La lluita armada
independentista a Catalunya al segle XX, si bé iniciada tímidament el 1907, principalment impulsada per Manuel Pagès i Mercader, va tenir poc protagonisme
en el primer quart de segle comparat amb l’alt nivell de lluita armada i
violència que hi havia a Catalunya en aquella època per altres motius que no
eren específicament independentistes, malgrat ser practicada majoritàriament
per catalans. A part d’algun altre episodi lleu a finals de 1918, la lluita
armada de caràcter independentista no agafaria autèntic protagonisme fins que
arribà la dictadura del general Miguel Primo de Rivera el 1923, amb alguns atemptats
amb bomba i sobre tot amb els episodis de “El Complot del Garraf” el 1925 i l’intent
d’invasió armada de “Prats de Molló” el 1926.
En el primer quart
del segle XX, el principal protagonisme de la lluita armada a Catalunya el van
tenir les lluites obreres protagonitzades principalment per sindicalistes,
majoritàriament anarquistes o a l’entorn de l’anarcosindicalisme. En menor
mesura, alguns republicans federals catalans també van participar en alguna
revolta i accions violentes significades. Per altra banda, les lluites entre
catalans de diferents tendències, amb un bon nombre de tirotejos, morts i
ferits, també van tenir protagonisme en aquells anys, com els enfrontaments que
van tenir durant els primers anys del segle els lerrouxistes contra membres de
quasi totes les forces catalanes, des d’anarcosindicalistes, carlins, republicans
federals, catalanistes i independentistes en general, o posteriorment als anys
20, entre membres del moviment obrer català, majoritàriament dins de l’anarcosindicalisme,
contra la policia i sobre tot contra els pistolers de la patronal, aquests
impulsats i dirigits per les forces polítiques de dretes, fossin catalanistes,
carlines o monàrquiques espanyolistes.
En aquest escrit,
s’intenta reflectir com va anar creixent progressivament la lluita armada estrictament
independentista a Catalunya en el primer quart del segle XX, sempre amb el protagonisme de Manuel Pagès i Mercader, reflectint l’entorn
polític i social de l’època i també la lluita armada en general practicada per
catalans per altres motius durant aquells anys.
L’INDEPENDENTISME,
EL NACIONALISME I EL REPUBLICASME CATALÀ AL COMENÇAR EL SEGLE XX
Cap a l’any 1900
la Unió Catalanista, un grup nacionalista català que aplegava tant a
catalanistes conservadors com a republicans federals d’esquerres partidaris de
l’autodeterminació, va patir una escissió degut a les diferents ideologies i
sobre tot les diferents estratègies, ja
que els republicans catalanistes esquerrans dins d’UC havien agafat una línia de més desobedient envers al govern central i
la monarquia, mentre els més conservadors de centre-dreta eren més partidaris del
pacte, el que és coneixeria com “el peix al cove”.
El sector conservador liderat principalment Francesc Cambó, Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch, entre altres, inclosos sectors ex-carlins, van abandonar UC i van fundar La Lliga Regionalista de Catalunya el 1901, amb Bartomeu Robert com a primer president del partit, de caràcter autonomista i inicialment en un centre polític bàsicament de caràcter dretà, però també amb alguns elements de centre esquerra moderada. Llavors el sector sobiranista més esquerrà va quedar com l´únic grup dins de Unió Catalanista,
El sector conservador liderat principalment Francesc Cambó, Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch, entre altres, inclosos sectors ex-carlins, van abandonar UC i van fundar La Lliga Regionalista de Catalunya el 1901, amb Bartomeu Robert com a primer president del partit, de caràcter autonomista i inicialment en un centre polític bàsicament de caràcter dretà, però també amb alguns elements de centre esquerra moderada. Llavors el sector sobiranista més esquerrà va quedar com l´únic grup dins de Unió Catalanista,
El 1903 el doctor
Domènec Martí i Julià, de tendència esquerrana i que s’autodefinia com a
socialista, era escollit president d’Unió Catalanista (UC), la qual es va
convertir en el primer germen de l’independentisme d’esquerres modern,
destacant entre els seus militants Eugeni Xammar. Aquell 1903 apareix la
revista “La Tralla”, que representava el pensament d’Unió Catalanista.
 |
| President d'Unió Catalanista el 1903 |
El 1903 des de
Madrid, Nicolàs Salmeron, líder del partit Fusión Republicana, que a Catalunya
estava liderat per Josep Roca i Roca, promou la fundació del partit Unió
Republicana (UR), que pretenia ser una unió de tots els partits republicans
federals per presentar-se junts i tenir més força en les eleccions. El partit
de Salmeron, Fusión Republicana, va ser el principal nucli de Unió Republicana
(UR) i al que si van afegir alguns elements de l’històric Partit Republicà
Demòcrata Federal (PRDF), conegut com el Partit Federal, i del Partido
Republicano Progresista (PRP), entre altres petits grups. No obstant això, la
majoria de la secció catalana del PRDF, liderats per Josep Maria Vallès i
Ribot, no s’hi van voler integrar, ja que aquest volia promoure i liderar un
moviment republicà catalanista no sucursalista, encara que van anunciar que farien
pactes electorals amb UR, quedant el PRDF a Catalunya pràcticament com un
partit d’àmbit català.
El líder de Partido
Republicano Progresista (PRP), José Mari Ezquerdo, tampoc va voler unir-se a
UR, en aquest cas perquè el trobava massa autonomista i federalista. No obstant
això, Alejandro Lerroux, un dels caps d’aquest partit a Catalunya i cada cop
amb més influència en el moviment obrer català, pel seu llenguatge radical,
populista i demagògic, si es va unir a UR i fent-se passar una mica per
federalista i autonomista, va pactar amb Salmeron que ell seria el cap de la secció
obrera de Unió Republicana (UR) a Catalunya. Allí va néixer el “lerrouxisme”,
la demagògia populista obrerista, que esdevindria cada cop més espanyolista.
Davant el creixent
populisme pseudo obrerista i espanyolista de Lerroux, Unió Republicana (UR) a
Catalunya es va anar dividint progressivament en dos sectors, un més
espanyolista liderat per Lerroux i un sector més catalanista liderat per Josep
Roca i Roca, en el qual també hi començaren a destacar els joves advocats
Francesc Layret i Lluís Companys.
Unió Catalanista (UC) no es va unir a aquella Unió Republicana (UR) pel seu caràcter sucursalista i, malgrat que UR era autonomista amb molts elements federalistes a dins, eren lluny del creixent independentisme que es promocionava dins d’UC.
Unió Catalanista (UC) no es va unir a aquella Unió Republicana (UR) pel seu caràcter sucursalista i, malgrat que UR era autonomista amb molts elements federalistes a dins, eren lluny del creixent independentisme que es promocionava dins d’UC.
PRIMER ESCLAT IMPORTANT DE VIOLÈNCIA A CATALUNYA DEL SEGLE XX
El primer esclat greu de violència a Catalunya al segle XX va ser durant la vaga convocada pels sindicats catalans el febrer de 1902, que inicialment va començar en el sector del metall però que va esdevenir una vaga general. El moviment obrer i sindicalista català, amb un alt component d’anarcosindicalistes, però també de republicans d’esquerres i socialistes, estava bastant desmantellat després de la forta repressió de 1896-97, en que a part de milers de detencions van haver-hi 5 execucions d’anarquistes pel “Procés de Montjuïc”. Aquell va ser el seu ressorgiment i aquella vaga acabà amb forts enfrontaments i tirotejos entre els sindicalistes i la policia acompanyada de l’exèrcit pels carrers amb un alt nombre de morts. Va tornar una altra repressió brutal i això portà a que tornessin a sorgir alguns grups anarquistes d’acció armada.
CREACIÓ DE “LA
REIXA”, GRUP D’AUTODEFENSA INDEPENDENTISTA
El mateix 1903 es va integrar a Unió Catalanista (UC) l’anomenat Aplec Catalanista, que inicialment era una associació en la que hi estaven integrats diversos grups juvenils radicals independentistes o per l’autodeterminació presidida per Josep Serrat. Dins de l’Aplec Catalanista integrat a UC, va sorgir el mateix 1903 un grup anomenat “La Reixa”, que pretenia ser un grup d’autodefensa en contra de possibles atacs dels ultraespanyolistes. “La Reixa” però, no era un grup armat, sinó que en principi era un grup d’autodefensa de carrer i que va començar a fer-se veure l’11 de setembre de 1904 fent guàrdia per protegir els rams de flors que es dipositaven a l’estàtua de Rafael Casanovas, ja que altres anys havien set retirades o cremades per grups espanyolistes. En aquella ocasió però, ningú les va retirar, possiblement per la seva presència, encara que aquell dia els de “La Reixa” no van haver d’actuar encara.
ESCISSIÓ DE CARÀCTER
ESQUERRÀ I NACIONALISTA A LA LLIGA REGIONALISTA
El mateix 1904,
uns militants de la Lliga Regionalista de Catalunya encapçalats per Jaume
Carner, Joaquim Lluhí i Santiago Gubern, amb tendències més esquerranes dins
del partit, se’n van escindir aquell 1904 per la seva deriva cada cop més
dretana i d’un regionalisme cada cop més pactista i submís a la monarquia
espanyola del partit, creant el grup “El Poble Català” i un diari amb el mateix
nom. Dos anys després els membres d'aquest grup fundarien el partit "Centre Nacionalista Republicà", com veurem més endavant.
Al grup de “El Poble
Català” s’hi van afegir altres personatges de tendència més obrerista i
sobiranista com Pere Corominas i Montanya, un històric republicà d’esquerres
que havia col·laborat amb el moviment anarquista a finals del segle XIX, havent
passat un any a la presó a conseqüència del famós “Procés de Montjuïc” que
acabà amb l’afusellament de 5 anarquistes el 1897. També s’afegí al projecte Antoni
Rovira i Virgili, un republicà sobiranista d’esquerres. Aquests dos polítics
ajudaren a donar un caire més esquerrà al grup de “El Poble Català”.
Encara que les diferències dins de la Lliga Regionalista ja venien d’abans, la guspira que va accelerar l’escissió va ser la visita del rei Alfons XIII a Barcelona l’abril de 1904. Tots els partits catalanistes i republicans havien acordat un boicot a rei. Però Francesc Cambó, líder la Lliga, va anar a parlar amb el rei, encara fos per expressar-li alguns greuges que patia Catalunya. Allò es va considerar una traïció de la Lliga al boicot al rei.
Durant aquella visita del rei a Barcelona es va produir un atemptat contra el president del govern espanyol, el conservador Antonio Maura, quan l’anarquista català Joan Miquel Artal el va apunyalar mentre anava amb el seu cotxe en la comitiva que acompanyava al rei. Miquel Artal va ser detingut immediatament i Antonio Maura sols va patir una ferida de punyal al braç quan es va intentar protegir de l’atac.
 |
Dos imporants incorporacions al grup
de "El Poble Català" el 1904 |
Encara que les diferències dins de la Lliga Regionalista ja venien d’abans, la guspira que va accelerar l’escissió va ser la visita del rei Alfons XIII a Barcelona l’abril de 1904. Tots els partits catalanistes i republicans havien acordat un boicot a rei. Però Francesc Cambó, líder la Lliga, va anar a parlar amb el rei, encara fos per expressar-li alguns greuges que patia Catalunya. Allò es va considerar una traïció de la Lliga al boicot al rei.
Durant aquella visita del rei a Barcelona es va produir un atemptat contra el president del govern espanyol, el conservador Antonio Maura, quan l’anarquista català Joan Miquel Artal el va apunyalar mentre anava amb el seu cotxe en la comitiva que acompanyava al rei. Miquel Artal va ser detingut immediatament i Antonio Maura sols va patir una ferida de punyal al braç quan es va intentar protegir de l’atac.
En aquells moments
hi havia una espècie de competència entre el que quedava del PRDF a Catalunya,
el grup del “Poble Català” i Unió Catalanista (UC), per liderar l’autèntic republicanisme
sobiranista no sucursalista i d’esquerres a Catalunya, i encara que els del
“Poble Català” van anar augmentant el seu llenguatge nacionalista superant als
del PRDF, els d’UC eren els que es mostraven cada cop més com a
independentistes.
ELS FETS DEL
CU-CUT!, SOLIDARITAT CATALANA I EL LERROUXISME
El 25 de novembre de 1905
uns 300 militars dirigits per oficials, de manera unilateral assalten i cremen
la redacció de la revista satírica el Cu-cut!, propera a la Lliga Regionalista,
per un acudit en que es mofava de les poques o nul·les victòries de l’exèrcit
espanyol. També assaltaren les redaccions de “El Patufet” i de la “Veu de
Catalunya”, sent aquesta última publicació l’òrgan de la Lliga Regionalista.
El govern espanyol
va entrar en crisi per l’afer de “Els fets del Cu-cut” i va dimitir el
president del govern Eugenio Montero Ríos, del Partit Liberal dinàstic, el qual
no estava d’acord amb l’acció d’aquells militars, sent substituït en la
presidència del govern pel també liberal Segismundo Moret, que en lloc de
castigar als militars, pressionats per ells, va elaborar la Llei de
Jurisdiccions que no sols no els castigava sinó que decretava penes de presó
per a qui ofengués a l’exèrcit des de la premsa, cosa que donava total
impunitat als militars a Catalunya.
Malgrat que l’atac
havia set dirigit majoritàriament contra locals de publicacions afins a La
Lliga Regionalista, el pla del govern d’elaborar la Llei de Jurisdiccions que
donava total impunitat als militars a Catalunya, va rebre el rebuig actiu tant
dels republicans d’esquerres com dels mateixos anarcosindicalistes, produïnt-se nombroses manifestacions de protesta. Per aquest
motiu totes les forces catalanistes es van unir en una coalició electoral
formada el 1906 anomenada “Solidaritat Catalana”, per agafar força contra la
impunitat dels militars a Catalunya, contra la Llei de Jurisdiccions i amb
l’autonomia com a punt en comú, malgrat les seves diferències ideològiques i de
proposta de model nacional per Catalunya.
A “Solidaritat
Catalana” s’hi van integrar els conservadors de la Lliga Regionalista, els
foralistes ultracatòlics carlins, liderats per Miquel Junyent, i els republicans catalanistes de diverses
tendències (PRDF i Unió Republicana) i la pràcticament independentista Unió
Catalanista. Un tinent coronel de l’exèrcit anomenat Francesc Macià va
abandonar l’exèrcit per unir-se a “Solidaritat Catalana” i en aquella ocasió
s’hi va introduir anant a les llistes de La Lliga Regionalista però com a
independent. Com se sap anys després Macià seria el líder de l’independentisme
d’esquerres modern.
El grup de “El
Poble Català”, format per elements de tendència més esquerrana i sobiranista escindits
de la Lliga Regionalista el 1904, amb la incorporació de nous personatges com
abans s’ha esmentat, van fundar el seu propi partit el 1906 anomenat Centre
Nacionalista Republicà (CNR), per afegir-se a “Solidaritat Catalana”.
Per altra banda el sector espanyolista d’Unió Republicana, liderat a Catalunya per l’andalús Alejandro Lerroux, es va separar del partit aquell 1906 per no voler integrar-se en una coalició catalanista, formant un grup electoral anomenat “Republicanos Independientes”, amb un llenguatge demagògic, populista i anticatalanista, impregnat d’un fals obrerisme ultra espanyolista i afí als militars espanyols, que s’havia ja consolidat com fenomen històric conegut com “lerrouxisme”. De fet Lerroux havia escrit diversos articles en diaris en que defensava totalment l’actuació dels militars en els “Fets del Cu-cut! amb grans exclamacions a favor de l’exèrcit espanyol i el patriotisme espanyol, cosa que ja donava grans pistes de cap a on anava el seu populisme republicà. La Unió Republicana més catalanista va quedar liderada a Catalunya per Josep Roca i Roca i a Madrid per Nicolàs Salmeron, andalús també i favorable a la coalició “Solidaritat Catalana”.
Per altra banda el sector espanyolista d’Unió Republicana, liderat a Catalunya per l’andalús Alejandro Lerroux, es va separar del partit aquell 1906 per no voler integrar-se en una coalició catalanista, formant un grup electoral anomenat “Republicanos Independientes”, amb un llenguatge demagògic, populista i anticatalanista, impregnat d’un fals obrerisme ultra espanyolista i afí als militars espanyols, que s’havia ja consolidat com fenomen històric conegut com “lerrouxisme”. De fet Lerroux havia escrit diversos articles en diaris en que defensava totalment l’actuació dels militars en els “Fets del Cu-cut! amb grans exclamacions a favor de l’exèrcit espanyol i el patriotisme espanyol, cosa que ja donava grans pistes de cap a on anava el seu populisme republicà. La Unió Republicana més catalanista va quedar liderada a Catalunya per Josep Roca i Roca i a Madrid per Nicolàs Salmeron, andalús també i favorable a la coalició “Solidaritat Catalana”.
RESORGIMENT DE LA
VIOLÈNCIA ARMADA A CATALUNYA, PERÒ NO DE CARÀCTER INDEPENDENTISTA
En aquells moments en la societat catalana hi havia una latent violència hereva de les revoltes republicanes del segle XIX, de les guerres carlines i de les combatives lluites obreres liderades majoritàriament pels anarcosindicalistes, sent dins d’aquests últims d’on sorgiren els primers grups que reaccionaren violentament contra la repressió a principis del segle XX. En canvi el republicanisme catalanista i federalista havia perdut a principis del segle XX la combativitat i la seva influència en el moviment obrer i s’allunyaven de les revoltes, amb uns líders majoritàriament procedents de la petita burgesia. No obstant això, amb l’arribada del populista Alejandro Lerroux a Catalunya el 1901, promoguts per aquest, sorgiren sobre tot a partir de 1903 alguns grups republicans armats de caràcter violent a Catalunya que usaven la pistola i promovien baralles al carrer. El populisme pseudo obrerista de Lerroux, amb un llenguatge radical, va atraure a principis del segle XX a un bon nombre d’obrers catalans. Però finalment les accions dels seguidors de Lerroux, anaven més contra els catalanistes, primer els conservadors i després contra tots, de dretes o esquerres, més que contra els monàrquics, derivant en un republicanisme ultra espanyolista que a la vegada agradava a molts polítics monàrquics, ja que amb la seva poca influència que tenien a Catalunya, l’ultra espanyolisme de Lerroux, malgrat que republicà, era pràcticament l’únic que tenia força a Catalunya. Molt aviat alguns caps dels partits monàrquics, Segismundo Moret del partit Liberal i Eduardo Dato del Partit Conservador, van començar a finançar a Lerroux sota mà, perquè seguís amb la seva demagògia pseudo obrerista i ultra espanyolista a Catalunya.
