Salvador Seguí el líder sindicalista més important que ha tingut Catalunya, va ser assassinat el 10 de març de 1923 a Barcelona pels pistolers de la patronal.
Aquest escrit està centrat principalment en les circumstàncies socials a Catalunya que van precedir i condicionar l’assassinat de Salvador Seguí el 1923, sobre tot en els dies anteriors i posteriors al seu assassinat.
Abans però, una breu biografia de la seva trajectòria des de que era un molt jove sindicalista.
ELS PRIMERS ANYS DE MILITÀNCIA ANARCOSINDICALISTA DE SEGUÍ
Salvador Seguí i
Rubinat, nascut a Tornabous, Baix Urgell, el 23 desembre de 1886, fill d’una
família camperola, als 4 anys d’edat es va traslladar amb els seus pares a
Barcelona anant a viure al Districte V, l’actual Raval. Quan tenia 10 anys ja
va haver de deixar l’escola i va treballar d’aprenent en diversos oficis, com
el de forner, en un magatzem de sucre o de droguer, passant finalment a fer
d’aprenent de pintor de parets, que seria el seu ofici en el futur. Sent
adolescent, també ajudava en el bar de l’Ateneu Sindicalista del carrer Ponent,
on per la seva costum de rossegar i menjar els terrosos de sucre, el van
començar anomenar “el Noi del Sucre”.
Malgrat haver
deixat l’escola als 10 anys, Seguí en el futur es va formar de manera
autodidacta i mitjançant cursos, tant en l’aprenentatge per escriure
correctament el català, com per freqüentar biblioteques, ateneus i tertúlies i
llegir un munt de llibres, sobre història, economia, sindicalisme, etc.
Ja des de 1902
amb 16 anys, liderava a un grup d’acció anarquista anomenat “Els Fills de
Puta”, que bàsicament feien accions
d’autodefensa, com la seva participació en els tirotejos contra la policia i
l’exèrcit durant la sagnant vaga de 1902. En aquells dies Salvador Seguí ja era
un expert en l’ús de la pistola.
El 1903 va
entrar a formar part del Centre d’Estudis Socials, que sota aquest nom
aparentment cultural, s’hi aplegaren una major part dels grups d’acció
anarquistes de Catalunya.
El 1904 Salvador
Seguí, va abandonar els grups d’acció i juntament amb l’anarquista Josep Negre
i el socialista Antoni Badia i Matamala, van ser els principals impulsors del
primer intent de formar un sindicat independent unitari de caire revolucionari
d’àmbit català a partir de la Unió Local de Societats Obreres de Barcelona
(ULSOB). Malgrat que es va aconseguir una major unitat sindical, en aquells
moments no es va arribar a un acord per constituir un gran sindicat unitari,
cosa que aconseguirien 3 anys després.
ES FUNDA
“SOLIDARITAT OBRERA” I SEGUÍ S’ENFRONTA ALS LERROUXISTES
El 3 d’agost de
1907 es va fundar finalment el sindicat unitari “Solidaritat Obrera”, liderat
entre altres pels anarquistes, Jaume Bisbe, Salvador Seguí, Manuel Andreu
Colomer, Josep Negre, Tomás Herreros, Francisco Miranda, Geroni Ferré, Rossend Vidal, Joan Escandell,
Miguel Moreno i Josep Grau i els socialistes Antoni Badia i Matamala, Josep
Camaposada, Ramon Lostau i Joan Coll. “Solidaritat Obrera” naixia com a
sindicat d’àmbit català, independent dels partits i de tendència
majoritàriament anarcosindicalista, malgrat que també hi havia un bon nombre de
socialistes i republicans esquerrans en la seva fundació.
Però Salvador
Seguí, que havia set un dels principals impulsors en crear “Solidaritat Obrera”
ja des de 1904, es va perdre el primer any del desenvolupament del sindicat
entre 1907 i part de 1908, ja que als pocs dies de fundar-se el sindicat seria
empresonat durant 9 mesos per un enfrontament sagnant amb uns lerrouxistes.
Alejandro
Lerroux, amb el seu republicanisme populista i espanyolista, havia intentat
dominar els sindicats catalans, però al ser rebutjat per la majoria
anarcosindicalista i socialista dins de “Solidaritat Obrera”, va reaccionar
acusant des del seu diari “El Progreso” a Salvador Seguí, un dels
anarcosindicalistes més destacats, de col·laborar amb els sagnants atemptats
indiscriminats, que un ex anarquista, Joan Rull i Queraltó, juntament amb la
seva banda, havien fet entre 1906 i 1907 a Barcelona. Joan Rull s’havia fet
confident del governador civil de Barcelona cobrant diners per això, però quan
van deixar de pagar-li va començar a posar bombes per justificar que eren
necessaris els seus serveis. Joan Rull va ser detingut el 7 de juliol de 1907 i
executat el 1908.
Aquelles
acusacions contra Seguí de Lerroux, van provocar que Seguí i uns companys seus
anarquistes entressin en un míting lerrouxista el 12 d’agost de 1907 per
protestar contra aquelles infàmies, provocant una baralla i un tiroteig en el
que va morir el lerrouxista Jaume Soteras. Seguí va estar per això 9 mesos a la
presó. Des de llavors Seguí va ser ja per sempre un declarat enemic del
lerrouxisme.
ES FUNDA LA CNT
I SEGUÍ AGAFA EL LIDERATGE EN POC TEMPS
Després de la
vaga general convocada per “Solidariat Obrera” el juliol de 1909, per protestar
contra el reclutament de treballadors catalans per anar a la guerra del Marroc
i que acabà amb els enfrontaments coneguts com “La Setmana Tràgica” amb més de
100 morts i 5 execucions, els anarcosindicalistes catalans va acceptar la
proposta dels pocs sindicats anarcosindicalistes que hi havia a la resta de
l’estat per fundar un sindicat independent a nivell estat. D’aquí va néixer la
Confederació Nacional del Treball (CNT), fundada a Barcelona el 1911, sent
Josep Negre el primer secretari general. Salvador Seguí va participar en el
congrés de fundació de la CNT com a delegat de la societat de pintors “La Nueva
Semilla”.
Seguí, després va
ser un dels capdavanters d’algunes vagues, com la 1911, que va provocar
disturbis a tot l’estat i va provocar la primera il·legalització de la CNT,
just uns mesos després de fundar-se.
Durant aquell
temps, el 1913 Seguí va ser un dels fundadors i el director de la revista “La
Tramontana”, escrita principalment en català, encara que alguns també hi
escrivien en castellà.
El 1914 es va tornar a legalitzar la CNT amb Manuel Andreu Colomer com a secretari general. El 1915 Seguí ja era el president de la Federació Local del ram de la Construcció de Barcelona.
El 1916 el secretari general de la CNT Manuel Andreu Colomer, un dels històrics de l’anarcosindicalisme català, va deixar la secretaria general del sindicat i va passar a militar en el nacionalisme català.
Una de les característiques en les que havia destacat Salvador Seguí ja des de 1904, havia set la força i capacitat seductora dels seus discursos i mítings, cosa que havia set determinant per la seva escalada a la cúpula de l’anarcosindicalisme català, sent el 1916 escollit secretari general de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT. Ser secretari general de la CRTC en aquells dies, significava pràcticament ser-ho de la CNT de tot l’estat, ja que el comitè a nivell estatal era a Barcelona amb diversos membres sense sense cap cap concret, sota el lideratge de la CRTC.
L’AFER DEL CATALÀ EN LA REVISTA “SOLIDARIDAD OBRERA”
El 1914 es va tornar a legalitzar la CNT amb Manuel Andreu Colomer com a secretari general. El 1915 Seguí ja era el president de la Federació Local del ram de la Construcció de Barcelona.
El 1916 el secretari general de la CNT Manuel Andreu Colomer, un dels històrics de l’anarcosindicalisme català, va deixar la secretaria general del sindicat i va passar a militar en el nacionalisme català.
Una de les característiques en les que havia destacat Salvador Seguí ja des de 1904, havia set la força i capacitat seductora dels seus discursos i mítings, cosa que havia set determinant per la seva escalada a la cúpula de l’anarcosindicalisme català, sent el 1916 escollit secretari general de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT. Ser secretari general de la CRTC en aquells dies, significava pràcticament ser-ho de la CNT de tot l’estat, ja que el comitè a nivell estatal era a Barcelona amb diversos membres sense sense cap cap concret, sota el lideratge de la CRTC.
L’AFER DEL CATALÀ EN LA REVISTA “SOLIDARIDAD OBRERA”
El 1917 Felip
Cortiella, un anarquista que era escriptor i adaptador d’obres de teatre en
català ja des de finals del segle XIX, va ser proposat director de la revista
de la CNT catalana “Solidaridad Obrera”. Felip Cortiella va posar com a
condició que la revista fos escrita íntegrament en català, cosa que causà
discussions dins de la CNT catalana, ja que “Soldiaridad Obrera”, a part de ser
la revista de la CNT catalana, feia de guia a l’anarcosindicalisme de la resta
de l’estat en un moment en que venien grans vagues arreu de l’estat. Salvador
Seguí, que sempre havia promogut premsa anarquista en català en diverses
publicacions, va donar suport a Cortiella i va proposar que es fes una
“Solidaridad Obrera” bilingüe tant en català com en castellà, cosa que ja havia
aconseguit que fos acceptada. Cortiella s’hi va negar, ja que volia que fos
sols en català i no va acceptar el càrrec de director.
Després de
l’afer amb Cortiella, Angel Pestaña va esdevenir director de “Solidaridad
Obrera”. La gran vaga que vindria poc després a tot l’estat i els greus
esdeveniments que vindrien després van aparcar el tema definitivament i
“Solidaridad Obrera” va seguir sent escrita en castellà. Si Cortiella hagués
acceptat la proposta de Seguí , “Solidaridad Obrera” hagués set escrita a
partir de llavors tant en català com en castellà.
LA VAGA DE 1917 INICIA UNA ÈPOCA DE REPRESSIÓ I VIOLÈNCIA
L’agost de 1917,
després d’un pacte promogut per Salvador Seguí entre la CNT i la UGT, des de
feia ja mesos, es produí una vaga general a tot l’estat, inicialment per donar
suport a la detenció momentània d’alguns parlamentaris de diversos partits que
havien fet una Assemblea a Barcelona amb la intenció de fer un canvi de règim
per democratitzar-lo. La vaga finalment va esdevenir una vaga per reivindicar
tant la democratització del règim i la demanda d’autonomia per Catalunya, com
per les reivindicacions històriques dels obrers.
Tot va acabar
amb repressió i violència, especialment a Catalunya on es produïren 36 morts a
Barcelona i Sabadell i uns 35 morts més a la resta de l’estat.
La Lliga
Regionalista de Catalunya, liderada per Cambó, que era un dels partits inicialment
reprimits en l’Assemblea dels Parlamentaris, es va plegar a favor del govern
del partit conservador dinàstic liderat per amb Eduardo Dato com a president
del govern i Antonio Maura com a cap del partit, participant en la repressió contra
els sindicalistes. En canvi els republicans d’esquerres sobiranistes liderats
per Francesc Layret i Lluís Companys i els independentistes dins d’Unió
Catalanista liderats per Francesc Macià van donar suport als
anarcosindicalistes catalans. També el PSOE i els lerrouxistes del Partido
Radical Republicano (PRR) van donar suport als sindicalistes.
Francesc Macià, després
de parlar amb Salvador Seguí durant aquells greus incidents en la vaga d’agost
de 1917, va inclús proveir als anarcosindicalistes de nombroses armes a les que
tenia accés, com diuen en els seves memòries destacats cenetistes de l’època
com Simó Piera, Pere Foix i Joan Ferrer, armes que també servirien a la CNT
catalana en el futur.
Salvador Seguí no oblidava i va iniciar una molt bona relació quasi d’amistat amb Francesc Macià. En quant a Companys, la seva amistat amb Seguí ja venia de feia molts anys.
La repressió
posterior a la vaga després dels greus i sagants incidents d’agost de 1917 encara fou
pitjor, amb milers d’empresonats, milers de sindicalistes acomiadats i llistes
negres d’un gran nombre de patrons a Catalunya, que feia que a milers de
sindicalistes els fos impossible trobar feina.
A finals d’aquell
1917 i degut a la repressió per aquella vaga, va sorgir a Barcelona un grup
d’acció anarquista liderat per Pere Boadas, Medir Martí i Pere Vandellós, entre
altres, que d’esquenes a la direcció sindical de la CNT catalana, van començar
a matar en atemptats a alguns dels patrons més repressius dels acomiadaments i
les llistes negres. Allí va començar l’època del pistolerisme barceloní, que
duraria 6 anys amb centenars de morts i milers de ferits.
SEGUÍ LIDERA LA
CREACIÓ DELS SINDICATS ÚNICS DE LA CNT
El juliol de
1918, la CNT de Catalunya, de manera unilateral de la de la resta de l’estat
s’organitza en Sindicats Únics, que eren sindicats per rams industrials enlloc
de per gremis. Salvador Seguí, secretari general de la Confederació Regional
del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT, havia set el principal impulsor de
la idea.
Altres destacats
sindicalistes que lideraren la formació dels Sindicats Únics foren, Simó Piera
i Pagès, que va esdevenir el delegat del Sindicat Únic de la Construcció, Angel
Pestaña Núñez director de “Solidaridad Obrera”, Manuel Buenacasa Tomeo, Josep
Molins, Martí Barrera i Maresma, Salvador Quemades, Joan Peiró i Belis, Josep
Viadiu i Valls i Hilari Arlandís, entre altres. Era la nova generació de
l’anarcosindicalisme català que ja havia agafat forta influència en la CNT des
de 1917.
La CNT catalana, que a principis de 1918 tenia uns 80.000 afiliats, en pocs mesos va arribar a tenir quasi 500.000 afiliats a Catalunya, tot a causa de la constitució dels Sindicats Únics. En aquells moments a la resta de l’Estat Espanyol, la CNT no passava dels 7.000 afiliats, sent Barcelona la seu central del sindicat, que en aquells moments era quasi en la pràctica un sindicat català que feia de guia als pocs anarcosindicalistes de la resta de l’estat.
A la vegada, van
augmentar lleument a Barcelona els tirotejos entre els grups d’acció anarcosindicalistes
i els pistolers de la patronal, que ja havien començat a finals de 1917, encara
que comparat amb els anys següents, encara es podien considerar esporàdics.
