 |
| Pere Boadas als primers anys 20 |
Des de 1917 i
fins a 1924, en que fou detingut per últim cop a Barcelona, Pere Boadas va ser
de la cúpula organitzativa dels nombrosos grups d’acció que sorgiren durant
aquella guerra social entre pistolers anarcosindicalistes contra pistolers de
la patronal i policies, a part de seguir participant-hi amb el seus propis
grups d’acció.
El 1927 va
sortir de la presó i després de passar per París, el 1928 se’n va anar a
Montevideo a l’Uruguai a on va contactar amb el grup d’acció anarquista
d’expropiadors, o sigui que feien atracaments per la causa, més actiu i buscat
tant a l’Uruguai com a l’Argentina liderat per de Miguel Arcángel Roscigna.
Després de fer
un accidentat atracament a Montevideo juntament amb altres dos anarquistes
catalans que va acabar amb 3 morts i 3 ferits del bala, va ser detingut i va
restar a la presó a l’Uruguai durant 25 anys, fet pel que va saltar a la fama
allí.
Durant els 25
anys que va estar a la presó es va convertir en un ideòleg de l’anarquisme i
dels moviments revolucionaris a l’Uruguai i va ser molt conegut per introduir
la idea revolucionària a molts presos comuns que inicialment eren sols
delinqüents.
El que va ser fa
poc nomenat president de l’Uruguai el 2012 José Mujica, un ex cap guerrillers
del grup “Los Tupamaros”, grup que actuaren a l’Uruguai entre finals dels anys
60 i principis dels 70, fa pocs anys va dir que havia conegut a Pere Boadas als
anys 50 quan era jove i que havia set un dels seus referents revolucionaris.
EL PRIMER GRUP
D’ACCIÓ DE BOADAS A FINALS DE 1917
L’agost de 1917
es va produir una vaga general a tot l’Estat Espanyol convocada pel sindicat
anarcosindicalista CNT i pel sindicat socialista UGT, a rel de la dissolució
per part de la policia d’una assemblea de parlamentaris que pretenien canviar
el règim caciquista monàrquic. La vaga a part de solidaritzar-se amb els
parlamentaris, també va incloure les eternes reivindicacions laborals. Aquella
vaga general que va ser fortament reprimida per l’exèrcit i la policia va
acabar amb uns 36 morts només a Catalunya, especialment a Barcelona i Sabadell,
32 dels quals eren sindicalistes, la majoria de la CNT, 2 policies i 2
militars. A la resta de l’estat van haver-hi uns 35 morts més.
Immediatament
després dels sagnants disturbis de la vaga d’agost de 1917 que causà dotzenes
de morts, els patrons de nombroses empreses catalanes es van posar d’acord en
no contractar o acomiadar a alguns treballadors que estiguessin sindicats, fos
a la CNT o a sindicats gremials que havien participat en la vaga, cosa que va
crear un clima general d’acció violenta entre molts treballadors i sindicats.
Davant d’aquella
situació un grup d’anarcosindicalistes van formar el primer el primer grup
d’acció de manera organitzada per fer atemptats al servei dels sindicats i no
sols fer atemptats individualistes o muntar enfrontaments espontanis entre
vaguistes i esquirols, com solia passar anys anteriors.
A partir de
setembre de 1917 s’havia format a Catalunya primer grup d’acció armat
anarcosindicalista format principalment per Pere Boadas i Rivas, Joaquim
Vandellós i Romero, Pere Vandellós i Romero, Pere Valero i Ariño, Carles Anglès
i Corbella, Medir Martí i Augé, Francesc Font i Oliveras “el Carcola” i Eduard
Lara i Oliver. Aquell grup era conegut pel nom de "Els Sense Nom" o
"Los Sin Nombre".
 |
| Dos dels caps dels "Sense Nom" juntament amb Boadas |
Aquests
activistes armats, tots afiliats a la CNT, van oferir els seus serveis a la
cúpula de la CNT, concretament a Àngel Pestaña, com diu ell mateix en les seves
memòries i que en aquells moments era el director de la revista de la CNT
catalana “Solidaridad Obrera”, oferta que la direcció de la CNT va rebutjar.
Malgrat que la
cúpula de la CNT catalana ho va rebutjar, alguns sindicats gremials sobre tot
dins del ram tèxtil, tant de la CNT com algun altre que no era dins de la CNT,
com el sindicat de contramestres del Radium, van acceptar l’oferta del grup
d’acció anarconsindicalista liderat per Pere Boadas, de pagar-los alguns diners
per finançar les seves accions contra els empresaris més repressius i que eren
contínuament denunciats per la revista de la CNT catalana “Solidaridad Obrera”
El primer
atemptat va ser contra el fabricant del sector tèxtil Joan Tàpies mort a trets
al barri del Clot el 7 d’octubre de 1917. Uns dies després 24 d’octubre 1917 va
resultar mort a trets Jaume Casedevall, un encarregat de la fàbrica tèxtil d’Eusebi
Bertran. El 30 de novembre de 1917 l’empresari Antoni Trinxet, patró d’una de
les més importants empreses tèxtils, va resultar ferit a trets quan anava amb
el seu cotxe, però seu xofer Miquel Esquirol va resultar mort. El 4 de gener de
1918 resulta ferit en un atemptat Jeroni Figueras, director de la empresa també
del ram tèxtil Busquets Germans.
L’ATEMPTAT
CONTRA JOSEP ALBERT BARRET EL GENER DE 1918
El 8 de gener de
1918 va resultar mort a trets l’empresari Josep Albert Barret, president de la
patronal del Metall, al davant mateix de la porta de l’Escola Industrial al
carrer Urgell de Barcelona a on hi donava classes i d’on era director de
l’Escola Elemental del Treball. També va resultar ferit en una cama el
professor Francesc Pastor que anava amb ell i que no era objectiu de
l’atemptat. En aquest cas però, l’atemptat no havia estat dirigit contra un
empresari del sector tèxtil, com els altres, sinó contra un del sector del
metall.
Entre gener i
febrer de 1918 la policia havia detingut als anarcosindicalistes Medir Martí,
Francesc Font “el Caracola”, Eduard Lara i Pere Vandellós, que formaven part
d’aquell primer grup d’acció, però no acusats de l’atemptat contra Barret sinó
contra els altres empresaris del sector tèxtil.
La policia va detenir
poc després a Eduard Ferrer, el president del sindicat de Mecànics de la CNT en
el moment de l’atemptat com a sospitós d’haver finançat l’atemptat contra
l’empresari Josep Albert Barret. Poc després però, Eduard Ferrer fou alliberat.
El 30 de març de
1918 el comissari Bravo Portillo fa detenir a Pere Boadas, Joaquim Vandellós,
Pere Valero i Carles Anglès, com a sospitosos d’haver fet l’atemptat contra
Barret i també deté a Josep Solé, l’actual president del sindicat de Mecànics
de la CNT en substitució d’Eduard Ferrer, com a inductor, mentre el tresorer
del sindicat Josep Dardés també sospitós va poder fugir.
El comissari
Manuel Bravo Portillo, el que havia detingut al grup de Boadas per l’atemptat
contra Barret, era un històric de la repressió contra els sindicalistes ja des
de 1909 i tres mesos després de les detencions el servei d’espionatge francès
va descobrir que Bravo Portillo, a part de fer de policia, actuava com a espia
d’Alemanya durant la I Guerra Mundial encara en curs. Segons les autoritats
franceses Bravo Portillo donava informació als alemanys sobre els enviaments de
material que alguns empresaris catalans venien als països aliats que lluitaven
contra Alemanya, cosa que les autoritats franceses van comunicar tant al govern
espanyol com a la direcció de la CNT catalana que estava interessada en
investigar a Bravo Portillo.
Les autoritats
espanyoles a l’assabentar-se d’això van fer detenir a Bravo Portillo el juliol
de 1918 per espionatge. A partir d’aquí els advocats de la CNT catalana van
començar a acusar al comissari Bravo Portillo d’haver muntat ell mateix
l’atemptat contra l’empresari Barret, ja que aquest fabricava obusos i altre
material de guerra que venia als aliats, amb la doble intenció de sabotejar a
un proveïdor dels aliats i a la vegada justificar la repressió contra la CNT a
Catalunya.
El novembre de
1918, un cop acabada la I Guerra Mundial, Bravo Portillo va ser alliberat però
va ser apartat del cos de policia. Però malgrat haver set expulsat de la
policia el capità general de Catalunya el català Joaquim Milans del Bosch,
d’acord amb els empresaris més radicals, el va reclutar per que treballés amb
ell de manera particular per crear una banda clandestina que lluités contra els
anarcosindicalistes.
JUDICI AL GRUP DE BOADAS
 |
| Manuel Bravo Portillo |
JUDICI AL GRUP DE BOADAS
Mentre el grup de Boadas havia estat a la presó, la CNT catalana havia constituït en un congrés el juliol de 1918 els Sindicats Únics inicialment sols a Catalunya, que representava substituir els sindicats gremials pels sindicats per rams o sectors industrials. Allò havia fet augmentar la força de mobilització de la CNT catalana amb Salvador Seguí com a secretari general. En poc temps la CNT va arribar a tenir més de 450.000 afiliats a Catalunya. Durant aquell congrés de la CNT catalana Pere Boadas, Medir Martí, Pere Vandellós i Carles Anglès des de la presó hi van enviar un comunicat de suport que va ser llegit en públic.
La gran força
del Sindicats Únics de la CNT catalana es demostrà definitivament en la vaga de
l’empresa de subministrament elèctric que anomenaven La Canadenca i que va
esdevenir una vaga general a Catalunya que durà des de principis de febrer fins
a principis d’abril de 1919. Malgrat que la vaga va acabar amb milers de
detinguts, acomiadats, estat d’excepció durant els següents mesos i la
iniciació de lockouts patronals, durant aquella vaga la CNT catalana havia
aconseguit que el govern es veiés obligat a decretar les històriques 8 hores de
treball, no sols a Catalunya sinó de rebot a tot l’Estat Espanyol.
Després
d’aquella espectacular vaga, els patrons més radicals de Catalunya van
estrènyer els seus contactes amb Bravo Portillo per contractar pistolers de la
seva banda, coneguda com "La Banda Negra", per atacar a líders anarcosindicalistes a Barcelona.
En aquest
context es va fer l’abril de 1919 el judici contra el grup de Boadas per
l’atemptat contra Barret del gener de l’any anterior.
En aquell judici
d’abril de 1919 Eduard Ferrer, com recordarem el president del sindicat de
mecànics de la CNT en el moment de l’atemptat des d’on havien sortit els diners
per pagar als pistolers que mataren a Barret, va informar al jutge que podia
afirmar que Josep Solé i Josep Dardés, que eren en el moment de l’atemptat el
vicepresident i el tresorer respectivament del sindicat de Mecànics de la CNT,
havien induït i pagat a Pere Boadas, Joaquim Vandellós, Pere Valero i Carles
Anglès perquè matessin a Barret finançant-los amb diners del sindicat de
mecànics. Això deixava bastant clar que quan els acusats van ser detinguts 29
de març de 1918 havia set Eduard Ferrer qui els havia denunciat, com acabava de
fer en aquell moment.
Finalment el
juny de 1919 es van absoldre als acusats per falta de proves. Els advocats dels
acusats van argumentar que l’inspector que els havia detingut, Bravo Portillo,
estava comprovat que era un espia dels alemanys i que el fet de que l’empresari
mort, Josep Albert Barret, venia material de guerra als aliats, era la causa de
que el propi Bravo Portillo hagués muntat l’atemptat contra Barret per
perjudicar a un empresari que venia als aliats i a sobre justificar una
repressió contra la CNT catalana.
Això sumat a que
la majoria de testimonis no van aparèixer, segons molts amenaçats pels grups
d’acció anarcosindicalistes, cosa per altra banda habitual, va ajudar a
l’absolució final.
La cúpula de la
CNT catalana mantenia públicament la teoria que havia set Bravo Portillo qui a
través de l’infiltrat Eduard Ferrer en la CNT havia induït a fer l’assassinat
de Barret, per fer un sabotatge anti aliat i per provocar repressió contra la
CNT. La mateixa denúncia que havia fet Eduard Ferrer contra els seus companys
de la CNT del sindicat de mecànics d’induir i pagar als els membres del grup
d’acció anarcosindicalista per realitzar l’atemptat és un fet molt estrany,
cosa que fa a pensar que o era un infiltrat o havia estat amenaçat per que
delatés o acuses als del grup de Pere Boadas.
No obstant això,
cal ressaltar que Josep Albert Barret abans de l’atemptat, ja havia estat
denunciat durament per la revista de la CNT catalana "Solidaridad Obrera" dels
dies 26 i 30 d’octubre de 1917 per acomiadar a més de 300 treballadors que
estaven en sindicats que havien participat en la vaga d’agost de 1917 i
d’amenaçar als que volien negociar o protestar amb esquirols amats. Com es
sabut el mateix grup anarcosindicalista que atemptà contra Barret ja havia
protagonitzat atemptats contra empresaris pels mateixos motius a finals de
1917, per tant no era estrany tampoc que participessin en l’atemptat contra
Barret donades les característiques d’aquell grup d’acció.
 |
| Article de Solidaridad Obrera del 30-10-1917 en que denuncien la duresa repressiva de l'empresari Josep A. Barret |
Per tant va
quedar sempre el dubte de si havia set realment el grup de Pere Boadas el que
havia fet l’atemptat o havia set un altre grup de sicaris del comissari Bravo
Portillo.
Molts apunten
que el més probable és que el comissari Bravo
Portillo, que era un espia d’Alemanya, s’hagués aprofitat de que existia el
grup “Els Sense Non” de Pere Boadas que ja feia atemptats contra empresaris, per
induir-los a través del president del sindicat de Mecànics Eduard Ferrer com a
infiltrat, a fer l’atemptat per eliminar a un empresari que col•laborava amb
els aliats i a la vegada augmentar la repressió contra la CNT. Avui en dia
però, el cas segueix sent obscur.
Anteriorment
també l’abril de 1919, Medir Martí, Francesc Font, Eduard Lara i Pere
Vandellós, havien set també absolts en el judici pels atemptats de finals de
1917 i pel del 4 de gener de 1918. Tota la premsa convencional estava
estupefacte i afirmaven que tant el jurat com els testimonis en els dos judicis
havien estat amenaçats, cosa que per altra banda era molt possible i va
començar a ser una pràctica habitual dels grups d’acció de la CNT catalana.
Alguns han acusat al grup de Pere Boadas “Els Sense Nom” de ser els causants de l’inici de la dinàmica de l’època del pistolerisme a Barcelona amb els seus atemptats contra empresaris a finals de 1917 i principis de 1918. Altres acusen a les trames d’espionatge del comissari Bravo Portillo. La veritat és que la dinàmica ja havia començat durant la vaga d’agost de 1917, en que van morir dotzenes d’anarcosindicalistes a Barcelona i voltants i amb l’intent de desmantellar el sindicalisme per part de nombros empresaris. La vaga de la Canadenca de febrer de 1919, en que els Sindicats Únics de la CNT catalana van posar en escac tant a la patronal com al mateix govern espanyol, va ser la guspira final perquè molts patrons contractessin pistolers per atacar als anarcosindicalistes catalans, fent així esclatar definitivament l’època del pistolerisme barceloní.