En aquells moments en la societat catalana hi havia una latent violència hereva de les revoltes republicanes del segle XIX, de les guerres carlines i de les combatives lluites obreres liderades majoritàriament pels anarcosindicalistes, sent dins d’aquests últims d’on sorgiren els primers grups que reaccionaren violentament contra la repressió a principis del segle XX. En canvi el republicanisme catalanista i federalista havia perdut a principis del segle XX la combativitat i la seva influència en el moviment obrer i s’allunyaven de les revoltes, amb uns líders majoritàriament procedents de la petita burgesia. No obstant això, amb l’arribada del populista Alejandro Lerroux a Catalunya el 1901, promoguts per aquest, sorgiren sobre tot a partir de 1903 alguns grups republicans armats de caràcter violent a Catalunya que usaven la pistola i promovien baralles al carrer. El populisme pseudo obrerista de Lerroux, amb un llenguatge radical, va atraure a principis del segle XX a un bon nombre d’obrers catalans. Però finalment les accions dels seguidors de Lerroux, anaven més contra els catalanistes, primer els conservadors i després contra tots, de dretes o esquerres, més que contra els monàrquics, derivant en un republicanisme ultra espanyolista que a la vegada agradava a molts polítics monàrquics, ja que amb la seva poca influència que tenien a Catalunya, l’ultra espanyolisme de Lerroux, malgrat que republicà, era pràcticament l’únic que tenia força a Catalunya. Molt aviat alguns caps dels partits monàrquics, Segismundo Moret del partit Liberal i Eduardo Dato del Partit Conservador, van començar a finançar a Lerroux sota mà, perquè seguís amb la seva demagògia pseudo obrerista i ultra espanyolista a Catalunya.
Per altra banda el
moviment obrer i sindicalista català, que ha havia protagonitzat una sagnant
vaga el febrer de 1902, havia patit molta repressió i es tornava a radicalitzar,
sent alguns dels seus grups d’acció, majoritàriament el sector anarquista, els que protagonitzaven un més alt nivell
de lluita violenta a Catalunya amb alguns atemptats amb bomba i alguns tirotejos amb la polícia i la guàrdia civil.
Els carlins catalans, que havien protagonitzat diverses guerres i guerrilles durant tot el segle XIX, sobre tot en el camp català, havien perdut molta força en militants a principis del segle XX, però els pocs que quedaven mantenien el seu caràcter tradicional ultraviolent i era freqüent que participessin en tirotejos. Els carlins catalans en aquella època, malgrat que defenien el retorn dels furs catalans arrabassats el 1714, eren foralistes ultracatòlics i monàrquics, però no independentistes i estaven en contra tant dels partits dinàstics seguidors d’Alfons XIII, com dels lerrouxistes, els republicans en general o els anarquistes. Vaja pràcticament contra tothom, sols es van acostar bastant a la Lliga Regionalista de Catalunya, ja que compartien un cert catalanisme conservador, encara que cadascú amb els seus matisos diferents, o sigui, autonomisme vers a foralisme. Encara que el 1906 van compartir els mínims amb els altres partits catalanistes de demanda de més autonomia quan van participar en la coalició electoral “Solidaritat Catalana”
En moltes ocasions La Lliga Regionalista de Catalunya, que caràcter dretà i burgès, mancada de grups d’autodefensa, contractaven a elements carlins armats per protegir-los, sobre tot contra els seguidors de Lerroux, protagonitzant alguns tirotejos amb ells.
Aquests eren els
grups principals que participaven en l’alt índex de violència a principis del
segle XX a Catalunya, però els independentistes d’Unió Catalanista, malgrat que
tenien el grup d’autodefensa “La Reixa”, no actuaven armats ni havien pegat
encara un tret.
La màxima expressió d’aquella violència que sorgia de Catalunya es va reflectir el 31 de maig de 1906, quan l’anarquista català Mateu Morral i Roca llença una potent bomba, que havia fabricat ell mateix, des d’un cinquè pis d’un hostal contra la carrossa en la que hi anaven el rei Alfons XIII i la seva dona Victoria Eugenia de Battenberg, poques hores després del seu casament mentre eren aclamats per una multitud quan passaven per la calle Mayor de Madrid. La bomba va rebotar en un balcó i no va donar de ple en la carrossa reial, però va matar a 26 persones de cop, entre ells 14 militars que desfilaven davant de la carrossa, 2 policies, un polític dinàstic conservador i gent del públic que els aclamava, alguns d’ells membres de la noblesa. 6 ferits més van morir en les següents setmanes amb el que els morts van ser 32, a part de centenars de ferits. En el moment d’esclatar aquella bomba de Morral, estava sonant la “Marxa Reial!, l’actual himne d’Espanya, tocat per la banda de música militar que acompanyava a la carrossa reial, himne que va quedar interromput de cop amb la forta explosió.
La màxima expressió d’aquella violència que sorgia de Catalunya es va reflectir el 31 de maig de 1906, quan l’anarquista català Mateu Morral i Roca llença una potent bomba, que havia fabricat ell mateix, des d’un cinquè pis d’un hostal contra la carrossa en la que hi anaven el rei Alfons XIII i la seva dona Victoria Eugenia de Battenberg, poques hores després del seu casament mentre eren aclamats per una multitud quan passaven per la calle Mayor de Madrid. La bomba va rebotar en un balcó i no va donar de ple en la carrossa reial, però va matar a 26 persones de cop, entre ells 14 militars que desfilaven davant de la carrossa, 2 policies, un polític dinàstic conservador i gent del públic que els aclamava, alguns d’ells membres de la noblesa. 6 ferits més van morir en les següents setmanes amb el que els morts van ser 32, a part de centenars de ferits. En el moment d’esclatar aquella bomba de Morral, estava sonant la “Marxa Reial!, l’actual himne d’Espanya, tocat per la banda de música militar que acompanyava a la carrossa reial, himne que va quedar interromput de cop amb la forta explosió.
Aquell atemptat,
que va sorgir des de Catalunya, va ser l’atemptat que va causar més morts a
l’Estat Espanyol de tot el segle XX. Però aquella violència de caire
revolucionari que venia de Catalunya era de caire anarquista i no
independentista, malgrat que Mateu Morral, que per cert, havia set fins llavors un dels que havien finançat i promocionat els grups d'acció anarquistes a Catalunya, havia publicat poc abans un escrit
anomenat “Pensamientos Revolucionarios, catalanismo, Ley de Jurisdicciones,...,
basat en unes entrevistes que havia fet a París al militar republicà exiliat
Nicolas Estévanez, del qual discrepava molt, i en el que Morral, a part
d’expressar que s’havia de fer quelcom contundent en contra de la Llei de Jurisdiccions,
proposava que si el catalanisme avançava podria ser positiu fer una revolta
independentista a Catalunya a la vegada que una revolta de camperols a
Andalusia, ja que lluitant amb dos fronts allò podria ajudar a derrocar a la
monarquia espanyola. Aquell document que va publicar es conserva i es pot
consultar fàcilment, havent a més set citat en nombrosos llibres. A Catalunya
doncs hi havia grups d’acció anarquistes, però des de l’independentisme no
existia cap grup que usés la violència en aquell moments.
CREIX L’ACTIVITAT
DE “LA REIXA” I MANUEL PAGÈS SE’N FA MILITANT
Unió Catalanista,
a través del seu grup juvenil “Aplec Catalanista”, va convocar un míting al teatre
Comtal de Barcelona el 8 de juliol de 1906, per protestar contra les polítiques
repressives del govern espanyol contra el catalanisme i en especial per
l’anunci del trasllat dels presidis de les colònies d’Àfrica al castell de Figueres.
Els del grup “La Reixa”, que de fet havien sorgit de dins del mateix “Aplec
Catalanista”, es feren càrrec del servei d’ordre. Al míting hi van acudir unes
5.000 persones i hi va parlar entre altres, el doctor Domènec Martí i Julià, el
president d’Unió Catalanista (UC). De sobte, un grup d’ultraespanyolistes amb
actitud violenta que s’havien infiltrat en el míting, van començar a cridar
“Viva España”, “Por aquí no pasamos”. En aquells moments un grup organitzat del
servei d’ordre de “La Reixa”, se’ls van tirar a sobre i els van expulsar de
míting a cops.
Un grup de joves
nacionalistes encapçalats per Manuel Pagès i Mercader, que presidia un grup
anomenat “Joventut Autonomista”, que havien esdevingut independentistes radicals
malgrat el nom del grup, es van integrar a finals de 1906 al Centre Nacionalista
Republicà (CNR), on hi veien el possible nou partit republicà independentista
d’esquerres.
De la mateixa
manera que ho havien pensat els de la “Joventut Autonomista” de Manuel Pagès, els
joves membres de l’Aplec Catalanista, integrats de manera autònoma en la Unió
Catalanista i d’on havia sorgit el grup d’autodefensa “La Reixa”, van debatre
si entrar al Centre Nacionalista Republicà (CNR), on també hi veien un futur gran
partit nacionalista d’esquerres. Davant les discussions internes van decidir integrar-se
momentàniament dins del CNR de manera autònoma i compartir doble militància amb
la Unió Catalanista, pel que els de “La Reixa” ara també estaven integrats en
el CNR. Com que la “Reixa” ara també estava dins del CNR, Manuel Pagès hi va
entrar en contacte i s’hi va integrar a principis de 1907, agafant cada cop més
protagonisme dins del grup en poc temps.
TIROTEJOS ENTRE
LERROUXISTES I DIVERSOS GRUPS DINS DE “SOLIDARITAT CATALANA”
El 1907 es va iniciar
amb forts enfrontaments a trets entre lerrouxistes i membres de “Solidaritat
Catalana” quan s’acostaven les eleccions generals, en que els lerrouxistes
anaven per primer cop sols a les eleccions separats ja d’Unió Republicana, sota
el nom de “Republicanos Independientes” i totes les forces catalanistes de
dretes i d’esquerres es presentaven juntes en la coalició “Solidaritat
Catalana”, sota el punt comú de l’autonomia de Catalunya i en contra de la Llei
de Jurisdiccions.
El 20 de gener de
1907 després d’un míting carlí a la plaça Monumental de Barcelona, a la sortida
es van produir forts tirotejos i baralles entre carlins i lerrouxistes que va
durar hores per tota la Gran Via amb nombrosos ferits de bala. Els carlins,
ultracatòlics i foralistes, i els lerrouxistes anticlericals, populistes sense
ideologia i ultraespanyolistes, els dos grups totalment predisposats a la violència,
una barreja explosiva que va dur als enfrontaments en els que malgrat els
nombrosos ferits de bala, navalles i cops, no va morir ningú de miracle aquell
dia.
El 7 d’abril de
1907 uns lerrouxistes intenten assaltar armats una reunió al centre de PDRF,
conegut com el Partit Federal integrat a “Solidaritat Catalana”, del barri de
Sant Martí de Provençals. Els republicans federals catalanistes, que ja
s’havien posat en guàrdia davant les agressions dels lerrouxistes dels últims
temps, ja havien formant grups d’autodefensa armats i aquests van disparar
contra els lerrouxistes que volien assaltar el seu centre, matant al
lerrouxista Fulgencio Claveria i Serrat.
El 18 d’abril de 1907,
onze dies després de la mort de Claveria, uns lerrouxistes es van voler venjar
disparant contra el carruatge a cavalls a on hi anaven alguns dels caps de
Solidaritat Catalana, Francesc Cambó de la Lliga, Nicolás Salmerón d'UR, Josep
Mª Vallès i Ribot del PRDF i Pere Corominas del CNR, al barri d’Hostafrancs de
Barcelona mentre anaven a assistir a un míting. Francesc Cambó va resultar
ferit greu de bala a l’abdomen, encara que és recuperà de la ferida.
El 21 d’abril de
1907, just el mateix dia de les eleccions, un grup de lerrouxistes encapçalats
per Francesc Solà, van atacar armats un col·legi electoral al barri de la
Ribera on hi havia concentrats un grup de republicans catalanistes, els quals
van respondre també a trets. Es va produir un fort tiroteig i diversos
lerrouxistes van resultar ferits de bala, però la policia municipal va
intervenir també a trets i va matar al republicà catalanista Pere Llobera.
Tant els republicans
federals catalanistes, encara que només per autodefensa, com els carlins i els
anarcosindicalistes catalans, ja estaven armats i responien a trets als
lerrouxistes o als monàrquics radicals o a la policia i l’exèrcit si calia.
Cal mencionar que
els lerrouxistes, malgrat que el seu cap, Lerroux, promocionava un llenguatge populista i ultra espanyolista, majoritàriament
les seves bases al carrer que protagonitzaven accions violentes eren formades
majoritàriament per obrers catalans de soca rel, molts entabanats pel
llenguatge radical “pseudo obrerista” de Lerroux i decebuts de que l’alta
burgesia fos la que en aquells moments capitalitzava mediàticament el
catalanisme, mentre els catalanistes republicans d’esquerres en aquells moments
tenien una actitud petit burgesa i s’havien allunyat bastant del carrer, malgrat
donar suport moral als obrers.
Cal ressaltar que
en aquelles eleccions generals del 21 d’abril de 1907, “Solidaritat Catalana”
(SC) va escombrar als lerrouxistes i als monàrquics aconseguint 41 dels 44
diputats per Catalunya. Malgrat que SC estava unida bàsicament per l’autonomia,
a Madrid ho van interpretar com que el fantasma del separatisme era a prop. En
aquells moments els partits monàrquics que s’alternaven de manera caciquista el
poder central, amb poca força a Catalunya, només els quedava el populisme
republicà ultraespanyolista de Lerroux a Catalunya, pel que sota ma li donaven
suport econòmic i una escandalosa permissivitat judicial vers als seus atacs
violents.
MANUEL PAGÈS
IMPULSA LA PRIMERA LLUITA ARMADA INDEPENDENTISTA DEL SEGLE EN EL VIATGE A
VALÈNCIA EL 1907
El maig d’aquell
1907 la situació de la defensa armada va fer un gir històric per
l’independentisme català, ja que van començar per primer cop al segle a usar
les armes de foc, introduïdes a “La Reixa” per Manuel Pagès.
A principis de
juny de 1907, diversos diputats de “Solidaritat Catalana”, la guanyadora a
Catalunya de les eleccions d’abril d’aquell any, que com ja s’ha dit abans
estava formada des de catalanistes conservadors, carlins, republicans federals,
nacionalistes d’esquerres i independentistes, tenien previst anar a València a fer
alguns mítings juntament amb membres de la formació “València Nova”, per
assistir en l’anomenada Assemblea Valencianista, que pretenia crear una espècia
de “Solidaritat Catalana” a la valenciana. Havien quedat amb la gent de
“València Nova” que els esperarien i acompanyarien per diversos llocs del País
Valencià en els mítings conjunts.
Dins de “València
Nova” s’hi integraven principalment republicans valencians o membres de grups
que volien intentar crear una formació similar a “Solidaritat Catalana” en el
que es fes incís en l’agermanament entre el País Valencià i Catalunya i el
sobiranisme en els països de parla catalana. Aquest grup, a l’igual que
“Solidaritat Catalana”, no era un grup específicament o totalment
independentista sinó una barreja de grups republicans federals i sobiranistes
valencians, tant independentistes com no, que volien avançar en la sobirania
valenciana i un agermanament amb el catalanisme.
Al País Valencià
en aquells moments els republicans, a l’igual que a Catalunya, estaven dividits
entre els espanyolistes i els sobiranistes. Els republicans espanyolistes de
València estaven liderats per Vicente Blasco Ibáñez, que seria conegut com “el
Lerroux de València”, ja que barrejava el seu populisme obrerista, buit de
contingut i ideologia, amb l’ultraespanyolisme republicà. Evidentment Blasco
Ibáñez i Lerroux eren amics i actuaven conjuntament i en plena sintonia. Els seguidors
de Blasco Ibáñez a València eren coneguts com els “blasquistes” a l’igual que a
Catalunya els seguidors de Lerroux eren coneguts com els “lerrouxistes”.
Per altra banda al
País Valencià els republicans que volien agermanar-se amb el catalanisme i amb
“Solidaritat Catalana” estaven liderats per Rodrigo Soriano, un republicà basc
que residia a València. Els enfrontaments entre blasquistes i sorianistes
(seguidors de Rodrigo Soriano) ja començaven a ser freqüents al País Valencià.
Un cop es va saber
que “Solidaritat Catalana” tenia previst organitzar una expedició per anar a
València a finals de juny de 1907 a fer alguns mítings amb els de “València
Nova”, la premsa blasquista valenciana, com el diari “El Pueblo”, ja va
començar a fer campanyes per anar a esperar als catalanistes que anirien a València
i a invitar a la gent a agafar pistoles per atacar als “invasors” catalans.
També en plena sintonia amb ells, la premsa lerrouxista de Barcelona, com el
diari “El Progreso” que dirigia Lerroux, també van fer referència a que hi
havia que evitar que els catalanistes “envaïssin” València, solidaritzant-se
amb els seus amics blasquistes i demanant que els aturessin com sigui.
Paral·lelament a
l’organització del viatge a València d’alguns parlamentaris i representants de
“Solidaritat Catalana”, joves independentistes i sobiranistes radicals,
principalment integrats en el grup d’autodefensa “La Reixa”, liderats ja per
Manuel Pagès i Mercader, van organitzar una comitiva per acompanyar als
parlamentaris i representants dels partits catalanistes a València, fent
propaganda perquè la gent s’hi apuntés des del diari “El Poble Català”, l`òrgan
del Centre Nacionalista Republicà (CNR), i des de la revista “La Metralla”,
propera a Unió Catalanista (UC). En aquells moments l’òrgan de la Unió
Catalanista ja no era “La Tralla”, que havia desaparegut a principis de 1907
per discrepàncies internes, però que pocs mesos després alguns dels seus
redactors van fundar “La Metralla”, que era considerat el nou òrgan de la Unió
Catalanista.
Una gran part de
l’expedició catalana organitzada des de “El Poble Català” i “La Metralla” van decidir
anar-hi en un tren que va sortir de Barcelona amb Manuel Pagès al davant. Diversos
catalanistes de les comarques del voltant de Tarragona i altres vinguts de les comarques
de la zona de Lleida, i posteriorment d’algunes poblacions dins del País Valencià,
s’anaven incorporant al tren a mida que es dirigia a València. Finalment uns
300 catalanistes van arribar en tren a l’estació de “El Cabañal” de València
cap a les 8:45 h. del matí del 29 de juny d’aquell 1907, que era la primera
parada a València abans d’arribar a l’estació central de la ciutat.
A l’estació de “El
Cabañal” els esperaven per donar-los la benvinguda alguns republicans seguidors
de Rodrigo Soriano i gent propera a “València Nova” en general. Allí la policia
va aprofitar per escorcollar als catalanistes trobant-se amb la sorpresa de que
els van trobar nombroses pistoles, unes 16 segons la premsa de l’època. A
alguns els van detenir allí mateix per això. No obstant això, els membres de la
“Reixa” que eren al tren van aconseguir amagar més pistoles que portaven sense
que la policia la trobés, a més aprofitant la confusió en l’estació de “El
Cabañal”, ja que nombrosos membres de “Valencia Nova” i seguidors de Rodrigo
Soriano també van pujar al tren en aquella estació per acompanyar-los a aquells
seguidors de “Solidaritat Catalana” i militants de “La Reixa” cap a l’estació
del Nord de València, on hi van arribar pocs minuts després.
Aquí és on s’havia
introduït la ma de Manuel Pagès i Mercader i que ja liderava “La Reixa”, ja que
havia set Manuel Pagès el principal encarregat d’aconseguir i repartir totes
aquelles pistoles.