LA CNT CATALANA
NO DONA SUPORT A LA CAMPANYA AUTONOMISTA DE 1918-19
El novembre de
1918 es va iniciar una campanya per reivindicar l’autonomia de Catalunya en la
que hi van participar principalment, La Lliga Regionalista, PRC, Unió
Catalanista, els Carlins jaumistes i els lerrouxistes del PRR, amb el suport
també del PSOE. Aquella campanya autonomista va dur a més de dos mesos, fins a
finals de gener de 1919, de llargues i infructuoses converses entre els partits
de la campanya i el govern dinàstic de Madrid.
Durant aquells
dos mesos de campanya autonomista es van produir a Barcelona greus disturbis i
enfrontaments a cops, navalles i trets, entre grups ultraespanyolistes sorgits
dels carlins mellistes, sectors dinàstics
i militars de paisà, contra independentistes majoritàriament seguidors
de Macià, amb 3 morts i nombrosos ferits de bala.
El fet de que el
principal impulsor de la campanya fos la Lliga Regionalista, que s’havia plegat
a favor de la repressió del govern central durant i després de la vaga d’agost
de 1917, participant inclús en el ministeri de Foment del Treball, va fer que
la CNT no volgués saber res d’aquella campanya autonomista. Tot això tenint en compte que la CNT catalana ja
havia donat suport a l’autonomia catalana en la sagnant vaga de 1917 i a canvi
havien rebut repressió del govern amb la col·laboració de la Lliga.
Els partits
d’esquerres sobiranistes com el PRC de Layret i Companys, o els
independentistes d’esquerres de la recentment fundada per Macià, Federació
Democràtica Nacionalista (FDN), enseguida es van desmarcar de les minses
peticions d’autonomia de la Lliga, els Carlins i els lerrouxistes, demanant l’autodeterminació
i més drets pels obrers.
Segons diu Simó
Piera en les seves memòries, el qual era gran amic de Seguí i delegat del
Sindicat Únic de la Construcció, la majoria de cenetistes catalans tenien
sentiments catalanistes i s’havien de reprimir unir-se a les demandes
d’autonomia o autodeterminació per Catalunya, a causa del lideratge de la Lliga
Regionalista en aquella campanya autonomista, partit que ja consideraven
enemic.
El mateix Seguí
el gener de 1919, en plena campanya autonomista i disturbis, en un míting a
Barcelona va dir que els anarcosindicalistes eren més catalans que els de la
Lliga, que donaven suport al govern central per reprimir i explotar al poble
treballador català, el qual era l`únic que podia portar a Catalunya a la
llibertat, acabant el míting amb un “Mori Cambó”. Per cert, allò de “Mori
Cambó”, era el mateix crit que feien en les manifestacions els independentistes
de la FDN de Macià, els quals consideraven que Cambó no volia l’autodeterminació
de Catalunya sinó una minsa autonomia a la seva mida per governar Catalunya a
plaer seu i dels interessos de la patronal.
Mentre, paral·lelament
a la campanya autonomista, Simó Piera, delegat del Sindicat Únic de la
Construcció, havia promogut el desembre de 1918, una vaga en l’empresa FUERZAS
I RIEGOS DEL EBRO, filial de l’empresa de subministrament elèctric BARCELONA,
TRACTION, LIGHT AND POWER, coneguda com “La Canadenca”, en la construcció del
pantà de Camarasa, on els treballadors patien penoses condicions de treball.
El gener de
1919, la CNT catalana seguia promovent grans vagues com la del sector tèxtil
entre altres. Donats els greus incidents pels carrers a rel de la campanya
autonomista, el capità general de Catalunya, el català Joaquim Milans del
Bosch, va decretar l’estat d’excepció a Catalunya, però fent detenir
principalment, no als representants de la campanya autonomista, sinó a part de
la cúpula de la CNT catalana, per així intentar acabar amb les vagues.
Entre els
detinguts hi havia Salvador Seguí, secretari general de la CRTC i Manuel
Buenacasa, secretari general de la CNT a nivell estatal.
Quan a principis
de febrer de 1919 va esclatar la vaga a tota la Canadenca, deixant gran part de
Catalunya sense llum, a més de en altres empreses en solidaritat, la campanya
autonomista, que ja estava mig morta per les divisions, va morir del tot.
Durant la vaga
de la Canadenca, La Lliga i els Carlins (tant els jaumistes com els mellistes),
es van a posar a favor del govern i la patronal per reprimir als sindicalistes,
inclús participant en Sometents antisindicalistes, mentre el PRC de Layret i la
FDN de Macià, es van posar totalment de la part de la CNT, tant en la premsa com
en advocats,
Inclús alguns
membres del PRC i de la FDN també estaven afiliats a la CNT i eren en algun comitè
de vaga, com Ramon Aguiló, independentista i fundador juntament amb Macià de la
FDN feia poc. Ramon Aguiló, a part d’estar també afiliat a la CNT i d’haver fet
d’advocat del sindicat en afers importants durant l’any interior, era el delegat
del comitè de vaga dels Tramviaires durant la vaga general que va seguir a la
de la Canadenca. Ramon Aguiló fou detingut per aquells fets i va estar 6 mesos
a la presó, sent l’avocat i un dels membres dels comitès de vaga que va estar
més temps empresonat.
També Lluís
Companys, del PRC, va ser detingut durant uns dies per intentar de fer de
mitjancer dels anarcosindicalistes durant aquella vaga.
Evidentment els
lerrouxistes del PRR, que fins llavors eren al costat de la Lliga i els Carlins
en sols demanar una minsa autonomia, ara els tocava engegar el seu populisme de
sempre posant-se a favor també de la CNT durant la vaga i també intentant fer
de mitjancers. Els advocats lerrouxistes Rafael del Val i José del Rio, també
van ser detinguts durant uns dies a causa de la repressió d’aquella vaga. Malgrat
tot, Seguí sempre es va mantenir allunyat dels lerrouxistes, als que
considerava uns enemics ja des de l’afer del tiroteig de 1907 al teatre Condal,
com ja s’ha esmentat abans.
SEGUÍ DURANT LA
VAGA DE LA CANADENCA
La força dels
Sindicats Únics de la CNT catalana que havia liderat Seguí, va fer possible
aquell èxit de la vaga de la Canadenca de febrer de 1919, que va esdevenir una
vaga general a Catalunya, que a part de les inicials reivindicacions dels
treballadors de la Canadenca, es van acabar demanant les reivindicacions
històriques del proletariat català, entre elles la jornada de 8 hores.
La vaga va durar
quasi dos mesos i van haver-hi milers d’empresonats. Aquella vaga va posar en
escac tant a la patronal catalana com al mateix Estat Espanyol sent declarat
l’Estat de Guerra a Catalunya pel capità general de Catalunya Joaquim Milans
del Boch, el qual va treure les tropes pels carrers. Finalment el president del
govern Espanyol, Alvaro Figueroa, el Conde de Romanones, es va veure obligat a
decretar les famoses 8 hores de treball, no sols a Catalunya sinó de rebot a
tot l’Estat Espanyol.
Simó Piera, la
ma dreta de Salvador Seguí i delegat del Sindicat Únic de la Construcció de la
CRTC, el més nombrós i un dels més influents amb 40.000 afiliats, havia set qui
havia liderat la vaga de la Canadenca, impulsant-la i sent el delegat de la CNT
en les converses amb les autoritats, ja que Seguí era a la presó, detingut el
gener d’aquell 1919 per l’estat d’excepció abans esmentat. Els demés membres
del comitè de vaga eren Josep Duch, Camil Piñón, Saturnino Meca, Vicenç
Botella, Salazar i Peña.
No obstant això,
quan Seguí va sortir de la presó el 19 de març de 1919, es va posar al davant
de la vaga participant, amb altres, en un històric míting a la plaça de les
Arenes de Barcelona, cosa que va ser determinant per la consecució de les
reivindicacions dels sindicalistes.
Cal ressaltar
que en aquell míting Salvador Seguí va parlar íntegrament en català, com solia
fer en tots els mítings, entre altres coses perquè en aquella època Seguí tenia
greus problemes quan parlava en castellà, ja que el parlava molt malament,
segons diu el mateix Simó Piera en el seu llibre de memòries.
En aquell míting
de la plaça de les Arenes també hi van parlar, Simó Piera, el cap del comitè de
vaga, Paulino Díez en nom de la Confederació Regional del Treball de Catalunya,
Rafael Gironès en nom dels tramviaires i Francisco Miranda, recentment
alliberat, que parlava en nom dels presos governatius alliberats.
Però malgrat que
la patronal i les autoritats van acceptar totes les reivindicacions de la CNT
catalana després de la vaga de la Canadenca, uns pocs dies després, a causa
d’uns pocs presos que quedaven, els sindicats en assemblea i per majoria simple
dels més radicals van decidir tornar a la vaga general, en contra de l’opinió
de Seguí. Allò va portar a més repressió i a que ja no es pogués negociar més
la llibertat dels presos ni de molts acomiadaments, però a la vegada poc
després el president del govern va decretar les 8 hores de treball que havia
acordat amb els líders de la CRTC durant la vaga de la Canadenca.
AUGMENTA LA
VIOLÈNCA PATRONAL, LES VAGUES, ELS LOCK-OUTS I LES LLISTES NEGRES DURANT EL
1919
Malgrat aquella
victòria de la CNT catalana, després d’aconseguir les 8 hores de treball, encara
que a costa de milers de detinguts, la patronal va reaccionar amb més llistes
negres i més pistolers contra els anarcosindicalistes. L’ex comissari de
policia Bravo Portillo, expulsat del cos per espionatge a favor dels alemanys
durant la I guerra mundial, en que espiava a empresaris catalans que venien als
aliats i els feia sabotatges, era a qui acudia la patronal per proporcionar-los
els pistolers que aquest reclutava sota la protecció del capità general de
Catalunya, Joaquim Milans del Bosch.
A partir d’aquí
van sorgir més grups armats d’acció anarcosindicalistes a Barcelona i voltants
per fer front a la violència patronal, disparant ja definitivament l’època del
pistolerisme barceloní, amb cada cop més morts pels carrers. L’ex comissari
Bravo Portillo, el que reclutava pistolers de la patronal, va ser mort a trets
per un grup d’acció anarcosindicalista liderat pel valencià Progrés Ródenas a
Barcelona el 5 de setembre de 1919.
La situació de
vagues, lock-outs i pistolerisme, sobre tot a Barcelona i voltants, feia que la
situació estigués estancada en aquella guerra social, pel que Seguí i el
governador civil de Barcelona, van promocionar una Comissió Mixta entre la CRTC
i els patrons.
SEGUÍ LIDERA UNA
COMISSIÓ MIXTA PER INTENTAR UN ACORD AMB LA PATRONAL
L’octubre de
1919, a iniciativa del governador civil de Barcelona Julio Amado, com secretari
general de la CRTC Salvador Seguí lidera una Comissió Mixta entre la CNT
catalana i representants de la patronal juntament amb els anarcosindicalistes
Simó Piera, Josep Duch, Josep Molins, Saturnino Meca i Manuel Moyano, per
negociar un acord, tant pel que fa a les reivindicacions laborals, com per
acabar amb els acomiadaments de sindicalistes i les llistes negres. Finalment
firmen un acord en que les dos parts cedeixen en alguns punts i es signa un
document que havia de portar a la pau social a Catalunya. Però els patrons de
la Comissió Mixta, que eren dels més radicals, van signar sota la pressió del
governador civil, però en el fons no els agradava l’acord.
Seguí ja ho havia dit a Simó Piera, com reflexa aquest en les seves memòries, que tot allò no serviria de res i que la patronal trencaria els acords. Efectivament el 3 de novembre de 1919 la patronal s’oblida del document signat i decreta un lock-out, fa nombrosos acomiadaments i segueix amb les llistes negres. No volien pau social que duria a sotmetre’s a les reivindicacions dels sindicalistes, volien guerra i provocar una repressió contra la CNT catalana. A partir de llavors van augmentar encara més els atemptats entre el pistolers dels dos bàndols i els tirotejos a la zona de Barcelona.
Salvador Seguí havia liderat durant aquell 1919 diverses gires arreu de l’Estat Espanyol per explicar l’experiència de l’èxit de la vaga de la Canadenca, animant als treballadors a afiliar-se a la CNT. La campanya va ser exitosa, la CNT va créixer sensiblement arreu de l’estat i el desembre de 1919 tota la CNT de l’estat es constituïa en Sindicats Únics, com havia fet la CNT catalana un any i mig abans.
La CNT tenia a finals de 1919 uns 750.000 afiliats a tot l’estat, uns 500.000 dels quals a Catalunya, sent al País Valencià i a Andalusia on va créixer més fora de Catalunya. La patronal i el govern començaven a estar aterrits i veien en la CNT catalana com un perill que es podria estendre de manera massiva per tot l’estat.
ES FUNDEN ELS
SINDICATS LLIURES A BARCELONA I EL 1920 ES DISPARA LA VIOLÈNCIA
L’octubre de
1919, just quan s’estava produint la Comissió Mixta entre la CNT catalana i la
patronal abans esmentada, es van fundar es anomenats Sindicats Lliures a
Barcelona amb la pretensió de fer ombra a la radicalitat revolucionària de la CNT
catalana i organitzar un sindicalisme més moderat, idea recolzada per gran part
de la patronal. Els carlins mellistes Ramon Sales i Amenós i Joan Laguia i Lliteras,
entre altres, sectors carlins jaumistes liderats per Salvador Anglada i també
un bon nombre d’afins a la Lliga Regionalista, van participar en la fundació
dels Sindicats Lliures.
Fins llavors els pistolers de la patronal eren normalment simples sicaris o membres del Sometent contractats pels patrons més radicals, que en un principi reclutava principalment l’ex comissari Bravo Portillo, el qual ja havia set mort el setembre per pistolers anarcosindicalistes, com abans s’ha esmentat. Però un espia mafiós alemany, que també havia col·laborat amb Bravo Portillo i que s’autoanomenava el Baró de Köenig, va substituir a Bravo Portillo en la tasca de reclutar pistolers per la patronal, pel que cobrava altes quotes. El cap de policia de Barcelona el general Miguel Arlegui, encobria i també col·laborava amb el Baró de Köenig en la seva guerra bruta contra els anarcosindicalistes catalans.