Al sortir de la presó Pere Boadas, Pere Vandellós, Medir Martí i Carles Anglès, d’aquell incipient grup armat de 1917, van contactar amb els germans valencians Progrés Ródenas i Volney Ródenas, que durant la seva estada a la presó havien set els que havien agafat el seu relleu i s’havien encarregat d’aconseguir finançament i de coordinar alguns dels nous grups armats anarcosindicalistes de Barcelona que sorgien. Tots junts van muntar ja una autèntica infraestructura armada de tots els grups d’acció dels Sindicats Únics de la CNT catalana.
Alguns han acusat al grup de Pere Boadas “Els Sense Nom” de ser els causants de l’inici de la dinàmica de l’època del pistolerisme a Barcelona amb els seus atemptats contra empresaris a finals de 1917 i principis de 1918. Altres acusen a les trames d’espionatge del comissari Bravo Portillo. La veritat és que la dinàmica ja havia començat durant la vaga d’agost de 1917, en que van morir dotzenes d’anarcosindicalistes a Barcelona i voltants i amb l’intent de desmantellar el sindicalisme per part de nombros empresaris. La vaga de la Canadenca de febrer de 1919, en que els Sindicats Únics de la CNT catalana van posar en escac tant a la patronal com al mateix govern espanyol, va ser la guspira final perquè molts patrons contractessin pistolers per atacar als anarcosindicalistes catalans, fent així esclatar definitivament l’època del pistolerisme barceloní.
Al sortir de la presó Pere Boadas, Pere Vandellós, Medir Martí i Carles Anglès, d’aquell incipient grup armat de 1917, van contactar amb els germans valencians Progrés Ródenas i Volney Ródenas, que durant la seva estada a la presó havien set els que havien agafat el seu relleu i s’havien encarregat d’aconseguir finançament i de coordinar alguns dels nous grups armats anarcosindicalistes de Barcelona que sorgien. Tots junts van muntar ja una autèntica infraestructura armada de tots els grups d’acció dels Sindicats Únics de la CNT catalana.
BRAVO PORTILLO, OBJECTIU DELS GRUPS D'ACCIÓ
El 17 de juliol
de 1919 la banda de sicaris de la patronal dirigida per l’ex comissari Bravo
Portillo, van matar al delegat del sindicat de Tintorers Pau Sabater, sindicat
que ara és deia del ram de l’aigua. Va ser el primer cenetista mort directament
per la banda de Bravo Portillo ja que en l’anterior atemptat contra un altre
líder sindical de la CNT anomenat Pere Massoni havien fallat en matar-lo. El
mateix dia també van matar a trets a l'anarcosindicalista Josep Castillo.
Quan el 24
d’agost de 1919 va ser detingut Luís Fernández, un dels assassins de Pau
Sabater, aquest va confessar que actuava sota les ordres del comissari Bravo
Portillo i que l’altre sicari que l’acompanyava quan van matar a Pau Sabater
era Joan Serra, també de la banda de Bravo Portillo. Joan Serra va ser mort a
trets uns mesos després per Medir Martí, que era gran amic de Pau Sabater i
també del seu ram de Tintorers.
Aquella
confessió d’un dels sicaris de Bravo Portillo va ja oficialitzar davant de
tothom que l’ex comissari estava implicat en la formació de bandes de pistolers
al servei de la patronal. Escandalosament però, Bravo Portillo no va ser
detingut ja que tenia la protecció del capità general de Catalunya Milans del
Bosch.
Mentre, entre
lockouts patronals, llistes negres i esquirols armats, s’anaven produint
regularment alguns tirotejos amb la mort de més patrons, de cenetistes,
esquirols i policies, dels que se’n podrien fer bastant relats.
Un dels
principals objectius dels grups d’acció anarcosindicalistes era Bravo Portillo
i el delator Eduard Ferrer, que no van tardar a caure.
Finalment el 5
de setembre de 1919 tres membres d’un grup d’acció anarcosindicalista va matar
a Bravo Portillo a trets a Barcelona. Sembla confirmat que Progrés Ródenas va
participar en l’atemptat contra Bravo Portillo, ja que inicialment va ser
reconegut per diversos testimonis, però hi ha el dubte de qui eren els altres
dos. Algunes versions apunten que podrien ser Ferran Castañer i Samuel Pérez i
Gandia, ja que eren dos dels elements més actius del grup de Progrés Ródenas i
solien actuar junts.
 |
| Cadàver de Bravo Portillo poc després de l'atemptat |
Uns dies després
el 16 de setembre de 1919 també va ser mort a trets a Barcelona Eduard Ferrer,
aquell anarcosindicalista acusat d’infiltrat i que va ser el delator del grup
de Boadas en l’atemptat contra l’empresari Barret. El principal sospitós de la
mort de Ferrer va ser Pere Boadas que va ser inclús detingut. Però la falta de
proves va fer que tornessin a alliberar a Boadas.
LA SITUACIÓ ES RADICALITZA ENCARA MÉS A BARCELONA
El 10 d’octubre de 1919 es van crear a Barcelona els anomenats Sindicats Lliures, liderats principalment pels carlins Ramon Sales i Amenós, Joan Laguia i Lliteras, entre altres. Els Sindicats Lliures volien ser una competència sindical a la CNT menys radical, pel que als patrons els agradaven més que la CNT. Els Sindicats Lliures però, no foren una mera representació del carlisme sindical, ja que s'hi afegiren nombrosos militants de diversos sectors més conservadors que es volien enfrontar a la CNT catalana.
A principis de
novembre de 1919 les conversacions entre els representants de la CNT catalana
encapçalats per Salvador Seguí i la patronal, en una comissió mixta impulsada
pel governador civil de Barcelona Julio Amado, van fracassar i la patronal va
iniciar lockouts i les llistes negres contra anarcosindicalistes a Catalunya.
El desembre de 1919 es va nomenar a Maestre Laborde, el conde de Salvatierra,
com a nou governador civil de Barcelona que era més favorable a la repressió
que l’anterior Julio Amado. La guerra social es reprenia i també els atemptats,
principalment dirigits contra esquirols i també contra els empresaris dels lockouts
i les llistes negres, seguint la mateixa línia iniciada pels “Sense Nom” de
Pere Boadas el 1917.
A principis de
desembre de 1919 es va fer el ple estatal de la CNT a Madrid i es van
constituir els Sindicats Únics de la CNT ja a tot l’estat com ja havia fet la
CNT catalana de manera unilateral el juliol de 1918.
AUGMENTEN ELS GRUPS D'ACCIÓ ANARCOSINDICALISTA EL 1920
Després de la
mort de l’ex comissari Manuel Bravo Portillo, un ex espia alemany anomenat
Rudolf (altres diuen que Fritz) Stallman i que és feia dir el Baró de Koenig, i
que ja havia treballat amb Bravo Portillo, el va substituir en el paper de
reclutar pistolers per la patronal.
Durant els
primers mesos de 1920 els grups d’acció anarcosindicalistes es van enfrontar
pels carrers de Barcelona amb sicaris patronals de la banda del Baró de Koenig,
produint-se nombrosos tirotejos i morts per les dues bandes. El juny d’aquell
any però, a petició del mateix cap de la Federació Patronal Félix Graupera, el
govern espanyol va ordenar expulsar al Baró de Koenig de l’Estat Espanyol, ja
que el Baró actuava de manera mafiosa i a vegades exigia diners als empresaris,
no sols per fer atemptats sinó pel simple fet de protegir-los. Alguns
empresaris inclús sospitaven que el Baró havia organitzat algun atemptat contra
els patrons que no volien pagar.
El governador
civil de Barcelona, el Conde de Salvatierra, totalment favorable a la
repressió, després de l'expulsió del
Baró de Koenig i de l'alliberament de presos que va fer el govern per intentar
calmar la situació, va dimitir per mostrar el seu desacord i se'n va anar a
viure a València. Poc després, el 4 d'agost de 1920, un grup d'acció
anarcosindicalista desplaçat des de Barcelona mataven a trets al Conde de Salvatierra
a València en represàlia per la seva política de guerra bruta que havia dut a
Barcelona.
A partir de
llavors els patrons més radicals es serviren de pistolers contractats per ells
directament que eren dins dels Sindicats Lliures. En els següents 3 anys, els
tirotejos i atemptats mutus entre els grups d’acció dels Sindicats Únics de la
CNT i els sicaris dins dels Sindicats Lliures van causar centenars de morts a
la zona de Barcelona.
Pere Boadas,
Progrés Ródenas, Volney Ródenas, Medir Martí, Pere Vandellós i Ramon Archs i
Serra, eren des de principis de 1920 la cúpula dels grups armats de la CNT
catalana i a part de tenir els seus propis grups d’acció, eren els principals
encarregats de coordinar i d’aconseguir finançament per una gran part dels
grups d’acció anarcosindicalistes, que havien crescut ja molt en nombre.
Algunes
d’aquests grups d’acció estaven liderats per Josep Saleta i Pla “el Nano de
Sants”, Andreu Mora i Escudé “el Noi de Terrassa”, Restiuto Gómez Adelantado,
Alfons Miquel Martorell, Eusebi Brau i Mestres, Manuel Talens i Giner “el
Valencianet”, Francesc Garcia i Garcia “el Patilles”, Francesc Martínez i
Valls, Ferran Sànchez i Raja “el Negre de Gràcia”, Gener Minguet, Juan López
Sánchez, Josep Batlle i Salvat, Jacint Vila i Casal "l'Escombriaire",
Acracio Vidal i Alfons Vila "el Poeta" (conegut com Bautista Acher)
entre altres, amb un bon nombre d’activistes en els seus escamots.
Tots aquests activistes i els membres dels seus grups van protagonitzar un gran nombre de tirotejos i atemptats contra sicaris de la patronal, membres dels Sindicats Lliures, patrons, policies i polítics que mereixerien molts relats per descriure’ls.
 |
| Alguns dels caps dels grups d'acció anarcosindicalistes a Barcelona el 1920 |
Tots aquests activistes i els membres dels seus grups van protagonitzar un gran nombre de tirotejos i atemptats contra sicaris de la patronal, membres dels Sindicats Lliures, patrons, policies i polítics que mereixerien molts relats per descriure’ls.
El 23 d’abril de
1920 la policia ja havia detingut a Progrés Ródenas després d’un tiroteig a la
Ronda Sant Pau de Barcelona en el que resulta ferit tant ell com l’inspector de
policia Luís León.
MARTINEZ ANIDO GOVERNADOR CIVIL DE BARCELONA, AUGMENTA LA REPRESSIÓ
Després de mesos d’atemptats i dotzenes de morts en tirotejos a Barcelona l’1 de novembre de 1920 el president del govern Eduardo Dato, davant de la pressió de la violència continuada a Barcelona, va nomenar al general Severiano Martínez Anido com a governador civil de Catalunya i li va donar carta blanca per eliminar a la CNT catalana fos com fos. Martínez Anido ja era governador militar de Catalunya i ja feia temps que participava en la repressió.
El nou
governador civil de Catalunya, el general Severiano Martínez Anido, va iniciar
un intent d’eliminació física, massiva i institucional contra la CNT catalana.
Primer va il•legalitzar a la CNT a Catalunya i va fer una forta batuda detenint
a centenars d’anarcosindicalistes importants en l’acció purament sindical,
entre ells el seu líder i secretari general Salvador Seguí. Posteriorment
aquests entre molts altres serien portats a al castell de la Mola a Maó.
A partir de
llavors Martinez Anido es va reunir amb el cap de policia de Barcelona Miguel
Arlegui, amb els líders dels Sindicats Lliures, del Sometent i dels patrons més
radicals, per fer una llista d’anarcosindicalistes a qui s’havia de matar amb
sicaris o lleis de fuges.
Amb Salvador
Seguí a la presó, Ramon Archs i Serra es converteix en el secretari general de
la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT en la
clandestinitat. Ramon Archs, que sempre havia set favorable a la lluita armada,
organitza una nova cúpula per coordinar els grups d’acció juntament amb Pere
Vandellós, Pere Boadas, Medir Martí i Simó Piera.
Ramon Archs va
proposar que a part de la guerra de pistolers pel carrer s’havia de colpejar a
dalt i va proposar que s’havia de matar al president del govern Eduardo Dato,
al cap de policia Miguel Arlegui, a l’inspector de policia Antonio Espejo i al
governador Severiano Martínez Anido.
Quatre membres
dels grups d’acció anarcosindicalistes del barri de Gràcia de Barcelona que
liderava Medir Martí, ja van sortir per separat entre desembre de 1920 i gener
de 1921 cap a Madrid per preparar l’atemptat contra el president Eduardo Dato.
Aquests eren Pere Mateu i Cusidó, Ramon Casanellas i Lluch, Lluís Nicolau i
Fort i Llúcia Fors i Felip, que era la dona de Lluís Nicolau. A Madrid van
rebre el suport logístic de cenetistes madrilenys encapçalats per Mauro
Bajatierra.
ES DISPAREN LES
LLEIS DE FUGUES EL MÉS DE GENER DE 1921
Els dos primers
mesos de 1921 van ser dels més sagnants amb un total de 44 morts a la zona de
Barcelona entre els mesos de gener i febrer, 35 dels quals eren
anarcosindicalistes, la majoria morts per la llei de fugues. Els grups d’acció
però havien matat el 18 de gener a l’inspector de policia Antonio Espejo, un
dels objectius d’aquella cúpula dels grups armats anarcosindicalistes.
El 26 de febrer
de 1921 la policia va localitzar i detenir a Pere Boadas. Ja era la segona
detenció de Boadas. La policia el va acusar de ser de la cúpula dels grups
armats anarcosindicalistes a Catalunya. Pere Boadas va estar més d’un any i mig
a la presó i va quedar desactivat momentàniament de la tasca d’organitzar la
lluita armada dels anarcosindicalistes.
Pere Boadas va
tenir sort també de que no li apliquessin la llei de fugues, ja que les
protestes d’alguns polítics dels diferents partits del parlament de Madrid per
la massacra d’aquell gener de 1921 potser el van salvar.
A principis de
març de 1921 després de les dotzens d’anarcosindicalistes assassinats a
Barcelona, Ramon Archs van activar el pla per matar al president de govern i va
donar l’ordre a l’escamot que ja hi havia a Madrid des de feia dos mesos
desplaçat des de Barcelona i el 8 de març de 1921 els anarcosindicalistes Pere
Mateu, Ramón Casanellas i Lluís Nicolau, mataven a trets al president del
govern Eduardo Dato disparant contra el seu cotxe des d’una moto sidecar Indian
prop de la Puerta de Alcalà a Madrid.
El 13 de març de
1921, cinc dies després de l’atemptat contra Dato, Pere Mateu és detingut a
Madrid, mentre Ramon Casanellas, Lluís Nicolau i Llúcia Fors van poder fugir
momentàniament.
 |
| Els quatre membres del grup d'acció anarcosindicalista desplaçat de Barcelona a Madrid per atemptar contra el president Dato |
La policia
encara no sabia que Ramon Archs i Pere Vandellós eren uns dels que havien
planejat l’atemptat ni que eren uns dels caps dels grups armats en la
clandestinitat. Però el més buscat era Medir Martí, aquell del primer grup de
Boadas “Els Sense Nom” a finals de 1917,
que era el que dirigia els grups d’acció del barri de Gràcia i que se sabia que
era del grup de Pere Mateu que havia estat detingut.