Els seguidors de
“Solidaritat Catalana” i els membres de “La Reixa” van baixar del tren a
l’estació del Nord, rebuts per alguns vocals de “València Nova”. En l’expedició
catalana també hi havia representants de la premsa sobiranista i catalanista de
“El Poble Català”, “La Metrallla” o “La Publicidat”, aquest últim l’òrgan a
Catalunya d’Unió Republicana (UR). També hi havia Antoni Rovira i Virgili, un
dels destacats líders del Centre Nacionalista Republicà (CNR). A l’estació de
València per rebre als catalanistes també hi havia una petita representació
dels afins al catalanisme de les Illes Balears, encapçalats per el regidor de
Palma de Mallorca, Lluís Martí, que també era director de la revista “La
Almundaina”. Aquests havien arribat en vaixell a València però fins llavors
havien passat totalment desapercebuts, ja que ningú, a part dels més propers a
ells a València, sabia que hi anaven.
Fora de l’estació
del Nord de València, tal i com havia convocat el diari blasquista “El Pueblo”,
era ple de blasquistes esperant als catalanistes fortament armats amb pistoles.
L’expedició catalanista es va ajuntar amb els de “Valencia Nova” i van sortir
de l’estació en semi manifestació escortats per la policia. Enseguida es va
iniciar l’intercanvi de consignes i insults per part de membres dels dos grups,
catalanistes i blasquistes, separats per un cordó policial. Uns cridaven “Visca
Catalunya Lliure”, “Visca Catalunya”, “Visca València o “Visca Solidaritat
Catalana”, mentre els blasquistes cridaven “Viva España” o “Viva el ejército
espanyol”. Evidentment, que uns “republicans” suposadament obreristes o
populistes, cridessin allò, tal i com feien els seus amics els lerrouxistes a
Catalunya, no quadrava amb la idea d’un obrerisme internacionalista o un
republicanisme d’esquerres. Evidentment allò era “el lerrouxisme” en estat pur,
ultranacionalisme imperialista espanyol, fent “Vivas al ejército español”,
disfressat de republicanisme populista.
Seguint amb els
fets de l’estació del Nord de València, mentre catalanistes i blasquistes
s’intercanviaven crits, un blasquista va disparar un tret, que no va tocar a
ningú i que va causar un reacció ràpida dels grups propers a “La Reixa”
liderats per Manuel Pagès, els quals van respondre amb una càrrega que va
trencar el cordó policial i s’inicià una espectacular baralla entre
catalanistes o gent de “València Nova” contra els ultraesapanyolistes
blasquistes, tant a cops de puny, cops de navalla i o amb garrots, produint-se
els primers ferits de consideració pels dos bàndols.
Malgrat les
càrregues de la policia i la guàrdia civil per separar i dispersar als dos grups,
aquests van quedar barrejats els uns amb els altres pels carrers adjacents,
seguint les baralles entre elements dels dos bàndols. Allí es van començar
produir tirotejos entre membres de “La Reixa”, que van sorprendre a tothom amb la
gran quantitat de pistoles que tenien, i blasquistes.
Al menys un
blasquista va resultar ferit de bala, segons informaven tots els diaris, i
molts altres ferits de diversa consideració, encara que també hi havia informacions d'altres blasquistes ferits lleus de bala, que es van anar a curar pel seu compte i no ho van denunciar. La premsa blasquista pretenia amagar
aquest fet, ja que la premsa basquista,
a l’igual que feia la lerrouxista a Catalunya, solia intentar amagar el màxim
de ferits que patien en les seves files, ja que uns dels principis més
importants tant del lerrouxisme com del blasquisme, era que ells “sempre havien
de guanyar les baralles” i si perdien ho havien d’amagar el màxim possible.
Malgrat tot però, inclús la premsa espanyolista, sobre tot la monàrquica, tant
valenciana com d’arreu de l’estat, informava dels nombrosos ferits, tant del de
bala com els de a cops o navalles que patiren els blasquistes, davant del
desgrat d’aquests que aquest cop no ho van poder amagar del tot.
Després d’aquell fet, en els dos dies que va durar la visita de la representació de “Solidaritat Catalana” a València i a altres llocs del País Valencià, fent algunes conferències, ja no es van produir més enfrontaments. El dia 1 de juliol de 1907, dos dies després d’arribar, l’expedició catalana va abandonar el País Valencià tornant a Catalunya sense cap més incident.
Evidentment aquell
incident a València, malgrat els trets i el ferit o ferits de bala
espanyolistes-blasquistes, va ser lleu comparat amb els forts tirotejos i
incidents que els catalans de diverses tendències (anarquistes, carlins,
republicans catalanistes, lerrouxistes) havien protagonitzat en els primers anys
del segle XX a Catalunya, però va significar l’origen del primer grup armat
independentista del segle XX, liderat per Manuel Pagès. És per això que alguns
historiadors han considerat a Manuel Pagès, el fundador de la lluita armada
estrictament independentista moderna. Però, com veurem més endavant, la
història de Manuel Pagès i la lluita armada independentista es reprendria anys
després amb ell com a principal protagonista.
CREACIÓ DE
SOLIDARIAT OBRERA I ENFRONTAMENTS ENTRE LERROUXISTES I ANARCOSINDICALISTES
A partir de 1907 però,
malgrat aquell primer tiroteig protagonitzat per independentistes, els
esdeveniments van anar momentàniament per un altre cantó, quedant aquella
“lluita armada” d’un dia independentista aturada momentàniament, tant per ser minoritaris
com superats pels esdeveniments de l’època. El que va augmentar llavors va ser
els enfrontaments entre els anarcosindicalistes catalans i lerrouxistes durant
el 1907 i 1908. Lerroux, que ja havia fundat el seu diari a Barcelona “El
Progreso”, pretenia dominar el sindicalisme a Catalunya, en aquells moments
liderat majoritàriament pels anarcosindicalistes, encara que també amb elements
socialistes i republicans esquerrans que ja havien anunciat que fundarien en
poc temps el sindicat d’àmbit català, “Solidaritat Obrera”. Però Lerroux,
acusat pels líders sindicals catalans com un farsant, que volia desviar al
moviment sindicalista revolucionari i independent català cap al seu populisme
espanyolista disfressat d’obrerisme, va ser rebutjat per aquests i molts
elements lerrouxistes eren expulsats a cops dels seus mítings.
Lerroux va respondre
intentant infamar als anarcosindicalistes catalans i des del seu diari “El
Progreso”, va començar a atacar a un dels principals líders anarcosindicalistes
catalans, un jove Salvador Seguí, al que van acusar des del seu diari de ser el
promotor d’uns atemptats indiscriminats amb bomba i víctimes innocents que s’havien produït a
Barcelona en els últims mesos amb nombrosos ferits i aguns morts. Això va passar després de que policia detingués
a l’autor, Joan Rull i Queraltó, un ex anarquista que havia esdevingut un
infiltrat i confident policial dins en el moviment anarquista, pagat pel
governador civil de Barcelona. Joan Rull i la seva banda de mafiosos
infiltrats, va organitzar aquells atemptats provocació per justificar el seu
sou, ja que un nou governador civil va prescindir dels seus serveis, fins que
finalment va ser detingut i es va descobrir tota la trama. Lerroux va acusar a
Seguí des de “El Progreso” de ser amic de Joan Rull i treballar amb ell en els
atemptats, aprofitant que se sabia que ambdós havien set companys de militància
pocs anys abans i es coneixien. Evidentment era mentida que Seguí hagués
participat en aquells fets, però Segui va ser detingut durant un dia i una nit
fins que el jutge va descobrir que no hi tenia res a veure. Però aquell fet
encara va posar més tant a Seguí com als anarcosindicalistes en contra de
Lerroux.
El mateix Salvador Seguí va irrompre amb uns companys seus en un míting lerrouxista al teatre Comtal de Barcelona l’’11 d’agost de 1907, assaltant l’escenari per denunciar les manipulacions i infàmies de Lerroux contra els anarcosindicalistes i el mateix Seguí. La irrupció de Seguí i els seus amics en el míting lerrouxista va acabar en una baralla i un tret que va matar al lerrouxista barceloní Jaume Soteras i Pellicer, tret realitzat per un anarquista que acompanyava a Seguí quan aquest era al terra sent apallissat per nombrosos lerrouxistes que se li havien tirat a sobre. Aquell anarquista va fugir entre la multitud i ningú va saber qui era ja que no va ser delatat ni per Seguí ni pels seus companys. En el judici els advocats de Seguí van basar la seva defensa dient que havia set un lerrouxista qui havia disparat matant a Soteras per error, encara que si es repassa el judici i els testimonis, aquest argument no s’aguantava per enlloc. Però com estava clar que Seguí no havia disparat sinó un company seu que ningú sabia qui era, no va ser condemnat per assassinat. Seguí va estar 9 mesos a la presó per aquell fet.
El mateix Salvador Seguí va irrompre amb uns companys seus en un míting lerrouxista al teatre Comtal de Barcelona l’’11 d’agost de 1907, assaltant l’escenari per denunciar les manipulacions i infàmies de Lerroux contra els anarcosindicalistes i el mateix Seguí. La irrupció de Seguí i els seus amics en el míting lerrouxista va acabar en una baralla i un tret que va matar al lerrouxista barceloní Jaume Soteras i Pellicer, tret realitzat per un anarquista que acompanyava a Seguí quan aquest era al terra sent apallissat per nombrosos lerrouxistes que se li havien tirat a sobre. Aquell anarquista va fugir entre la multitud i ningú va saber qui era ja que no va ser delatat ni per Seguí ni pels seus companys. En el judici els advocats de Seguí van basar la seva defensa dient que havia set un lerrouxista qui havia disparat matant a Soteras per error, encara que si es repassa el judici i els testimonis, aquest argument no s’aguantava per enlloc. Però com estava clar que Seguí no havia disparat sinó un company seu que ningú sabia qui era, no va ser condemnat per assassinat. Seguí va estar 9 mesos a la presó per aquell fet.
MANUEL PAGÈS CONEIX
A DANIEL CARDONA I SETGE POLICIAL A “LA REIXA”
A finals de 1907
els membres de “La Reixa”, liderats per Manuel Pagès, entre els que també hi havia
membres de l’Aplec Catalanista, grup que com s’ha comentat abans tenien doble
militància en el Centre Nacionalista Republicà (CNR) i la Unió Catalanista
(UC), van considerar que el (CNR) era nacionalista d’esquerres però ambigu amb
la independència i van abandonar el CNR i es van integrar tots definitivament
sols a Unió Catalanista (UC), als quals veien com més clarament favorables a la independència. Va ser quan Manuel Pagès
es va integrar a Unió Catalanista (UC) aquell 1907 quan va conèixer a Daniel
Cardona, que tenia 17 any i que ja era militant d’UC des de feia 2 anys. Es dos
es feren amics allí i anys després impulsaren els grups de xoc
independentistes, com veurem més endavant.
El gener de 1908,
la policia, que sospitava que el grup “La Reixa” tenia armes i ja eren en el seu
punt de mira sobre tot des del l’incident de València i acusats de tenir
contactes amb grups separatistes que els finançaven des de Cuba i París,
detenen al secretari general de “La Reixa” Lluís Manau i a Lluís Viola i
Vergés, un altre activista del grup. Després van escorcollar el local d’Unió
Catalanista, dins del qual “La Reixa” hi tenia el seu despatx i habitació
pròpia, encara que no els van trobar cap arma allí. Evidentment, ja previnguts,
les tenien amagades en altres llocs. Unes setmanes després també és detingut Josep
Soronelles, que era el president de “La Reixa”. Manuel Pagès, que en realitat
havia set el promotor de l’inici de la lluita armada dins de “La Reixa”, encara
que només es feu efectiva un dia, el de València, va fugir fora de l’estat al
sentir-se perseguit, anant a Cuba i Mèxic per contactar amb els grups
separatistes catalans instal·lats en aquells països.
Manuel Pagès, al cap d'un temps. va tornar a Barcelona i es va integrar de ple a Unió Catalanista liderada per Domènec Martí i Julià, encara que en aquells moments havia deixat momentàniament la presidència del partit, i altres elements destacats com Eugeni Xammar o Carles Zanni.
Manuel Pagès, al cap d'un temps. va tornar a Barcelona i es va integrar de ple a Unió Catalanista liderada per Domènec Martí i Julià, encara que en aquells moments havia deixat momentàniament la presidència del partit, i altres elements destacats com Eugeni Xammar o Carles Zanni.
DESAPAREIX “LA
REIXA”
Dins d’Unió
Catalanista, l’Associació Catalana de Beneficència (ACB) va passar a substituir
“La Reixa”, que es va dissoldre, amb Vicenç Albert Ballester i Camps com a
president, per fer no ja tasques d’autodefensa armada sinó per solidaritzar-se
amb els presos, tant econòmicament, mediàticament, jurídicament com en suport a
les seves famílies. Cal tenir en compte que a rel de la Llei de Jurisdiccions
del 1906, els empresonaments tant per opinió per actes públics eren cada cop
més freqüents. Manuel Pagès era un dels secretaris de l’ACB.
REBUIG TOTAL
ANARCOSINDICALISTA A LERROUX I LA SETMANA TRÀGICA
El 1908 Lerroux va
crear des de Barcelona el seu propi partit, el Partido Radical Republicano
(PRP), que tenia al diari barceloní “El Progreso”, com el seu principal òrgan.
Lerroux, a part de seguir amb la seva propaganda ultra espanyolista disfressada
de republicanisme pseudo obrerista, va fer un últim intent de dominar el
sindicat i tornar a incrementar la infiltració d’elements lerrouxistes dins del
sindicat “Solidaritat Obrera”, provocant més enfrontaments amb els anarcosindicalistes
dins del sindicat que van acabar d’expulsar definitivament a tots els
lerrouxistes que quedaven.
L’influent pedagog
anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de la famosa Escola Moderna i un
dels que van donar suport des de la seva revista “La Huelga General” a la sagnant
vaga de 1902, havia set inicialment amic de Lerroux quan aquest venia el seu
populisme revolucionari que va atraure a molts, però el 1908 Ferrer i Guàrdia
se’n va adonar de la falsedat del personatge Lerroux i es va posicionar
totalment a favor de “Solidaritat Obrera” en la seva lluita en contra dels
lerrouxistes, finançant inclús al sindicat. A partir d’aquí Ferrer i Guàrdia i
Lerroux va esdevenir enemics.
També el 1908, va ser l’any en que els partits dins de “Solidaritat Catalana” van començar a fer palesa les seves diferències, tant pel model nacional de Catalunya com per les diferències entre dretans i esquerrans. El Centre Nacionalista Republicà, des del seu diari “El Poble Català”, tenia ja fortes polèmiques en els seus articles amb el diari de La Lliga Regionalista “La Veu de Catalunya” per les seves polítiques dretanes i també el que consideraven poc fermes amb l’autodeterminació de Catalunya. De la mateixa manera des d’Unió Republicana també es criticava el dretanisme de La Lliga i els Carlins. Des d’Unió Catalanista també es criticava les polítiques dretanes i toves envers a la llibertat nacional de Catalunya de la Lliga. Dins d’Unió Catalanista però, hi havia una certa divisió, ja que alguns opinaven que no s’havia de trencar la unitat de “Solidaritat Catalana” per seguir amb la força unida del catalanisme i altres opinaven que ja no tenia sentit aquella unió de diferents ideologies i projectes nacionals. Dins d’Unió Catalanista però, va anar predominant la línia esquerrana i independentista radical i favorable a trencar la coalició “Solidaritat Catalana”.
La Lliga Regionalista en aquells moments tenia la presidència de la diputació de Barcelona amb Enric Prat de la Riba com a president, que dins de la Lliga representava al sector més nacionalista, encara que també representava el seu dretanisme i les polítiques pactistes d’evitar enfrontaments amb el famós “peix al cove”, típic de la burgesia catalanista. Ja aquell 1908 va sorgir la corrent “Esquerra Catalana” que en poc temps es va convertir una coalició electoral catalanista d’esquerres que va trencar la unitat dins de “Solidaritat Catalana”..
El 1908 i 1909 van ser uns anys en que es van incrementar els enfrontaments entre lerrouxistes i anarcosindicalistes a Catalunya, l’any de la de la Setmana Tràgica, amb 100 morts en tirotejos i 5 afusellats l’agost de 1909.
També el 1908, va ser l’any en que els partits dins de “Solidaritat Catalana” van començar a fer palesa les seves diferències, tant pel model nacional de Catalunya com per les diferències entre dretans i esquerrans. El Centre Nacionalista Republicà, des del seu diari “El Poble Català”, tenia ja fortes polèmiques en els seus articles amb el diari de La Lliga Regionalista “La Veu de Catalunya” per les seves polítiques dretanes i també el que consideraven poc fermes amb l’autodeterminació de Catalunya. De la mateixa manera des d’Unió Republicana també es criticava el dretanisme de La Lliga i els Carlins. Des d’Unió Catalanista també es criticava les polítiques dretanes i toves envers a la llibertat nacional de Catalunya de la Lliga. Dins d’Unió Catalanista però, hi havia una certa divisió, ja que alguns opinaven que no s’havia de trencar la unitat de “Solidaritat Catalana” per seguir amb la força unida del catalanisme i altres opinaven que ja no tenia sentit aquella unió de diferents ideologies i projectes nacionals. Dins d’Unió Catalanista però, va anar predominant la línia esquerrana i independentista radical i favorable a trencar la coalició “Solidaritat Catalana”.
La Lliga Regionalista en aquells moments tenia la presidència de la diputació de Barcelona amb Enric Prat de la Riba com a president, que dins de la Lliga representava al sector més nacionalista, encara que també representava el seu dretanisme i les polítiques pactistes d’evitar enfrontaments amb el famós “peix al cove”, típic de la burgesia catalanista. Ja aquell 1908 va sorgir la corrent “Esquerra Catalana” que en poc temps es va convertir una coalició electoral catalanista d’esquerres que va trencar la unitat dins de “Solidaritat Catalana”..
 |
| Enric Prat de la Riba, a la dreta de la foto, president de la Diputació de Barcelona el 1908 |
El 1908 i 1909 van ser uns anys en que es van incrementar els enfrontaments entre lerrouxistes i anarcosindicalistes a Catalunya, l’any de la de la Setmana Tràgica, amb 100 morts en tirotejos i 5 afusellats l’agost de 1909.
La Setmana Tràgica
va començar amb una vaga general a Catalunya el 26 de juliol de 1909 organitzada per “Solidaritat
Obrera”, amb l’anarquista Josep Negre de secretari general, sindicat de majoria
anarcosindicalista però també amb elements socialistes i republicans
esquerrans. La vaga es va fer en contra del reclutament de treballadors
catalans per la guerra del Marroc. El Centre Nacionalista Republicà (CNR) va
ser l’únic partit que oficialment va donar suport a la vaga des del primer moment
i el seu diari “El Poble Català”, d’acord amb els sindicalistes de “Solidaritat
Obrera”, va ser l’únic diari que va publicar la convocatòria de la vaga. El Partido
Radical Republicano (PRR) de Lerroux, enemistat amb els de “Solidaritat Obrera”,
per les baralles que ja havien tingut, no va voler saber res de la convocatòria
de la vaga, mentre Lerroux era en aquells moments a Argentina fent negocis,
sobre tot de Parcs d’Atraccions, que l’enriquiren més. La vaga va provocar la
intervenció de l’exèrcit als carrers de Barcelona i diverses poblacions
catalanes i greus incidetns i tirotejos fins el 2 d'agost d'aquell 1909.