Fins llavors els pistolers de la patronal eren normalment simples sicaris o membres del Sometent contractats pels patrons més radicals, que en un principi reclutava principalment l’ex comissari Bravo Portillo, el qual ja havia set mort el setembre per pistolers anarcosindicalistes, com abans s’ha esmentat. Però un espia mafiós alemany, que també havia col·laborat amb Bravo Portillo i que s’autoanomenava el Baró de Köenig, va substituir a Bravo Portillo en la tasca de reclutar pistolers per la patronal, pel que cobrava altes quotes. El cap de policia de Barcelona el general Miguel Arlegui, encobria i també col·laborava amb el Baró de Köenig en la seva guerra bruta contra els anarcosindicalistes catalans.
Però les
baralles entre membres dels Sindicats Lliures i els anarcosindicalistes més
radicals de la CNT a Catalunya, els quals acusaven als recentment fundats
Sindicats Lliures de traïdors a la classe obrera, ja a finals de 1919 i en els
primers mesos de 1920 va derivar en tirotejos cada cop més freqüents entre
membres dels 2 sindicats. A partir de llavors, els patrons més radicals es van
servir tant dels sicaris que reclutava el Baró de Köenig, com de nombrosos
membres dels recentment creats Sindicats Lliures, a qui també pagaven, per atacar
a trets als anarcosindicalistes.
Ramon Sales i
Amenós, el primer president dels Sindicats Lliures i Joan Laguia i Lliteras,
també un dels fundadors del sindicat, van ser els principals organitzadors dels
pistolers dins del sindicat.
L’actuació del Baró de Köenig va arribar a uns graus d’actuació mafiosa tal, que va arribar a organitzar algun atemptat contra algun patró que no volia pagar el seu servei de sicaris, per justificar que el contractessin més. El mateix president de la patronal Felix Graupera, que sospitava d’ell, va arribar a demanar al mateix president del govern espanyol Eduardo Dato que expulsés al Baró de Köenig, el qual va accedir i el Baró va ser expulsat de Barcelona per les autoritats a finals de maig de 1920.
A partir de
llavors ja pràcticament tots els pistolers de la patronal eren contractats
entre els membres dels Sindicats Lliures. En aquells moments el polític de la
Lliga Regionalista de Catalunya i cap de Sometent Josep Bertran i Musitu, també
va adquirir el paper de reclutar pistolers per la patronal, ja que ell i el seu
partit, La Lliga, representaven a una bona part de la patronal catalana.
El govern
central espanyol, presidit per Eduardo Dato, en un intent de restablir el
diàleg, va ordenar alliberar a 900 anarcosindicalistes catalans que eren a la
presó, però el governador civil de Barcelona durant aquells mesos Francisco
Maestre Laborde, el Conde de Salvatierra, que havia recolzat el pistolerisme
patronal i al Baró de Kôenig i no estava d’acord amb la nova situació, s’hi va
negar forçant la seva destitució, sent substituït en el càrrec per Federico
Carlos Bas.
El conde de
Salvatierra havia anat a viure després a València i el 4 d’agost de 1920, va
morir tirotejat per un escamot anarcosindicalista desplaçat des de Barcelona amb
la col·laboració de la CNT valenciana quan anava en un carruatge. La seva
cunyada també resultà morta i la seva dona greument ferida.
Els tirotejos i
morts a la zona de Barcelona durant aquell 1920 en atemptats mutus entre els
pistolers dels dos bàndols i altres atemptats polítics, van arribar a uns
nivells mai vistos abans amb moltes dotzenes de morts i centenars de ferits,
que mereixeria un escrit a part i una llarga i interminable llista per
relatar-los.
Mentre, les vagues
impulsades per la CNT catalana en importants sectors com el del metall, entre
altres, i els lock-outs de la patronal per contraatacar, agreujaven cada cop
més la guerra social a Catalunya.
En aquells
moments la revista de la Confederació Regional del Treball de Catalunya
(CRTC) de la CNT “Solidaridad Obrera”
havia set prohibida. Dos dels membres del comitè de la CRTC, Andreu Nin i
Joaquim Maurin, es van entrevistar l’octubre de 1920 amb el governador civil
Bas per negociar la reobertura de la revista. Bas, a part de negar-s’hi, els va
advertir que segurament aviat el substituirien i que posarien a un altre
governador que iniciaria una brutal repressió. Com veurem més endavant, allò es
va complir.
SEGUÍ PROMOU UN INTENT
DE COMISSIÓ MIXTA EN EL SECTOR DEL METALL
L’octubre de
1920 a Catalunya destacava entre altres vagues, la del sector del metall
promoguda pel Sindicat Únic del ram de la CRTC. Durant aquell mes, com durant
tot l’any, s’anaven produint atemptats entre pistolers dels dos bàndols, cosa
que feia preveure que tot acabaria malament com estava passant fins llavors.
El 29 d’octubre
d’aquell 1920 Salvador Seguí va proposar tant als sindicalistes del metall com
al governador civil Bas, que és fes una Comissió Mixta entre els patrons del
metall i representants del Sindicat Únic del ram per apropar posicions.
Aquell mateix 29
d’octubre cap a les 20h, va ser mort a trets el patró flequer Antoni Pere
Figueras al passeig del Born de Barcelona. Molts van pensar que allò acabaria
amb l’intent de negociació, però el fet de que Figueras no era patró del sector
del metall, pertanyia al Sometent i era reclutador de pistolers de la patronal,
la majoria no ho van relacionar directament amb la proposta de fer la Comissió
Mixta, malgrat que alguns patrons més radicals del metall ho van intentar. Tot
es va relacionar amb la típica venjança mútua dels pistolers dels dos bàndols.
Tant alguns
patrons del metall com alguns dels delegats més radicals del comitè de vaga del
Sindicat Únic del sector, no volien la Comissió Mixta, els primers perquè no
volien cedir ni un pas als sindicalistes i els segons perquè pensaven que allí
és negociaria un conveni a la baixa.
LA MORT EN
ATEMPTAT DEL PATRÓ JAUME PUJOL REBENTA LA COMISSIÓ MIXTA DEL METALL
Jaume Pujol i
Torrents, president de l’Associació d’Industrials Electricistes, que era un
dels patrons del sector del Metall més conciliadors i favorables a la Comissió
Mixta, va estar d’acord en participar-hi convencent a altres empresaris del
sector.
Salvador Seguí
ajudat per un dels seus principals col·laboradors, Pere Foix, delegat del
Sindicat Únic del sector Mercantil, van organitzar una reunió a primeres hores
del matí del 30 d’octubre de 1920 al local del Sindicat Únic del Metall i,
malgrat les reticències d’alguns dels delegats més radicalitzats, els va
convèncer amb un discurs de que s’havia d’anar a la Comissió Mixta i negociar
el final d’aquella vaga i aconseguir algunes de les principals reivindicacions
del sector, ja que pensava que hi havia interessos perquè tot acabés malament.
Alguns dels
membres del comitè de vaga del Sindicat Únic del Metall que participaren en
aquella reunió eren destacats i coneguts anarcosindicalistes d’aquella època entre
els que destaquen, Ramon Archs i Serra, Pere Vandellós i Romero, Francesc Arín,
Enric Rueda, entre altres. També Josep Canela i Recasens participava del comitè
de vaga del metall, encara que era delegat del Sindicat Únic d’Hosteleria, però
donades les seves qualitats de líder sindical, en va formar part malgrat que no
era del sector com a representant també de la CRTC, fet que també solia passar
en aquella època en algunes vagues.
Però un cop
Seguí els havia convençut a tots d’anar a la Comissió Mixta, quan acabava la
reunió els arribà la notícia de que feia pocs minuts, cap a les 11.30h.
d’aquell matí del 30 d’octubre de 1920, havien mort a trets al carrer Ponent de
Barcelona al patró del sector del Metall Jaume Pujol, precisament el més
conciliador i el que havia fet més perquè es fes la Comissió Mixta.
En aquells
moments Seguí, que ja marxava, va tornar a reunir als delegats del comitè de
vaga i, segons diu el mateix Pere Foix en el seu llibre de memòries i que era
present en la reunió, Seguí els va dir, “La reunió que acabem de fer no ha
servit de res, no cal que ens moguem d’aquí ni amem a la Comissió Mixta. Ara
només cal esperar el xàfec que ens caurà al damunt”.
Per alguns l’assassinat
del patró Jaume Pujol podria haver set ordenat pels patrons més radicals com a
provocació per aturar la Comissió Mixta, però per altres els autors podrien
haver set algun grup d’acció anarcosindicalista molt radicalitzat que haurien
confós a Jaume Pujol amb el seu germà, el qual era dels patrons radicals que no
volien la negociació en la Comissió Mixta i de pas també rebentar-la, ja que
els anarcosindicalistes més radicals tampoc volien aquella negociació. Aquesta
última versió, encara que sembli incomprensible, és molt possible i inclús
molts sectors de la mateixa CNT l’han vist posteriorment com la més probable.
El mateix dia al
vespre, els pistolers de la patronal intentaven matar a Salvador Seguí.
ATEMPTAT FALLIT
CONTRA SEGUÍ
El vespre del 30
d’octubre de 1920, just el mateix dia en que aquest s’havia reunit amb els
comitè de vaga del sector del Metall i havien matat al patró Jaume Pujol, com
abans s’ha esmentat, van intentar matar a Salvador Seguí.
Cap a les 21h.
d’aquell dia, tres pistolers dels Sindicats Lliures van disparar contra
Salvador Seguí des de la cantonada dels carrers Sant Pau i Mendizábal de
Barcelona. Salvador Seguí es va tirar al terra rodant, es va treure la seva
pistola i va disparar contra els agressors, sortint després corrent pel carrer
en direcció al Paral·lel. Els agressors ho van haver de deixar córrer i també
van fugir perdent-se pels carrers. Un botiguer de 70 anys que passava per allí,
Francesc Casals, va resultar ferit greu per una bala accidental.
Malgrat que en
aquella època Salvador Seguí volia intentar evitar caure en provocacions
armades, en el passat havia set un activista d’acció, era un expert en l’ús de
la pistola i no li tremolava la ma si havia d’usar l’arma.
Salvador Seguí
es va dirigir després del tiroteig a la cita que ja tenia prevista amb uns
companys al “Café Español”, situat a la mateixa cantonada entre el Paral·lel i
el carrer de Sant Pau, on després d’explicar als companys el que havia passat,
va seguir tranquil·lament amb la reunió.
Al “Café
Español” Seguí es solia reunir amb els seus amics més propers dins de la CRTC,
entre els que destaquen Simó Piera, Joan Pey, Francesc Viadiu, Pere Foix, Joan
Peiró, Martí Barrera, Salvador Quemades, Felip Barjau, Antoni Feliu, Jaume
Aragó, Daniel Rebull, Jaume Albarícies, Antoni Vidal, Josep Castella i Antoni
Amador, entre altres, com diu el mateix Pere Foix en el seu llibre de memòries.
ELS PATRONS DEL
METALL REBUTGEN LA COMISSIÓ MIXTA
La mort a trets
del patró sector del Metall Jaume Pujol, que a més era un dels màxims
representants dels empresaris del sector que s’havia de reunir amb els
sindicalistes del Metall, havia ja set l’excusa perfecte dels patrons
radicalitzats del sector per rebutjar anar a la Comissió Mixta, malgrat que comitè de vaga del Sindicat Únic
del Metall, a instàncies de Seguí, ja havia acceptat la negociació.
Però els patrons
del Metall no sols van rebutjar la negociació, sinó que es van entrevistar el 5
de novembre de 1920 amb representants del govern espanyol i els van demanar que
canviessin de governador civil, ja que consideraven a Bas massa tou, proposant
a Martínez Anido, amb qui ja tenien contactes feia temps, per que apliqués ma
dura i acabés amb la CNT catalana.
ARRIBA MARTÍNEZ
ANIDO I SEGUÍ ÉS EMPRESONAT EL NOVEMBRE DE 1920
El 8 de novembre
de 1920, el fins llavors governador militar de Barcelona, Severiano Martínez
Anido, va substituir en el càrrec de governador civil de Barcelona a Federico
Carlos Bas, nomenat pel president del govern espanyol Eduardo Dato, que sota
pressions de la cúpula militar, va donar a Martínez Anido la carta blanca que
aquest li demanà per acabar de manera violenta amb la CNT catalana.
Durant el
següents dies es continuaren produint atemptats mutus dels pistolers més
radicals dels bàndols amb uns quants morts, tant entre els Sindicats Lliures
com entre els Sindicats Únics de la CNT, destacant entre els
anarcosindicalistes els grups d’acció que lideraven Josep Saleta i Pla “el nano
de Sants”, Francesc Garcia i Garcia “el Patilles”, Pere Boadas i Rivas, Vicenç
Cervera. Jaume Jiménez i Serra “el Jaumet de la tenda”, Andreu Mora i Escudé
“el noi de Terrassa”, entre altres, que efectuaren alguns atemptats mortals.
Entre els grups
armats d’acció anarcosindicalistes cal destacar la presència de dues noies molt
joves, Josepa Crespo i Ballester de 17 anys i Roser Segarra i Travé de 19 anys,
les quals eren unes de les poques dones que participaven directament en els
atemptats.
Alguns dels
coneguts pistolers de la patronal dins dels Sindicats Lliures que atemptaven
contra anarcosindicalistes en aquells moments eren entre altres, Carles
Baldrich “l’Oncle”, Josep Cinca, Angel Coll, Fulgencio Vera “Mirete”, Paulí
Pallàs i Vallès, Natali Alvarado i Simó i els seus germans Agustí i Damià,
entre altres. El mateix Ramon Sales i Amenós, el president dels Sindicats
Lliures, participava en ocasions directament en els atemptats.
Als pocs dies en el càrrec, Martínez Anido va fer detenir el 22 de novembre de 1920 al secretari general de la CRTC Salvador Seguí, el qual acabava d’arribar de Rio Tinto (Huelva), on hi havia anat per solidaritzar-se amb la vaga dels miners d’aquella població.
El mateix dia i
els següents, Martínez Anido també va fer detenir a la zona de Barcelona a dotzenes
de membres de la cúpula de la CNT catalana, a més de l’advocat de la CNT Lluís
Companys, que era un dels caps del Partit Republicà Català (PRC) i també gran
amic de Salvador Seguí.
Un dels
destacats atemptats d’aquell mes, entre altres, va ser el realitzat el 26 de
novembre, en que uns pistolers dels Sindicats Lliures van matar a trets a Josep
Canela i Recasens, un dels que havia participat en el comitè de la vaga del
metall, quan anava acompanyat del membre del comitè de la CNT Andreu Nin al bar
“el Ciclista” de la plaça Bonsuccés de Barcelona. Andreu Nin, també objectiu de
l’atemptat, es va salvar saltant darrera del mostrador evitant la pluja de
bales.