La reacció de
Martínez Anido a l’atemptat contra Dato va ser a la manera militar,
incrementant la repressió, les detencions i l’ajuda als sicaris dels Sindicats
Lliures. El nou president del govern es substitució de Dato va ser
Allendesalazar, que seguia avalant la repressió de Martínez Anido.
Durant els
següents mesos, els pistolers dels Sindicats Lliures que tenien impunitat i el
suport de la policia i Martínez Anido, van matar a dotzenes
d’anarcosindicalistes a Barcelona i voltants. Els grups d’acció
anarcosindicalistes també responien però el suport de la policia i del
governador Martínez Anido als sicaris patronals feia que caiguessin morts molts
més anarcosindicalistes que afins als Sindicats Lliures durant el 1921.
FORTS COPS
POLICIALS CONTRA ELS GRUPS D’ACCIÓ DE LA CNT
Entre maig i desembre
de 1921 es van produir centenars de detencions tant dels principals caps dels
grups armats abans esmentats com dels membres dels seus grups d’acció, a part
de nombrosos anarcosindicalistes morts en atemptats i en lleis de fugues.
Tot havia començat quan el 2 de maig de 1921 va explotar accidentalment una de les bombes que fabricaven els grups d’acció anarcosindicalistes en un local que tenien al carrer Toledo del barri Sants de Barcelona, que feien servir tant de centre de reunió dels grups d’acció com per emmagatzemar armes i fabricar bombes. En aquella explosió va morir Roser Benavent, que era l’anarcosindicalista que regentava el local camuflat de botiga de costura juntament amb el seu company sentimental Vicenç Sales, que va resultar ferit. Quatre anarcosindicalistes més, Joan Abrau, Joan Bautista Cucha, Miquel Tonijuan i Amorós i Domingo Meiban, van resultar morts en l’explosió accidental.
Dos noies molt joves, Josepa Crespo i Ballester de 17 anys i Roser Segarra i Travé de 19 anys, van resultar també ferides i detingudes en l’explosió del carrer Toledo. Aquestes dues noies anarcosindicalistes havien participat en alguns atemptats i eren de les poques dones que participaven directament en les accions, ja que la majoria de dones dels grups d’acció solien fer feines d’informació o d’acolliment d’activistes en pisos clandestins entre altres tasques.
Tot havia començat quan el 2 de maig de 1921 va explotar accidentalment una de les bombes que fabricaven els grups d’acció anarcosindicalistes en un local que tenien al carrer Toledo del barri Sants de Barcelona, que feien servir tant de centre de reunió dels grups d’acció com per emmagatzemar armes i fabricar bombes. En aquella explosió va morir Roser Benavent, que era l’anarcosindicalista que regentava el local camuflat de botiga de costura juntament amb el seu company sentimental Vicenç Sales, que va resultar ferit. Quatre anarcosindicalistes més, Joan Abrau, Joan Bautista Cucha, Miquel Tonijuan i Amorós i Domingo Meiban, van resultar morts en l’explosió accidental.
Dos noies molt joves, Josepa Crespo i Ballester de 17 anys i Roser Segarra i Travé de 19 anys, van resultar també ferides i detingudes en l’explosió del carrer Toledo. Aquestes dues noies anarcosindicalistes havien participat en alguns atemptats i eren de les poques dones que participaven directament en les accions, ja que la majoria de dones dels grups d’acció solien fer feines d’informació o d’acolliment d’activistes en pisos clandestins entre altres tasques.
 |
| Roser Segarra, anarcosindicalista d'acció, ferida i detinguda en l'explosió del carrer Toledo. Miquel Tonijuan, un dels anarcosindicalistes morts en l'explosió |
La investigació
policial sobre les amistats dels detinguts al carrer Toledo de Sants va causar
una bona part de la detenció dels membres dels grups d’acció anarcosindicalistes
a Barcelona aquell 1921.
Dels membres
d’aquella cúpula armada dels grups d’acció de la CNT catalana, només Medir
Martí es va salvar de ser detingut restant amagat, mentre els dos altres
membres de la cúpula Ramon Archs i Pere Vandellós van ser morts per la lleis de
fuges després de ser detinguts entre el 24 i 25 de juny de 1921.
 |
| Ramon Archs i Serra, cap dels grups d'acció anarcosindicalista mort per la llei de fugues 25 el juny de 1921 |
Aquell 1921 va
ser l’any més violent de tota l’època del pistolerisme barceloní amb uns 150
morts a Barcelona i als seus voltants.
SURTEN ELS
LÍDERS SINDICALS DE LA CNT CATALANA DE LA PRESÓ
Després dels
grans cops que havia rebut el 1921 la CNT a Catalunya en detinguts i morts,
tant de grups armats com de sindicalistes, l’inici de 1922 va ser relativament
tranquil a Barcelona amb “només” 4 morts en els tres primers mesos.
L’abril de 1922
el nou president del govern José Sánchez Guerra va alliberar a la majoria de
caps sindicals que portaven quasi un any i mig a la presó, entre ells Salvador
Seguí, que va ser nomenat secretari general de la CNT a nivell estatal.
El govern va
decretar que es tornés a legalitzar a CNT a Catalunya en un nou intent de pacificar
la situació i aquesta va reprendre la seva activitat sindical a Catalunya.
Però molts dels
que s’havien afiliat als Sindicats Lliures el 1921 quan la CNT estava
il•legalitzada, tornaven a la CNT quan aquesta va tornar a l’activitat sindical
a Catalunya l’abril de 1922. Allò va tornar a provocar alguns atemptats dels
sicaris dels Sindicats Lliures contra els que volien deixar el sindicat i també
la resposta dels grups d’acció anarcosindicalistes amb el que es tornà a
disparar el pistolerisme a Barcelona.
Pere Boadas, que
havia set detingut el febrer de 1921 sense cap acusació concreta a part de ser
sospitós de ser de la cúpula dels grups armats anarcosindicalistes, havia set
alliberat durant els primers mesos de 1922, però a l'intensificar-se de nou els
tirotejos a Barcelona fou declarat un altre cop en busca i captura, sent
detingut un altre cop a Saragossa a on s’havia refugiat el 20 de juliol de
1922.
Els patrons més
radicals reaccionaren també a la legalització de la CNT tornant a fer llistes
negres i normalment no contractaven a afiliats als Sindicats Únics de la CNT a
Catalunya, era l’eterna història de sempre. Això va fer que des d’alguns
sindicats de la CNT s’organitzessin alguns atracaments per subvencionar tant
als aturats com als grups d’acció.
El cop més
important el van fer l’1 de setembre de 1922 quan el tren del MZA (Madrid,
Zaragoza, Alicante) que venia de Madrid carregat de nòmines pels treballadors
de la companyia, va ser assaltat al passar per l’estació del Poble Nou de
Barcelona per un grup d’acció anarcosindicalista.
Carles Anglès i Corbella, un dels d’aquell incipient grup de Boadas de 1917 “Els Sense Non”, en va ser un dels organitzadors i participants. Els altres membres del grup que participaren en l’atracament foren Ramon Recasens i Miret, Víctor Quero Lahoz, Josep Francès i Jorqués, Francesc Cuñat i Marcó, Antonio Jiménez Martínez, Marcelino Da Silva Vilasuso, Manuel Ramos Alonso i Antoni Mas i Gómez “el Tartamut”
Carles Anglès i Corbella, un dels d’aquell incipient grup de Boadas de 1917 “Els Sense Non”, en va ser un dels organitzadors i participants. Els altres membres del grup que participaren en l’atracament foren Ramon Recasens i Miret, Víctor Quero Lahoz, Josep Francès i Jorqués, Francesc Cuñat i Marcó, Antonio Jiménez Martínez, Marcelino Da Silva Vilasuso, Manuel Ramos Alonso i Antoni Mas i Gómez “el Tartamut”
En l’atracament
al tren van aconseguir endur-se’n 149.000 pts., una fortuna per l’època, però
en el tiroteig que es produí contra els vigilants i militars que protegien el
tren van haver-hi 3 morts, l’anarcosindicalista Víctor Quero, un vigilant i un
treballador del tren. Ramon Recasens va resultar ferit de bala però va
aconseguir fugir amb els altres en un cotxe.
Pocs dies
després van ser detinguts tres dels anarcosindicalistes assaltants Josep
Francès, Marcelino Da Silva i Antoni Mas “el Tartamut”.
Els altres cinc
assaltants Francesc Cuñat, Antonio Jiménez, Manuel Ramos, Carles Anglès i el
ferit Ramon Recasens van poder creuar la frontera francesa. Cuñat, Jiménez i
Ramos, van ser detinguts a Cerbere per la policia francesa, però no van ser
extradits. Ramon Recasens i Carles Anglès es van refugiar a França sense ser
detinguts.
 |
| Dos dels participans en l'atracament del tren del MZA al barri del Poble Nou de Barcelona |
Davant del fet
de que en el congrés de la CNT de Saragossa de juny de 1922 havia guanyat el
sector anarcosindicalista moderat liderat per Salvador Seguí, partidari de
col·laborar amb altres grups d’esquerra enfront del sector anarquista radical
que fou apartat de la direcció, l’octubre de 1922 un grup d’anarquistes de la
CNT catalana es va unir amb un grup d’anarquistes recentment arribats a
Barcelona procedents de la CNT d’Aragó i formaren un grup anomenat “Los Solidarios”,
que pretenien crear una alternativa anarquista radical a la direcció de la CNT
amb seu central a Barcelona.
Els membres
originals de “Los Solidarios” provinents de la CNT catalana estaven formats
pels catalans Joan Garcia i Oliver,
Alfons Miquel Martorell i Eusebi Brau i Mestres, el valencià Ricard Sanz, el
murcià Miguel Garcia Vivancos i l’aragonès Gregorio Jover (que s’uní al grup
uns mesos després), que s’uniren a un grup d’acció de la CNT aragonesa
recentment arribats a Barcelona formats principalment pels lleonesos
Buenaventura Durruti, Gregorio Martínez "el Toto" i Marcelino del
Campo, els aragonesos Francisco Ascaso, Domingo Ascaso, Alejandro Ascaso i
Rafael Torres Escartín, l’asturià Aurelio Fernández i el navarrès Gregorio
Suberviola Bargutia. De moment la seva funció inicial com a grup va ser ampliar
la corrent anarquista radical dins de la CNT a Barcelona.
Mentre Martínez
Anido, malgrat les crítiques que havia rebut d’alguns parlamentaris per la seva
guerra bruta, seguia des del seu lloc de governador civil col•laborant amb els
pistolers de la patronal. Però l’octubre de 1922 Martínez Anido va infiltrar a
dos elements seus, Innocenci Feced i al policia Florentino Pellejero, en un
grup d’acció anarcosindicalista que li volia fer un atemptat. Innocenci Feced
els va indicar el lloc de les Rambles a on suposadament Martínez Anido sortiria
del teatre per fer-li l’atemptat.
L’atemptat trampa va acabar amb un tiroteig en que van morir els
anarcosindicalistes del grup d’acció, Adolfo Bermejo i Josep
Claramonte. Un altre membre del grup Manuel Talens “El Valencianet” en canvi va
disparar i matar al policia infiltrat Florentino Pellejero, podent fugir ferit
de bala en una cama. També van fugir inicialment Josep Gardeñas i Amalio
Cerdeño.
Però a través de
l’infiltrat Feced, localitzen a Amalio Cerdeño a casa seva, se l’emporten i el
tirotegen en una cantonada en una nova llei de fuges. Però Cerdeño era ferit
greu i abans de morir va tenir temps a explicar al fiscal Medina a l’hospital
lo de l’atemptat trampa i els infiltrats. Quan el president del govern Espanyol
Sanchez Guerra ho va saber, va destituir definitivament a Martínez Anido i al
cap de policia de Barcelona Miguel Arlegui.
Amb la marxa de
Martínez Anido va haver-hi un canvi momentani de la situació i els pistolers
dels Sindicats Lliures ja no estaven protegits i se’ls detenia si se’ls
enxampava fent un atemptat.
Durant 1922 i
principis de 1923, en part degut al restabliment de les garanties, a
l’alliberament massiu d’anarcosindicalistes del més d’abril, a que com passava
moltes vegades en els judicis els testimonis encara eren amenaçats pels grups
d’acció i o no apareixien o deien que no havien vist res en els judicis i a que
al saber-se ja de manera oficial les trames de Martínez Anido que en part havia
dut a aquella situació, una gran part dels destacats membres i caps dels grups
d’acció detinguts en anys anteriors havien anat sent alliberats com Pere Boadas
i Rivas, Josep Saleta i Pla “el Nano de Sants”, Restituto Gómez Adelantado,
Alfons Miquel Martorell, Eusebi Brau i Mestres, etc.
Altres però, com
Ramon Vila “el Poeta” (que es feia dir Bautista Acher) o Andreu Mora "El Noi de Terrassa" no van
tenir tanta sort en els judicis i van restar encara alguns anys a la presó.
Això garantia
bastant la reorganització armada de la CNT catalana, perquè en contra del que
pensaven les autoritats, aquells activistes que estaven superfitxats no es van
intimidar i van seguir liderant grups armats.
Aquell 1922
també va ser bastant violent i va acabar amb el balanç d’uns 60 morts en els
atemptats i tirotejos, a part dels nombrosos ferits. Malgrat tot quasi la
meitat de morts que l’any anterior, però l’any següent, el 1923, tornaria a
augmentar la violència.
EL 1923 ES
REACTIVA EL PISTOLERISME
Malgrat que ja
no hi havia Martínez Anido ni el cap de la policia Miguel Arlegui i que els
pistolers patronals ja no tenien tanta protecció legal, tant els patrons més
radicals com els dirigents dels Sindicats Lliures, van seguir la guerra pel seu
compte i van iniciar una forta campanya d’atemptats contra anarcosindicalistes.
Els atemptats anaven dirigits majoritàriament contra els dirigents de la CNT
del sector més sindicalista i moderat, més que contra els vinculats als grups
d’acció. Volien evitar la revifalla sindical de la CNT i tornar a la guerra
violenta pels carrers que dugués un altre cop a la repressió general contra la
CNT catalana.
En aquells
moments un advocat anomenat Pere Màrtir Homs, havia format una banda de
pistolers al servei de la patronal des de feia mesos, que s’afegien als
pistolers dels Sindicats Lliures per atemptar contra anarcosindicalistes.
La nova campanya
d’atemptats dels pistolers patronals va començar de la manera més impactant
quan van matar a trets el 10 de març de 1923 al principal líder de la CNT
Salvador Seguí i Rubinat. En el mateix atemptat també va morir
l’anarcosindicalista Francesc Comas i Pagès que l’acompanyava. El funeral per
Seguí i Comas va ser el més multitudinari que es recorda a Barcelona amb unes 200.000
persones.
 |
| Salvador Seguí, el gran líder de la CNT assassinat el 10 de març de 1923 a Barcelona |
Els atemptats
contra cenetistes seguiren a Barcelona entre març i abril de 1923 amb nombrosos
morts. A partir d’aquí van començar una sèrie d’atemptats dels pistolers
anarcosindicalistes en resposta que també van causar un gran nombre de baixes
entre els membres dels Sindicats Lliures i els sicaris de la patronal. La mort
de Salvador Seguí i dels nombrosos anarcosindicalistes que queien va fer que
encara s’apuntés més gent als grups d’acció que abans no s’ho havien ni
plantejat.