Durant la vaga,
membres de “Solidaritat Obrera” (SO) i membres de base del Centre Nacionalista
Republicà (CNR), principalment, dirigien els comitès revolucionaris de barri o
de poble i es van començar a fer barricades, assaltar casernes de la guàrdia
civil i policia, aconseguint més armament i acabant tot amb tirotejos amb l’exèrcit,
sobre tot a Barcelona però també a altres poblacions. També un bon nombre de membres del Partit Federal, es van organitzar en comitès revolucionaris armats per enfrontar-se amb l'exèrcit. Molta gent es va
afegir espontàniament a la revolta, uns unint-se als comitès revolucionaris en
les barricades i altres elements incontrolats cremant esglésies i convents.
Nombrosos nens també participaven espontàniament pels carrers en aquells fets.
Malgrat que el PRR de Lerroux s’havia desvinculat de la vaga, nombrosos militants lerrouxistes, una mica decebuts amb els seus líders, es van unir als incidents pels carrers juntament amb els de SO i el CNR. També membres d’Unió Catalanista havien participat en els incidents, però barrejats amb la massa i sense cap protagonisme en la direcció dels esdeveniments pel seu caràcter minoritari. En canvi membres del Partit Federal, que era com s’anomenava popularment a les restes del PRDF a Catalunya, més nombrosos, també es feren notar en grup armats pels carrers i inclús van irrompre en una reunió de líders republicans catalanistes del Partit Federal, d’Unió Republicana i del CNR, demanant-los que encapçalessin la revolta i declaressin la república a Catalunya. Però aquests líders republicans, malgrat que tenien a les seves bases al carrer, espantats per la deriva de la revolta, amb cremes de convents i tirotejos, se’n van desentendre.
Com abans s’ha comentat tot va acabar amb més de 100 morts en els tirotejos i 5 afusellats. El primer afusellat pels fets va ser Josep Miquel Baró, el 17 d’agost de 1917, un membre del Centre Nacionalista Republicà (CNR) que havia dirigit les barricades, l’assalt a l’armeria de la caserna de la guàrdia civil i els tirotejos al barri de Sant Andreu de Barcelona. Estava clar que el govern volia castigar al nacionalisme català d’esquerres per la seva participació en els fets en aquells comitès revolucionaris.
 |
| Barricades i enfrontaments durant la Setmana Tràgica de 1909 |
Malgrat que el PRR de Lerroux s’havia desvinculat de la vaga, nombrosos militants lerrouxistes, una mica decebuts amb els seus líders, es van unir als incidents pels carrers juntament amb els de SO i el CNR. També membres d’Unió Catalanista havien participat en els incidents, però barrejats amb la massa i sense cap protagonisme en la direcció dels esdeveniments pel seu caràcter minoritari. En canvi membres del Partit Federal, que era com s’anomenava popularment a les restes del PRDF a Catalunya, més nombrosos, també es feren notar en grup armats pels carrers i inclús van irrompre en una reunió de líders republicans catalanistes del Partit Federal, d’Unió Republicana i del CNR, demanant-los que encapçalessin la revolta i declaressin la república a Catalunya. Però aquests líders republicans, malgrat que tenien a les seves bases al carrer, espantats per la deriva de la revolta, amb cremes de convents i tirotejos, se’n van desentendre.
 |
| Barricades i cremes d'edifics durant la Setmana Tràgica |
Com abans s’ha comentat tot va acabar amb més de 100 morts en els tirotejos i 5 afusellats. El primer afusellat pels fets va ser Josep Miquel Baró, el 17 d’agost de 1917, un membre del Centre Nacionalista Republicà (CNR) que havia dirigit les barricades, l’assalt a l’armeria de la caserna de la guàrdia civil i els tirotejos al barri de Sant Andreu de Barcelona. Estava clar que el govern volia castigar al nacionalisme català d’esquerres per la seva participació en els fets en aquells comitès revolucionaris.
El més següent van
ser afusellats 3 acusats més, Antoni Malet i Pujol, un treballador català sense
filiació coneguda que va participar en els enfrontaments, Ramon Clemente i
Garcia, un treballador valencià que era deficient mental i que havia fet broma
i “jugat” amb els esquelets d’unes monges tretes de tombes d’un convent cremat
i Eugenio del Hoyo, un guàrdia de seguretat nascut a Burgos, que es va afegir
amb la seva arma amb els revoltats contra l’exèrcit.
Finalment el 13
d’octubre de 1909 va ser afusellat Francesc Ferrer i Guàrdia, el pedagog
anarquista i un dels convocants de la vaga, evidentment com a càstig al
moviment anarquista en general. Per cert, a Ferrer i Guàrdia diversos
lerrouxistes amb càrrecs importants dins del Partido Radical Republicano (PRR)
el van acusar falsament en el judici d’haver ser l’instigador de les cremes de
convents, cosa que facilità la seva condemna de mort. Allò va ser una venjança
per la posició de Ferrer i Guàrdia a favor de “Solidaritat Obrera” en la seva
lluita per expulsar als lerrouxistes del sindicat abans esmentada.
Aquella violenta i
sagnant revolta de la Setmana Tràgica tampoc tenia un origen separatista, sinó
protagonitzada principalment pel moviment obrer català majoritàriament anarquista,
però grups de base nacionalistes catalans d’esquerres, com els de CNR, així com
d’altres partits republicans catalanistes, van tenir part activa primordial
tant en la convocatòria de la vaga com en els incidents i tirotejos, com ho
demostra que el primer afusellat va ser Josep Miquel i Baró, del CNR.
Tampoc hi ha que
oblidar que, malgrat que la revolta no era separatista, en un moment donat
republicans de base que eren als carrers lluitant, com s’ha comentat abans, van
irrompre en una reunió dels caps dels partits republicans catalanistes per demanar-los
que proclamessin la República a Catalunya, que de facto seria una República
Catalana, encara que aquests, espantats per la deriva tant violenta que havien
agafat els fets ho van rebutjar, com abans s’ha comentat. També en algunes
poblacions alguns revoltats van declarar l’efímera república, que era de facto
un intent de república catalana, ja que la revolta sols es produïa a Catalunya.
Però malgrat la deriva d’aquella sagnant revolta obrerista i antimilitarista,
que també tingué components sobiranistes, com s’ha comentat, no va ser tampoc
inicialment una revolta independentista. A Catalunya, com ja havia passat abans
i també passaria anys després, les revoltes, que eren protagonitzades per una
barreja de sobiranistes d’esquerres i el moviment obrer revolucionari, al tenir
pràcticament sols impacte a Catalunya, esdevenien en una revolta o revolució
per defecte sobiranista en tota regla, a vegades sense pretendre-ho, ja que
quedava com una zona rebel aïllada de la resta de l’estat sense reconèixer el poder
central.
La Setmana Tràgica
també va significar la davallada del lerrouxisme a Catalunya per la seva
actuació en la Setmana Tràgica, no participant en la convocatòria de la vaga,
encara que si nombrosos militants lerrouxistes de base en els enfrontaments, i
acusant alguns lerrouxistes amb importants càrrecs dins del partit a Ferrer i
Guàrdia en el judici. Lerroux, amb tot el cinisme, va intentar quan va tornar
de l’Argentina capitalitzar aquella revolta, dient que els lerrouxistes havien participat
decisivament al carrer. En un acte en homenatge a Ferrer i Guàrdia organitzat
per anarcosindicalistes a Barcelona, aquests van fer fora a trets a uns
lerrouxistes que hi havien acudit. La major part del moviment obrer català ja odiava
a Lerroux, encara que també odiava a la dreta catalanista de la Lliga
Regionalista. Als catalanistes i nacionalistes d’esquerres els veien com gent
que els donaven suport en la seves reivindicacions obreres, però els veien poc
revolucionaris i no volien saber res de cap direcció política portada per ells.
L’anarquisme i l’anarcosindicalisme començava a predominar entre el proletariat
català.
Per tant, com s’ha
comentat abans, Catalunya i els catalans, en una part important seguien sent
aquells primers anys del segle XX una societat bastant violenta amb greus atemptats
i sagnants revoltes, però, amb els matisos abans explicats, la violència per
motius o orígens estrictament nacionalistes o separatistes era quasi
inexistent, a part d’aquell intent liderat per Manuel Pagès el 1907.
FUNDACIÓ DE LA CNT I TRENCAMENT DE L’ESQUERRRA SOBIRANISTA AMB LA LLIGA I SOLIDARITAT CATALANA
El 1910-1911, després de dos congressos vingué la fundació a Barcelona del sindicat anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), de nivell estatal i fundat a partir del sindicat català Solidaritat Obrera, que es va unir amb els pocs sindicats anarcosindicalistes que hi havia arreu de l’estat, sent inicialment un sindicat majoritàriament català, encara que en pocs anys va anar agafant força influència arreu de l’estat. El sindicat s’havia de dir Confederació General del Treball (CGT), que era el nom que tenien els principals sindicats més influents a França, Itàlia i Portugal, però les autoritats espanyoles sols van permetre la seva legalització si es deia Confederació Nacional del Treball. Allò de “Nacional” era una mica polèmic, ja que reconeixia a Espanya com a nació, dins d’un sindicat creat per sindicalistes catalans. Durant uns anys, en els escrits de l’òrgan de la CNT, “Solidaridad Obrera”, que es feia a Barcelona, encara es parlava de la CGT enlloc de CNT, encara que a la llarga i amb els anys, ja va quedar el nom de CNT per sempre.
Josep Negre i Oliveras, va ser el primer secretari general de la CNT, sent ja anteriorment secretari general de “Solidaritat Obrera”. Josep Negre era un sindicalista anarquista que, apart de la seva combativitat sindical, també era conegut perquè quan anava a congressos obrers arreu d’Europa, sempre parlava en català en públic o en les reunions, i sempre portava el seu traductor de català per l’idioma que fos.
També es produí la separació definitiva, ja quasi consumada des feia dos anys, dels catalanistes d’esquerres amb els catalanistes de dretes dins de l’antiga “Solidaritat Catalana”, primer amb el grup Esquerra Catalana i que portà a la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) el 1910, que aplegava als antics partits Unió Republicana, Partit Federal i Centre Nacionalista Republicà. Unió Catalanista restà al marge d’aquella coalició republicana de la UFNR, a la que no veia prou sobiranista ni prou d’esquerres i quedà una mica congelada com a partit polític.
ESCLAT DE VIOLÈNCIA A SANT FELIU DE LLOBREGAT
El 28 de maig de 1911 es va produir un espectacular esclat de violència a la població de Sant Feliu de Llobregat, prop de Barcelona. Aquell dia les autoritats, increïblement per a molts, havien autoritzat el mateix dia dos mítings a diferents llocs de Sant Feliu de Llobregat, un dels lerrouxistes del Partido Radical i un altre del Partit Carlí, dos grups molt violents i radicalment contraposats.
Aquell dia s’olorava la tragèdia i així va ser. Una broma pesada que van fer uns lerrouxistes robant-li la boina a un jove carlí que es van trobar pel carrer, va generar una venjança sagnant. Quan uns 500 lerrouxistes anaven en manifestació cap a l’estació de tren de Sant Feliu per agafar el tren tornant del míting, nombrosos carlins els esperaven a l’estació parapetats darrere d’arbres i en zones altes pel desnivell de terreny amb pistoles i fusells i van començar a disparar intensament i sense contemplacions contra els lerrouxistes, els quals majoritàriament es van dispersar en desbandada, mentre alguns també responien a trets de pistola, iniciant-se un intens tiroteig. Tres lerrouxistes van resultar morts a trets i molts altres van quedar ferits al terra. La guàrdia civil i la policia va aparèixer i va començar a disparar contra els carlins iniciant-se després un tiroteig entre policies i carlins, amb el resultat d’un carlí i un policia morts, a part de nombrosos ferits. Un altre carlí que estava prop de l’estació despistat i fora dels enfrontaments, va ser rodejat pels lerrouxistes i va ser apallissat fins a la mort. El balanç final va ser de sis morts, 3 lerrouxistes, 2 carlins i un policia.
Un altre cop aquell esclat de violència a Catalunya tampoc tenia res a veure amb l’independentisme radical, eren espanyolistes populistes, anticlericals i sense ideologia concreta contra ultracatòlics foralistes, dos tendències que anaven a la baixa a Catalunya. No obstant això, allò reflectia la violència latent que hi havia dins de la societat catalana en aquells anys.
LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA I LA DISSOLUCIÓ DE LA UFNR
L’abril 1914 es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, un projecte impulsat per la Lliga Regionalista de Catalunya des de feia dos anys i que finalment van aconseguir que es fes realitat després de dos anys de negociacions amb el govern central dinàstic. Enric Prat de la Riba, un dels líders de la Lliga i el màxim ideòleg del projecte, va ser el primer president de la Mancomunitat. Al no poder-se aconseguir l’autonomia, la Lliga va impulsar la Mancomunitat com un intent de descentralització de serveis, impulsar la cultura i llengua catalana i com un avanç per crear estructures per arribar a una possible futura autonomia. La Mancomunitat va fer una bona feina en la recuperació i impuls de la cultura i llengua catalana, en l’ampliació i modernització de carreteres i de la xarxa telefònica a Catalunya, així com en un pla per a la construcció, tot això amb una contínua manca de recursos econòmics, ja que aquests depenien sempre del pressupost del govern central, cosa que impedia desenvolupar tots els projectes amb plenitud. Però la Mancomunitat no va aconseguir mai cap competència política ni cap avanç real cap a l’autonomia.
FUNDACIÓ DE LA CNT I TRENCAMENT DE L’ESQUERRRA SOBIRANISTA AMB LA LLIGA I SOLIDARITAT CATALANA
El 1910-1911, després de dos congressos vingué la fundació a Barcelona del sindicat anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), de nivell estatal i fundat a partir del sindicat català Solidaritat Obrera, que es va unir amb els pocs sindicats anarcosindicalistes que hi havia arreu de l’estat, sent inicialment un sindicat majoritàriament català, encara que en pocs anys va anar agafant força influència arreu de l’estat. El sindicat s’havia de dir Confederació General del Treball (CGT), que era el nom que tenien els principals sindicats més influents a França, Itàlia i Portugal, però les autoritats espanyoles sols van permetre la seva legalització si es deia Confederació Nacional del Treball. Allò de “Nacional” era una mica polèmic, ja que reconeixia a Espanya com a nació, dins d’un sindicat creat per sindicalistes catalans. Durant uns anys, en els escrits de l’òrgan de la CNT, “Solidaridad Obrera”, que es feia a Barcelona, encara es parlava de la CGT enlloc de CNT, encara que a la llarga i amb els anys, ja va quedar el nom de CNT per sempre.
Josep Negre i Oliveras, va ser el primer secretari general de la CNT, sent ja anteriorment secretari general de “Solidaritat Obrera”. Josep Negre era un sindicalista anarquista que, apart de la seva combativitat sindical, també era conegut perquè quan anava a congressos obrers arreu d’Europa, sempre parlava en català en públic o en les reunions, i sempre portava el seu traductor de català per l’idioma que fos.
També es produí la separació definitiva, ja quasi consumada des feia dos anys, dels catalanistes d’esquerres amb els catalanistes de dretes dins de l’antiga “Solidaritat Catalana”, primer amb el grup Esquerra Catalana i que portà a la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) el 1910, que aplegava als antics partits Unió Republicana, Partit Federal i Centre Nacionalista Republicà. Unió Catalanista restà al marge d’aquella coalició republicana de la UFNR, a la que no veia prou sobiranista ni prou d’esquerres i quedà una mica congelada com a partit polític.
ESCLAT DE VIOLÈNCIA A SANT FELIU DE LLOBREGAT
El 28 de maig de 1911 es va produir un espectacular esclat de violència a la població de Sant Feliu de Llobregat, prop de Barcelona. Aquell dia les autoritats, increïblement per a molts, havien autoritzat el mateix dia dos mítings a diferents llocs de Sant Feliu de Llobregat, un dels lerrouxistes del Partido Radical i un altre del Partit Carlí, dos grups molt violents i radicalment contraposats.
Aquell dia s’olorava la tragèdia i així va ser. Una broma pesada que van fer uns lerrouxistes robant-li la boina a un jove carlí que es van trobar pel carrer, va generar una venjança sagnant. Quan uns 500 lerrouxistes anaven en manifestació cap a l’estació de tren de Sant Feliu per agafar el tren tornant del míting, nombrosos carlins els esperaven a l’estació parapetats darrere d’arbres i en zones altes pel desnivell de terreny amb pistoles i fusells i van començar a disparar intensament i sense contemplacions contra els lerrouxistes, els quals majoritàriament es van dispersar en desbandada, mentre alguns també responien a trets de pistola, iniciant-se un intens tiroteig. Tres lerrouxistes van resultar morts a trets i molts altres van quedar ferits al terra. La guàrdia civil i la policia va aparèixer i va començar a disparar contra els carlins iniciant-se després un tiroteig entre policies i carlins, amb el resultat d’un carlí i un policia morts, a part de nombrosos ferits. Un altre carlí que estava prop de l’estació despistat i fora dels enfrontaments, va ser rodejat pels lerrouxistes i va ser apallissat fins a la mort. El balanç final va ser de sis morts, 3 lerrouxistes, 2 carlins i un policia.
Un altre cop aquell esclat de violència a Catalunya tampoc tenia res a veure amb l’independentisme radical, eren espanyolistes populistes, anticlericals i sense ideologia concreta contra ultracatòlics foralistes, dos tendències que anaven a la baixa a Catalunya. No obstant això, allò reflectia la violència latent que hi havia dins de la societat catalana en aquells anys.
LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA I LA DISSOLUCIÓ DE LA UFNR
L’abril 1914 es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, un projecte impulsat per la Lliga Regionalista de Catalunya des de feia dos anys i que finalment van aconseguir que es fes realitat després de dos anys de negociacions amb el govern central dinàstic. Enric Prat de la Riba, un dels líders de la Lliga i el màxim ideòleg del projecte, va ser el primer president de la Mancomunitat. Al no poder-se aconseguir l’autonomia, la Lliga va impulsar la Mancomunitat com un intent de descentralització de serveis, impulsar la cultura i llengua catalana i com un avanç per crear estructures per arribar a una possible futura autonomia. La Mancomunitat va fer una bona feina en la recuperació i impuls de la cultura i llengua catalana, en l’ampliació i modernització de carreteres i de la xarxa telefònica a Catalunya, així com en un pla per a la construcció, tot això amb una contínua manca de recursos econòmics, ja que aquests depenien sempre del pressupost del govern central, cosa que impedia desenvolupar tots els projectes amb plenitud. Però la Mancomunitat no va aconseguir mai cap competència política ni cap avanç real cap a l’autonomia.