Altres membres
tant dels Sindicats Únics com dels Sindicats Lliures, anaven caient morts o
ferits en els atemptats mutus que es realitzaven aquell mes.
El 30 novembre
d’aquell 1920, just el mateix dia en que tant Seguí com les altres dotzenes de
membres de la cúpula del comitè la CNT catalana i importants delegats dels
Sindicats Únics, anaven a ser enviats en vaixell a la presó del Castell de la
Mola de Maó, Martínez Anido va fer matar per uns pistolers a Francesc Layret,
el líder del PRC i també advocat de la CNT.
Simó Piera, un dels anarcosindicalistes més influents, es va amagar i va poder evitar ser detingut en aquella batuda.
Salvador Seguí i
39 detinguts més de la cúpula de la CNT, passarien quasi un any i mig a la presó
al castell de la Mola a Maó entre els que destaquen Camil Piñón i Oriola,
Daniel Rebull i Cabré, Agustí Barrera i Maresma, Francesc Viadiu i Valls,
Francesc Arín i Simó, Enric Rueda i López, Josep Soler i Guillamet “el
Señorito”, Ramon Recasens i Miret, Jaume Albarcias i Descàrrega, Miguel Arbós i Serena, Vicenç Botella
i Molla, Francesc Comas i Pagès “el Peronas”, Josep Roigé i Rodó i Antonio
Amador i Obón, entre altres.
Lluís Companys i
Jové, també un dels deportats al castell de la Mola, un mes després, el 30 de
desembre de 1920, va ser escollit diputat pel PRC i va poder sortir de la presó
per anar al parlament de Madrid.
La
il·legalització de la CRTC es va fer efectiva ja del tot i Martínez Anido va
declarar a la CNT catalana fora de la llei i sense permetre-li cap activitat
sindical. Per altra banda des del govern civil es va proposar que la majoria de
treballadors catalans s’afiliessin als Sindicats Lliures, un cop la CNT
catalana estava prohibida. Els Sindicats Lliures, a causa de la intimidació en
les empreses, van aconseguir en pocs mesos arribar a més de 100.000 afiliats a
Catalunya.
EL 1921 AUGMENTA
LA VIOLÈNCIA A BARCELONA MENTRE SEGUÍ ÉS A LA PRESÓ
El governador
civil de Barcelona Martínez Anido, a partir de llavors va implicar-se de ple en
la guerra social entre els pistolers anarcosindicalistes i els pistolers dels
Sindicats Lliures i de la patronal, col·laborant plenament amb aquests últims i
a més fent aplicar les lleis de fugues a la policia. El cap de policia de
Barcelona el general Miquel Arlegui, que ja havia recolzat i encobert
l’actuació de l’abans esmentat Baró de Kôenig i els seus pistolers de la
patronal, es va convertir en el principal col·laborador de Martínez Anido en
aquesta tasca
A Salvador Seguí
l’havia substituït com a secretari general de la CRTC de la CNT dins de la
clandestinitat Ramon Archs i Serra, qui va organitzar la defensa armada
anarcosindicalista a Catalunya. Ramon Archs es va envoltar de col·laboradors
com Pere Vandellós, Simó Piera, Medir Martí i Pere Boadas per aquesta tasca, la
majoria, tret de Piera, històrics dels grups d’acció. La cúpula de la CNT
catalana en la clandestinitat estava pràcticament en mans dels grups d’acció,
el que feia preveure aquell 1921 un augment de la violència contra la sagnant
repressió duta a terme pel governador Martínez Anido.
Simó Piera, la
ma dreta de Seguí fins llavors, era també de la seva línia de no caure en
provocacions, però la guerra violenta dels pistolers de la patronal amb el
suport del governador civil contra els membres de la il·legalitzada CRTC en la
clandestinitat, no li donava una altra opció que o fugir o implicar-se en la
defensa armada, optant per aquesta última.
En aquells
moments el secretari general de la CNT a nivell estatal era el val·lisoletà
Evelio Boal, que també residia a Barcelona, que era l’enllaç entre la CNT
catalana i la CNT de la resta de l’estat i que també col·laborava en la defensa
armada.
Evelio Boal
però, va ser detingut el 3 de març de 1921 i el va substituir en el càrrec de
secretari general de la CNT a nivell estatal Andreu Nin, també en la
clandestinitat, qui continuà col·laborant amb Ramon Archs, secretari general de
la CRTC en organitzar la defensa contra els pistolers patronals.
La defensa armada
i que també va esdevenir venjança armada liderada per Ramon Archs, per les
lleis de fugues de Martínez Anido i els atemptats dels pistolers de la patronal
totalment conxorxats amb el governador civil, van culminar amb l’atemptat
contra el president del govern espanyol Eduardo Dato, mort a trets el 8 de març
de 1921 a Madrid pels anarcosindicalistes catalans, Pere Mateu, Lluís Nicolau i
Ramon Casanellas, acompanyats de Llúcia Fors i Felip, que es van prestar
voluntaris sota les ordres de Ramon Archs.
Mentre passava
tot això, Seguí era a la presó i el 1921 va ser l’any més sagnant del
pistolerisme barceloní, amb una CNT catalana il·legalitzada i pràcticament sols
actuant en tirotejos amb quasi nul·la activitat sindical.
Ramón Archs i el
seu principal col·laborador Pere Vandellós, van ser assassinats el 26 de juny
de 1921 després de ser tirotejats per la policia poc després de ser detinguts
per una delació en una descarada lleis de fugues. Molts altres van caure per
aquest mètode, com el mateix Evelio Boal, tirotejat quan sortia de la presó
Modelo de Barcelona el juliol de 1921.
Joaquim Maurin, que liderava el comitè de la CNT a Lleida, va substituir a l’assassinat Ramon Archs com a secretari general de la CRTC, anant Barcelona des d’on liderava juntament amb Andreu Nin la CNT de forma clandestina.
El 1921, sense
que la CNT il·legalitzada pogués exercir cap activitat a sindical a Catalunya i
perseguida a mort pels pistolers de la patronal i per la policia sota les
ordres de Martinez Anido, un cop mort Ramon Archs, el que havia set el principal
líder dels grups d’acció, els pistolers anarcosindicalistes actuaven cada cop
més en grups autònoms. Si bé alguns tenien encara contactes amb Nin o Maurin,
la majoria actuaven pel seu compte.
El 1921 va ser
l’any més violent i amb més morts de tot el pistolerisme barceloní i el relat
dels tirotejos seria interminable.
ELS NOUS CAPS DE
LA CNT, NIN I MAURIN, VAN A MOSCOU A DEMANAR AJUDA EL 1921
Donada la dura i
sagnant guerra social que duien els anarcosindicalistes catalans aquell 1921
davant d’una força superior, contra pistolers patronals fortament finançats,
policies i militars amb Martínez Anido al davant, Andreu Nin, el secretari
general de la CNT a nivell estatal i Joaquim Maurin, secretari general de la
CRTC, van decidir anar a Moscou a demanar ajuda a la Unió Soviètica l’estiu
d’aquell 1921. A Moscou es van entrevistar amb el cap de l’exèrcit soviètic
Trotski i altres dirigents, per demanar-los ajuda en armes per la guerra social
sindicalista a Barcelona.
A Moscou, Trotski
els va dir a Andreu Nin i a Joaquim Maurin que si volien que la Unió Soviètica
ajudés a la CNT en la guerra social a Catalunya, havien de convertir-la en un
sindicat marxista. Andreu Nin i Joaquim Maurin, que ja feia un temps que els
havia entusiasmat la revolució soviètica i després de conèixer-la de primera
ma, van estar d’acord en convertir la CNT en un sindicat marxista, pensant que
així a la vegada gaudirien de l’ajuda soviètica tant per la guerra social a
Barcelona com per una futura revolució obrera a Catalunya o a tot l’Estat
Espanyol.
El setembre de 1921 Nin i Maurin van decidir tornar a Barcelona, però per no ser detectats, van marxar en dies diferents i van quedar a Berlín, ja que les autoritats de diversos països europeus també controlaven als considerats sindicalistes “perillosos”, sobre tot els catalans. En aquella època viatjar per Europa sent sindicalista i català, era per a molts governs sinònim de ser terrorista.
Maurin va
arribar a Berlin a principis de setembre de 1921 de manera clandestina ajudat
pel Partit Comunista Alemany (PCA). En una de les seus clandestines del PCA Maurin
es va trobar per casualitat amb Ramon Casanellas, un dels anarquistes que
havien matat al president del govern Eduardo Dato, el 8 de març de 1921. Pere
Mateu, un dels autors, ja havia set detingut a Madrid, però Casanellas, Lluís
Nicolau i la seva dona Llúcia Fors, havien pogut fugir. Ramon Casanellas li va
dir a Maurin que tenia permís per refugiar-se a la Unió Soviètica on hi anava
en pocs dies. Casanellas va entrar a Rússia en pocs dies i allí després de
casar-se amb una oficial de l’exèrcit soviètic, Maria Alexandrovna Fortus, es
va fer comunista i en poc temps comandant d’aviació de l’exèrcit soviètic.
Seguint amb
Maurin a Berlin, als pocs dies, aquell setembre de 1921, va arribar a Berlin
Andreu Nin des de Moscou per una banda i per l’altra també van arribar a Berlin
aquell mes Lluis Nicolau i la seva dona Llúcia Fors, també participants de
l’atemptat contra Eduardo Dato, els quals venien fugint de Barcelona amb la
intenció d’entrar també a Rússia com Ramon Casanellas.
Les autoritats
alemanyes, a través de confidents, van acabar detenint a Andreu Nin, el qual
estava reclamat per les autoritats espanyoles com un dels instigadors de
l’atemptat contra el president del govern Eduardo Dato, sota la lògica de que
era el secretari general del sindicat que l’havia matat. Si bé l’organitzador
de l’atemptat havia set Ramon Archs, Andreu Nin n’estava assabentat i havia
donat el seu vistiplau. També per aquells dies van detenir a Lluís Nicolau i a
Llúcia Fors a Berlin, que també estaven reclamants pel govern espanyol per participar
directament en l’atemptat contra Dato.
A Joaquim Maurin
no el van detenir però la policia alemanya el va expulsar del país, pel que va
tornar a Barcelona, agafant des de llavors el càrrec de secretari general de la
CNT a nivell estatal en la clandestinitat. Era finals de setembre de 1921 i els
tirotejos i assassinats eren continus a Barcelona.
Finalment Andreu
Nin no va ser extradit, però ja no podia tornar a Barcelona, ja que estava
reclamat per la justícia i va tornar a Moscou, on es va fer un important militant
amb càrrecs del Partit Comunista de la Unió Soviètica i on s’hi va estar 10
anys, arribant a agafar una bona amistat amb Ramon Casanellas, l’altre refugiat
català anarquista que també es va fer comunista. En quan a Lluís Nicolau i
Llúcia Fors, en uns mesos van ser finalment extradits a l’Estat Espanyol
entrant a la presó a Madrid i afrontant un futur judici en el que se’ls
demanava la pena de mort juntament amb Pere Mateu.
MAURIN VOL
CONVERTIR A LA CNT EN MARXISTA EN PLENA GUERRA DE PISTOLERS A BARCELONA
Joaquim Maurin,
un altre cop a Barcelona en la clandestinitat, ja com a secretari general de la
CNT a nivell estatal, es volia proposar convèncer als afiliats de que s’havia
d’orientar la CNT cap al marxisme i així poder a més rebre ajuda de la Unió Soviètica.
El problema és que difícilment dins de la CNT catalana s’acceptaria convertir de
cop el sindicat en marxista, ja que dins d’ella, si bé també hi havia un bon
nombre d’afiliats que es van entusiasmar també amb la revolució Soviètica, hi
havien un gran nombre d’anarquistes o anarcosindicalistes convençuts, tant
radicals com més moderats, que eren majoria en els càrrecs d’influència dins
dels Sindicats Únics.
Malgrat tot, la
forta clandestinitat i la forta guerra social, amb nombrosos morts i empresonats,
feia difícil fer un congrés per debatre si canviar o no la secretaria general de
la CNT de moment, pel que la majoria van seguir sols preocupats per
l’autodefensa armada dins de la clandestinitat.
SALVADOR SEGUÍ
SURT DE LA PRESÓ EL 1922 I ÉS ESCOLLIT SECRETARI GENERAL DE LA CNT
El 4 d’abril de
1922 el president del govern, el conservador José Sánchez Guerra, va voler
iniciar una època de pacificació i ordena l’alliberament de Salvador Seguí i
els altres dirigents de la CNT catalana detinguts, que eren dotzenes. Salvador
Seguí als pocs dies, el 18 d’abril, se’n va anar a Madrid a reunir-se amb els
representants de la CNT de tot l’estat per parlar de la nova línia del
sindicat, proposant Seguí, sense deixar de ser anarcosindicalistes ni
independents dels partits, una col·laboració amb la UGT i els partits polítics
d’esquerres obreristes, per agafar més força en contra de la repressió contra
els sindicats.
Seguí va ser rebut i acompanyat per Madrid pel seu amic Lluís Companys, del PRC, que també havia estat a la presó de la Mola amb ell durant un mes fins que fou escollit diputat, el qual d’alguna manera, encara que no oficialment, era la veu de Seguí i d’una part de la CRTC al parlament de Madrid.
Seguí va ser rebut i acompanyat per Madrid pel seu amic Lluís Companys, del PRC, que també havia estat a la presó de la Mola amb ell durant un mes fins que fou escollit diputat, el qual d’alguna manera, encara que no oficialment, era la veu de Seguí i d’una part de la CRTC al parlament de Madrid.
Malgrat tot, el
president del govern Sánchez Guerra no va destituir per pressions dels militars
i de la patronal catalana a Martínez Anido com a governador civil de Barcelona. La CNT en teoria tornava a ser
legal a Catalunya, però el governador civil de Barcelona Martínez Anido, de
manera unilateral i amb el suport de la cúpula militar, seguia prohibint
l’activitat sindical de la CNT a la província de Barcelona.
Mentre, després
d’uns mesos de una certa tranquil·litat, els tirotejos entre pistolers
anarcosindicalistes i dels Sindicats Lliures o de la patronal, tornaven a augmentar
a la zona de Barcelona, sobre tot quan després de la legalització anunciada de
la CNT catalana, malgrat que Martínez Anido intentava impedir la seva actuació
sindical, feia que molts treballadors de base que s’havien afiliat quasi forçosament
als Sindicats Lliures abans, volien retornar a la CNT, cosa que augmentà la
tensió entre els dos sindicats.