Alguns dels
destacats grups d’acció anarcosindicalistes que el 1923 van actuar més
activament contra patrons, empresaris, Sindicats Lliures, Sometents, policies i
polítics a la zona de Barcelona eren els liderats per Pere Boadas i Rivas,
Jacint Vila i Casal “l’Escombriaire”, Josep Soler i Guillamet “el Señorito”,
Medir Martí i Augé, Alfons Miquel Martorell, Amadeu Sanmartín i Suñé, Eusebi
Brau i Mestres, Restituto Gómez Adelantado, Manuel Talens i Giner “el
Valencianet” i Josep Saleta i Pla “el Nano de Sants”, entre altres, amb
nombrosos membres en els seus escamots. Com es veu alguns d’ells eren els
mateixos que els de 1920 després de sortir de la presó.
“Los
Solidarios”, liderats per Joan Garcia i Oliver i Buenaventura Durruti, fins
llavors encara no havien actuat a Barcelona com a grup d’acció, ja que a
Barcelona ja n’hi havia de nombrosos que estaven actuant aquell 1923 i també
des de feia anys. Però durant el 1923 “Los Solidarios” van anar agafant el
paper d’intentar coordinar alguns grups d’acció i convèncer els de que a part
de venjances es centressin en organitzar una futura revolució anarquista. De
moment però el que feien la majoria de grups era cops de venjança després de la
mort de Seguí.
Llavors “Los
Solidarios” decideixen organitzar el seu primer atemptat com a grup. El 6 de
d’abril de 1923 els “Solidarios” Joan Garcia i Oliver i Francisco Ascaso,
juntament amb Joan Figueras i Tribó i Francesc Roigé, dos membres d’un altre
grup d’acció que ja existia, van intentar matar a Joan Laguia i Lliteras a Manresa,
que era un dels fundadors i líders dels Sindicats Lliures. L’intent d’atemptat
va acabar però amb un tiroteig amb els escortes de Laguia resultant ferits tres
dels escortes, però Laguia va sortir il•lès. Aquest va ser el primer i
pràcticament l´únic atemptat de “Los Solidarios” com a grup a Catalunya.
Malgrat tot, els
membres de “Los Solidarios” Eusebi Brau i Mestres i Alfons Miquel Martorell, si
que feia més de 4 anys que feien accions i atemptats a Barcelona amb els seus
grups d'abans i el 1923 seguiren amb la mateixa línia amb els seus propis grups
d’acció.
 |
| Dos dels històrics dels grups d'acció de Barcelona que entraren a formar part de "Los Solidarios" |
Per altra banda
Rafael Torres Escartín, un dels “Solidarios” recentment vinguts d’Aragó, s’uní
durant un temps al grup d’acció de Jacint Vila i Casal “l’Escombriaire”, grup
que va causar algunes baixes entre membres dels Sindicats Lliures i del
Sometent aquell 1923.
Pere Boadas i
Rivas, que havia organitzat un altre grup d’acció des de que havia sortit de la
presó, va passar a col·laborar amb “Los Solidarios” en l’intent de convèncer
als grups d’acció de que a part de venjances es preparessin per una revolució
anarquista, ja que Boadas era de la línia anarquista radical i era un dels que
coneixen millor als membres dels grups d’acció, ja que ell n’havia set el
pioner des de 1917.
LOS SOLIDARIOS SURTEN
A ACTUAR FORA DE CATALUNYA
Com que a
Barcelona ja hi havia suficients grups d’acció actuant, la idea de “Los
Solidarios” va ser anar a donar un gran cop fora de Catalunya. En aquells
moments inclús Joan Peiró, que havia substituït a Salvador Seguí en la
secretaria general de la CNT i que era del sector moderat, participava també de
la campanya per organitzar venjances per la mort de Seguí, com molts altres que
abans eren més moderats.
Joan Garcia i
Oliver diu en les seves memòries que van acordar amb Joan Peiró que “Los
Solidarios” anessin a buscar a Martínez Anido per matar-lo a Donosti, al País
Basc, a on es pensaven que hi era. També van acordar que hi anessin membres de
“Los Solidarios” que no fossin catalans, ja que degut a la violència social que
hi havia a Catalunya en aquells moments, l’accent català era sospitós arreu de
l’estat.
El maig de 1923
Buenaventura Durruti, va anar a Madrid en una reunió amb grups anarquistes per
organitzar una estratègia conjunta d’acció i per buscar suports per fer
diversos atemptats. Però la policia el va detenir quan agafava el tren per anar
de Madrid a Barcelona, sent ser portat a Donosti per ser jutjat, ja que allí
era buscat per un atracament fet un temps enrere. Però no va ser reconegut pels
testimonis i el van deixar anar al cap d’un mes. Però durant aquell mes que
Durruti va estar detingut, membres de "Los Solidarios" de la secció
provinent d’Aragó van fer els seus dos primers atemptats mortals.
El maig de 1923
un grup de “Solidarios” al no trobar a Martínez Anido a Donosti decideixen fer
altres atemptats unilateralment pel seu compte fora de Catalunya.
El 17 de maig de
1923, els “Solidarios” Gregorio Suberviola i Gregorio Martínez "El
Toto" maten a trets a Lleó al tinent coronel Faustino González Regeral, conegut
per ser repressor d’obrers quan era governador civil de Biscaia. Amb aquell fet
“Los Solidarios” de la secció aragonesa s’havien estrenat com a grup en un
atemptat mortal exitós, encara que va ser fet fora de Barcelona.
El 4 de juny de
1923 els “Solidarios” Francisco Ascaso i Rafael Torres Escartín mataven a trets
al cardenal Soldevila a Saragossa, conegut per finançar als Sindicats Lliures.
 |
| Gregorio Martínez "El Toto", un dels "Solidarios" que va matar al coronel Faustino González Regueral a Lleó |
Aquells dos
atemptats van ser impactants ja que s’havien produït fora de Catalunya i contra
un militar d’alta graduació i un important cap de l’església. Aquells atemptats
van fer saltar a la fama a “Los Solidarios” i els va servir per captar més
adeptes en la seva idea anarquista radical.
Malgrat tot, tant a Joan Peiró, el secretari general de al CNT, com a alguns sectors de la CNT catalana, aquells dos atemptats fets de manera unilateral pels “Solidarios” a fora de Catalunya contra un militar i un cap de l’església no van caure gaire bé, ja que consideraven que allò causaria una alarma general arreu de l’estat i provocaria encara més repressió contra l’anarcosindicalisme català, ja que estava clar que els autors de l’atemptat havien sortit de Catalunya.
Malgrat tot, tant a Joan Peiró, el secretari general de al CNT, com a alguns sectors de la CNT catalana, aquells dos atemptats fets de manera unilateral pels “Solidarios” a fora de Catalunya contra un militar i un cap de l’església no van caure gaire bé, ja que consideraven que allò causaria una alarma general arreu de l’estat i provocaria encara més repressió contra l’anarcosindicalisme català, ja que estava clar que els autors de l’atemptat havien sortit de Catalunya.
A finals de juny
de 1923 Francisco Ascaso va ser detingut a Saragossa acusat de l’atemptat
contra el Cardenal Soldevila. Però un mes després va poder fugir de la presó de
Saragossa amb l’ajuda d’un escamot anarquista exterior.
ATEMPTAT DEL
GRUP DE BOADAS CONTRA PERE MÀRTIR
Pere Boadas
seguia amb el seu grup d’acció participant en nombrosos atemptats i un dels que
se li coneix, ja que va ser posteriorment detingut per això, va ser el que van
fer contra el cap dels pistolers patronals.
El 4 de juny de
1923, just el mateix dia en que Francisco Ascaso i Rafael Torres havien matat
al cardenal Soldevila a Saragossa, Pere Boadas juntament amb els membres del
seu grup d’acció van fer un atemptat contra Pere Màrtir Homs, el cap del
principal grup de sicaris que contractava la patronal i que a vegades
participava ell personalment en els atemptats.
Els membres
d’aquell grup, Pere Boadas i Rivas, Josep Espuñes i Bach, Joaquim Pons i Dilmer
i Joaquin Blanco Martínez, a qui anomenaven “el Valladolid”, ja que era nascut
a aquesta ciutat, o “el Picón”, ja que anteriorment usava el nom fals de José
Picón, van anar al carrer del Carme de Barcelona a on sabien que Pere Màrtir
Homs sortiria d’una reunió amb la intenció de matar-lo.
Joaquín Blanco
era l’encarregat de matar a Pere Màrtir Homs mentre Josep Espuñes, Pere Boades
i Joaquim Pons li havien de fer la cobertura i “encarregar-se” dels seus
guardaespatlles. Un dels guardaespatlles de Pere Màrtir, José Fernández Alegria
que era policia, va veure a venir a Blanco i com que ja el coneixia d’abans com
a membre dels grups d’acció, el va reconèixer i va cridar als altres agents,
“cuidado que ahí viene el Picón” i el va voler interceptar. Tot seguit Boadas,
Espuñes i Pons van tirotejar al policia-guardaespatlles per l’esquena que va
caure al terra ferit. Joaquin Blanco es va girar i el va rematar al terra.
En el tiroteig
que es va produir amb els altres guardaespatlles, també policies, va morir per
un tret accidental el cambrer d’un bar que era a prop anomenat Pere Garriga.
Immediatament els tres anarcosindicalistes van fugir. Havien matat a un dels
policies que l’escortaven però Pere Màrtir Homs va sortir il•lès. També havia
mort un cambrer per accident durant el tiroteig, encara que no està clar de
quin bàndol sortiren les bales accidentals.
A mitjans d’agost de 1923 la policia va detenir a Josep Espuñes a Barcelona i el 29 d’agost a Joaquin Blanco “El Valladolid” a Madrid, a on va ser detingut quan hi arribava en tren des de Andalusia a on s’havia refugiat. Al dos els van acusar d’aquell atemptat contra el cap de pistolers patronals Pere Màrtir Homs en el que havia mort un policia. Pere Boadas encara no havia set localitzat a l’igual que Joaquim Pons.
 |
| Dos dels anarcosindicalistes que participaren en l'atemptat contra Pere Màrtir Homs |
En aquells
mesos, els atemptats mutus i tirotejos s’havien disparat arribant a dimensions
semblants a la de 1921 i els nombrosos morts queien per les dues bandes. Com
sempre, la llista i relat d’aquells atemptats i tirotejos durant aquell 1923 a
Barcelona i voltants seria molt llarga.
ELS ATRACAMENTS
DE LOS SOLIDARIOS
Després dels
atemptats mortals fets per “Los Solidarios” el mes de maig contra el tinent
coronel Gozález Regueral a León i contra el cardenal Soldevila a Saragossa, que
van donar tanta fama al grup, “Los Solidarios” es reagrupen a Barcelona el
juliol de 1923.
“Los Solidarios”
amb Durruti i Joan Garcia i Oliver al davant es plantegen enlloc d’unir-se
obertament a la dinàmica d’atemptats i venjances que ja funcionava per si sola
a Barcelona amb els altres grups d’acció, centrar-se en fer grans cops
econòmics per finançar la compra d’armes per una futura revolució que anés més
enllà d’aquestes simples venjances.
El 18 de juliol
de 1923 atraquen la banca Padró de Manresa. L’endemà el 19 de juliol van
atracar a un empleat de l’ajuntament de Barcelona quan anava a ingressar 95.000
pesetes. El 7 d’agost de 1923 van atracar a tractants del mercat del Born a una
fonda situada enfront de l’estació de França. El 8 d’agost atracaren l’agència
arrendatària de contribució al Carrer Avinyó aconseguint 85.000 pesetes. Tots
van ser uns atracaments fets de manera molt organitzada i amb grans botins.
“Los Solidarios” estaven acumulant una gran quantitat de diners i alguns d’ells
els van fer servir per muntar un taller de fabricació de bombes a Badalona
dirigit per Eusebi Brau.
Aquells
atracaments tant espectaculars i seguits van causar una gran alarma entre les
autoritats i el capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera va treure
les tropes militars i del Somentent a patrullar per Barcelona dia i nit.
Membres de “Los
Solidarios” com Alfons Miquel Martorell, Joan Garcia i Oliver, Buenaventura
Durruti i Alejandro Ascaso van participar en aquells atracaments i van ser
reconeguts pels testimonis a través de fotos. Encara que també és molt possible
que hi participessin altres membres del grup i també hi van participar altres
activistes reclutats per "Los Solidarios" com Joan Torralba, Joan
Cusí i Joan Tarragó, entre altres.
Estava clar que
“Los Solidarios” eren el millor grup fent atracaments de gran envergadura, amb
una gran professionalitat i que solien acabar amb grans botins i no causaven
tirotejos com la majoria dels que solien fer els altres grups d’acció de
Barcelona.
Un exemple
d’això va ser l’atracament fet uns dies després el 29 d’agost de 1923, per un
altre grup d’acció a la farinera Salicachs del carrer Girona de Barcelona, que
va provocar un tiroteig amb Sometents i policies pels carrers del centre de
Barcelona i que va acabar amb la mort del caixer de l’empresa Pere Vilalta i 8
transeünts ferits de bala que no hi tenien res a veure, 4 homes, una dona, un
noi de 16 anys, un nen de 8 anys i una nena de 10 anys. Van ser detinguts
després del tiroteig els anarcosindicalistes Amadeu Sanmartin i Suñé, Pere Oro
i Ricart, Enric Albareda i Miró, Manuel González Serrano i Joan Pons i Dilmer.
Aquest últim,
Joan Pons i Dilmer, era d’aquell grup de Boadas que havia participat en
l’atemptat contra Pere Màrtir Homs i que havia causat la mort d’un policia de
la seva escorta, pel que només quedava Pere Boadas sense detenir dels participants
en aquell atemptat, que en aquells moments era ja el més buscat per les
autoritats i havia d’extremar les seves precaucions per no ser detingut.
Llavors “Los
Solidarios” van planejar donar un cop encara més gran amb la idea de finançar
la revolució, la d’atracar la sucursal del Banc d’España a Gijón, a on hi havia
una quantitat astronòmica de diners.
L’1 de setembre
de 1923, un nodrit grup de “Solidarios” format per Durruti, Aurelio Fernández,
Gregorio Suberviola, Gregorio Martínez "el Toto", Eusebi Brau, Rafael
Torres Escartín, Miguel Garcia Vivancos i Adolfo Ballano es desplacen de
Barcelona a Astúries i fan l’atracament a la sucursal del Banco de España a
Gijón aconseguint la xifra astronòmica de 600.000 pts., una passada per
l’època. En l’atracament però hi ha un tiroteig en el que mor el director del
banc. Uns dies després son localitzats a Oviedo i després d’un tiroteig amb la
guàrdia civil és mort a trets Eusebi Brau i Mestres, mentre Rafael Torres
Escartín és detingut. Els demés van fugir amb el botí.
 |
| Dos membres de "Los Solidarios" que van participar en l'atracament de Gijón |
 |
| Eusebi Brau, un de "Los Solidarios" participants en l'atracament de Gijón, mort després del tiroteig a Oviedo |
Aquell atracament va causar basant impacte per la seva espectacularitat i gran botí, tant en l’opinió pública, en les autoritats i també en els militants anarquistes més radicals, que sumat amb els últims cops dels últims mesos, ja van començar a agafar com a referent a “Los Solidarios”.