Malgrat tot,
aquell restringit intent de descentralització que representava la Mancomunitat,
va donar prestigi a la Lliga Regionalista davant d’una part del catalanisme, ja
que havia estat impulsat per ella, cosa que ajudà a que la Lliga guanyés totes
les eleccions a Catalunya durant entre 1914 i 1917.
Enric Prat de la Riba va morir el 1917 i Josep Puig i Cadafalch, un altre dels líders de la Lliga Regionalista, va passar a ser el president de la Mancomunitat de Catalunya, en la que hi havia representants de tots els partits, des dels catalanistes, lerrouxistes i monàrquics.
Enric Prat de la Riba va morir el 1917 i Josep Puig i Cadafalch, un altre dels líders de la Lliga Regionalista, va passar a ser el president de la Mancomunitat de Catalunya, en la que hi havia representants de tots els partits, des dels catalanistes, lerrouxistes i monàrquics.
 |
| President de la Mancomunitat de Catalunya a partir de 1917 |
La UFNR, aquell partit sorgit dels
republicans sobiranistes d’esquerres que havien abandonat “Solidaritat Catalana”
per desmarcar-se del dretanisme de la Lliga, com abans s’ha comentat, va perdre
totes les eleccions davant de la Lliga Regionalista, tant pel prestigi que
tenia la Lliga a l’impulsar la Mancomunitat com per l’ambigu nacionalisme i
esquerranisme i les moltes divisions internes que hi havia dins del partit. També
va influir que el moviment obrer català, els possibles votants d’esquerres,
cada cop era més abstencionista i anarcosindicalista. La UFNR
finalment es va dissoldre el 1917. De la mateixa manera els lerrouxistes del
PRR també van perdre totes les eleccions en aquells anys davant la Lliga.
LIDERATGE DE MACIÀ DINS DE LA UC I FUNCACIÓ DEL PRC
El 1916 Domènec
Martí i Julià, va dimitir de la presidència d’Unió Catalanista, tant per
problemes de salut com decebut per no haver aconseguit convertir la formació en
un partit socialista català, encara que no abandonà la UC i en seguia sent el
líder moralment fins que morí el 1917.
Durant aquells
anys l’ex tinent coronel Francesc Macià, que com s’ha comentat abans havia abandonat
l’exèrcit després dels fets del Cu-cut! del novembre de 1905 per integrar-se a
“Solidaritat Catalana” el 1906 entrant inicialment a les llistes de La Lliga
Regionalista, s’havia apropat a partir de 1910 a la UNFR, especialment al
sector provinent del Centre Nacionalista Republicà (CNR), abandonant definitivament
la seva relació amb la Lliga Regionalista. El 1916 però, Francesc Macià,
decebut també amb la UNFR s’apropà a la Unió Catalanista i a les tesis de
Domènec Martí i Julià. Va ser llavors quan Francesc Macià a través de l’UC va
evolucionar cap a posicions més esquerranes i obreristes i cap a
l’independentisme.
El 1917 Francesc Layret, ex membre de la ja desapareguda i fallida UNFR, va ser el principal fundador del Partit Republicà Català (PRC), per donar-li un caire més clarament sobiranista i obrerista al republicanisme català, juntament amb Lluís Companys. Ambdós, anteriorment a la UNFR provenien d’Unió Republicana. Marcel·lí Domingo, un altre ex membre de la UNFR, també fou un dels més destacats membres del partit.
Mentre, Francesc Macià, després de la mort de Domènec Martí i Julià el 1917, anava agafant el lideratge de la Unió Catalanista entre 1917 i 1918, amb una línia independentista d’esquerres i amb una clara voluntat de formar grups d’acció armats d’autodefensa, es notava el seu passat militar. Per això comptava amb la confiança de militants com Manuel Pagès i Daniel Cardona, que ja des de 1916 havien impulsat el projecte d’un grup d’acció independentista juntament amb altres militants com Daniel López i Birban i Lluís Escaler i Espunyes, entre altres.
L’AFER DEL CATALÀ EN LA REVISTA DE LA CNT “SOLIDARIDAD OBRERA”
El 1917 Felip Cortiella, un anarquista que era escriptor i adaptador d’obres de teatre en català ja des de finals del segle XIX, va ser proposat director de la revista de la CNT catalana “Solidaridad Obrera”. Felip Cortiella va posar com a condició que la revista fos escrita íntegrament en català, cosa que causà discussions dins de la CNT catalana, ja que “Soldiaridad Obrera”, a part de ser la revista de la CNT catalana, feia de guia a l’anarcosindicalisme de la resta de l’estat en un moment en que venien grans vagues arreu de l’estat. Salvador Seguí, que sempre havia promogut premsa anarquista en català en diverses publicacions, va donar suport a Cortiella i va proposar que es fes una “Solidaridad Obrera” bilingüe tant en català com en castellà, cosa que ja havia aconseguit que fos acceptada. Cortiella s’hi va negar, ja que volia que fos sols en català i no va acceptar el càrrec de director.
Després de l’afer amb Cortiella, Angel Pestaña va esdevenir director de “Solidaridad Obrera”. La gran vaga que vindria poc després a tot l’estat i els greus esdeveniments que vindrien després van aparcar el tema definitivament i “Solidaridad Obrera” va seguir sent escrita en castellà. Si Cortiella hagués acceptat la proposta de Seguí , “Solidaridad Obrera” hagués set escrita a partir de llavors tant en català com en castellà.
UN ALTRE ESCLAT DE VIOLÈNCIA A CATALUNYA EL 1917
El 1917 Francesc Layret, ex membre de la ja desapareguda i fallida UNFR, va ser el principal fundador del Partit Republicà Català (PRC), per donar-li un caire més clarament sobiranista i obrerista al republicanisme català, juntament amb Lluís Companys. Ambdós, anteriorment a la UNFR provenien d’Unió Republicana. Marcel·lí Domingo, un altre ex membre de la UNFR, també fou un dels més destacats membres del partit.
Mentre, Francesc Macià, després de la mort de Domènec Martí i Julià el 1917, anava agafant el lideratge de la Unió Catalanista entre 1917 i 1918, amb una línia independentista d’esquerres i amb una clara voluntat de formar grups d’acció armats d’autodefensa, es notava el seu passat militar. Per això comptava amb la confiança de militants com Manuel Pagès i Daniel Cardona, que ja des de 1916 havien impulsat el projecte d’un grup d’acció independentista juntament amb altres militants com Daniel López i Birban i Lluís Escaler i Espunyes, entre altres.
L’AFER DEL CATALÀ EN LA REVISTA DE LA CNT “SOLIDARIDAD OBRERA”
El 1917 Felip Cortiella, un anarquista que era escriptor i adaptador d’obres de teatre en català ja des de finals del segle XIX, va ser proposat director de la revista de la CNT catalana “Solidaridad Obrera”. Felip Cortiella va posar com a condició que la revista fos escrita íntegrament en català, cosa que causà discussions dins de la CNT catalana, ja que “Soldiaridad Obrera”, a part de ser la revista de la CNT catalana, feia de guia a l’anarcosindicalisme de la resta de l’estat en un moment en que venien grans vagues arreu de l’estat. Salvador Seguí, que sempre havia promogut premsa anarquista en català en diverses publicacions, va donar suport a Cortiella i va proposar que es fes una “Solidaridad Obrera” bilingüe tant en català com en castellà, cosa que ja havia aconseguit que fos acceptada. Cortiella s’hi va negar, ja que volia que fos sols en català i no va acceptar el càrrec de director.
Després de l’afer amb Cortiella, Angel Pestaña va esdevenir director de “Solidaridad Obrera”. La gran vaga que vindria poc després a tot l’estat i els greus esdeveniments que vindrien després van aparcar el tema definitivament i “Solidaridad Obrera” va seguir sent escrita en castellà. Si Cortiella hagués acceptat la proposta de Seguí , “Solidaridad Obrera” hagués set escrita a partir de llavors tant en català com en castellà.
 |
Ecritor anarquista que volia que la revista de la CNT "Solidaridad Obrera" s'escribís sols en català, com a condició per acceptar-ne el càrrec de director
|
UN ALTRE ESCLAT DE VIOLÈNCIA A CATALUNYA EL 1917
Entre juliol i agost d’aquell mateix 1917 es va produir una vaga general a tot l’Estat Espanyol. L’inici va ser el suport dels sindicats a una Assemblea de Parlamentaris feta a Barcelona amb participants de diversos partits, republicans, tant catalanistes com de nivell estatal, i La Lliga Regionalista de Catalunya, en realitat la principal impulsora de l'Assemblea de Parlamentaris, per protestar contra el caciquisme polític del règim monàrquic espanyol i per reclamar la autonomia per Catalunya. Finalment, després de que la policia dissolgués l'Assemblea de Parlamentaris, els sindicats CNT i UGT, aquest últim el sindicat del PSOE, que incialment van donar suport als parlamentaris en les seves reivindicacions polítiques, van acabar convocant pel seu compte una vaga general a tot l’estat incloent les reivindicacions obreres. Malgrat que va haver-hi incidents a tot l’estat, a Catalunya la vaga convocada per la CNT, on pràcticament només la CNT tenia influència, va esdevenir en greus enfrontaments armats entre sindicalistes i l’exèrcit, produint-se uns 40 morts entre Barcelona i Sabadell. Davant del caire violent i revolucionari que van agafar els esdeveniments, la Lliga Regionalista es va desmarcar de la vaga, mentre els líders dels partits republicans d'esquerres li donaven suport moral, però sense participar en els greus incidents.
 |
Enfrontaments a Barcelona durant
la vaga d'agost de 1917 |
 |
Obrers i militars pels carrers de Barcelona
durant la vaga d'agost de 1917 |
TIROTEJOS ENTRE
INDEPENDENTISTES LIDERATS PER MANUEL PAGÈS I ULTRAESPANYOLISTES EL 1918
A finals de 1918, aprofitant
la conjuntura internacional després d’acabar la I Guerra Mundial, en que
sorgiren nombrosos nous estats a Europa, una altra amalgama de forces
catalanistes, com La Lliga Regionalista, els carlins del sector jaumista que
s’havien escindit del sector mellista, que eren més espanyolistes, el Partit
Republicà Català (PRC) i la Unió Catalanista (UC), liderada aquesta ara per
Francesc Macià, van impulsar una campanya autonomista a Catalunya. La campanya
havia set impulsada per la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, però en
realitat l’UC de Macià el que volia era la independència i el PRC de Layret una
autodeterminació real, ambdós amb un fort component esquerrà i obrerista que els
diferenciava de la Lliga i els Carlins. Curiosament el Partido Radical Republicano
de Lerroux, conegut anys abans pel seu furibund anticatalanisme, ara també
s’afegia a la campanya autonomista aquell 1918. Lerroux volia estar en totes i
a més deia que l’autonomia no trencava la unitat d’Espanya. En aquella època ja
la Lliga Regionalista havia deixat clar que representava el catalanisme no
independentista, parlant Cambó sempre de “L’Espanya Gran”, cosa que havia fet
que els lerrouxistes ja no veiessin l’autonomia com un perill. Tant els de la
Lliga, els carlins jaumistes i els lerrouxistes, que tant s’havien enfrontat en
el passat, coincidien ara en demanar sols autonomia, ironies del destí, a
diferència d’UC i el PRC que volien anar més enllà.
Però durant aquella campanya autonomista i les discussions amb els dinàstics espanyols tant liberals com conservadors, que discrepaven del projecte inicial d’autonomia dels partits catalans i també discrepaven entre ells, durant el desembre de 1918 es produïren greus incidents, principalment pel carrers de Barcelona però també en altres poblacions catalanes, quan la policia carregava durament contra les manifestacions catalanistes. El mateix desembre també van començar a aparèixer pels carrers Barcelona grups ultraespanyolistes Aquests grups espanyolistes majoritàriament eren carlins del sector mellista (més espanyolistes que els del sector jaumisa), grups dinàstics i militars i policies de paisà, que formaren un grup anomenat “Liga Patriótica Española”. El català Ramon Sales i Amenós, un carlí mellista, era un dels que liderava els grups armats ultraespanyolistes al carrer en aquells dies. Es començaren a produir els primers enfrontaments al carrer entre espanyolistes i catalanistes.
Els grups de xoc de carrer independentistes en aquells enfrontaments de 1918-19, estaven liderats sobre tot per Manuel Pagès, Daniel Cardona i Jaume Compte, sota les ordres de Francesc Macià, els quals disposaven d’algunes pistoles. Després de dies amb càrregues policials contra els catalanistes en general en manifestacions, el 23 de desembre de 1918 van aparèixer ultraespanyolistes armats de la “Liga Patriòtica Espanyola” que es van enfrontar armats amb els catalanistes que es manifestaven, molts dels quals, desarmats, van haver de fugir. No obstant això, els grups d’acció d’Unió Catalanista abans esmentats, van quedar al carrer i es van enfrontar a cops i a trets amb els ultra espanyolistes, deixant-ne alguns de ferits i fent-los fugir. Com que alguns d’aquests ultra espanyolistes eren policies i militars de paisà, a part de carlins mellistes, la policia uniformada va prendre partit en contra dels independentistes, carregant contra ells i disparant contra ells, ja que aquests havien usat pistoles contra els espanyolistes. Però els independentistes van respondre a trets a la policia i van ferir de bala a dos policies aquell dia.
Era la segona
vegada en el segle que grups estrictament independentistes usaven les pistoles
en incidents al carrer, la primera aquella de maig de 1907 a València contra
els blasquistes, abans esmentada, i en les dues vegades hi havia la presència
destacada de Manuel Pagès i Mercader.
En aquells moments
la CNT catalana, principalment liderada per Salvador Seguí, Simó Piera i Angel
Pestaña, entre altres, no va donar suport a la campanya autonomista, ja que dins
d’ella hi havia la Lliga Regionalista i els carlins, considerats enemics de la classe
obrera en aquells moments. La CNT catalana durant la sagnant vaga d’agost de
1917, a part de les reivindicacions obreres, també havia donat suport a l’autonomia
de Catalunya que reclamava l’Assemblea de Parlamentaris, en que el sindicat
patí un alt nombre de morts en els enfrontaments contra l’exèrcit. Però La
Lliga Regionalista de Catalunya els ho havia “pagat” formant part de governs
del Partit Conservador Dinàstic liderat per Antonio Maura i participant de la
repressió contra la CNT durant el 1918. Era per això que ara la CNT no volia
saber res de la campanya autonomista amb la Lliga Regionalista com a principal
impulsora. Només en la revista de la CNT “Solidaridad Obrera”, a part de
criticar a la Lliga dins la campanya autonomista, també es mostrava en alguns
articles certa simpatia per aquells independentistes que s’enfrontaven al
carrers amb policies i ultra espanyolistes, tot i dient que aquests grupets si
que es podrien aprofitar per una revolució, ja que lluitaven de veritat, a la
vegada que també es denunciava la parcialitat policial al carrer a favor dels ultra
espanyolistes en els enfrontaments. Però a part d’això, la línia general de la
CNT catalana era que la campanya autonomista no anava amb ells.
El gener de 1919, en plena campanya autonomista i incidents, Francesc Macià, des d’Unió Catalanista, anuncia la fundació de la Federació Democràtica Nacionalista (FDN), com a partit independentista i obrerista. Un dels cofundadors de la FDN era l’advocat Ramon Aguiló, que a més estava afiliat a la CNT. Evidentment els grups de xoc liderats per Manuel Pagès, Daniel Cardona i Jaume Compte, seguiren a Macià en la FDN.
Unió Catalanista
va seguir existint després de la fundació del FDN, però més que com a partit
polític, com un grup o associació que integrava a diversos grups separatistes o
partidaris de l’autodeterminació. De fet la revista oficial de la FDN, “l’Intransigent”,
s’anunciava en la seva portada com “adherida a Unió Catalanista”.
El gener de 1919
van seguir els enfrontaments al carrer entre ultra espanyolistes i independentistes
pels carrers de Barcelona, però la detenció de nombrosos independentistes radicals,
la requisada d’armes als independentistes que guardaven a la seu del CADCI, un sindicat de dependents de comerç de caràcter nacionalsita català, i
l’augment de militars i policies de paisà que actuaven juntament amb els
carlins mellistes i els dinàstics, barrejat amb la descarada col·laboració de
la policia uniformada en contra dels independentistes en els enfrontaments de
carrer, van dur a que els xocs fossin cada cop més desiguals, malgrat que els
grups independentistes no deixaven de sortir quasi cada dia al carrer a donar
la cara i a enfrontar-se a aquella força cada cop més superior. Ja el 19 de
gener de 1919, un grup de membres de la “Liga Patriòtica Espanyola” va matar a
trets i a sang freda al jove independentista Manuel Miralpeix a carrer Tallers,
el qual no anava armat.
Els independentistes no tenien el suport oficial de la Lliga Regionalista que no participaven dels enfrontaments. Alguns joves de la Lliga però, a vegades s’unien pels seu compte amb els independentistes en els incidents a carrer. Inicialment tampoc els Carlins jaumistes participaven dels incidents al carrer, els quals eren catalanistes foralistes però no independentistes, i malgrat ser molt violents, estar fortament armats i a diferència dels independentistes amb una recent tradició de nombrosos tirotejos, tenien ordres del seu líder Miquel Junyent de no participar en els enfrontaments. No obstant això, el 26 de gener de 1919, un grup de carlins jaumistes (catalanistes) que es manifestaven, van ser increpats per membres de la “Liga Patriótica Española” (LPE) a les Rambles de Barcelona i van iniciar una forta baralla amb ells. Hi ha que tenir en compte que dins de la LPE, a part de policies i militars de paisà i sectors dinàstics, també hi havia carlins mellistes (més espanyolistes), dels que s’havien escindit i allò encara afavorí més l’enfrontament.
Aquell dia, per
primera vegada els grups de xoc independentistes, feia poc dins de la UC i ara
en la recentment fundada FDN, van actuar sota la direcció de Daniel Cardona i
Manuel Pagès juntament amb els carlins jaumistes en contra la LPE, produint-se
fortes baralles i tirotejos al voltant de les Rambles. Nombrosos membres de la
LPE van resultar ferits de bala, navalla o cops, però finalment va ser un jove
catalanista desarmat que participava en els incidents, Joan Benet, el que va
resultar mort d’un tret a sang freda per un membre de la LPE. Els Carlins,
però, seguint les ordres de Miquel Junyent, ja no van participar més en els
enfrontaments juntament amb els independentistes.
LA VAGA DE LA
CANADENCA I L’ESCLAT DEL PISTOLERISME A BARCELONA
A finals d’aquell
gener de 1919 però, esclatava un conflicte més greu a Catalunya, la vaga en la principal
empresa de subministrament elèctric a Catalunya, popularment coneguda com “La
Canadenca”, impulsada pels anarcosindicalistes catalans de la CNT, sindicat liderat
per Salvador Seguí, que era a la presó en aquells moments, i per Simó Piera, que
va ser el principal impulsor i delegat de la CNT en aquella vaga, la qual va
esdevenir una vaga general que durà uns 2 mesos amb una apagada general durant
setmanes a Catalunya, que va dur a l’estat de guerra traient l’exèrcit les
tropes pels carrers de Barcelona i a la detenció de milers de treballadors. Va ser la vaga més
important mai feta fins llavors a Catalunya i a l’estat Espanyol en general,
amb una dura i llarga lluita de resistència dels sindicalistes catalans.
