Puigsech i Farràs

JOSÉ FIGUERES FERRER, EL HOMBRE QUE TRANSFORMÓ UN PAÍS. De Maria Rosa Serrano.

CONDICIONS DE TREBALL, CONFLICTIVITAT LABORAL I MILITÀNCIA CLANDESTINA DEL PSUC (1938-1959). D’Antoni Lardín i Oliver.

JOSEP SERRADELL, L’HOME QUE VA ORGANITZAR EL PSUC. De Pere Meroño.

PERE ARDIACA, MATERIALS PER UNA BIOGRAFIA. De la Fundació Pere Ardiaca escrit per Manuel Moreno, Josep Luís Martín, Giaime Pala, Antoni Barberà i Albert Claret.

A part d’altres llibres i hemeroteques de premsa de l’època.