“Los Solidarios”
només feia un any que s’havien fundat a Barcelona, no havien participat com a
grup en els anteriors sis anys del pistolerisme a Barcelona ni en l’acció
sindical, tret dels membres de la secció catalana amb els seus grups d’abans, i
només havien participat com a grup en la guerra social a Barcelona durant els
últims 5 mesos amb alguns atracaments i dos atemptats mortals fora de
Catalunya, però ja lideraven el moviment anarquista radical a Catalunya i a tot
l’Estat Espanyol.
Això va ser
perquè “Los Solidarios” tenien clar que la seva idea no era només lluitar per
les reivindicacions laborals i ni fer accions sols per guerra de pistolers,
sinó per promoure la revolució anarquista, tant en els cops econòmics que
permetien un gran finançament per armes i logística, com en els atemptats
mortals contra el tinent coronel Gonzàlez Regueral i contra el Cardenal Soldevila que
promovien l’impacte a nivell estatal, així com les reunions amb molts grups
d’acció per organitzar-los per la revolució i no sols per atemptats esporàdics
de venjança. Així van crear el potent grup anarquista de referent, creant
l’alternativa a la direcció oficial de la CNT a Catalunya.
En canvi la
direcció oficial de la CNT a Catalunya ja feia mesos que amb Peiró al davant
feia pactes d’actuació amb els partits de l’esquerra i el socialisme
catalanista, com el PRC, Estat Català i la Unió Socialista de Catalunya (USC),
una escissió catalanista del PSOE, amb qui havien compartit un anomenant Comitè
Civil contra la repressió obrera, no per
fusionar-se amb ells, ja que seguien apostant per l’anarcosindicalisme, però si
per seguir una estratègia obrerista menys antipolítica que els anarquistes
radicals.
En aquells
moments ja es veia la deriva de les diferents tendències de la societat
catalana que sorgirien als anys trenta. La CNT ja tenia tres sectors,
l’anarcosindicalista no antipolític liderat per Joan Peiró, que tenia contactes
amb moviments catalanistes d’esquerres, l’anarquista radical liderat per Joan
Garcia i Oliver i Durruti i el sector marxista liderat per Joaquim Maurin.
Però el
desenvolupament de totes aquelles tendències polítiques a Catalunya es va veure
interromput i aplaçat fins als anys 30, quan en plena guerra social i
d’atemptats a la zona de Barcelona el general Primo de Rivera fa un cop d’estat
des de Barcelona el 13 de juny de 1923. El general Primo de Rivera afirma que
vol acabar amb l’anarcosindicalisme combatiu i amb el separatisme. Nombrosos
militants obreristes i esquerrans que se sentien amenaçats van anar cap a
l’exili.
Els membres de
“Los Solidarios” Buenaventura Durruti, Gregorio Jover, Francisco Ascaso,
Alejandro Ascaso, Alfons Miquel Martorell i Miguel Garcia Vivancos detectats i
buscats per la policia per l’atracament a Gijón i altres accions, es traslladen
a França instal•lant-se a París.
Després del cop
d’Estat es suspenen les garanties constitucionals i l’activitat sindical es
redueix dràsticament. Les detencions són indiscriminades i els grups d’acció
desapareixen majoritàriament, encara que no del tot.
El 18 de
setembre de 1923, just cinc dies després del cop d’Estat, un grup liderat per
l’històric dels grups d’acció anarcosindicalista Josep Saleta i Pla “el Nano de
Sants” encara s’atreveix a fer un atracament a Terrassa a la Caixa d’Estalvis
de Terrassa juntament amb altres anarquistes d’acció per aconseguir finançament
per seguir la lluita seguint la mateixa estratègia de “Los Solidarios”.
Tot acabà amb un
tiroteig a la porta de la Caixa d’Estalvis en el que va morir el Sometent Joan
Casella. La policia va detenir a Josep Saleta i a l’anarquista basc Jesús
Pascual Aguirre, que havia arribat recentment a Barcelona expulsat de França.
Els dos van ser executats al garrot vil just cinc dies després en un judici
ràpid el 23 de setembre de 1923.
Això demostrava
que ja s’havien acabat els dubtes dels jurats i ara tot es feia de manera
militar i ràpida. Era un avís per a tothom.
 |
| Els dos anarquistes executats a Terrassa el 23 de setembre de 1923 |
BOADAS ES
DETINGUT EL 1924
Malgrat les
execucions de Saleta i de Pascual i la fugida massiva d’activistes, encara hi
havia un reduït nombre d’activistes armats que restaven a Barcelona actuant. Un
d’ells Pere Boadas que emmagatzemava bombes i armes en un local de Barcelona
per ajudar a preparar un aixecament revolucionari, seguint l’estratègia del
sector anarquista radical de la CNT i de “Los Solidarios”, dels que
pràcticament ja en formava part.
El 25 de febrer
de 1924 la policia va detenir finalment a Pere Boadas a Barcelona i el van
relacionar amb un dipòsit d’explosius en el que s’hi van trobar més de 200
bombes. Va ser acusat de sedició i el van passar a un jutge militar.
El març de 1924
alguns membres de “Los Solidarios” són descoberts per la policia en una reunió
a Barcelona i comença un tiroteig en el que moren els membres de grup Gregorio
Suberviola i Marcelino del Campo. Els altres Ceferino Fernández, Aurelio
Fernández, Domingo Ascaso i Adolfo
Ballano fugen a trets deixant alguns policies ferits. Gregorio Jover seria
detingut i va fugir poc després de la comissaria saltant una finestra.
També a
principis de 1924 havia set detingut Medir Martí i Augé, que des de que va ser
posat en llibertat l’abril de 1919 en aquell judici pels atemptats d’aquell
primer grup d’acció de finals de 1917 “Els Sense Nom” en el que també hi era Pere
Boadas, era dels pocs caps dels grups armats anarcosindicalistes que no havia
set detingut durant els anys anteriors, anys en els que havia participat i
organitzat un gran nombre d’atemptats. No sortiria de la presó fins el 1931 a
l’arribar la república.
El 24 de
setembre de 1924 s’inicia el judici per la mort del policia José Fernández
Alegria en aquell atemptat fet l’any anterior pel grup de Boadas contra Pere
Màrtir Homs. S’acusa formalment a Josep Espuñes i a Joaquin Blanco “el
Valladolid” de l’assassinat que eren presents en el judici. També s’acusa a
Pere Boadas i a Joaquim Pons com a participants en l’atemptat segons els
testimonis però declarats en rebel•lia ja que constava que encara no havien set
detinguts. Tant Josep Espuñes com Joaquin Blanco van ser condemnats a cadena
perpètua.
Però aquí es
produí un curiós error de la justícia difícil d’explicar. Pere Boadas si que
estava detingut des de febrer de 1924 acusat de emmagatzemar 200 bombes i
estava a disposició d’un jutge militar per sedició. La dualitat d’expedients va
fer que el jutge del cas no se n’hagués assabentat que Boadas estava detingut,
ja que no li constava que ho estigués per aquella causa i no se n’havia
assabentat que ho estava per una altra. També Joaquim Pons estava detingut i no
se n’havien assabentat a causa d’una estranya maniobra que havia fet al
haver-se canviat el nom pel d’un altre pres que havia set alliberat.
Per tant
finalment l’1 d’octubre de 1924 es va descobrir que els dos estaven detinguts i
es va processar ja com a detinguts a Pere Boadas i a Joaquim Pons per
l’atemptat contra Homs i la mort del seu escorta. Curiós cas difícil d’explicar
el que no se n’havien assabentat que ja estaven detinguts quan es va fer el
judici a Josep Espuñes i Joaquin Blanco, cosa de la que se’n va fer ressò la
premsa.
 |
| Diari "La Voz" del 10-10-1924, informa de que Boadas ja estava detingut quan estava declarat en rebel·lia |
El procés contra
Pere Boadas i Joaquim Pons va ser llarg i es van fer diverses vistes entre 1925
i 1927, ja que si bé els agents de l’escorta d’Homs en el moment de l’atemptat
van dir que els havien reconegut, el fet de que ni Espuñes ni Blanco els
haguessin delatat i que els seus advocats aportessin testimonis de familiars i
amics dels dos encausats que declaraven que els dos eren en altres llocs i
ciutats en el moment de l’atemptat, el jutge no es decidia a dictar sentència.
Finalment el 8
de juny de 1927, en un moment en que es van alliberar molts dels que anomenaven
presos governatius, que eren els que feia anys que eren a la presó com a
sospitosos però sense proves, Pere Boadas va ser alliberat, ja que el jutge
encara no havia trobat probes definitives de la seva culpabilitat. Joaquim Pons
va restar a la presó ja que tenia una llarga condemna en ferm per l’atracament
a la farinera Salisachs l’agost de 1923 en que va haver-hi un mort, a l’igual
que Espuñes i Blanco que ja havien set condemnats a cadena perpètua.
Però mentre Pere
Boadas havia set alliberat, no se li permetia sortir del país ja que el jutge
seguia amb les diligències per l’atemptat contra Homs i les 200 bombes trobades
a Boadas. A més les autoritats de la dictadura van mostrar la intenció de
reobrir el cas de l’atemptat contra l’empresari Josep Albert Barret el gener de
1918, ja que al·ludien que només les amenaces als testimonis i al jurat popular
havien absolt als inculpats. Donat que Boadas pensava que tornaria a ser
detingut aviat va decidir sortir de l’Estat Espanyol, havent de deixar a
Barcelona a la seva dona i a les seves dues filles que tenien 8 i 10 anys.
PERE BOADAS CONTACTA AMB LOS SOLIDARIOS EL 1927
Mentre Pere Boadas havia estat a la presó, els membres de “Los Solidarios” Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, Gregorio Jover, Alejandro Ascaso i Gregorio Martínez " el Toto" havien estat dos anys per Llatinoamèrica fent alguns atracaments per aconseguir finançament per la causa anarquista. Van atracar primer un banc a Mèxic i després un altre a Cuba, a on Gregorio Martínez "El Toto" va ser detingut i va restar anys a al presó allí. Després els que quedaven se’n van anar a Xile a on van fer un altre atracament, traslladant-se després a l’Argentina el mateix 1925.
A l'Argentina
aquells quatre “Solidarios” encapçalats per Durruti van contactar amb
l’anarquista local Miguel Arcángel Roscigno, que era un destacat anarquista
nascut a Buenos Aires i fill d’immigrants italians i amb l'anarquista argentí Andrés Vázquez
Paredes. Els sis anarquistes van atracar un banc a l’Argentina aconseguint un
gran botí. Pensant que ja en tenien prou i els buscaven, Durruti, Francisco
Ascaso, Joaquin Ascaso i Gregorio Jover van tornar a París el 1926.
Com abans he
esmentat Pere Boadas va anar a Paris el 1927, fugint de la justícia espanyola,
a on es va trobar amb els “Solidarios” Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio
Jover, els quals després de tornar de fer atracaments per Llatinoamèrica el
1926, s’havien passat uns mesos a la presó a París després de que fossin
sospitosos de preparar un atemptat contra el rei Alfonso XIII en la seva visita
a París el 1926.
Per altra banda
els “Solidarios” Joan Garcia i Oliver i Aurelio Fernández havien set detinguts
el 1926 quan havien entrat per la frontera a Navarra amb la intenció d’atemptar
contra Primo de Rivera i estaven en aquells moments a la presó.
Mentre, a França
hi havia hagut altre grup anarquista que estava en connexió amb “Los
Solidarios” que realitzava atracaments liderat per Ramon Recasens i Miret, que
havia fugit de Barcelona després de resultar ferit en el famós atracament
contra el tren del MZA carregat de nòmines fet a Barcelona el setembre de 1922
i que acabà amb 3 morts. Després de l’atracament Ramon Recasens havia fugit a
l’Estat Francès aquell 1922 amb Carles Anglès, un dels originals “Sense Nom” de
1917 com ja s’ha esmentat abans. Però a partir de llavors li he perdut la pista
a Carles Anglès i al que va fer després.
Però el 14 de
gener de 1926 Ramón Recasens i l’anarcosindicalista Benito De Castro, van ser
executats a Bordeus després d’haver set condemnats a mort per un atracament fet
en aquesta ciutat francesa el juliol de l’any anterior en el que van haver-hi 2
morts en un tiroteig. Un altre anarcosindicalista que els acompanyava, Isidre
Casals, va ser condemnat a cadena perpètua i un altre anomenat Joaquin Aznar
havia aconseguit fugir després de l’atracament. Per tant aquell grup d’acció
que feia “expropiacions” per finançar als grups anarquistes a l’exili va quedar
desmantellat.
 |
| Els dos anarquistes executats a Bordeus el 14 de gener de 1926, en unes fotos aparegudes en la premsa francesa poc després de ser detinguts |
L’any 1927 es
fundà de manera clandestina a València la Federación Anarquista Ibérica (FAI)
impulsada per alguns líders del sector anarquista més radical de la CNT des de
l’exili. La FAI es va inspirar sobre tot en el grup inicialment liderat per
Durruti i Garcia i Oliver “Los Solidarios”, ja que volien que en el futur fos
una guia anarquista pura dins de la CNT, donades les diferents tendències que
hi havien dins del sindicat anarcosindicalista en que milers d’antics afiliats
cenetistes s’apropaven al marxisme, al republicanisme catalanista, a
l’independentisme d’esquerres o seguien la línia anarcosindicalista més
moderada de Salvador Seguí, ara liderada per Joan Peiró.
El 1928 Durruti
va acordar amb Pere Boadas que aquest anés a l’Uruguai, a on ja hi havia a dos
anarquistes catalans també col•laboradors de “Los Solidarios”, perquè contactés
amb l'anarquista argentí Miguel Arcángel Roscigno per seguir amb els
atracaments i per aconseguir més botí per la revolució. El grup de Durruti ara
ja no podia tornar a Llatinoamérica ja que allí eren molt buscats. A més també
van acordar que Boadas intentés convèncer a Roscigno perquè vingués a Europa i
quan es pogués a l’Estat Espanyol, ja que el considerava un element important
per a la revolució anarquista que tenien ideada, que tenia com a germen a la
FAI recentment fundada.
Per altra banda
a l’Argentina Miguel Arcángel Roscigno, l’anarquista argentí que havia fet
l’atracament amb “Los Solidarios” a Buenos Aires el 1926, havia seguit fent
atracaments a l’Argentina juntament amb Andrés Vázquez i amb els anarquistes
argentins els germans Vicente Moretti i Antonio Moretti. Després de donar un
gran cop l’Hospital Rawson de Buenos Aires en que va aconseguir 141.000 pesos i
en que van matar a un policia que els va fer front en l’atracament, se’n van
anar a refugiar-se a l’Uruguai, sent ja els més buscats en els dos països.
BOADAS ARRIBA A
L’URUGUAI
Per tant Pere
Boadas es va traslladar en vaixell a Montevideo per contactar amb Miguel
Arcángel Rosicgno i els altres dos anarquistes catalans que ja estaven allí,
als quals Pere Boadas ja coneixia una mica de vista de Barcelona d’anys
anteriors, segons va dir ell mateix, encara que no havia actuat amb ells en el
mateix grup.
Pere Boadas va
arribar al port de Montevideo però ningú el va anar a esperar. Llavors es va
dirigir a la seu de la Federación Obrera Regional Uruguaya (FORU) a on li
havien dit que el posarien en contacte amb els dos anarquistes catalans.