Aquella vaga va acabar amb la campanya autonomista, que de fet ja estava morta per les diferències entre la FDN de Macià i el PRC de Layret, de reivindicacions més sobiranistes, amb La Lliga, els Carlins i els lerrouxistes, que eren autonomistes més moderats. De fet la FDN de Macià i el PRC de Companys van donar ple suport a la vaga dels anarcosindicalistes, això si, a l'igual que els lerrouxistes, aportant tots advocats als detinguts i fent a vegades de representants de la CNT en les negociacions, mentre els de la Lliga i els carlins jaumistes, es van posar totalment a favor del govern i la patronal participant activament en la repressió contra els anarcosindicalistes catalans.
El mateix Francesc Macià, que era diputat, a finals de febrer de 1919, en plena vaga, en un discurs al parlament de Madrid, a part de defensar els drets nacionals de Catalunya i desmarcar-se ja totalment de la Campanya Autonomista, va defensar al moviment obrer català en aquells moments, com reflecteix l'article mostrat a continuació.
Aquella vaga dels anarcosindicalistes catalans va posar en escac al mateix govern espanyol que es va veure obligat a decretar la jornada laboral de 8 hores a tot l’Estat, una de les reivindicacions dels anarcosindicalistes catalans, entre altres.
Però malgrat aquella victòria de la CNT catalana a l’aconseguir les 8 hores de treball, milers d’anarcosindicalistes havien estat detinguts durant la vaga i omplien les presons, a part d`haver-hi noves llistes negres per part de la patronal catalana contra significats sindicalistes que feia difícil trobar feina, pel que la dura lluita dels anarcosindicalistes catalans no havia acabat encara ni molt menys. A més, aquella gran victòria sindical de les 8 hores, va portar a una espècie de venjança i intent de desmantellar el sindicalisme català per part de la patronal catalana, que va organitzar grups de pistolers per eliminar a anarcosindicalistes a la zona de Barcelona. Els anarcosindicalistes catalans van reaccionar creant grups d’acció per respondre als pistolers de la patronal. Si bé des de 1917 ja existien grups d’acció i tirotejos pels dos bàndols, a partir de la vaga de la Canadenca els tirotejos i atemptats mutus entre anarcosindicalistes i pistoles de la patronal va augmentar espectacularment. Tot va esdevenir amb pistolerisme urbà a Barcelona i voltants sense precedents a Europa que va dur a 5 anys amb més de 400 morts i milers de ferits.
Cal ressaltar que Ramon Aguiló i Gil, un dels fundadors juntament amb Macià, del partit independentista recentment creat Federació Democràtica Nacionalista (FDN), també estava afiliat a la CNT i va ser el delegat del sindicat de tramvies durant aquella vaga general, havent participat també en alguna negociació en represtanció de la CNT amb els representants de la patronal. Ramon Aguiló seria un dels molts detinguts després d'aquella vaga general iniciada en la Canadenca i passaria 6 mesos a la presó.
En aquells anys, entre finals de 1918 i finals de 1923, el concepte de lluita armada a Catalunya va adquirir un caire molt superior al que s’havia arribat abans, tant a Catalunya com a l’Estat Espanyol o a Europa. Centenars de catalans anaven amb la pistola a la ma fent atemptats. La societat catalana era hereva d’una tradició molt violenta, sobre tot en el recent segle XIX i els catalans de totes tendències en general, tret dels representants del catalanisme burgès, havien usat poc el pacte per aturar els conflictes i en aquells temps i ja des del segle anterior, ho solien arreglar quasi tot a trets.
Un dels punts àlgics d’aquella violència es va produir el el 8 març de 1921, quan tres anarcosindicalistes catalans desplaçats a Madrid, Pere Mateu i Cusidó, Lluís Nicolau i Fort i Ramón Casanellas i Lluch, acompanyats per Llúcia Fors i Felip, la dona de Lluís Nicolau, com a suport logístic, van matar a trets al president del govern espanyol Eduardo Dato en venjança per les lleis de fugues de la policia a Barcelona.
El mateix Francesc Macià, que era diputat, a finals de febrer de 1919, en plena vaga, en un discurs al parlament de Madrid, a part de defensar els drets nacionals de Catalunya i desmarcar-se ja totalment de la Campanya Autonomista, va defensar al moviment obrer català en aquells moments, com reflecteix l'article mostrat a continuació.
 |
| Francesc Macià dona suport als vaguistes de la Canadenca i es desmarca de la campanya autonomista |
Aquella vaga dels anarcosindicalistes catalans va posar en escac al mateix govern espanyol que es va veure obligat a decretar la jornada laboral de 8 hores a tot l’Estat, una de les reivindicacions dels anarcosindicalistes catalans, entre altres.
Però malgrat aquella victòria de la CNT catalana a l’aconseguir les 8 hores de treball, milers d’anarcosindicalistes havien estat detinguts durant la vaga i omplien les presons, a part d`haver-hi noves llistes negres per part de la patronal catalana contra significats sindicalistes que feia difícil trobar feina, pel que la dura lluita dels anarcosindicalistes catalans no havia acabat encara ni molt menys. A més, aquella gran victòria sindical de les 8 hores, va portar a una espècie de venjança i intent de desmantellar el sindicalisme català per part de la patronal catalana, que va organitzar grups de pistolers per eliminar a anarcosindicalistes a la zona de Barcelona. Els anarcosindicalistes catalans van reaccionar creant grups d’acció per respondre als pistolers de la patronal. Si bé des de 1917 ja existien grups d’acció i tirotejos pels dos bàndols, a partir de la vaga de la Canadenca els tirotejos i atemptats mutus entre anarcosindicalistes i pistoles de la patronal va augmentar espectacularment. Tot va esdevenir amb pistolerisme urbà a Barcelona i voltants sense precedents a Europa que va dur a 5 anys amb més de 400 morts i milers de ferits.
Cal ressaltar que Ramon Aguiló i Gil, un dels fundadors juntament amb Macià, del partit independentista recentment creat Federació Democràtica Nacionalista (FDN), també estava afiliat a la CNT i va ser el delegat del sindicat de tramvies durant aquella vaga general, havent participat també en alguna negociació en represtanció de la CNT amb els representants de la patronal. Ramon Aguiló seria un dels molts detinguts després d'aquella vaga general iniciada en la Canadenca i passaria 6 mesos a la presó.
En aquells anys, entre finals de 1918 i finals de 1923, el concepte de lluita armada a Catalunya va adquirir un caire molt superior al que s’havia arribat abans, tant a Catalunya com a l’Estat Espanyol o a Europa. Centenars de catalans anaven amb la pistola a la ma fent atemptats. La societat catalana era hereva d’una tradició molt violenta, sobre tot en el recent segle XIX i els catalans de totes tendències en general, tret dels representants del catalanisme burgès, havien usat poc el pacte per aturar els conflictes i en aquells temps i ja des del segle anterior, ho solien arreglar quasi tot a trets.
Un dels punts àlgics d’aquella violència es va produir el el 8 març de 1921, quan tres anarcosindicalistes catalans desplaçats a Madrid, Pere Mateu i Cusidó, Lluís Nicolau i Fort i Ramón Casanellas i Lluch, acompanyats per Llúcia Fors i Felip, la dona de Lluís Nicolau, com a suport logístic, van matar a trets al president del govern espanyol Eduardo Dato en venjança per les lleis de fugues de la policia a Barcelona.
TENIR ACCENT
CATALÀ ERA SER SOSPITÓS DE SER “TERRORISTA”
Degut gran nombre de tirotejos i atemptats que es produïen a Barcelona i voltants i sobre tot
a partir d’aquell atemptat mortal contra el president del govern espanyol, el
més important fet per anarcosindicalistes catalans fora de Catalunya, va començar
a haver una espècie de sicosi arreu de l’estat sobre la gent que hi viatjava que
tenien accent català, sent només per aquest fet ja altament sospitosos de ser “terroristes”.
El fet que accelerà això va ser que quan van identificar als autors de l’atemptat
contra el president Dato, la mestressa i les seves filles de la pensió on
havien estat allotjats a Madrid, van declarar que tenien un accent català tant pronunciat
que quasi no els entenien. Inclús abans de ser identificats i del primer
detingut, que va ser Pere Mateu, ja la premsa madrilenya insinuava que als
autors havien de ser catalans, ja que a Catalunya era on hi havia el grau més alt de violència, el que causà una protesta del diari barceloní “La
Vanguardia” en el que es deia que sols pel fet de ser català no volia dir que es
fos un criminal, article mostrat a continuació.
Després de la
detenció de Pere Mateu a Madrid, mentre es buscava als altres autors ja
identificats, Ramon Casanellas i Lluch, Lluís Nicolau i Fort i Lúcia Fors i
Felip, tothom que viatjava en tren o altres medis de transport arreu de l’estat
que tenia accent català era sospitós, produint-se nombroses detencions preventives
sols per aquest fet. Inclús quan es buscava Llúcia Fors i Felip, una de les
participants en el complot contra Dato, com que en la pensió on estava
allotjada amb el seu marit Lluís Nicolau anava tenyida de ros, un gran nombre
de rosses catalanes van ser detingudes com a sospitoses quan viatjaven per l’estat
Espanyol. Tot allò encara va fer augmentar més la sicosi arreu de l’estat Espanyol
en contra dels tenien accent català com a possibles “terroristes”.
La premsa espanyola a vegades parlava del “terrorisme català”, referint-se als activistes anarcosindicalistes catalans. En la premsa espanyola dels primers anys 20, quasi a diari o setmanalment apareixien notícies d’atemptats i tirotejos a Barcelona i voltants, allò va fer que durant aquella època s’identifiqués a una bona part dels catalans com sospitosos de estar propers al “terrorisme”, inclús en alguns països europeus s’expulsava automàticament a sindicalistes de l’Estat Espanyol que anaven a alguna reunió si eren catalans.
A Catalunya pràcticament el 90% del proletariat català estava afiliat a la CNT a principis de 1920, uns 500.000, que tenia uns 700.000 afiliats en tot l’estat comptant Catalunya, per tant a Catalunya, que era on va néixer el sindicat, era on tenia la força i de fet era la guia per a tota la CNT de tot l’estat i de fet on hi tenia la seu central i la secretaria general. A la CNT catalana, malgrat certa immigració que ja hi havia, un 82% eren d’origen català, sent una gran part dels nou vinguts originaris del País Valencià.
Per tant la
majoria de treballadors catalans estaven afiliats a la CNT, fossin anarquistes
o inclús de partits catalanistes o fossin marxistes, encara que l’anarquisme
moderat, representat per personatges com Salvador Seguí, Simó Piera, Angel
Pestaña o Joan Peiró, va anar agafant força en la direcció del sindicat. També
en els grups d’acció de la CNT catalana d’aquella època, si bé amb el normal
impuls del anarquistes més radicals, també s’hi podien trobar personatges que
seguint la seva biografia als anys 30, van militar després en partits d’esquerres
o marxistes sobiranistes o en el mateix independentisme d’esquerres.
Un dels casos més
significatius va ser Manuel Talens i Giner, “El Valencianet”, nascut a Godella,
prop de la ciutat de València. Manuel Talens va ser un dels activistes armats
més actius dels grups d’acció anarcosindicalistes a Barcelona, fent nombrosos
atemptats i participant en nombrosos tirotejos des de 1918 fins a 1924, inclús
després del cop d’estat de Primo de Rivera. Manuel Talens a principis dels anys
30 va entrar a Estat Català, partit que s’integrà dins d’ERC, i en va ser un
dels capdavanters. Inclús quan Estat Català es va tornar a escindir d’ERC el 1936,
Manuel Talens s’hi va afegir com un dels capdavanters, participant en diversos
combats durant la guerra.
El mateix Ramon
Casanellas i Lluch, un dels autors de l’atemptat contra el president Eduardo
Dato el 1921, als primers anys 30 liderava el recentment format Partit
Comunista de Catalunya (PCC), de caràcter pro-sovètic i afí a Moscou, partit
que reclamava la República Socialista Catalana. Aquell PCC seria el primer germen que duria a la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) anys després, el 1936. O un altre famós pistoler
anarcosindicalista, Jaume Jiménez i Serra, “El Jaumet de la Tenda”, que als
anys 30 s’integrà a ERC. També Simó Piera i Pagès, el líder de la CNT més
important dels anys 20 després de Salvador Seguí i principal impulsor i líder
de la vaga de la Canadenca, també va militar a ERC als anys 30. I així
nombrosos altres casos.
El març de 1921, quan tres anarcosindicalistes catalans van matar al president del govern espanyol Eduardo Dato, cosa ja s’ha comentat abans, el secretari general de la CNT a nivell estatal era Andreu Nin, tenint la secretaria general la seva seu a Barcelona, mentre Ramon Archs era el secretari general de la secció catalana de la CNT. Després de l’atemptat contra Dato, Andreu Nin va haver de fugir a la Unió Soviètica, ja que era buscat com a cap del sindicat que havia matat al president, arribant a ser en poc temps un membre important del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS). Llavors Nin va ser substituït a Barcelona per Joaquim Maurín en el càrrec de secretari general de la CNT en la clandestinitat. Tant Nin des de Moscou com Joaquim Maurin des de Barcelona, van intentar convertir a la CNT en un sindicat comunista afí a la Unió Soviètica entre 1921 i 1922, durant la pitjor època del pistolerisme barceloní.
En el congrés de la CNT d’abril de 1922 però, Salvador Seguí va ser escollit secretari general de la CNT a nivell estatal i es va desplaçar de la direcció a Maurín i al sector comunista. Seguí era del sector anarquista moderat, partidari de estrènyer llaços amb altres forces obreristes i de l’esquerra, mentre el sector anarquista més radical, partidari de lluitar per la revolució anarquista immediata, tampoc va aconseguir entrar en la direcció de la CNT. Salvador Seguí, que aquell 1922 havia sortit de la presó després de quasi un any i mig, era gran amic de Lluís Companys del PRC. Encara que la CNT, com sindicat anarcosindicalista, no tenia cap parlamentari que els representés, Lluís Companys amb sintonia amb Seguí, algunes vegades feia de representant de la veu de la CNT en el parlament a Madrid en algunes reivindicacions.
Pel que fa a Andreu Nin i Joaquím Maurín, els dos secretaris de la CNT el 1921, als anys 30 van liderar partits comunistes sobiranistes a Catalunya, Maurín el Bloc Obrer i Camperol i Nin l’Esquerra Comunista, els dos partits això si, dissidents de Moscou. Aquests dos partits el 1935 van fundar el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), també dissident de Moscou.
Els primers caps dels grups armats de la CNT catalana en aquella època foren Pere Boadas i Rivas, Medir Martí i Augé, Pere Vandellós i Romero i Carles Anglès i Corbella, que ja a finals de 1917 feien atemptats contra empresaris per venjar-se de la massacre de la vaga d’aquell any i per les llistes negres que feien les empreses contra sindicalistes. Ramon Archs i Serra va ser fins al juny de 1921, el principal cap d’aquells grups armats fins que fou assassinat per la policia amb una llei de fugues el 25 de juny de 1921 juntament amb Pere Vandellós. Però els grups armats anarcosindicalistes que s’enfrontaven als pistolers de la patronal, la policia i fent nombrosos atemptats a Catalunya, van seguir creixent amb nombrosos activistes durant aquells primers anys 20.
Cal ressaltar que en aquell món de pistolers masculins, on normalment les dones anarcosindicalistes solien fer feines de suport logístic, hi havia dues noies el 1920, Roser Segarra i Travé, de 19 anys, i Josepa Crespo i Ballester, de 17 anys, que destacaren entre les poques dones que si participaven directament en els atemptats, encara que aquestes dues ja van ser detingudes l'any 1921.
Pràcticament la meitat de militants de la CNT catalans dels anys 20, tant sindicalistes purs com membres dels grups armats, als anys 30 es van integrar a partits sobiranistes d’esquerres o marxistes, mentre l’altra meitat, si va seguir dins de l’anarquisme, tant radical com moderat, dins de la CNT. Cal tenir en compte que mentre el 1919-20 la CNT tenia uns 500.000 afiliats a Catalunya, als anys 30, durant la República, no va passar mai dels 200.000 afiliats, encara que seguia sent una xifra molt nombrosa i seguia sent el sindicat i la força més nombrosa i potent a Catalunya. Això a part de la guerra del 1936, en que a l'haver-hi filació obligatòria, a Catalunya la meitat de treballadors catalans es van repartir entre els sindicats CNT, amb uns 700.000 afiliats i la UGT, amb també uns 700.000 afiliats, aquest úlim integrat per tots els treballadors de totes tendències dins de l'esquerra en general i el marxisme que no eren anarquistes. Al primer any de guerra la CNT, que havia aconseguit més armes, va promoure una revolució anarquista a Catalunya en plena guerra contra el feixisme a tot l'estat Espanyol i va dominar la situació a Catalunya durant quasi un any.
No obstant això, durant aquells sagnants anys de pistolerisme entre 1917 i 1923, quasi tots aquells afiliats a la CNT catalana, independentment del que van fer després als anys 30, es consideraven ells mateixos o anarquistes o propers a l’anarquisme, i la seva lluita no tenia res a veure amb el catalanisme o sobiranisme. Malgrat tot, en aquella època la majoria lluitaven, més que per una revolució anarquista, per les reivindicacions laborals i per defensar-se dels pistolers de la patronal, aquesta espantada per la immensa força que havia agafat el sindicat. Seria a principis dels anys 30 d’aquell segle XX a l’arribar la II república, que la CNT a Catalunya, dirigida per alguns representants de l’anarquisme més radical que hi militaven als anys 20 i per noves incorporacions, va agafar un caràcter més purament anarquista i partidari de la revolució total immediata.
El març de 1921, quan tres anarcosindicalistes catalans van matar al president del govern espanyol Eduardo Dato, cosa ja s’ha comentat abans, el secretari general de la CNT a nivell estatal era Andreu Nin, tenint la secretaria general la seva seu a Barcelona, mentre Ramon Archs era el secretari general de la secció catalana de la CNT. Després de l’atemptat contra Dato, Andreu Nin va haver de fugir a la Unió Soviètica, ja que era buscat com a cap del sindicat que havia matat al president, arribant a ser en poc temps un membre important del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS). Llavors Nin va ser substituït a Barcelona per Joaquim Maurín en el càrrec de secretari general de la CNT en la clandestinitat. Tant Nin des de Moscou com Joaquim Maurin des de Barcelona, van intentar convertir a la CNT en un sindicat comunista afí a la Unió Soviètica entre 1921 i 1922, durant la pitjor època del pistolerisme barceloní.