El juliol de
1922 finalment es celebra el congrés estatal de la CNT a Saragossa de manera
clandestina, ja que a Barcelona resultava quasi impossible per la prohibició i
la forta vigilància. En aquell congrés, Angel Pestaña, un dels dirigents de la
cúpula de la CNT catalana, que també havia anat un temps a la Unió Soviètica,
no es va entusiasmar amb aquella revolució com ho havien fet Nin i Maurin i va
donar mals informes de la deriva d’aquella revolució, afirmant que, si bé
s’havia aconseguit una societat comunista, era una dictadura d’uns pocs
dirigents i que es reprimia als anarquistes. Allò va convèncer a la majoria de
delegats del congrés que ja volien fer fora a Joaquim Maurin de la secretaria
general i la seva influència marxista, però a la vegada també hi havia una
lluita per la secretaria general entre els anarquistes radicals i els anarcosindicalistes
més moderats que no rebutjaven, dins de la independència anarcosindicalista,
col·laborar amb els partits d’esquerra, aquests últims representats per
Salvador Seguí.
Finalment
Salvador Seguí va ser escollit per majoria secretari general de la CNT a nivell
estatal, que representava un anarcosindicalisme molt combatiu però no
anarquista radical. El sector marxista i el sector anarquista radical de la CNT
havien set desplaçats de la direcció.
ES FUNDEN “LOS
SOLIDARIOS” COM A TENDÈNCIA ANARQUISTA RADICAL DINS DE LA CNT
Els marxistes de
la CNT sota el lideratge de Joaquim Maurin es proposarien a partir de llavors
organitzar un partit comunista a Catalunya, formant un grup dins de la CNT
anomenat “La Batalla”, que tenien estrets contactes amb Moscou i amb els dos
refugiats catalans allí i ex de la CNT, Andreu Nin i Ramon Casanellas, que ara
tenien càrrecs importants dins del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Entre
els cenetistes que també s’afegiren amb Maurin al grup marxista de “La
Batalla”, cal destacar a Hilari Arlandís i Daniel Rebull.
En canvi el
sector anarquista radical, també desplaçat de la direcció de la CNT, es van
proposar crear un grup paral·lel per en un futur tornar a agafar el control de
la CNT. Els anarquistes catalans dels grups d’acció Alfons Miquel Martorell i
Eusebi Brau, juntament amb els anarcosindicalistes residents a Barcelona, el
català Joan Garcia i Oliver, el valencià Ricardo Sanz i el murcià Miguel Garcia
Vivancos, juntament amb un grup d’acció anarquista amb que en aquells moments
estava ubicat a Saragossa, format pels lleonesos Buenaventura Durruti, Gregorio
Martínez “ El Toto” i Marcelino del Campo, els aragonesos Francisco Ascaso,
Domingo Ascaso, Alejandro Ascaso i Rafael Torres Escartín, l’asturià Aurelio
Fernández, el navarrès Gregorio Suberviola Bargutia, van fundar l’octubre de
1922 un grup anarquista anomenat “Los Solidarios”. Com que a Barcelona era on
la CNT tenia el motor del sindicat a tot l’estat, es van traslladar tots a
Barcelona, per des d’allí intentar a través dels nombrosos grups d’acció
anarcosindicalistes catalans que actuaven des de feia quasi 6 anys, organitzar
una revolta i a la vegada tornar a controlar la direcció de la CNT i tornar a
orientar-la cap a l’anarquisme radical.
L’aragonès
Manuel Buenacasa, que residia a Barcelona i que ja havia set secretari general
de la CNT nivell estatal el 1918 i que també era del sector anarquista radical,
sense entrar a formar part de “Los Solidarios”, considerat també un grup
d’acció, havia set un dels que havia posat en contacte als caps dels anarquistes
radicals de Barcelona i Saragossa que acabaren formant el grup.
MARTÍNEZ ANIDO ÉS
DESTITUÏT I S’INICIA UN BREU PERIODE DE TREVA
Prop de les 12h. de la nit del 22 d’octubre 1922, el governador civil de Barcelona, el general Severiano Martínez Anido, va muntar un atemptat trampa contra ell mateix, a través de l’infiltrat a la CNT Innocenci Feced, a la Rambla de Santa Mònica de Barcelona en el que van morir primer un anarcosindicalista i un policia en el tiroteig que es produí i posteriorment dos anarcosindicalistes més participants de l’atemptat trampa al aplicar-los la llei de fugues després de ser detinguts. Després d’allò Martínez Anido va ser destituït pel president del govern espanyol, el conservador Sánchez Guerra al descobrir el fiscal general de Barcelona lo de l’atemptat trampa. També van destituir al cap de policia de Barcelona Miguel Arlegui. Finalment s’havia acabat la guerra bruta des del govern civil que havia durat 2 anys, encara que la de la patronal i el cap de policia Arlegui, feia més temps que durava.
Prop de les 12h. de la nit del 22 d’octubre 1922, el governador civil de Barcelona, el general Severiano Martínez Anido, va muntar un atemptat trampa contra ell mateix, a través de l’infiltrat a la CNT Innocenci Feced, a la Rambla de Santa Mònica de Barcelona en el que van morir primer un anarcosindicalista i un policia en el tiroteig que es produí i posteriorment dos anarcosindicalistes més participants de l’atemptat trampa al aplicar-los la llei de fugues després de ser detinguts. Després d’allò Martínez Anido va ser destituït pel president del govern espanyol, el conservador Sánchez Guerra al descobrir el fiscal general de Barcelona lo de l’atemptat trampa. També van destituir al cap de policia de Barcelona Miguel Arlegui. Finalment s’havia acabat la guerra bruta des del govern civil que havia durat 2 anys, encara que la de la patronal i el cap de policia Arlegui, feia més temps que durava.
Aquell mateix
vespre d’aquell 22 d’octubre, uns pistolers sota les ordres de Martínez Anido,
també havien intentat matar a Simó Piera al barri de Sants de Barcelona, a qui
van tirotejar, però Piera es va poder refugiar en un portal tot i traient la
seva pistola, havent els agressors de fugir.
A partir
d’aquell octubre de 1922, en que havia set destituït Martínez Anido, durant un
temps els pistolers dels Sindicats Lliures van perdre la protecció de les
autoritats i els seus principals dirigents. Ramon Sales i Amenós i Joan Laguia
i Lliteras van ordenar als seus pistolers aturar les activitats momentàniament,
ja que a més la CNT catalana havia set legalitzada un altre cop recentment i
ara els Sindicats Lliures pretenien iniciar per primer cop algunes lleus
reivindicacions laborals per donar més imatge obrerista i competir amb la CNT a
Catalunya. Per això als dirigents dels Sindicats Lliures no els convenia
embrutar-se de sang una altra vegada i arriscar-se a la seva detenció i aturar
la nova projecció sindical dels Sindicats Lliures.
Aquella nova
imatge obrerista que volien donar els Sindicats Lliures, encara que no passaven
de lleus reivindicacions molt localitzades que inclús van dur a que
organitzessin alguna vaga en alguna empresa, a cops inclús conjuntament amb la
CNT, va allunyar momentàniament a alguns dels patrons més radicals dels
Sindicats Lliures.
Joan Laguia, en
aquells moments president dels Sindicats Lliures, va inclús parlar amb Salvador
Seguí per proposar-li una activitat sindical conjunta amb la CNT catalana. La
idea era treure de la radicalitat a la CNT catalana amb petites reivindicacions
que no suposessin un perill de fons pel sistema d’explotació real que patia el
proletariat català. Salvador Seguí li va dir a Joan Laguia que ell ara era
secretari general de la CNT de tot l’Estat i que això ho hauria de parlar amb la
CRTC, encara que ell fos un dirigent influent. A part d’això, Seguí es va negar
en rodó a acceptar la proposta de Laguia i va dir no influiria en absolut sinó
tot al contrari en que la CRTC ho acceptés.
Seguí però, si
volia fer un pacte amb la UGT per futures reivindicacions obreres conjuntes. La
UGT tenia molt poca militància a Catalunya però era bastant nombrosa a la resta
de l’estat. Aquell intent de pacte de Seguí entre la CNT i la UGT, crispava
encara més al sector anarquista més radical de la CNT.
Salvador Seguí a
la vegada va instigar també als grups armats d’acció anarcosindicalista a
aturar les seves activitats, ja que si fins llavors estaven justificades per
fer front a les lleis de fugues i als pistolers de la patronal, a finals de
1922 hi havia un clima de legalització del sindicat sumat al desmantellament de
la protecció de les autoritats als pistolers de la patronal dins dels Sindicats
Lliures, que podria permetre una reactivació del sindicalisme combatiu que
s’acostés en un proper futur a gestes com la de la vaga de la Canadenca de
febrer de 1919.
El 27 de novembre
de 1922 es fa a Barcelona l’elecció del delegat del Sindicat Únic de la
Construcció de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la
CNT, que era el sindicat més nombrós i un dels més influents. Va ser escollit
per majoria un altre cop delegat Simó Piera i Pagès, el principal impulsor de
la vaga de la Canadenca de 1919, el qui havia ja liderat el Sindicat Únic de la
Construcció al 1918 quan es va fundar i que a més era de la línia de Salvador
Seguí i gran amic i estret col·laborador seu ja des de 1914. Allò va suposar
una forta decepció pel sector anarquista més radical, que buscaven fórmules per
tornar a agafar influència dins dels Sindicats Únics més importants a
Catalunya.
EL SECTOR
ANARQUISTA RADICAL CONTRA LES PROPOSTES
DE SEGUÍ
Salvador Seguí
insistia en no caure en provocacions i així assegurar una combativa i exitosa
lluita sindical que tenia prevista pel proper any, el 1923. Alguns sectors de
la CNT catalana no estaven d’acord amb Seguí, tant en el fet d’aturar lluita
armada com només amb la tàctica de vagues, ja que el sector anarquista més
radical preferia iniciar una altra guerra social que portés a una insurrecció i
a la revolució anarquista immediata, la qual ja tenien estudiada de manera molt elaborada.
“Los Solidarios”
amb Joan Garcia i Oliver i Buenaventura Durruti al davant, no es constituïren
de moment en un grup d’acció, ja que a Barcelona ja n’hi havia de nombrosos funcionant
feia anys, malgrat que dos membres seus, Eusebi Brau i Alfons Miquel Martorell,
seguien integrats en els seus grups d’acció d’abans. “Los Solidarios” el que
van fer va ser reunir-se amb diversos grups d’acció anarcosindicalistes de
Catalunya per demanar-los suport per incrementar la línia revolucionària,
promoure una revolució anarquista i ajudar així a recuperar la CNT per
l’anarquisme radical. Molts d’aquests grups, com el liderat per Pere Boadas i
Rivas, el creador del primer grup d’acció a finals de 1917, hi van estar
d’acord, però en canvi altres grups d’acció fins aquell moment, van preferir
seguir la línia de Salvador Seguí i programaven deixar les armes de moment i
reintegrar-se en el sindicalisme.
“Los Solidarios”
malgrat no convèncer a tothom, s’havien convertit en els líders de la línia
anarquista radical a Catalunya i també arreu de l’Estat Espanyol, agafant un
gran nombre de suports esperant el seu moment.
Els anarquistes
més radicals de Barcelona acusaven a Seguí de poc anarquista, tant pel seu
intent de pacte amb la UGT, com per les seves contínues converses de
col·laboració amb membres de partits
d’esquerres sobiranistes com el PRC de Lluís Companys, l’Estat Català de
Francesc Macià o la Unió Socialista de Catalunya (USC) de Ramon Campalans,
aquests últims una escissió catalanista dins del PSOE a Catalunya. No és que
Salvador Seguí es volgués convertir en polític en aquells moments, ja que es
mantenia fermament anarcosindicalista, però entenia que l’acció conjunta de
l’anarcosindicalisme i els partits catalans d’esquerres, podia ajudar a agafar
més força per a les reivindicacions obreres.
A Salvador Seguí
l’unia una profunda amistat amb Lluís Companys, advocat de la CNT i amb qui
havia compartit presó al castell de la Mola de Maó el 1920. També tenia una
bona amistat amb Francesc Macià des de aquest havia proporcionat armes a la CNT
catalana durant la sagnant vaga d’agost de 1917. Els tres solien tenir reunions
periòdiques a casa de Lluís Companys.
Salvador Seguí,
paral·lelament a acceptar l’ajuda dels partits d’esquerra, mantenia l’acció
sindical com primera prioritat i a la vegada proposava que els treballadors
s’organitzessin en cooperatives fins arribar a crear una societat paral·lela
dins del capitalisme que a la llarga podria dur a la fi del mateix sistema.
El sector
anarquista més radical de la CNT, liderat ara per “Los Solidarios”, estava
totalment oposat a les tesis i actuació de Salvador Seguí, ja que l’acusaven de
començar a vendre’s a l’acció política i lo de la societat paral·lela de
cooperatives ho consideraven una desviació a la revolució anarquista que
s’havia de fer.
El desembre de
1922, els representants dels grups anarquistes més radicals van citar a Salvador Segui a un
local del sindicat al Districte V, l’actual Ciutat Vella, i el van quasi
sotmetre a un judici acusant-lo de traïdor a la idea anarquista i de venut als
polítics, inclús alguns insinuant que cobrava d’algú per això. Salvador Seguí,
que malgrat estar en aquells moments en contra de caure en provocacions armades
havia set en el passat un home d’acció ja des de 1902 i sabia usar molt bé la
pistola, es va enrabiar de valent davant les acusacions i va proposar que tots
traguessin les pistoles i que ho arreglessin tot a trets allí mateix. Ningú es
va atrevir a fer res i tothom va marxar. Ja no van molestar més a Salvador
Seguí, a part de criticar-lo pel darrera.
EL PATRONS MÉS
RADICALS REACCIONEN I CONTRACTEN A PERE MÀRTIR HOMS PER RECLUTAR PISTOLERS
Per altra banda,
com s’ha comentat abans, la sobtada actitud de “prudència” inicial dels caps
dels Sindicats Lliures i dels seus pistolers, com Joan Laguia i Ramon Sales, i
la reactivació del sindicalisme combatiu liderat per Salvador Seguí, en aquell
nou període de “pau” i legalització de la CNT catalana, va posar en guàrdia als
patrons més radicals i als sectors més conservadors de la societat catalana,
que ja es veien venir a sobre una altra vaga semblant a la de la Canadenca en
pocs mesos. En aquells moments els patrons més radicals temien més a Salvador
Seguí que als anarquistes radicals o els grups d’acció.