Però mentre
buscava l’adreça, Pere Boadas va passar per la Plaza de la Independencia de
Montevideo i va veure la botiga del Cambio Messina, que era una luxosa botiga
que exhibia monedes i grans quantitats de paquets de billets de pesos i de
moneda estrangera, com dòlars o lluires esterlines, lligats amb una goma. Pere
Boadas va afirmar anys després que en aquell moment va decidir que havia
d’atracar aquella botiga.
Finalment Pere
Boadas va arribar a contactar amb membres de la FORU i el van posar en contacte
amb els dos anarquistes catalans que l’esperaven. Aquests es feien dir Agustín
Garcia Capdevila i Jaime Tadeo Peña. Però aquests eren dos noms falsos que
usaven a l’Uruguai. En realitat el que es feia dir Agustín Garcia Capdevila es
deia Agustí Casanova i Garcia i el que es feia dir Jaime Tadeo Peña es deia
Jaume Navarro i Pérez. Boadas es quedà a viure en el pis que compartien
Casanova i Navarro.
EL PARTIDO
COLORADO D’URUGUAI INTENTA CAPTAR A BOADAS
Durant les
aproximadament dos setmanes que va tardar en contactar amb Roscigno, Pere
Boadas se’n va anar a la redacció del diari “El Dia”, el portaveu del Partido
Colorado, per visitar i demanar ajuda pel permís de residència a Rodrigo
Soriano Barroeta, que era un polític republicà basc exiliat a qui Boadas ja
coneixia i que sabia que treballava en aquell diari.
Però aquell dia
Rodrigo Soriano no hi era i a qui es va trobar Boadas a la redacció de “El Dia”
va ser a César Batlle Pacheco, que era el director del diari. César Batlle
Pacheco era fill de Jose Batlle Ordóñez, que havia set president de l’Uruguai
no feia gaires anys entre 1903-1907 i entre 1911-1915 i encara estava viu i que
va marcar tota una època política en el que es coneix com a batllisme dins del
Partido Colorado d’Uruguai, que era l’ala progressista i més esquerrana del
partit.
Cesar Batlle
venia d’una de les famílies que havien set de les més importants políticament a
l’Uruguai i a part del seu pare José Batlle, que havia set president fins 1915
com abans he comentat, el seu avi Lorenzo Batlle i Grau, fill d’uns immigrats
catalans de Sitges, també havia set president d’Uruguai entre 1868-1872, havent
consolidat el Partido Colorado després d’algunes guerres civils.
Segons va dir
Pere Boadas en una entrevista feta anys després el 1971 en la revista
uruguaiana “Marcha”, César Batlle, que sabia que Boadas era un anarquista
català important encara que segurament no sabia tot el seu passat, quan va
saber que havia fet de paleta a Barcelona li va oferir feina en el Ministeri
d’Obres Públiques, residència pagada en un pis i diners per fer projectes pel
ministeri amb la intenció de fer-lo funcionari i captar-lo pel sector
progressista del Partido Colorado. Pere Boadas, segons explica en la
entrevista, li va dir a César Batlle que no podia acceptar l’oferta ja que ell
no havia anat a Uruguai a muntar un club del Partido Colorado sinó per altres
motivacions i que el que havia anat a buscar a el diari “El Dia” era parlar amb
Rodrigo Soriano.
Llavors César
Batlle li va dir a Boadas que el dissabte havia quedat amb Rodrigo Soriano per sopar
i el va invitar a anar-hi també, per seguir parlant del tema. Boadas li va dir
que hi aniria si li assegurava que li concediria la residència uruguaiana per
al menys 5 anys. César Batlle li va dir li concediria la residència i Pere
Boadas va acceptar anar al sopar amb César Batlle i Rodrigo Soriano.
BOADAS CONTACTA
AMB ROSCIGNO
Un o dos dies
abans d’aquell sopar concertat amb Batlle i Soriano, Pere Boadas va contactar
finalment amb Miguel Arcángel Roscigno i amb els germans Antonio Moretti i Vicente Moretti, aquells
anarquistes argentins que havien actuat amb Durruti i el seu grup a l’Argentina
entre 1925 i 1926 i que s’havien traslladat de manera clandestina a l’Uruguai.
En aquells moments Boadas, segons explica ell mateix en l’entrevista abans
mencionada a la revista “Marcha”, un cop havia contactat amb Roscigno va
decidir no anar al sopar amb César Batlle i Rodrigo Soriano.
Boadas diu que
va pensar que anar a aquell sopar amb Rodrigo Soriano, en el que César Batlle
li oferiria treball en el Ministeri, no tenia gaire sentit ja que ell i els
seus companys tenien pensat promocionar l’anarquisme expropiador i que això
estava en contradicció amb càrrecs institucionals encara que els hi oferís un
polític d’esquerra moderada.
Pere Boadas
enseguida va intentar convèncer a Roscigno de que havia de deixar Sudamèrica i
anar cap a Europa, com havia acordat amb Durruti, ja que a Sudamèrica era massa
conegut i a Europa tindria més llibertat de moviments i a més l’esperava
Durruti amb qui podrien seguir preparant la revolució. Boadas també va dir que
en canvi ell s’havia de quedar a Montevideo per d’alguna manera substituir-lo,
ja que ell era massa conegut a França i a Europa i no podia tornar a l’Estat
Espanyol i en canvi a Montevideo tenia més llibertat de moviments. Roscigno li va
dir que ell estava compromès amb el moviment anarquista a l’Uruguai i a
l’Argentina i que no pensava anar a cap altre lloc.
Llavors Roscigno li va dir a Boadas que els ajudés en una fàbrica clandestina de bitllets falsos que tenien per finançar la lluita anarquista. A Boadas no li agradà gaire aquesta “feina” i li va dir que el que havien de fer és un gran cop. Llavors Boadas li proposà atracar la botiga del Cambio Messina que havia vist el primer dia que va arribar a Montevideo i que l’havia impressionat per la gran quantitat de bitllets de pesos i monedes que hi havia.
Llavors Roscigno li va dir a Boadas que els ajudés en una fàbrica clandestina de bitllets falsos que tenien per finançar la lluita anarquista. A Boadas no li agradà gaire aquesta “feina” i li va dir que el que havien de fer és un gran cop. Llavors Boadas li proposà atracar la botiga del Cambio Messina que havia vist el primer dia que va arribar a Montevideo i que l’havia impressionat per la gran quantitat de bitllets de pesos i monedes que hi havia.
El Cambio
Messina era un comerç de canvi de moneda i la seva botiga i instal•lacions a la
Plaza de la Independencia era considerat com el temple de la fortuna de
l’Uruguai. L’amo era Carmelo Gorga d’origen italià, un dels homes més rics
d’Uruguai i al que li agradava ostentar. La policia feia temps que li havia
advertit que exhibir tants diners en els aparadors podria provocar es desitjos
d’assaltar-lo d’algú, com efectivament li va passar a Pere Boadas just el
primer dia que va arribar a Montevideo.
Boadas ja havia
convençut als altres dos anarquistes catalans, Agustí Casanova i Garcia (que es
feia dir Agustín Garcia Capdevila) i Jaume Navarro i Pérez (que es feia dir
Jaime Tadeo Peña).
Roscigno li va
dir a Boadas que a diferència d’ell, ell si que coneixia bé el tarannà de
Montevideo i que en un cas com aquest l’amo i els empleats de la botiga del
Cambio Messina no es deixarien atracar i es resistirien. També li digué que com
que la Plaza de la Independencia era un lloc molt ple de gent, allò podria
acabar amb un tiroteig i una massacra.
En canvi
Roscigno li va proposar a Boadas que enlloc del Cambio Messina, atraquessin el
pagament de nòmines de la policia, ja que segons ell la majoria de policies no
sabien disparar gaire i si hi havia trets al menys era un lloc apartat i o
caurien ells o els policies però no gent que passa per allí.
Els anarquistes
catalans Boadas, Casanova i Navarro no van donar crèdit al que deia Roscigno i
van pensar que amb una pistola apuntant-lo tothom obeiria i van decidir atracar
el Cambio Messina a on hi havia un gran botí. Roscigno va decidir no anar-hi,
però Pere Boadas va convèncer també als germans Antonio Moretti i Vicente
Moretti, del grup de Roscigno, per acompanyar-los.
ATRACAMENT AL
CAMBIO MESSINA
El 25 d’octubre
de 1928 va arribar el dia de l’atracament al Cambio Messina que va anar de la
següent manera segons va explicar anys després Pere Boadas en la entrevista en
la revista “Marcha” abans mencionada i també alguns testimonis.
Cap a les 14.30
h. Pere Boadas, Vicente Moretti i el seu germà menor Antonio Moretti van
arribar a la Plaza de la Independencia de Montevideo en un taxi. El taxista no
sabia res de l’atracament però li van dir que esperés en un cantó de la plaça i
que en seguida tornarien. Volien usar el mateix taxi per fugir després. Pere
Boadas i Antonio Moretti baixen del taxi, mentre Vicente Moretti es queda dins
del taxi per esperar-los quan tornin. Agustí Casanova i Jaume Navarro els
esperen fora en un cantó de la plaça.
Quan s’apropaven
tots junts al Cambio Messina un empleat del negoci, Alonso Magnani, havia
sortit a baixar el tendal per tapar els forts rajos de sol com li havia ordenat
l’amo Carmelo Gorga. Llavors Boadas s’atura i diu als seus companys que esperin
a que l’empleat torni a entrar, però Antonio Moretti diu, “si no son pitos
serán flautas”, no vol esperar i es dirigeix cap a l’empleat i l’apunta amb la
pistola tot dient-li que no es mogui i es queda parat allí apuntant-lo.
Llavors Boadas,
Casanova i Navarro s’apropen a la porta, ja que no tenen més remei i Boadas
esbronca a Antonio Moretti dient-li que ara tota la plaça estava veient
“l’espectacle” i que entressin tots
ràpidament a dins com haurien d’haver fet des del principi sense despertar
sospites. Però en aquells moments ja molta gent del carrer havia vist l’escena
amb l’assaltant pistola en ma.
Llavors Jaume
Navarro i Agustí Casanova s’avancen ràpidament i entren a la tenda del Cambio
Messina cridant “arriba las manos”. El propietari Carmelo Gorga fa cas al
principi però quan Jaume Navarro salta el mostrador per agafar els diners,
Carmelo Gorga reacciona i es tira a sobre d’ell. En aquells moments Pere Boadas
encara estava discutint amb Antonio Moretti, el qual encara es queda fora
apuntant a l’empleat davant la presència de molts curiosos. Quan Boadas entra
ja es troba l’escena del propietari Carmelo Gorga lluitant amb Jaume Navarro.
Llavors Jaume
Navarro li dona un cop al cap amb la culata de la pistola al propietari Carmelo
Gorga i la pistola es dispara sortint el tret cap al sostre. A fora a la plaça
després de sentir el tret cada cop hi ha més curiosos agrupant-se.
En aquells
moments surt de dins d’una porta Víctor Dadeo, un neteja botes de la plaça a
qui l’amo del Cambio Messina Gorga deixava dormir a dins. Víctor Dadeo
recrimina a Navarro la seva actitud i li diu que perquè abusa d’un pobre vell.
Mentre els assaltants distrets discuteixen amb Dadeo, l’amo Carmelo Gorga
s’aixeca i intenta agafar una pistola que tenia amagada. En aquells moments
Jaume Navarro i Agustí Casanova li disparen i Carmelo Gorga resulta mort amb
dos trets, un al cap i l’altre a l’esquena.
Jaume Navarro
abans d’iniciar la fugida agafa un paquet de bitllets de pesos lligats amb una
goma, mentre el neteja botes Dadeo comença a cridar tot i recriminant-li
l’acció dient-li assassí i salta el mostrador a on és Navarro i es baralla amb
ell. La goma del paquet de bitllets es trenca i els billets s’escampen per tota
la tenda. Tot seguit Jaume Navarro dispara al neteja botes Víctor Dadeo dos
trets i també el mata.
Abans de marxar
van agafar a corre cuita uns pocs bitllets i monedes i van sortir del Cambio
Messina pistola en ma. Mentre, Antonio Moretti encara era a fora apuntant a
l’empleat Magnani el qual surt corrent. Mentre corren tots quatre cap al taxi,
hi havia molta gent a la plaça agrupada que eren pel mig, alguns s’apartaven i
altres cridaven que vingués la policia a detenir-los. En aquells moments per
casualitat els fills de l’amo Carmelo Gorga que acabava de ser mort, arriben al
Cambio Messina i s’afegeixen als crits de que detinguin als assaltants.
Els quatre
assaltants nerviosos i veient que, com ja li havia dit Rosicgno amb lo del
caràcter de Montevideo, hi havia hagut molta resistència, s’obren pas a trets
entre la gent de la plaça que els esbronca i fereixen a tres persones més. Hi
havia un policia armat a la plaça però no s’atreveix a fer res.
Llavors arriben
al taxi a on els esperava Vicente Moretti i el taxista, al que li criden que
quan pugin arranqui de seguida. El taxista Benito Hernández espantat al sentir
el tiroteig i al veure als quatre assaltants pistola en ma, surt del taxi amb
la intenció de fugir. En aquell moment Pere Boadas que venia “calent”, com el
mateix va dir posteriorment, es troba al taxista davant seu i es pensa també
que el vol aturar o agredir i li dispara diversos trets matant-lo. Tots pugen
al taxi i fugen a tota velocitat amb Vicente Moretti al volant. La mort del
taxista va ser totalment indiscriminada fruit dels nervis de la situació, pel
que Pere Boadas se’n va penedir i va tenir remordiments tota la vida, segons va
dir ell.
 |
| La plaza de la Independencia de Montevideo pocs minuts després de l'atracament al Cambio Messina |
DISCUSSIÓ ENTRE
BOADAS I ROSCIGNO DESPRÉS DE L’ATRACAMENT
L’acció havia
set un desastre amb 3 morts i 3 ferits i amb molt poc botí, uns 4.000 pesos. No
van tenir temps d’agafar la gran quantitat de paquets bitllets de pesos i
d’altres monedes que hi havia i van deixar 300 lliures esterlines que hi havia
a la caixa forta.
Segons va
explicar el mateix Boadas en la citada entrevista feta molts anys després el
1971 en la revista uruguaiana “Marcha”, quan ell va contactar amb Roscigno
després del desastrós i sagnant atracament, aquest li va retreure que ja
l’havia avisat de que era un acció massa perillosa. En aquella conversa hi
havia un anarquista romanès que s’havia exiliat a l’Uruguai per haver col•locat
diverses bombes Romania i va dir: “¿Però que ha pasado?”. Roscigno li va contestar:
“Nada, una burrada de catalanes”.
A Boadas això el
va enfadar i explica el que li va contestar. “No, la burrada fue tuya, le
contesté. Por qué no me dijiste toda la verdad, no me dijiste que los hermanos
Moretti nunca habían tenido un arma en la mano y nosotros fuimos creyendo que
sí. Vosotros los habíais tenido como chóferes y nada más”.
La veritat és
que encara que potser els germans Moretti haguessin fet sols de xofers en
anteriors atracaments i no tinguessin experiència en l’ús de les pistoles en un
atracament, cosa que es va reflectir una mica quan Antonio Moretti s’havia
quedat parat fora del Cambio Messina apuntant a un empleat davant de tothom,
també era veritat que Roscigno l’havia advertit de que no fessin aquella acció
en aquell lloc, ja que tenia tots els números d’acabar malament com així va
ser.