En el congrés de la CNT d’abril de 1922 però, Salvador Seguí va ser escollit secretari general de la CNT a nivell estatal i es va desplaçar de la direcció a Maurín i al sector comunista. Seguí era del sector anarquista moderat, partidari de estrènyer llaços amb altres forces obreristes i de l’esquerra, mentre el sector anarquista més radical, partidari de lluitar per la revolució anarquista immediata, tampoc va aconseguir entrar en la direcció de la CNT. Salvador Seguí, que aquell 1922 havia sortit de la presó després de quasi un any i mig, era gran amic de Lluís Companys del PRC. Encara que la CNT, com sindicat anarcosindicalista, no tenia cap parlamentari que els representés, Lluís Companys amb sintonia amb Seguí, algunes vegades feia de representant de la veu de la CNT en el parlament a Madrid en algunes reivindicacions.
Pel que fa a Andreu Nin i Joaquím Maurín, els dos secretaris de la CNT el 1921, als anys 30 van liderar partits comunistes sobiranistes a Catalunya, Maurín el Bloc Obrer i Camperol i Nin l’Esquerra Comunista, els dos partits això si, dissidents de Moscou. Aquests dos partits el 1935 van fundar el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), també dissident de Moscou.
Els primers caps dels grups armats de la CNT catalana en aquella època foren Pere Boadas i Rivas, Medir Martí i Augé, Pere Vandellós i Romero i Carles Anglès i Corbella, que ja a finals de 1917 feien atemptats contra empresaris per venjar-se de la massacre de la vaga d’aquell any i per les llistes negres que feien les empreses contra sindicalistes. Ramon Archs i Serra va ser fins al juny de 1921, el principal cap d’aquells grups armats fins que fou assassinat per la policia amb una llei de fugues el 25 de juny de 1921 juntament amb Pere Vandellós. Però els grups armats anarcosindicalistes que s’enfrontaven als pistolers de la patronal, la policia i fent nombrosos atemptats a Catalunya, van seguir creixent amb nombrosos activistes durant aquells primers anys 20.
Cal ressaltar que en aquell món de pistolers masculins, on normalment les dones anarcosindicalistes solien fer feines de suport logístic, hi havia dues noies el 1920, Roser Segarra i Travé, de 19 anys, i Josepa Crespo i Ballester, de 17 anys, que destacaren entre les poques dones que si participaven directament en els atemptats, encara que aquestes dues ja van ser detingudes l'any 1921.
Pràcticament la meitat de militants de la CNT catalans dels anys 20, tant sindicalistes purs com membres dels grups armats, als anys 30 es van integrar a partits sobiranistes d’esquerres o marxistes, mentre l’altra meitat, si va seguir dins de l’anarquisme, tant radical com moderat, dins de la CNT. Cal tenir en compte que mentre el 1919-20 la CNT tenia uns 500.000 afiliats a Catalunya, als anys 30, durant la República, no va passar mai dels 200.000 afiliats, encara que seguia sent una xifra molt nombrosa i seguia sent el sindicat i la força més nombrosa i potent a Catalunya. Això a part de la guerra del 1936, en que a l'haver-hi filació obligatòria, a Catalunya la meitat de treballadors catalans es van repartir entre els sindicats CNT, amb uns 700.000 afiliats i la UGT, amb també uns 700.000 afiliats, aquest úlim integrat per tots els treballadors de totes tendències dins de l'esquerra en general i el marxisme que no eren anarquistes. Al primer any de guerra la CNT, que havia aconseguit més armes, va promoure una revolució anarquista a Catalunya en plena guerra contra el feixisme a tot l'estat Espanyol i va dominar la situació a Catalunya durant quasi un any.
No obstant això, durant aquells sagnants anys de pistolerisme entre 1917 i 1923, quasi tots aquells afiliats a la CNT catalana, independentment del que van fer després als anys 30, es consideraven ells mateixos o anarquistes o propers a l’anarquisme, i la seva lluita no tenia res a veure amb el catalanisme o sobiranisme. Malgrat tot, en aquella època la majoria lluitaven, més que per una revolució anarquista, per les reivindicacions laborals i per defensar-se dels pistolers de la patronal, aquesta espantada per la immensa força que havia agafat el sindicat. Seria a principis dels anys 30 d’aquell segle XX a l’arribar la II república, que la CNT a Catalunya, dirigida per alguns representants de l’anarquisme més radical que hi militaven als anys 20 i per noves incorporacions, va agafar un caràcter més purament anarquista i partidari de la revolució total immediata.
ELS PARTITS CATALANISTES I SOBIRANISTES DAVANT DE LA VIOLÈNCIA SOCIAL A CATALUNYA
Com abans ja s'ha comentat, aquell pistolerisme i lluita armada continuada a Catalunya durant els primers anys 20, que si bé era practicat per catalans en la seva immensa majoria, no era de caràcter ni nacionalista ni independentista sinó de caire sindicalista i amb gran influència de l’anarquisme, va eclipsar la lluita política a Catalunya i la de tots aquells grups catalanistes durant uns anys. No obstant això, aquests van prendre partit.
Els
independentistes de la FDN de Macià, els partidaris a l’autodeterminació del
PRC de Layret i Companys, la Federació Catalana del PSOE i els republicans espanyolistes
del PRR del Lerroux, van prendre partit a favor dels anarcosindicalistes, però
no formant part dels grups d’acció, sinó amb advocats i des de la seva premsa. La
Federació Catalana del PSOE, encara que donava suport a l’autonomia, no s’havia
considerat fins llavors específicament catalanista i la direcció central del partit
fins llavors s’havia mostrat bastant espanyolista envers al sobiranisme català.
Però en poc temps, concretament el 1923, la Federació Catalana del PSOE sota l’impuls
de Rafael Campalans, es va escindir majoritàriament del PSOE per formar la Unió
Socialista de Catalunya (USC), per donar al socialisme català un caràcter més
catalanista i sobiranista.
En quan als lerrouxistes del PRR, que malgrat també haver fet un gir feia pocs anys i també havien donat suport a l’autonomia, ja que segons deien allò no trencava la unitat d’Espanya, seguien amb el seu discurs patriòtic espanyolista. Els lerrouxistes per essència, tenien que seguir vestint el seu espanyolisme d’obrerisme i alguns anarcosindicalistes acceptaven de bon grat als seus advocats, però pel seu conegut passat ultra espanyolista i de suport a l’exèrcit espanyol, mai van aconseguir cap influència política en ells, tenint el propi líder de la CNT, Salvador Seguí, un històric odi i animadversió als lerrouxistes, sobre tot des dels fets de 1907 abans esmentats.
En quan als lerrouxistes del PRR, que malgrat també haver fet un gir feia pocs anys i també havien donat suport a l’autonomia, ja que segons deien allò no trencava la unitat d’Espanya, seguien amb el seu discurs patriòtic espanyolista. Els lerrouxistes per essència, tenien que seguir vestint el seu espanyolisme d’obrerisme i alguns anarcosindicalistes acceptaven de bon grat als seus advocats, però pel seu conegut passat ultra espanyolista i de suport a l’exèrcit espanyol, mai van aconseguir cap influència política en ells, tenint el propi líder de la CNT, Salvador Seguí, un històric odi i animadversió als lerrouxistes, sobre tot des dels fets de 1907 abans esmentats.
En canvi, els
catalanistes conservadors de la Lliga Regionalista i els carlins jaumistes, van
prendre partit a favor dels pistolers de la patronal i de la repressió contra
els anarcosindicalistes, fent front comú amb els espanyolistes dels partits
dinàstics monàrquics (Parit Conservador i Partit Liberal) i els carlins
mellistes.
Com es veu, els
partits d’esquerres, tant catalanistes com els lerrouxistes espanyolistes,
encara que és altament dubtós que els lerrouxistes fossin d’esquerres, ja que
pràcticament era un populisme espanyolista sense ideologia, donaven suport als
anarcosindicalistes contra la seva repressió, mentre els partits de dretes,
tant catalanistes com espanyolistes, donaven suport a la patronal en contra
dels anarcosindicalistes.
La Lliga Regionalista de Catalunya, liderada per Francesc Cambó, malgrat haver venut ser el representant del catalanisme durant anys anteriors, es va plegar a favor del govern espanyol i la seva policia i militars, per defensar els interessos dels empresaris catalans en contra dels anarcosindicalistes, inclús participant en el suport i finançament d’alguns pistolers de la patronal en contra dels anarcosindicalistes catalans. La Lliga també va participar en diversos governs del Partit Conservador dinàstic amb alguns ministres. El catalanisme de la Lliga van quedar desmantellat mediàticament durant aquells anys.
La Lliga Regionalista de Catalunya, liderada per Francesc Cambó, malgrat haver venut ser el representant del catalanisme durant anys anteriors, es va plegar a favor del govern espanyol i la seva policia i militars, per defensar els interessos dels empresaris catalans en contra dels anarcosindicalistes, inclús participant en el suport i finançament d’alguns pistolers de la patronal en contra dels anarcosindicalistes catalans. La Lliga també va participar en diversos governs del Partit Conservador dinàstic amb alguns ministres. El catalanisme de la Lliga van quedar desmantellat mediàticament durant aquells anys.
En quant als carlins,
els dos sectors, el jaumista, més catalanista, i el mellista, més espanyolista,
van iniciar un procés d’unió a rel de la seva lluita comuna en contra dels anarcosindicalistes
catalans. Tant carlins jaumistes com mellistes van fundar l’octubre de 1919 els
Sindicats Lliures, per fer competència a la CNT catalana i per organitzar-hi dins
bandes de pistolers finançats pels patrons per atacar als anarcosindicalistes
especialment a la zona de Barcelona. Una gran part dels afins a la Lliga
Regionalista també es van unir als Sindicats Lliures o als Sometents armats que
organitzava la patronal. El carlí mellista català Ramon Sales i Amenòs, aquell que
liderava els grups armats ultraespanyolistes de “La Liga Patriótica Española” en
contra dels catalanistes i independentistes el desembre de 1918 i el gener de
1919, també liderava ara els grups armats dins dels Sindicats Lliures per
atacar als anarcosindicalistes catalans.
ESCISSIÓ A LA
LLIGA REGIONALISTA I CREACIÓ D’ACCIÓ CATALANA
Durant els primers
mesos de 1922, alguns membres de les joventuts de la Lliga Regionalista de Catalunya
liderats per Lluís Nicolau d'Olwer, Jaume Bofill i Mates, Ventura Gassol i
Rovira, Manuel Massó i Llorens, i Ramon Abadal i Vinyals, entre altres, decebuts
de que el partit tingués cada cop una imatge més anti-obrera col·laborant amb
la repressió contra els sindicalistes catalans, fent per aquest motiu pactes de
col·laboració amb els militars espanyols i els ultraespanyolistes dinàstics del
Partit Conservador de Maura, inclús aportant ministres de la Lliga als seus governs,
fets que contradient que la Lliga fos un partit realment catalanista i popular,
van iniciar un corrent interior dins de la Lliga que portà a la seva escissió
del partit.
A principis de juny
de 1922, Unió Catalanista (UC), que ja no actuava com a partit sinó com a entitat
dedicada a la sembra de la consciència nacionalista, coneixent que els
dissidents de La Lliga anaven a formar un nou partit, van convocar una
Conferència Nacional Catalana (CNC) a la seu del CADCI, amb el que es pretenia
una unió de totes les forces nacionalistes catalanes en un sol partit, sobre
tot entre els dissidents de la Lliga Regionalista i la Federació Democràtica
Nacionalista (FDN) de Macià, a part de amb altres elements nacionalistes i
independentistes catalans procedents d’altres grupets.
Alguns significats
republicans catalanistes com Antoni Rovira i Virgili, aquell que fou un dels
líders del Centre Nacionalista Republicà (CNR) entre el 1906-1909, es van unir
al projecte.
Francesc Macià des
del primer moment va desconfiar d’aquella CNC, ja que pensava que podria
desviar el seu projecte independentista i que quedés com una substitució de
l’antic catalanisme regionalista de la Lliga, però sense el seu anti obrerisme
i els seus pactes polítics amb els dinàstics espanyols. No obstant això,
Francesc Macià va intervenir en la Conferència Nacional Catalana (CNC) i va proposar
que aquesta fos un front catalanista anti Lliga, que crees un braç armat que
fos l’origen d’un exèrcit d’alliberament català com a Irlanda i que lluités per
la formació d’un Estat Català. La proposta de Macià va ser derrotada en la CNC
per 226 vots contra 76. Macià i la seva FDN es van deslligar del projecte.
Immediatament d’aquells
dissidents de la Lliga i dels que s’hi van afegir en aquella CNC va sorgir el
partit Acció Catalana (AC), oficialment el 4 de juny de 1922, amb Jaume Bofill
i Mates de president, Lluís Nicolau d’Olwer vicepresident i Antoni Rovira i
Virgili i Ramon Abadal com alguns dels vocals. AC en principi sols programava,
a partir de substituir al catalanisme que havia perdut la Lliga Regionalista de
Catalunya liderada per Francesc Cambó, apropar-se progressivament a una acció
conjunta amb els grups separatistes, sobre tot amb la FDN i els grups més
radicals que encara eren dins del grup d’Unió Catalanista (UC). El nou incorporat
al projecte Antoni Rovira i Virgili, va quedar de moment dins d’Acció Catalana,
malgrat que sempre havia set un home d’esquerres.
FUNDACIÓ D’ESTAT
CATALÀ
Un més després, el
8 de juliol de 1922, Francesc Macià convoca una conferència a la seu del CADCI
amb membres de la FDN, Unió Catalanista i altres militants separatistes per
fundar un nou partit, Estat Català (EC), en el que invitava a tots els
catalanistes i independentistes tret dels dirigents de la Lliga Regionalista.
Alguns dels principals fundadors d’Estat Català van ser, a part de seu líder
Francesc Macià, Manuel Pagès i Mercader, Daniel Cardona i Civit, Lluís Marsans,
Josep Carner i Ribalta i Sola i Domènec Solé, entre altres.
Segons va explicar
anys després Daniel Cardona, el nom d’Estat Català va ser proposat per Manuel
Pagès i Mercader. Les publicacions “La Tralla”, que es tornava a publicar amb
aquest nom, dirigida per Vicenç Ballester, i “l’Intransigent”, properes a la FDN i a UC,
es van fer ressò del nou partit.
Poc després va aparèixer
la publicació quinzenal “Estat Català”, dirigit pel mateix Macià, amb un cos de
redacció format per Domènec Soler, Lluís Marsans i Daniel Cardona, amb Manuel
Pagès d’administrador. Malgrat tot ,“La Tralla”, que era l’òrgan d’Unió
Catalanista (UC), revista que havia ressorgit un altre cop aquell 1922, que seguia
fent en part també la mateixa funció, on Daniel Cardona també hi escrivia
sovint sota el nom de “Vibrant”.
Estat Català
deixava clar que no volia autonomisme sinó independència, davant la indefinició
d’Acció Catalana (AC) en aquest sentit i així pretenia atraure’s als elements
que havien evolucionat cap a l’independentisme i que eren dins d’AC.
CREACIÓ DELS
ESCAMOTS D’ESTAT CATALÀ EL 1922
A partir de setembre
de 1922, Daniel Cardona i Manuel Pagès havien organitzat sota el vistiplau de
Macià els grups d’acció independentista que anomenaren “Escamots”. Alguns
d’integrants d’aquells Escamots eren Daniel Cardona, Manuel Pagès, Jaume
Compte, Marcel·lí Perelló, Jaume Balius i Mir, Rafael Dalmau i Farreres, Daniel
López i Bribian i Salvador Salat i Ferrando entre altres. Progressivament
s’anaven captant nombrosos nous joves pels “Escamots”. Malgrat que la finalitat
final dels Escamots era preparar a independentistes per accions armades o de
guerra, en principi es dedicaven a la preparació física, excursions per conèixer
millor la geografia del país i en alguna molt comptada ocasió alguna pràctica de tir amb pistola.
CREACIÓ DE LA SEM
Paral·lelament a
finals d’aquell 1922, des d’Acció Catalana es va crear també una secció clandestina
per fer instrucció militar a joves i militants nacionalistes catalans en general,
amb la idea de crear en un futur un possible exèrcit català si feia falta, que
van anomenar Societat d’Estudis Militars (SEM), fundada principalment per
iniciativa de Lluís Nicolau d’Olwer, vicepresident d’Acció Catalana.
Magí Sandiumenge,
un jove que havia ingressat a Acció Catalana (AC) el 1922, poc després de
fundar-se, era un dels encarregats de captar joves nacionalistes per AC, exposant-los
l’atractiu d’aquest nou subgrup de formació militar, la SEM que era a punt de
crear-se, ja que fins llavors sols Estat Català, amb les declaracions que feia
de Macià de la possibilitat d’una revolta armada independentista i els seus
clandestins “Escamots”, donaven la imatge als joves nacionalistes d’un partit
que realment volia lluitar en tots els terrenys inclús en l’armat.
El jove Miquel
Ferrer i Sanxís, que inicialment preferia a Estat Català i admirava a Macià,
segons va escriure ell mateix després, va ser un dels que van ser convençuts i
captats per Magí Sandiumenge per entrar en les joventuts d’Acció Catalana, amb
la idea i atractiu de que s’estava formant un grup de formació militar. Un bon
nombre de joves d’Acció Catalana i altres joves nacionalistes encara sense partit
i que no havien passat per La Lliga, es van afegir al projecte de formació militar
d’Acció Catalana, entre els que va destacar Abelard Tona i Nadalmai. Tant
Abelard Tona com Miquel Ferrer esdevindrien alguns dels principals activistes
de la SEM.
Segons les memòries
d’Abelard Tona, l’acte fundacional oficial de la SEM en va fer el novembre de 1922
en un pis de la plaça Universitat nº3 de Barcelona, on Josep Sandiumenge, germà
gran de Magí, tenia un despatx-taller amb el seu soci l’arquitecte Joan
Mirambell. Aquell acte fundacional de la SEM era presidit per Lluís Nicolau
d’Olwer. També hi destacava la presència en l’acte, entre altres, de Magí
Sandiumenge, Josep Sandiumenge, Abelard Tona i Nadalmai, Miquel Ferrer i
Sanxís, Miquel Arcàngel Baltà i Botta, Antoni Armangué, Ferran Cuito, els dos
cosins Josep Maria Pi i Sunyer i Carles Pi i Sunyer, el professor Rahola, Angel
Morera i Ventalló i Marià Foyé i Ràfols, aquest últim un aviador que durant la
futura guerra del 1936 seria un destacat pilot de guerra, fins a unes trenta
persones en total.
En aquella reunió
de novembre de 1922 quedà constituïda la Societat d’Estudis Militars (SEM), amb
Nicolau d’Olwer com a president i Ferran Cuito com a secretari. En a la reunió
es va proposar que la SEM s’havia de dedicar a l’estudi de totes les armes inclús
les de la marina. Magí Sandiumenge va proposar que primer s’havia de formar a
joves com a forces d’infanteria. L’aviador civil Marià Foyé i Ràfols, va
proposar crear en el futur una força aèria catalana.