Sota la
iniciativa del patró de la Construcció Joan Miró i Trepat i del polític carlí
Salvador Anglada, entre altres, donat que no confiaven ja gaire en els
dirigents dels Sindicats Lliures, amb la seva nova momentània línia, ni amb les
autoritats, que ja no perseguien sistemàticament a la CNT catalana ni ajudaven
als pistolers de la patronal, pel seu compte van contractar a l’advocat Pere
Màrtir Homs, el qual, ja des de feia uns mesos, cobrava d’alguns patrons per
organitzar pel seu compte una nova banda de pistolers per atacar als
anarcosindicalistes catalans. Pere Màrtir ja feia quasi dos anys que actuava
d’infiltrat en mitjans de la CNT, ja que mentre defenia a anarcosindicalistes
en judicis, donava informació d’aquests a Martínez Anido i al cap de policia de
Barcelona Miguel Arlegui.
Pere Màrtir Homs es lucrava cobrant d’alguns patrons per organitzar aquelles bandes de pistolers, una actitud típicament mafiosa.
També alguns
sectors dels Sindicats Lliures i alguns dels seus pistolers de sempre,
discrepaven de la nova línia de treva dels caps del seu sindicat i també
s’aproparen a la posició dels patrons més radicals. El mateix Ramon Sales, un
dels caps dels Sindicats Lliures i un dels principals caps dels pistolers de la
patronal ja des de 1919, no estava gaire d’acord amb aquella pacificació,
malgrat que com a dirigent important dels Sindicats Lliures, públicament
mantenia una actitud pacificadora davant l’intent dels Sindicats Lliures de
mostrar-se com realment obreristes.
El primer mes de
1923 havia passat sense cap mort en atemptat a Barcelona i voltants, mentre la
CNT catalana incrementava la seva lluita sindical i es produïen algunes vagues
localitzades en algunes empreses per les eternes reivindicacions encara lluny
de ser aconseguides.
Semblava que la
línia de Seguí triomfava i que l’anarcosindicalisme català es podria
desenvolupar de manera gran un altre cop. Però poc a poc, a partir de febrer de
1923, es van anar produint uns estranys atemptats que van començar a enrarir
l’ambient i que precediren a l’assassinat de Salvador Seguí el 10 de març de
1923.
PRIMER
ANARCOSINDICALISTA ASSASSINAT EL 1923
L’1 de febrer de
1923 es trencà aquella pau momentània quan va ser mort en atemptat
l’anarcosindicalista Felip Giménez i Mestre, un destacat membre del Sindicat
Únic de la Construcció que havia destacat en una recent vaga dels treballadors que
construïen el metro de Barcelona.
Aquell 1 de
febrer de 1923 Felip Giménez, treballador de les obres del metro de Barcelona,
havia anat a parlar amb uns treballadors que eren en un dels pous on es feien
les obres del metro per animar-los a afiliar-se als Sindicat Únic de la
Construcció de la CRTC, a més de d’intentar convèncer-los de seguir amb la vaga
del metro. Però aquell grup de treballadors amb qui va anar a parlar, eren membres
dels Sindicats Lliures i li van dir que no pensaven canviar de sindicat i a més
en aquell moment eren acompanyats de Francesc Rabal, que era l’encarregat i un dels
membres més radicals dels Sindicats Lliures. Felip Giménez no va insistir i va
marxar. Uns minuts després era seguit per diversos individus, entre ells
l’encarregat Rabal i era tirotejat i ferit mortalment en un altre pou d’on es
feien les obres del metro, morint a l’hospital quatre dies després.
Molts apuntaven
a que la tàctica dels empresaris radicals per rebentar aquella pau havia
començat amb aquell atemptat, encara que altres afirmaven que havia set sols
cosa personal entre el membre dels Sindicats Lliures Francesc Rabal i
l’anarcosindicalista Felip Giménez. Tot és possible, però Felip Giménez era en
el punt de mira des de feia temps per la patronal com un els promotors de
vagues en la construcció del metro. Aquell fet però, ja va començar a fer
augmentar la tensió.
ASSASSINAT DEL
DELEGAT DELS RAM DE L’AIGUA DELS SINDICATS LLIURES
El 24 de febrer
de 1923 era mort a trets Amadeu Campí davant de l’abaixador del barri del Clot
de Barcelona, el qual era el president de ram de l’Aigua dels Sindicats
Lliures. Campí era un membre important del sindicat i aquell atemptat va causar
gran impressió, tant entre els Sindicats Lliures com entre la direcció de la
CNT, ja que allò si que podia ser una guspira per una nova guerra social
violenta. No obstant això, ja des d’un principi molts van pensar que allò es
tractava d’una provocació patronal, ja que els mateixos anarcosindicalistes
radicals més propensos a reiniciar una lluita armada, tampoc veien en Campí ni
un objectiu ni aquell semblava el moment més adequat per iniciar una espiral de
violència. Inclús dins dels mitjans dels mateixos Sindicats Lliures es deia que
no havien set els anarcosindicalistes sinó obra dels patrons més radicals,
contraris a la nova línia del sindicat. Quasi tothom ha apuntat després com a
autors de l’atemptat a membres de la banda de Pere Màrtir Homs, que hauria set
contractat pels patrons més radicals, segurament perquè no els agradava la
línia de Campí dins dels Sindicats Lliures i de pas rebentar la nova i relativa
pau social
DOS ESTRANYS
ATEMPTATS EL 26 DE FEBRER DE 1923
El 26 de febrer
de 1923, són morts en dos atemptats diferents a Barcelona dos coneguts membres
dels Sindicats Lliures fins llavors. Semblava una venjança dels
anarcosindicalistes, però va resultar que van ser pistolers dels propis
Sindicats Lliures qui els van matar.
El primer
atemptat d’aquell 26 de febrer es va produir a les 19.30h. quan va ser mort a
trets Josep Serrés i Guerrera, que fins feia poc havia set delegat del Sindicat
Lliure de Menudaires, que era el sindicat dels treballadors dels escorxadors
d’animals. Josep Serrés havia deixat els Sindicats Lliures perquè s’havia
establert pel seu compte en el mateix negoci i s’havia fet patró. El nou
president del Sindicat Lliure de Menudaires, Isidre Armengol, juntament amb
altres va ser qui van matar a Josep Serrés, sent inclús detingut per la
policia. Encara no està clar el perquè i si tenien comptes pendents per algun
motiu.
Però el mateix
dia es produeix un altre atemptat de similars característiques. Josep Martí i
Arbonés un empleat del Banco Hispano-Americano, que fins feia poc era el cap de
propaganda del Sindicat Lliure de Banca era mort a trets cap les 20.30h. al
carrer Mallorca de Barcelona. Josep Martí, a indicacions del propi banc havia
deixat el Sindicat Lliure per motius desconeguts. No obstant això, tothom
coincidia que havien set membres dels mateixos Sindicats Lliures qui l’havien
matat en una venjança personal per motius desconeguts després de deixar el
sindicat.
Dos assassinats
en un mateix dia amb característiques similars, dos ex membres dels Sindicats
Lliures morts pels seus ex companys. Venjances personals? Càstig per deixar el
sindicat i a la vegada intentar crear tensió per iniciar una nova guerra
social? Dos assassinats molt estranys.
ENCARREGAT MORT
EL 3 DE MARÇ DE 1923
El 3 de març de
1923 es produeix un altre mort a trets a Barcelona. Al barri de Guinardó, el
treballador de la construcció Antoni Caparrós havia set acomiadat de l’obra on
treballava el dia abans. Aquell dia, cap al migdia, Caparrós es va presentar a
l’obra i va matar a trets a l’encarregat Antoni Curiel. Havia set un cas de
venjança per l’acomiadament, però no una acció premeditada de cap grup d’acció
de la CNT catalana.
Per tant, entre l’1
de febrer i el 3 de març de 1923 havien mort a trets a Barcelona, 1 anarcosindicalista
mort per un membre dels Sindicats Lliures, 3 membres o ex membres dels
Sindicats Lliures, però tots morts per membres del seu propi sindicat o com en
el cas de Campí, per membres de la banda de Perer Màrtir, a més d’un encarregat
d’obra, mort per un treballador acomiadat.
Cap d’aquells
morts a trets no va colar com a justificació per futures venjances contra
anarcosindicalistes o viceversa i llavors l’objectiu principal va passar a ser
matar al propi Salvador Seguí, el gran líder de tota la CNT, primer per frenar
la seva influència en la línia sindical combativa que tant temien els patrons
més radicals i a la vegada provocar una venjança dels anarcosindicalistes ja
quasi segura, que faria que tornés la guerra social sagnant que tant desitjaven
aquells patrons per justificar la repressió i desmantellar de nou
l’anarcosindicalisme català.
CARTA D’ANDREU
NIN A SALVADOR SEGUÍ DES DE MOSCOU
A principis de
març de 1923 Salvador Seguí havia rebut una carta d’Andreu Nin des de Moscou en
la que li deia que les autoritats soviètiques l’invitaven a assistir a un
congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Seguí, sense confirmar si hi
aniria, si que va mostrar a la militància un cert interès per acudir-hi, cosa
que va provocar les crítiques d’alguns sectors anarcosindicalistes de
Catalunya. Segurament Nin tenia interès en reactivar la proposta soviètica de
convertir la CNT en un sindicat marxista i a la vegada rebre ajuda soviètica. A
la vegada potser Seguí tenia curiositat per veure la realitat d’aquella
revolució en directe, de la qual n’havia sentit tant a parlar a través
d’altres, com Pestaña o Maurin, cadascú amb versions diferents. Seguí però
seria assassinat pocs dies després, com veurem a continuació.
9 DE MARÇ DE
1923, INTENT FALLIT DE MATAR A SEGUÍ
A principis de
març de 1923, Salvador Seguí ja sabia que era el principal objectiu de la
patronal, tant per informes que ell mateix tenia com per amenaces rebudes per
escrit i també per haver detectar personatges que l’havien seguit i que fins
llavors havia esquivat. Com recordarem Seguí ja havia rebut un atemptat dos
anys i mig abans, el 30 d’octubre de 1920, que ell mateix havia rebutjat amb la
seva pistola.
Salvador Seguí
tenia aquells dies nombroses activitats que fer i els seus amics i familiars
més propers li aconsellaven que les suspengués i que sortís poc de casa. Seguí,
malgrat que era plenament conscient de que era l’objectiu nº1, no va voler
suspendre res i sortia cada dia i quan creia necessari.
Pere Màrtir Homs
havia contactat amb Innocenci Feced, que havia estat durant 2 anys infiltrat
dins dels grups d’acció de la CNT fins que va promoure l’atemptat trampa contra
Martínez Anido el 22 d’octubre de 1923, que va acabar amb la mort de tres
anarcosindicalistes i un policia a les Rambles de Barcelona. Des de llavors,
quan es va descobrir tota la trama que va acabar amb la destitució de Martínez
Anido com a governador, ja tothom sabia que Feced havia set un infiltrat, el
qual va passar a estar en el punt de mira dels grups d’acció anarcosindicalistes.
Feced, a partir de llavors es va implicar plenament dins de la banda de Pere
Màrtir i amb el principal objectiu de matar a Salvador Seguí.
El dia 9 de març de 1923, un dia abans de que fos assassinat, Salvador Seguí va anar amb la seva dona i el seu fill al Teatro Cómico, al Paral·lel, en una funció per recaptar diners a favor dels presos. Seguí i la seva família hi van acudir acompanyats de l’advocat de la CNT Joan Casanovas, també amic seu i membre del PRC, el mateix partit de Companys. Aquell dia membres de la banda de Pere Màrtir, amb Feced al davant, ja esperaven a Seguí fora del teatre per matar-lo.
El dia 9 de març de 1923, un dia abans de que fos assassinat, Salvador Seguí va anar amb la seva dona i el seu fill al Teatro Cómico, al Paral·lel, en una funció per recaptar diners a favor dels presos. Seguí i la seva família hi van acudir acompanyats de l’advocat de la CNT Joan Casanovas, també amic seu i membre del PRC, el mateix partit de Companys. Aquell dia membres de la banda de Pere Màrtir, amb Feced al davant, ja esperaven a Seguí fora del teatre per matar-lo.
Al sortir del
teatre el vespre d’aquell dia 9 de març, Seguí i la seva família van agafar un
taxi al Paral·lel per anar casa seva, que era a la plaça de la Sagrada Família.
Durant el trajecte, Seguí ja va observar que un cotxe els seguia i enseguida
se’n va adonar de que aquells segurament eren els que el volien matar. A
l’arribar a casa seva, va dir a la seva dona i fill que entressin corrent a casa,
mentre ell es quedava dempeus al carrer per pagar el taxi, encara que el
taxista, que el va reconèixer, no li va voler cobrar. Salvador Seguí es va
mantenir a l'acera mirant fixament el cotxe que els havia seguit i que s’havia
aturat uns metres enrere. El cotxe va arrencar i va marxar d’allí. Els havia
set impossible fer l’atemptat, ja que Seguí se n’havia adonat i els esperava.
No es van atrevir ja que Seguí sabia usar molt bé la pistola i de cara, no sols
a traïció com aquells pistolers contractats per la patronal. Haurien d’esperar
una altre moment per matar a Seguí a traïció. El dia següent arribaria el moment
10 DE MARÇ DE
1923, EL DIA QUE VAN MATAR A SALVADOR SEGUÍ
El dissabte dia
10 de març de 1923, Salvador Seguí va sortir de casa seva cap a les 13h.
Malgrat les advertències del perill que corria tant d’amics com família, no
pensava cancel·lar les seves cites d’aquell dia.
Poc després
Salvador Seguí es va dirigir al cafè “Tostadero” a la plaça Universitat on
havia quedat amb Lluís Companys perquè aquest li pagués una feina de pintor que
li havia fet a casa seva. Al bar també es va trobar amb l’anarcosindicalista i
amic seu Francesc Comas i Pagès “El Peronas”. Després els tres van fer unes
partides de billar en el mateix bar, com solien fer moltes vegades. Un cambrer
del bar anomenat Saleri, que era un confident pagat per la banda de Pere Màrtir
Homs, els va fer arribar que Seguí era al bar. Llavors Pere Màrtir, Innocendi
Feced i altres pistolers de la banda van aparèixer a les rodalies i van fer
guàrdia amagats a prop del bar a la plaça Universitat.
Quan els tres
van sortir del bar, Companys va marxar cap a una altra direcció, mentre Salvador
Seguí es va dirigir al districte V juntament amb Francesc Comas, on havia
quedat a la botiga d’un droguer a qui li havia de pagar les pintures que havia
usat en la feina a casa de Companys. Més tard havia quedat també prop d’allí,
en el local del Sindicat Únic de la Construcció, amb l’anarcosindicalista i
col·laborador seu Pere Foix, el qual li havia de comunicar a Salvador Seguí
algunes coses que havia investigat sobre una trama militar per fer un cop
d’estat.
Salvador Seguí havia
sortit molt atent del bar “El Tostadero” de la plaça Universitat i en aquells
moments els membres de la banda de Pere Màrtir no es van atrevir a disparar i
van seguir a Salvador Seguí i a Francesc Comas pel casc antic. En principi
Comas no era objectiu principal, però a l’anar amb Seguí van decidir matar-lo
també, ja que possiblement anava armat i podria respondre. De totes maneres
Francesc Comas, delegat del Sindicat Únic del Vidre, havia liderat una
important vaga del sector feia poc, pel que també resultava positiu per la
patronal matar-lo.
A l’arribar al
carrer Cadena, Seguí va entrar amb Comas a la botiga del droguer, li va pagar
les pintures i poc després es van ficar en un bar del costat anomenat “La
Trona”. Cap a les 19.15h., just quan els dos sortien del bar, que era entre el
carrer Cadena i el carrer Sant Rafael, Seguí es va aturar un moment per
enrotllar un cigarret, moment en que quatre pistolers de la banda de Pere
Màrtir Homs van començar a disparar als dos anarcosindicalistes. A Seguí li van
disparar directament al cap per la zona del front, s’havien d’assegurar de que
no pogués respondre. Seguí va caure al terra, mentre Comas va intentar fugir
rebent dos trets, un a la cama i un al fetge i va acabar caient en la porta
d’una carnisseria que hi havia a prop. Mentre un altre pistoler va rematar a Salvador
Seguí, que era al terra i encara es movia, amb un altre tret al cap a la zona
del templa. Molts afirmen que era Feced qui el va rematar. Una dona que passava
per allí, Margarida Miquel i Ricall, va rebre un tret accidental a la cama.
Llavors els quatre pistolers van fugir corrent.
Es dona la
circumstància de que un guàrdia civil era molt a prop dels fets i ho va veure
tot. El guàrdia civil va fer un intent de seguir als assassins apuntant-los amb
la pistola, però la persecució va durar sols uns pocs metres. Després el
guàrdia civil va dir que havia intentat disparar però que la pistola s’havia
bloquejat i no podia disparar. Evidentment el més possible és que lo de que la
pistola no funcionava sigui fals, i el guàrdia civil, fos per por davant de
quatre pistolers o per que simplement no volia atrapar-los, va fer l’intent de
persecució per quedar bé i es va inventar lo del fallo de la pistola.
Als pocs
moments, molta gent es va començar a aplegar al voltant del mort i enseguida
molts el van reconèixer, “És Salvador Segui!”. La notícia va començar a córrer
com la pólvora. Algú va posar un ram de flors on havia caigut Seguí un cop se
n’havien endut el cadàver i nombrosos veïns i anarcosindicalistes i
simpatitzants es van aplegar al lloc dels fets.
A Francesc Comas, ferit greu, el van portar al dispensari del carrer Marquès de Barberà. Simó Piera i Pagès, el gran amic de Salvador Seguí i també de Comas, hi va acudir i allí va sentir que els metges deien que Comas era molt greu i que moriria sense remei. Simó Piera, molt nerviós, es va treure la pistola i va obligar a evacuar a Francesc Comas ràpidament a l’hospital, on moriria 3 dies després.
Unes setmanes després la policia detenia a Innocenci Feced com a sospitós de ser un dels assassins de Seguí, però allò no va aturar la violència que vindria en els següents mesos.
ESPECTACULAR
BROT DE VIOLÈNCIA A BARCELONA DESPRÉS DE LA MORT DE SEGUÍ.
Durant els 3
dies següents a l’assassinat de Salvador Seguí va esclatar una onada de
violència a Barcelona, sobre tot al districte V, l’actual Ciutat Vella, amb
nombrosos tirotejos que causaren sols entre l’11 i el 14 de març de 1923, 5
morts i més de 15 ferits de bala, sent 2 dels morts policies.
Ja l’11 de març
a cap a les 20h., l’endemà de l’assassinat de Seguí, es produí un tiroteig. Uns
anarcosindicalistes eren al carrer Sant Pau de Barcelona pistola en ma aturant
i enregistrant a transeünts que podrien ser sospitosos de tenir relació amb el
pistolerisme patronal. El guàrdia civil Silvio Navarro Náquer, pistola en ma,
els va voler aturar de la seva activitat quan va ser tirotejat pels anarcosindicalistes,
els quals van fugir després. El guàrdia civil resultà ferit de bala en una
cama.
El dilluns dia
12 de març de 1923, el governador civil de Barcelona Raventós, per evitar un
funeral massiu que podria causar disturbis, va ordenar treure el cos de
Salvador Seguí al vespre de l’Hospital Clínic i enterrar-lo en secret al
cementiri de Montjuïc. Els mateixos metges de l’Hospital Clínic van avisar a la
seva dona, ja que si no arriba ser per ells tampoc ho hagués sabut. Allò va
causar una enorme indignació entre els afiliats als Sindicats Únics, ja que
pretenien organitzar un funeral massiu, convocant a la vegada una vaga general
a Barcelona pel dia següent. La tensió anava augmentant i aquell mateix dilluns
es produïren dos tirotejos al Districte V, un d’ells molt sagnant.
Aquell dilluns
12 de març cap a les 19h. Pere Comas, anarcosindicalista i germà de Francesc
Comas, l’altre víctima de l’atemptat contra Seguí, anava acompanyat de Martí
Barrera, també anarcosindicalista i administrador de la revista “Solidaridad
Obrera”, quan al l’alçada del Paral·lel amb carrer de Sant Pau, davant del
“Café Español”, es van creuar amb uns membres dels Sindicats Lliures i es van
reconèixer mútuament. No se sap qui va començar però es produí un fort tiroteig
entre els dos bàndols. El lloc era molt ple de gent i es produïren moltes
corredisses fins que uns policies que eren a prop s’hi van acostar també
disparant i unint-se a “la festa”. Tant Pere Comas i Agustí Barrera com els
membres dels Sindicats Lliures van fugir sense que es produïssin ferits de
miracle.
Però el mateix
dia 12 de març d’aquell 1923 i poques hores després, cap a els 22.30h. es
produeix un altre fortíssim tiroteig al mateix carrer Sant Pau resultant 2
policies morts i uns 10 ferits de bala, anant els fets de la següent manera:
Aquell dia 12 de
març hi havia convocada des de feia uns dies una reunió del Sindicat Únic de la
CNT del ram de la Fusta al seu local de carrer Sant Pau nº 85. Donada la tensió
d’aquells dies, sobre tot des de l’assassinat de Seguí, la policia va prohibir
la reunió per pensar que allò podria ser una reunió d’anarcosindicalistes
armats. Malgrat tot, nombrosos anarcosindicalistes, tant del ram de la Fusta
com d’altres rams van anar a la reunió i efectivament molts d’ells armats. Uns
policies van acudir al local i van ordenar que acabés la reunió. A la sortida
els policies van voler escorcollar als anarcosindicalistes assistents. Com que
la majoria anaven armats, preveient que els detindrien i sumat a tensió que
tenien pel recent assassinat de Seguí, molts d’ells van començar a disparar
contra els policies. Durant una bona estona es va produir un intens i
espectacular tiroteig pel carrer Sant Pau i voltants entre nombrosos
anarcosindicalistes i nombrosos policies. Quatre policies van resultar ferits, dos
d’ells van morir dies després.
Per altra banda,
altres 10 persones, entre anarcosindicalistes i alguns transeünts, van resultar
també ferits de bala en aquell tiroteig del carrer Sant Pau, encara que tots es
van recuperar a l’hospital.
El policia ferit
Joaquim Castillo va morir dos dies després, el 14 de març a l’hospital. Un
altre policia ferit, Pablo Rivelle va morir nou dies després, el 21 de març a
l’hospital. Els altres policies ferits, Jaime Sopera i Domingo Garcia van sobreviure.
La policia va detenir després a 45 anarcosindicalistes que s’havien refugiat
dins del local del Sindicat Únic del ram de la Fusta, encara que foren
alliberats l’endemà, ja que els que havien disparat havien fugit.
L’endemà,
dimecres 13 de març de 1923, els anarcosindicalistes havien convocat la vaga
general a Barcelona i voltants i també una manifestació a la plaça Catalunya a
les 16h. Aquell mateix matí del dia 13 havia mort a l’hospital Francesc Comas,
l’altre anarcosindicalista que havia resultat ferit en l’atemptat contra
Salvador Seguí. La tensió augmentava.
Milers de persones es van aplegar a la plaça Catalunya aquella tarda i van sortir en manifestació passant pel Portal de l’Àngel, les Rambles i fins al Govern Civil, on el governador Salvador Raventós va rebre a uns representants de la CNT, entre ells Pere Comas, germà de l’assassinat Francesc Comas, els quals li van expressar la seva protesta per l’enterrament en secret de Seguí i per altres detencions d’anarcosindicalistes, com les del tiroteig del dia anterior al carrer Sant Pau.
La cúpula de la CNT catalana va criticar després a aquells delegats, ja que van dir que s’havien reunit amb el governador pel seu compte sense demanar permís a l’assemblea del comitè de la CNT catalana. De totes maneres en aquella reunió el Governador Raventós va acordar amb els representants de la CNT que l’havien visitat, que permetria una concentració i un funeral massiu a Francesc Comas, però amb la condició de que fos en diumenge, per així no provocar cap vaga o aturada laboral. Hi van estar tots d’acord.
Durant el
recorregut de la manifestació d’aquell dimarts dia 13 de març, sense que es
produïssin greus disturbis, si s’havien produït algunes càrregues de la policia
que van produir corredisses, ja que sols s’havia autoritzat la concentració, no
la manifestació. Malgrat tot la manifestació no es va trencar i va poder
arribar al govern civil, com abans s’ha esmentat.
Però la
vigilància que la policia exercia al districte V durant la manifestació, va
produir un altre sagnant tiroteig.
Cap a les
18.30h. d’aquell dimarts 13 de març de 1923 i mentre durava la manifestació i
les corredisses, dos policies que vigilaven a aquells grups van ser tirotejats
al carrer de la Cera. Els dos policies, Andrés Garcia i Adrian Avilés, van
sortir darrere dels dos individus que els havien tirotejat, els quals van
entrar a un bar del carrer Riereta. Els policies van entrar al bar molt
nerviosos i disparant i van confondre a l’amo del bar i a un client amb els
individus a qui perseguien, obrin foc contra ells. Mentre, els qui havien
disparat als policies, suposadament dos anarcosindicalistes, havien fugit per
una altra sortida del bar, el qual tenia dos portes que donava a dos carrers.
L’amo del bar, Joan Sandalinas Calpe i el client del bar Pau Abella i Brunet,
van resultar ferits morint poc després a l’hospital. Les autoritats van
processar als dos policies per haver matat per error a dos innocents.
El mateix
dimarts 13 de març, cap a les 20.45h. al carrer Bonavista al barri de Gràcia,
l’anarcosindicalista Antoni Royo i Ibars, que era sabater, era mort a trets per
uns pistolers quan anava acompanyat d’altres dos anarcosindicalistes. L’espiral
de violència augmentava en els dies immediats a l’assassinat de Seguí. Estava
clar que els que volien amb aquell assassinat provocar una nova guerra social,
ho estaven aconseguint.
A part d’algun
incident o baralla aïllada, no va haver-hi cap més tiroteig, al menys per
motius socials, a Barcelona fins l’enterrament de Francesc Comas, que com abans
s’ha esmentat s’havia acordat que es faria en diumenge.
EL FUNERAL DE
FRANCESC COMAS
El diumenge 18
de març de 1923, es va celebrar el funeral per Francesc Comas que a la vegada
pretenia també ser un homenatge tant a Comas com a Seguí, el qual havia set
enterrat de manera secreta per les autoritats el dilluns 12 de març.
A les 8h. del
matí, ja hi havia concentrades milers de persones al voltant de l’Hospital
Clínic de Barcelona, d’on havia de sortir el fèretre amb l’anarcosindicalista
mort Francesc Comas.
Cap a les 9.45h. va sortir el cotxe fúnebre amb Francesc Comas, que va ser seguit per unes 200.000 persones pel carrer Villarroel cap a la Gran Via i passant per la Plaça Espanya fins al cementiri de Montjuïc. Era la manifestació més nombrosa que es recordava a Barcelona fins llavors, que es va fer tant per homenatjar a Comas com a Seguí. No es va produir cap incident.
Cap a les 9.45h. va sortir el cotxe fúnebre amb Francesc Comas, que va ser seguit per unes 200.000 persones pel carrer Villarroel cap a la Gran Via i passant per la Plaça Espanya fins al cementiri de Montjuïc. Era la manifestació més nombrosa que es recordava a Barcelona fins llavors, que es va fer tant per homenatjar a Comas com a Seguí. No es va produir cap incident.
Al cementiri va parlar entre altres, Joan Peiró, que acabava de substituir al recentment assassinat Salvador Seguí en el càrrec de secretari general de la CNT a nivell estatal. Joan Peiró, amb una emoció continguda, va dir, entre altres coses, que els anarcosindicalistes catalans no es deixarien intimidar per les persecucions i els assassinats. Semblava un avís per a tothom, ja que Peiró, que era de la mateixa línia de Salvador Seguí, amb aquelles paraules insinuava que la lluita seguiria com fos.
TORNA A ESCLATAR
DEFINITIVAMENT LA VIOLÈNCIA DIÀRIA A BARCELONA
Durant els
següents dies van tornar els atemptats mutus entre els grups d’acció
anarcosindicalista i els pistolers de la patronal dins dels Sindicats Lliures, de
la banda d’Homs o del Sometent.
El 26 de març
d’aquell 1923 era mort a trets el membre dels Sindicats Lliures Narcís Garriga,
al carrer Constitució de Barcelona al barri d’Hostafranchs cap a es 19.30h.
A les 12.30 de
la nit entre el dia 27 i 28 de març era mort a trets l’anarcosindicalista Joan
Pey i Feliu al carrer Porta Ferrissa de Barcelona.
El dia 31 de
març cap a les 16h. són morts a trets els anarcosindicalistes Moisés Bustamente
i Rafael Guirach al barri d’Hostafrancs.
El dia 6 d’abril
de 1923 cap a les 11.30h és mort a trets al carrer Villarroel de Barcelona el
membre dels Sindicats Lliures, Francesc Pastor i Garcia.
El mateix dia 6
d’abril a cap a les 14.30h. és mort a trets Agustí Viladoms, el president del
Sindicat Lliure del ram de l’Aigua.
Encara el mateix
6 d’abril a les 17.30h. uns anarcosindicalistes intenten matar al president
dels Sindicats Lliures, Joan Laguia i Lliteras, a un bar de Manresa. Els
escortes de Laguia, també dels Sindicats Lliures, van respondre a trets i els
agressors van acabar fugint. Laguia va resultar il·lès però tres dels membres
dels Sindicats Lliures van resultar ferits de bala.
Aquell atemptat
de Manresa havia set el primer atemptat que “Los Solidarios” havien fet com a
grup a Catalunya en el que participaren dos dels seus membres, Joan Garcia i
Oliver i Francisco Ascaso, juntament amb dos membres d’un altre grup d’acció,
Joan Figueras i Francesc Roigé.
L’endemà dia 7
d’abril de 1923 cap a les 15.15h. a la plaça Santa Anna de Barcelona, els
anarcosindicalistes Juan López i Miquel Palau disparen contra un grup d’uns 5
membres dels Sindicats Lliures entre els que hi havia Ramon Sales i Amenós, el
principal fundador dels Sindicats Lliures i principal promotor dels seus
pistolers des de 1919. Els agredits però, van respondre a trets ferint a Juan
López que va ser detingut poc després a l’igual que Palau. En dos dies s’havia
intentat assassinar a Joan Laguia i a Ramon Sales, els principals líders i
fundadors dels Sindicats Lliures.
TOTS ELS SECTORS
DE LA CNT A FAVOR DE LA VENJANÇA DESPRÉS DE L’ASSASSINAT DE SEGUÍ
S’havia acabat
aquella treva entre la CNT i els Sindicats Lliures de finals de 1922 i
principis de 1923, sols trencada per algun estrany atemptat i sobre tot amb el
punt d’inflexió de l’assassinat de Salvador Seguí. Els Sindicats Lliures
tornaven de ple i sense complexes a la guerra armada a l’igual que els grups
d’acció anarcosindicalistes un altre cop en la lluita d’eliminació mútua.
Poc després de
l’assassinat de Seguí, algunes veus i alguns mitjans de comunicació, havien
expressat de manera mal intencionada, la sospita de que a Salvador Seguí el
podrien haver matat membres dels grups més radicals anarquistes, per orientar
un altre cop la direcció de la CNT cap a l’anarquisme radical. Però allò era
una infàmia, ja que tothom, inclús els anarquistes radicals que discrepaven en
aquells moments de Seguí, li tenien un enorme respecte per la seva trajectòria
i enseguida es van preparar per venjar la seva mort.
A partir
d’aquell moment, quasi tots els anarcosindicalistes de Catalunya, tant els de
la línia radical liderada per “Los Solidarios”, com els de la línia més
moderada que havia liderat Seguí i que ara liderava Peiró, estaven d’acord en
armar-se i iniciar una altra guerra social de venjances.
Malgrat que molts sabien que allò significava rebentar el sindicalisme combatiu que podria dur a grans vagues, la ràbia per l’assassinat de Seguí i sumat a l’increment dels atemptats dels pistolers de la patronal, va fer que la majoria d’anarcosindicalistes catalans de totes tendències, tant els de la línia moderada que ara liderava Peiró, com els de la línia radical liderada per “Los Solidarios”, estiguessin d’acord en iniciar una altra guerra de venjances. En aquells moments predominava la “sang calenta” i la ràbia, hi havia desig de venjança i a pocs els importava ja la conveniència o no d’aquelles venjances armades, però era el que quasi tothom desitjava.
El mateix Joan
Peiró, seguidor de les tesis de Salvador Seguí i el aquells moments secretari
general de la CNT a nivell estatal, va fer unes declaracions reproduïdes en
diversos diaris, en les que deia que inicialment no estaven a favor de la
lluita armada, però que si els atacaven es defensarien com fos.
El relat dels atemptats durant els següents mesos seria interminable amb tirotejos i morts quasi cada dia o cada setmana a la zona de Barcelona. Es tornava de cop al que havia passat en anys anteriors. Durant mesos a partir de llavors, la violència a Barcelona aquell 1923 agafaria nivells semblants als de 1920 o 1921. Molts diaris feia uns mesos havien anunciat el final del pistolerisme barceloní, però a partir de març de 1923 s’havia produït de cop un contundent retorn al passat.
Membres
històrics dels grups d’acció dels anarcosindicalistes catalans, organitzaven
nous grups en els que cada cop s’hi apuntava més gent, alguns d’aquests grups
eren liderats per Pere Boadas i Rivas, Jacint Vila i Casal “l’Escombriaire”,
Josep Soler i Guillamet “el Señorito”, Medir Martí i Augé, Alfons Miquel
Martorell, Amadeu Sanmartín i Suñé, Eusebi Brau i Mestres, Restituto Gómez i
Adelantado, Manuel Talens i Giner “el Valencianet”, Josep Saleta i Pla “el Nano
de Sants”, José Blanco i Martínez “el Valladolid” i Josep Espuñes i Bach, entre
altres, reclutant nombrosos membres en els seus escamots.
Mentre els grups
d’acció anarcosindicalistes s’anaven tirotejant quasi diàriament amb els
pistolers de la patronal i amb membres dels Sindicats Lliures, la direcció de
la CNT amb Joan Peiró i el sector marxista de la CNT organitzat en el grup “La
Batalla” liderat per Joaquim Maurin, l’abril de 1923 pactaven amb el Partit
Republicà Català de Lluís Companys, l’Estat Català de Francesc Macià i la Unió
Socialista de Catalunya de Rafael Campalans, la creació d’un Comitè Civil per
fer front comú contra la violència patronal, organitzant reunions, manifestos
públics i manifestacions que acabaren amb alguns disturbis.
“LOS SOLIDARIOS”
ES CONVERTEIXEN EN UN GRUP D’ACCIÓ
“Los Solidarios”
per la seva banda, com a anarquistes radicals es van negar a participar en
aquell Comitè Civil i es van organitzar ja de manera definitiva com a grup
d’acció, ja que fins aquells moments havien set una direcció que liderava
l’anarquisme radical més que un grup d’acció. Com que a Barcelona ja hi havia
nombrosos grups d’acció actuant des de feina temps, van decidir fer els seus
dos primers atemptats mortals fora de Catalunya, encara que acordant que no hi
anessin activistes del grup que fossin catalans, ja que en aquells moments
l’accent català despertava les sospites de la policia arreu de l’estat per la
crònica violència social que hi havia a Catalunya.
El 17 de maig de
1923, els “Solidarios” Gregorio Suberviola i Gregorio Martínez "El
Toto" maten a trets a Lleó al tinent coronel Faustino González Regeral,
conegut per ser repressor d’obrers quan era governador civil de Biscaia. Amb
aquell fet “Los Solidarios” de la secció aragonesa s’havien estrenat com a grup
en un atemptat mortal exitós, encara que va ser fet fora de Catalunya.
El 4 de juny de
1923 els “Solidarios” Francisco Ascaso i Rafael Torres Escartín mataven a trets
al cardenal Soldevila a Saragossa, conegut per finançar als Sindicats Lliures.
Aquells dos
atemptats mortals fets fora de Catalunya contra un militar i un cardenal de
l’església, va fer augmentar els desitjos de cop d’estat entre alguns caps
militars, desig que per altra banda ja portaven temps estudiant.
Mentre a
Barcelona seguien els tirotejos diaris dels grups d’acció, “Los Solidarios” van
plantejar que enlloc de venjances entre pistolers s’havien de fer grans
atracaments per finançar la compra d’armes i iniciar una revolució. El juliol
de 1923 “Los Solidarios”, liderats per Joan Garcia i Oliver i Buenaventura
Durruti, s’integren definitivament a Barcelona com a grup d’acció, però no per
fer atemptats sinó una sèrie d’espectaculars atracaments, fets amb molta
professionalitat i sense trets, aconseguint grans sumes de diners, amb la
intenció d’usar-los per finançar una futura revolució anarquista.
EL GENERAL MIGUEL
PRIMO DE RIVERA FA UN COP D’ESTAT
Els continus
tirotejos dels grups d’acció, els continus atracaments de “Los Solidarios” i el
fet de que la direcció oficial de la CNT amb Peiró al davant, havia pactat
oficialment el suport de l’esquerra sobiranista catalana del PRC, Estat Català
i la USC, amb el perill que suposava això per la creació d’un fort moviment
polític obrerista i sobiranista català, van dur al general Miguel Primo de
Rivera a fer un cop d’Estat el 13 de setembre de 1923 des de Barcelona, per
cert amb el suport de la dreta catalanista de la Lliga Regionalista de
Catalunya liderada per Francesc Cambó, que també volia acabar amb el moviment
obrer combatiu o amb el perill de l’aparició d’un gran partit sobiranista
català de caire obrerista, que fes competència al seu regionalisme conservador
i que fins llavors volien vendre com la representació del catalanisme.
Entre febrer i
principis de setembre d’aquell 1923, s’havien produït 70 morts i centenars de
ferits de bala a la zona de Barcelona, sent uns dels mesos més violents del
pistolerisme barceloní, acostant-se, encara que sense arribar-hi, a les
dimensions de 1920 i 1921.
La dictadura de
Primo de Rivera, amb les il·legalitzacions de partits d’esquerra i de la CNT,
amb nombroses detencions i exiliats, va aturar el desenvolupament de les
diferent tendències obreristes dins de la CNT.
ARRIBA LA
REPÚBLICA DE 1931 I TORNEN A SORGIR LES DIFERÈNCIES DINS DE LA CNT CATALANA
El 1927 en plena
dictadura, es fundava de manera clandestina la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), inspirada en l’anarquisme radical de “Los Solidarios”, i que a l’arribar
la República el 1931 acabaria agafant la direcció de la CNT.
En canvi aquella
col·laboració entre la direcció de la CNT i els partits sobiranistes d’esquerra
catalans, aturada el 1923 pel cop d’estat, es va reproduir el 1931, quan una
bona part dels afiliats a la CNT dels anys 20, es van integrar o votar al nou
partit Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) liderat per Francesc Macià i
Lluís Companys, o es van integrar en l’anomenada CNT Trentista liderada per
Peiró, una escissió de la CNT-FAI el 1933.
Un altre grup d’anarcosindicalistes
provinents dels any 20, es van integrar en els nous partits comunistes
catalans, com el BOC liderat per Joaquim Maurin, l’Esquerra Comunista liderada
per Andreu Nin, ambdós dissidents de la línia de Moscú, o el Partit Comunista
de Catalunya liderat per Ramon Casanellas, l’ex anarquista que havia set un
dels autors de l’atemptat mortal contra el president del govern Eduardo Dato el
1921 i que era afí a Moscou i a la Internacional Comunista.
La CNT-FAI
durant els primers 5 anys de la República abans de la guerra del 1936, va tenir
una mitjana d’uns 150.000 afiliats a Catalunya, que sumat amb els 30.000
afiliats de la CNT Trentista fan una mitjana d’uns 180.000 afiliats, bastant
menys de la meitat que els 500.000 que la CNT catalana tenia el 1920. Malgrat tot, seguia sent el
sindicat més nombrós, fort i influent a Catalunya.
APUNT FINAL. QUE
HAGUÉS PASSAT SINÓ HAGUÉS MORT SEGUÍ?
El que va passar
posteriorment durant la República i durant la guerra del 1936 ja seria un altre
tema. Però la pregunta que es plantejaven molts era de que hauria set de la CNT
i el moviment obrer català si no hagués mort Salvador Seguí el 1923.
La majoria
coincideixen en que Seguí hagués set de la línia de la CNT Trentista liderada
per Joan Peiró el 1933, que sense deixar de ser anarcosindicalista i independent
dels partits, acceptava la col·laboració amb les forces d’esquerra
sobiranistes.
Alguns inclús
afirmen que Seguí hauria, juntament amb Companys, Macià i altres polítics
obreristes d’esquerres, ajudat a formar un gran partit català sobiranista
encara més obrerista que ERC, que era el partit a on havien anat a parar alguns
dirigents de la CNT catalana dels anys 20 de la línia de Seguí.
Bé, és molt
difícil saber el que hauria passat i tothom pot tenir la seva opinió, encara
que si bé Seguí si era partidari de col·laborar amb l’esquerra sobiranista
catalana, hagués acceptat o no col·laborar en la formació d’un partit obrerista
i sobiranista català, molts dubten que hagués abandonat el sindicalisme per
convertir-se en un polític electe, ja que sempre havia dit que els problemes
dels obrers els havien de solucionar ells mateixos a través de la lluita
sindical i sempre va mostrar una forta desconfiança amb el parlamentarisme.
Una altra cosa
és quina influència hagués tingut Seguí en la CNT de la República de 1931,
dividida entre la CNT-FAI liderada pels ex “Solidarios” i la CNT Trentista liderada per Joan Peiró.
Simó Piera, el
principal impulsor i líder de la vaga de la Canadenca de 1919 i gran amic i principal
col·laborador de Salvador Seguí, que el 1931 es va fer militant d’ERC però
sense deixar mai d’estar afiliat a la CNT Trentista, va afirmar en el seu
llibre de memòries que si Seguí no hagués mort el 1923 la CNT hagués agafat una
altra línia més efectiva i unitària que hagués dut més guanys per al poble
treballador català.
En tot cas tot
això són opinions i cadascú pot tenir la seva, però en aquest article s’ha intentat
donar un mica més de llum sobre les circumstàncies de l’assassinat de Salvador
Seguí el 10 de març de 1923, aquell que havia set un jove anarquista d’acció i
que en poc temps es va convertir en el principal i més important líder del
sindicalisme català del segle XX.
Josep A. Carreras
Josep A. Carreras
Felicitats per l'article!
ResponEliminaBona tarda, ens podries indicar d'on has extret la fotografia de Companys amb Seguí l'any 1922? Moltes gràcies
ResponElimina