Boadas va
reconèixer després diverses vegades el seu error i que Roscigno tenia raó, però
sempre va culpar també en part als Moretti i de rebot una mica a Roscigno de no
haver-li dit que els Moretti havien fet sols de xofers en els atracaments
anteriors, cosa que li portà algunes tensions amb Roscigno i amb altres
anarquistes d’Uruguai. Però la cosa no va anar a més i van seguir sent bons
companys.
FUGIDA, CERCA I
DETENCIÓ DELS ASSALTANTS
La massacre que
es va produir en l’atracament en plena Plaza de la Independencia de Monteviedeo
va causar un gran impacte en la societat a l’Uruguai, ja que la ciutat no
recordava una acció tant violenta des de la guerra de 1904, el país havia
crescut econòmicament i aquella generació havia viscut en una relativa pau. Des
d’alguna premsa i altres associacions es demanava que es restablís la pena de
mort i l’objectiu nº1 del govern era
detenir als assaltants i a més es va oferir una gran recompensa per a aquí aportés
informació que dugués a la seva detenció.
 |
| Diari "Imparcial" de Montevideo del 26-10-1928 |
Molts
historiadors i cronistes a l’Uruguai han qualificat el sagnant atracament al
Cambio Messina com l’inici de la forta repressió contra l’anarquisme a
l’Uruguai, que a la vegada va portar la resposta dels anarquistes i que entre
altres causes va marcar l’inici de l’època del pistolerisme a Montevideo i a
tot l’Uruguai en general entre 1928 i 1937. A més molts en culpen en gran part
al gallet fàcil d’aquells anarquistes catalans que van protagonitzar l’assalt,
posant com a motiu que venien del pistolerisme de Barcelona i estaven habituats
a disparar a la mínima.
Vaja, a Pere
Boadas i al seu grup que liderava, alguns ja el van fer responsable d’iniciar
el pistolerisme barceloní ja a finals de 1917 i ara tornaven a fer responsable
a Pere Boadas d’haver iniciat l’època del pistolerisme a Montevideo el 1928.
Però si bé el
sagnant tiroteig del grup de Boadas en l’atracament al Cambio Messina el 1928 a
Montevideo va ser el fet més sonat i és conegut com el que va marcar l’inici
d’una època de pistolerisme a Montevideo, a part de les accions dels
anarquistes contra la repressió que vingué, també les tensions dins del mateix
Partido Colorado entre esquerrans i més conservadors i afegint-se les tensions
amb els del Partido Nacional, també portà entre 1928 i 1937 una època
d’atemptats mutus entre ells i d’algun cop d’Estat, cosa que també va ser la
causa de l’augment de la violència i els atemptats a l’Uruguai. El tiroteig del
grup de Boadas en el Cambio Messina el 1928 però, es veritat que havia marcat
l’inici d’aquella època de pistolerisme uruguaià.
Però en aquells
moments ningú sabia qui havien set els autors encara que tothom sospitava del
grup de Miguel Arcángel Roscigno, ja que era “l’expropiador” més famós tant a
l’Argentina com a l’Uruguai buscat i ningú coneixia encara que els tres
anarquistes catalans eren del seu grup. No anaven del tot errats en sospitar
del grup de Roscigno però com se sap Roscigno, si bé inicialment era el cap del
grup, finalment no va voler participar en l’acció com abans he comentat.
El govern
uruguaià va posar en mans del subcomissari de policia Luís Pardeiro la investigació
per trobar als assaltants. Pardeiro es va centrar en buscar a Roscigno i tenia
una obsessió especial en atrapar-lo. A més Pardeiro s’ho va prendre com una
cosa personal ja que l’amo del Cambio Messina mort en l’atracament Carmelo
Gorga era un gran amic seu.
Finalment uns
deu dies després de l’atracament algú que sabia quelcom dels assaltants, que
podria ser un pseudo anarquista ambiciós amb ganes de cobrar la recompensa o resultat de les infiltracions que
feia Pardeiro, va informar a la policia
que els assaltants del Cambio Messina s’amagaven en una casa del carrer
Rousseau nº 41 a la localitat de Villa Unión, que era als voltants de
Montevideo.
El delator
l’havia encertat i realment els tres anarquistes catalans i els dos germans
Moretti eren en aquella casa del carrer Rousseau, aquests dos últims inclús amb
les seves famílies.
El 9 de novembre
de 1928 uns 300 agents entre policies i guàrdies republicans van rodejar la
casa i els van invitar a rendir-se. Els tres anarquistes catalans i Vicente
Moretti es van entregar, però Antonio Moretti és va suïcidar amb un tret al
cap, cremant abans els diners del botí perquè no caigués en mans de la policia.
 |
| Els tres anarquistes catalans fotografiats poc després de ser detinguts als voltants de Montevideo el 9 de novembre de 1928 |
La detenció dels
assaltants va ser molt celebrada com un gran aconteixement tant pel subcomissari Pardeiro i la policia en general
com pel govern i la premsa convencional. Però entre els detinguts no hi havia
Roscigno, el més buscat i a qui consideraven cap del grup, cosa que va suposar
en part una frustració també per ells.
Va ser en aquell moment que van descobrir la participació dels tres anarquistes catalans Pere Boadas i Rivas, Jaume Navarro i Pérez (a qui encara anomenaven Jaime Tadeo Peña) i Agustí Casanova i Garcia (a qui encara anomenaven Agustín Garcia Capdevila). Lo dels germans Moretti no va ser una sorpresa per a ells ja que ja els relacionaven amb el grup de Roscigno.
Va ser en aquell moment que van descobrir la participació dels tres anarquistes catalans Pere Boadas i Rivas, Jaume Navarro i Pérez (a qui encara anomenaven Jaime Tadeo Peña) i Agustí Casanova i Garcia (a qui encara anomenaven Agustín Garcia Capdevila). Lo dels germans Moretti no va ser una sorpresa per a ells ja que ja els relacionaven amb el grup de Roscigno.
 |
| De esquerra a dreta, Vicente Moretti i Jaume Navarro poc després de ser detinguts |
Roscigno després
de les detencions es va tornar a traslladar de manera clandestina al seu país,
a l’Argentina i a Buenos Aires es va ajuntar amb l’anarquista Severino Giovanni
amb qui va organitzar alguns atracaments o expropiacions com deien ells com el
del pagador d’unes obres sanitàries. Roscigno era el més buscat tant a
l’Argentina com a l’Uruguai i ningú sabia a on s’amagava. Rosigno tenia part de
la família a Buenos Aires i part a Montevideo que l’ajudaven i això facilitava el que pogués sobreviure amagat.
Pere Boadas i el
seu grup havien caigut en el primer atracament per la lluita social que havien
fet a l'Uruguai després del sagnant i desastrós assalt al Cambio Messina. No
van poder seguir els passos a Llatinoamèrica que havien fet els
"Solidarios" Durruti, els germans Ascaso i Gregorio Jover
anteriorment, que havien fet diversos atracaments en diferents països
Llatinoamèricans amb gran èxit i grans botins, només amb el contratemps de la
detenció de Gregorio Martínez "el Toto" a Cuba el 1925. Pot ser mala
sort o haver escollit malament els acompanyants i el tipus d'acció, però era
evident que el grup de Durruti havien set un grup d'atracadors socials amb més
experiència, professionalitat i efectivitat que el grup de Boadas, el qual va
fer autocrítica en aquest sentit un temps després. Boadas potser era una mica
més impulsiu i menys calculador en aquells temps, d'aquí la seva ràpida
caiguda.
FUGIDA DE LA
PRESÓ DE PUNTA CARRETAS
El gran sentit
de sacrifici i solidaritat cap als seus companys de lluita de Roscigno i dels
anarquistes d’acció d’Uruguai i d’Argentina, es va demostrar el 1931 quan
Roscigno va encapçalar un pla per alliberar de la presó de Punta Carretas a
Montevideo als tres anarquistes catalans detinguts per l’atracament del Cambio
Messina així com a Vicente Moretti.
El maig de 1930
l’anarquista italià emigrat a l’Argentina que es feia dir Gino Gatti, encara
que el seu nom verdader era José Baldi, es va traslladar a Montevideo i
s’instal•la a viure just en front de la presó de Punta Carretas amb la seva
família i va obrir una Carbonera anomenada “el Buen Trato”, en la que hi venia
carbó, llenya i pedres, guanyant-se la confiança de la gent del barri. Tot
formava part d’un pla ideat per ell i per Roscigno per fer un túnel i alliberar
als seus companys anarquistes presos. Miguel Arcángel Roscigno que havia tornat
a Montevideo, va visitar diverses vegades clandestinament a Gatti per estudiar
el terreny i el pla.
Mesos després
comencen a cavar un túnel de més de 50 metres que va des de la Carbonera
travessant el carrer fins a l’interior de la presó de Punta Carretas. Andrés
Vázquez Paredes, aquell antic company de Roscigno amb qui feia atracaments a
Buenos Aires entre 1926 i 1927 també va participar a cavar el túnel i a vigilar
els moviments dels guàrdies. L'anarquista argentí Enrique Malvicini, fent
d’especialista cavador i l’anarquista espanyol José Manuel Paz, que va fer la
instal•lació elèctrica per il•luminar el túnel, també es van afegir a l’acció.
 |
| Els anarquistes que participaren a fer el túnel per la fugida de la presó de Punta Carretas juntament amb Roscigno |
El túnel es va
fer amb una precisió, tant en la seva estricta rectitud com en el lloc als
lavabos de dins de la presó a on va anar a parar, sorprenents i dignes d’una
gran obra d’enginyeria. Familiars de Moretti feien d’enllaç per informar-los i
concertar el dia i el lloc de la fugida.
 |
| Trajecte del túnel cap la presó de Punta Carretas |
El 18 de març de
1931 es va consumar la fugida pel túnel amb total èxit. Pere Boadas, Agustí
Casanova, Jaume Navarro i Vicente Moretti, els 4 del Cambio Messina, més 3
presos també anarquistes que no en sabien res i van aprofitar l’oportunitat,
van fugir aquell dia pel túnel ideat per Roscigno i Gatti.
 |
| Interior del túnel fet per la fugida de Punta Carretas |
Aquests altres
tres presos que també van fugir eren Rafael Egües, Medardo Rivero Camoirano y
Carlos Cúneo Funes, tres anarquistes d’un sindicat gremial de forners de
tendència anarquista d’Uruguai, que el gener de 1927 havien assaltat un forn de
pa a on hi havia uns treballadors amb els qui havien tingut diferències
sindicals dins del gremi. Tot acabà amb una baralla a ganivets i a trets en els
que van causar dos morts entre els seus contrincants. Aquests eren coneguts com
"los anarquistas panaderos".
Un cop a fora de
la presó, tots van fugir amb tres cotxes que els esperaven. A dins de la
Carbonera van deixar un missatge escrit que deia: “La solidaridad entre los
ácratas no és palabra escrita solamente”, que va tenir gran ressò a la premsa.
Gino Gatti (José
Baldi) i la seva família ja havien marxat uns dies abans i abandonat el pis i
la Carbonera acomiadant-se dels veïns, que es van sorprendre de que marxés quan
el negoci li anava tant bé. Gatti i la seva família van tornar a Buenos Aires.
Vicente Moretti
s’instal•là en el pis clandestí a Montevideo a on vivia Roscigno juntament amb
els tres companys que havien ajudat a fer el túnel Enrique Mavicini, Andrés
Vázquez i José Manuel Paz.
Els tres
anarquistes catalans Pere Boadas, Agustí Casanova i Jaume Navarro i els tres
anarquistes “panaderos” uruguaians, Rafael Egües, Medardo Rivero i Carlos Cúneo
Funes es van refugiar en un altre pis a Montevideo.
El 1971, just 40
anys després, 100 membres del famós grup guerriller uruguaià d'aquella època
"Los Tupamaros", també van fugir de la presó de Punta Carretas, fent
servir al mateix túnel ideat per Roscigno en el que havia fugit Boadas i els
seus companys, túnel que van descobrir par casualitat quan en cavaven un altre.
La de 1971 va ser la fugida més nombrosa i famosa de la història.
DETENCIÓ DE
ROSCIGNO, VICENTE MORETTI I ELS SEUS COMPANYS
El 27 de març de
1931, nou dies després de la fugida, la casualitat i la mala sort va portar a
la detenció de Roscigno i els seus companys de pis. A un empleat de la gossera
municipal anomenat José Sosa que passava davant del pis de Roscigno se li va
escapar un gos de carrer que volia atrapar i aquest va anar directament al pati
de la casa a on era Roscigno i els altres. L’empleat va entrar per atrapar el
gos i va veure assegut a Vicente Moretti llegint el diari i el va reconèixer.
Resulta que José Sosa havia estat a la presó per carterista i allí havia
conegut a Moretti, per això el va reconèixer. Immediatament José Sosa, sabent
que hi havia recompensa, va abandonar al gos i va anar a avisar a la policia.
A la poca estona
53 policies acudeixen a la casa i detenen a Vicente Moretti, Enrique Malvicini,
Andrés Vázquez, José Manuel Paz juntament amb altres anarquistes i es troben
amb la gran sorpresa de que també troben allí i detenen a Miguel Arcángel
Roscigno, l’expropiador anarquista més buscat en els últims 6 anys tant a
l’Uruguai com a l’Argentina.
 |
| Miguel Arcángel Roscigno detingut el 27 de març de 1931 |
Miguel Arcángel
Roscigno va rebre una bufetada del comissari de policia Luís Pardeiro, el
mateix que també havia detingut a Boadas i els altres després de l'atracament
del Cambio Messina dos anys abans. Aquella bufetada va corre de veu en veu
entre els anarquistes de l'Uruguai com una greu humiliació cap a Roscigno. Un
any després el comissari Pardeiro seria mort a trets per uns anarquistes en
venjança per aquella bufetada.
Miguel Arcángel
Roscigno va estar sis anys a la presó a l’Uruguai i després va ser extradit a
l’Argentina a on va desaparèixer després de passar per una comissaria de
policia, amb tota seguretat assassinat. Mai es va trobar el seu cos.
Un cop detinguts
Moretti i Roscigno, els anarquistes catalans Boadas, Casanova i Navarro i els
tres anarquistes urguguaians Egües, Rivero i Cúneo van fugir en un petit
vaixell de Montevideo i van anar a l’Argentina arribant a Buenos Aires el 9
d’abril de 1931.
Els anarquistes
catalans Agustí Casanova i Jaume Navarro al poc temps d’arribar a Buenos Aires
van aconseguir agafar un vaixell i van tornar a Europa via Itàlia juntament amb
dos dels anarquistes “panaderos” uruguaians Rafael Egües i Medardo Rivero. No
van ser atrapats mai més, Van tornar a Barcelona i al començar la República el
1931 i se sap que Casanova, Navarro i Egües es van integrar en la CNT-FAI i van
lluitar en la guerra civil de 1936-39 a Catalunya i al front d’Aragó en les
milícies anarquistes. Casanova i Navarro es van poder exiliar a l’acabar la
guerra, en canvi l’uruguaià Rafael Egües va estar en una presó franquista a
l’Estat Espanyol fins 1953.
En canvi Pere
Boadas va decidir quedar-se a Argentina juntament amb l’anarquista “panadero”
Carlos Cúneo Funes a on compartien un pis a Villa Ballester a les afores de
Buenos Aires.
 |
| Carlos Cuneo Funes, l'anarquista "panadero" uruguaià que també fugí de Punta Carretas i es quedà a l'Argentina amb Pere Boadas |
En aquells
moments a l’Argentina hi havia una dictadura des de que el general José Félix
Uriburu havia fet un cop d’estat el 1930 i feia un temps que els anarquistes
allí eren fortament perseguits i afusellats, mentre aquests també
protagonitzaven alguns atemptats contra militars argentins i altres personatges
del govern dictatorial.
Hi havia un
clima de conspiració contra la dictadura d’Uriburu a l’Argentina protagonitzat
tant per moviments d’esquerra, anarquistes, com per membres del partit
progressista moderat de la Unión Cívica Radical (UCR), encapçalat per Marcelo
Torcuato de Alvear, que ja havia set president del govern argentí anteriorment.
Era uns moments que quasi tots conspiraven junts contra la dictadura.
Pere Boadas va
dir anys després en l’abans esmentada entrevista en la revista “Marcha”, que
havia participat entre abril i juny de 1931 en algunes reunions amb diversos
opositors clandestins argentins de totes tendències contra la dictadura organitzades
per seguidors d'Alvear, el líder de l'ACR. Boadas diu que ell era anarquista i
que no era afí a Alvear però en aquells moments volia ajudar al menys a fer
caure una dictadura.
Com es veu Pere
Boadas hagués pogut marxar tranquil•lament amb vaixell a Europa amb Casanova i
Navarro, però estava atrapat pel desig d’ajudar als anarquistes i als
lluitadors contra la dictadura a la zona del Rio de la Plata. També se sap que
també participava en un pla per ajudar a escapar a uns 500 presos de la presó
de Buenos Aires. El fet de que Roscigno fos a la presó a l’Uruguai detingut
després d’uns anys de ser el més buscat tant a l’Argentina com a l’Uruguai, a
causa d’haver-lo ajudat a ell i als seus companys a fugir de la presó
uruguaiana de Punta de Carretas, també va fer que no és volgués oblidar d’ells
i es va quedar a la zona per ajudar en el que pogués.
El 16 de juny de 1931 Carlos Cúneo Funes,
l’anarquista “panadero”, va ser detingut a la població argentina de Villa
Luzuriaga i extradit a l’Uruguai.
Unes setmanes
després l’11 de juliol de 1931 és detingut Pere Boadas a Villa Ballester a les
afores de Buenos Aires, al que se li va trobar una pistola, cosa que va ser una
notícia destacada tant en la premsa argentina com uruguaiana. Després de la
detenció de Carlos Cúneo, Boadas havia decidit finalment sortir d’Argentina i
el dia següent en el que va ser detingut havia de marxar en un vaixell que
anava a Itàlia i que feia escala abans per Montevideo, pel que no queda clar si
volia fugir a Europa o volia tornar a Montevideo.
 |
| Pere Boadas poc després de ser detingut a l'Argentina l'11 de juliol 1931 |
Anys després
Pere Boadas va fer una autocrítica dient que en aquella època prenia molt
poques precaucions i confiava massa en tothom.
El febrer de
1932, Pere Boadas torna a intentar escapar-se de la presó però aquest cop és
descobert i enxampat just abans de fugir. Les autoritats argentines van decidir
llavors treure-se’l ja de sobre i el van extradir immediatament a l’Uruguai.
Pere Boadas va
ser condemnat a l’Uruguai i va estar al presó fins el 1953. Aquest cop no el
van posar a la presó de Punta Carretas d’on havia fugit sinó a la presó de
Miguelete. Va estar un total de 25 anys a la presó, tret dels mesos en que
havia estat lliure després de la seva fugida.
Quan Pere Boadas
va ser alliberat de la presó el 1953, la seva dona i les seves dues filles que
havia deixat a Barcelona quan va marxar el 1927, van anar a Montevideo i es van
retrobar amb ell després de 26 anys. La seva dona, que patia una malaltia
crònica i havia d’anar en cadira de rodes, es va quedar a viure amb ell a
l’Uruguai. Per Pere Boadas aquell retrobament amb la seva família, va ser una de
les coses més emocionants que li van passar a la vida i des de llavors va
dedicar gran part del seu temps a cuidar a la seva dona.
 |
| Asseguts Pere Boadas i la seva dona a Montevideo en una data indeterminada (l'altra que està dempeus, sense confirmar, podria ser la seva filla) |
Pere Boadas als
anys 50 es van instal•lar a la zona del Cerro a Montevideo amb la seva
retrobada dona i és dedicà inicialment a vendre diaris pels carrers. També es
va fer soci de l’Ateneu Llibertari del Cerro i participava en reunions de
sindicats i va contactar amb molts exiliats de la guerra civil a l’Estat
Espanyol.
Durant aquells
25 anys de presó a l’Uruguai Pere Boadas s’havia perdut tota l’època de la
República a l’Estat Espanyol i la guerra del 1936-39, en la que els seus ex
companys de “Los Solidarios” amb Durruti i Joan Garcia i Oliver al davant,
havien liderat una revolució anarquista durant els primers mesos de la guerra.
Pere Boadas des
de la presó a l’Uruguai estava en un altre món i s’havia centrat en
convertir-se en un anarquista uruguaià més. Durant aquells anys Pere Boadas va
aconseguir una feina en la biblioteca de la presó i es va passar anys llegint
quasi tots els llibres que hi havia. Allí es va convertir en un pensador de
l’anarquisme uruguaià sent un referent per a molts presos tant anarquistes com
comuns.
Una de les coses
per les que es coneix més a Pere Boadas a l’Uruguai, a part del seu passat
d’acció, és pel fet de que molts presos comuns que fins llavors només havien
robat i delinquit, es polititzaven i es passaven a l’anarquisme o a l’obrerisme
per les xerrades que Pere Boadas els feia a la presó.
Fernando O'Neill
va ser el cas més destacat i conegut d’aquests presos comuns influenciats per
Boadas. Fernando O'Neill era un lladre i atracador que va entrar a la presó el
1945 quan tenia 22 anys com a pres comú i acusat d’homicidi que es produí en
una baralla entre bandes de delinqüents a Montevideo. O’Neill va estar el
primer any a la presó de Mercedes i el 1946 va ser traslladat a la presó de
Minguete a on coincidí durant un any amb Pere Boadas, abans de que O’Neill fos
traslladat a la presó de Punta Carretas el 1947.
 |
| Fernando O'Neill |
O’Neill explica
en diversos escrits i llibres, que va escriure posteriorment, que quan va entrar
a la presó no era conscient de que vivia en un món d’explotats i sols sabia robar
i barallar-se amb altres bandes com a mètode de vida. Al conèixer a Boadas va
començar a devorar llibres anarquistes i obreristes i li va obrir els ulls de
les causes de la seva situació. O’Neill diu que llavors va ser conscient de que
l’ordre social burgès era el que provocava gèrmens profundament antisocials i
agressius.
O’Neill també va
declarar en una entrevista feta en el documental uruguaià “los Anarquistas en
el Rio de la Plata”, que a la presó Pere Boadas li havia dit que de l’únic que
se’n penedia era d’haver matat al taxista en l’atracament al Cambio Messiana a
Montevideo, cosa que qualificà d’un greu error per la seva part, però no dels
altres atemptats i morts que causà, els quals reivindicava. O’Neill va qualificar a Boadas com un tipus
dur i fred.
Fernando O’Neill
va sortir de la presó el 1952 i els seus escrits sobre la presó, Pere Boadas i
la història del moviment obrer i anarquista d’acció a l’Uruguai van tenir un
gran èxit i es van vendre massivament a l’Uruguai. Posteriorment entre 1967 i
1968 es va encarregar d’ordenar la Biblioteca de l’Arxiu Internacional
Anarquista a Montevideo i es va convertir en principal cronista de la història
l’anarquisme d’acció a l’Uruguai.
Quan als anys 60
la recent revolució marxista cubana de 1959 va entrar en guerra freda amb els
EEUU i amb intents d’aquests de derrocar-la, els anarquistes d’Uruguai es van
dividir entre els que donaven suport a Cuba i els que se’n inhibien, ja que
l’estatisme marxista del règim cubà tampoc era l’ideal pels anarquistes.
Fernando O’Neill es va posicionar per donar suport a Cuba en contra dels
intents d’agressió dels EEUU.
Pere Boadas
també va agafar també aquesta posició de donar suport a Cuba pels intents
d’agressió dels EEUU. El conegut escriptor uruguaià José Jorge Martínez, que
als anys 50 era anarquista i després es va fer marxista, afirma en el seu
llibre “Crónicas de una derrota”, que havia vist a Boadas en alguna
manifestació a Montevideo als anys 60 amb la seva llarga barba blanca,
protestant contra els intents d’agressió dels EEUU contra Cuba. Malgrat tot,
això només era una actitud que dividia als anarquistes d’Uruguai respecte a la
solidaritat amb Cuba, però Pere Boadas va seguir sent anarquista tota la vida
fins que va morir a Montevideo el 1972.
Fernando O’Neill
posteriorment es va apropar al marxisme quan es va integrar com a guerriller al
moviment Tupamaro, un grup guerriller uruguaià sorgit a finals dels anys 60 i
el 1973 es va exiliar a Xile, l’Argentina i finalment a Europa retornant a
l’Uruguai el 1986.
Als anys 80
Fernando O'Neill va escriure el llibre "Anarquistes de acción en
Montevideo (1927-1937)" en el que hi ha un capítol anomenat "Catalanes de
acción llegan a Uruguay", que va ser un dels treballs més complerts
d'aquells anys en que l'anarquisme d'acció va ser molt actiu a l'Uruguai
precisament coincidint amb l'arribada de Boadas i de Roscigno. El llibre va
tenir un gran èxit i és un referent de la història de l'anarquisme a l'Uruguai.
Aquest llibre no es troba aquí a Catalunya i no l'he pogut llegir, a part
d'algunes referències sobre el mateix sortides en alguns escrits i alguna
declaració d'O'Neill en alguna entrevista o documental, pel que segurament en
el llibre encara deu haver-hi més informació sobre Boadas i les seves converses
amb O'Neill.
El 1984 va
haver-hi un ressorgiment del moviment anarquista a l’Uruguai i aquell any es va
formar un influent grup anomenat “Agrupación Anarquista Pedro Boadas
Rivas", que com es veu va agafar com a principal referent a l’anarquista
català.
Un personatge
actual que també va conèixer a Pere Boadas és José Mujica, que recentment ha
set durant dos anys el president de l’Uruguai entre 2012 i 2014.
José Mujica en
un llibre de Mario Mazzeo anomenat “Charlando con Mugica” del 2002, va dir que
quan tenia 20 anys havia conegut a Pere Boadas als anys 50 a Montevideo, poc
després de que aquest sortís de la presó a on s’hi havia estat 25 anys. Mujica
va dir en aquell llibre Pere Boadas sempre posava èmfasi en els valors i la
conducta personal i que el moviment que ell representava era un referent
d’ètica i valors.
Pedro Mujica
posteriorment durant l'època convulsa i repressiva dels anys 60 a l'Uruguai va
ser un dels dirigents del grup guerriller "Los Tupamaros", un grup
de tendència esquerra i majoritàriament marxista. A mitjans dels anys 60 a
l'Uruguai governava l'ala dretana del Partido Colorado que tenia en aquells
moments una política molt repressiva contra els moviments revolucionaris. El
president del govern era Jorge Pacheco, que era familiar de la família Batlle,
família que havia set influent políticament a l'Uruguai des del segle XIX.
"Los Tupamaros", van sorgir com a reacció a aquesta política
repressiva i van a començar a fer accions semblants a aquelles que havien fet
al grup de Roscigno i Boadas el 1928, cosa que pràcticament no havia passat
des de llavors a l'Uruguai.
 |
| José Mugica a l'esquerra quan va ser detingut el 1973 com a guerriller de "Los Tupamaros" i a la dreta el 2012 quan va ser escollit president del govern d'Uruguai |
José Mugica el
1971 havia set un dels 100 "Tupamaros" que fugiren de la presó de
Punta Carretas, la fugida més gran de la història, en la que usaren el mateix
túnel ideat per Roscigno i en el que havient fugit Pere Boadas i els seus
companys el 1931, túnel que van trobar per casualitat mentre en cavaven un
altre.
José Mugica diu que es definia com un "anarquista conservador" però integrat en el moviment marxista. "Los Tupamaros", van agafar molta fama a mitjans dels anys 60 i principis dels anys 70 agafant encara més protagonisme al començar la dictadura militar a l'Urugaui el 1973. Després d'unes grans operacions militars el grup "Los Tupamaros" van ser finalment quasi desmantellats sent la majoria dels seus integrants morts o detinguts. Pedro Mugica va ser un dels detinguts i va estar 13 anys a la presó fins a 1985.
Que un ex guerriller com Mugica que hagi set president de l’Uruguai entre 2012-2014, com aquell que diu ara mateix, hagi dit pocs anys abans que un dels seus referents eren Pere Boadas, que era aquell que ja el 1917 va ser el pioner dels primers grups d’acció anarcosindicalistes de l’època dels pistolerisme a la Barcelona dels primers anys 20, una època que sembla ja molt llunyana, acabada i enterrada, no deixa de ser una cosa curiosa i interessant.
Aquest ha set un
resum de la vida de Pere Boadas i Rivas i dels fets polítics i socials que
l’acompanyaren. Independentment de l’opinió que es tingui d’ell en l’època en
que era un anarquista d’acció de gallet fàcil, aquest escrit pretén treure una
mica de llum sobre aquell que va ser el pioner dels grups armats anarcosindicalistes
de l’època del pistolerisme de la Barcelona dels anys 20 i que va acabar sent
un referent pels revolucionaris a l’Uruguai a partir dels anys 50. Per altra
banda, famosíssim a l’Uruguai i com en molts altres casos pràcticament
desconegut a Catalunya i a l’Estat Espanyol inclús dins del seu mateix moviment
llibertari.
Josep A. Carreras
Josep A. Carreras
LLIBRES I DOCUMENTS CONSULTATS:
Los años del pistolerismo. León-Ignacio
La banda negra. Casal Gómez.
L’efervescència social dels anys 20 (Barcelona
1917-23). Manel Aisa
Lo que aprendí en la vida. Ángel Pestaña
El Pistolerisme. Albert Balcells
El Eco de los Pasos. Joan Garcia Oliver
L’anarquisme i les lluites socials a Barcelona
1918-23. Maria Amàlia Pradas.
El pistolerisme a l’Hospitalet. Manuel Domínguez
Anarquistas de Acción en Montevideo 1927-1937
(fragments). Fernando O’Neill.
Los Anarquistas Expropiadores. Osvaldo Bayer
El comisario va en coche al muere (sobre l’acció
policial a Uruguai el 1928-32). Juan L. Berterreche.
Charlando con Pepe Mugica. Mario Mazzeo
Crónicas de una derrota. José Jorge Martínez
Documental uruguaià “Los Anarquistas en el Río de la
Plata”.
Entrevista a Pere Boadas realitzada per la revista uruguaiana "Marcha" el 1971.
Entrevista a Pere Boadas realitzada per la revista uruguaiana "Marcha" el 1971.
A part d’altres escrits i hemeroteques de diversos
diaris de l’època.
Enhorabona! Bona investigació!
ResponElimina