Com a director de
l’Escola Militar Catalana de la SEM fou nomenat Miquel Arcàngel Baltà i Botta,
que era cunyat de Josep Maria Batista i Roca i era president del Laboratori
Químic Municipal i propietari d’una farmàcia a la Rambla Catalunya. Abelard
Tona, Miquel Ferrer, entre altres dels primers membres rellevants de la SEM,
van fer juntament amb Baltà una llista de persones que podien encarregar-se de
l’ensenyament de diverses matèries per als oficials del futur Exèrcit Català.
Va ser nomenats els historiadors experts en temes militars, Frederic Camps i Llopis,
Josep Flor, Ferran Soldevila i Joan Carreras i Palet, que havia fet el servei
militar. Tots van acceptar i donaven classes a cases particulars o en una sala
de l’Ateneu Barcelonès.
Miquel Ferrer diu
que paral·lelament a les classes teòriques els caps de setmana anaven de
càmping per fer pràctiques, quasi sempre sota les ordres de Miquel A. Baltà, on
entre altres coses feien pràctiques de tir amb pistola. En ocasions hi acudia
Nicolau d’Olwer i Pau Vila a supervisar les pràctiques.
Un altre centre de
la SEM era la Llibreria Italiana, propietat de Magí Sandiumenge i regentada en
aquells moments per Miquel Ferrer, que aviat es va convertir en el lloc de
concentració de la joventut nacionalista i de reclutament de l’oficialitat del
futur exèrcit català i l’oficina de relacions dels sectors separatistes. Allí
es feien reunions per canviar impressions i hi acudien activistes de totes
comarques. Es proposava coordinar iniciatives al marge dels interessos
partidistes i personals. Miquel Ferrer diu que no es pretenia atraure a aquells
joves cap a Acció Catalana en les reunions a la llibreria, sinó atraure’ls cap
al exèrcit català. Entre els alumnes de les classes de la SEM, també hi havia
membres dels Escamots d’Estat Català d’arreu de Catalunya, alguns dels quals hi
anaven pel seu compte.
SOLIDARITAT DEL
SOBIRANISME CATALÀ D’ESQUERRES AMB L’ANARCOSINDICALISME EN PLE PISTOLERISME BARCELONÍ
Durant el 1923 el
pistolerisme entre anarcosindicalistes i pistolers de la patronal seguia a
l’ordre del dia a Barcelona i voltants i era el protagonista real de la
situació a Catalunya, que eclipsava pràcticament tots els esdeveniments
polítics, com la formació de nous partits nacionalistes i independentistes que
s’estan relatant en aquest escrit, any en el que va ser assassinat el gran
líder de la CNT Salvador Seguí, el 10 de març de 1923.
El substitut de
Seguí en la secretaria general de la CNT, Joan Peiró, l’abril de 1923 va pactar
amb els partits de l’esquerra sobiranista catalana la formació d’un Comitè
Civil, per fer força conjunta en contra de la repressió contra els sindicalistes
catalans i per denunciar el pistolerisme patronal, el qual tenia com a còmplices
la policia, l’exèrcit, significats polítics dinàstics i també polítics catalans
de la Lliga Regionalista i els carlins. Aquells partits que formaren juntament
amb la direcció oficial de la CNT catalana el Comitè Civil eren, Estat Català,
liderat per Francesc Macià, el Partit Republicà Català (PRC), liderat per Lluís
Companys des de l’assassinat de Francesc Layret el 1920, precisament mort per
pistolers de la patronal, i membres de la Federació Catalana del PSOE liderats
per Rafael Campalans, els quals dit de pas, estaven ja preparant una escissió
catalana dins del PSOE per fundar poc després la Unió Socialista de Catalunya
(USC), que ja no seria sucursal del PSOE i amb sensibilitat més sobiranista. Joan
Peiró i el sector de la CNT catalana afí seu, consideraven que la unió de les
forces esquerranes i obreristes a Catalunya els donaria més força per lluitar
contra la repressió dels treballadors. Tots aquests grups van protagonitzar conjuntament
diversos manifestos i protestes públiques en contra del pistolerisme patronal.
Però el 7 de maig
de 1923 es van produir els incidents més greus en les protestes d’aquell Comitè
Civil. Aquell dia una manifestació convocada tant per la CNT com pels diversos
grups polítics que formaven aquell Comitè Civil acabà amb greus enfrontaments.
La policia va carregar amb sabres i va disparar diversos trets en contra dels
manifestants que els feien front de manera contundent. Diversos manifestants van
resultar ferits de bala i de sabre. Alguns manifestants també van respondre a
trets i van ferir de bala al menys a un policia, com indicava la premsa de l'època.
Es dona la circumstància
que al matí d’aquell mateix dia 7 de maig, abans dels incidents, un grup d’acció
de la CNT catalana havia matat a trets a l’inspector de policia Juan Escartín, cosa
que per altra banda formava part de la quotidianitat d’aquells anys a Barcelona, plens de tirotejos i atemptats de venjança política i social. En poques setmanes a Barcelona la línia va tornar a ser aquesta, augmentant els atemptats mutus i vengances a trets, pel que els comunicats i manifestacions d'aquell Comitè Civil va anar quedant en segon pla davant aquests fets i s'acabà dissolvent.
Els sector anarquista
més radical de la CNT a Catalunya, que havien fundat a finals de 1922 el grup "Los Solidarios" liderat entre altres per Joan Garcia i
Oliver, Eusebi Brau i Mestres, Alfons Miquel i Martorell, Buenaventura Durruti i
Francisco Ascaso, aquests dos últims que feia pocs mesos que havien arribat a
Barcelona aquell 1923, si bé acceptaven de bon grat que els sobiranistes d’esquerres
els donessin suport en contra dels pistolers de la patronal, no estaven d’acord
en la formació d’aquell Comitè Civil, ja que consideraven que el sector afí a
Joan Peiró, amb aquella unió amb aquell organisme, pretenia polititzar a la CNT
catalana i apostaven per la revolució anarquista immediata.
COL·LABORACIÓ ENTRE ESTAT CATALÀ I ACCIÓ CATALANA EN LES ELECCIONS EN CONTRA DE LA LLIGA REGIONALISTA
Per altra banda, Estat Català i Acció Catalana (AC) van intentar una col·laboració política en les eleccions generals d’abril de 1923, en que Estat Català va donar suport a la candidatura d’Antoni Rovira i Virgili per AC, ja que Macià, malgrat les seves diferències amb AC, la considerava l’única candidatura realment nacionalista que es presentava i a més Rovira i Virgili sempre havia set un personatge d’esquerres. A partir d’allò va haver-hi una proposta d’AC de fusionar-se amb Estat Català, però Macià, a part de col·laborar amb AC, es va mantenir ferm en no voler la unió en un sol partit, ja que considerava que Estat Català era l’autèntic partit independentista d’esquerres, davant el que ell creia l’ambigüitat d’AC en aquest sentit.
Per altra banda, Estat Català i Acció Catalana (AC) van intentar una col·laboració política en les eleccions generals d’abril de 1923, en que Estat Català va donar suport a la candidatura d’Antoni Rovira i Virgili per AC, ja que Macià, malgrat les seves diferències amb AC, la considerava l’única candidatura realment nacionalista que es presentava i a més Rovira i Virgili sempre havia set un personatge d’esquerres. A partir d’allò va haver-hi una proposta d’AC de fusionar-se amb Estat Català, però Macià, a part de col·laborar amb AC, es va mantenir ferm en no voler la unió en un sol partit, ja que considerava que Estat Català era l’autèntic partit independentista d’esquerres, davant el que ell creia l’ambigüitat d’AC en aquest sentit.
Cal ressaltar que
en aquelles primeres eleccions en que es va presentar AC el 29 l’abril de 1923
i que va rebre el suport d’Estat Català, el candidat d’AC, Rovira i Virgili, no
va aconseguir l’acta de diputat per una tupinada feta entre la Lliga i el PRR
de Lerroux, que després d’un compte de vots on sortia diputat, es van conxorxar
per fer un altre recompte de vots fraudulent al districte VII de Barcelona on
es presentava Rovira, perdent així la possibilitat de ser diputat. Tothom sabia
el que havia passat, però evidentment les autoritats no tenien cap interès en
arreglar-ho. El 2 de maig es va fer una manifestació per protestar per la
tupinada que va ser dissolta violentament per la policia, resultant Nicolau
d’Owler ferit de dos cops de sabre a la cara. En aquells moments tant la Lliga
com els lerrouxistes ja començarien a tenir interessos comuns, sobre tot
l’antiseparatisme, cosa que aniria en augment i duraria ja fins a la guerra de
1936.
Però en les
eleccions provincials de juny de 1923, Acció Catalana, també amb el suport
moral i mediàtic d’Estat Català, va superar a La Lliga i va aconseguir 5 representants
a la Mancomunitat de Catalunya. Després d’aquell èxit electoral d’AC sobre la
Lliga, Cambó va deixar la seva acta de diputat per voluntat pròpia i va marxar
a l’estranger tot i dient que es retirava de la política. Llavors Josep Puig i
Cadafalch, que era el president de la Mancomunitat, va quedar com el líder de
la Lliga Regionalista a Catalunya.
El 8 de juliol de 1923 els principals líders de la Federació Catalana del PSOE, encapçalats per Rafael Campalans i Puig, Manuel Serra i Moret i Gabriel Alomar, entre altres, s’escindeixen definitivament del PSOE i funden el partit Unió Socialista de Catalunya (USC), que pretenia en principi culminar, com deien ells, el somni de Domènec Martí i Julià, l’antic líder d’Unió Catalanista mort el 1917, de crear un partit socialista sobiranista català. Al projecte s’hi afegiren altres personatges, destacant el doctor Jaume Aiguader i Miró. La USC pretenia acabar amb el sucursalisme del socialisme català amb el PSOE i donar-li un caire més sobiranista a favor dels drets nacionals de Catalunya, cosa que en el PSOE, un partit fortament centralista, estava bastant mal vist. No obstant això, malgrat voler emular al doctor Martí i Julià, en principi el sobiranisme de la USC era més ambigu que el nacionalisme pràcticament independentista d’aquella Unió Catalanista (UC), grup que per cert, encara continuava existint el 1923.
El 8 de juliol de 1923 els principals líders de la Federació Catalana del PSOE, encapçalats per Rafael Campalans i Puig, Manuel Serra i Moret i Gabriel Alomar, entre altres, s’escindeixen definitivament del PSOE i funden el partit Unió Socialista de Catalunya (USC), que pretenia en principi culminar, com deien ells, el somni de Domènec Martí i Julià, l’antic líder d’Unió Catalanista mort el 1917, de crear un partit socialista sobiranista català. Al projecte s’hi afegiren altres personatges, destacant el doctor Jaume Aiguader i Miró. La USC pretenia acabar amb el sucursalisme del socialisme català amb el PSOE i donar-li un caire més sobiranista a favor dels drets nacionals de Catalunya, cosa que en el PSOE, un partit fortament centralista, estava bastant mal vist. No obstant això, malgrat voler emular al doctor Martí i Julià, en principi el sobiranisme de la USC era més ambigu que el nacionalisme pràcticament independentista d’aquella Unió Catalanista (UC), grup que per cert, encara continuava existint el 1923.
Estat Català va
realitzar diversos mítings sobre tot a partir d’agost de 1923 arreu de
Catalunya, en els que Daniel Cardona i Manuel Pagès, entre altes, hi solien
estar sempre presents. A Estat Català, en aquells mesos de 1923, s’hi van
adherir uns 40 grups i la publicació Estat Català tenia una tirada de 5.000
exemplars, malgrat la presència de “La Tralla”, que era pràcticament de la
mateixa línia.
LA LLUITA ARMADA EN PLE APOGEU A CATALUNYA, PERÒ NO DE CARÀCTER INDEPENDENTISTA
Cal recordar que, mentre aquells grups nacionalistes clandestins catalans, Escamots d’Estat Català i els de la Societat d’Estudis Militars (SEM) d’Acció Catalana, feien de manera paral·lela, per separat i sense conèixer es els uns als altres, instrucció militar o de guerrilla i pràctiques de tir, encara no havien fet cap acció real, mentre a Catalunya la vegada centenars o milers de catalans estaven armats a Barcelona i voltants i hi havia trets i morts quasi tots els dies o setmanes pels carrers des de feia més de 5 anys, en l’enfrontament entre els anarcosindicalistes catalans i els pistolers de la patronal. La lluita armada estava en el seu zenit en aquella època a Catalunya, a uns nivells superiors a qualsevol zona de l’Estat Espanyol i d’Europa. Però tota aquella lluita armada no estava relacionada amb l’independentisme ni el catalanisme, sinó amb la lluita dels anarcosindicalistes catalans contra la brutal repressió de l’estat i la patronal. Els independentistes i nacionalistes catalans estaven encara en una fase molt embrionària de projecte de lluita armada.
DISTURBIS SEPARATISTES A BARCELONA I COP D’ESTAT DE PRIMO DE RIVERA
L’estiu de 1923 Acció Catalana des del seu òrgan “La Publicitat” i a proposta de Nicolau d’Olwer i Rovira i Virgili, es va proposar organitzar la formació d’una Triple Aliança entre nacionalistes catalans, bascos i gallecs, projecte al que es va unir Estat Català i Unió Catalanista. Els que signaren el pacte per part de la representació catalana foren Francesc Macia, d’Estat Català, i Nicolau d’Olwer, Ventura Gasol i Antoni Rovira i Virgili d’Acció Catalana.
LA LLUITA ARMADA EN PLE APOGEU A CATALUNYA, PERÒ NO DE CARÀCTER INDEPENDENTISTA
Cal recordar que, mentre aquells grups nacionalistes clandestins catalans, Escamots d’Estat Català i els de la Societat d’Estudis Militars (SEM) d’Acció Catalana, feien de manera paral·lela, per separat i sense conèixer es els uns als altres, instrucció militar o de guerrilla i pràctiques de tir, encara no havien fet cap acció real, mentre a Catalunya la vegada centenars o milers de catalans estaven armats a Barcelona i voltants i hi havia trets i morts quasi tots els dies o setmanes pels carrers des de feia més de 5 anys, en l’enfrontament entre els anarcosindicalistes catalans i els pistolers de la patronal. La lluita armada estava en el seu zenit en aquella època a Catalunya, a uns nivells superiors a qualsevol zona de l’Estat Espanyol i d’Europa. Però tota aquella lluita armada no estava relacionada amb l’independentisme ni el catalanisme, sinó amb la lluita dels anarcosindicalistes catalans contra la brutal repressió de l’estat i la patronal. Els independentistes i nacionalistes catalans estaven encara en una fase molt embrionària de projecte de lluita armada.
DISTURBIS SEPARATISTES A BARCELONA I COP D’ESTAT DE PRIMO DE RIVERA
L’estiu de 1923 Acció Catalana des del seu òrgan “La Publicitat” i a proposta de Nicolau d’Olwer i Rovira i Virgili, es va proposar organitzar la formació d’una Triple Aliança entre nacionalistes catalans, bascos i gallecs, projecte al que es va unir Estat Català i Unió Catalanista. Els que signaren el pacte per part de la representació catalana foren Francesc Macia, d’Estat Català, i Nicolau d’Olwer, Ventura Gasol i Antoni Rovira i Virgili d’Acció Catalana.
L’11 de setembre
de 1923 es van reunir a Barcelona representants d’aquella Triple Aliança
nacionalista, on va fer diversos actes com el la tradicional ofrena a l’estàtua
de Rafael Casanova, que acabà amb greus disturbis amb la policia. Després d’anys
de sagnant pistolerisme a Barcelona per la qüestió sindicalista, aquells eren
els primers aldarulls greus de caràcter catalanista o independentista a
Barcelona des d’aquells de finals de 1918 i principis de 1919 abans esmentats.
El 10 de setembre
de 1923, un dia abans de la diada nacional de Catalunya, es van reunir a Barcelona
representants d’aquella Triple Aliança nacionalista fent ja alguns mítings, en
que alguna gent del públic demanava armes mentre parlava Macià. L’endemà 11 de
setembre, dia de la diada, es van produir forts enfrontaments entre
independentistes i la policia iniciats en l’ofrena floral a l’estàtua de Rafael
Casanova, quan la policia va carregar a cops de sabre contra els concentrats
per cantar “Els Segadors” i cridar “Visca Catalunya Lliure”, provocant alguns
ferits i realitzant algunes detencions. Alguns dels manifestants van intentar
alliberar als detinguts a cops i a pedrades, moment en que la policia va
efectuar diversos trets de bala i més càrregues amb el sabre. Els disturbis i les
càrregues es van reproduir durant tot el dia fins al vespre.
Dos dies després
el general Miguel Primo de Rivera, que era el governador militar de Barcelona, fa un cop d’Estat a Barcelona el 13 de setembre de 1923, sota el pretext
d’acabar amb el pistolerisme, l’anarcosindicalisme i el separatisme a Catalunya.
Malgrat que Catalunya era el motiu, el cop d’Estat va afectar a tot l’Estat Espanyol
i es va acabar amb les eleccions i el parlamentarisme amb el vistiplau del rei
Alfons XIII. La Lliga Regionalista encapçalada per Josep Puig i Cadafalch,
president de la Mancomunitat de Catalunya, va donar suport al cop d’estat, ja
que un dels principals motius d’aquest era lluitar contra l’anarcosindicalisme
català, enfrontat directament amb la patronal catalana i per tant amb la Lliga que era el màxim representant de la burgesia catalana. Puig i Calafalch va
inclús brindar amb cava amb el general Miguel Primo de Rivera després de fer el
cop i el va anar a acomiadar públicament a l’estació del tren, quan el general
colpista anava a Madrid a oficialitzar el cop a tot l’Estat davant el rei que
ell havia iniciat a Barcelona. Primo de Rivera havia anunciat clarament que el
cop era contra l’anarcosindicalisme i el separatisme, però havia promès a Puig
i Cadafalch respectar la Mancomunitat i el catalanisme no separatista. Poc mesos després però, Primo de Rivera va reprimir també tot tipus de catalanisme, pel que Puig i Cadafalch se'n va adonar, ja massa tard, del seu error de donar suport inicial a al dictadura de Primo de Rivera.
Allò va
radicalitzar molts dels diversos grups nacionalistes catalans i ho va canviar
tot, iniciant-se en un futur pròxim un altre tipus de col·laboració més estreta
entre ells, cosa que per altra banda també farien les diverses forces
d’esquerra i sindicalistes entre elles per lluitar conjuntament contra la
dictadura de Primo de Rivera.
En la segona part de l'escrit, "La primera lluita armada independentista catalana del segle XX fins 1926. Part 2: 1923-1926, El Complot del Garraf i Prats de Molló", que es publicarà dins de pocs dies, es reflecteix com l'independetisme català, a diferència d'anys anteriors, agafaria el màxim protagonisme en la lluita armada en contra la dictadura de Primo de Rivera.
Josep Àngel Carreras
En la segona part de l'escrit, "La primera lluita armada independentista catalana del segle XX fins 1926. Part 2: 1923-1926, El Complot del Garraf i Prats de Molló", que es publicarà dins de pocs dies, es reflecteix com l'independetisme català, a diferència d'anys anteriors, agafaria el màxim protagonisme en la lluita armada en contra la dictadura de Primo de Rivera.
Josep Àngel Carreras
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada